Montsalvatge a Palau (IV i final)

La N. m’havia parlat d’un piscolabis, però no el veia enlloc. El que sí que es veia era  gent acomiadant-se i marxant, i mentre, el temps s’escolava quedaven encara coses per fer, com donar un tomb al Pati dels tarongers. Malgrat una certa impaciència vaig anar fent temps, avançades i reculades, parada aquí i allà, per veure si la N., en Ponxo i l’Alicia per una banda, o la M. Pagès per l’altra, es deixaven veure. Va ser la M. qui va aparèixer primer. Passant per una de les galeries elevades del magnífic claustre, vam entrar al famós pati dels tarongers. Un espai força gran, com un pati conventual, tot de pedra. La reforma que es devia fer en el seu moment va ser prou respectuosa amb tonalitats i materials, tot i que li havia restat aquella cosa que té la pedra centenària, originària: les ferides del temps, la usura de la Història, les esgarrapades de la intempèrie... Com el seu nom indica, tres fileres de tres tarongers cadascuna ocupaven un quadrat a l’extrem del pati. El més notable de tot, però, eren les gàrgoles que, projectant-se d’un pis superior, sobrevolaven els nostres caps. No sé si mai he vist unes gàrgoles tan llargues i tan treballadament esculpides; potser feien un metre de llargària; totes semblaven ser originals. 

Un altre element característic del pati és la font amb la figura de bronze d’un Sant Jordi dalt de cavall arremetent amb llança contra el drac. És una d’aquestes fonts en forma de copa amb sortidor per la part central (coincidint amb la figura escultòrica). Sense ser lleig, i aportant la sempre benvinguda nota aquàtica i simbòlica, no deixava de ser una mica pobre, pel que fa a les proporcions i a la factura (i més per a uns ulls recentment tornats de l’Alhambra), però l’envergadura de l’espai potser tampoc donava per a molt més. Al mur de l’entrada, costat pati, hi ha quatre caps penjats a la paret: els 4 presidents de l’etapa contemporània de la Generalitat (Macià, Companys, Irla, Tarradellas -o potser aquest darrer, com en Pujol, no hi és?. Són d’estil Subirachs, probablement encarregats i fixats a principis dels 80. 

Un quart cap, el de Prat de la Riba, s’afegeix als altres en un dels extrems del mur. Una inscripció gravada recorda el credo de l’autor de La nacionalitat catalana: “Per una Catalunya lliure en una Espanya gran”. Ho dic de memòria, i potser m’equivoco en el “lliure”. Lo d’Espanya gran és segur i forma part de la mentalitat regeneracionista, federalitzant i proteccionista de l’època. Preocupar-se per la salut d’un lleó que t’està fagocitant és d’una generositat que ratlla el surrealisme o el martirologi dels cristians cantant psalms als lleons del circ romà, però els pares de la pàtria ja tenien aquestes coses. En aquest mateix mur una discreta làpida recorda que va ser a les Corts de Cervera de l’any 1359 que es va instituir la Generalitat.

La M. i jo ja abandonàvem el pati quan la N. i els altres van finalment aparèixer. Va donar peu a donar-hi un altre breu tomb turístic abans d’enfilar escales avall, com qui diu ja quasi tancant el local, el museu... A peu de cotxeres, a través d’una formidable porta vidrada d’època, vaig encara donar una ullada al pati gòtic, que amb el seu paviment de lloses de pedra i l’escala igualment de pedra, amb passamà esculpit i adossada a un dels costats de l’espai quadrat, s’ajustava perfectament a l’estil gòtic civil barceloní (català?) que hom pot veure als palaus del carrer Montcada i altres indrets. Quin luxe treballar en un lloc així... Si el marc influeix en la ment, i no hi ha dubte que és així, semblaria que sols es poguessin concebre projectes nobles, que només idees salvadores poguessin sortir d’aquells murs, passadissos i sales convertides en despatxos. Incomprensiblement no és el cas, o no prou.

El Palau ens va finalment expulsar i ens vam trobar sobre l’empedrat de la Plaça Sant Jaume, arran de fanal, observats amb freda indiferència per la façana renaixentista d’allà on acabàvem de sortir; quina no és la diferència que hi ha entre ser a l’interior d’un edifici o a l’exterior davant seu... si fa no fa la mateixa que hi ha entre ser acollit afectuosament i ser jutjat amb severitat a distància. Vaig preguntar a la N. si havia tret l’entrellat del retrat de la seva mare i va dir que no del tot, però que havia aconseguit assabentar-se d’alguna cosa.

