Sí, quan ja portava uns
dies a Dakar vaig viure una doble situació que hauria pogut ser bastant més que
rocambolesca.
Va ser un dia que havia
sortit a donar un volt al vespret, o era potser tornant del concert muntat en
el jardí de l’Institut Francès en pro dels damnificats del terratrèmol de Haití
(en el que se’m va fer palesa la solidaritat existent entre africans i
afroamericans). En general sortia poc de nit; m’havien dit que no era prou
segur, i la veritat és que en donava una mica la sensació.
Caminava per una artèria
cèntrica, relativament a prop de l’hotel, quan em vaig topar amb un individu
que era tot somriure. Es va presentar com el porter de nit del meu hotel, com
podia ser que no l’hagués reconegut. Se’l veia transit d’alegria. Em va
explicar que havia estat pare, el seu primer fill, i que em volia invitar a
prendre una copa. No parava de xerrar, d’explicar-me coses del naixement del
seu fill (una mena de cerimònia simbòlica en el mar i no sé què més), que si
ell i la seva família formaven part de la minoria cristiana, però que el seu
cristianisme era molt tolerant i incorporava elements animistes, que si el seu
nom era d’origen portuguès, que si jo era un tio tan trempat... Suposo que em
devia resistir un poc a acompanyar-lo, però la seva joia era contagiosa i, si
no m’erro, va fer valer que el costum volia que en aquesta circumstància
excepcional havia de convidar el primer home blanc que es trobés.
Mentre em contava totes
aquestes coses, tot caminant, van anar abandonant els carrers il.luminats del
centre i vam enfilar de baixada una avinguda, pròxima al port, en que
l’enllumenat públic era inexistent o simplement no funcionava. Els carrerons
adjacents eren foscos com la gola de llop amb inquietants siluetes negres
assegudes en els marges i voreres traficant i vivint la nit. Notava, és clar,
que estava entrant en territori perillós, però devia anar una mica alegre per
l’alcohol i feia total confiança a aquell perfecte desconegut que deia estar
vivint el dia més important de la seva vida... o simplement em deixava endur,
lliscava per la pulsió tanatos, fins
un cert punt sempre latent al llarg de
tot el viatge.
Vam caminar una bona
estona. Recordo borrosament la imatge d’un llarg passeig banyat en la penombra
i la solitud nocturna. Edificis grisos amb escassos llums encesos, rars cotxes,
silenci de ciutat fantasma que dorm o que simplement es replega, es recull en
la seva senzillesa domèstica, íntima.
Finalment vam tòrcer a
l’esquera i en zona de cases baixes, quasi de barraques vam trobar el bar on em
volia dur i on, crec que em va dir, havia convocat alguns dels seus amics per
festejar l’efemèride. Com no podia ser
altrament era un lloc modest. De seguida vaig veure que era l’únic blanc
present. D’entrada em vaig sentir una mica estrany, però ningú semblava
donar-li massa importància i no vaig pensar-hi gaire més. El noi de marres em
va presentar els seus amics, nanos relativament joves; semblaven bona gent,
contenta de viure i de fer barrila. Entre ells devien parlar wòlof, la llengua majoritària a Senegal (o tal vegada mandinga, també prou estesa).
Apreciava els seus rostres i aquesta manca de vulgaritat en els africans.
A grans trets, es pot
dir que n’hi ha de dos tipus: els discrets, sovint pensatius, i els exuberants,
vitals, de rialla oberta i sonora. Sigui en un cas o l’altre, la naturalitat és
allà, comanda el gest i l’expressió, no hi ha màscara, tot és immediat i allà
mateix. Ningú sembla voler demostrar ser més o una altra cosa del que és; ningú
s’enganya i per tant ningú enganya. De la mateixa manera que hi ha immediatesa,
també hi ha, en natural correlació amb aquesta, transparència.
No sé com va anar però
la promesa de la invitació amb la que se m’havia d’obsequiar es va convertir en
una ronda de cerveses a càrrec meu. Afortunadament la colla no era gaire
nombrosa i la cervesa africana és barata. La música
sonava, i bé. D’un dels grups de tauletes baixetes es va aixecar una noia i va
començar a ballar. Portava un vestit d’aquests que fan somiar i que es veuen a
diari per aquests països. El tall és més aviat clàssic i occidental (anys 50),
però l’estampat és genuïnament local.
La noia ballava amb
sinuositat i ho vaig trobar suggestiu. Alta, més aviat prima, relativament jove.
Mogut per la música i una certa embriaguesa m’hi vaig afegir. Ningú més ballava
i per tant el ball es va convertir en un diàleg entre ella i jo. Veient-la de
prop vaig veure que la noia estava en un estat com absent, com en una mena
d’expectació obnubilada. Ho vaig atribuir a l’efecte de les drogues i em va
agafar una certa aprensió i fins i tot por. Per un moment la mirada de la noia
em va semblar que em demanava ajuda. La sensació, però, d’estar ballant amb la
Mort va ser més forta que la compassió i vaig tornar al meu lloc.
Ja llavors, o més tard,
vaig relacionar els minuts que havia passat ballant amb la noia senegalesa amb
el ritual que es veu en un documental dels anys 30 fet a Birmània o algun país
del sud-est asiàtic, en el que es veu una dona, una mena de sacerdotessa,
encarant-se amb una gran cobra treta del seu cau a cop de sonalls i música, i amb
la que estableix una mena de desafiament amorós i mortal, amb la finalitat de
que la divinitat concedeixi una bona collita o la fi de la sequera, no recordo
exactament. Un metre i mig escàs separa la dona de la serp, dreçada els seus
bons 80 ó 90 cm. Una instantània i precisa escopinada de verí als ulls i la
sacerdotessa estava irremissiblement condemnada.
Vaig manifestar la meva
intenció de marxar. Crec que estava disposat a marxar sol, però em va semblar
molt reconfortant que el sobrevingut company de farra es prestés a
acompanyar-me de nou al Plateau. La tornada devia fer-se sota la mateixa llum i
la mateixa quietud remorosa de ciutat que dorm. Un cop arribats al punt de
sortida, va voler que l’acompanyés a un adroguer a comprar llet en pols. Ja no
recordo si em va demanar un préstec que em tornaria quan pogués o,
descaradament, em va demanar que aportés el pot de llet en pols com a present per
al nounat. Va fer pujar el dependent amb una escala fins a la darrera lleixa i
em va tocar amollar uns quants bitllets i monedes. Va estar-ne molt content,
molt agraït. Un cop al carrer, en possessió del seu pot de mig quilo o quilo de
llet en pols, es va acomiadar de mi a corre cuita pretextant que havia quedat
amb el seu pare.
Em vaig quedar allà a
vorera, a mitja nit, amb un vague sentiment d'haver estat víctima d'una presa de pèl amb estafa inclosa. No va
ser fins aleshores que vaig recordar haver llegit en la guia un epígraf dedicat
al ”frau de la llet en pols”. Tot plegat ho vaig trobar risible, quasi
entendridor. Tot aquest desplegament d’astúcia i impostura per unes birres i un
pot de llet en pols, un botí, doncs, ben irrisori... Era possible tanta
innocència? No hauria estat més fàcil i rendible desvalisar-me en una cantonada
qualsevol amb ajut dels seus amics? I per què aquesta predilecció per la llet en pols, que mata milers de nens africans cada any infectats per l’aigua
contaminada amb la que les seves incautes mares els hi preparen els biberons?
No ho vaig entendre llavors i segueixo sense entendre-ho ara.
Poc pensava que aquella estranya
peripècia no era més que un avís, un aperitiu del que em passaria pocs minuts
després.
