Davant d’aquest panorama, què ha de fer l’independentisme?
Doncs per damunt de tot no cedir i, més exactament i positiva, apostar per la
democràcia, per fer-se més forts i millors en ella, en tots els àmbits i
nivells.
Atenció, no és que haguem de ser millors per tenir dret a
ser nosaltres mateixos; tenim dret a ser igual de mediocres, de “dolents” que
els altres; la llibertat és quelcom previ, anterior i diferent a la “qualitat”.
Dir que no val la pena intentar accedir a un estat propi perquè aquest serà
indefectiblement igual de “banal” i podrit que qualsevol altre és no entendre
ni acceptar el principi mateix de l’existència: hom s’ha d’atrevir, s’ha de
donar les condicions i les oportunitats per esdevenir millor. Viure no és més
que aquest intent, sempre parcialment fallit.
No, ni hem de negar-nos el dret a l’aventura (de l’ésser)
per no ser prou “bons” (perfectes), ni hem de renunciar-hi per por de que surti
malament. Des de les nostres limitacions, hi tenim dret; entre d’altres coses
perquè l’aventura aquesta és l’ocasió de créixer, d’esdevenir millors. La independència
és la gran oportunitat per superar-nos, per trencar i abandonar vells vicis,
vells comportaments acomodaticis, mesquins, porucs. És el camí, l’esforç cap a
la independència que ens ha de fer, ens pot fer millors, més que no pas la
consecució d’aquesta. Com tot repte important, l’assoliment de la llibertat
exigirà el millor de nosaltres mateixos, el coratge, la generositat, el
sacrifici d’alguna comoditat i seguretat...
No ens podem negar aquest gran revulsiu individual i
col.lectiu consistent en creure màximament en nosaltres mateixos... Fer-ho
seria no sols vergonyós, infamant, seria un atemptat contra allò de més preuat
i vital que té l’existència: la superació de la pròpia por.
Com deia Rilke en les seves Cartes a un jove poeta, cal fer sempre “el més difícil”. Ara, per a
Catalunya, el més difícil és la independència. L’endemà de la derrota de 1714 o
del 1939 el més difícil va ser no desesperar, sobreviure centrant-se en la
feina i les responsabilitats personals. En aquest moment el més difícil és una
altra cosa: intensificar, radicalitzar el dret, la democràcia per aconseguir la
nostra sobirania i dignitat nacionals.
Recapitulant: no deixar de fer perquè no siguem
perfectes i entendre que és la llibertat, i només ella, la que ens pot fer
millors. No és tant la virtut, l’ètica la que ens dóna dret i ens fa d’impuls,
com el dret a la virtut, a l’ètica el que fa d’impuls. La “bondat” no és causa
sinó més aviat conseqüència del moviment. No és que mereixem la independència
perquè som millors, sinó que ens farem millors (i per tant mereixedors de la
cosa) aconseguint la independència. Tampoc està clar que la independència, per
ella mateixa, ens faci millors: és l’esforç per assolir-la, el trànsit cap a
ella, el que ens transformarà realment.
La “pedagogia” està en aquest moment, el de l’esforç.
Renunciar a una possibilitat, a una circumstància així seria gairebé un pecat. Cal
tenir present que les ocasions d’aquesta mena, en que la vida ens dóna, gairebé
sobtadament, l’opció immediata de l’autosuperació, són, sigui a nivell
col.lectiu o individual, més aviat rares. No hi ha dubte possible: cal
agafar-les i deixar-se portar. La vida és més que pors i egoismes. Ni que sigui
per combatre l’ensopiment, l’avorriment mortífer que ens oprimeix de fa
dècades, val la pena arriscar-se.
Com s’ha de viure, materialitzar aquesta alenada d’entusiasme
i generositat? Doncs democratitzant tot el procés i de retruc, per extensió i
contagi, la societat sencera. Només serem lliures si som demòcrates, i sols
serem demòcrates si som lliures. Així a simple vista, hi ha almenys dos nivells,
dues dimensions clarament definides i visibles en les que l’esperit, el tarannà
liberalitzador i democratitzador s’ha de fer sentir amb força.
Per començar cal regenerar la vida política, combatre la
corrupció, tota la trama de silencis pactats, favoritismes, amiguismes,
nepotismes, clientelismes, tràfics d’influències, abusos de poder,
prevaricacions, etc. que composen el teixit polític, públic del país. Sols una sotragada
com la independència pot dislocar els nuclis de poder a l’ombra que fan anar la
tramoia i els fils de la farsa imperant. Cal més democràcia: més directa, més
radical, més transparent, més participativa, més compromesa, més valenta, més
immediata...
L’altra camp on el corrent, la il.lusió independentista s’ha
de fer notar i ha d’agafar impuls és l’econòmic. Cal una economia infinitament
més centrada en les necessitats i les possibilitats reals de la gent,
infinitament més respectuosa amb les persones i el medi ambient. Una economia
de qualitat més que de quantitat, creativa, pensada per a fer més lliure i
feliç la gent, amb un valor afegit real. Catalunya sols pot ser lliure en i a
través de la creativitat; el nostre potencial, la nostra matèria primera és la
gent (i encara el clima i el patrimoni cultural i natural): o aprenem a valorar
aquest potencial i a traure’n un profit que redundi en un major valor de la
cosa, o no farem res de bo (haurem de vendre la nostra recent adquirida
llibertat al millor postor).
Així doncs, tenim davant nostre un any, amb un fita: la
celebració del referèndum, que d’una manera o d’una altra ens “depurarà” de
tota una sèrie de rèmores que arrosseguem, adherides al nostre cos social i
mental, de fa dècades o fins i tot segles. Se’ns brinda, per fi, la
possibilitat d’anar més enllà del masoquisme, de descobrir parts i aspectes de
la nostra personalitat col.lectiva que romanen ignorats o atrofiats. Què més
volem?
És evident que caldrà un esforç de tots i cadascú de
nosaltres. El govern farà el que podrà (i la cagarà tot sovint, com quan deixa
en mans d’una empresa amb seu a Madrid –Acciona- les aigües del Ter-Llobregat,
o es ven els Túnels de Vallvidrera i del Cadí a la usurera i vampiresa Abertis), però
es tota la societat civil favorable a la independència la que haurà de donar un
do de pit, multiplicar esforços, ser present i activa arreu, bolcar-se de ple
en un gran exercici de llibertat i responsabilitat. A veure si en som
capaços...
Caldrà contrarestar els esforços (en marxa des de sempre,
però ara dobladament avivats) per atiar la divisió, la discòrdia civil. Caldrà,
igualment, desemmascarar els elements que viuen de mantenir Catalunya en la
frustració permanent, verbigràcia en Duran i Lleida (per quan un operatiu Sinking Private Duran i Lleida?). Caldrà
convèncer molts indecisos, sabent que l’única o la millor manera de
convèncer-los és estar, primer, d’entrada, convençut un mateix. Finalment se'ns demana un gran gest, una gran declaració d'amor. No és fàcil, però és, de llarg, el millor que podem fer.
