L'Esquirol o l'escala fatal (VII)

Tocava l’hora de dinar, el que sempre és un alliberament psicològic, com una treva infantil. Jo no sóc cap gurmet, però estar assegut fent alguna cosa sembla que m’agrada. La qüestió és poder abstraure’s una mica, tenir alguna cosa a fer. Dic això, però, podria dir el contrari: sovint em fa mandra, haver de menjar: massa breu, massa mecànic, massa feina (si comptem la preparació, el desparar i el rentar), massa allunyat del cervell.

Per a certes ments turmentades sembla que la vida no és en lloc, i quan arribem (sense arribar realment), el primer que volem és marxar-ne. No estem; ens movem en un continu passar de l’espera a la fugida i de la fugida a l’espera. A Occident no arribem mai. Som éssers dinàmics, com les formigues. Per això, l’única pau, l’única moral, l’única salvació que coneixem és la del fer: el treball, el produir. Ens com haguéssim pujat tots dalt d’un tren que roda a tota velocitat cap al precipici, però a dins, tots fem el nostre ganxet particular... Es dirà, i en part serà cert, que és el mateix temps el que vol que les coses siguin així; el que no acabem de dir-nos, perquè o volem, és que el temps fuig, corre a la mateixa velocitat amb la que el perseguim.

No, no tenim prou coratge per ésser. Ens pensem que fem per ésser, i també, però sobretot el que volem és escapar-ne. Ésser, viure, és morir, i preferim no ésser a viure-morir. En resum, que som uns farsants que fem veure que creiem en la vida. Sort que la vida és la que mana i que, de tota manera, no som prou forts per ser conseqüents amb les nostres fòbies... Encara que, la ciència sembla capaç d’armar-nos fins les dents per aconseguir-ho.

El dinar anava de menges macrobiòtiques. Jo encantat. Poso la salut (és a dir benestar i temps de vida) molt per damunt dels diners (també temps, però menys biològic), i no diguem el plaer (si no és sa). El plat fort era l’arròs, ben assaonat i acompanyat d’una mena de samfaina, si recordo bé. Érem sis, asseguts a una taula de fusta, embolcallats per una senzillesa solemne que em fa pensar ara que ho escric en els films de Dreyer. Els plats, bols, vasos i tasses devien transmetre la veritat oculta de les coses autèntiques, emmotllades per la virtut i la humilitat. Ja no recordo de què es va parlar però va ser cadenciós, sense estridències ni desavinences punyents.

Després d’unes infusions i uns cafès vam sortir de passejada. Des del carrer, com des del jardí, s’endevinaven un parell de punxes rocoses llunyanes. Sí, era el Pedraforca. Associo a aquest nom les dues excursions que hi vaig fer fa molts anys, ambdues marcades per l’aleteig de drama. En la primera d’elles, em vaig endarrerir i vaig quedar sol i esmaperdut al mig de la tartera. Ni sabia quin camí havia de seguir ni tenia forces per continuar pujant. Em vaig aclofar fins a jeure sobre el pedregam, i, cada cop més transit, atuït pel fred, em vaig resoldre a finir, a esperar el traspàs cap a l’altra banda.

Al cap d’una estona, els acompanyants, ja de tornada del cim, em van trobar i es van posar a reanimar-me físicament i moral. Jo vaig deixar anar alguna frase lacònica d’aquelles de les pel.lis, del tipus: salveu-vos vosaltres, jo em quedo aquí, està bé així, i tot i ser conscient del caràcter teatral, del dramatisme romàntic impostat de la cosa, el cert és que ho deia amb veracitat, amb perfecte convenciment; era ja a la fase de l’abandó, del recolliment interior, del caliu més enllà de resistència i la desesperació vitals. Jo no tenia forces per a res i acceptava que el fat, el destí, la natura s’ocupessin de mí. Hauria estat una mort prematura, però prou bella i poc o gens dolorosa: una anar apagant-se en simbiosi amb l’entorn mineral, amb el vent a la cara i el cabell...

Algú em va fer beure un líquid (una taronjada amb potser alguna substància reconstituent), o potser van ser uns quants grills de taronja, ho he oblidat, i va ser com allò de la poció màgica de l’Astèrix i Obèlix. Tot d’una vaig revenir, la vida em va tornar a les venes i al cap, i vaig poder baixar amb els altres sense problemes. Uns quants anys més tard, amb amics, uns altres, vaig fer de nou l’intent (amb l’esperonament de poder completar l’ascensió fallida del passat). Tot va anar bé; havia vençut el doble forcat. La massa pètria, com altres cops, s’havia rendit, donat als meus peus, cames, pulmons i cor. Des del cim, satisfet i sorprès de la gesta i de la immensitat del món, albirava l’horitzó, majestàtic i monumental. L’alta muntanya transmet com poques coses la grandiositat del real, la imponent bellesa de l’existència.

El problema va venir, un cop més, pel fred. Amb mala circulació a les extremitats i segurament mal equipat, el darrer tram de la tornada va ser un calvari. Els dits se’m glaçaven, fosquejava i per molt que caminés a marxes forçades l’arribada al refugi (invisible) semblava estirar-se sempre una mica més enllà, com una promesa impossible d’atènyer. Al final tot arriba i va ser entrar d’una revolada i arraulir-me en algun racó a plorar de dolor i d’alliberament, d’apaivagament agraït. El dits, erts i cremant de dolor, blancs i morats alhora, arrencaren encara algun udol de dolor abans no començaren a deixondir-se i a recobrar l’escalfor i el color normals. Els vaig conservar tots. Una bona però dura escola, el patiment.

Mentre caminàvem carrer enllà, deixant cases silencioses, sinó deshabitades, a esquerra i dreta, vaig inquirir sobre el túnel de Bracons. La M. en va parlar bé: escurçava molt la connexió amb Olot. Sí, és clar. Encara no l’he agafat però recordo haver anat, farà uns deu anys, d'acampada en un acte de protesta per la seva construcció. Eren uns anys en que em mobilitzava per totes les causes que em semblaven justes: Egunkaria, Papers per a tots, Forat de la Vergonya, Fòrum Social de Porto Alegre, etc. Els anys de l'ofensiva imperial de l'Aznar, l'insigne perruquer-torero de la FAES, el bufat i alhora restret, que tots coneixem, amb el seu neoliberalisme salvatge, embolcallat amb el toro Osborne sobre fons de "rojigualda", disposat a arrasar-ho tot... En altres paraules, el principi (o la continuació amb nova pàtina) del deliri que ens ha portat al forat sense fons, al túnel sense final o al naufragi sense fi, segons com es prefereixi veure.   

