Nogensmenys, no voldria semblar, més del compte, reaccionàriament moralista, puritanament retrògrad, o apocalípticament obscurantista: hi ha lloc i existeix una ciència i una creació cultural
nobles, humanes, dignes, encara que sigui minoritàriament. Sempre hi seran, però sempre serà
igualment difícil no confondre-les amb les altres, o d’evitar que les serveixin
de coartada. Però potser ha de ser així: després de tot tal vegada existeix l'evolució (necessària, benèfica), no es pot descartar del tot... O, altrament, simplement estem al davant d'una fatalitat cal acceptar, i alabat sia Déu.
En tot cas, no em queda gens clar, en tot aquest panorama, on quedo situat, on m'haig de situar, jo. Per al món, és clar que no, però per a un servidor la qüestió té una certa importància. Al dilema del viure o escriure, s'hi afegeix, doncs, el dubte de saber si el que pogués arribar a escriure contribueix a donar, a introduir sentit en el món, o més aviat en treu, en nega. En això darrer potser peco d'un excés d'escrúpols, però em resulta pertinent i necessari, ni que sigui un cop, fer-me la pregunta.
De moment, per tant, romanc en l'espera i la perplexitat: davant la tasca possible (potencialment vasta i exigent), el temps, la vida i la realitat, els altres i mi mateix.
De moment, per tant, romanc en l'espera i la perplexitat: davant la tasca possible (potencialment vasta i exigent), el temps, la vida i la realitat, els altres i mi mateix.
Finalment, potser hi ha una motivació superior que ens obliga a pensar, i per tant, a crear. Em refereixo a la injustícia. Potser és aquesta, en tota les seves formes i nivells que ens empeny a mirar d'entendre el món. Seria ella, el seu enigma, el que ens portaria a la reflexió i a les diverses i variades construccions mentals (i culturals) que coneixem... En tot cas és, crec, és el que a mi m'hi ha dut, m'ha mogut des de sempre a escriure.
Un cop dit tot això, resten encara un seguit de coses, tampoc moltes, per afegir.
La primera és agrair-li a l’amic
Max, que alguns de vosaltres coneixeu, l’haver-me animat, gairebé s’hauria de
dir empès, a llençar-me a l’aventura aquesta del blog. Feia temps que
m’insistia amb la idea i fa un any m’ho va plantejar en termes gairebé
indefugibles, servint-m'ho en safata... Jo era reticent a escriure més enllà d'un cercle restringit d'amics. Em va convèncer i haig de dir que estic molt content d’haver acceptat la seva imperiosa invitació.
No puc jutjar el resultat, però “alguna cosa” ha estat, i això sempre és millor
que res. He patit però també he gaudit molt. Em sembla que ha valgut la pena. Gràcies de tot cor, Max.
Voldria també expressar aquí la meva gratitud a la meva mare, qui sempre ha insistit perquè em llencés a escriure, i ha estat una fidel lectora d'aquest blog. Ja veus, mamà, que t'he fet cas, almenys per una vegada... Des d'aquí t'envio, mamà, uns sentits i merescuts petons filials.
Passant a una altra cosa, escrivint, tinc la sensació, també, d'haver "salvat" una part de la meva vida, del meu passat... del meu ésser. Sé que és una mica absurd veure-ho, creure-ho així (què hi pot fer que s'hagin descrit en unes quantes planes una sèrie de vivències i circumstàncies personals?), però la sensació aquesta, tanmateix, existeix i persisteix com el que és, i a mi ja em basta. Un es deu, sobretot o també, a si mateix, i escriure (públicament, per limitat que sigui el seu abast) era una mena de deute amb mi mateix, Haver acomplert aquest deure (o almenys una part, petita o gran: difícil de dir) em procura, és un fet, una certa satisfacció.
Voldria també expressar aquí la meva gratitud a la meva mare, qui sempre ha insistit perquè em llencés a escriure, i ha estat una fidel lectora d'aquest blog. Ja veus, mamà, que t'he fet cas, almenys per una vegada... Des d'aquí t'envio, mamà, uns sentits i merescuts petons filials.
Faig extensiu el meu agraïment, és clar, a tots els que m'han animat a embrancar-me
i mantenir-me en la cosa. Sé que no es molestaran si no cito els seus noms, comprenent que m'estimo més evitar un to excessivament sentimental a aquest comiat...
