Va sonar la darrera nota, vibrar l'última corda vocal i els
aplaudiments van negar, submergir l’ambient en la seva esvalotada ressonància.
El President Mas saludà cortesament la cantant i el pianista. Tothom es va
aixecar. Arribava, acabat el concert, el moment de la descompressió. Arreu de
la sala, però sobretot a la part de l’”escenari”, lliure de cadires, i sota
l’enorme làmpada d’aparat, es generà aleshores
un moviment espontani i força precipitat de trobades i salutacions; l’epicentre
n’havia estat potser momentàniament el President, però tendia a ser difús,
generalitzat. La majoria d’assistents es coneixien i semblaven contents,
gairebé excitats per reconèixer-se, parlar-se, trobar-se. Actuava amb tota
seguretat aquella autocomplaent alegria que sentim per l’efecte admiratiu que l’aparença
favorable de la nostra persona ha de causar necessàriament en els altres: mireu
quin bon aspecte tinc, que jove que em mantinc, que elegant que vaig... És un
fet que sense l’afegit de la vanitat sortiríem menys de casa i seríem menys
cordials amb el proïsme. Algú, segurament amb raó, podria interpretar tot
aquell retrobament de gent amb trajectòria, cognom i relacions com un episodi
més, un moment més de la vida de les 200 famílies de l’oasi català, que per
moltes revolucions i crisis que hi hagi, aconsegueixen invariablement mantenir-se
sobre la superfície i fer bona cara.
Allà no coneixia ningú, jo. La M. em va senyalar la presència
de l’Àlex Susanna, de qui tot just em sona el nom, i per part meva vaig
identificar el crític musical Jorge de Persia (amb un nom així, un s’hi fixa); la
cosa s’acabava aquí. Em disposava doncs a esmunyir-me fora dels focus de la
notorietat, quan la Ninca, ràpida com la mostela, em va engrapar i introduir en
el centre de l’olla humana, allà on la temperatura de la glòria semblava més
elevada. En el brogit de la mundana reverberació vaig ser presentat a tres,
quatre, cinc i més persones (senyores, senyors, amistats, família
Montsalvatge...). Va ser en aquest remolí de cares, somriures, ulls femenins
esclatats i autocomplaent i sorneguera urbanitat masculina, que vaig retrobar,
després d’anys de no veure’ns, el “Ponxo”, cosí germà de la Ninca. Anava
acompanyat de l’Alícia, que feia encara més anys que no veia. Amb en Ponxo
havíem coincidit manta vegada els diumenges a la tarda a casa els Lacruz, al
carrer Mandri. Era un conversador de primera, amb un fi i ponderat sentit de la
realitat. Els seus ulls riallers tenien un no sé què de Tony Curtis francament empàtic.
Estava igual que sempre, o almenys així m’ho va semblar, la mateixa bonhomia,
la mateixa simpatia melangiosa. Mirant de cua d’ull vaig veure com la Ninca li
estava parlant a l’Artur Mas assenyalant-li amb la mà algun punt del mural
frontal de la sala. Vaig recordar llavors el que m’havia dit a l’arribar: la
mare Lacruz havia servit de model per a una de les verges o figures femenines
representades en algun dels murals. Tractant-se d’obres realitzades als anys
20 ó 30, la mare tot just hi podia aparèixer com a nena, però tampoc puc
afirmar que més tard, ens als quaranta o cinquanta, no es fes un que altre retoc o ampliació en
algun dels murals. Sigui com sigui, en la direcció indicada per la Ninca hom
sols podia veure una figura femenina, la Moreneta, cosa que descartava que hi
estigués buscant la mare. Devia, per tant, estar instruint el President d’algun altre
detall pictòric igualment interessant, però no se m’acut imaginar quin ara
mateix.
Quan em pensava que ja havia passat el perill va tenir lloc
el que em temia i devia ser inevitable.
