Anatomia d'un moment històric (XXXIX)

I jo que pinto en tot això? Doncs res, és clar. Em limito a dir la meva, amb la voluntat, la pretensió de ser un portaveu més (petit, espontani, lliure) del que pensa, opina, creu, sent, intueix, sap un nombre important de catalans (amb els meus intransferibles matisos, evidentment). He volgut, doncs, exposar, dilatadament, ho admeto, el que molts catalans duem al cap i al cor, el que ha estat, durant generacions, la nostra experiència, la nostra vivència “pública”. D’alguna manera m’ho devia a mi mateix i ho devia a tots els que compartim aquesta visió de les coses. Per dir-ho d’alguna manera, si es vol: algú (més) ho havia de dir... (i quants més siguem millor, i alabat sia Déu per la cacofonia).

No és impossible que un gran nombre de persones estigui equivocada (se n’han donat molts casos en la Història), però en qualsevol cas el seu error, ni que sigui per a destruir-lo (o sobretot per a això) hauria de ser tingut en compte.

Sí, els catalans independentistes podem estar incorrent en un magne error (de percepció, de judici), però el que es innegable és que ho fem des d’una doble posició, respectant un doble requisit que ens habilita com a interlocutors vàlids: els arguments racionals i el debat democràtic. Es podrà dir el que es voldrà, però el nostre discurs i la nostra acció s’emmarquen dins d’aquests vectors, es canalitzen per aquestes vies. Segurament malinterpretem algunes coses o n’amaguem o ometem d’altres, però ni defugim el debat ni sabotegem el diàleg. L’esperit veraç i l’actitud de concòrdia tendeixen a prevaler en el nostre dir i fer. No sé si es pot dir el mateix dels nostres oponents...

Si es vol., es podrà dir, per exemple, que Catalunya s'ha cenyit a les regles del joc perquè tampoc podia fer altra cosa, perquè tampoc tenia capacitat per a fer altrament. No ho discutiré: accepto la crítica de que potser és la necessitat i només aquesta la que ens va fer "virtuosos", ens va obligar a actuar decentment. Concedit. Es poden rebre pitjors crítiques, la veritat. El cas és que, encara que fos per no tenir més remei, Catalunya ha estat un factor de democratització de la vida política espanyola, ha sabut fer sacrificis i no ha anat a rebentar ni a aprofitar-se cínicament de res. 

És el balanç i les perspectives de futur que s'endevinen el que ens forcen, ara, a canviar de rumb. La possibilitat d'entesa es va malbaratar en el seu moment i no hi ha res que faci pensar que es pugui recuperar en el futur. Cal passar a una altra cosa; cal trencar amb Espanya. Això sí, amb la mateixa actitud de diàleg, de responsabilitat democràtica... Un cop més, puc estar d'acord, per necessitat, per tal d'assegurar l'èxit de la cosa. I és que no hi ha res com ser petit per no ser prepotent... i violent.

Tot i el meu palmari i incontenible partidisme, he intentat, fins on he pogut, ser equànime, o com a mínim fer l’esforç de comprendre i enunciar els arguments i sentiments de la posició de l’adversari. Segur que m’he quedat molt curt i que ho he fet esbiaixadament, però ningú negarà que he procurat, sense caure en la caricatura, entendre “des d’on” parla l’”altra”.

Fent això, crec i espero, hauré contribuït, ni que sigui un pèl, a elevar, a “sofisticar” o "refinar" els termes dialèctics de la confrontació. Queden, confio en que sigui així, una mica més dibuixades, les dues concepcions en presència. La catalanista, és clar, per major coneixement i convicció, a bastament; l’espanyolista, mol menys, però sense allunyar-me gaire, crec, dels seus grans eixos, definint prou bé quins són aquests. És cert que, potser, deixant-me portar per l’abrandament temperamental, he presentat aquest darrer sota un aspecte massa pèrfid o patològic, oblidant que hi ha també, i molta, bona fe, un veritable esperit de justícia en molts dels que defensen l’espanyolitat i la indivisibilitat del que entenen és una única nació. L’ànim del meu escrit no és el de  ferir, humiliar, mofar-me de llur enfocament, però sí el de fer veure, el de mostrar que el seu parer pateix, per ignorància i precipitació, d’una greu ofuscació.

Una ofuscació que es tradueix en una contradicció flagrant i permanent, que, resumidament, es pot enunciar en els següents termes: Espanya diu (o insinua o suggereix) que som mitja merda però no ens vol deixar marxar; diu que ens estima però es passa el dia fotent-se'n de nosaltres, desqualificant-nos, denigrant-nos o insultant-nos; diu que som espanyols però ens tracta com uns estranys, en cap cas com uns iguals... I davant de les nostres protestes no té més arguments que redoblar d'intensitat aquest mateix tracte, afegint-t'hi encara la desautorització, l'obstruccionisme, i encara el boicot i l'amenaça...

Queden desplegades, per tant, poc o molt, les dues interpretacions possibles del que està passant, del “problema” que tenim entre mans. Cadascuna d’aquestes interpretacions es basa, és obvi, en una determinada concepció de la realitat molt contrastada, per no dir diametralment oposada. Personalment em sembla molt saludable que finalment hagi aflorat a la llum del dia un conflicte massa temps callat, negat, dissimulat. És bo en termes democràtics i també en termes psicològics i intel.lectuals: no hi ha res més malaltís que, per por, no dir el que hom pensa; no hi ha res més avorrit que un tabú, que una adulteració circular, infantil i simplista de l’explicació del real. Cal que aprofitar aquesta ocasió unica de madurar.

El vel, com mai, s’ha esquinçat i caigut. Els catalans hem volgut creure que vivíem en un país normal, i enduts pel cofoisme individualista i l’autocomplaença consumista ens hem acomodat en una fals estat de coses. La crisi ens ha despertat a la precarietat del miratge. Els espanyols creien que Catalunya, malgrat les queixes, en el fons estava contenta, formant part tota ella d’Espanya i caminant al seu costat; de cop i volta ha descobert que l’independentisme no és una raresa retrògrada, nostàlgica de quatre gats eixelebrats. Tots, uns i altres, hem sortit expedits del l’embadaliment babau en el que ens bressolava l’orgull fatxenda i la irresponsable facilitat. Cal, a corre-cuita, que tots ens posem al dia: la realitat era una altra de ben diferent.

Malgrat totes les crítiques que he fet a la “democràcia espanyola”, s’ha de reconèixer que, en termes generals, el dret d’opinió, d’expressió s’ha pogut exercir sense traves; sense aquesta condició difícilment s’hauria pogut arribar al nivell de consciència nacional que té ara mateix Catalunya d’ella mateixa. S’hauran posat pals a les rodes, intentat desviar l’atenció, procurat seduir d’una o una altra forma, s’haurà desqualificat barroerament, però no s’ha tallat, de rel, el gruix essencial de la veu de la “dissidència” catalana.  

No queda més que esperar que l’apreciat lector jutgi quina d’aquestes dues interpretacions s’ajusta més a la seva experiència de la realitat, i quina li “convé” més. No tinc la pretensió de poder alterar el judici de ningú (aquest ja està pres de fa temps en una direcció o una altra) però sí, com deia, donar espai i detall a uns arguments i als altres, a unes idees i a unes altres, a unes dades i fets i a uns altres. Almenys això és el que he mirat de fer. Si el meu escrit coadjuva, fins on arribi i pugui, a evitar d’infravalorar, de minimitzar més del compte la posició contrària a la pròpia (tot posant especial èmfasi en la que és la meva i propugno, és evident), doncs haurà valgut la pena.