Em va arribar l’oposició al túnel aquest i vaig anar cap allà amb un somriure cansat, una tenda de campanya i un conegut de la causa. Es volia evitar la construcció, entre d’altres coses, per la destrucció que suposava d’unes terres de conreu d’una qualitat excepcional, i l’impacte sobre uns paratges, a peu del Puigsacalm si no m’erro, encara verges i d’una gran bellesa. Es parlava també d’unes xemeneies d’aeració que malmetrien, amb els gasos expulsats, l’equilibri ecològic d’una fageda... El túnel es va fer igualment, però les protestes, sembla, van servir per redimensionar a la baixa el seu disseny i limitar-ne així l’impacte visual i contaminant. Premi de consolació, com tants d’altres. L’essencial esdevé secundari i el secundari prioritari. La cantarella de sempre.

L'Esquirol o l'escala fatal (VI)

Sí, sempre m’ha agradat saber, veure com es fan certs articles, productes, objectes de les nostres vides, que omplen el món i el fan tal com el coneixem. És allò de la revelació del misteri: conèixer l’origen. El que em fa pensar que també hauríem de conèixer el seu destí final. Finalment, hauríem de saber moltes més coses per poder viure, assumir responsablement les nostres vides, entre d’altres tot el circuit, la cadena que segueix tot allò que comprem i consumim: d’on provenen les matèries primeres, on, qui i com es fabriquen els béns que consumim, per on, qui i com es transporta, emmagatzema, distribueix i ven, què se’n fa un cop els llencem perquè es fan malbé o s’espatllen. Aquesta informació (relativament a l’abast) tindria –o si més no hauria de tenir- una incidència enorme en la nostra percepció de la realitat, i en conseqüència lògica, en la nostra actitud com a compradors.

Dit això, si hom es vol estalviar l’haver de ver gaires esbrinaments, es pot limitar a seguir una sèrie de criteris senzills: comprar productes naturals (fets amb ingredients i procediments ecològics, és a dir naturals i biodegradables), produïts el més a prop possible, i per empreses petites o mitjanes, mai grans. Seguint aquestes pautes ja t’allunyes bastant de contribuir a les grans barrabassades globalitzades. És clar que es pot i s’ha de filar més prim: no comprar res superflu; mirar de fer-te tu mateix un màxim de coses; aprendre a reparar, adobar; reciclar un màxim; regalar, donar allò que ja no ens serveix però que segur hi haurà algú que en sabrà treure profit... Però seguir les tres pautes assenyalades ja et situa en un nivell de responsabilitat raonable.

Parlant d’aquestes coses em ve a la memòria una idea que vaig tenir fa uns quants anys en relació a la fabricació industrial de mercaderies: hauria de ser legalment exigible que només es poguessin emprar síntesis químiques que es poguessin revertir. Dir amb altres paraules, que de la mateixa manera que s’ha descobert la manera de barrejar certs materials fins al punt de crear-ne un de nou, doncs que es demostri que s’és igualment capaç de descomposar aquest últim en els seus elements constitutius (i no sols analíticament, sinó en termes de reciclatge). Poder tornar al punt de partida. Això reduiria enormement la gama de matèries al servei de la indústria, però ajudaria a fixar certs marges de seguretat, seria una garantia suplementària de que no tot s’hi val. Se substituiria el fer actual, completament obert i irresponsable: fer sense saber les conseqüències, fugint cap endavant, el futur i la natura diran, per l’assumpció d’una contenció, d’una prudència: fem sols allò que també sabem desfer. Malauradament vivim en la superstició científica i tot el que la tecnologia (l’aplicació pràctica de la ciència investiga i descobreix) és donat per bo, sense que ningú cridi l’atenció sobre la necessitat de tancar el cercle, sobre els riscos que s’incorren inventant sense cenyir-se a cap ordre natural ni, tampoc, humà. Cada dia es creen i s’utilitzen substàncies de les que sols sabem que les podem crear i que responen a una utilitat determinada, i res més. Els seus efectes sobre el medi, sobre la salut a mig o llarg termini ens són perfectament desconeguts. És la fugida cap endavant de l’utilitarisme i el benefici immediats. Una irresponsabilitat criminal i colossal. Aviat haurem de respondre, individualment i col.lectiva per aquest atropellament insensat de l’ordre creat.

Tornant a l’Esquirol i la caseta de l’encens, era manifest que els nostres amics eren lluny de seure en el banc dels acusats, corresponent-los, més aviat, els seients dels fiscals. Com tants altres, són dels mouen en els marges estrets de l’honestedat i la decència, sota l’amenaça generalitzada de l'esbandiment global. Costarà tornar a una dimensió humana i assenyada de la producció; abans, molt probablement haurem de viure una ensulsiada, un terrabastall planetari. El gran clímax...?

Vora la dita caseta hi tenen un gos. En aquell moment el tenien lligat perquè, sembla s’excita en excés amb les visites. D’ençà que tinc gossos m’interesso més que no abans per aquests animals. Tan a prop i tan lluny de nosaltres. Aquest era un pastor alemany, no sabria dir si gran o vell, el vaig veure d'esquitllentes. La vista se’m va anar sobretot al gran sot fangós que tenia just davant de la seva caseta. Sigui per neguit o desfici, l’animal havia gratat el terra fins a fer un esvoranc de dimensions notables. El forat delatava, amb les estries visibles, el treball de les urpes. Tot i que em va semblar una mica irregular, no vull censurar ara aquí als meus amics; ho vaig trobar més aviat còmic. Els humans fumem, ens rosseguem les ungles, gratem el cap o llegim diaris. Els gossos captius, per passar l’estona i desfogar-se del mal de viure, graten el terra fins a fer perillar l’equilibri, els fonaments de la pròpia caseta, si cal. Uns i altres ens consumim sense saber massa què és ni què fer amb el temps.

