Konstanz (XIII i final)

Volíem agafar l’autopista paral.lela a l’Autoroute du Soleil, evitant d’anar massa cap a l’est i trobar-nos ja a Ginebra) però vam poder experimentar en perjudici propi que una autopista pot travessar un territori sense tenir entrades i sortides durant 70 ó 80 quilòmetres, si no hi ha un flux de trànsit que ho justifiqui. O potser simplement la vam cagar agafant el camí equivocat. Seguíem amb el mapa continental, que era poc més que tenir un brúixola. Per fortuna per a mi, vaig estar endormiscat una bona part del que va durar l’excursió aquesta.  Al final vam poder entrar a la ditxosa autopista, però en el punt en el que l’hauríem creuada camí de Beaune… Res greu, ja se sap, coses de la conducció. La baixada cap a Lió es va fer sola, com qui diu.

El panell anunciant l’existència d’un Coq de la Bresse ens va fer pensar que aviat seria l’hora de dinar. Vam decidir, però, fer tirada fins a Lió. En poc més de cent quilòmetres vam veure el resultat de dos accidents, tots dos en el carril ràpid (en un sentit i l’altre). El primer cotxe s’havia desviat contra la barrera divisòria i sortint disparat helicoïdalment havia quedat cap per amunt sobre el mateix carril pel que circulava. Uns nanos negres, manifestament sencers, parlamentaven amb la policia arran del cotxe cap per avall. Quina xamba… El segon era igualment espectacular: un cotxe havia quedat travessat en sentit perpendicular a la marxa, també en el carril ràpid; un camió l’havia envestit en angle recte. L’impacte no semblava important i tot feia pensar que tothom s’havia salvat… d’una i bona. En aquella autopista, aquell dia, Déu havia tingut feina.

Lyon sempre és un parany per als viatgers; la vols contornejar però no sempre l’encertes. Després d’una o més errades, no vam tenir més remei que creuar-la, el que pot ser ràpid o a velocitat de còagul sanguini. Va ser més aviat això. Vaig aprofitar per prendre vistes d’una ciutat que, pel poc que la conec, té el seu atractiu, el seu charme: el passeig de plataners al llarg del Saône, elegants i sòlids edificis vuitcentistes, el turó amb no sé quin temple catòlic, les perspectives que ofereix el Ròdan i els ponts que el creuen. Poc o molt, una mena de petit París on segurament es viu millor que en el gran. La seva localització geográfica no pòt ser més céntrica, a escala europea. Si Europa (almenys el que es coneix com Europa occidental) hagués de tenir una capital geogràficament centrada, aquesta no podria ser altra que Lió).

Superar Lió és com passar el Rubicó: et falten encara uns 600 quilòmetres per ser a casa, però la sensació de que ja tot va de baixada, cap al mar i el sol s’apodera psicològicament de tu. Vam fer un halt per dinar en un Courtepaille (la peça de xai de 180 grams de la foto, un cop en el plat era una cosa més aviat ridícula, però ja se sap). Poc després, aprofitant un parada benzinera, per primer cop agafaria jo el cotxe. Va ser la típica conducció densa, de vacances, amb el sol de tarda de cara. La calor i el sopor eren aclaparadors. Reconeixent un cop més un paisatge que segueixo ignorant pel que fa a la majoria de llocs, poblacions, vam arribar a La Jonquera i poc després a casa. Tot era sec, menjat pel sol.

En D. es va quedar l’estona de descansar un moment i donar un cop d’ull. Em vaig quedar sol, contrariat per no trobar-hi ningú (la gent vindria l’endemà, la festa prevista no seria fins al 21). La sensació de que tot era per fer, de que el país estava destrossat, deixat de la mà de Déu, amb massa gent que no l’estimava (o l'estimava d'una manera ben rara i curiosa) em va enterbolir una mica l’ànim. Venia d’Europa i arribava a un no man’s land africà. Estàvem com sempre, on sempre havíem estat. Tenia, també com sempre, molt a fer, i em vaig activar (el pencar és un antidepressiu considerable). El primer i principal era regar. Part del que vaig regar quedaria reduït a cendra menys de tres dies més tard.

Casualment, visitant l’altre dia per un tema de plaques solars un amic que viu com jo, aïllat (però tot l’any, amb familia i més bregat que no pas jo), semblantment afectat per l’incendi, tenia a casa una familia amiga francesa de prop de Belfort. L’home, amb un rostre inconfusiblement gavatxo (o com a molt belga) em va dir que el nucli antic de Belfort no està malament, però que la resta no té gaire interès (o és el que em va semblar entendre). A instàncies del seu amfitrió em va parlar però del que es coneix com els “1.000 étangs”, una zona amb una gran quantitat d’estanys, molts de propietat privada. La gent hi pesca o els lloga per pescar i un cop l’any els buida, els queda els peixos grossos i deixa que els vius facin el seu desenvolupament. De tot això aquí no en tenim. No és terra d’abundància, la nostra. És terra de treball segur i guany incert.

