Peatges gratis a la vista!

Com és sabut bufen aires de rebel.lió en les autopistes catalanes. Tot ha començat, com sol passar, arran del gest decidit d’un usuari, d'una persona normal i corrent. No ha calgut cap immolació, com a la Primavera àrab, però sí aquella dosi d’inconsciència que tots els actes valents requereixen per superar la por.

Tal com es pot veure en un vídeo filmat per ell mateix (o per un altre ocupant del cotxe, per a ser exactes) s'apropa de la cabina del peatge i diu, amb la major naturalitat del món: “No vull pagar. Quan a Madrid i a Andalusia paguin, jo també pagaré. Vols prendre el número de la matrícula?”, a l’assentiment de l’empleat fa marxa enrere i es veu com el treballador d’Abertis pren nota. El cotxe torna a avançar i el conductor insta a l'empleat que faci constar i comuniqui el motiu: “que és per això, digues-els-ho”. Acte seguit, i per a sorpresa de qualsevol que miri el vídeo, s’obre la barrera i en Josep Casadellà marxa autopista enllà. Aquella mateixa tarda seria retingut en el mateix o en un altre peatge de la mateixa autopista. L'auto quedaria immobilitzat per una doble barrera (com en James Caan a El Padrino, segons abans de ser copiosament metrallat), arribaria una dotació dels Mossos que li aconsellarien pagar, ell refusaria de fer-ho i l’acabarien deixant passar. No es parla de cap multa però és clar que el cotxe i el seu propietari han quedat degudament fitxats. Poc importa, s’ha trencat el dic. Aquest senyor de veu afable i parsimoniosa d’una certa edat ha obert el camí. Es diu Josep Casadellà i és l'heroi "anònim" que necessitàvem. Ara toca aplicar el principi de “todos a una”. Podran perseguir un o uns pocs individus, no la massa, no tothom. Es tracta doncs de seguir la senda traçada. Potser ens caurà el pèl, però podrem dir que ja no ens el prendran més (el pèl).

Una altra línia d’actuació, privada, però, de la dignitat i franquesa de la primera, és practicar a l’autopista el que tanta gent, sobretot jovent, fa en el metro: passar arrapat a l’estela del que et precedeix. Jo mateix ho he fet algun cop, rara vegada a la ciutat, però sí desplaçant-me a la zona exterior, en que el trajecte costa més i la màquina et torna la T10 utilitzada sense obrir-te les comportes i potser fins i tot emetent un xiulet d’alarma. En aquests casos, per recuperar la llibertat no tens més remei que enganxar-te, quasi com una paparra, com la seva ombra, a algú que estigui en regla. Sempre he somiat en fer una cosa semblant a l’autopista però reconec que no n’he estat mai capaç. 

Posats a fantasiar, també he somiat allò tan espectacular de passar rabent i fent saltar a trossos la barrera, però tampoc m'hi he atrevit mai, encara. Potser és l’edat o cal un cert nivell de complicitat per a fer aquestes coses que no acabo de trobar; rara vegada, un és l'heroi solitari de pel.lícula que voldria ser. La veritat és que seria maco: el cotxe rebria lo seu però el goig de destrossar la barrera ho compensaria amb escreix. Això sí, abans tocaria tapar bé la matrícula, la de darrera. Un altre possibilitat, igualment "mítica", és sortir de l’autopista camp a través, com si fossis el protagonista d'una peli de gent salvatgement lliure. Passa, però, que aquesta manera d’esquitllar-se la tenen ja molt estudiada, prevista ja d’entrada, i caldria un cotxe d’aquells de festival automobilístic Rambo-Schwarzeneger, amb enormes rodes d’un metre de diàmetre, parafangs d'atropellar rinoceronts i xassís a prova de bomba, per tenir èxit: superar els guarda-carrils i enfonsar el tancat de filat amb garanties.

Fa uns anys va haver-hi allò de tocar el clàxon en arribar al punt de peatge. No estava malament però denotava una gran impotència. Feies sonar la botzina però pagaves igualment. Les úniques perjudicades eren les teves oïdes i les de tots els presents, sobretot les dels pobres empleats que no  tenen cap culpa.

Ara, gràcies com sempre a gent pionera, amb la determinació que li falta a un servidor i a la majoria, aviat no caldrà sinó imitar el que fan els altres, el que ha estat consagrat per l’ús. I és que el recurs de colar-se amorrant-se al cotxe del davant com el manifestar el refús de pagar van en alça. Confiem en que la cosa s'estengui com una taca d'oli... Estic per provar-ho un dia d’aquests. El quid està en que la barrera quedi per sobre de la calandra; un cop superat aquest obstacle no podrà fer més que lliscar resseguint, com la carícia d’una mà, la silueta, el contorn del cotxe. Amb el disseny arrodonit del meu monovolum serà bufar i fer ampolles, i les rascades que es puguin produir no faran més que afegir-se, com cicatrius d'un noble combat, a les ja nombroses de l'atrotinada carrosseria. Pot succeir que la barrera se t'endugui el neteja-parabrises, s’hi ha de comptar, però el risc sembla petit i paga la pena intentar-ho. A veure si ens animem. S’ha acabat això de posar portes al camp. Via lliure al futur!