La visita de la casa, havia d’incloure, si es volia una mica completa, el pis de dalt, on hi havia l’estudi del nostre amfitrió. No era una sala gran, però sí suficient. Ara m’ha marxat si hi havia una llar de foc o una estufa, però la temperatura era càlidament acollidora. Les parets, per tota la casa, eren cobertes de quadres, la majoria seus. Una butaca, una taula amb estris de dibuix precisos (que hauran servit, entre d'altres, per acabar la il.lustració d'un joc de tarot), potser un cavallet, i quatre estanteries amb llibres conformaven aquell niu de l'artista i pensador eclèctic que és l’E. 

El nostre home practica una pintura enigmàtica, mistèrica, amb predomini de negres i colors foscos. La temàtica, suposant que es pugui dir així, és de caire espiritual. A través de poques, escasses figures humanes, com perdudes en espais més aeris que de perspectives terrestres, semblaria que assistim a la recerca, minimalista i depurada, d’una recerca metafísica, del part d’una revelació transcendent. És amant i cultivador de l’antiga tècnica de la pintura a l’ou, i, no sé ara si degut a això, els seus quadres sovint són planxes de fusta, amb un marc, del mateix color que la pintura, de biaix, projectant cap enfora aquesta.

Sobre un secreter el nostre amic tenir un llibre obert. La seva disposició suggeria que era matèria de lectura aprofundida i sistemàtica. Es tractava d’un estudi comparat del sufisme i del taoisme. Em va semblar admirable que algú dediqués les hores clares de la intel.ligència a disquisicions sobre l’origen, l’abast i la confluència de doctrines sàvies. Centrar l’atenció en les ensenyances benefactores de la nostra vida interior em sembla el súmmum de la cultura, el seu sentit últim i més profund. Porto una vida esperant tenir els assumptes corrents prou sota control per poder-m’hi dedicar a pleret. Maleïda política, economia, vanitat i demés llasts... Vaig tenir paraules de lloança i de sana enveja per aquell reducte de recolliment, aquell sacrosant recer de laboriositat intel.lectual, espiritual, artística. Allò era un petit laboratori on l’ànima de l’E., l’alambinava i decantava en solucions alquímiques de progressiva purificació. Un santuari dedicat i consagrat a les très riches heures del nostre amic. El recordatori d’un deure pendent i de quina és la direcció de la llibertat. Gràcies.

L'Esquirol o l'escala fatal (V)

Reprenent el fil del que contava, un cop superat el peatge vam anar trobant, amb aquella sensació de tobogan i d’autos de xoc pròpia de l’autovia de l’Atmella el camí cap a Vic. Devíem xerrar i distreure’ns així més del compte perquè ens vam passar de llarg la sortida-enllaç amb l’Eix transversal. Va començar llavors una d’aquelles tournées confuses i confoses per recuperar el fil del trajecte. Obrint-nos pas entre la multitud de possibilitats (qui sap quantes d’inútils o duplicades) vam anar a petar, glups!, a Gurb. Allí vam poder comprovar un cop més la lògica irracional que presideix aquest país la col.locació dels indicadors de trànsit. Les modalitats són variades i tots les coneixem i les hem patit a bastament. La més elegant i suau és l’absència total de rètol: pregunta, intueix, busca’t la vida. La ja més perversa és posar-te un rètol i a la següent rotonda o creuament ja no posar-ne cap: “endevina endevinalla, quina de les quatre sortides no faràs falla?” Una tercera espècie, molt nostrada, és la de posar-te un senyal de direcció: 1. d’unes dimensions que calen uns prismàtics per llegir el que hi posa; 2. vint o trenta metres després de la disjuntiva, de la bifurcació: “t’informen que aquesta opció que has agafat et mena a X, si volies anar a Y t’ho hauries hagut de pensar abans i agafar la direcció alternativa, ho sentim.”; 3. que no es “mulla”: orientat de tal manera que no queda clar si t’indica, t’invita a anar a la dreta o tot recte, com qui diu per acontentar tothom, en un terme mig d’una opinió i de la contrària (així tots contents)... La veritat és que planyo els turistes i als forasters en general. Si els locals hem desenvolupat un sisè sentit per orientar-nos en la jungla d'asfalt (variants, enllaços, polígons, viaductes, urbanitzacions, circumval.lacions, rondes, autovies, grans superfícies, camins de carro i culs de sac), estant avesats al caos circulatori, els estrangers a tot això deuen suar suor lubrificant quan es veuen immersos en el nostre vesper (per o dir merder) viari. Pobres. Em permeto demanar disculpes en nom dels autòctons... 

Perdre’s, ja se sap, és la millor manera de conèixer el país, la Catalunya “real”. Sense anar més lluny, privat de la marrada per Gurb no hauria vist mai la fàbrica d’embotits (i pizzes) Tarradellas. De tan gran que és, més que llonganisses sembla que hi facin zepelins (i platets voladors, més que no pizzes)... Han conservat l’edifici antic (posant-lo al dia amb uns enormes finestrals fumats de mal auguri) tot ampliant-lo pels costats amb unes línies i volums en continuïtat geomètrica i tonal. Té un punt massiu, imponent que impressiona i que hauria agradat a més d’un totalitari. No sóc consumidor dels productes “Tarradellas”, i després de veure les dimensions industrials de la factoria dels seus fuets, espetecs i porqueries farcides i precintades em sembla que continuaré no sent-ne.

Després d’aquesta mitja hora instructiva donant voltes i enfilant finalment amb l’Eix, crec que en obres en aquell tram (i sortides desviades i altres distraccions pròpies d’un rally amb cursa d’obstacles) vam sortir camí de la reserva verda. Vam creuar Roda de Ter, amb l’estampa d’un pont sobre el Ter prou pintoresc, planant sobre la població  un aire alegre, mercès al sol brillant més que no pas a la conformació arquitectònica del conjunt, tot just passable. Si no m’erro, aquí va néixer i treballar d’obrer el poeta Martí i Pol. El seu amor a la vida, a l’amor i a la pàtria es van haver d’obrir pas entre les bromes humides del riu, l’estrèpit de les filatures i la grisor de la sòrdida repressió mental i política. Que allò que cantava i anhelava sigui ben real i palpable allà on es trobi...

