Com sempre, arribo tard a les
polèmiques (i segurament també a la vida), però volia opinar (mal hàbit, ho
reconec), ni que sigui breument, sobre la polèmica que s’ha desfermat a l’entorn
del premi Nobel de literatura Günter Grass per un poema seu en el que crítica
un possible atac preventiu d’Israel sobre l’Iran. Cal saber que aquest poema li
ha comportat dures crítiques, també en el seu país, començant per la classe
política, així com l’haver-se-li negat recentment l’entrada a l’Estat d’Israel
per haver estat declarada “persona non grata” per les autoritats israelianes.
Hauria estat prudent evitar el
tema (perquè és pelut), però justament per això també és d’obligada reflexió, de
necessària presa en consideració (públicament o privada, poc importa). La cosa
ens interpel.la, incumbeix, afecta a tots.
Aquest escàndol posa de relleu un
conflicte de límits: qui i fins on es pot criticar l’Estat d’Israel sense que s’estigui
incorrent en antisemitisme. Per on passa la divisòria entre la legitimitat d’una
crítica i la seva condició de pretext per criticar l’existència mateixa de l’Estat
d’Israel? Quins criteris marquen si estem davant d’una opinió raonable o d’un subterfugi
més de l’antisemitisme. Qui té autoritat moral per a fixar aquests criteris,
qualificar una crítica d’antisemita o no: els israelites, els jueus en general,
només els jueus, qualsevol intel.lectual que vulgui parlar del tema? Tenen dret
a ser els tabús? Tenen data de caducitat? Parlar des de l’equanimitat és també
infringir la llei no escrita del tabú? On comencen i on acaben les prohicions?
Si la paraula, per innocent que
sembli, té sovint un efecte de gran abast sobre la realitat (ja que és l’antesala
de l’acció), en el cas del poble jueu això és doblement, triplement cert. Des
de la paraula se’ls ha criminalitzat secularment, i en nom d’aquesta
estigmatització verbal se’ls ha perseguit de forma patològica al llarg dels
segles. La creació de l’Estat d’Israel és la resposta a aquesta impossibilitat
de viure en pau entre els altres pobles del món, i en tot cas i sobretot d’Europa.
S’hagués constituït on s’hagués
constituït, l’Estat d’Israel sempre hauria tingut detractors, sempre hi hauria
hagut veus (finalment les mateixes que negaven el dret a la igualtat, i segons
com a la vida, als jueus de la diàspora) que neguessin la legitimitat del nou
estat, i per tant qualsevol de les seves polítiques. El sionisme, per bé o per
mal, va escollir un tros de terra amb que el poble jueu estava lligat per
història i tradició bíblica. D’aquesta manera, li semblava tenir assegurada una
certa legitimitat i la il.lusió, l’adhesió dels refugiats que anaven afluint de
mig món. Després de voltar com forasters durant 2.000 anys, finalment anaven a
fundar la seva “llar”, a tenir un lloc seu, un espai propi.
Sabem que aquesta història,
extraordinària, no acaba de tenir un final feliç. El territori rara vegada està
despoblat i compartir és una cosa molt difícil. La responsabilitat del
conflicte amb els palestins és, de bon principi o en tot cas a aquestes
alçades, compartida. El problema, però, no es limita, ni de bon tros, als
palestins. Israel se sent amenaçat pels seus veïns àrabs, i en tot cas per l’Iran,
i no sembla que sigui cap paranoia israeliana. Ara bé, què s’ha de fer davant d’un
perill d’aquesta magnitud? La resposta és molt difícil. Com trobar l’equilibri
entre la generositat i la prudència? Com superar les pors atàviques a l’extermini,
i anar més enllà del reflex defensiu? És possible superar un trauma com el
patit per el poble jueu en només dues o tres generacions al llarg de la seva
història, amb el seu punt culminant en la Shoa?
Serveixen de gaire 64 anys de viure en un Estat independent, quan durant aquest
període de temps s’han viscut 4 ó 5 guerres (la majoria defensives) i freqüents
campanyes terroristes? Està psicològicament preparat el poble d’Israel per
sublimar tot això i donar la mà als seus enemics? Ho estaríem nosaltres en el
seu lloc, ho estem nosaltres sigui a nivell individual o col.lectiu amb els
nostres respectius enemics o adversaris? Qui pot arrogar-se el dret, l’autoritat
moral de dir què pot i què ha de fer un poble que ha hagut de lluitar potser
com cap per tenir dret a respirar? La malfiança, amb raó, està inscrita en el seu
subconscient. Com se la pot vèncer? Segurament els únics que tenen dret a
opinar i a trobar maneres per sortir-se’n són ells mateixos, els jueus,
preferentment els que viuen a Israel.