Vist i parlat del tema de les plaques, ja camí del cotxe, va sortir el tema dels generadors. Si hi ha un tema en el que a n’en C. li agradi esplaiar-se és aquest. Si t'enganxa estàs perdut. Que fa quinze anys que s’hi baralla, que si la marca Honda és l'única bona de veritat, que malfiar-se de les imitacions, que el butà gasta molt menys, que amb un de 1.500 ja fas, etc. 10 minuts sota un calorós sol de tarda. Amb un cap com un timbal vaig tornar cap a casa. Vint, trenta, quaranta feines, grans i petites m’hi esperaven, com sempre, com cada dia, com ara que acabo aquesta modesta narració viatgera, un matí de diumenge de 12 d’agost.

Konstanz (XII)

Els carrers eren cada cop més empinats. No vam passar de la catedral (vista només de fora); en obres, força maca, recordo. Fent drecera per una mena de claustre van ser de nou a l’hotel: com qui obre una porta i apareix al punt de partida d’una laboriosa i enrevessada excursió (avantatges dels laberints). Hi aniríem en cotxe, al marxar; abans, però donaríem un tomb pel riu, el Doubs (un d’aquells noms que traïrien a més d’un espia que no fos francòfon de naixement: Du, Dub o Dubs?). En aquella banda, de l’altra banda de la ribera, ja era bosc dens: un turó totalment cobert d’arbres que baixava fins l’aigua. El contrast i la proximitat sobtaven, tenien el seu deix màgic.

Vam donar una volta pel que havia estat (i havien recuperat en forma de parc i zona d’esbarjo) una “gare d’eau” (estació fluvial?). No tenia excessiu atractiu o interès. Algun estany amb sortidor, algunes plantes aqüàtiques, alguns murs de pedra com de muralla. Un nano jove jeia profundament adormit recolzat en un arbre vell, la bicicleta dreta sobre el cavallet a cinc passes. Era un estampa molt pictórica; ara no recordó si vaig o no gosar de fer-li una foto. Un panell turístic mencionava Courbet relacionant-lo amb la contrada de Besançon. El matí avançava i tot seguía tranquil, com oblidós i oblidat del món. Algun passant, una noia fent jogging, un repartidor en furgoneta… Tanta calma provocava un cert vertígen, una notable asfíxia.

Ja a tocar de l’hotel vam passar pel davant de l’acadèmia militar (amb bandera tricolor i escut republicà) que havia estat el quarter general del general De Lattre de Tassigny, un dels militars francesos que es van unir al general De Gaulle (que és com dir el general gal o de Gàlia, ja té conya la cosa), i va capitanejar les forces franceses lliures en la seva reconquesta d’Alsàcia, envaïnt, ocupant després el sud d’Alemanya. Uns anys més tard el govern francés l’enviaria a Indoxina, a combatre la insurrecció del Viet-Minh, en la que perdria la vida el seu fill. Les seves tropes van emprar, tal vegada per primer cop, napalm com a arma de combat. Moriria de cáncer l’any 52, dos anys abans de la derrota i retirada francesa d’aquella banda del món. No hi ha poble o ciutat francesa que no tingui un carrer o una plaça amb el seu nom.

Vam deixar l’hotel enfilant-nos cap al fort de Vauban (aquell que va inventar la baioneta i va cobrir les fronteres gales de fortificacions en forma d’estrella: baluards, bastions, fossats, glacis, etc.). Des del pàrquing es tenia una bona vista panoràmica sobre la ciutat vella (una espècie de medalló, de poc més d’un quilòmetre de diàmetre, mig envoltat pel Doubs) i sobre la més moderna, que anava pujant fins als límits, la part externa de la depressió. A l’horitzó s’endevinaven les ondulacions muntanyoses del Jura. Vam desistir de visitar el fort. El lloc era immens, hi havia de tot (un museu dedicat a la vida d’en Vauban, una mena de zoològic, etc.) i calia un matí i les ganes de pagar una entrada d’uns 8 ó 10€ per entrar-hi. Afortunadament, a partir d’una certa edat, la curiositat ja no és el que era, i va ser amb escassa recança que vam renunciar a la visita. Teníem molts quilòmetres davant nostre, començava a ser hora de posar-s’hi.

En D. no em va voler fer cas i va preferir agafar un “Toutes directions” que anava cap al nord (enlloc del que anava cap al riu passant per un túnel sota la muntanya de l’esmentada fortelesa). Va resultar que la carretera que vam agafar anava en totes les direccions menys en aquella que ens interessava, que no era altra que l’autopista fins a Beaune per baixar de nou cap a Lió. L’error inicial es va convertir en una d’aquelles marrades gegantines, en que la salvació no acaba d’arribar mai, en que sortir de l’embolic s’allarga en una incertesa tan angoixant com pesada. Vam poder constatar que el Franc-Comtat (aquesta regió fronterera disputada al llarg de la història per uns altres (si no m’erro: espanyols, austríacs, savoiards, suïssos, piemontesos i els mateixos francesos, definitius detentors) és, com tota la terra a la que surts dels grans eixos viaris, un lloc més aviat gran i perdut. El camp, els boscos eren prou macos, els pobles potser no tant. Amb tot, la sensació d’estar penjat, en un lloc excèntric, era intensa, potser més que en altres contrades similars, comparables.