La Ninca, veient-me a la vora, segurament amb la mirada i el posat una mica
perduts, va començar a parlar-li de mi al President sense treure’m de sobre els
seus ulls d’entremaliada fruïció. Estava en plena forma i actuació. No vaig
tenir més remei que avançar les dues o tres passes que me’n separaven i
encaixar la mà del President, tot fent una lleu inclinació del cap i del tors (reflex
innat davant l’autoritat o al saludar algú més baix que jo, no ho sé del cert).
Amb vaig trobar amb una cara en que l’hàbit i les faccions han portat
l’expressió de la salutació educada a la perfecció: llavis de mitja lluna,
galtes lleument inflades, ulls mig aclucats. Afortunadament, en Ponxo i
l’Alícia, ja presentats, formaven part també d’aquell circumstancial cercle de
persones al voltant del President. Entre les obligacions del President deu
figurar en algun lloc la de ser accessible i de tracte amè; i qui sap, potser
més d’un cop, necessitat de distracció i de distensió, es deu prestar també de
bona gana a aquesta faceta de la seva figura. Fos com fos, en aquest cas el
seu paper es va limitar bastant a encaixar. La Ninca, enllaçant una frase amb
l’altra, en una mena de síntesi successiva, li va fer un elogi dels tres que
érem allí en termes bastant superlatius per no dir ditiràmbics, posant-nos
gairebé al mateix nivell que el President en quant a importància social, sinó
més. A mode de clímax, va voler resumir la cosa, el moment, amb el meu nom i el
del President (una mica com salten els noms dels candidats a president i a
vicepresident en la convenció del partit demòcrata o republicà dels EUA).
Arribats a aquest punt, i potser tement pels viaranys que
podia agafar la continuïtat de la cosa, el President es va excusar tot dient
“L’Artur millor que no s’hi fiqui” o uns mots semblants, i s’escorregué amb un
somriure que era tant de comiat com potser de feliç alleujament. Em va quedar
una sensació lleugerament incòmoda del breu encontre amb la persona que, més
enllà de les opcions polítiques que un defensi, assumeix una tasca d’una gran
dificultat i responsabilitat, carrega un pes sobre les espatlles considerable. Em
vaig sentir una mica frívol i inconscient. Va ser llavors que em saber greu,
per descuit i deixadesa, no haver-me afaitat. Li hauria pogut dir que el seu
discurs m’havia agradat, que el felicitava per tal cosa o l’animava a fer-ne
tal altra... Tal vegada hauria pogut aprofitar (quantes més ocasions tindré de
parlar-li directament?) per criticar actuacions i polítiques del seu govern o
partit (com l’aliança amb el PP, que tan poc tenia a veure amb el sentit del
seu discurs)... Però no, no vaig fer res d’això; és cert que tampoc era el lloc
i el moment, segurament, però les ocasions sovint són fora de protocol. Però en
realitat no havia estat cap accident, cap oportunitat perduda: si havia callat
era tant per un sentit potser excessiu del respecte, com per no tenir res massa
concret a dir: he perdut bastant la fe en la política, en tot cas en la
política que es pot fer des d’un partit com el que mana ara mateix a Catalunya,
en que per salvar el present, salvar-se del present, es destrueix el futur. El
que cal canviar és de tal magnitud i profunditat que pràcticament se situa en
un altre llenguatge, necessita un altre sistema de signes. Mentre no sàpiga
parlar amb justesa la nova llengua sé que no se’m podrà entendre. L’antiga està
viciada i buidada; la nova encara està per ser apresa i assimilada. Paciència,
esforç i humilitat.
El punt de màxima efervescència ja havia passat. Els grups de
persones s’anaven disgregant, esfilagarsant cap a la sortida. Ja abans, durant
el concert, però més llavors, vaig
prestar atenció als grans murals que cobrien les altes parets del gran saló.