Amb tot, també és cert que la pau
mundial està en joc, i que per tant, el que facin o deixin de fer els
israelians també afecta al conjunt de la Humanitat, i això ens legitima, i de
fet obliga, a opinar i a decidir al respecte.
La solució no sempre passa per la
paraula, però és clar que s’ha d’intentar fins on es pugui; també passa fer per
certs gestos. Sóc dels que creu que Israel hauria de permetre l’existència d’un Estat palestí, ja. Els palestins tenen dret a tenir el que qualsevol poble: una
“casa”, un lloc propi i propici (que els hi proporcioni seguretat jurídica i física), organitzat a la seva manera. L’argument de que
el faran servir com a base per atacar Israel segur que no és del tot infundat,
però penso que val la pena córrer el risc: tancar d’una vegada una ferida
històrica i deixar sense arguments els que fan valer aquesta raó per negar el
pa i la sal a Israel. La cosa és complicada, ningú ho nega: discontinuïtat territorial
entre Gaza i Cisjordània, retorn dels refugiats palestins (amb les
indemnitzacions que això pogués comportar), la disputada capitalitat de Jerusalem, l’escassetat de recursos hídrics, el sobrepobablement creixent
de la zona... Malgrat els perills crec que és el camí. El camí sempre és la
major justícia, i aquesta recau sempre en el que té més poder, i per tant més capacitat
d’acció. El grau de responsabilitat és correlatiu al grau de poder. Israel
hauria de moure fitxa.
Això, però, sols és una part,
relativament petita, del problema tal com es planteja en els moments actuals.
És de témer que l’Iran, començant pel seu president, en Mahmud Ahmadinejad, segueixi
amb el seu discurs demencial de que cal destruir l’Estat d’Israel, independentment
del que faci o deixi de fer Israel amb els palestins. Es difícil saber fins a
quin punt els dirigents d’aquest país diuen el que realment senten (un odi
cerval) o alimenten un espantall que els hi és útil de cara a la política
interna (distreure l’opinió pública amb un enemic exterior) o la política
internacional (aconseguir certs recolzaments, etc.). En el cas de que es tracti
sobretot d’una comèdia (de que l’odi sigui més fingit, impostat, que real),
estem al davant d’una pràctica repugnant i perillosa, perquè tot el que es diu,
encara que un no s’ho cregui del tot, tendeix a fer-se realitat, si no per via
d’un mateix, sí per via d’un tercer. És d’una irresponsabilitat criminal atiar l’odi
de la gent, ja que, és obvi, se’ls està incitant a cometre actes que siguin una
satisfacció d’aquest odi.
Què fer? Passar a l’acte i
llençar un atac preventiu? Si Israel fos un país gran la resposta seria,
clarament, no, ja que la seva grandària li donaria la possibilitat de sobreviure,
almenys en un primer moment. Però Israel és un país petit, un terç més petit
que Catalunya, amb també 7 milions d’habitants, i una densitat de 300 habitants
per quilòmetre quadrat. Una bomba atòmica, per petita que sigui, hi ha de fer
necessàriament molt de mal. Impressiona parlar d’això perquè sembla impossible
que pugui passar (entre d’altres coses perquè la radioactivitat afectaria a
tota la regió, i per tant també als mateixos agressors iranians, per bé que
potser feblement). És clar que s’ha d’evitar de totes totes que passi una
cosa així, però com? Atacant Iran i provocant, probablement, una guerra a tota
la regió? No tinc resposta, la cosa em supera. És evident que per una banda cal
mirar de raonar els dirigents iranians, i per l’altra aconseguir que els
israelians facin algun gest de distensió. El temps, però, sembla córrer a favor
dels iranians: estan cada cop més preparats, més a prop de tenir la bomba
atòmica, i per tant més segurs d’ells mateixos...?
