Anatomia d'un moment històric (XXXVI)

Ara hem arribat al punt aquell en que ja no es pot fer durar més la confusió, la ambigüitat, el joc d’aparences: no hi fa res que fins ara tot hagi estat una falsedat. El futur és allò important, allò que, superant-lo, ens redimeix del passat. Un possible i necessari aprofundiment de la democràcia implicaria i aniria acompanyat del fet que Catalunya busqués el seu propi camí. Espanya s’honoraria, es dignificaria acceptant aquesta via. La cosa depèn d’ella, la pilota està en el seu camp.

Malauradament tot fa pensar que Espanya (el govern i l’Estat espanyols, els grans partits polítics, els grups de pressió, els mitjans de comunicació, etc.) no agafarà aquesta via. Ja ho va dir l’Aznar no fa gaire: “Antes rota Catalunya que España”. La FAES (recentment premiada amb un parell de generoses subvencions), sense anar més lluny, té gent estudiant quants soldats caldria per ocupar Catalunya... La Monarquia, en la figura de l’inefable Juan Carlos, també fa el seu paperot deixant anar alguna que altre comentari sobre la unitat del tinglado...

El PP, que esgrimeix la Constitució com si de les Taules de la Llei es tractés, amaga que Alianza Popular (el partit mare del que va sorgir) hi va votar en contra (per ser massa progressista...). El PSOE, volent salvar els mobles, s’aliena els únics aliats que mai ha pogut i podrà tenir (els anomenats "nacionalismes perifèrics") per fer front a la bèstia “parda” (que existeix, tanmateix)... Tot segueix igual, camí de la intensificació, de la radicalització.

En relació a tots aquests anys, un no pot evitar la impressió de que ens han pres el pèl, de que ens han fet perdre miserablement el temps... Té la sensació d’haver viscut un malson recurrent, en la línia dels “vuelva a la casilla de Salida y esté 3 turnos sin tirar”, “vaya a la cárcel” del Monopoly o el tornar a començar di capo del Joc de l’Oca quan la teva fitxa cau no sé on (el pou, la mort...). Per contrarestar una mica aquest  sentiment d'amargura, de joventut robada, el millor és creure que havia de ser així, que s'havia de fer la prova, fer el vot de confiança, concedir el benefici del dubte, etc.: donar una oportunitat a Espanya i a la seva democràcia.

S'ha fet la prova (i no gasivament: més de 30 anys de generosa, lleial i constructiva paciència), i no ha funcionat. O bé els escèptics de la primera hora tenien raó i llur sospita s'ha confirmat i convertit en clarividència general, o bé, la cosa, si bé hauria pogut anar d'una altra manera, no era inevitable que anés malament, en la pràctica, però, ha anat com ha anat, es va anar torçant fins arribar en l'embarracada actual. Sigui un cas o l'altre, el que és clar es que ara sí, més que mai, estem carregats de raons per marxar.

Es pot afirmar que la Transició no ha estat el que podia ser i s'havia d'esperar d'ella. Potser no ha estat un frau total, però el seu balanç és clarament decebedor. En qualsevol cas, fos aquest inevitable o accidental (com apuntàvem fa un moment), seria deshonest pensar i dir (com fa no poca gent) que Catalunya no ha respectat les regles del joc i ha volgut, sempre, en tot moment i ja d'entrada, trencar la baralla i "sortir de mare". Deu haver-hi qui cau fins i tot ens responsabilitzar Catalunya de tots els fracassos de la Transició, i de de totes les dificultats en les que avui dia Espanya es troba immersa... Ja se sap: l'autocrítica no és un virtut que acompanyi gaire la supèrbia.

Marxem, si podem, perquè l'Espanya democràtica és un gàbia, o ens hi sentim com si ho fos, el que ve a ser el mateix. Al principi molts no se n'adonaven perquè la gàbia era d'or, però s'ha vist que d'or sols en tenia la pintura dels barrots, que a més, de fa un cert temps, no fa més que saltar...

Les maniobres per desactivar l’independentisme són múltiples i diverses. Una de les més calat és l’operació en curs per tal de tenir collada la Caixa: se la vol tenir sota control, espanyolitzant-la un màxim, per tal de que no tingui vel.leïtats secessionistes. I aquesta operació, junt amb altres, és només el que es veu a la superfície...

Fins on arribarà la cosa, fins on tensarà Espanya la corda? És difícil de dir, però s’endevina que la cosa arribarà lluny...

L’estratègia ja ha quedat prou perfilada. És doble. Per una banda dividir la societat catalana, i per l’altra afeblir el potencial econòmic de Catalunya. El denominador comú és el mateix: restar força a Catalunya, creant-li problemes i restant-li capacitats, recursos.

El divide et impera, ja ho hem comentat amb anterioritat, s’està aplicant sobretot en el tema lingüístic. Les ments pensants de l’espanyolisme fa temps que han comprès que aquesta podria ser la baula feble de la societat catalana. Aquesta, a diferència de la basca mostra un nivell de cohesió notable. Malgrat l’existència de dues llengües i per tant dues sensibilitats culturals diferenciades, la societat catalana ha sabut crear-se, amb ponts i denominadors comuns, com un únic conjunt. Això li dóna una consistència, una viabilitat que afavoreix el sobiranisme, ja que aquest es troba amb un terreny social unit i per tant permeable fins un cert punt.

L’espanyolisme bel.ligerant, el de fora i el de dins, faran l’impossible per trencar aquesta ambient de concòrdia, respecte i diàleg. Crearan problemes i greuges on no n’hi ha, excitaran els ànims, sembraran zitzània, faran totes les provocacions que calgui perquè les fissures es converteixin en esquerdes, i les esquerdes en conflictes que facin sotsobrar i per últim bolcar la barca. Ja veurem si ho aconsegueixen, però podria ser que sí: tenen la intenció i els mitjans.

