Àfrica (i el món sencer)
s’aguanta sobre aquestes natures: gent espavilada, certament, però també
bregadora i que dóna resposta, eficaçment, a les necessitats inajornables de
mitja humanitat. Havia caigut en mans d’un d’aquest. La seva gent, talment uns
esclaus agraïts, es van abraonar sobre el meu cotxe. Ni gats hidràulics ni res,
tot a força de braços.
A l’Àfrica subsahariana
el múscul supleix la manca d’utillatge. Aquest fet, havia pogut observar,
semblava tenir un efecte psicològic altament beneficiós en la població
masculina (i de retruc en la general): a l’Àfrica l’home sap perquè serveix el
seu cos, aquest és una eina de treball, i del seu ús productiu, assenyat en
treu el legítim i natural sentiment d’autoestima i dignitat. La relació, la
distància entre la feina i el seu resultat (pràctic, tangible) no és abstracte,
indirecta, invisible com a casa nostra; allí la traçabilitat és evident,
patent, palmària.
L’home africà, per
sobreviure, ha de demostrar que sap i vol ser hàbil, àgil, fort, destre. És
allò de l’areté de la Grècia
clàssica: la virtut naixeria de l’exercici de la funció per a la que hem estat
creats. Hi ha una areté africana, que era la mateixa que la nostra abans que la
perdéssim. El maquinisme, tot just incipient, encara no s’ha estès prou per degradar
l’africà a servent d’un aparell (que ha assumit el protagonisme i la major part
de la feina determinant). Per molts anys (i amb perdó).
El cas és que aquells
joves mig descalços, bruts de greix i sense quasi eines em van posar a punt el
cotxe en menys de mitja hora (recordo només que per aixecar el cotxe del terra
van posar un roc sota el cotxe, però sospito que tot eren recursos i trucs així
de senzills i elementals). La reparació, em va venir a dir el jove patriarca, no
era suficient o definitiva, però amb això podria anar tirant. Tot plegat potser
em va costar 15€ (segurament massa pocs i encara mal repartits). L’autoestopista de
faccions, gest i paraula nobles es va acomiadar amb el seu sac. L’altre depenia
de mi per arribar fins a casa seva, un lloc perdut on havia promès dur-li.
Abans, però, jo volia
sopar i em va semblar lògic invitar-lo, ja que retardava una bona estona el seu retorn a
la llar. Preguntat, em va suggerir que anéssim a Sally, una localitat turística
enganxada a Bour. Em va dur a un lloc d’estètica discotequera, amb presència d’alguns
occidentals. Sospito que no hi havia entrat mai i veia en l'ocasió l'oportunitat de traspassar el llindar. El lloc era correcte però amb un punt tèrbol. Algunes de les
parelles no eren del tot lògiques, naturals. S’ensumava la indústria de la
prostitució hétero i homosexual. Jo devia passar, n’era prou conscient, per un
blanc que després de l’escalopa o el que fos es subministraria un indígena. No
li vaig donar més importància; tenia gana. El meu insòlit company també, com va
poder comprovar en pocs minuts el pollastre amb patates fregides que es va demanar. Al marxar, el
somriure d’una noia negra va fer trontollar passatgerament les meves
conviccions (o eren les temptacions?).
Vaig acompanyar el
nostre home a casa seva. Va ser una acció instructiva. De camí cap allà, potser
parlant d’e-mails i adreces, va reconèixer que era analfabet, sense cap
avergonyiment especial, sinó com qui constata, neutre, l’existència d’una
mancança. No en vaig fer, per descomptat, cap drama, ans vaig treure ferro a la
cosa; em va semblar el correcte i realista. Vam sortir de la carretera i vam avançar per una zona de descampats sorrencs.
Em va fer deturar-me: havíem arribat. A la llum de la lluna vam recórrer el que
semblava un campament abandonat o improvisat. Les parets i delimitacions dels
habitacles eren d’un efímer llastimós. La desolació era total: no es veia una
ànima ni un signe de confort i benestar.
Venia a ser, en petit, el
camp de concentració d’Argelès els primers dies d’internament, abans no es
proporcionessin taulons i eines amb els que construir barracons i coberts.
