Anit, a la sala Alfa del carrer Gran de Gràcia, en Derwent, el marit de la neboda gran (la Joana), va fer un recital presentant el seu àlbum (aviat disponible al web http://www.derwenthannon.com/). Jo i el nebot Joan no vam poder ser-hi des del principi per haver d’assistir a una classe (de
ball: d’aquelles que si te la saltes ja perds el ritme definitivament). Vam arribar i ens vam trobar un ambient relaxat, amb l’estampa alta i ben plantada
d’en Derwent dalt de l’escenari, guitarra acústica i veu convincent. Cantava
una de les seves cançons que titllaria de romanticisme pop. A mi m’agrada i penso
que deu agradar a qualsevol que l’escolti. Té una veu prou potent i s’escriu
ell mateix les seves cançons (un mèrit afegit, trobo). Hi posa, pel que m’ha
semblat entendre i coneixent-lo a ell i, per descomptat, a la meva neboda, el
bo i millor que tots duem a dins: amor, curiositat, solidaritat, exigència amb
nosaltres mateixos, consciència dels nostres errors i de les nostres
limitacions, cant a la vida i a la bellesa del món, lluita per un món millor… Bé,
suposo que deu anar per aquí. I a mi m’està molt bé.
La sala s’adeia perfectament a l’estil de música:
llum càlida (com de local parisenc), de colors grocs amb tocs vermellosos, butaques
baixes entapissades de tela, un sostre del que penjaven tot de discos de vinil,
i un conjunt d’elements decoratius variats que reforçaven l’ambientació
intimista, amable, amb un toc Modernista o de glamur anys 30 (no treu que em consta que els caps de setmana aquell mateix espai es converteix en una discoteca de música més aviat adotzenada).
Repapats a les butaques o asseguts en tamborets alts hi havia la plana major de la família i uns quants amics. Diguem que hi havia més cantant, més artista que públic (normalment és el revés: tens un txitxarel.lo que hauria d’estar repetint batxillerat plantat davant un públic que no cap al Camp Nou). Aquí la relació era més aviat inversa: tenies un cantant amb ofici, presència, idees, versatilitat, i un públic ben disposat, certament, però escàs, amb una cultura musical normaleta, i una mitjana d’edat que si no fregava la pre-jubilació sí que era més de quartet barroc que de folk melancòlic (per qualificar, definir d’alguna manera l’estil d’en Derwent). Val a dir que la meva mare havia fet un esforç per a l'ocasió i s’hi havia afegit, el que suposava un repunt de l'edat mitjana important. En tot cas la franja entre els 20 i pocs i els 30 llargs no estava representada, el que és una mica un cop baix per tot artista que pugi dalt d'un escenari. El proper cop ho farem millor, Derwent: promised!
Repapats a les butaques o asseguts en tamborets alts hi havia la plana major de la família i uns quants amics. Diguem que hi havia més cantant, més artista que públic (normalment és el revés: tens un txitxarel.lo que hauria d’estar repetint batxillerat plantat davant un públic que no cap al Camp Nou). Aquí la relació era més aviat inversa: tenies un cantant amb ofici, presència, idees, versatilitat, i un públic ben disposat, certament, però escàs, amb una cultura musical normaleta, i una mitjana d’edat que si no fregava la pre-jubilació sí que era més de quartet barroc que de folk melancòlic (per qualificar, definir d’alguna manera l’estil d’en Derwent). Val a dir que la meva mare havia fet un esforç per a l'ocasió i s’hi havia afegit, el que suposava un repunt de l'edat mitjana important. En tot cas la franja entre els 20 i pocs i els 30 llargs no estava representada, el que és una mica un cop baix per tot artista que pugi dalt d'un escenari. El proper cop ho farem millor, Derwent: promised!
També hi era el pare del noi, vingut de Newcastle (allà on l’emperador
Adrià va fer construir un mur per contenir els pictes, i potser també el fred
que ve del nord, que deu ser insuperable) per passar uns dies en família a
Sitges. És un personatge de faccions i actitud francament simpàtiques, com de monjo una mica trapella; té un
cap perfectament calb, cutis vermellós, un ull estràbic i una ganyota de
somriure hipertens que desarma el més insensible dels homes. És metge de la
línia homeopàtica, el que explica ja una mica la saludable deriva del fill. Que físicament, en canvi, amb la seva cara polanskiana i el seu cos esvelt, no té cap retirada a ell.
