Cròniques africanes (XXIX)

Aquell mateix dia de la visita al far vaig passar el més a prop que vaig poder del gran monument de La Renaissance Africaine (El Renaixement Africà) que el president del país havia fet erigir en aquella banda de la ciutat. No crec haver vist mai res tan colossal. En un estil perfectament estalinista (no debades el dissenyador era nord-coreà), dalt d’un turó enjardinat (en fas encara incipient, de llavor, quasi) s’erigia l’escultura de dues figures humanes mastodòntiques. Representaven una parella i el seu fill. Tot eren mirades decidides cap un horitzó de glòria, en dinàmic moviment ferm, determinat de caminar o, més exactament, d’haver assolit una atalaia des de la que albirar un gran i prometedor panorama. Cossos joves, sans, musculosos. L’home primer, la dona lleugerament enrere, amb el fill petit en braços i com aixecant-lo per tal de fer-li veure el esdevenidor de plenitud messiànica cap el que es dirigeixen inexorablement.

Estic parlant d’un conjunt escultòric que potser fa 30 ó 40 metres d'altura, aparentment fet de planxes de ferro de color coure, sense comptar amb el pedestal ni l’elevació del terreny (natural o artificial) sobre la que s’assenta. La seva inauguració s’estava retardant una mica però era una qüestió de dies o poques setmanes. Em va semblar, no ho podria jurar, que la parella de titans mirava cap a l’est, cap a Orient, tal vegada la Meca? El cap de l’home, si recordo bé, anava cofat d’un fes (signe mahometà per antonomàsia en aquesta banda de l'Àfrica).

Era una d’aquestes coses que susciten sentiments oposats. Per una banda el monument aquest volia transmetre autoestima, esperança a un poble, a un continent que de fa massa temps en va privat. Per l’altra, era molt dubtós que fos la millor manera d’aconseguir, d’estimular aquest efecte anímic, moral. Les coses realment sinceres i eficaces són més discretes, menys aparatoses, és sabut. Tot plegat casava malament amb el tarannà democràtic que se suposa és part constitutiva de Senegal des de que el país es va independitzar l'any 1960 (o constituir de forma independent, ja que abans, com a tal, tampoc es pot dir que existís més enllà d’una certa arbitrarietat administrativa francesa). Amb altres paraules, feia un cert tuf totalitari, d’autopanegíric presidencial, de propaganda personalista... Com sempre. L’esperit d’Arno Breker i les seves massives, aclaparadores escultures de figures humanes dels anys 40 revivia aquí i ara. Les constants humanes són sempre les mateixes i la patologia aflora sempre d’una manera o una altra, en un lloc o un altre.

El transport públic mereix també algun breu comentari. Dakar és una gran ciutat i té, per tant varietat de mitjans de transport. Hi ha els autobusos convencionals, que llevat que són com els d’aquí de fa 30 ó 40 anys no tenen res d’exòtic o anecdòtic. Hi ha, com s’ha vist, els taxis, també força atrotinats però més posats al dia. No són cars però ho acaben sent quan vas just de calés. S’ha de parar compte que no t’estafin tal com em va passar un cop, de nit; el més prudent és negociar el preu abans d’agafar-lo. I per acabar hi ha les grans furgonetes (Mercedes, crec) convertides en autobusos. Són les mateixes que fan trajectes interurbans i que veus per les carreteres de tot el país, atapeïdes de gent. Solen anar pintades amb colors llampants i marcades per mil bonys i rascades. S’hi puja pel darrera i fas arribar els diners al conductor a través dels mateixos usuaris (que et tornen el bitllet i el canvi). O potser sí que hi ha revisor i és la meva imaginació la que idea solucions fantasioses.

Els autobusos, sobretot aquests, és certament un dels moments i llocs on he pogut observar més de prop els senegalesos, on he estat, forçosament, més a frec amb ells. La veritat és que, almenys per al turista, costa no sentir simpatia per a ells. Malgrat les incomoditats i la suor es mantenen dignes, soferts, pacients. Diria que suen menys que nosaltres els occidentals i per tant el seu aspecte sempre és bastant fresc i polit.

Hi ha també una prestància física africana que mai podrem igualar. Si a sobre s’hi afegeix el bon gust que en general tenen en el vestir (saben escollir la roba que porten, els hi queda bé). Per entendre’ns, exagerant i simplificant, allò és un món jove, de gent tirant a atlètica vestida amb colors vius com de musical dels anys 50 ambientat a Cuba. En general fa goig. Per moments el contrast amb el nostre paisatge humà és força punyent, en un sentit desfavorable per a nosaltres, és clar. Hi ha una elegància (no sé si animal o espiritual, encara que bé podria ser que l'elegància fos una i sempre la mateixa) que aquí hem perdut fa temps, suposant que l'hàgim tingut mai.

