Cròniques africanes (VIII)

A diferència dels nens del 1r món, els infants africans no cauen mai en la impertinència; bé sigui per la por –subsconscientment justificada- de l’home blanc, bé perquè la nostrada pedagogia del despotisme infantil encara no ha arribat allà, per a fortuna de tot el continent. El cas és que el tracte amb la canalla africana és plaent i divertida; sovint baladregen, és clar, però més per l’alegria de fer-ho que per esperar treure alguna cosa; la insistència és una insistència de festa, no d’acritud.

Guardo un sentiment de gratitud, de tendre afecte per tots aquests infants que ens vam anar trobant al llarg de tot el viatge. La seva alegria, la seva passió, els seus ulls esbatanats, els seus riures i somriures són sens dubte un dels millors regals que ens vam endur del continent africà. Gràcies, nens i nenes, per la vostra vitalitat esmunyedissa, flexible, innocent i apassionada. No tot està perdut.

Finalment, la cosa es va posar en marxa. Només entrar (per un tauló estret i baixant a bord mig saltant com podies) ja em van entrar basques. Havíem decidit instal.lar-nos a proa, de tal manera que la inclinació del buc allunyava de nosaltres totes les miasmes cap a la part central, gravitacional de la nau. Tot i així, no hi havia manera de sostreure's a l’abraçada d’una persistent ferum de defecació (bastant focalitzada: tampoc vull dir que fos una fenomen general, estès). El centre i part posterior de la nau era plena de sacs i algun que altre passatger (entre els quals un matrimoni que aparentava una certa posició social que com qui diu havia pràcticament improvisat el parament d’una tenda beduïna). L’expressió de la dona era de profunda i altiva resignació.

Nosaltres érem més aviat amb la tripulació: el timoner i un parell o tres de nanos més, tots joves (el que tenia més anys en prou feines arribava als 30). Formant part de l’equip de bord també hi havia la cuinera i la seva ajudanta. Atenció: estic parlant de gent ja no sense gorra marinera, sinó directament descalça, que no s’ha rentat en setmanes o mesos, que porta la mateixa camisa des de que va començar l’estació seca i viu i mort en una mena de sàvia amnèsia de l’instant. Gent simple però d’una peça, lliure i alhora esclava. Capítol a part mereix la cuinera, directament infantada per la matriu dels orígens, d’un candor fet de la més absoluta ignorància, del millor dels instints; la vaileta que li feia de marmitó devia tenir uns 6 ó 7 anys (la cuinera en devia tenir el doble, no més).

La consciència, la constatació que érem atrapats en una ratera, en una presó flotant  sols es va anar obrint camí en la nostra ment de forma progressiva, sobre la marxa. D’entrada la cosa tenia el seu atractiu. Moure’s, viatjar, recórrer l’espai, sigui terra, aigua o aire, sempre té aquest punt embriagador de la conquesta. Però un s’oblida de la immensitat inhumana de certes contrades, i de l’efecte erosionador del temps sobre la voluntat i l’entusiasme.

Tot i ser a l’estació seca, ens sentíem circumdats per un horitzó d’aigua verda gairebé infinit de tan vast que era. Tot i així una ribera o l’altre, o ambdues, sempre eren presents. En el pic de l’època de les pluges les zones inundades pel riu abasten una àrea de desenes de milers de quilòmetres quadrats. No era el nostre cas. Nosaltres navegàvem per la llera del riu, de forma doncs delimitada i malgrat tot canalitzada. Les ribes queien lluny però s’endevinava de què estaven fetes: palmeres, algun edifici de fang, alguna barca varada.

Van ser tres dies d’un suplici que no s’acabava mai. El soroll del motor, les olors a bord, la monotonia de les aigües, la incomoditat del jaç (no hi havia manera, per estores i bosses que posessis sota teu, d’evitar que un tronc o un altre et premés, et burxés cames, natges o malucs)... S’anava apoderant de tu una mena d’agorafòbia de veure sempre un horitzó de 360 graus, sense relleus, idèntic a ell mateix. Tot allò començava a semblar-se a una convalescència en el purgatori...

En D., més mariner que jo, es movia amb més ganes i agilitat per l’embarcació; confraternitzava amb la tripulació, intercanviava tabac, si recordo bé. El veies, pujat dalt dels travessers –polits fins la lluent negror per l’ús- que reforçant la barca de passada la dividien en diferents seccions, i no podies evitar envejar-lo una mica. En un moment donat, devia ser el segon dia, li van deixar portar el timó: la clàssica roda, de ferro, que feia anar, a dreta o esquerra, les cadenes que giraven en un sentit o l’altre el timó pròpiament dit, a popa (tot amb una pinta molt de bricolatge apanyat en un taller familiar qualsevol). Entre la tripulació tot eren riures catàrtics d’excitació confraternal, de goig davant d’allò que també a ells els hi era nou (l’exotisme era recíproc), i potser també d’orgull i de timidesa desbordada, desbancada.

En D. portava la convivència fins a l’extrem de compartir els àpats amb els mariners i els passatgers. El bitllet certament incloïa la manutenció, però calia realment tenir gana per sumar-s’hi. La cosa consistia en una perola d’arròs amb algun peix (segurament pescat el mateix dia) de la que tothom, assegut en rotllana a la gatzoneta entre els fustots, anava agafant amb les mans a discreció. Jo vaig preferir abstenir-me’n durant els tres dies de travessia. No tant per fàstic (no sóc home de gaires fàstics, físics en tot cas), sinó per evitar cap infecció o intoxicació. Em limitava a prendre el te que m’oferia la cuinera, bullit en una tetera d’esmalt vermell dalt d'una mena fogonet primitiu, a base de combustió de carbonet, crec.