Una altra activitat
que em va marcar, en aquella edat en la que un és una tableta de cera on tot
s’imprimeix amb força mítica, va ser la verema. Tinc un record molt borrós,
molt fugaç de la cosa, probablement perquè sols hi vaig anar un cop, un dia,
però hi ha edats, com dic, que una sola vegada és tota una era de la història
de la Humanitat. Encara veig els rengles de ceps, els pàmpols rasposos, els típics
recipients de fusta per a carregar el raïm (amb cintes de ferro i agafadors
mirant cap al terra), sento les apegaloses
mans obrint-se pas entre el fullam de la vinya mans per agafar, com qui sospesa
un pes, un grapat de raïm que un cop sec de tisora farà nostre, els riures dels
companys de verema, a qui l’edat, la familiaritat i l’hàbit donen marge per a
la broma, la llum solar en una paroxisme de claror encegadora i abrusadora...
Sí, tot això ha quedat inscrit en algun racó del meu cervell, però el que
rememoro primer i per damunt de la resta quan penso en aquell dia llunyà, és l’embafament
que em va agafar de menjar tant de raïm. Ajudava a collir-ne (suposo que amb
les clàssiques estisores de podar: tan belles en la seva perfecció pràctica,
amb el seu ferro, polit per l’ús i ennegrit per una pàtina de noble òxid), però
l’apetència per aquell fruit, per ell mateix i per mirar d’aplacar la set de la
calor solar, era irresistible i no parava de menjar-ne a grapats. Com era
d’esperar, l’efecte de l’excés de sucre combinat amb l’escalfor del cos em va
sumir en una mena de mareig etílic no del tot desagradable; era com una
embriaguesa de sensualitat. Rara vegada hauré estat tan a prop d’una celebració
pagana.
Aquest record es va, com altres, enquistar en la meva memòria, i va
reforçar, un cop més, la meva adhesió, gairebé incondicional, als valors i a
l’estètica pagesívola. Per a mi tot allò era com una mena de bateig, de viatge
iniciàtic a l’etern retorn de la Història de la Humanitat. La meva
sensibilitat, procliu al romanticisme, ho entenia així i va instituir una mena
de pacte de sang amb tots els quefers camperols. No cal dir que la viticultura,
tan nostrada, tan pròpia del nostre paisatge mediterrani, va ocupar un dels
llocs d’honor d’aquesta mena de panteó de labors agrícoles que la meva ment va
anar concebent amb el pas dels anys. Coses per a mi venerables, i que a dia
d’avui segueixo saludant amb íntima admiració, amb profund reconeixement.
Tot això queda ara
molt lluny en el temps. No tant per la distància dels anys, sinó per l’abandó
de moltes activitats o la mecanització d’altres. Quan jo vaig conèixer,
d’esquitllentes, aquest món, segurament ja estava tocat de mort, però el núvols
del fat disgregador, si bé ja visibles, encara eren a l’horitzó. L’oliva i la
vinya sembla que resisteixen, sobretot el segon, la garrofa, a punt de
desaparèixer, podria salvar-se per mor de la pastisseria, però... el conreu de
l’avellana o de l’ametlla, actualment, no són més que una ombra del que havien
estat. Cada anys se sumen a l’abandó més i més terrenys (“fagines”, en deien
llavors, si no m’erro). El preu de la mà d’obra fa que no sigui rendible collir
el fruit; a això s’hi afegeix la poca predisposició de la generació dels fills
a seguir l’ofici del pare, de l’avi, del besavi... De fa 2, 3, 4 o més lustres
la cadena ancestral no para de trencar-se. Unes poques dècades han acabat amb
una pervivència de 1.000, 1.500, 2.000 anys o més. Activitats que s’havien
mantingut vives, amb escassos canvis, des de l’època dels romans, semblen, un
cop trencada la baula familiar, condemnades a desaparèixer llastimosament,
vergonyosament.
Et passeges pel camp de Tarragona i veus centenars d’avellaners
deixats de la mà de Déu: embordits, absurds, desvalguts. Qui diu avellaners,
diu ametllers. Tenim els fruits secs a tocar de la mà però preferim
importar-los de Turquia, del Magrib o de Califòrnia... Deserció, claudicació:
derrota. Em pregunto si aquest comportament nostre no és un lleig, un afront imperdonable
que fem a la memòria de les generacions i generacions de pagesos que amb afany
fet de patiment i suor han afaiçonat els nostres camps, donat vida a la faç del
tros de Terra que veuen els nostres ulls als quatre punts cardinals. I responc
a la pregunta que em faig amb un sí rotund. Tan de bo m’equivoqués.
Els vespres a casa
els Piqué eren plàcids. Segurament m’oferia per ajudar a alguna tasca domèstica
però, que recordi, fora de la crema de restes de poda en el carrer de terra a
pocs metres de la portalada del jardí o d’alguna compra al “colmado” proper a
la plaça del a Vila, gaudia de lleure i em podia distreure com bonament
volgués. Un entreteniment gairebé inesgotable era la caça de mosques. N’hi
havia moltes i em divertia matant-ne dotzenes, amb la mà o amb el caçamosques.