Ens apropem al nostre destí. Amb tant de cotxe o romanalles d’un constipat tinc més acúfens de l’habitual i visc encara més amb la mirada, com per oblidar-me de les oïdes. Una sèrie de rètols amb el nom de l’Esquirol i/o de Santa Maria de Corcó ens indiquen que, per bé que amb dues o tres hores de retard (la darrera sí avisada), arribem al terme geogràfic de la nostra escapada. Un dels rètols porta la taca de pintura blanca que s’ha fet servir per tapar alguna inscripció. Crec endevinar quina és. Efectivament, el següent rètol i el subsegüent porten, imprès a l’estergit, una estelada vermella i la sentència “NO ÉS ESPANYA”. Ostres, aquí sí que som lluny de Pedralbes... Anem endinsant-nos en la població i dues de cada tres cases (o com a mínim una de cada dues) duu penjada una estelada a la finestra o al balcó, o té un pal a la punta del qual penja pansida per la manca de vent o flameja ufanosa (recordo algun pal però no si feia prou vent: ho sento). Passem pel davant del bar principal (que és com dir l’ànima del lloc). Recordo haver-hi pres alguna cosa fa una dotzena d’anys, un dia que em vaig apuntar a fer una excursió amb un amic que freqüentava un grup excursionista. Curiosament, no recordo que fos conscient, aquell dia, de que estava trepitjant el lloc mon pare havia mort dos anys abans.

Després d’emprendre una falsa direcció i de preguntar a alguns passants locals (en un dels casos una noia amb un accent profundament castís) vam finalment localitzar la urbanització (no recordo ara el nom) i en ella el carrer que buscàvem, Verge de Montserrat. La casa dels nostres amics quedava una mica enretirada del carrer i prou dissimulada pel brancam d’un arbre gran del jardí. No es veia rastre d’estelada o senyera. Els nostres amics són gent apolítica; enveja em fan.

Ens van rebre amb un gran somriure de simpatia i mitja rialla de cordialitat. Eren més de les dues i tot era ja a punt per a l’àpat. Tanmateix l’E. ens va fer els honors d’ensenyar-nos el seu nou domicili, una casa a quatre vents, amb jardí al davant i, encara més, al darrera, lleument en pendent amb vistes a la gran vall-depressió del Ter, mirant a ponent. A la part posterior, construïda amb travessers ennegrits de ferrocarril, hi havia una caseta que no era altre que el taller on el matrimoni confecciona encens. Aquell petit espai, amb les seves quatre parets, finestretes i fustam per totes bandes feia pensar en una isba, una cabana de pesca noruega o el  refugi budista d’un sant japonès. Desprenia un sobri caliu. Les barretes amb mixtura d’encens penjaven, en atapeïdes rengleres, de files de cordills suspesos a l’interior de l’habitacle. Capses de cartró amb que contenien les diferents mescles botàniques s’amuntegaven unes sobre les altres; a l’entrada es veia un cubell amb argamassa batuda preparada per impregnar tota una munió més de palets de fusta, en un racó la pala batedora, semblant, sinó igual, a les emprades per barrejar la pintura... El terra era ple de bocins aparentment regulars de fusta, com mistos sense capçal: el resultat de l’escapçament amb guillotina dels palets a fi d’uniformitzar-ne la llargària. Tot estava previst. Manufactura artesanal al servei de la meditació i l’evasió exòtica: moltes gràcies.

L'Esquirol o l'escala fatal (IV)

Tocava agafar l’AP7 i després la C17. Conduïa ma cosina. Arribats al peatge de Mollet va activar o col.locar addientment el teletac i vam passar, com és el cas, sense aturar-nos. Sempre m’ha fet una certa gràcia la gent que porta aquest dispositiu. És com si a l’hora de ser bastonejat o fuetejat en el camp de concentració hi hagués la cua de la majoria, que espera el seu torn, i els que tenen el privilegi de ser pegats sense haver d’esperar.

El millor del cas, es nota, és que els que s’han procurat i gaudeixen del dit teletac, n’extreuen una mena de sentiment de superioritat moral, com una presumpció aristocràtica: hi ha la plebs i nosaltres, els escollits. És una cosa que vesteix, que fa ric... 

Jo, darrerament tampoc m’aturo, o pràcticament no: m’enganxo al cotxe del davant i passo amb la barrera encara aixecada. El declarar-se insubmís està molt bé, però no sempre hi ha cabina o personal a mà i en qualsevol cas implica la pèrdua d’uns minuts. El que m’agrada més de la pràctica aquesta és el timbre que s’activa automàticament. Ser-ne la causa, desencadenar-lo et fa sentir, durant un segons, un petit frenesí: és el premi a la lleu tensió viscuda just abans de fer la “contravenció”, tensió motivada per la incertesa de si no hi ha cap empleat massa a prop, algun cotxe dels mossos a la vora, de si els nervis no faran que se’t el cotxe just a mig camí de la barrera, de si aquesta  no et caurà al damunt... Comptat i debatut, riscos, tots ells, fàcilment superables o improbables.

Diguem que em prenc al peu de la lletra allò de la igualtat. O paguem tots, a tot l’estat, o no paga ningú. Com el primer sembla difícil, es passa sense dilació a la segona opció. L’AP7 deu fer uns 45 anys que està en servei: per molts anys!, però a partir d’ara gratuïta, gràcies i no hi ha de què. Ja hem fet prou el “primo” (o el préssec, en català estricte i castís).

L’esmentat timbre, però, té una altra particularitat que me’l fa altament agradable. Sona, dringa igual que el timbre de l’escola, si més no la del primer edifici al que vaig anar: el palau que el Liceu Francès tenia al xamfrà de Provença amb Bailèn (a tocar d'una benzinera i d'un monument -suposo que encara existeix- dedicat a Narcís Monturiol i al seu Ictineu, amb rèplica d'aquest a escala reduïda). S’hi cursava tot primàries, i hi anaven els fills de les famílies que optaven per aquesta escola que vivien al centre de la ciutat o volien pagar una mica menys; els altres anaven directament a Pedralbes. Hi vaig entrar amb 3 ó 4 anys i en vaig sortir amb 10. No vaig poder acabar-hi el cicle de primàries perquè se’l van vendre a Núnez y Navarro que va fer-hi un bloc de pisos sense cap interès (hi passo de tant en tant pel davant). Un pecat, ja que el palau aquell, neoclàssic, amb la seva portalada de ferro en arabescos, la seva escala d’aparat (amb la placa en record d’unes alumnes mortes en un accident d’autocar uns quants anys abans fixada a la paret, ben visible), el seu pati asfaltat amb alzines i palmeres, tenia el seu innegable interès. Era un lloc sever, recordo les bombetes esmorteïdes (com d’hospital d’entreguerres), les portes versallesques (d’aquelles estretes i d’una altura, per a l’estatura i la imaginació d’un nen petit, incommensurable, esglaiadora, infinita...), el porxo senyorial, els sostres alts amb motllures i estucats, els passadissos i racons clarobscurs, la pols daurada en suspensió... la quietud feixuga, solemne de la institució, amb tot el seu pes històric, tota la seva prosopopeia afrancesada. El terror, vaja, però un terror interessant, ric en matisos i tonalitats.

