Seguim camí de Tombuctú. Aquesta mena de cursa cap a la ciutat
"prohibida" (en el passat i en la llegenda) va ser una d'aquelles
coses que fas empès per la inconsciència del moment i que mirades en fred et
deixen una mica bocabadat. El conductor i l'acompanyant podien ser qualsevol
cosa, també uns islamistes o uns simples bandolers. Enlloc de conduir-nos cap
la nostra desitjada destinació podíem estar fent ruta cap a un cau perdut enmig
de la sorra: una tenda ronyosa, quatre bidons, dues improbables cadires de plàstic i un dromedari ensopit (a disposar, vacances pagades).
Un cop confiscats els nostres mòbils hauríem assumit el galdós paper
d'occidental-segrestat-que-prega-per-la-seva-vida-i-demana-que-es-pagui-el-seu-rescat. Per a major glòria del nostre orgull personal i per a major tranquil.litat de les arques estatals, no va ser així. Però tornem a fa dos anys, a veure què pensàvem, què sentíem llavors...
A uns vint km del destí el xofer aminora la marxa i s'enfonsa en
un sot de sorra en el que quedem enclotats. Amb indiferència uns i altres
baixem del cotxe per estudiar la situació; es fa un primer intent, infructuós,
i sense nervis ni presses i a penes concert, ens posem a cercar, amb la
parsimònia del somnàmbul, sota un sol ja tòrrid, i en un paisatge de desolació
esblaimada, pedres, troncs o qualsevol objecte servible. Es fa intervenir el
gat (que es fa descansar sobre una de les catifetes del cotxe sàviament
doblegada), es treu sorra de sota les rodes motores, s'hi col·loquen troncs,
pedres i alguna branca amb fullam, es buida el maleter per reduir el pes;
espitxem i sortim del parany. Bruts de pols, seguim la marxa. 15, 10, 5 km...
el paisatge canvia: som en una mena d'aiguamoll, de planura extremadament plana
clapejada d'herbam com rasurat; els estanys i llengües d aigua es van fent més
amples, més llargs. Sempre he imaginat que l'Índia seria així, ha de ser així...
Enfilem
una recta, veiem quatre cabanes al seu extrem, una frenada en sec i som a
tocar del Níger. Primera noticia, sorpresa: havíem oblidat el riu i que no hi
ha pont que valgui. Comença una espera que et fa sentir en tota la seva
intensitat el què és la temporalitat africana. El transbordador que ens ha de
dur a l'altra riba ha d'aparèixer al cap d una hora. En passen tres en la
immobilitat assolellada d'un horitzó d'aigües i una promiscuïtat de brutícia,
de nens fascinats pel turista blanc, de peix (el recurrent
"capitaine" del Níger) assecant-se al sol amb l'expressió estupefacta
de la mort, d'adults somnolents en llurs provisionals o precaris forats
(els africans tenen l'art de jeure en postures i suports que semblen
desafiar les lleis de l' equilibri i el confort), d'un grup de
mares ajagudes amb criatures, pacients, resignades...
Un sopor
mortal, un mena de purgatori a l'escaire de la fi del mon (o en tot cas certament del
desert). La calor estàtica, l'amplitud panoràmica, les quatre
piragües varades o que van i venen fan de la visió un espectacle de
calmosa desolació apocalíptica, una mena de Canaletto de lepra. Embarquem amb
tots els tempteigs, escridassades, cridòria, tumult, agitació habituals (ara
aquest 4 per 4, ara les cabres, etc.) i sota una claror ceguedora creuem el
riu en companyia d'un mostrari de la humanitat d'aquest racó de món afro-àrab.
Tots som un; jo sóc ells, ells són jo. Desembarquem, veiem com el xofer
ensiborna l'oficial de duanes i fem els 15 ó 20 km d'avinguda d'eucaliptus que
ens separen de Tombuctú com un llamp (els traficants semblen disgustats
amb el tracte rebut de l'oficial corrupte)
Mitja
hora més tard som a l'hotel Le Caravanserail (als afores, a 100 m del mar
groguenc del desert). Una petita joia etnològica que ens han recomanat; obra d'un
francès que també té muntat un restaurant a la vora, on es passa el dia buidant
gots de pastis amb el seu fill, Frank. Ha passat un dia; seguim aquí.
Hem patit una gloriosa nit de mosquits (negligència amb la mosquitera...);
el lavabo és un autèntic viver d'insectes de tota mena (humitat i poc lleixiu).
Bramant a proximitat, tenim el generador gegant que proporciona
electricitat a tota la ciutat (l'anterior – sembla que silenciós - es va
espatllar); per sort sols funciona de nit i tot i el soroll la distància i
les parets garanteixen el son.
Ens enfrontem amb la calor i
la pols d'una ciutat feta de fang i pedra (almenys el centre històric), amb
carrers colgats de sorra color beige, amb alternança de palauets (alguns
antigues residències d'exploradors europeus i personalitats àrabs),
mesquites i els xiringuitos i la brossa de sempre. He visitat un museu i un
parell de biblioteques (topant-me en una d'elles amb un gran retrat d'un
Cat Stevens convertit a l'Islam) i admirat breument els manuscrits en
àrab, de diferents èpoques i cal·ligrafia, que s'hi guarden: astronomia,
geografia, jurisprudència, alcorans, historia, biografies...
Això va ser una capital, també o
sobretot cultural (100.000 habitants, universitat amb 25.000 estudiants); va
ser un centre de comerç de primera importància pel què fa a l'or, als
esclaus i també a la sal gemma (l'únic tràfic encara subsistent del tres)
tallada en blocs rectangulars - amb aparença d'alabastre – d'uns 60
quilos i transportada a llom de dromedari i embarcada en les piragües del
Níger riu amunt o avall). Sembla, pel que m'explica el guia, que els esclaus derivats cap al mon àrab eren
tants o més que els escolats cap al Nou món, però els primers eren
castrats (per allò dels harems) i per aquest motiu no hi ha
població negra autòctona en el mon àrab.
Avui dia Tombuctú és un núvol de pols
i de carrerons, de reguerons d'aigües brutes (és molt dubtós que
existeixin clavegueres) i de nens descalços com animalons. Hom no pot
evitar comparar-la amb Nuakchott, en molt més petit, amb arquitectura més
uniforme, mal animada amb els mateixos ciclomotors xinesos de Bamako (una plaga
nacional, doncs: Allah els fulmini!). L'omnipresència d'animals (gallines,
burros, bens) pels carrers o patis (o en gàbies-corrals de ferro adossats a les
parets de les cases), de les construccions de tova, les edificacions baixes, el
vestir, el comerç i el traginar d'articles bàsics pels carrers donen
estampes bíbliques per totes bandes.