Hi havia també jovent: cosins, cosines i els seus amics. Si l’edat és el fracàs més o menys consumat, la joventut és l’esperança, l’eternitat de la repetició de les coses de la vida. Poder-hi tenir tracte sempre és un bàlsam, encara que no saps mai massa quin paper fer: voldries cridar auxili i has de fer de capità que dirigeix el vaixell. Si el jovent sàpigues lo desvalguts i perduts que ens sentim la majoria dels adults s’acabaria el món de lo fort que seria el daltabaix. Afortunadament les aparences ens enganyen a tots i tot sembla tenir una solidesa i un sentit que no té ni de bon tros. Podria ser, però, que la descendència ja fos prou conscient del caos, del desgavell adult i fes veure que no se’n adona per pura compassió. Un gest que l’honoraria sense límits.
Hi havia també jovent: cosins, cosines i els seus amics. Si l’edat és el fracàs més o menys consumat, la joventut és l’esperança, l’eternitat de la repetició de les coses de la vida. Poder-hi tenir tracte sempre és un bàlsam, encara que no saps mai massa quin paper fer: voldries cridar auxili i has de fer de capità que dirigeix el vaixell. Si el jovent sàpigues lo desvalguts i perduts que ens sentim la majoria dels adults s’acabaria el món de lo fort que seria el daltabaix. Afortunadament les aparences ens enganyen a tots i tot sembla tenir una solidesa i un sentit que no té ni de bon tros. Podria ser, però, que la descendència ja fos prou conscient del caos, del desgavell adult i fes veure que no se’n adona per pura compassió. Un gest que l’honoraria sense límits.
Després del “bis” obligat (que va ser la bonica cançó
que va compondre per al dia del seu casament) en Derwent va plegar els seus
estris (tot ofici té les seves eines) i va baixar a barrejar-se amb l’assistència
amiga. Uns i altres el vam felicitar. Em va explicar que intenta tocar cada
dia, en les condicions que siguin. Bé. Li vaig dir que Sitges em semblava molt
bon lloc per obrir-se camí; li vaig voler recomanar un local i ell va endevinar
a quin em referia: El pícnic, allà al
passeig marítim, entre brises marines i turistes enamorats del propi
enamorament. Que carai, falten músics i cantants com en Derwent, capaços de
conjuminar tradició i modernitat i de transportar-nos a mons més emotius i
combatius. Vocalista, guitarrista, pianista, lletrista... un tio sencer i complet. N’hi ha un fart de barbàrie estrident i tronadora (per a histerismes ja tinc els personals, i sense tanta tecnologia sonora): volem un mica de
bona vida, de bon tracte, de bona teca auditiva. Em va parlar de la necessitat
de comprar-se un amplificador per tal de ser més autònom. A tots ens falta alguna
cosa, fins al final, en els que faltem som nosaltres. Faltar i sobrar, els
únics verbs de l’existència.
Em vaig trobar alguns bons amics, avisats per mi
o per algú altre. Per moments la vida social és cada cop més accidentada i
accidental. Veure una cara amiga és un privilegi que hauríem de saber aprofitar
més, de gaudir més, però sovint tot és d’una fugacitat i d’una inconnexió que
ho fa difícil. Dir això, dir lo altre, atendre una i l'altra, preveure això
i el de més enllà, on tinc l’abric, quina hora és?, com es diu ell? i ella? Prenc alguna cosa o m’abstinc? Invito o em faig invitar? Puc dir això o millor
callar-ho? I ara com acabo, cloc aquesta conversa? Si es plau que vingui algú a
afegir-se al diàleg per poder esmunyir-me’n fora! Quina fila faig? Sóc tan
patètic com em temo? He dit una inconveniència? Ostres, ara hi caic, també hauré de fer això! Quina llàstima no haver pogut arribar abans... Per què aquest cony de local no té uns ganxos per
penjar els abrics, per què cony no vam arribar mai a ser europeus? Marxo fent
salutació general o individualitzada? s veritat! qui acompanya ara la mare? Els comiats han de ser sempre tan llargs?
etc. La qüestió és que hi som només a mitges, que un cop perdut el ritme ja no
el recuperes i la vida et va sacsejant i cuinant a la seva sàvia però incòmoda manera.
Et va empenyen amunt i avall i tu el màxim que pots fer és somriure, dir algun
mot cordial i cloure els ulls.
Va estar bé, vull dir el conjunt de vetllada, trobada,
espectacle. Tot fos així de soft, smooth, cosy... Esperem que ell, la Joana. i la petita Ixchel (que es va
passar l’estona dormint a l’espatlla de la seva mare) se’n surtin. Cadascun d’ells,
però encara més vistos en bloc, fan pensar en el flower power dels setanta, en el hippisme més ecologista, en la
bona voluntat més deliberada i conscient, en els aliments i les activitats més sanes
que s’hagin inventat fins al present. Fan enveja. Finalment han decidit
quedar-se a viure aquí (i no tornar a Brockwood, on tenien el futur bastant assegurat
com a mestres). És una decisió valenta. Venen temps tempestuosos però fent
pinya segurament els superarem. Un reforç de joventut, balades i bons consells
ens anirà de meravella.