Tot allò, doncs, també l’edifici “modern” dels anys 30 amb les seves finestres d’angle corbat, amb el seu “préau” (pati cobert) on ens esbatussàvem en batalles equines; les rotllanes dels arbres on, en un terra naturalment compactat que oferia una variat relleu, jugàvem a “caniques” ; les papereres de fusta quadrades, amb menys base que obertura (on més d’un cop hi acabaves castigat); els shorts d’esport de noi gran que et posaven si et pixaves a sobre (que a més de ridiculitzar-te per la desproporció, t’estigmatitzaven cruelment); les serradures que s’empraven per absorbir tota mena de líquids, també els vòmits; les classes de música i rítmica –allò del triangle, cant i alguna cosa més- en el soterrani de la mà pianística del Monsieur Moreno; la vergonya  d’arribar tard, un dia més, seguint l’horari patern (que et feia creure que prement un botó, al SEAT 1.500, a l’estil Fantomas, li sortirien unes ales i es posaria a volar, superant així l’embús del Mercat de l’Abeceria) i l’haver de tustar la porta i entrar sota la reprovadora mirada de la mestra i dels condeixebles (que es recreaven tapant-se amb la mà la boca oberta en un "oh!" d'hipòcrita escàndol); la vergonya encara més gran de ser enviat castigat a la classe del costat, dempeus i de cara a la paret; l'esparadrap amb el que et tapaven la boca si xerraves massa i el dolor de l'estirada sobtada per treure-te'l al cap d'una o dues hores; la silueta de la Madame Nieves, la majordona, ja gran aleshores (al cel sia), ama de les serradures, de la mercromina, de les “tirites”, de l'aigua oxigenada, dels rotlles de cotó fluix amb paper blau marí, de les claus, de l’ordre i les consignes i instruccions pràctiques (anava sempre amb bata blanca, amb aire cansat i fastiguejat, però amb ànim sofert, abnegat, remugant amb un castellà precís, i arrossegant una figura que s’anava estrenyent de baix a dalt, com si s'hagués fos, amb un no sé què Floquet de Neu); l’elegant i dolça Madame Mille (que va perdre el marit canviant una bombeta) traspassada fa uns pocs anys, ja nonagenària... totes aquestes coses van desaparèixer (o van quedar enrere i com congelades) amb l’enderroc d’aquell singular edifici. 

Adéu igualment a les curses de quadrigues al voltant de l’edifici (agafant-nos pel davantal blanc, 1, 2, 4: sis nens a tota velocitat, derrapant als revolts del pati); adéu a les doloroses estirades d’orella del “Proviseur”; adéu a les salvatges i encaixonades partides de futbol a la part del darrera de l’edifici; adéu als berenars de panet amb xocolata i tovallonet de paper, repartit en grans cistells de vímet; adéu als pupitres amb, encara, orifici per fixar-hi el tinter (que de seguida vam deixar d’emprar); adéu a les comfortables cadires de fusta i tub metàl.lic (disseny francès dels anys 50), companya i refugi de tantes hores tenses o tedioses; adéu a les migdiades asseguts i amb el cap sobre la taula (gran, rodona, baixa) i els braços agafats al seu voltant; adéu a la cantina, amb els davantals de quadrets vermells i blancs de rigor, els vasos aquells rodons (també disseny francès de mitjans del XX), el noi més gran que feia d’autoritari cap de taula, les peroles de llauna i l’obligació d’acabar-se el que tenies al plat; adéu a les "patères": els penjadors en forma de garfi on penjàvem l'abric, l'esmorzar, el paraigua, etc.; adéu a les saboneres de braç fixat a la paret i que no veies enlloc més; adéu a les bossetes amb tancament de cordonet (de tela blanca, amb el nostre nom cosit); adéu a les fotos anuals en el pati de tota la classe en grup (amb tres nivells escalonats i la professora d’aquell any); adéu a les fotos individuals amb positura d’estudi, en companyia d’un animal dissecat o tal vegada un globus terraqüi; adéu a la “visite médicale” anyal, amb la vinguda d’uns doctors d’aire tintinesc, amb bata blanca, ulleres i unes màquines grans que et radiografiaven el pit, any rere any, després d’haver-te examinat, un d'ells, sempre el mateix, el “pito”...

Adéu, així mateix, al material escolar: als “plumiers” amb les plomes estilogràfiques, els llapis Staedler (o és Straedler?) de mica (aquells amb els colors dels taxis barcelonins), el que tenia un extrem vermell i l’altra blau, els bolis marca bic (els “cristal” i els “naranja”, més fins), la goma MILAN, el regla quadrat (que algun ensenyant emprava per pegar a les mans), l’escaire i el compàs, el boli de quatre colors (blau, negre, vermell i verd) amb els ressorts corresponents, els “buvard” (paper assecant, de diferents colors), els “dax” de cera per al dibuix, els llapis de colors “Caran d’Ache” (crec que s’escrivia així), les cartolines, l’aeronfix per protegir els llibres, la plastilina o fang dels treballs manuals, el ciclostil per imprimir textos, les estisores de puntes arrodonides, el “pegamento imedio” i la seva insuperable olor, als quaderns de quadrícula francesa (sols disponibles a les llibreries-papereries Estel i Jaimes), les fundes ad hoc amb el petit requadre on introduir un paperet amb el nom de l’assignatura i el propi...

Tot això i més, era "Provença". Fins al darrer dia ens van fer creure, abusant de la nostra ingenuïtat, que salvarien alguns elements, com la reixa de l'entrada o la palmera principal... Res de res. Se'ns va instal.lar en el nou edifici de modernitat anodina aixecat en el recinte del col.legi de Pedralbes i punt. Érem els "provenzanos", apel.latiu que segons com i qui ho deia amagava un deix de desdeny.