Konstanz (XI)

La ciutat, o en tot cas el seu centre, queda enclavada en el fons d’una àmplia depressió. Tot baixant anàvem deixant enrere hotels d’aquests de carretera (el que em pensava que era un tàcit acord de dormir en el centre històric no era més que distracció per part d’en D.: menys mal). Vam creuar un pont llarg i ens vam situar en l’entramat urbà antic.  

Va ser com entrar en un món estrany, en un somni, en el decorat d’una pel.lícula histórica. Era ja relativament tard, els carrers eren pràcticament deserts. Vam començar a donar voltes, a preguntar, a passar dues, tres i quatre cops pel mateix lloc. Tot era un dèdal de carrers homogenis, tot fet de pedra grisa, d’una mateixa época, lúgubre, com d’internat o d’hospici de luxe sinistre…  Els trets distintius eren pràcticament absents: els cotxes, l’asfalt (quan no eren carrers de llambordes) i poca cosa més. No hi havia ni publicitat lluminosa, ni ensenyes vistoses, ni taxímetres, ni cabines telefòniques, ni paperes visibles, a penes semàfors… El despullament a l’essencial era radical.

La grisor pètria, el silenci de la nit buida i la llum esmorteïda dels fanals (vuitcentistes: amb cobertura de coure i sortint directament de les façanes de les cases), això, en una mena d’ambientació Second Empire tétrica era tot. Les cases eren baixetes, totes al mateix nivell; els carrers s’estiraven en la monotonía d’un únic i mateix organisme petri. Aquella pedra grisa, ben cisellada, precisament neoclàssica, era la sola protagonista del lloc, tot era ella, fet d’ella, inundat d’ella...

Venint de l’Alemanya alegre i desenfadada del Bodensee, allò era caure en un univers opressiu i obsessiu, en el malson piranesià de I Carceri en versió horitzontal, o en l’ideal, el paradís napoleònic fet pedra…  En tot cas era endinsar-se en la fredor i la severitat del barroquisme francés més clàssic, castrense i castrador que hom es pugui imaginar. Dic barroquisme, parlo de classicisme, però hi havia també la densitat urbana, l’atapeïment medievals. Sobre un traçat vell de 700 ó 800 anys s’havia sobreposat, desenvolupat i fixat, a partir de, posem, el segle XVII, un model de ciutat, un estil arquitectònic que, amb lleus modulacions, s’havia perpetuat fins a mitjans del segle XIX, moment en el que havia quedat definitivament fixat, fossilitzat, com consagrat per a la posteritat. 8, 9 ó 10 generacions de” besançonnais” havien nascut, viscut i mort, en bona mesura, en un mateix marc urbà. Almenys aquesta era la sensació que desprenia el lloc. Tot un experiment psicològic, ni de bon tros exclusiu, però dut a terme, amb més intenció, perfecció, consciència que en la majoria dels altres casos.

Unes noies van dedicar-nos gairebé deu minuts a pensar i trobar l’hotel que ens podia convenir. Era a prop però vam donar encara un parell o tres de voltes fins trobar-lo (les indicacions confuses i les direccions prohibides ens ho van posar complicat). Era un hotel antic, amb la seva entrada cotxera i el seu jardí-pàrquing. Tot prou acollidor, començant pel jove recepcionista. Vam decidir-nos a sortir a treure el nas i mirar de menjar alguna cosa; teníem de temps fins les dues (hora en la que el recepcionista pujaria a arreglar les habitacions: curiosa hora per fer neteja, posar ordre). Caminant, la sensació anacrònia era encara més aguda. Totes les cases tenien les seves carboneres arran de terra. Rètols esmaltats de blau i blanc feia potser més de cent anys que informaven: “gaz à l’étage” (pisos amb gas). Sobri, elemental, gairebé conceptual.

Semblava que el porter de nit tenia raó, que tot era ja tancat i barrat, però no del tot: en una de les places, amb església important, grups de joves feien barrila bevent i menjant pel carrer. Vaig tancar un lloc de falafells: el darrer swarma del dia (amb el final de les llonces de carn ensartada): potser el més bo que he menjat mai (en D. va anar a la competència occidental i no es va poder acabar l’entrepà de dolent que era). Un gat, crec recordar que negre, es va creuar en el nostre camí i ens va seguir una estona, tot deixant-se tocar: una nota més per a completar el quadre fantasmagòric (i per què no fantasmagòtic?, versió cartesiana, geomètrica, hexagonal, això sí) de l'hora i el lloc.

