Powered By Blogger

dimarts, 8 de gener del 2013

Anatomia d'un moment històric (XL)


L’elecció de la posició de cadascú en relació al conflicte que ens ocupa és prèvia i no serà un escrit com el meu el que modificarà el conseqüent arrenglament, però dur el conflicte cap al terreny de la reflexió em sembla la necessària i la millor manera d’enfocar-lo. La passió ha d’anar acompanyada i guiada per la racionalitat, ja que sols la raó compta, comporta, gràcies a l’objectivitat, la possibilitat d’incorporar l’alteritat en la pròpia concepció de la realitat. Només la racionalitat pot propiciar la introducció de l’ètica en la confrontació (l’espiritualitat també assegurar això, i millor, però aquesta, a diferència de la racionalitat, no és exigible a ningú). La passió és, per definició, maximalista; la racionalitat, encara que imperfectament, tendeix a la generositat de l’equanimitat. És el camí, l’únic.

Aquí, com en tantes altres coses, la influència familiar és bastant determinant. Costa molt sortir del solc traçat pels pares, avis, etc. Hom és la suma, el producte d’una vasta sèrie d’influències. Amb tot, hom ha de donar-se el dret i la llibertat de jutjar per ell mateix i, si s’escau, discrepar de l’opinió, de la valoració de la realitat que ha rebut, que ha “heretat” de la família, del passat (de l’escola, de la universitat, etc. S’ha de sentir igualment lliure respecte a les influències, diguem-ne, “laterals”: amics, dones, coneguts... Hom ha de fer l’esforç, en el debat que ens ocupa i en qualsevol altre, de pensar per ell mateix. En part ja es fa de forma natural, inconscient, però mai amb prou radicalitat, profunditat.

La mandra, és a dir, l'elecció del camí més fàcil, té igualment, aquí, els seus perills, que són, com sol ser el cas, grossos. Però hi ha d’altres influències igualment pernicioses apart -o al costat- de la peresa, com són la por, l’interès egoista, el complex de superioritat o d'inferioritat, la megalomania... La raó pot ser insuficient per combatre’ls, però almenys, i això sí que està al seu abast, ens els pot fer veure en tota llur capacitat i efecte d’autoengany.

Per descomptat que no sé pas com acabarà tot això; vull creure que bé. O potser no. Podria ser que el catalanisme no tingués prou força, prou capacitat de canviar les coses. Potser quedarà reduït, un cop més al dret de dir, no de fer, o potser ni això, potser les coses es torçaran fins al punt de perdre fins i tot aquest dret; potser tornarem de pet a la Història... El temps dirà. Depèn de tots nosaltres com de bé o malament aniran les coses. La responsabilitat, encara més que sempre rau en cadascú de nosaltres. A veure si no ens decebem.

Per acabar, ara sí, només afegir que no puc evitar d’entendre el conflicte que estem vivim com un avatar més d’un conflicte més general i d’arrel moral i metafísica, si es vol. Permetent-me ara i aquí, ni que sigui per economia i claredat, un cert maniqueisme, diria que l’enfrontament d’Espanya i Catalunya visualitza, a la seva manera particular, “anecdòtica”, el conflicte que de sempre s’ha donat entre la Quantitat i la Qualitat, entre el Poder i la Natura, entre el Capital i la Tradició, entre la Matèria i l’Esperit.

Tal com ja he tingut ocasió d'explicar en algun moment d'aquest blog, sóc dels que crec que la millor salvaguarda contra l'abús de poder és la fragmentació del poder, la reducció i l'empetitiment d'aquest. La quantitat, allò gran i monumental, poderós i espectacular, enlluerna però també esclavitza, començant per aquells mateixos que se suposa en són els beneficiaris. No és només la gent dels paísos sotmesos la que pateix l'atropellament infligit per les polítiques d'una potència o una altra, és la mateixa gent d'aquesta o l'altra potència, les seves classes populars i àdhuc mitjanes, la que pateixen, paga també, d'una manera o una altra l'opressió, l'explotació exercida sobre tercers. Cal tenir molt present això: la injustícia pesa i passa factura. 

Una altra idea que m'és cara, també apuntada en alguna de les entrades del blog, i que està en íntima relació amb tot això que estic exposant, és la dels cercles concèntrics. La capacitat d'amor ve limitada i alhora donada pel nostre grau de coneixement i d'implicació en la realitat concreta. En termes generals el que coneixem (més) és allò immediat, que serà també, de retruc, allò que estimarem més (augmentant, a la seva vegada, per efecte feed back, el coneixement d'allò mateix). Qui diu conèixer diu competència, i per tant responsabilitat. 

Per a completar el quadre sols ens cal la llibertat: cal que puguem estimar allò que ens envolta, i per estimar-ho (i conèixer-ho, ser-hi competents i sentir-nos-en responsables), cal que sigui nostre. Ja tenim el cercle tancat. Jo, família, tríbu/barri/poble o ciutat, contrada o comarca, nació, continent... mon. La nostra capacitat d'amor, així com el nostre coneixement, la nostra responsabilitat, competència i llibertat anirà minvant a mesura que ens allunyem d'allò que constitueix el nostre entorn vital, allò que fa possible i comprensible la nostre existència i ens dóna un arrelament i una identitat: el nostre món local. La globalització, és palès, implica la destrucció sistemàtica d'aquesta lògica, d'aquest ordre.

Tornant més concretament al que ens ocupa, es pot afirmar que Espanya sempre ha tendit a creure que Catalunya no era, perquè no era prou gran: ha supeditat, fet dependre la qualitat i l’existència mateixa, a la quantitat. És un error, és clar. Com també és un error creure que la quantitat, per ella mateixa, ja és, ja comporta una qualitat. La qualitat és producte de l’esforç més que no de la quantitat (el tenir, el posseir). Espanya s’ha fet gran, en bona mesura, gràcies a una “quantitat” sobrevinguda: a l’or i la plata americans, a la Catalunya i al País Basc industriosos i a la solidaritat europea. Això s’ha acabat i és hora de que aprengui a ser gran des d’ella mateixa, transformant-se i millorant-se a ella mateixa. 

Ha contribuït també a la grandesa d'Espanya, no ho neguem, la seva habilitat i audàcia polítiques i diplomàtiques, el seu ardor, intrepidesa i coratge guerrers; estem d'acord, però es un fet que amb tot això no n'hi ha prou.

La realitat, finalment, estaria obligant a Espanya a enfrontar-se amb si mateixa. Esperem que accepti el repte (difícilment esquivable, val a dir) i que en surti transfigurada i reforçada.

Comptat i debatut, aquest esperit que ha dominat Espanya no és altre que el de la globalització. És, es vegi, es vulgui veure o no, un esperit imperialista, un esperit que segueix tan viu com el primer dia. La sort del món rau en la superació d'aquesta actitud, d'aquesta mentalitat. No hi pot haver dubte. Els que diuen i creuen que la diferència és el problema, que cal anar cap a un sol govern mundial i una sola llengua (o unes poques) obliden que la diferència és irreductible, que l’”altre” sempre serà l’”altre”, per molt que parli la mateixa llengua, sigui d’un únic i mateix país, sigui d'un únic i mateix partit polític (?), i tingui la mateixa religió (o no religió) que jo.