Pot dir la seva sobre tot això un
vell intel.lectual alemany, mobilitzat al final de la guerra incorporant-se a
les Waffen-SS (tal com va confessar
ell mateix l’any 2006, cosa que malgrat tot, encara que tardanament, l'honra)? Té prou aval moral per parlar de res relatiu al poble
jueu? Diu que ja ha callat prou, i que als 84 anys, ja al final de la seva
vida, té dret a denunciar el perill que un atac israelià extermini el poble
iranià (idea, tal vegada, una mica exagerada de la cosa, i que en tot cas omet
vergonyosament parlar de l’amenaça iraniana). El seu poema, Was gesagt werden muss (El que cal dir,
o El que hem de dir), diu el següent: “Perquè només ara ho dic, / envellit i
amb la meva última tinta:/ Israel, potència nuclear, posa en perill / una pau
mundial ja per ella mateixa fràgil”; “ Ho admeto: no segueixo callant / perquè
estic fart / de la hipocresia d’Occident, cal esperar a més / que molts s’alliberin
del silenci, exigeixin / al causant d’aquest perill visible que renunciï a l’ús
de la força”.
Es podrà criticar, com dèiem, el
seu dret a opinar sobre l’Estat d’Israel, o, més exactament, el sentit de la
seva crítica (poc parcial al no veure, no voler fixar-se més que en un dels
perills), però acusar en Günter Grass d’antisemita sembla totalment fora de
lloc. Primera perquè el seu poema no desprèn, traspua la més mínima nota
antisemita. És un poema polític. Se li pot buscar, en la intenció, un rerefons antisemita,
però això no passa de ser un conjectura, una hipòtesi molt subjectiva de qui ho
vulgui fer. I segona, perquè si es tractés d’algú amb una
trajectòria filonazi, la prevenció estaria justificada, però no és el cas:
Günter Grass sempre ha criticat el passat nazi del seu país.
Cal, per altra banda, pel que fa a la seva pertinença a les SS, contextualitzar-la: 17, 18 anys, el final de la guerra, l’exèrcit
soviètic conquerint a sang i foc territoris genuïnament germànics o que l’educació
rebuda li presentava com a tals (Prússia Oriental, Silèsia, el seu Danzig
nadiu). Potser es pot atribuir la decisió de la seva opció més a la influència dels seus pares (ell
alemany, ella caixubi: grup ètnic eslau establert en el nord-oest de Polònia) i a l’ambient social imperant, que no pas a la seva encara tendra i superficial voluntat.
L’escriptor alemany, amb certa raó,
es defensa criticant la censura, la coacció que hi ha alemanya per opinar sobre Israel: “Antisemitisme,
s’anomena la condemna.” Compara la negativa a deixar-lo entrar a Israel amb la
prohibició en el seu dia a entrar a la RDA, dient que el veto israelià equival
als mètodes de la Stasi, recalcant, de passada, que és el primer cop que se li
refusa l’entrada en un país democràtic; fins ara sols se li havia denegat l’entrada
a dictadures: RDA i Brimània.
A tot això el canceller israelià,
Avigdor Lieberman, un personatge amb un perfil que espanta, dins la línia dels
falcons més expeditius, ha dit que alguns intel.lectuals d’Occident que volen
vendre llibres “estan disposats a sacrificar el poble jueu sobre l’altar de
llunàtics antisemites”. Comentari a tenir en compte malgrat tot. El també premi
Nobel (de la pau) Elie Wiesel s’ha sumat als detractors de la sortida aquesta de guió de Günter
Grass (que per cert, en les fotos que han aparegut aquests dies d’ell, hi veig
una mena d’Eugenio Trias i de l’amic Toni L. que no para de perseguir-me).
Què és podem afegir? Poca cosa
més. Tal vegada recordar que l’Apocalipsi situa la fi del món a l’Orient Mitjà (sent,
per altra banda, l’àmbit territorial on s’escriu i que coneix qui el va
redactar) i que mencionar una iniciativa potser insuficient però d’una enorme humanitat:
http://www.youtube.com/watch?v=I6sPCSJu31U :
un creuament de missatges entre particulars israelians i iranians declarant-se el
seu amor i la nul.la voluntat de fer-se la guerra.
En un pla més personal, no puc evitar sentir una gran gratitud
envers en Günter Grass per el seu El
tambor de llauna; no he llegit mai el llibre però la pel.lícula que se’n va
fer a finals dels setanta em va impactar d’una manera que ja no m’ha abandonat
mai. La malenconia, la força de les imatges i situacions em van fer créixer,
educar: fer veure la dificultat i el preu de les coses enmig, barrejant-se amb la
bellesa de la realitat.
