Podria encara parlar
de les anades als “Masets” (la finca que on en el passat la família passava els
estius); l’escapada a Riudacanyes acompanyant un Josep pintor, amb cavallet i
la resta d’estris de pintor, del natural, “impressionista”; una visita al castell d’Escornalbou,
residència i reducte màgic d’un d’aquells prohoms de finals del XIX, viatgers i
col.leccionistes fins al moll de l’os; les anades a la platja de Cambrils (que
de tant esborrades gairebé no puc fer més que mencionar-les), i més coses, però
prefereixo centrar-me en les persones d’aquesta entranyable família.
Al costat d’en Josep
hi teníem la Josefina, l’Assumpta i més família. La Josefina, germana d’en
Josep, és una persona excepcional. Amb els seus 101 anys segueix gastant una
vitalitat, una voluntat alegra, curiosa, amorosa envers el que l’envolta. Amb
els anys ha anat cedint protagonisme, normal, però sempre ha estat una persona
entregada als altres, donant vida a la casa, ocupant-se de tots els mil detalls
que fan el benestar d’una llar. I sempre amb un bon humor voluntariós, amb un
sentit comú i de l’esforç, del deure innats o ben apresos ja d’entrada, el que
li permet fer i preveure amb una eficàcia, una cura i un bon gust canònics.
Tota la casa, tot el parament i utensilis que conté i la fa funcionar, l’obeïa
com un rellotge. Pel que fa als habitants, la cosa ja era objecte de negociació
i estira-i-arronsa. Sent persones d’un mateix geni, nervi, de caràcter igualment ferreny, la
Josefina i en Josep, com a bons germans, de tant en tant tenien enganxades; res
important i que més aviat afegia color a la vida familiar. La convivència era
un art que dominaven tots els d’aquella casa. Amb el mestratge que donen els bons costums i els
anys de coneixença mútua, tots sabien dosificar la justa tolerància els uns amb
els altres, i compensar les personals particularitats amb esforços i gestos
amables. Tornant a la Josefina, hom endevina en ella una ànima forta, sana,
resistent i bona. Fent de fada madrina de la casa, sempre mirava que no em
faltes de res, abocant molt amor damunt meu. Els esmorzars que em preparava amb
pa amb tomàquet (de penjar) eren un bé de Déu; les escalivades que cuinava eren
insuperables... Es pot dir que no hi havia feina que li fes por o mandra: s’hi
llençava amb una energia, amb una determinació sorprenents. Josefina, et dec no
sé quantes visites i no sé quants petons...
L’Assumpta és la
filla d’en Josep, una altra ànima de la família, l’altre rostre familiar
d’aquella casa i del cognom Piqué. Té una mirada intensa i intel.ligent, d’aquelles
que semblen tenir una consciència que ho abraça tot, el present, el passat i el
futur. Això, a vegades, et desarmava una mica, perquè et senties ingenu i
ximple davant d’aquella superior comprensió de les coses. Al costat d’aquest
fons greu, pacient, observador hi un tarannà joiós que esclata en breus i
incisives rialles i una expressió d’irònica diversió. Fa uns anys va deixar la
docència, i em consta que era molt estimada pel seu alumnat; estic segur que va
ser una excel.lent mestre, ensenyant amb dosis equilibrades de fermesa i de
distensió, sabent provocar l’interès i estimular l’esforç a parts iguales. Sent
persona cultivada i viatjada, en la seva companyia tenies, tens aquesta
reconfortant sensació d’ampliar la teva pròpia percepció, consciència del real:
la presència del seu judici ràpid, incisiu, ponderat fa que tot cobri
importància i autenticitat, sigui fàcil, ja que el sobreentès permet
estalviar-se detalls. La seva humanitat, les seves qualitats han fet possible
el mantenir i reforçar una complicitat familiar exemplar. De forma no sempre
visible, ans subtil, indirecta, l’Assumpta ha portat una nau que, com totes, ha
travessat tempestes i moments difícils. La gratitud i l’admiració que se li ha
de tenir és difícilment expressable. És tot un model, una prova vivent de que la
lucidesa, la fortalesa i la generositat podent ser més fortes que les sotragades
de la vida i els egoismes de l’ego.