Els infants solen ser cruels amb animals; jo limitava la meva crueltat als
insectes (i no tots); tot el que fos d’una certa grandària, per una barreja de
por i de simpatia, em mereixia respecte i fraternitat. Però les mosques, no: la
meva identificació no arribava fins a elles. Recordo així mateix haver jugat partides
d’escacs i, sobretot, de dames amb en Josep. Perdia invariablement, però això
no disminuïa, ans multiplicava, el meu interès per aquests jocs.
Entre una cosa
i l’altra, la terrassa i el jardí s’anaven enfonsant en la blavosa llum del
capvespre; s’encenien els llums de la casa, la llar es recollia sobre ella
mateixa. Se sentia el bordar d’algun gos, el sotragueig d’algun carro ressagat,
les campanades de l’església i poca cosa més. Per matar la gana abans de sopar,
com feia també en altres moments dels dies que no anava als camps i em romania
per la casa, obria avellanes amb un trenca-avellanes de ferro que recordo
perfectament: dos mànecs de ferro treballat, gravat o repujat, articulats un
sobre l’altre. Senzill però eficaç. Semblava tret d’un museu de l’Antiguitat,
una peça hitita o assíria. Tan antic no era, però els seus bons 150 ó 200 anys
sí que els podia tenir. Era un amic més, entre d’altres, en aquella casa
venerable.
Els sopars es feien
sota la llum groguenca d’una làmpada de sostre de vidre verd, com de billar. A
vegades s’encenia la tele i connectàvem amb el món i el seu ritme mundial.
Pràcticament sols tinc un record televisiu d’aquelles estades a Montbrió: el
programa Un, dos, tres, responda otra vez.
Regularment, atrets per la llum, rebíem la visita d’uns escarabats voladors
de color verd, llàstima que no sàpiga ara el nom de vol bastant espectacular.
Apart de que el seu anar i venir molestava i hi havia el perill de que s’encastessin
en el menjar, se’ls hi atribuïa una capacitat de fer pudor fora mida, el que
decidia a la Josefina, quan s’estaven quiets, a atrapar-los amb un petit retall
de diari i a sacrificar-los camí del cubell de les escombraries. A mi em sabia
greu, la veritat; eren uns bestioles molt maques; quan encara era petit em
feien una mica de por, però les trobava perfectes, molt ben dissenyades, amb un
verd (a vegades estriat o tacat de motius) d’una exactitud meravelloses.
Cap al final del
sopar solia aparèixer “la Juanita”. Era una aparició d’un altre temps. Era una
dona ja vella, prima, amb les cames més guerxes que he vist mai. Al caminar es balandrejava
molt pronunciadament d’un costat a l’altra, tal era l’encarcarament de les
seves cames. Tota ella era com d’abans de la guerra: el seu cabell negre recollit,
el seu vestit senzill blau fosc de “topos” blancs, la seva estampa desmanegada:
la viva imatge d’una bruixa. El seu parlar, amb una boca quasi totalment
esdentegada, era un pèl estrident però dolç, amb un català castís, de poble. El
seu rostre, tot arrugues, era sempre presidit per una somriure de bondadosa i
servicial complaença, i per un ulls humitejats de benvolença. Ho mirava tot amb
ulls divertidament amorosos, empetitits per una secreta i íntima delectança;
tal vegada era també un recurs per conjurar els perills i els cops de la vida;
no ho sabré mai... L’escena, amb ella dreta responent alguna pregunta
condescendent sobre el seu dia, i nosaltres asseguts acabant l'àpat, tenia un
regust ancestral, semi-feudal: el servidor que ve a retre els honors als senyors abans d’encetar
la seva feina. L’intercanvi durava uns escassos minuts, però suficients perquè
em quedés gravat a la memòria. La Josefina o l’Assumpte no tardaven a alçar-se
i marxaven amb ella a la cuina, on La Juanita s’afanyaria, amb les seves
grosses i ja artrítiques mans, en algun servei domèstic. Gràcies, Juanita, per
la teva generositat, la teva absència de malícia, la teva senzilla bondat. Al
cel siguis.
Un cop preses les
postres, consistents sobretot en fruita, entre la qual, si era ja la temporada,
el moscatell més bo hagi provat mai, i desparada la taula, eren molts el cops
que jugàvem al Mikado. Vaig descobrir el joc en aquella casa. M’apassionava.
Ser capaç de moure un palet del teus, amb unes franges de color determinades,
sense moure els altres, era un repte que fascinava. Mica en mica el que
semblava un entrelligament inextricable
de palets, s’anava esclarint, resolent, desapareixent. Era maco d’assistir i de
participar al fenomen.
Arribava la temuda hora
d’anar a dormir. Dic temuda no per les escasses ganes de ficar-me al llit, sinó
per la basarda, la por que m’inspirava el segon pis on la majoria de les
estades tenia la meva habitació. Els altres dormien a baix; jo era l’únic que
havia d’anar a dormir... amb els morts. Era aquesta la sensació. Però la fatiga
acabava vencent les aprensions i tornava a presentar-se un nou dia, assolellat,
com gairebé sempre, i amb noves descobertes esperant-me.