Tots ells reproduïen gestes i moments cabdals de la història catalana i
hispànica al llarg dels segles. Inspirant-se en la Crònica de Ramon Montaner,
un dels pintors havia representat la presa de possessió de Mallorca per part de
Jaume I. Un altre retratava amb verisme dramàtic la Batalla de Lepant, amb la
galera de Joan d’Àustria (la de la rèplica del Museu Marítim) avançant en
tromba contra un nau turca ja mig fora de combat, disparant un dels seus
canons, projectant ben visible el Sant Crist (el que encara es guarda en una de
les capelles laterals de la Catedral, si no m’erro) com si fos un mascaró
exorcista; era una composició amb força, no sé si evangèlica, però sí
romàntica. Un altre dels murals reproduïa la Batalla de Las Navas de Tolosa; la
veritat és que semblava més una desfilada que una batalla: pràcticament no s’hi
veia violència, energia cinètica per
enlloc. Sembla que va ser en aquesta batalla que Catalunya va perdre el seu
millor home d’armes, el braç dret del rei Pere en assumptes guerrers i potser
també diplomàtics. La seva absència l’any següent a la Batalla de Muret contra
els croats francs tal vegada va ser causa indirecta de la desfeta i de la mort
en combat del rei català (del que es diu que no estava gaire fi per haver
passat la nit amb una o més dones, val a dir). A partir de llavors el somni
occità es despertaria en un malson inquisitorial: la pinça que el rei francès
(conegut més tard amb el nom de Sant Lluís), sota la instigació d’una mena de
reina Macbeth en forma de Blanca de Castella, va fer amb el Papa del moment, va
acabar anorreant tot el Migdia gal i el seu univers de tolerància, trobadors i
corts d’amor. Es va canviar la lira per la pira. No és un cas aïllat, però n’és
un de particularment funest.
Em va cridar l’atenció
una escena pintada per un tal Josep Maria Vidal i Quadras. Era la cerimònia de
casament de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella a la catedral de Barcelona (o
potser es tracta de la firma dels capítols matrimonials a Cervera, però si fa no fa...). Em va fer gràcia que qui molt presumiblement era l’avi d’en Vidal
Quadras, el ferotge i temible anticatalanista del Parlament Europeu (a qui
tanmateix se li ha de reconèixer un sentit de l’humor corrosiu i enginyós)
hagués pintat justament l’escena més explícitament, més clarament unionista de tots
els episodis històrics plasmats en aquell saló. És l’etern debat del cap de
sardina i la cua de lluç, o també, el d’una de les seves variants: "què prefereixes
ser: tu mateix, o tenir l’opció de ser quelcom millor?" Una mica com el dilema
teòric que un es planteja de petit o d’adolescent: "preferiria ser algú altre
(millor, més feliç)?" Malgrat la temptació no recordo haver respost ni un sol
cop afirmativament. La resposta que sempre he donat a aquesta hipòtesi salta
per damunt, va més enllà de la tal vegada capciosa pregunta, i se situa en el
voler arribar a ser millor tot sent un mateix, sense deixar de ser un mateix. No
veig motiu ni possibilitat de renunciar a l’orgull de ser un mateix, encara que
es verifiqui objectivament que un és un desgraciat. Es tracta potser de supèrbia, però també hi veig un instint, un manament "diví". És clar que no tothom ho viu, ho veu així. Molta gent no veu
cap perill ni cap parany en el canvi, ans al contrari.
Però fent un moment l’exercici
teòric de suposar que pogués arribar a estar disposat a renunciar a la meva
identitat, constato, com exigència de contrapartida, que hauria de quedar molt clar,
de ser molt evident que el suposat canvi em faria realment millor del que sóc i
alhora em comportaria un avantatge indiscutible, és a dir: que hi sortiria guanyant en
tots els sentits. Aquesta certesa no la veig per enlloc. El que ens porta a
concloure que el mestre “no s’explica prou bé”, o, si ho mirem des del seu punt de
vista, que l’alumne no hi posa prou enteniment (ni prou bona voluntat).
Sigui com sigui, el fet és que no hi ha entesa, i la desavinença, malentès,
desacord, incomunicació o el que sigui, dura de fa segles. És el nostre Faust particular, mig esgarrat.