Pensant-hi ara, hi veig també una semblança amb l’ambientació, el marc físic de
la pel.lícula Dogville, de Lars von
Trier, aquella on els habitatges estan delimitats i conformats exclusivament pel
traçat, en pintura, al terra, dels seus diferents plans. Aquí passava una cosa
similar: les separacions i els límits estaven apuntats, delineats, amb algunes cabanes i mampares de palla trenada o alguna cosa així, no passant, el conjunt de ser un tristíssim, misèrrim projecte batut pel vent i la resta d’inclemències (i de fet uns mesos més tard m'enviaria un SOS perquè li enviés diners per refer-se de les destruccions causades per les inundacions: el perpetu vaivé africà entre massa sec i massa plujós, entre el massa i el massa poc).
El noi em senyalava un
jaç o un filat de tancat de gallines amb l’orgull que gastaria un nou ric mostrant-me
les meravelles arquitectòniques i funcionals del xalet dels seus somnis... Era per
posar-se a plorar, però havia perdut la capacitat de plorar feia temps, i em
vaig limitar a felicitar-lo mentre interiorment calibrava la magnitud del
desastre. El candor amb el que m’ensenyava les seves conquestes i el seu futur,
em corprenia i alhora m’irritava, m’indignava. Com podia haver caigut tan baix
i ser-ne cec. Àfrica, què t’ha passat?, desperta!
El vaig deixar,
donant-li potser algun bitllet que l’ajudés unes hores, uns dies més a seguir
creient en la seva bona fortuna. De camí cap a casa seva, aquest bon noi, d’innocència
sacrificial, encara m’havia fet un segon servei. Havia contactat una coneixença
seva que era porter de nit d’un apart-hotel, per veure si no hi hauria alguna
habitació o apartament lliure per a mi. Vam fer marrada i vaig travar contacte
directe amb la persona en qüestió. Era un tolit en tota regla: una cama
desgraciada i alguna cosa més a un costat o l’altre del cos (sense mostrar, però, cap signe d'amargura per la seva condició disminuïda). Sí, hi havia un
apartament buit i lliure a un preu raonable. Se sentia la remor de les ones,
davant per davant d’un hotel de luxe. L’entorn prometia un cert nivell de
qualitat. Va ser allí que vaig tornar un cop vaig complir amb el compromís d’acompanyar
aquest bon senegalès tant ignorant com ignorat per part del seu país.
Em vaig despertar en la
llum i la brisa de l’Atlàntic, com qui diu. A peu o amb un cop de cotxe, poc
importa, vaig anar a esmorzar en algun indret de la segona o tercera línia.
Havia de començar a preocupar-me de nou del tema calés. Vaig fer una passada
per un cibercafè, tastant la indolent amabilitat dels locals.
Encara vaig passar una
segona nit a Bour, mig fent temps esperant uns diners que no arribaven i mig
gaudint dels massatges del mar i la sorra. Veia com les barques de pesca es
feien a la mar; ja m’havia fixat en els seus colors i formes a Saint-Louis.
Eren afilades però no tant com les “pinasses” del Níger, amb menys eslora, és
clar, més robustes (per resistir els embats de les ones oceàniques) i amb el
perfilat d’ulls a les parts del davant (curiosament de formes i colors molt
semblants als de les barques que reprodueix Van Gogh (o és en Gauguin?) en un dels seus quadres de
la primera etapa, crec. També va ser a la platja arran de mar que vaig assistir
al vistós espectacle consistent en una cavalcada de 4 ó 5 genets adolescents, a
pèl. A Bamako, en el barri ric on residíem, ja es veia, de tant en tant, un
nano dalt d’un cavall blanc; aquí eren uns quants, comprensiblement excitats i
controlant amb prou feines els cavalls, igualment esperitats.
La cosa s’inscriu en un dels
trets a bastament recalcat del continent negre: la coexistència, en mateix pla
d’existència, de diversos i contradictoris nivells de realitat. La sorpresa no
existeix per a l’africà: viu submergit en ella de forma permanent. És una mica
allò del politeisme però transposat al conjunt de la realitat: totes les
formes, pel fet d’existir, són possibles i per tant benvingudes o en tot cas tolerades.
Sé que no deu ser ben bé així, però diria que el caos, que accepten com un
manament diví, els fa sinó més tolerants sí més indiferents; per altra banda
semblaria potenciar igualment una notable flexibilitat mental, una facilitat d’imaginació
remarcables. Dit altrament: es pot concebre major llibertat que la que entenen
i practiquen els africans? Ho dubto.
