Viatge a Edimburg (I)

He fet un cop de cap i heu-me embarcat en una escapada d’una setmana a la capital històrica d’Escòcia. A finals d’agost, a l’UCE (Prada) on havia anat a passar un parell de die,s em vaig assabentar que hi havia un “rally” a favor de la independència escocesa i em va quedar la data, 22 de setembre, a la memòria. Ho vaig saber per l’A.A., que és una de les peces clau en la vinculació amb amb els altres moviments independentistes del continent.

Pretext o no, el cas és que  marxo cap allà; d’aquí mitja hora agafo el tren d’alta velocitat cap a París. Ara mateix sóc a l’estació de Perpinyà, a la part nova consagrada al TGV. És un edifici modern, és clar, quadrat, amb una grisor i fredor mal esmorteïda per unes plaques de coloraines càlids. El seu nom és ban visible: “EL CENTRE DEL MÓN” (després constataré que la catalanitat de l’SNCF comença i acaba aquí…). Tinc el cotxe aparcat a prop, en un descampat convertit en pàrquing. A veure si quan torni està sencer, amb totes les peces.  Per cert, al sortir del cotxe –forçosament arrambat a una paret- he contravingut el reflex instintiu més elemental i consolidat per l’hàbit i he tancat la porta quan tenia la cama dreta encara no del tot fora: pels meus estàndards anava relativament mudat –tot tonalitats clares, inclosa la maleta-, i la visió de les males herbes polsegoses i les deixalles allí acumulades han provocat una reacció com de pànic: no em desagrada la brutícia, però tinc horror d’embrutar-me la roba neta. Un cop i una esgarrinxada m’han recordat quan de dolor portem en potència al damunt, i de quin material més fràgil estem fets.

Vaig desenterrar la idea d’anar a Edimburg fa quatre o cinc dies. Estava disposat a agafar l’avió (vencent les meves pors), però un cúmul de coses em va fer desistir (vol només fins a Newcastle, preu que tampoc era cap ganga, Ryanair que darrerament fa cada tres per quatre aterratges d’emergència, la poca claredat d’alguns detalls de la facturació: podies prescindir d’agafar assegurança però l’havies d’acabar agafant igualment…). Vaig estudiar l’opció TGV, més cara, però més en acord amb els meus gustos i fòbies. No ho vaig veure clar i vaig decidir comprar el bitllet a l’SNCF de Perpinyà (l’enllaç Figueres-Perpinyà es farà esperar encara una temporada).

La idea era anar-hi un o dos dies abans però la mandra i el sentit de l’economia han fet que decidís venir el mateix dia de la partença, aquest matí. El propòsit de ser-hi a les 8 ó les 10 (per donar-me marge d’agafar el tren més barat dels 3 ó 4 que hi ha al dia), s’ha convertit en un desembarcament a quarts d’una (fer la maleta i tancar la casa, amb gossos, neveres i porticons inclosos m’ha xuclat força temps), fent marrada per Rivesaltes (on coi és la sortida Perpinyà Centre?).

Entrant a Perpinyà pel nord, amb cua i sol calorós, he creuat un pont (sobre el Tec?) des del que es veia un edifici modern francament interessant: El teatre de l’Arxipèlag. Una mena de gran cub irregular d'arrebossat color bordeus (com una fàbrica antiga, africana, convertida en castell inexpugnable), amb alguna inscripció que la meva vista ja no m’ha permès de llegir. El diàfan sentit diàfan de la senyalització francès m’ha guiat de seguida cap a l’estació.

La compra del bitllet m’ha posat davant l’evidència que els preus d’internet són uns, i els oficials, uns altres. Al final m’he resignat a rodar fins a París i d’allí, empalmar fins a Caen on demà agafaré un ferry si Déu vol. M’hauria fet gràcia passar per sota el Canal de la Mànega però el bitllet París-Londres és, almenys comprat last minute, veritablement abusiu. Potser hauria pogut agafar –per bé que corrent- el TGV fins a Brussel.les, parant a Lille, i des d’allí fer el salt a Londres. No calia passar ànsia; encara sortia més car. A Caen tinc reservada habitació en un Ibis. Ja és una dada indiscutible, aquest viatge que estic emprenent, només en el desplaçament, em costarà un dineral. Què hi farem.  

