Hi ha una voluntat, una intenció de perpetuar-se, sinó en la circularitat, sí en una espiral que s’estiri indefinidament, multiplicant fins a l’infinit el “joc”: el joc del temps i el seu joc de possibilitats i mirall. sense voler arribar-hi mai plenament. Dit altrament, quan escric sóc més un informador, un relator, un consignador, un "repartoriador", un "inventariador" que no un aprenent de savi. Sóc massa occidental, massa occidentalitzat (en el sentit de modern) per a això darrer. Aquí, en aquesta banda del planeta, volem el Poder, no la Veritat (i acabem confonent la segona amb la primera).
Tot això que dic es podria interpretar, és clar, invertint el sentit, la direcció: el jo és al centre i l’infinit, com el cosmos s’expandeix en totes direccions, com un feix de llum, “fora”, projectat, talment una explosió cap a una mena de volta universal. Aquesta representació, visualització de la cosa probablement s’ajusta més al ser i al funcionament real de la cosa (en la mesura en que el podem entendre i el podem fer nostre), però hi veig el greu defecte de la dispersió i per tant del caos. És més obert, sí, però també molt més indefinit i per tant menys “gestionable”, més incomprensible.
Per als grecs de l’Antiguitat el cercle, el disc i, per antonomàsia, l’esfera, eren les formes perfectes, ja que el centre era equidistant de tots els punts (situats en el mateix pla de la circumferència). Era així com es representaven el cosmos, finit i rodó; com un immens artefacte consistent en esferes les unes dins les altres, de la més gran a la més petita, frec a frec. Com és sabut, la tan cantada i citada música celestial no era altra cosa que l’efecte del fregament entre elles. Era així com els grecs antics feien front a l’horror del caos. S’enganyaven? Simplificaven les coses? Potser no tant. En tot cas probablement no ho sabrem mai del cert.
Bé, no voldria obnubilar-me ni cansar més del compte amb el que a fi de comptes només són representacions, figuracions geomètriques, plàstiques de quelcom malgrat tot inaprehensible.
Quan anteriorment parlava de preu, no em referia tant, que també, és clar, al cost en termes d’energia i temps esmerçats en l’escriptura. L’esforç que m’ha exigit aquesta activitat ha estat certament considerable, sigui en l’acte mateix d’escriure com, potser més, en el neguit, la tensió i l’atenció previs i subseqüents a l'acte material de la redacció. No, la cosa no rau tant en el fet d’haver dedicat, tal vegada, gairebé la meitat del meu temps útil al tema (havent d’anar de bòlit en les altres ocupacions i obligacions, comprimint-les d’una manera o d’una altra. No és, tampoc, ben bé, que hagi desatès poc o molt aspectes més o menys importants de la meva existència.
Tot això ha estat, i és el propi de tota activitat mínimament concentrada i sostinguda en el temps; és i ha de ser així. Tal com dic, però, em refereixo a un altre “cost”: parlo d’aquella distància a la que apuntava ja també més amunt. Quan dic distància, dic abstracció. L’escriure, la meva manera d’escriure ha reforçat, o en tot cas no ha trencat, la relació “clínica” amb el món. Escriure, descriure la realitat, m’ha posat, m’ha abocat a una relació “científica” amb aquesta: les coses, tot el que volia explicar i anava contant esdevenien “objecte” (d’estudi, anàlisi, descomposició, etc.). Eren vistes com a través d’un vidre: el d’un microscopi, d’un telescopi, o alguna cosa semblant. L’esforç de veracitat, d’exactitud, d’objectivitat exigien, exigeixen de mi una fredor, una intensitat mental incompatibles, ai las, amb el vincle emocional amb allò abordat.
És sabut que la ciència, per tal de poder dur fins a les darreres possibilitats les seves investigacions, ha de matar (normalment en sentit literal) allò que vol observar i estudiar amb la finalitat de descobrir la seva constitució i funcionament. Amb tota probabilitat aquest és el seu gran pecat i el seu gran error, però hem estat educats en aquesta mentalitat, estem, encara, impregnats d’ella.