Ens vam llevar d’hora, amb la intenció de dedicar una estona a conèixer una mica més aquella ciutat declarada patrimoni universal per l’Unesco i lloc de naixença de Victor Hugo (no podia ser altrament: l’estètica Notre Dame de Paris i Les Misérables era omnipresent). Amb la claror del dia, la pedra grisa i casernària era molt més amable. En realitat, no era grisa: era de color blau-gris (com de núvol) i crema: taques sinuoses i allargades d’un to i l’altre. La tranquil.litat seguía sent dominant. El lloc semblava adormit en el seu passat. Van pujar turó amunt, amb el propòsit d’arribar-nos fins la fortelesa. Vam passar pel davant d’una llibreria de vell: hi havia consciència pública del potencial romàntic de l’indret… Com si algú, alguna cosa t’estigués dient que la vida de Besançon era més literaria que real, més la invenció d’un dibuixant de còmics que una ciutat bategant al ritme dels temps i de les activitats actuals.

Konstanz (X)

Reprenc la relació del viatge a Konstanz, limitada ja a la tornada. No hi ha cap fet, cap esdeveniment extraordinari que dongui un ple motiu per fer-ho, però em sembla correcte imposar-se el principi d’acabar les coses començades. Aquesta, el cloure allò endegat haurà estat una de les lliçons que més m’haurà costat aprendre en aquesta vida. Ara que la practico amb una certa asiduïtat, no voldria saltar-me el seu acompliment.  

Creuant pobles més o menys medievals, amb les seves torres o campanars amb rellotge, les seves cases amb les bigues de fusta a la vista, els Gast Haus habuts i per haver, vam arribar a Schaffhausen. Fos per error o amb les idees clares, aquest cop ens vam situar a la riba dreta del Rin. Deliberadament vam seguir els cartells que indicaven Rheinfall: el salt d’aigua del Rin. No ens vam penedir. Tot un espectacle. 150 m de riu precipitant-se, per bé que escalonadament, d’una alçada d’uns vint metres. Altament fotogènic, una escenografria totalment wagneriana (superadora, òbviament del que el Mestre Cabanes hagués pogut concebre i realitzar, en el seu temps, en el seu temple del Liceu de Barcelona).

Una massa d’aigua no parava de saltar imperiosament, com enfollida. Núvols de broma, fragor permanent. Enmig d’aquella orografia dramàtica, un tros d’espadat, una desgastada conformació rocosa, sobrevivía a l’embat més crític del corrent. S’hi veia un accés escalonat, amb barana, fins al capdamunt, a un “mirador” en ple  terrabastall circundant. Hi onejava la bandera suïsa, com en els dos extrems de la ribera. Sols s’hi podía accedir en vaixell, com havíem entrevist a l’arribar. Seria per a una altra ocasió.

Els punts de vista i de proximitat eren diversos, és clar. Un d’ells, del nostre costat (no hi havia cap pont que unís les dues ribes en aquell indret), era un restaurant que, situat a l’extrem d’un sortint de terra riu endins, oferia unes vistes extraordinàries; molt recomanable per a enamorats. Sinó, un passeig i uns caminets d'esglaons ja per entre les roques i el bosc  et permetien apropar-te fins dominar visualment el fenomen des de diferents nivells i angles. A la zona central dels ràpids sobresortia un señal indicador de ferro forjat amb dos anys del segle dinou. Algú, una colla suicida d’alpinistes, havia anat allí a clavar-la? Una gesta de bojos, o bé es va fer amb les aigües del Rin aturades en una presa. Qui sap.

L’altra banda era més escarpada, amb un accés amb ascensor i un caminet que portava a un balcó arran d’una de les cascades més vistoses. Allí el plugim era assegurat. Eren les cataractes més grans que en D. i jo havíem vist mai. La comparació amb les Niagara Falls era absurda però inevitable. Amb ment científica en D. em va fer veure que encara que aquell indret l’obstacle fos erosionat, com ho seria al cap d’uns milers d’anys, l’obstacle l’únic que faria seria despleçar-se uns metres o centenars de metres riu amunt, fins allà on el desnivell es tornés a fer prou evident, suficientment pronunciat.

En el pàrquing vam dedicar uns minuts a contemplar un Mercedes descapotable color crema dels anys 30. D’aquells amb tauler de comandament de fusta, seints de cuiro, petita plataforma d’accés, rodes amb circumferència, prominents i arrodonits parafangs, fars separats del xassís i en forma de bulb, d’ull. No era com el de Hitler (que duia dues dobles rodes al darrera, crec), però compartia época.