I heus aquí que el timbre del peatge té la capacitat, l’instant d’un segon, de fer que el meu cap, en forma d’eco nostàlgic, d’entranyable ressonància, de llunyà record, rememori condensadament tot aquell univers físic i mental que, com dic, queda circumscrit en el simple terme de "Provença"...

No era la meva intenció obrir aquest parèntesi "memorialístic", aquesta digressió tan foraviada i densa, però m’ha semblat bé aprofitar l’ocasió: a questes alçades, ho reconec, visc permanentment amb la idea, el sentiment de que potser no arribaré mai a la propera oportunitat.

L'Esquirol o l'escala fatal (III)

El problema és d’ordre dialèctic. Si no llegim Josep Maria de Segarra, Port de la Selva tampoc ens parlarà d’ell, tampoc conservarà el seu rastre, el Cafè de la Marina desapareixerà o no ens dirà res de l’autor. Si els representants públics de l’Escala no han llegit mai Víctor Català quines ganes i quina inspiració seguiran perquè l’Escala transmeti, “respiri” una mica l’esperit de la seva conspícua escriptora? No n’hi ha prou amb saber que Verdaguer va néixer a Folgueroles; anant a aquest poble ens han de venir ganes de llegir-lo. Ho fa, prou? Ho fa l’escola catalana? Ho fan les institucions culturals del país?... Fan el que poden, que de tota manera és poc. Es digui el que es digui, estem encara molt lluny de dotar de sentit el nostre entorn. La interpretació que fem del que ens rodeja segueix sent molt pobra, monstruosament làbil i inconnexa. Els ponts amb l’origen són escassos i esquifits, i sense significació o amb una significació “de baixa intensitat” o directament espúria es cau en el sentiment d’absurditat i d’alienació, el terreny abonat de la decadència, l’antesala de la barbàrie populista.

I aquí lliguem ja amb la segona part del que hem explicat breument sobre el cas francès. Hi ha un buit, un no dit, una dissimulació, una negació, una superficialitat: un tall, un “gap”. Sabem d’on ve. Hi ha hagut el turisme de massa, sí; la immigració dels 60 i 70, sí; el boom del materialisme consumista (amb les urbanitzacions, golfs i ports esportius a tort i a dret), sí, però per damunt de tot hi ha hagut el franquisme: la profunda i radical negació de la continuïtat històrica, l’amnèsia davant la seqüència temporal, el girar l’esquena a la tradició local, natural. En una paraula: l’alienació col.lectiva i sistemàtica; l’embrutiment furibund de tot un poble al llarg de quaranta anys. Els de dalt condemnats a una mena d’abstracció tan artificial com segregadora i paranoica; els de baix a una ridícula, mesquina i patètica caricatura d’ells mateixos.

El que fa la cosa encara més escruixidorament dramàtica, més desesperant és que aquesta aparent falta d’identitat, a partir del moment en que s’instal.la en les consciències, no fa més que augmentar la distància mental, intensificar la desafecció de propis i aliens respecte al territori, a la cultura donada. El desconeixement crida al desconeixement, la ignorància a la ignorància, el desinterès al desinterès. La gent, també els nacionals, els propis fills d’aquella cultura, mira cap a una altra banda, busca altres referents, cerca el “caliu” en altres horitzons i cultures: marxa físicament o psicològica, es casa simbòlicament o no tant amb una altra cultura. I fins un cert punt és normal: qui no fuig de la desgràcia i la tristesa, de les coses que semblen tocades pel mal averany, minoritzades i que no gaudeixen del favor de la moda i dels altaveus oficials? L’instint de supervivència i la voluntat igualment instintiva de ser feliç ho manen així...

A mode de justificació, l’altra, la cultura eclipsada per l’adversitat (que és sempre política més que econòmica, i sols excepcionalment demogràfica o natural), passa a ser considerada residual o fins i tot inexistent; se la relega a un paper decoratiu, d’entranyable comparsa subsidiària, tot esperant que l’oblit i la mort “natural” la porti a la desaparició... i que no surti mai més dels museus, les biblioteques, els estudis antropològics i les tesis universitàries, i això encara en el millor dels casos... Tothom, també molts dels seus hereus naturals, la mira i tracta amb desdeny i sobre ella s’estén el complex del desprestigi, la vergonya d’un suposat endarreriment rural i provincià i el silenci del tabú.

I és que a la que es trenca el cercle, el circuit retroalimentador que una cultura té amb ella mateixa (a través de la triada d’habitants, territori i història), costa molt de tornar a regenerar-lo. En aquests casos sols la (re)creació d’un estat sembla capaç de salvar la cultura en procés de dissolució.

Es dirà que el franquisme cau lluny, però el problema rau en el fet que la seva inèrcia segueix viva. No s’ha resolt res del conflicte històric. De la negació visible i autoritària s’ha passat a la negació indirecta i mental, això és tot. De les, posem, quatre generacions que hi ha en vida, tres han crescut, han estat educades en aquesta buidor, en aquest dèficit, en aquesta mancança identitària: gent que sols coneixem del país el hem vist al llarg dels nostres anys d’existència, i poca cosa més. Sols la generació més jove sembla tenir, gràcies a la llibertat de la democràcia, una aproximació congruent, una noció troncal de la nació, sense pors ni contorsions pudoroses. El futur els hi correspon i pertany.

El nacionalisme no és, o no hauria de ser altra cosa, que amor i coneixement (no hi ha un sense l’altre) a la pròpia cultura, que és la que ha fet la persona que som i sense la qual un no seria tal com és. 

Ara sí, potser sí que he explicat una mica perquè em costa sortir de casa. Tot i així, el  dissabte aquest del que parlo vaig vèncer aquestes antigues i particulars aprensions i vaig sortir. I va anar com compto a continuació.

L'Esquirol o l'escala fatal (II)

Un cop has creuat aquesta realitat que fa quaranta anys que veus i que encara no entens ni saps fer teva, arribes més o menys al que solem anomenar “el camp”. La natura t’allibera una mica l’ànima (talment els arbres fossin més humans que els propis humans) i copses alguns racons convincents, algun vestigi de com de maco havia estat tot abans de que l’ésser humà perdés la seva escala.