S’havia parlat d’anar a prendre alguna cosa; no tenia sentit quedar-se palplantats allí al mig, però la N. es proposava contactar encara algun dels assistents per un projecte relacionat amb un llibre o alguna cosa així. En P. i l’A. es quedaven amb ella per fer-li costat; no trigarien: jo i la M. ens podíem avançar. Seríem a la terrassa del bar de la Plaça Sant Miquel.

La terrassa en qüestió és arran del Monument als Castellers inaugurat no fa gaire. Obra d’Antoni Llena. És un con de l’alçada d’un castell humà fet d’una estructura reticular que reprodueix, en gros, un filat de filferro. És d’una banalitat que desarma. Vol ser símbol i metàfora, però és queda en simulació anecdòtica i infantil. Malgrat la seva simplicitat, no arriba ni a ser bell. És vulgar i impertinent. Degrada l’ambient enlloc d’elevar-lo. Una flagrant ocasió perduda. Em pregunto quants decennis haurem de suportar el cucurull aquest castigant-nos la vista i la vida... Barcelona té probablement el rècord mundial d’escultures horribles a la via pública. Un exemple n’és la que hi ha al final del Moll de la Fusta en direcció a la Barceloneta: una mena de collage cubista d’estètica “còmic” en clau por-art que no ha deixat d’intoxicar les consciències des de que la van instal.lar (farà potser 25 anys o més). El pirulí "Miró" del Parc de l’Escorxador també forma part de la col.lecció. Però qui s’enduu la palma d’or, si bé no és pròpiament cap escultura, és la Plaça dels Països Catalans, davant de l’Estació de Sants, i la seva pèrgola per a gegants (que sempre he vist com un cobert per a míssils) que no protegeix ni del sol ni de la pluja. Mirant-ho bé, on potser sí que quedaria bé el Monument  als Castellers és a la plaça Lesseps acabada de remodelar ara fa un any i escaig: el nivell d'absurditat i de despropòsit imperant és tal, que la torre d'en Llena encara humanitzaria una mica l'espai irremissiblement desgraciat. En fi, ser barceloní és una penitència com una altra, cal acceptar-la.

La M. i jo vam estar parlant una estona llarga abans no van arribar els altres. La M. té una conversa brillant, de rapidesa fulgurant en la comprensió i en l’expressió, està ben informada i té un sentit de l’humor tonificant. Unes quantes persones més com ella i el país donaria un tomb, però el país sembla condemnat a la mediocritat i al canibalisme, i per tant la intel.ligència de gent com la M. no sé si acabarà trobant una sortida a la seva alçada. No desesperem, però.

Finalment, els altres van arribar. La N. havia lligat caps amb un o altre factòtum per tirar endavant una o altra iniciativa (llibre, pe.lícula, reportatge, o tot alhora). Endavant, quina empenta... També la portava de cap trobar la partitura que en Montsalvatge havia fet per a la pel.lícula Gaudí, basada en la novel.la homònima que el pare Lacruz havia escrit i per a la qual va fer el guió. La M. semblava poder donar un cop de mà en això, ja que coneixia la persona adequada per a fer la recerca, etc. Caram, una reedició més del “Demana i se’t concedirà...” Era sens dubte un privilegi trobar-se envoltat de gent cultivada i amb criteri i capacitat per fer coses interessants. La conversa que s’anava a encetar prometia lo seu.

Vaig obrir el foc aventurant una semblança entre la cara d’en Xavier Montsalvatge que apareixia a la coberta del programa repartit als assistents a l’acte del Palau (un sobre cada cadira) i en Camilo José Cela, igualment ja de gran. S’hi podia encara afegir, per a completar el retrat, una forta empremta d’un Joan Oliver sense barba i mostatxo i d’un Borges que hagués tingut una mirada centrada i volitiva. La meva comparança no va aixecar un gran entusiasme, però tampoc un rebuig frontal. A partir d’aquí la N. va agafar la veu cantant i va començar un viatge de parentiu en parentiu i d’anècdota en anècdota. No debades, la mare de la N. i la del seu cosí P. eren cosines germanes d’en Xavier Montsalvatge. No cal dir que va ser francament instructiu i divertit.