Al costat d’aquests
dos monstres d’humanitat que són la Josefina i l’Assumpta tenim encara la
Miona, de Mariona, i el record dels seus pares. Són els Franquès, l’altra
branca de la família. El pare Franquès era germanastre d’en Josep i la
Josefina, com ho era també l’Assumpta Franquès, amb qui en Josep va contraure
núpcies i va tenir la filla Assumpta de qui acabo de parlar. Vivien a Riudoms,
el poble del costat de Montbrió, més a prop de Reus. Habitaven una casa,
recordo, amb elements igualment suntuosos i, per a mí, anacrònics. No he
oblidat una nit que vaig dormir-hi en un llit amb baldaquí, si la meva
imaginació no m’enganya. El pare Franquès era de constitució arrodonida però
era un d’aquells grassos amb nervi. Tenia una veu que era com un espetec, una fuetada precisa; d’una sonoritat i contundència a prova de sords. El vaig
conèixer ja de gran, és clar, però gastava una energia ferrenya que
impressionava. Girava el cap veloç i la papada, tremolant, trigava a seguir el
moviment sobtat del cap. A través de les seves ulleres els seus ulls em
semblaven més grossos del normal, potser un punt estràbics. Tenia tremp d’home
autoritari, que decideix per tothom i ordena quan els altres encara xipollegen en
el dubte. Amb sentit de la justícia, de l’ordre, de la conveniència. Fa pensar
que a l’antiga Roma hauria estat un magnífic pro-cònsol o alguna cosa així.
La
mare era tota reconcentrada en ella mateixa, i les seves armes eren unes altres,
una mena de bondat tenyida d’humil murrieria; semblava com si per a protegir-se
de la plètora del seu marit és fes la distreta, i sols s’anés despertant per a
lo seu, com un animal petit que saltés del seu cau aprofitant l’ocasió
propícia. La filla, la Miona, sembla haver heretat, en perfecta
síntesi, aquestes dues herències. La mirada i la voluntat projectades cap a l’exterior
del pare; l’entelada reserva de dolçor
de la mare. Que així sigui per molts anys.
Bé, toca acomiadar-me d’aquests amics. Què més puc dir?
Doncs d’en Josep, del que ens ha deixat, que m’hauria agradat ser
encara més amic, conèixer-lo, tractar-lo més, aprendre més d’ell, però la vida
és així de descuidada, negligent, imperfecta. Que aquestes ratlles serveixin
d’humil homenatge a la seva inoblidable figura, a la seva irrepetible
personalitat, així com de prova de gratitud envers ell, els seus i llur amable món.
Veig, però, que no he dit res del seu aspecte físic, i trobo que la semblança,
així, és incompleta. Miro de posar-hi remei. Era ben plantat, més aviat alt i
ben proporcionat. Tenia un cabell ondulat, llustrós i curosament pentinat cap
enrere, uns ulls, tirant a blavosos, que miraven amb consciència absent i concentrada
alhora tot el que l’envoltava. La seva veu era clara, amb una lleu cantarella
sudista. La seva boca i llavis havien anat agafant les línies del qui es
defensa de les inclemències de la vida amb ironia, bell parlar i orgullosa resignació.
Les seves orelles penjaven una mica de les extremitats superiors, recorbades sobre elles
mateixes, cap a dins. El seu nas tenia un final lleugerament ganxut. Agafat en el seu conjunt, el seu rostre tenia no sé què d’antic.
Si ens atrevíssim a comparar-lo a un animal, i que ningú, tu tampoc Josep (per
bé que series el darrer a fer-ho, penso), s’ofengui, hauríem de parlar del nyu.
D’un nyu empeltat amb un cabró estilitzat, com de gàrgola neogòtica d’aquelles que
poden fer por i que la iconografia del cinema i del còmic empren per
representar poders malèfics. Tal vegada m'erro de mig a mig i és a un ocell, un ocell prehistòric, a allò que s'assemblava més... Bé, no puc dur l’esforç fisonòmic més enllà; ni tampoc cal, diria.
Dels que es queden, de les que segueixen,
només dir-los que el meu afecte i la meva amistat segueixen en peu,
disponibles. Em va saber molt de greu no ser amb vosaltres en el darrer comiat.
Absurdament em vaig deixar atrapar i obnubilar per la distància i les
obligacions del moment. Us prego aquí i ara, solemnement, que em disculpeu.
No puc acabar, tampoc, sense
expressar la meva contrarietat de que l’obra d’aquest gran i total artista que
va ser en Josep Piqué no tingui el reconeixement que mereix. Pocs artistes han
tocat tantes disciplines, s’han entregat tan a l’art, han creat tanta bellesa
com en Josep. La qualitat, l’interès de la seva obra és indiscutible, i és, ha
estat una injustícia incomprensible que no hagi estat degudament valorada. Em
pregunto si no estem a temps, i no hauríem de fer quelcom en aquest sentit. Crec
que ens ho agrairia, però sobretot en estaríem fent un favor a nosaltres
mateixos.
“Com van les teves coses?” va preguntar-me el darrer cop que ens vam
veure, fa uns quants mesos; “anant fent”, vaig dir. Ara, amb la teva mort,
Josep, em sento més obligat que mai a imitar, a emular el teu esforç. Tu vas
seguir el manament de donar, de ser el millor d’un mateix fins al final. No
veig perquè els altres, perquè jo quedaria exempt d’aquest deure. Gràcies,
Josep, per aquesta darrera lliçó.