Esperant el dia de la marxa encara vaig tenir temps de voltar bastant. L’ambient en l’alberg era relaxat i simpàtic. Els àpats es feien de manera comunitària, amb el servei. La cuinera era de Casamance. Em va contar una mica el conflicte que s’hi ha viscut i les poques possibilitats que hi ha que es resolgui favorablement. Si abans baixava cap al mar, ara pujava cap a la ciutat pujant escales i carrers en pendent. Recordo que va ser en una d’aquestes pujades que un dia em vaig trobar un nano en cadira de rodes que penosament enfilava el carrer costerut. Em va semblar el més natural del món ajudar-lo agafant les nanses de la cadira i empenyent amb força cap amunt. M’ho va agrair, sense, però, una sorpresa excessiva, el que és el millor. La sorpresa la tenien més aviat els quatre que ens van veure, blancs i negres. Que un blanc ajudi un negre en una tasca humil i física es diria que és encara quelcom insòlit, que trenca esquemes. Tal vegada va ser el primer cop que alguns veien aquest intercanvi de papers. 

I poca cosa més puc contar. Grans avingudes d’aire europeu, amb cafès i restaurants amb aire “chic”, grans arbres i edificis alts i moderns de fa 40 ó 50 anys. Zones residencials amb torres de l’època colonial. Una certa tendència molt anys 60 al gegantisme en els edificis oficials (com el cas del Parlament). El luxe neoclàssic del Palau Presidencial, amb el seu jardí donant a la depressió de La Corniche i les seves vistes sobre l’Atlàntic. Els venedors ambulants de llaminadures o refrescs com sortits d'una pel.lícula dels anys 40. Els pobres invàlids, estrafets i malalts dormint i pidolant per les cantonades. Els quioscs venent literatura revisionista neonazi. Els rics negres vestint a l’occidental (a diferència dels de Mali) pujant i baixant dels seus flamants 4 x 4...

Una certa sensació, flotant, de decadència en l’ambient (com si la pàtina, la inèrcia d’un passat colonial i post-colonial brillant anés perdent força, intensitat). Una ambaixada nord-americana, aquí també, convertida en fortí. L'imaginar en cada racó (carrers, col.legis, la catedral) la mirada que potser va tenir de tot allò el meu cunyat Ph. en els anys que va passar en aquesta ciutat (el trànsit de la infantesa a l’adolescència). El topar-me i intentar desfer-me d’un guia pseudo-intel.lectual que finalment em va deixar tranquil el dia que li vaig donar unes monedes perquè es prengués un cafè. El constatar que la lletjor urbanística, també present aquí (encara que amb menor agressivitat) queda com esmorteïda pel caràcter atrotinat que li dóna l'ús, el caos, el temps: no hi ha res pitjor que la lletjor  neta, llepada, impecable, satisfeta d'ella mateixa (aquesta, que no és altra que la veritable lletjor, és molt escassa a l'Àfrica; malauradament no es pot dir el mateix de Barcelona, de Catalunya ni de bona part d'Espanya i Europa).

Tot això i les llargues caminades amunt i avall per conèixer-ho o almenys veure-ho; la imposició de recórrer a peu la ciutat per entendre-la i fer-la una mica meva.  Tot això i una mica la recança de no haver pogut fer-ne ni una sola foto.

Finalment va arribar el dia de la partença. Semblava que encara ens podríem veure unes hores o tot un dia amb en JP provinent de Bamako però un retard en el seu avió va impedir la trobada. Molt amable em va proporcionar un contacte que em va facilitar no recordo ara quin tràmit burocràtic d’última hora i ja en el mateix aeroport. Encara de nit, poc abans del trenc d’alba m’enlairava, patint com un porc, camí de Casablanca. Sobrevolar el desert em va tranquil.litzar una mica (en aquesta extensió plana sempre s'hi podrà fer un aterratge d'emergència). Al vespre, després d'un perillós vol sobre la península, arribava per fi a Barcelona. Aleluia. Feia dos dies de la gran, la històrica nevada del 8 de març de 2010; m'havia saltat una part de l'hivern, però encara en quedava un tros. El viatge m'havia deixat arruïnat però estava sa i estalvi i podia i calia tornar a la rutina.