Triplet?

La pregunta, com la possibilitat, està en l’aire. Podrà el Barça aconseguir els tres trofeus pels que està competint: la Copa del Rei, la lliga i la Champions? Algun d'ells? Quin no? En la primera d’aquestes competicions el seu triomf es dóna per bastant segur, però en les altres dues tot penja d’un fil, més aviat prim. Aquest dissabte es viurà un clàssic com pocs, ja que el resultat serà decisiu, potser no matemàticament, però quasi. Guanyar no suposa guanyar la lliga, però sí posar el Madrid en una situació molt delicada, en la que els nervis poden provocar més d’una relliscada fatal.

Tres dies més tard estarà en joc la Champions. No vaig poder veure el partit de dimecres i quasi n’estic content, perquè els empats i les derrotes no són mai prou satisfactòries. Sembla que el Barça va dominar el joc i va acabar xutant, al darrer minut, una pilota al pal de la porteria contrària. Mal regust de boca. Dimarts haurà de demostrar que la vida t’ho exigeix tot: estil, entrega, virtut, ofici, creativitat, col.laboració... i eficàcia (productivitat: pel que fa al cas, gols).

La cosa, no es pot negar, està al roig viu, i això sempre és distret, sembla donar una centralitat, una direcció, un contingut més ple a la vida. Amb tot haig de dir que no he estat mai aficionat al futbol, però reconec que des de que en Guardiola fa miracles m’hi he atansat una mica. Això del futbol, com gairebé tot, té molt a veure amb la tradició familiar. El meu pare no n’era, i per lògica “transmissòria” jo tampoc. El meu germà,  esdevenint pare, se’n va anar tornant. No hi ha res com un fill per obligar-te a integrar-te a la societat, amb lo bo i el dolent... El futbol no sé en quin dels dos pols situar-lo, però és clar que hi figura en algun lloc, al costat de les guarderies, les vacunes absurdes, la inscripció al col.legi, les vacances en família, el cagatió, els palmons, les anades al pediatre, les reunions de l'AMPA, les dents de llet, l'autocar escolar, el termòmetre cada tres per quatre, la festa de carnaval a l’escola, la mona, els avis, els Reis... tot el paquet, tan entranyable com, per moments, feixuc, al que, de forma natural i insensible s'hi sol afegir el futbol.  

No, el meu pare no era “futbolero” però tot i així, sent conscient de la importància sociològica del fenomen, ens va dur una vegada a mon germà i a mi (potser van ser dues) al Camp Nou. La veritat és que no em va desagradar. Vaig tenir la sensació de ser al Coliseum romà un dia de funció. Em va fascinar, sobretot, la successió ininterrompuda i discordant de flashos de càmeres de foto i de flametes d’encenedors i llumins que s’encenien ara aquí i ara allà. La megafonia, ja potent a l'època, també em va impressionar lo seu. No sense un deix d’autosuggestió i d’imitació, recordo haver “vibrat” i haver-me aixecat del seient d’una revolada més d’un cop: ovacionant, aclamant, protestant un jugador, una jugada, una decisió arbitral. Crec que va haver-hi un o més gols favorables i em vaig sumar encantat al deliri general. Tot, però, des d’una mena de distància clínica... Anys més tard, aquesta experiència quasi infantil em serviria per comprendre millor què és i com funciona la massa, i el perquè de l’èxit de moviments polític-socials com el nazisme, etc.

Ja llavors, o potser més, es deia allò de que el Barça era “més que un club” i que  representava Catalunya enfront del franquisme. No treu que el nacionalisme del meu pare no es basava ni en el futbol, ni el montserratisme, ni el muntanyisme: els tres reductes físics i mentals on el catalanisme s’havia refugiat després de l’ensulsiada del 39. Sense la parròquia (l'únic indret on es podia sentir parlar en català en públic), el Camp Nou i la muntanya, el sentiment de país faria temps que s'hauria esvaït definitivament. Cal afegir que el meu pare, encara que una mica més, tampoc tenia un gran entrada i tirada al catalanisme llibresc, cultural, per bé que, això sí, de seguida es fa membre d’Òmnium Cultural i a casa rebíem les revistes juvenils El cavall fort i L'infantil (més tard Tretzevents, i es pot dir que es respirava un mínim ambient de cultura catalana: algun "single" d’en Raimon, discs de rondalles nostrades o clàssiques, els Tintins en edició en català, literatura en català, recent o clàssica, restes d'una biblioteca anglesa -amb enciclopèdia passada de moda inclosa- aconseguida pel meu pare, sempre tan anglòman, de no se sap on, i uns quants volums de la col.lecció d'autors grecollatins de la Bernat Metge... tot plegat molt justet, quasi de catacumbes, i potser d'aquí va venir la decisió dels nostres pares d'inscriure la prole en el Liceu Francès, per allò d'eixamplar els horitzons més enllà del Cara al sol, El Corte Inglés, l'Scalèxtric, el Tren PAYA i altres meravelles del franquisme "desarrollista"... La decisió no era necessàriament dolenta, però els resultats han estat discutibles. Tot té un preu, i m'atreviria a dir que més si ets català; però no ens queixem, hi ha coses pitjors, i a més hi ha una certa grandesa en el patiment... Val a dir que en col.legi francès aquest el futbol estava proscrit com a esport "oficial"; era tolerat a les hores de pati, però no formava part de l'educació esportiva que se'ns donava, al costat del bàsquet, el volley o el handbol. Si de cas hi ha parlaré en un altra moment i lloc de la meva relació amb les pilotes.