Parcialment lligat amb l’anterior, s’afegeix encara un fenomen d’ordre psicològic. Es tracta de quelcom força subtil en la seva manifestació, però amb un gran impacte en la seva acció: quelcom d’ordre mental que afecta la percepció i, a última hora, la concepció i transformació del real. Em refereixo a l’absència de diàleg històric i, més generalment, cultural entre el territori i el visitant. Efectivament, i malauradament, en el nostre país rara vegada es produeix aquella màgia del valor afegit de l’imaginari col.lectiu que fa que el visitant se senti comprès i reflectit en el que veu, transcendit, transportat, “poèticament”, més enllà d’ell mateix, devers, d’alguna manera, l’”ànima”  comunitària i per extensió de la Humanitat sencera. El sentiment d’orfandat moral i cultural, de mediocritat crispada i de desolació i ensopiment vitals sol ser, malauradament, la norma, la tònica general.

La responsabilitat de la manca d’encontre és compartida: el visitant ho ignora pràcticament tot del lloc per on passa i fins i tot on va, on arriba; i pel que fa al lloc, la majoria de vegades, no està en condicions d’ensenyar la seva identitat, de mostrar el seu fons, la seva essència: queda com un accident superficial, anodí, fins i tot si s’ha salvat de la desfiguració habitual. És com mut, sorrudament impenetrable, esquerpament taciturn. Per una banda, per tant, tenim un viatger que sol ser un ignorant, un inculte, i per l’altra, un indret, la localitat que està, que sembla tancada sobre ella mateixa, en una mena d’oblit desganat o de cofoisme vulgar. És evident que la suma d’ambdues actituds no fa més que perpetuar un malentès tan espès com antivital. Fa dècades que estem instal.lats en aquest cercle nefast.

A França, per exemple, una cosa així no passa. Les coses “parlen” i t’expliquen el que són i d’on venen. La realitat no té ni por ni vergonya de ser el que és. L’escola ensenya a reconèixer i a apreciar el que ofereix i conforma el país, la seva riquesa i diversitat. Hi ha un retrobament entre l’individu i l’univers físic que l’envolta. Aquest retrobament és cultura, no és altra cosa. Quan aquest emmirallament incorpora encara, a més a més, l’empremta, el segell que un pintor, un escriptor, un músic ha deixat, ha imprès en un determinat paisatge, poble o ciutat que li han servit d’inspiració, es produeix llavors un d’aquells excelsos “maridatges” que ens regala la cultura superior, que no és més que una complicitat entre l’observador i allò observat, una comunió en i a través del reconeixement mutu.

No hi ha racó de França on la petja del passat no sigui posada en solfa, on no s’exalci la particularitat del lloc, els seus castells, palaus, esglésies, convents o abadies, on no es recordi la seva contribució als arts i oficis, a la gastronomia o a la ciència, on la seva tradició popular no sigui elogiosament publicitada. Hi ha un llenguatge de comprensió del real que ho embolcalla tot: la cultura de la que parlàvem. Cultura, no ho oblidéssim, ve de cultivar, de conrear un terreny per tal de fer-lo fructificar: metafòricament, doncs, introduir, mitjançant l’esforç, un sentit en el real que el faci intel.ligible.

Amb tot, també a França s’incorre en greus dèficits. Hi ha regions de les que s’amaga, tergiversa, o nega la cultura local. Són les que un manual escolar de geografia de 1r de batxillerat (de la prestigiosa editorial Nathan) d’ús fins l’any 2011 anomena regions “oú existe un risque de repli identitaire” (on existeix un risc de contestació o aïllacionisme identitari), a saber:  Catalunya (Catalunya Nord), el País Basc (País Basc francès: Iparralde), Saboya (primera notícia per part meva!), Alsàcia, Còrsega i Bretanya. En aquestes regions el reconeixement d’allò propi sempre es fa de tal manera que quedi circumscrit a la “carcassa”, a la cosa externa, pintoresca, folklòrica, obviant curosament l’origen, la font de la que prové la cosa, i presentant-ho sempre com una aportació coherent i convergent a la cosmovisió dominant (la francesa, republicana i laica). 

Es mata l’arrel de la cosa però se’n conserva, (“embalsamats”, desactivats), els “fruits” més vistosos, el tipisme més contrastat, més atractiu. Per damunt de tot s’elimina la llengua pròpia, que és el vehicle més poderós del sentiment de pertinença diferenciada. I em pregunto: què deuen pensar i sentir els alumnes d'aquestes regions eventualment díscoles sentint-se tractats de "risc", de potencialment desafectes? Bonica manera d'integrar i de fer pedagogia... 

Tornant a casa nostra, no cal dir que aquesta recuperació, reactualització de la història que es fa a França (deixant ara de banda les regions “conflictives”) és molt escassa: el passat és mort, no perviu en el present. Ens hem escamotejat la història, i per tant la cultura (i viceversa). Les diferents poblacions d’una comarca o una altra no ens diuen gairebé res del seu passat ni, per tant, de la seva tradició, de la seva herència: allò que el seu esforç va aportar i que fa possible la seva realitat present. Tampoc expliquen gairebé res dels seus fills il.lustres. Llevat de Dalí (del que se n’ha fet un reclam turístic abusiu, estrident) i el seu Port Lligat o la seva Figueres nadiua, o de Gaudí a Barcelona són pocs els pobles i ciutats que reivindiquin i portin en ells mateixos la marca i el llegat dels seus paisans o fills adoptius més preeminents.

A Sitges sona amb relativa força el nom de Russiñol (s’ha sabut mantenir una certa memòria de l’impuls que va voler donar a la vila en forma de Cau Ferrat i les Festes Modernistes), i s’han fet alguns esforç valorar i conservar el passat “indiano” del poble. A Palafrugell es va obrir ja fa anys un museu i centre d’estudi dedicat a Josep Pla. Pau Casals té una casa museu a Sant Salvador, a Arenys de Mar deu haver-hi alguna placa o algun carrer dedicat a Salvador Espriu, a Montroig potser hi ha algun indici de que hi va néixer en Joan Miró... Són alguns els intents per fer present, visible el bagatge cultural del país en l’espai i a través dels noms dels seus màxims protagonistes, d’aquells que el van constituir i enriquir al seu més alt nivell. És certament lloable, però tanmateix encara molt insuficient: és tant més el que es pot i s’hauria de fer!... Com a mostra de gratitud i sobretot com a forma de teixir i reforçar el nostre vincle amb el país.

