Un efecte que ha tingut sobre mi l'escriptura, i que voldria deixar anotat, és la minva en l'activitat lectora. Durant tot aquest any he llegit bastant menys del que era habitual en mi. La manca de temps lliure hi ha fet molt, però també, diria, una saturació de paraules, de lletra impresa. Suposo que és normal. Escriure ja té molt de llegir, i amb una intensitat somiadora i alhora esgotadora.
Però el pitjor de tot ha estat el revisar i corregir. El mareig de les addicions, ampliacions, modificacions, precisions i tots els apunts i paperots que han generat aquestes, ha estat un maldecap permanent. És inherent al procés de l'escriure, però el meu perfeccionisme (sempre un punt -o molt- castrador) i desordre ho han fet, senzillament, més pesat del que segurament és necessari.
Però el pitjor de tot ha estat el revisar i corregir. El mareig de les addicions, ampliacions, modificacions, precisions i tots els apunts i paperots que han generat aquestes, ha estat un maldecap permanent. És inherent al procés de l'escriure, però el meu perfeccionisme (sempre un punt -o molt- castrador) i desordre ho han fet, senzillament, més pesat del que segurament és necessari.
També, perquè no dir-ho, més d'un cop he dubtat de poder aguantar el ritme i d'arribar a complir, així, l'objectiu fixat: l'any d'escriptura ininterrompuda. He sentit en tot moment (a vegades suau, d'altres imperiosa) la pressió, la "guillotina" del temps; aquella sensació d'anar contra rellotge, d'estar estalonat, perseguit pel factor temps...
Aquest corre, i les "vacances" sempre eren de curta durada: 24, 36, a tot estirar 72 hores, i calia tornar a la bretxa, tornar a la càrrega "parint" una nova entrada, amb una certa sensació d'anar sempre escopetejat, sense alè, traient la llengua fora... Si el retard es perllongava més, regia el tàcit acord amb mi mateix de compensar el retard amb el nombre corresponent i suficient d'entrades... He viscut l'escriure com una barreja de plaer i obligació, i ja m'estava, ja m'ha estat bé.
Dins d'aquest capítol de patiments cal mencionar igualment, és clar, l'absència d'"inspiració", lligat o no al retard en el penjar una o més entrades. "I ara de què parlo, sobre què escric, què conto?" ha estat una frase, una preocupació que m'ha tingut més d'un cop contra les cordes, ho reconec. Aquesta manca de "tema" la majoria de vegades ha tendit a resoldre's sol (amb una ocurrència sobtada, una troballa o pensada d'última hora).
Altres cops, també, el problema ha quedat superat per "ofegament": el desgranar, desplegar temes llargs (també, en part, allargats deliberadament?) ha omplert, "inundat" un temps, uns dies aparentment, a priori, difícils d'omplir, i durant els quals, per efecte del mateix pas del temps, han acabat sorgit nous temes amb els que enllaçar a partir d'allà, un cop acabat el que tenia entre mans. Curiosament (o no), com deia, acabo el blog amb la sensació de no haver escrit sobre tot el que hauria volgut (degut), però la potència o desig, ja se sap, no sempre es presenta en el moment oportú.
Una altra cosa potser digna de ser consignada aquí, és la minva del temps dedicat a la lectura. Més enllà de la relativa manca de temps, hi veig també una explicació directament lligada al fet d'escriure. Escriure ja és, d'alguna manera llegir, i encara afegiria que un llegir amb màxima atenció. Amb tota probabilitat, el llegir-se a un mateix, en el mateix procés i moment de la producció, satisfa en bona mesura la curiositat lectora que hom pugui tenir. En tot cas, sembla que aquest era el meu cas: amb l'escriure quedava ja prou saturat de lletra d'impremta, i amb la curiositat lectora prou sadollada.
No sabria dir si el meu egocentrisme o la confiança en mi mateix surten reforçades de la prova. Tampoc tinc la sensació de ser més neuròtic o obsessiu que fa un any. No sabria dir, així mateix, si veig per a mi cap continuïtat en això de l’escriure, en el doble sentit de si vull continuar i de si val la pena que segueixi en l'intent. Aquí, val a dir, potser agrairia la vostra col.laboració. Seria per a mi molt útil, molt instructiu rebre els vostres comentaris crítics (ferotges, si s’escau) a l’adreça e-mail del blog: home49anys@gmail.com. D'una manera o una altra, segur que m'ajudarà a decidir-me a continuar escrivint -en un altre blog, per exemple - o no.
Altres cops, també, el problema ha quedat superat per "ofegament": el desgranar, desplegar temes llargs (també, en part, allargats deliberadament?) ha omplert, "inundat" un temps, uns dies aparentment, a priori, difícils d'omplir, i durant els quals, per efecte del mateix pas del temps, han acabat sorgit nous temes amb els que enllaçar a partir d'allà, un cop acabat el que tenia entre mans. Curiosament (o no), com deia, acabo el blog amb la sensació de no haver escrit sobre tot el que hauria volgut (degut), però la potència o desig, ja se sap, no sempre es presenta en el moment oportú.
Una altra cosa potser digna de ser consignada aquí, és la minva del temps dedicat a la lectura. Més enllà de la relativa manca de temps, hi veig també una explicació directament lligada al fet d'escriure. Escriure ja és, d'alguna manera llegir, i encara afegiria que un llegir amb màxima atenció. Amb tota probabilitat, el llegir-se a un mateix, en el mateix procés i moment de la producció, satisfa en bona mesura la curiositat lectora que hom pugui tenir. En tot cas, sembla que aquest era el meu cas: amb l'escriure quedava ja prou saturat de lletra d'impremta, i amb la curiositat lectora prou sadollada.
No sabria dir si el meu egocentrisme o la confiança en mi mateix surten reforçades de la prova. Tampoc tinc la sensació de ser més neuròtic o obsessiu que fa un any. No sabria dir, així mateix, si veig per a mi cap continuïtat en això de l’escriure, en el doble sentit de si vull continuar i de si val la pena que segueixi en l'intent. Aquí, val a dir, potser agrairia la vostra col.laboració. Seria per a mi molt útil, molt instructiu rebre els vostres comentaris crítics (ferotges, si s’escau) a l’adreça e-mail del blog: home49anys@gmail.com. D'una manera o una altra, segur que m'ajudarà a decidir-me a continuar escrivint -en un altre blog, per exemple - o no.
Miraré de respondre-us, i en la contesta, tal vegada, aniré trobant els motius, o no, per seguir escrivint des d’un altre blog o des d’un altre suport. Gràcies, un cop més, per la vostra companyia, invisible però indispensable.
Em dic, per altra banda, que potser alguns de vosaltres hauríeu volgut poder escriure sobre la marxa, en el mateix blog, els vostres comentaris. Aquesta possibilitat va ser descartada per evitar el perill de dispersar-me més del compte (embarcant-me en diàlegs la majoria de cops molt interessants i engrescadors, però sovint també esgotadors). Encara que tard, us brindo ara l'oportunitat de rescabalar-vos una mica, si és encara el desig d'algú de vosaltres l'expressar la seva opinió sobre un punt o una altre. Mes val tard que mai... També aquí miraré d'estar a l'alçada i respondre com us mereixeu.
Us passo doncs la paraula, si us plau fer-ne ús.
Dit això, aquí i ara fineix Diari d’un home de 49 anys. Punt final. Fins aviat o adéu, fins i per sempre.