Pel que fa a l’afebliment del teixit productiu, potser sí que ara s’aniran cenyint més al propòsit aquell de Queipo de Llano de desmantellar la indústria de Catalunya per convertir-la en una “innocent” (per impotent) regió agrícola... La idea no va prosperar perquè els dirigents més lúcids i menys viscerals del Movimiento Nacional van comprendre que no es podia prescindir d'un motor econòmic com aquell. Salvant les distàncies de tota mena, sense que es pugui dur el paral.lelisme més enllà, també a l'acabar la Segona Guerra Mundial hi van haver veus que van reclamar la conversió d'Alemanya en un estat exclusivament centrat en el sector primari. Tampoc en aquest cas, per raons semblants al cas català, van tirar endavant. 

Actualment, però, la situació a l'Estat espanyol és una altra, i un "programa" d'aquestes característiques  potser quadra més amb els marges i els perfils de la possible estratègia a seguir. Els exemples abunden. Els incentius que es donen a les empreses per marxar de Catalunya i instal.lar-se a d'altres indrets de l'Estat són el pa de cada dia. Moltes empreses, s'ha de dir, frisen motu propio per fer-ho: hauria estat el cas de Cobega, que hauria traslladat a Madrid la seva planta embotelladora de Coca-Cola... Les maniobres per anar laminant les empreses punteres radicades a Catalunya estan igualment a l'ordre del dia. Un cas seria el de Vueling: no en tenen prou i els és igual que faci tota la seva publicitat exclusivament en castellà: d’una manera o una altra se la volen carregar. 

A tot això cal afegir, com a constant, l’espoli fiscal, que segueix sent, any rere any, una realitat (ara sembla que la cosa se situa en els 16.000 M€: uns milers de milions menys, “gràcies” a la crisi). en tot això, i per molta dimensió propagandística que se li vulgui donar, l'arribada de l'AVE no es pot fer servir com a contraexemple: arriba amb 20 anys de retard, sense indemnitzacions, amb la connexió amb França encara pendent. I ja que parlem de trens: se segueix, amb obstinació impertèrrita, mantenint la idea del corredor central (pirinenc) en detriment del mediterrani (tal vegada preveient ja la independència que ens neguen i diuen que és impossible?). E la nave va...

La jugada del progressiu empobriment de Catalunya té dos efectes, complementaris, igualment interessants i desitjables per a l’espanyolisme irredentista: crear un clima social conflictiu (rebuig a les retallades, desordres públics, aldarulls violents, desprestigi de la Generalitat, també a nivell internacional, etc.) i la recuperació, per part de l’Estat, d’aquells serveis i funcions que la Generalitat no pot cobrir per manca de finançament suficient (i als que estava, pel nivell de competències assolit, tècnicament i moral obligada).

Estem al davant d’una jugada mestre, i clàssica: debilitar, desequilibrar, desautoritzar, desmantellar.

Sigui des del PP i el seu “pijisme madrileny i mesetari”, des del PSOE i el seu populisme doctrinari (de saqueig corporativista), o des de Ciutadans i el seu esnobisme jacobí i barceloní, els esforços aniran en aquesta direcció. No poden anar cap a cap altra banda. El preu, sembla, és el de menys per a ells. Una mica com a la pel.lícula Queimada (aquella amb en Marlon Brando fent d'agent del colonialisme en una illa productora de canya de sucre, a mitjans del segle XIX), semblen estar disposats a sacrificar el present (i amb ell una o dues generacions, també “dels seus”) per tal d’assolir, en el futur, el volgut, somiat objectiu.

L’espanyolisme més combatiu farà bona la faula aquella de La Fontaine de l’escorpí i la granota. Havent de creuar un riu, el primer li demana a la segona de deixar-li pujar dalt del seu llom ja que no sap nedar. L’altra accedeix, i quan són a la meitat de la travessia, l’escorpí clava una fiblada a la granota. Aquesta es gira i diu a l’escorpí: “què has fet desgraciat, ara ens morirem tots dos!”, a la qual cosa respon l’escorpí: ”Ja ho sé, però ha estat més fort que jo!”. Doncs això, podria ser perfectament que la desesperació ofusqués l’espanyolisme i li negués tota possibilitat de comportament racional, amb les nefastes conseqüències d’això per a uns i altres.

Viatjant una mica per Espanya (recentment he estat a l’Aragó i fa uns mesos per Andalusia) te n’adones que no sembla que ens necessitin per a res, almenys en l’actualitat. Espanya té molts racons i aspectes magnífics, brillants. El nivell de modernització i de benestar és igual i superior al de Catalunya (de fet tot sembla molt més ben cuidat, més llustrós i opulent), i des d’allí Catalunya es veu petita i fins i tot, potser, endarrerida i una mica "tronada", deixada de la mà de Déu... Deixant ara de banda de si bona part dels calés que han permès aquesta posada al dia han vingut de Catalunya o d’Europa, el que està clar és que hi ha un país, un potencial humà, uns recursos. El dit: no ens necessiten per a res.

El problema, per tant, és més d’ordre psicològic que econòmic. El que vol dir que és de més difícil resolució. Si fos econòmic, estaríem encara en un terreny negociable: Catalunya podria “comprar” la seva llibertat (automanumissió). Essent la cosa, tanmateix, de naturalesa “mental”, el procés, com diem, s’augura molt més complicat i delicat. Hi ha una dimensió, una qüestió irracional en joc; desactivar-la no serà gens fàcil.