L'Esquirol o l'escala fatal (I)

El darrer dissabte d’octubre vaig anar de visita amb la T. i la cosina E. a casa d’uns amics que fa cosa d’un any s’han instal.lat a Santa Maria del Corcó, que no és altre que el lloc on va morir el meu pare fa 14 anys. El motiu de l’escapada, com dic, era visitar aquests amics, però certament hi havia el motiu afegit d’intentar conèixer el lloc exacte on el nostre pare havia deixat aquest món. Ma mare, que hi era fins al darrer moment, i potser també, si ho vaig entendre bé, la MC, sabien del lloc, però els altres membres de la família no, i en aquests casos sempre queda una curiositat insatisfeta que, talment un corcó, et burxa indefinidament. Amb aquesta sortida semblava arribar l’ocasió de tancar el cercle.

Estem parlant d’un poble de la comarca d’Osona. El doble nom (Esquirol i Santa Maria del Corcó) li ve de la circumstància d’haver protagonitzat el boicot d’una vaga. No tinc ni idea de quan va tenir lloc aquest esdeveniment, però en la meva imaginació el situo en algun moment del primer quart de segle XX, quan l’agitació sindical era viva arreu, també en les colònies fabrils dels eixos fluvials, fos el Llobregat o ja a la zona que ens interessa: el Ter. El cas és el que nom va quallar i quedar fins a l’actualitat, sense, però, desbancar del tot l’oficial, l’antic (de ressonància amb un punt igualment antipàtica, val a dir).

Fora de les anades a l’Albera (que tenen aquella barreja d’obligació i d’interès o desig de desplaçar-te “a casa”, de viure uns dies en un perllongament, una “variació” o “desdoblament” de la “llar”) el cert és que surto poc de Barcelona. És una mica allò de que ja m’agradaria que m’agradés. Suposo que és una barreja de mandra, d’inèrcia setmanal feta de deures endarrerits i preocupacions acumulades (caient de quatre grapes en allò de la cançó Imagine: “la vida és allò que passa mentre fem plans per a la vida”), de manca d’energia... El cas és que surto poc dels meus cercles coneguts, immediats, concèntrics. En el fons, diria que el que succeeix és que per no sortir del meu cap (on em sento a gust i segur) tendeixo a no sortir de casa, i si surto de casa, doncs no surto del barri, i si surto del barri, doncs –almenys- no surto de Barcelona. Practico, doncs, allò que se’n va dir en el seu moment “cocooning”, altrament conegut amb el nom d’hivernació. Que em recreï en aquesta actitud no vol dir necessàriament que la visqui bé, convençudament, ans al contrari. Tinc l’íntima convicció que faig mal fet, que és un error, que és d’un reduccionisme de gueto (amb ambdós sentits del mot) que no té cap sentit i que em passarà factura.

Per completar el quadre, s’ha de dir que visc el fred com una agressió que m’inhibeix notablement: una nova barrera per moments invencible. Un altre obstacle ve donat, paradoxalment, per la llibertat: el gran nombre de possibilitats (sempre en nombre excessiu per aquell que vol escollir la millor, no errar) em paralitza també considerablement. Per moments semblaria que l’única solució per trencar l’aïllacionisme urbanita seria allò tan ideal de tenir amics ben dispersos i ben establerts a comarques (en el territori, per dir-ho amb fórmula políticament correcte) amb plètora de temps, espai i ganes de veure i acollir un servidor. Passa, però que això, sense ser del tot inexistent d’entrada no abunda gaire, sempre hi ha un factor o l’altre que falla; i sinó, el que falla simplement sóc jo. Hi ha dues menes de solter: el dinàmic, “elàstic”, emprenedor, disciplinat, ben informat, organitzat, fresc, simpàtic, somrient i que gasta roba nova o ben planxada, i l’altre, el que no es caracteritza per cap d’aquests qualitats, sinó més aviat les seves contràries. No cal dir que m’arrenglero en la segona categoria.  

Dit altrament, sóc sociable quan no costa res ser-ho (ni temps, ni energia, ni diners), però ja no tant quan la cosa té un cert cost. Això no treu que darrerament ja no m’ho penso tant a l’hora d’anar aquí o allà, de fer això o allò: l’error, si es dóna, és sempre breu: quelcom que no s’atura, el temps, és, per definició, una cosa veloç. Per altra banda, més que mai, es verifica la veritat aquella de que és millor penedir-te de fer per haver-te equivocat, que de penedir-te de no haver fet (dit en francès, que és d’on m’arriba aquesta petita revelació: mieux avoir des remords que des regrets). En general el fer, ja se sap, eixampla horitzons, obre portes, forma, proporciona experiència, “enriqueix”, fins i tot quan és un desengany. En el fer hi ha la dignitat del coratge. La vida no és gaire més que això.

Diguem, doncs, que ja no suporto el temps dedicat a raonar dins meu la negativa, allò d’avaluar els pros i contres, de ponderar, magnificant-los, els riscos i d’optar, covardament, per posposar. Imaginar, idealitzar està molt bé, però té un punt fantasmagòric, estèril, insubstancial. Sigui com sigui, diria que entre una cosa l’altra, de fa un cert temps he madurat prou per acabar renunciant a la vida que pensava que seria la meva i acceptar la que m’ha tocat, la que em toca (la que m’he construït més o menys a pols). La idea estaria, en bona mesura, deixant de ser un obstacle a la vida. La raó d’això seria ben senzilla: ja em trobo, ja sóc en el futur; estic passant pel damunt d’ell, per sobre i a través del “meu” temps; no n’hi haurà d’altre. La meva realitat és la que hi ha i cap altra. No hi ha més cera que la que crema.

Veig, però, que em precipito i cremo etapes. El capítol de les resistències a sortir de casa (és a dir de mi mateix) no s’esgota tan ràpidament... Cal fer constar igualment almenys una cosa més: la lletjor del cinturó industrial barceloní que cal travessar vagis on vagis (llevat que surtis pels túnels de Vallvidrera, que et permeten estalviar-te’l). Una vegada més la idea fa més mal que la realitat, perquè tot acaba sent fugaç i banal, però no treu que hi ha una mena de peatge mental que d’entrada pesa i fa mandra de superar. Entre tu i el camp s’interposa un cercle, una anella d’urbanisme tan inextricable com inharmònic fet d’eixos viaris, de polígons industrials, de poblacions dormitori... Segurament tot molt necessari i respectable, però amb la que, francament, costa identificar-se. Hom no sempre té a mà la dosi d’amor suficient per sublimar l’alienació de tot plegat.