Tot aquest estira-i-arronsa amb bitllets, horaris, preus, possibilitats m’ha costat les meves anades i vingudes, les meves escales amunt i avall, però ha estat alhora l’ocasió d’observar l’entorn en la raresa de la seva novetat (relativa, però radical alhora), i també de ser, en aquest àmbit estrany, espectador de mi mateix i del meu paper de viatger-turista, molt rovellat en l’actualitat (i sempre representat amb malaptesa). En aquesta hora escassa d’anar i venir (fins al cotxe a buscar la maleta, fins al punt d’informació, fins al lloc de venda de bitllets, etc.) he pogut recrear la vista amb la pulposa gracilitat de la dona francesa. No cal ser als Champs Élysées per gaudir d’aquest fenomen: abunda arreu, amb facilitat, amb naturalitat. I a més hi ha consciència, permanent, respiratòria, de la cosa: la seducció o la digna exhibició estan inscrites en el gest, en el caminar, en la mirada. L’estat d’alerta aquí és més viu, més excitant.

Una fotografia de Dalí fent acte de presència a l’estació on som (amb el seu bastó de mariscal i una jaqueta blanca de deu o més botons, i, en segon terme, un jove enarbolant una pancarta on es llegeix: Vive le MAÎTRE), presideix el hall de la part antiga de l’estació. Un parell de frases, amb grafia falsament manuscrita, informen que l’arribada a l’estació de Perpinyà va motivar una ejaculació mental o alguna cosa així com definitiva. L’altra ens parla d'apoteosis estereotòpica, o alguna cosa així. El nostre xarlatà major va fer forat, aquí, no hi ha dubte. El centre comercial de l’estació (el comerç no perd mai l’ocasió de queixalar espai i butxaca) porta el seu nom (o si més no la seva “avinguda” principal).

Com tenia encara una estona tenia temps de fer un intent d’anar al barber. Per allò de canviar de look, de potser treure’m anys eliminant aquestes sospitoses ondulacions d’un pentinat a l’estil d’estrella de pop dels 70 al final de la seva carrera, com el d’un Cliff Richard a les acaballes, però sense l’èxit i la fortuna acumulats al llarg dels anys de carrera. He tirat, en va, unes desenes de metres per l’avinguda General De Gaulle, farcida de bars, cafès, pizzeries i el que es vulgui, però no de barberies. Llàstima. En qualsevol cas, la decisió està presa: vindré més sovint a Perpinyà. De fet el meu somni hauria estat casar-me amb una nord-catalana per compartir identitat tot passant per les icones i l’intrigulis de la llengua i la cultura franceses. Partie remise. M’he limitat a seure en una terrassa interior, aquests llocs de despersonalització agressiva però d’eficàcia funcional a escriure aquestes impressions del moment. Pel preu d’un cafè americà i d’un suc de taronja i aranja m’ha caigut una pasta farcida de xocolata de propina (certs infantilismes encara no els he superat i potser ja no ho faré).

Ja està, “c’est parti”, estic assegut en el meu seient. Com he escurat el temps d'espera he arribat una mica just, m’he equivocat d’un vagó i he hagut de fer uns quants metres de passadís i obrir un parell o tres de portes automàtiques. No haig de lamentar, de moment, la pèrdua de res (exceptuant diners i temps, les dues coses més valuoses del món, essent la primera una porció de la segona en estat congelat). M’he oblidat d'agafar el paraigua (que bona falta em farà probablement, i les pinces d'higiene personal: un aprovat alt. Això sí, vaig pel món amb una bossa-maleta que només sortir de l’habitació ja he començat a detestar. Primera perquè l’he carregada com per marxar un mes (amb poc temps, costa d'escollir, i no sabent quin temps farà a Edimburg, m’he curat en salut). Segona, perquè no és fins al darrer moment que he vist que la doble cremallera estava petada: el tancat s’obria a l’instant. Ho he “resolt” agafant un parell de pops: una solució d'emergència que m’hauria d’evitar l’espectacle d’un escampall de roba en un o altre espai públic.

Verema (VI i final)

Em va semblar que el primer era rentar-li les ferides (recobertes de crostes de pols i sang coagulada) i a tal efecte vaig improvisar a la taula de cerámica del davant de la casa, amb estovalles de paper (d’aquelles de rotlle) i una làmpada penjada del canyissar, una taula d’operacions. Es va fer el que s’havia de fer: neteja i desinfecció d’urgència. Seguidament li vam preparar un jaç amb una manta vella a l’entrada de casa, on va menjar brou amb carn prèviamant esfilagarssada i dormir com un infant convalescent amb un plec de manta tapant-li mig cos.

