Leroy l'encantador (II i final)

En Merlin va complir i al cap de 15 minuts (que se’m van fer eterns) es van apagar els llums. Van seguir uns tres quarts d’hora escassos d’espectacle, amb 4 “tableaux”. En el primer es veia un grup de cossos nusos en posició més aviat reptiliana, amb petits moviments repetits d’una part del cos (un gir de coll, una pujada d’espatlla, un estirament de cama, etc.), com tics vegetatius de primitius éssers vius. Per moments semblava que hi hagués un cert crescendo en l’activitat física (freqüència i addició de nous actes reflexos), però la cosa no anava més enllà. S’ha de reconèixer que tenia la seva gràcia, però no més de 5 minuts. La segona “escena” era tota la tropa dels nou movent-se a quatre grapes per l’escenari com si fossin una família de felins en el tedi de la sabana. Uns cap allà, una altres cap aquí, agrupaments, distanciaments. Alguns es deixaven caure de costat i s’estiraven, però faltaven postures i activitats, vaig trobar (baralles, copulacions, caceres, rugits o badalls). La veritat és que de seguida es feia una mica monòton, però no es pot negar que la cosa tenia la seva plasticitat: el cos nu, sobretot si és femení, sempre manté en alerta l’atenció. La tercera proposta era un grup reduït que aixecava peus i cames i els movia com si fossin algues o anemones en el fons marí. El quart eren tots ells, o quasi, arraulits com si fossin roques en el desert. Ni ball, ni música, ni figures: el cos i la seva estranyesa animal, però tot molt púdic, molt depurat. Bé, sí, però hi havia alguna cosa més, no? Això és tot? 

Des de la foscor en Merlin ens va avisar que seguirien 15 minuts de xerradeta, aquest cop a les fosques. Va dir alguna cosa això com que el fet d’haver-nos tractat al principi canviava la percepció que teníem d’ells, dels seus cossos i, ho completo jo, tal vegada dels nostres. La cacofonia estudiantil va tornar a fer acte de presència i es va desplegar sense complexos. El senyor que tenia al costat no va poder més i va guillar: secretament el vaig aplaudir, admirar i envejar. El temps, finalment, com sempre, va arribar i ens va alliberar. Cada vegada passa més: vas als llocs per gaudir del sentiment de llibertat retrobada quan surts. Vius esperant que les coses s’acabin... Alguna cosa falla.

Mentre l’A. s’entretenia amb en Merlin (que havia conegut a Dajla en un curs de kite-surf), els altres recomponíem el trencaclosques de les sensacions i de les valoracions. Ningú va fer massa sang, però l’entusiasme era absent de les mirades i dels comentaris. Jo, crec que vaig dir, trobava que per 15€ (i encara amb descompte de carnet de biblioteca) no m’havien de fer parlar: pagava per veure’ls suar i no per escoltar brins inconnexos de raonaments en fase de balbuceig. Jo pagava per un “producte acabat”, professional, etc. Sortia del teatre amb les prevencions, amb les aprensions envers l’art experimental més esmolades que mai.

Per Sant Jordi em vaig trobar unes amigues del món de les arts (la M., crítica musical de la que ja he parlat algun cop, i la C., reportera-documentalista). Els hi vaig contar el doble via crucis que havia viscut a la Fundació i al Mercat de les Flors. Ens vam despatxar a gust posant-nos les botes en una orgia de ridiculització àcida i de fiscalització implacable. La C., que coneixia el tema, estava particularment indignada. Entre el que ella sabia i el que jo endevinava o intuïa vam fer un balanç demolidor. De la superficialitat vam passar a la inconsistència, d’aquesta a la buidor i d’aquí ja vam saltar... a la no-dansa, el corrent artístic en el que s’inscriu en Merlin. Tot s’entén. Si vols fer no-dansa, doncs la fas: fas dansa i després, posant el no al davant, la desfàs, la redueixes a la seva negació, la vaporitzes. A mi ja m’estava bé sempre que s’acompanyés d’un “no-subvenció”: no-art = no-subvenció (que és l'essència artística de la subvenció). Una correspondència d'una justa i impecable simetria. 