Vam seguir fent ruta de tornada. Els camps i pobles suïssos eren plàcids, es respirava opulència i ordre, però era un paisatge mancat de carácter, com privat d’història. Després de fer alguna marrada, alguna desviació obligada, d’entreveure les torres de refrigeració de la central nuclear (en el costat ja alemany), van entrar i anar passant per una població d’una certa importància, Laufenberg. A la nostra esquerra, allà on les cases i els arbres deixaven veure, es veia una vall amb el seu riu i tot un nucli urbà harmoniosament i típica medieval (pont de pedra, església, castell, carrers estrets, iconografia heràldica. La indecisió de parar o no parar per fer fotos ens va dur fins ja quasi fora del poble. Per un cop la curiositat o l’esperit turístic van poder més que la lógica, la dinámica automobilística, i vam fer marxa enrere. S’ho valia prou.

La suïssa alemanya, al no haver patit cap destrucció a la guerra mundial, et dóna, probablement, una idea prou aproximada de l’arquitectura i l’urbanisme tradicional alemany (dic això amb la idea, potser errònia, de que en l’alçada aquella on érem les dues riberes del Rin eren territoriosuís). Vam ver fotos, cadascú per la seva banda (també d’una águila de bronze enorme que amb les ales desplegades dominava, de la nostra banda, el paisatge… El que havia de ser una parada de cinc minuts es va convertir en una de vint o vint-i-cinc (vaig estar esperant en D. en un revolt no menys de deu minuts: la sincronicitat és un art rar).

Ja fosquejava quan vam entrar a Basilea. La vam creuar en una exhalació: una mena de cursa, de passeig nocturn d’aquells en que l’anar en cotxe, per un cop, és una delicia. El que vaig copsar d’aquella ciutat em va enamorar bastant. El Rin la travessava i això li donava l’oportunitat de les perspectives sinuoses, dels ponts i edificis estudiadament estratègics, impactants. Hi havia un cert desnivell, el que produïa, afegint-se a la velocitat i les llums de la nit, una certa sensació de muntanya russa. Les avingudes, els cafès, els aparadors i voreres transmetien el simple però aclaparador missatge de que allí les coses funcionaven, que es vivia el benestar: que érem a l’Europa elegant, culta, rica. Vaig pensar en Barcelona, i en els seus llampants i mal enfocats esforços de nourica; arreglada, agenciada, cada dia més, per als turistes i no per als seus habitants. Una vegada més, Barcelona, ciutat que podria ser una joia (i en certs aspectes ho segueix sent, malgrat l’adulteració patida), sortia mal parada en la comparació amb una altra ciutat europea.

Va costar trobar la sortida cap a França, però ho vam aconseguir. Fins al darrer moment vam patir una mica de l’aprensió de circular per Suïssa sense la carte verte, però vam poder marxar del país havent colat aquest gol. Hi havia l’opció de fer nit a Belfort però entre una cosa i l’altra no havíem fet ni una tercera part del trajecte i semblava obligat tirar milles. Vam ressuscitar la idea de fer nit a Besançon, rescabalant-nos així de l’intent fallit de l’anada. Així va ser. Vam fer quilòmetres, ja en plena nit, deixant enrere els diferents cartells publicitaris de l’autopista (un d’ells informant de l’existència d’una raça de vaques Montbéliarde: els francesos sempre s’han sabut vendre, i crear imaginari propi de tot el seu…) i vam sortir a la recerca d’un lloc per dormir (aquest cop sí, trobant la sortida Besançon Centre).

J'accuse (V i final)

I els rics “creients” què pensen de tot això, en què creuen? Doncs segurament segueixen creient en Déu com abans, com sempre. És a dir ben poc. Qui creu de veritat no pot ser ric, almenys no durant gaire temps. L’exigència de la seva fe no els hi treu el són ni un minut, si més no a la majoria.

Vist el panorama, la conclusió a la que sembla pertinent arribar és que els creients rics  tiren mà, des de la hipocresía i l’oportunisme, de l’aiguabarreig teòric, ideològic dominant. També ells se senten escollits i especials. Coneixen el manament que els obliga a compartir, a desprendre’s de tot, a fer prova d’humiltat, a fustigar la propia vanitat. Coneixen el precepte, sinó vot, de pobresa, però també ells saben guanyar temps i escapolir-se per un i mil subterfugis mentals. Algú ha de representar i dirigir la Ciutat dels Homes, la Jerusalèm terrenal, algú ha de subvenir a les necessitats de l’Església, etc. Per altra banda, al.leguen impotencia: només som humans, sabem que som pecadors, sols Déu és totalment bo, fem el que podem…

És palès que en la majoria de casos no fan tot el que poden, i consegüentment se’ls pot acusar de no estar a l’alçada del missatge de Crist (de Mahoma, de la Torà, de Buda, etc.), i d’estar traïnt-lo conscientment, ja que poc o molt tenen prou lucidesa per comparar el seu capteniment amb el que la divinitat vol i espera d’ells (i el contrast és prou gran com perquè un curt de gambals se n’adoni). La sola virtut que veig en l’opció religiosa és el conservadurisme dels mitjans: es vulgui o no transformar la Humanitat, sempre es fa amb mitjans que no alteren la naturalesa del subjecte. La intervenció sempre es fa en i a través de la paraula, circumscrita en ella. La paraula és poderosa i pot ser perillosa, estem d’acord, però de la mateixa manera que hi entres en pots sortir. No estic segur que sigui el cas de la manipulació genética. La religió, el bo que té, és que és reticent al discurs científic… això sempre que no s’hi barregi, com sol passar en el món anglosaxò (amb la cienciologia com a cas paradigmàtic d’això).