L’endemà el vam carregar en un dels cotxes i vam anar, en dos cotxes, fins a l’entrada de Sant Climent Sescebes. Allí vam deixar un dels cotxes, preveient de separar-nos a la tornada: jo cap a la verema, ma cosina cap a casa amb gos.

El veterinari va dedicar uns tres quarts d’hora a reconstruir en Saüc. Mentre vam sortir a donar un volt i un cafè. El dia era gris, però sense vent i amb una temperatura suau. Es veien força senyeres i estelades en les finestres i balcons. Casualment ens vam creuar amb mon germà i la seva dona. Anàven en cotxe, camí de Banyuls de la Merenda, a visitar el Museu Aristide Maillol. Sempre és divertit, alegre trobar-te la gent per casualitat.

Ens van tornar un Saüc de potes embenades i amb tot de taques platejades (el darrer crit en antisèptic). Ma cosina, que havia insistit molt en donar un carácter d’urgència a la cosa,. Va insistir en pagar la factura (força elevada). Vaig fer els possibles perquè escullissin la meva targeta enlloc de la seva però va ser en va.

Vaig arribar a la verema gairebé a tres quarts de dotze. Estava avisat i sabia que la vinya per fer es troba als afores del poble, pista amunt cap al Paratge Natural. No coneixent o no recordant l’accés vaig aparcar massa lluny i vaig haver de baixar per camps llaurats i marges de vegetació. El dia s’havia aixecat. Em vaig incorporar, sense estisores. Corria la brama que hi havia moltes vespes. Una noia, lívida de cara, havia patit dues picades i estava recolzada contra un marge, marejada. Ella mateixa o algú altre li havia ja posat fang a les picades, que diuen que calmen el dolor. Mentre rebia les atencions del seu company, em va cedir gustosa les seves estisores. Eren nous, no havien vingut el dia anterior. La noia era francament atractiva, llàstima que anés ja acompanyada i pogués ser el seu pare… Vaig fer tres o quatre ceps. 

El tractor havia marxat amb remolc i tots els cubells eren plens, amb lo qual es va haver d’aturar el veremar fins no tornés el tractor amb un segon remolc buit. Al cap d’una estona era a lloc i vam enllestir i carregar tot el raïm que quedava dins del remolc. S’havia desistit de treballar un cep amb un o més nius de vespes. Em dolia la pèrdua de tant de raïm (el cep anava ben carregat) per una raó de pes tan variable, i per tant vaig fer un intent d’aproximació; aconseguida la victòria simbólica equivalent a un gotim em vaig retirar indemne. Vaig tornar les estisores i vait anar a recuperar el cotxe pujant pista amunt. La calor era encara, al pic del dia, de ple estiu.

Vaig mirar de compensar la meva poca contribució veremeradora amb major dedicació a la premsada. Un grup de 7 ó 8 vam estar una llarga estona buidant el segon remolc. La noia de la picada va acabar a l’interior del remolc recollint els darrers grans a cop de cubell. Els efluvis del raïm premsat, el xipimoll del suc grantos del fons del remolc, la turgència encantadora dels seus pits, l’escalfor d’un sol a raig viu, van seduir-me la imaginació. Finalment el motor de la màquina va callar i es va tornar a una calma relativa.

També aquell dia va haver-hi temps per a un bany. Baixar per l’escaleta, una escala d’operari de barrots sense base per la planta del peu, era un petit suplici, però aviat arribaves al fons. Un dels nanos entrevist el dia anterior compartia bany amb mi i d’altres. La broma i la complicitat portaven la veu cantant entre ells però tampoc me n’excloïen. El nano en qüestió tenia dos tatuatges que cridaven l’atenció: una era un disc que li cobria mitja esquena, amb la reproducció d’un circuit elèctric; l’altra en un avant-braç i molt més petit, un codi de barres. Un altre dels nois allí presents es movia en un registre molt més comú i convencional: un neptú amb corona, trident i fons d’ones ornava el seu muscle esquerra. Parlant amb ells t’adonaves que la psicología, el tarannà eren els de sempre, els de fa 40 ó 80 anys; l’únic que semblava haver canviat era el tractament de la pell. El gust per la felicitat salvatge, entre sana i autodestructiva, i la propensió a les opinions dràstiques, categòriques, eren d’un llatinisme atàvic, inmortal. Com ha de ser, sempre que es recondueixi una mica… 

Aquell dia l’àpat anava de xai amb patates, una especialitat d’en C. Em tocar seure en un extrem exposat al sol, però la brisa ho feia suportable. Tanmateix em van invitar a canviar de lloc. Em pleia força ser allí, enmig d’aquelles cares simpàtiques i de tracte natural, directe. Tot allò era un recés, una interrupció lúdica en el meu dia a dia. Un passatemps honest, innocent.