De la mateixa manera que calen capdavanters també calen gotes que facin vessar el vas. Aquesta gota va caure fa unes setmanes. Es va saber que Abertis rescataria l’única autopista de peatge de Madrid (deficitària a morir) a canvi de que l’Estat allargués la concessió de les autopistes que té a Catalunya, que són la majoria, entre elles la més important, l’AP7. Com és natural va córrer la brama de que els catalans seguiríem pagant com uns enzes per tal de reflotar un negoci que no ens va ni ens ve. Això, justament, va encendre la imaginació i els ànims. En la pràctica no sé si canvia res perquè la concessió és de molts anys (tenia entès que de 99 anys, però sembla que són menys, "només" fins al 2021...) i que l’allarguin uns quants anys no afecta els interessats, però sí, val a dir, els seus fills i néts, i en tot cas el sentit de l’equitat. A Catalunya portem tota la vida pagant autopista. Hi ha trams que potser existeixen des de finals dels anys 60, és a dir que tenen gairebé 45 anys. Si d'això no se’n diu munyir el personal, doncs no sé, ja m’explicaran. Ja em poden dir que sóc insolidari, nacionalista excloent, nazi, pesseter: com si sentís ploure.

El que és clar és que això dels peatges ha estat i segueix sent un negoci rodó, una sinecura milionària per a uns quants. Segur que hi ha individus, una mena de tío Gilitos, que viuen exclusivament dels beneficis de la bicoca aquesta. Per cada xai-conductor que passi per aquí, tants cèntims la peça. La feina reduïda a comptar els guanys.

Per altra banda, aquest abús s'emmarca en el desgavell del que és la xarxa catalana de carreteres. No és només que les indicacions són fetes per incompetents, que posen la senyal amb lletra menuda en el punt mateix en que has de decidir si gires a l’esquerra o a la dreta, que et parlen de poblacions menors i no et diuen la important fins que ja hi estàs entrant, etc. No; em refereixo a una altra cosa més irreparable. La Generalitat, per tal de contrarestar la sagnia històrica dels peatges (en els que per altra banda també hi deu sucar) i per curtcircuitar una Renfe que ha tractat Catalunya com si fos un Punjab rebel, s’ha dedicat a fer carreteres sense solta ni volta, sovint en paral.lel a autopistes ja existents (com és el cas de l’A2 i l'AP2), duplicant trams a base de variants absurdes, multiplicant enllaços i rotondes a tort i a dret. S’han fet autovies innecessàries amb un impacte en el territori brutal (amb trams encara per acabar, abandonats, amb seccions de pont fantasmals, més semblants a vestigis d’una civilització desapareguda que no a cap part constructiva d’alguna cosa coherent). A tot això cal afegir el Quart cinturó, per acabar d’escanyar i trinxar el Vallès i l’Àrea Metropolitana...

El resultat ja el coneixem: una sensació de caos més que considerable. Amb un servei ferroviari pèssim (amb menys línies i més avaries que mai); amb una concentració de punts negres a les carreteres que fa feredat; amb una destrossa del territori inenarrable (gràcies Joaquim Nadal, imbècil havies de ser), amb obres permanents, amb congestions de trànsit cada tres per quatre i, last but not least, amb la perpetuació de l'estafa dels peatges.

La gratuïtat de les autopistes seria el mínim per compensar una mica tota la resta, però no, és una banderilla més, de les "de càstig", que en diuen. Els diferents governs catalans fa lustres que parlen de "rescatar" els peatges, deixant a entendre que els ciutadans estem segrestats: gràcies per la sinceritat. Evidentment no s'ha fet res: els peatges és una moma d'aquelles que ningú vol o s'atreveix a tocar. La versió moderna de l'estraperlo, un mercat negre legalitzat. Una mena de feudalisme encobert. Si d'això no se'n diu ser cornut i pagar el beure no sé de què parlem

Vist el panorama un voldria aprendre a volar, però això encara queda lluny, o agafar l’AVE per escapar cap a França, però també toca esperar (diuen que fins al 2013, més de 20 anys després del de Sevilla-Madrid: olé!). Els catalans ens passem la vida esperant. Esperar està bé, però esperar i pagar pels altres ja no tant. Em pregunto si no hauríem de fer, com els Jubilats de Mallorca per la llengua, una vaga general de braços caiguts, o de fam (i així ens aprimaríem). Una mena de boicot generalitzat de tot allò que paguem en excés (el bitllet senzill – 2€!- de metro o autobús a Barcelona, el parquímetre a aquesta mateixa població: 1€ la mitja hora i sense possibilitat de pagar més de 2 hores d’una tacada), i per descomptat el peatge de les autopistes, que és el tema estrella: més de 6€ per anar a Sitges pels túnels del Garraf; anar a Manresa entre 4€ i 7 si és cap de setmana; passar pels Túnels de Vallvidrera entre 3,5 i 4; per anar a Mataró calculo que uns 3 ó 4€ no te’ls treu ningú; de Barcelona a la frontera més de 13€, etc.). 

Si a això hi sumes el preu del carburant (també lleugerament més car a Catalunya que arreu de l'Estat, per no sé quina història kafkiana d'una taxa mèdica afegida), n'hi ha per tornar a circular amb carro i ase (que a sobre deu estar prohibit!!). El seguit d’abusos no sembla tenir fi, a menys que sapiguem reaccionar i deixant de fer el mesell posem les coses al seu lloc. Les vies de pressió són clares: o abstinència (deixar d’utilitzar els dits serveis) o forçar el seu abaratiment fins a nivells raonables a base de fer trampa.

Els empresaris tindran també els seus greuges comparatius (port de Barcelona sense connexió amb AVE, Corredor Mediterrani ajornat ad kalendas graecas, etc.), però molts han fet durant anys, i fan encara, la gara-gara al poder central per venir a queixar-se ara. És clar que la cosa afecta  l’economia del país i per tant a tots, però és sabut que cal començar per lo petit. Tot el que és gran va començar sent petit (com diu, a Lawrence of Arabia, un agent dels servei d’espionatge britànic davant l’enutjada sorpresa d’en T. E. Lawrence pels migrats recursos en homes i material posats a les seves mans). Comencem pels peatges i ja veurem fins on arribem. Pista lliure (i gratis)!