3. L’individu que costava una comunitat o les elits que no ho són

La tercera crítica que es pot fer als rics és que per fer-ne un, de ric, cal consumir l’ energia que serviria per fer crèixer tota una comunitat humana. Bé, la riquesa ja consisteix en això, en drenar cap a un sol individu els recursos que satisfarien les necessitats d’un nombre considerable d’altres congéneres. Educar, formar, alimentar, distreure un nen ric té un cost “exponencial”, per dir-ho d’alguna manera. Al planeta, crear (suposada) excel.lència li surt cada cop més car (per mor de la complexitat i de les possibilitats creixents en el saber i fer).

El greu, però, és que no hi ha “feed back” en proporció. La nova generació de rics no tornarà en forma de valor afegit el que ha costat posar-la en circuit. El que podia compensar l’enorme cost de la seva preparació, de la seva posada en marxa, no es donarà. Lamentablement es pot tenir la certeza de que el que farà o deixarà de fer no reequilibrarà el “deute” moral i material que té contret amb el món, amb la resta de la Humanitat. Els rics se segueixen reproduïnt, i seguiran reproduïnt-se, com una elit… per a ells mateixos, en pro, exclusivament, d’ells mateixos.

Conclusió

Amb aquesta crítica ja tenim el quadre complet de la diatriba que volíem llençar. Arriba el moment de presentar-la de forma sintetitzada (la síntesi sol fer més entenedora les coses, amén de memoritzables). Abans, però, fem la següent consideració prèvia per ajudar-nos a situar una mica més.

Els rics potser no són el millor exponent d’una societat determinada, però sí que representen, encarnen de forma patent, visible els seus valors. Observant, estudiant el comportament dels rics veurem, entendrem quins són els valors de la societat en qüestió, podrem endevinar els seus ideals, les seves pors, les seves creences. Són una bona finestra per on mirar tot un conjunt social.

Una ullada als “nostres” rics ens ha permès, com hem intentat demostrar, identificar tres trets, tres característiques (entre d’altres possibles) que ens semblen nefastes per a la salut del planeta i de la mateixa societat en la que “exerceixen” de rics.

La primera és la incapacitat d’evitar que la satisfacció del seu gust suposi la progressiva destrucció d’allò que sustenta i genera aquest gust. Dit de forma més general: la incapacitat de crear cultura sense destruir la realitat que n’és la font i l’origen.

La segona és la incapacitat de ser coherent, conseqüent amb les pròpies conviccions, convertint-les, en última instancia i en la seva versió degradada, en coartada, en justificació de la propia posició hegemónica (hipocresía i infidelitat), o bé derivació “perfectiva” d’aquestes conviccions cap autentiques insànies més o menys delirants.

La tercera és la incapacitat de constituir-se, recrear-se en vertadera elit. L’esforç que fa el conjunt de la societat per renovar les seves clases dirigents no es veu compensat per cap excel.lència per part de les successives classes dirigents en el seu actuar. Dit ras i curt, mai havia costat tant formar unes elits tan poc elits.

Parlem d’incapacitat per generositat. En realitat, hauríem de parlar de manca de voluntat o d’intenció torta, perversa ja d’entrada. I tanmateix ens seguim creient els rics, seguim donant crèdit als que ens manen… Com s’entén? La raó és molt senzilla: nosaltres, la resta, som com ells, volem ser com ells. Aquí rau el gruix del problema.

J'accuse (IV)

Totes elles tenen la “virtut” d’esquivar l’autocrítica. La primera, fidel a la tradició, practica la fugida cap endavant: les resposta està en l’esdevenidor; demà passat tot haurà quedat solucionat, se sabrà tot i s’hauran resolt tots els problemes. La segona reconeix implícitament la resistència tal vegada no prou prevista d’alguns esculls, però demana confiança: busca guanyar temps sense caure en la beatitud dogmàtica de la primera actitud. La tercera prepara ja la deserció: tot seria possible si no fos que… D’alguna manera és com si al.legués la “mala fe” en el seu objecte d’estudi i transformació (d’allò mateix que ha volgut transformar, a priori passiu i inferior en intel.ligència i força…), i reconegués, en aquestes condicions, la impossibilitat de dur a terme el “pla” emancipador i benefactor de tall messiànic.

Ja em perdonaran, però totes elles, comptat i debatut, excuses de mal pagador.