L’amfitrió treu una ampolla de ratafia de la seva producció per a cigalons i degustadors. Va declarar negar-se a treure’n una segona; no ens ho mereixíem pas.

Vaig xerrar una estona amb un veterà d’aquestes trobades, besnét de l’escultor Llimona. Un tio una mica més jove que jo, amb ulleres de Buenafuente i amable sornegueria osonenca (és fill de Torelló, per bé que passat per Barcelona). Feia equilibris per sobreviure a la crisi. Vaig intercanviar igualment impressions amb en S., conegut de trobar-lo allí altres anys i amic d’un amic. Vam parlar de Marià Vayreda; em va parlar del seu llibre Records de la darrera carlinada que no he llegit però que fa temps em crida l’atenció. En S. havia hagut de deixar l’exercici profesional de l’arqueologia i es dedicava a donar messatges de Shiatsu. Vaig quedar que li trucaría per demanar hora. Pel que fa al país, tant un com l’altre havien passat de les anteriors posicions nacionalment escèptiques i reservades (per acratisme, en el cas d’en S.) a posicions gairebé obertament independentistes.   

No vaig trigar a acomiadar-me, així, en bloc, de tots els allí reunits. En C. em va adreçar uns mots en anglès (seguint amb la seva rosegadora voluntat d’enlairar-se cel enllà) que no vaig entendre i que ja li va fer vergonya repetir. Ho sento. Adéu C., potser ens veurem un parell o tres de vegades abans, si no fins la verema 2013!

I el vi que fa en C. Com és? Doncs hi ha força gent que opina que és imbebible, que és pràcticament vinagre o amb gust de vi picat. Jo no m’atreveixo a pronunciar-me. És un fet que de fa tres i quatres anys està obtenint reconeixement a nivell internacional, sobretot a França, que ha guanyat guardons i que ha sortit en prestigioses guies de viticultura. És un misteri. A banda de vi també fa vi escumós o cava, ara no ho sé del cert. El que no hi ha dubte és que és dels pocs vins ecològics de la zona, el que té el seu mèrit i al cap i a la fi és i un honor per a la comarca i un exemple a seguir per a tots els cellers de la DO Empordà (-Costa brava). Carles, per molts anys…

Verema (V)

Abans de dinar es va posar en marxa la premsada del raïm blanc. Una màquina amb un eix metàl.lic helicoïdal en posició horitzontal al fons anava transportant el raïm que s’hi abocava cap a un forat on queia i unes pales el baquetejaven separant el gra de la part llenyosa (deu tenir un nom però no el conec); el primer convertit en una massa sucosa de polpa, pell, suc i pepites anava escolant-se, per un tub fins a la prensa situada allí mateix; el segon sortia despedit lateralment i anava formant una pila arran del giny. Allí s’anava acumulant, amb el suc regalimant per totes bandes. Amb unes fustes ad hoc i un cric de no sé quantes tones s’anava premssant l’argamassa aquella. El suc després corria per la canal circular situada a sota i es precipitava per la sortida cap un embut unit a un tub que el conduia cap al celler. Algun any algú havia pujat dalt de la prensa per follar el raïm, però aquest any s’havia preferit fer-ho amb gat. Va haver-hi una mica de discussió de com procedir, de si premsar més o menys, a quin ritme. 

En C. es va acabar posant nerviós, i va cridar a l’ordre, que ningú li havia de donar lliçons, que ho havia fet sempre així, que s’ho havia fet tot sol i que cap dels presents el podia alliçonar (llevat potser d’una excepció). Un cop de geni propi del personatge i de la tensió i importància de la jornada: la viticultura no és sols la seva passió, també és una de les seves fonts d’ingressos. L’arrevatament de còlera era sincer, però sempre amb aquell final de justificació o d’entonació de la veu que et fa dubtar de la seva autenticitat: i si fos el simple exabrupte d’un excés d’energia, el desbordar d’una passió feta de neguit i de plètora de pruïja satisfeta. Se li va fer un cas relatiu; ningú li discuteix res, però se l’estima amb aquell excés de confiança de qui coneix les febleses i els humors del patriarca.