La C. tenia una certa tírria als alumnes que Merlin l’encantador ha tingut l’ocasió d’ensinistrar durant la seva estada a Barcelona: una bona injecció a l’ego i una altra prou generosa a la butxaca, si ho vaig interpretar bé. Per les cares que havia vist a la Fundació Tàpies i començant ja a conèixer les febleses de la condició humana, diria que no eren pocs els nois que es creien ja un Nureyev o un Nijinksi i no poques les noies que feien lo propi amb l’Isadora Duncan o la Plisétskaya). Va sortir, per a ser abraonadament escarnida, la irrefrenable propensió d’aquestes corrents artístiques a generar discurs teòric sobre les seves motivacions, orígens, processos, mitjans, intencions, etc. El resultat és que hi ha infinitament més poètica que creació, més improvisació que definició, més quantitat que qualitat, més hipòtesi que treball, més tempteig, assaig, que oferta, proposta... Amants del metallenguatge circular, de menjar-se el melic mental, de buscar tres peus al gat amb tot l’aparell teorètic que faci falta, saben seduir els incauts, fer forat en les precàries ments dels gestors culturals per tal d'obtenir subvencions, honors, recursos. Mai, vam estar tots d'acord, potser fins i tot ara, amb la crisi, hi havia hagut tants mitjans al servei de l’art (espais, equips tècnics, bona predisposició dels poders públics i del públic en general, coneixements a l’abast, facilitat dels intercanvis, etc.) i mai els resultats havien estat tan pobres. El contingut no valia el continent: el primer, exànime i simplement impertinent, no justificava ni omplia els segon.   

Ho vam rematar amb els límits de la "deconstrucció"; per a la M. feia ja anys que estava esgotada. Tots tres hi estàvem d’acord. Ja fa temps que s’ha tret tot el sentit que podia haver-hi en l’operació de trossejar la realitat. El saqueig de la forma ja no dóna més de sí. La pirateria ha tocat fons. Viure de gorra apropiant-se de la positivitat, de l’”ésser” que hi ha en les parts d’un tot que ets incapaç de superar o ni tan sols reproduir, és un recurs gastat, déjà vu. És com lo del pillatge de les matèries primeres: arriba un moment que l’explotació, que l’aprofitar-se del que se’t dóna ja fet, s'acaba, ja no dóna resultat perquè la cosa s'exhaureix. Usufructuar descaradament el treball d'altri (la natura, la tradició) comença a no funcionar, ja: s'ha acabat lo de viure de rendes: a costa de i a compte de... Toca tornar a crear forma, sentit, per dur i esforçat que sigui... Toca tornar a pencar: ens hem menjat les rendes de la història i del planeta.

Però tot té la seva inèrcia i encara ens topem amb un Leroy l’encantador capaç d’hipnotitzar la Fundació Tàpies venent fum a canvi de beques, entrevistes, articles, mise en scène i les misses que calgui. Se li han subvencionat els seus "tallers", se li ha proporcionat "carn fresca", se l'ha escoltat, acomboiat, aplaudit... No hi ha dubte que en Merlin ha sabut trobar, a través de la inanitat, de la beneiteria mental dels responsables culturals, el seu nínxol lucratiu, el seu hàbitat pressupostari, el seu parasitisme artístic. Millor per a ell.

Estàvem decidits a marxar, abandonant l’A., la seva enfurrunyada i extàtica mirada, i els seus contactes, entre d'altres amb la directora de la Fundació, un francesa que té el mèrit d'haver après a parlar un català sense accent, però que em pregunto si això, tan lloable, no li ha xuclat tota la intel.ligència que tenia disponible. Una darrera ullada em va permetre veure el nostre home, el nostre particular Leroy Merlin caminant enmig de la seva criatura-creació, com un peix rar a la seva peixera: atent, observador, anònim, curiós, discret... amb la seva samarreta de color blau-verd de cambra de bany, les seves enormes ulleres de científic (sembla que és físic o matemàtic), la seva primor cartilaginosa, la seva bosseta de tela d'ecologista, la seva cara de lèmur-estruç, i el seu aire de Simpson inofensiu: tot un peça. Bé, aquest és el món en el que estem i cap al que anem. Si això és la multiculturalitat em quedo amb la botifarra amb seques i el carlisme més ranci. "Torniamo a l'antico e sarà un progresso" com deia en Verdi. Mai és tard.