L’escriptura (literària) no és ciència, però participa o pot participar del mateix esperit. Finalment una i l’altra comparteixen el que és el tronc i el fil conductor d’una i l’altra: la racionalitat. Estem al davant d’una cosa indivisible; admet modalitats però no canvis de naturalesa...
Escriure, durant tot aquest any, no haurà fet més que confirmar que sóc presa del mencionat esperit. No arribaria a dir que el fet d’escriure l’hagi accentuat el domini d’aquest sobre mi, però, en cap cas podria dir que l’hagi fet disminuir. Algú podria dir, aleshores, que si la pràctica de la cosa no implica tampoc un increment dels seus efectes indesitjables, doncs que m'hi aboqui sense reserves. Dit altrament: si no escrivint estic igual de "tallat" de la vida que escrivint, doncs, que escrigui, que almenys és fer alguna cosa... Amb altres paraules, ja que de tota manera no puc escapar, estic atrapat en el racionalisme
“científic”, almenys ser-ho, ser-ho escrivint... L'escriptura no m'alliberarà però tampoc em perjudicarà més del que ja ho estic. És per pensar-s'ho.
Tot aquest debat lliga estretament amb un altre en el que em sembla que no entraré: el del creador com a posició intermediària ("mèdium") entre la Divinitat i la Humanitat, el de la dicotomia entre fe (o religió) i art, el de l'artifici en oposició a allò natural, o encara el de la doble possible relació amb la creació: la de creador i la de consumidor. Són temes tots ells vastos, abstrusos, més aviat estèrils i per tant frustrants. Millor deixar-ho per un altra dia... o mai més. En tot cas no hi ha dubte que a la cort de Dinamarca fa pudor de podrit... en el sentit de que la ciència mata el món i de que el creador (sigui literat, artista o el que es vulgui), massa sovint ni viu ni se salva. Que voulez-vous...
Recordo haver sentit, fa un parells d’anys, una frase que em va colpir profundament: “La vida está para vivirla, no para comprenderla”. Em vaig quedar glaçat, com fascinat i divertidament devastat. El millor, el que li donava encara més força era el context (almodoravià, diria algú) en que va ser dita: el bar d’un metro (concretament el de la Línia groga a la parada de Verdaguer); un lloc on hom no voldria aturar-s’hi ni cinc minuts... No sé si era l'amo del bar o un dels seus clients, però la sentència, caçada passavolant em va, com dic, impactar i quedar gravada. Vint, trenta anys de filosofar havien rebut un directa a la cara. Quanta raó.
Tanmateix, és una lliçó inútil. Per molt que fos llençat als quatre vents, el seu missatge no calaria. La ciència, la literatura, l’art plàstic, la música seguiran fins al final, amb la coartada de la curiositat, per tafanejar en tots i cada racó i partícula de la Creació divina, desfigurant-los per descobrir-ne el misteri. El neguit d’apropiar-se de l’objecte, de fusionar-s’hi, de ser subjecte i objecte al mateix temps, no trobarà aturador (com no sigui la destrucció). Perquè ens resistim a la mort, ens resistim igualment a la vida i no deixem de perseguir aquesta. Ens manca paciència, confiança, humilitat; heus aquí el problema. Veiem l'ampolla mig buida i volem omplir-la a tota costa, sense sospitar que és un problema de percepció, de comprensió nostres...
Tanmateix, és una lliçó inútil. Per molt que fos llençat als quatre vents, el seu missatge no calaria. La ciència, la literatura, l’art plàstic, la música seguiran fins al final, amb la coartada de la curiositat, per tafanejar en tots i cada racó i partícula de la Creació divina, desfigurant-los per descobrir-ne el misteri. El neguit d’apropiar-se de l’objecte, de fusionar-s’hi, de ser subjecte i objecte al mateix temps, no trobarà aturador (com no sigui la destrucció). Perquè ens resistim a la mort, ens resistim igualment a la vida i no deixem de perseguir aquesta. Ens manca paciència, confiança, humilitat; heus aquí el problema. Veiem l'ampolla mig buida i volem omplir-la a tota costa, sense sospitar que és un problema de percepció, de comprensió nostres...