La tasca de la premsada és necessàriament pringosa. L’empastifament és bastant general i cal lliurar-s’hi amb una certa dosi de sensualitat animal. Totes les operacions són bastant rudimentàries, fetes a l’aire lliure, amb tot de curiosos que comenten la jugada, i fiquen cullerada tot fumant i bevent cervesa. Sobre la fusta de la prensa hi ha a disposició un got per qui vulgui tastar el most que raja per la boca de la part inferior de la premsa. És una delicia, i és un crim que sigui tan rar de trobar-ne.

La premsada-aperitiu s’allarga i hi ha temps, per qui vulgui, de fer un bany a la mini piscina d’aigua ferruginosa de color marró-òxid. Al final tothom va seient a taula. Una parell de taules a base de senzills taulers i trípodes; cadires de plàstic; estovalles de paper i plats, gots i coberts també de plàstic. Cal servir-se un mateix a la cuina, on hi ha l’enorme paella de 80 ó 90 cm de diàmetre amb un arròs mar i muntanya fet, per enèssima vegada per un amic castellà de la quinta d’en C.. Qui no vulgui arròs té l’opció dels macarrons estil tota la vida. Segueix un dinar més aviat sorollós, amb befes i comentaris creuats d’un extrem de taula a taula i de taula a taula. Hi ha gana i alegría. L’alcohol corre. El vi, curiosament, no és el de la casa. Amb les postres (meló i alguna cosa més) reapareix el tabac. El tendal ens protegeix del sol i de la seva calor; l’aire, la temperatura són suportables. Estic lluny d’en C. però li sento algun comentari de graciós escarni.

És una constant en en C.. Hi ha, en el seu ésser, una crida cap a l’excel.lència, cap al refinament, un anhel aristocràtic, que no acaba de trobar l’eco en el seu entorn humà. Aquesta recança la viu, o almenys l’expressa, amb el sarcasme i els estirabots del filibuster que, aspirant a una delicadesa, a una elegància que el seus ni coneixen ni comprenen, se’n venja fustigant-los verbalment. La gent rep aquestes sortides, aquestes explosions denigratòries com una delikatessen, un element més de la festa. El cercle, la paradoxa sado-masso està servida: l’insult i el menyspreu esperats i rebuts amb íntima satisfacció, amb depravada fruició. És un joc on cada part fa la seva funció: l’emissor es dosifica i ho revesteix d’ironia, deixant caure la sentència de manera fulminant però precipitada, com qui no vol la cosa, distretament. El públic fingeix rebre-ho com un compliment, ho encaixa com una lloança: juga el paper de pervers afelagat en la seva abjecció: he he he! hi hi hi! I tothom content. 

No sé si en C. sabrà mai com l’entenc de bé. Situar-se al nivell de la lluita rudimentària, física, elemental, animal… no vol dir, necessàriament, ser groller, inculte, bestial. Ell reivindica l’heroi, que de la lluita amb els quatre elements s’eleva fins a la máxima expressió de la humanitat. Porta a dins el corcó prometeïc, la imperiosa inspiració de l’autosuperació, del vèncer-se a un mateix en l’impuls vertical que va del terra i les pedres fins als estels i l’éter. Sí, C. estic amb tu i tots els demiurgs del planeta.

La sobretaula s’allarga; hi ha qui desapareix a fer una migdiada a ca la J. (la casa del costat, que acull per passar la nit a uns quants dels presents); uns altres reprenen la tasca de convertir el raïm amb most: maniobrar, si s’escau, el segon remolc, tornar a abocar-hi el raïm a la màquina “batedora”, etc. El negre, a diferencia del blanc, no es premsa. Crec recordar l’explicació: en el cas del blanc la fermentació de la pallofa donaria un color fosc al vi; en el cas del negre, òbviament, això no és un problema.

Dono un cop de mà, però ja una mica absent. Començo a pensar en marxar. El dia comença a baixar i tinc molt a fer a casa. M’acomiado fins a l’endemà. Arribat a Capmany faig unes piscines, les darreres de l’estiu, a la piscina municipal, i segueixo cap a casa. Hi trobo inopinadament ma cosina E. No, no he llegit el teu mail, disculpa. El Saüc és aquí? Està molt malament? A veure.

Feia quatre o cinc dies que els meus gossos havien marxat sense tornar; havia sortit a buscar-los un parell de cops, infructuosament.  Començava a estar preocupat, s’entén. Que un d’ells hagués tornat, ni que fos malferit, era un motiu d’acontentament. L’endemà o al cap de dos dies, no recordo, tornaria en Boix, perfectament sencer, tret d’una infladura en el llavi sense importància aparent.