S’endevina, es detecta, a partir de la tercera “justificació” la reaparició, el ressorgiment de plantejaments mentals en principi superats. Sigui dit de passada, la facilitat amb la que afloren de nou fa pensar que la seva latència sempre ha estat a prop de la superfície, i que, per tant, la seva incidència en la concepció i la realització del gran disseny de la Modernitat no ha estat menor. Això, però, és sols una suposició, que caldrà, si s’escau la necessitat i l’oportunitat, escatir ulteriorment. De moment tractem aquests esmentats factors com vectors externs al moviment modern, que d’abans o de fora d’ell tornen a ser presents i determinants.

Ens referim al racisme, al classisme (elitisme) i al darwinisme social o maltusià.

En substància, cadascun d’ells ens diu: “Amics, no ens podem salvar tots.” Cadascun d’ells ho fa a la seva manera. El primer dient que se salva perquè és blanc, el segon perquè el seu nivell sociocultural així ho vol, i el tercer perquè ha estat prou llest i previsor per situar-se dalt del vaixell, a cobert de l’oceà de penúria.

Les dues primeres postures eviten gosar, obertament, afirmar que hom es beneficiari de la salvació perquè s’ho mereix. S’atribueix la salvació a l’atzar, a la casualitat… a la fatalitat: he nascut blanc i ric, què hi puc fer? Tampoc m’esquinçaré els vestits...

La tercera és més sincera i ja va en una línia més declaradament Ancien Régime. Hi ha uns escollits (no per Déu, però sí per la vida) que mereixen salvar-se. No tots som iguals: cadascú mereix la sort que té. Et salves o sucumbeixes en funció de la teva qualitat vital.

No cal dir que, una vegada més, les tres posicions, els tres postulats tendeixen a confondre’s en una sola cosa.

Quina és, però, la base filosófica, ideológica, “doctrinal” d’aquesta “nova” mentalitat moderna? Aquí ja no es pensa en termes d’igualtat, fraternitat o llibertat. Certament, la racionalitat, com a valor i instrument d’interpretació i transformació del real, es manté, però reorientada a la baixa, circumscrita a un camp i nivell molt acotat. Ja no es tracta ni pretén explicar el món i salvar tothom, com s’havia teòricament volgut fins fa poc, certament. Ara, del que es tracta és de posibilitar la salvació dels de dalt i justificar “racionalment” llur salvació.

El fonament intel.lectual (mitjà i alhora justificació) que animarà i acompanyarà aquest nou paradigma serà el genetisme, i la seva derivació lógica: l’eugenisme. El raonament que presideix aquest enfocament és relativament senzill: la vida es en el gen. Qui vulgui viure és qui mereixerà entrar-hi. Els millors ens farem definitivament millors. La porta és oberta a tothom… que tingui els mitjans per permetre-s’ho. La llibertat, la igualtat,la fraternitat, la salut, la bellesa (i qui sap, potser algun dia la immortalitat), sí, per a tots… els que s’ho mereixen, és a dir els que s’ho poden permetre.

La pirueta, el bucle històric és curiós, sorprenent, extraordinari: del Progrés, de l’Humanisme passem al… protestantisme! Hi ha uns escollits, uns predestinats. Ara no és Déu qui els escull sinó que s’escullen ells mateixos, però el resultat ve a ser el mateix: no tothom està cridat, sols uns quants; la prova de la seva elecció, de la seva gràcia, és, evidentment, llur èxit.

La veritat és que per arribar al punt de partida no calia fer una marrada històrica tan descomunal. El fonament anglosaxó de la modernitat s’ha despullat de la retòrica universalista francesa i ha quedat reduïda a la seva essència: un pragmatisme descarnat i il.luminadament materialista. Voilà…

Haig de dir que jo també sóc messiànic, mil.lenarista i es que vulgui en el sentit de millorar radicalment la condició humana, però només vull afegir-me a l'intent si és de veritat; m'abstinc de participar en putinejos, en invents infectes. 

Se m'acut que podria ser, justament, per l'aspecte confús, desordenat, incongruent de l'evolució de les coses  que els rics volguessin tornar a una segregació social més clara: hi ha els que tenen accés a certes coses,i els que no.S'ha acabat la il.lusió democràtica. De moment, però, sigui per vanitat, per recaptar fons o per efecte de la transparència  inevitable que la publicitació universal de tota nova i fet comporten (fins a un cert punt), encara maregen el personal amb les seves gestes i expectatives. Per a mi que se'n vagin discretament a la lluna a esquiar o fer espeologia (si pot ser sense explicar-nos-ho) i ens deixin morir de veròla o de còlera. Ens farien un favor.