Al meu pare li repugnaven els premis de consolació, i veia en el futbol un d'aquests succedanis (a més, en el cas del FBC, cagat, val a dir: com a molt un accèssit); considerava, no sense raó, que era una manera de desviar l'atenció, un mecanisme d'enganya-babaus. No era pas contrari al folklore, a la cultura popular, però no podia evitar sentir un cert menyspreu si no hi endevinava una pulsió reivindicativa, una tensió emancipadora. Es podria dir que el catalanisme del meu pare tenia un punt abstracte, fonamentat en la raó i el sentit de la justícia per una banda (el dret a ser respectats, a ser ciutadans de ple dret, lliures), i, per l'altra, en una mena d’orgull visceral, d'etnicisme cultural, fonamentat, consistent en la consciència empírica, en l'experiència d'una diferència idiosincràtica, psicològica, de tarannà... insalvable. He parlat d'abstracció, però de fet la seva era una abstracció terriblement concreta: qui té el poder? qui decideix? qui mana? Tot el que no fos política i economia li semblava poc seriós, nul.lament decisiu, decisori. El futbol formava part de la categoria de les coses poc determinants, prescindibles: aigua calenta, hauria dit.

Jo vaig créixer en aquells anys i amb un pare que veia les coses d'aquesta manera. Per a un nen no era fàcil entendre res en aquell mar de confusions laberíntiques, tabús vergonyants, silencis forçats, odis covats, passions reprimides, escapatòries individualistes, evasions egocèntriques... És un altre miracle que no haguem pres més mal tots plegats. Això sí, ens haurem passat la vida aguantant metxa, mossegant-nos la llengua, empassant-nos granotes i fent úlceres, i exigint-nos equilibris, esforços i síntesis impossibles. Segurament vam abusar de la paciència, de l'amnèsia i del contorsionisme, i això també passa factura. Ara tocaria, estaria bé passar a un altre estadi o sinó seguir conformant-nos amb el Barça... sempre ens quedarà això.

Val a dir que gràcies a ell, al Barça, tot aquesta enganxifosa llosa històrica sembla que quedi lluny, que quedi superat (és sabut que l'ésser humà viu essencialment d'il.lusions), i és que el Barça actual és molt millor que el de fa 30 o 40 anys (malgrat en Charlie Reixach, en Cruyff, en Neskens, en Sotil, en Migueli, en Maradona i d’altres) que es movia en el "quasi sí però no", en el coitus interruptus permanent, en la sempiterna condició de segon, en la condició de "perdedor oficial" i altres modalitats de la impotència i de la frustració. El Barça venia a ser el toro que s'immola per a major lluïment del torero Reial Madrid... La lluita entre la B de Barça i la M de Madrid, com qui diu entre el Bé i el Mal, segueix en peu, viva com una paràbola bíblica en que ningú acaba de guanyar mai. Moralment, però, fa temps que el Barça ha guanyat. Només cal comparar en Guardiola amb en Mourinho, en Messi amb en Ronaldo. O comparar la gent de la pròpia cantera que juga en el Barça i la que ho fa en el Madrid (amb la despesa que això suposa). 

Sí, el Barça és pràcticament l'única empresa pròspera del país, el nostre buc insígnia, però no ens deixem endur massa per una visió candorosa, maniquea de les coses: els fitxatges milionaris, els mercenaris, els pactes amb el diable també existeixen a casa nostra. Els negocis tèrbols d’un Sandro Rossell i una Qatar Foundation més fosca que del color del petroli també són nostres. Encara no hem fet net. La victòria ens hi ajudarà o ens perdrà? Vell dubte. Al carro vencedor s’hi apunta tothom... fins a canviar-li el color. Per altra banda, sense victòries un s’acaba morint d’inanició. Traïció vital o puresa mortal? Dilema antic, etern, universal... Seguirem buscant la síntesi del millor d'ambdues coses, però de moment volem xalar, volem gols. Messi i companyia, feu la vostra feina i no us oblideu que la nostra felicitat, simbòlica o real (que cadascú esculli) rau a la punta de les vostres botes.

NB: Per mi que si el Barça guanya les 3 eliminatòries el govern espanyol suspendrà l'Estatut, i encara, segons com, ens enviarà els tancs cap aquí (ha, ha, ha!).