Passant a una altra cosa, escrivint, tinc la sensació, també, d'haver "salvat" una part de la meva vida, del meu passat... del meu ésser. Sé que és una mica absurd veure-ho, creure-ho així (què hi pot fer que s'hagin descrit en unes quantes planes una sèrie de vivències i circumstàncies personals?), però la sensació aquesta, tanmateix, existeix i persisteix com el que és, i a mi ja em basta. Un es deu, sobretot o també, a si mateix, i escriure (públicament, per limitat que sigui el seu abast) era una mena de deute amb mi mateix, Haver acomplert aquest deure (o almenys una part, petita o gran: difícil de dir) em procura, és un fet, una certa satisfacció.
Escriure, per a mi (i suposo que per a tothom), és amb el màxim de fidelitat, d'exactitud en el que tinc en el cap, el cervell. Puc dir-me que, tant en la forma com en el contingut (aquí, volgudament pràcticament una mateixa cosa) he complert amb la comesa que m'havia fixat, fins on el temps, les capacitats i energies m'ho han permès.
Un altra qüestió que no voldria oblidar, és demanar disculpes si algú s’ha sentit ofès per alguna al.lusió que pensi, amb raó o sense, que es fa a compte seva. El que ha guiat la meva escriptura ha estat sempre la veracitat (la meva, és clar), mai l’ànim de ferir, i menys gratuïtament. Si malgrat això, algú s’ha sentit maltractat, doncs li demano que em perdoni i miri de no tenir-m’ho massa en compte. En quant a la possibilitat d'haver molestat algú amb algunes idees meves, al seu parer, excessivament extremistes, estranyes o provocadores, doncs també em sap greu, però aquí hi puc fer menys.
Dir igualment que em sap greu no haver parlat de moltes coses que segurament mereixien també la meva atenció (alguna escapada o excursió, alguna trobada, dinar o sopar, alguna pel.lícula, concert o peça teatral, alguna notícia d’aquí o d'arreu, algun mini assaig filosòfic...). No sé si he estat prou equilibrat en l'elecció i el tractament dels temes. He procurat que fos variat: records i vivències personals, fets i gent, viatges, reflexions de caire teòric, notícies curioses, digressions sobre poètica literària, anàlisis sobre la crisi econòmica o la situació política a casa nostra, valoracions i consideracions sobre el drama de la guerra en algun indret més o menys llunyà (però, com tot avui dia, mediàticament a prop)...
No sé si ho he aconseguit prou. He intentat, això sí, ser sincer, amè, objectiu fins on he pogut (i aprofito ara i aquí per demanar disculpes per les dades equivocades, les informacions parcialment o total errònies que hagi pogut donar: l'objectivitat no deixa de ser una fita ideal...).
La limitació de temps, les meves preferències, el sentit de l’oportunitat o l’extensió en el tractament dels temes abordats (és evident que la meva incorregible prolixitat m'ha llevat el temps, "espai" per cobrir-ne més) han donat el resultat que han donat. Ha anat així. No es pot matar tot el que és gras... encara que sigui una llàstima, és clar. L'ideal seria poder-ho dir tot, i encara alhora, però ja seríem fora de la condició humana.
En qualsevol cas, un tros de la meva vida, prou representatiu, significatiu ha quedat fixat "per sempre"... I un seguit d'idees, com fills, s'han alliberat de mi i emprès el seu particular camí.. Uf!
Em deia, per altra banda, que un cop assolit l'objectiu ja podria morir-me en pau... De moment no em vull morir i em sembla ridículament infantil i melodramàtic haver tingut aquesta idea, és clar. Tot i així, una mica més tranquil sí que moriria, ara.
No sé si ho he aconseguit prou. He intentat, això sí, ser sincer, amè, objectiu fins on he pogut (i aprofito ara i aquí per demanar disculpes per les dades equivocades, les informacions parcialment o total errònies que hagi pogut donar: l'objectivitat no deixa de ser una fita ideal...).
La limitació de temps, les meves preferències, el sentit de l’oportunitat o l’extensió en el tractament dels temes abordats (és evident que la meva incorregible prolixitat m'ha llevat el temps, "espai" per cobrir-ne més) han donat el resultat que han donat. Ha anat així. No es pot matar tot el que és gras... encara que sigui una llàstima, és clar. L'ideal seria poder-ho dir tot, i encara alhora, però ja seríem fora de la condició humana.
En qualsevol cas, un tros de la meva vida, prou representatiu, significatiu ha quedat fixat "per sempre"... I un seguit d'idees, com fills, s'han alliberat de mi i emprès el seu particular camí.. Uf!
Em deia, per altra banda, que un cop assolit l'objectiu ja podria morir-me en pau... De moment no em vull morir i em sembla ridículament infantil i melodramàtic haver tingut aquesta idea, és clar. Tot i així, una mica més tranquil sí que moriria, ara.