J'accuse (III)

Recapitulem. Els rics posen al seu abast la bellesa del món gràcies als seus diners. Fent-ho incorren en tres contradiccions (les reconeguin o no, ens siguin o no conscients). La primera és que destrueixen els equilibris naturals i culturals que fan possible allò mateix que volen per a ells. La segona és que massa sovint la seva mateixa manera de conèixer l’objecte desitjat té un impacte negatiu en aquest objecte (sent, a més a més, una manera superficial, consumiste de tenir-hi contacte). La tercera és que el que podria semblar una justificació és, en realitat, una nova contradicció amb uns suposats postulats conversacionistes i tradicionalistes: escollint la part accepten, tàcitament, implícitament de desatendre el tot, amb la irresponsabilitat que això suposa.

2. Una responsabilitat reivindicada però no assumida (o sols en benefici propi)

La segona crítica té a veure amb una mancança, amb un contradicció d’ordre religiós.

Des de l’ateísme dominant es deixa entendre, amb freqüència de forma explícita i grandiloqüent, que la Humanitat està capacitada i es dóna la missió d’acabar amb els mals que assoten el món (fam, malalties, desigualtats, injustícies, guerres). La creixent organització racional, científica de l’existència permetrà anar eliminant les xacres que pateix de sempre l’ésser humà, se’ns diu (de fa uns 200 anys). Nosaltres farem la feina de Déu, que ningú pateixi, se’ns ve a dir.

Haig de dir que em sembla perfecte que l’home vulgui asumir la resolució dels seus mals, el que passa és que no acabo de veure els resultats. La realitat sembla desmentir o la capacitat o la intenció (i, el més probable, una cosa i l’altra).

Estem, al meu parer, al davant d’una cas flagrant, escandalós de presumpció i d’engany. Es diu i es repeteix fins a la sacietat que la Humanitat pot fer una cosa i després no la fa, perquè no pot o perquè no vol (prou). En pro d’aquest pretès ideal, per tal d’aplanar-li el camí i fer-lo viable, es proclama la necessitat de fer taula rasa de tots els sistemes de creences preexistents, i s’actua en conseqüència: les estructures de creença anteriors, alternatives són esbandides i bandejades. Acusades de fatalisme, de superstició, d’anacronisme, d’irracionalitat se les estigmatitza i persegueix de forma oberta o subtil. Segons el nou paradigma mental hegemònic, els vells sistemes de creença perpetuen i consagren la injusticia: cal acabar amb elles.

Insisteixo que el “programa” em sembla molt bé, però vistos els resultats es pot afirmar que no ha funcionat, i s’ha de poder dir amb tota rotunditat. El mite del Progrés ha durat el que ha durat. La seva inercia durarà encara uns decennis (o fins i tot segles), però anirà, inexorablement, perdent força i sent substituït per una altra cosa, tal vegada alguna de les “fórmules” precedents que havia arraconat en la seva marxa i implantació.

Davant del fracàs difícilment dissimulable de l’”ordre modern”, els que l’han professat i s’hi han abonat en vida, intenten variades respostes i sortides.

Una (que en el passat solia ser la principal i gairebé única) és que “aviat” arribarà el gran dia, que queden alguns serrells per resoldre (algunes malalties endèmiques, alguns focus d’atavisme social, unes poques dictadures, quatre descobriments científics per perfilar), i que un cop fet això (finalment una minúcia), entrarem per fi en la nova era. L’horitzó és nostre. L’Evolució, encara que es retardi una mica, no ens fallarà. Podem estar tranquil.ls i prendre simplement paciencia.

Una altra, sempre present però molt en boga darrerament, és la comparació amb el passat o amb regions del planeta encara no del tot aliniades amb la nostra manera der fer i pensar occidentals. Aquesta comparació, no cal dir, sempre és favorable a la nostra concepció i organització de l’existència. La cantarella consisteix en dir que val, d’acord que estem podrits, que som uns cínics corruptes, però abans estàvem pitjor, i en les zones del globus fora del nostre control (on no s’han incorporat, adoptat els nostres valors) estan molt pijor: mira això que monstruós, mira allò altre que horrible…

Una tercera línia de resposta va en el sentit d’atribuir el nostre –ep, sols relatiu!- fracàs a les forces immobilistes, involucionistes, obscures encara existents, actives dins i fora del sistema. Atribuir a la intervenció de tercers els  nostres fracassos és el un recurs clàssic, de mal perdedor, que sempre funciona en menor o major mesura. Es tracta, un cop més, de desviar l’atenció: responsabilitzant altri de les pròpies insuficiències quedem exonerats de cap culpa i l’interès criminalitzador recau en un tercer.

Heus aquí les tres reaccions a l’ús davant la necessitat d’explicar perquè encara “no hem arribat” tal com se’ns havia promès… Cadascuna d’elles pot funcionar per separat, però solen anar plegades, ja que són perfectament combinables: aviat arribarem, manca resoldre uns petits detalls, ja hauríem arribat si no fos per aquests bàrbars… que aviat reduirem (o no, i seran els únics responsables de que el gran projecte humà no hagi culminat).