Entre d’altres trets de la personalitat del nostre músic, va sortir la seva debilitat per les senyoretes i senyores. Sembla que el seu interès per treballar com a pianista a l’escola de dansa que unes conegudes germanes anglo-alemanyes van obrir a Barcelona a principis de la dècada dels 40 obeïa també o sobretot a un cert accés, si més no visual i auditiu, a les pupils de bon veure que afilaven els peus i les cames en l’exclusiu establiment. En l’esmentat programa, en Montsalvatge surt també en una foto de quan tenia uns vint anys, que dóna fe que era ben “guapot”. 10 anys més tard, certament encara ho devia ser, i per tant no es devia pas limitar a grapejar les tecles del piano.

Sembla que aquesta afició, amb el matrimoni, potser va minvar però no va desaparèixer del tot. Conta la llegenda que un dia la seva dona el va enxampar amb una altra senyora i que ell ho va negar fins al perjuri. Tanta insistència va acabar convencent l’esposa de que la seva acusació era infundada, i quasi amb llàgrimes als ulls, li va demanar perdó. No sabem els detalls de la història, però ha quedat, en l’àmbit familiar, com el paradigma del triomf de la negació: negar fins al final, no cedir mai. Em venir al cap el paral.lelisme que es podia fer amb la consigna de Goebbels: una mentida repetida mil cops equival a una veritat.

Per reblar el clau, va sortir encara un episodi tan deliciós com rocambolesc. Va ser un dia que el músic es va trobar la seva cosina, la mare Lacruz (que ja era casada i amb fills) i li va demanar si el podia acompanyar al Tibidabo, que li havia de parlar. Un cop allí, sense gaire preàmbuls, va anar directa al gra: “He sabut que ara els petons es fan d’una altra manera; creus que m’ho podries ensenyar?”. Quin personatge...

La M. sabia coses de la dona d’en Montsalvatge. Sembla que va patir lo seu entre una cosa i l’altra. Havia traspassat l’any passat al cap d’una llarga o dolorosa malaltia (o ambdues coses), no ho vaig caçar bé. Era filla del director de “Tabacos de Filipinas” i s’havia educat a Filipines. El seu pare era a Manila quan els japonesos van haver de retirar-se davant l’avanç dels americans (allò del general McArthur i el seu “tornaré!”), però abans de fer-ho es van dedicar a assassinar la població civil, i entre aquesta, tal vegada preferentment, els occidentals. Histèrics i impacients com eren, es calcula que els militars japonesos van anar per feina i es calcula que en qüestió de dies van massacrar unes 50.000 persones (o eren cent mil?). Entre aquests s’hi comptava el pare de la muller d’en Xavier Montsalvatge. Si a Europa l’home nou naixia ros, a l’Extrem Orient naixia amb katana. Entre un i l’altre, una mica més i només se salven els tísics dels balnearis suïssos i els monjos budistes dels monestirs tibetans.

A continuació algú va tenir la mal pensada de parlar de la meva afició a l’escriptura en termes favorables. Els elogis sempre són incòmodes, almenys per a mi, que sempre he tingut una ambició i una exigència que no són d’aquest món, cosa que m’ha condemnat a una mandra planetària i a sabotejar, per un estrany sentiment de culpabilitat, lo poc que he intentat mai fer. És com si d'alguna manera veiés tot el que no és absolut (és a dir pràcticament tot) en accelerades vies d’extinció, començant per mi mateix i tot el que faig i toco. Em vaig escapolir com vaig poder de les lloances, agafant-m’ho com un estímul a redoblar i depurar esforços fins a cotes, si s'escaigués, mortificadores. A major glòria del verb.

Bé, s’havia fet tard; l’havíem fet petar una bona estona. El xafardeig no donava per a molt més. La M. es va acomiadar i em semblar cortès marxar amb ella. Un mai sap quan tornarà a tenir l’ocasió i l’energia de tenir novament un gest cortès. S’han d’agafar les coses al vol, com la música, que passa i no dol. A més a més, per altra banda, s’esgotava el meu temps d’apnea: no podia perllongar gaire més la meva estada fora del refugi domèstic; començava a sentir vertigen. Ens vam acomiadar amb un sentiment de gratitud i de complicitat compartits. Camí del carrer Avinyó m’assaltà el dubte: qui sap quan tornarem a Palau...