El gos, en efecte, estava molt tocat. Ferides obertes en les quatre potes i galta i llavi dret encetat per múltiples ferides amb carn a la vista; la lismaniosi que pateix li ho complica tot molt, ja que té fluixes les defenses i qualsevol ferida se li infecta de mala manera. Havia arribat fins a casa, però no semblava estar en condicions de moure’s més. Movia la cua i mirava com qui espera el final dels sofriments o el curs fatal dels esdeveniments, resignadament. Com estic curat d’espant i ja l’he vist ressuscitar un cop, m’ho vaig prendre sossegadament. Vam trucar al veterinari d’urgència informant de la situación; vam demanar hora per a l’endemà matí; en el cas de que la situación millorés trucaríem per desconvocar.

Verema (IV)

Pel que fa al seu aspecte físic, no té pèrdua. La seva estampa de bandoler o pirata desarma i sedueix a qualsevol. Constitució robusta, cara tirant a quadrada, ulls vius, mitja rialla (de pensar o dir alguna troballa sucosa), calba encerclada per una cabellera castanya (que s’obre, baixant, donant-li un aire de soldat o mosqueter del segle XVII, de ferrer medieval o de gal sortit d'un àlbum d'Astèrix i Obèlix), una arracada a l’orella esquerra, una gran cicatriu en el front (de quan va caure de cap construïnt la cuba del vi; va estroncar l’hemorràgia amb ciment i, aguantant-s’ho amb una mà, va conduir tot sol cap a l’hospital a Figueres), una pell citrina, una indumentària de clochard arreglat o de llenyataire endeutat. A tot això, darrerament, cal afegir-hi una faixa per salvar-li la zona lumbars. Amb matisos, aquesta és la fila que fa el nostre home. La higiene, tot sovint, és inexistent o sols superficial. Però el gest i la paraula traeixen sempre una qualitat humana, una integritat i una altura de mires que no sols releguen a un segon pla la seva aparença, sinó que fins i tot li donen un aire d’elegància. L’esperit mana sobre la matèria.

Doncs sí, aquest és el nostre home. L’únic defecte que li conec, i que li perdono, per ser menor o per no afectar-me, és la deixadesa i la brutícia que impera a casa seva. Tot i portar uns quants anys de nou amb parella diria que això no ha millorat: és la marca de la casa, que sembla més un cau de malfactors de pas que no una llar per a tot l’any. Suposo que és la inèrcia de viure durant anys a salt de mata, sol, en una casa vella, amb les seves esquerdes i humitats, amb un lavabo que fa venir fred només de veure’l, amb una pica de pedra que no escola prou bé l’aigua, amb un terra irregular on la ronya troba mil escletxes on amargar-se amb una única placa solar per fer anar dues bombetes i un televisor dels anys 70... La joia de la corona és, sense discussió, la xemeneia. Enlloc de servir per fer-hi foc, de sempre ha estat dipòsit, exhibidor de deixalles: una pila piramidal de llaunes, plàstics, ampolles de vidre, safates de paper d’alumini, capses de cartró… Per a mi és una d’aquelles coses incomprensibles que ratllen l’enigma.

En fi, can Carriel (el nom li ve del mas on s’estava a Osona) és el paradís d’aquella tenaç barreja de pols, greix i sutge que travessa els segles des de que el món és món. Amb els seus oasis de comfort relatiu i d’agençament esquemàticament burgès, és clar.

Acabat l’esmorzar, vam tornar a la labor. El calor es feia sentir, però el bo de treballar en grup és que la mandra també es reparteix i un no vol ser, fer menys que els altres, per solidaritat o amor propi.

Vam anar avançant. Després de fer una vinya de raïm blanc, més aviat escarransit, vam atacar l’únic vinyar emparrat que en C. té. Érem a tocar de la casa d’en T.: una casa moderna però feta amb prou gust i materials prou naturals i locals per integrar-se en el paisatge. Les vistes des dels balcons –on penjaven dues grans estelades, havien de ser magnifiques, immenses per força. La plana de l’Alt Empordà, la badia de Roses, el Montgrí… ell i la seva dona van tenir la gentilesa de fer-me una visita interessant-se pels efectes del foc; tenim pendent que els torni la cortesia.

Aquest sistema de l’emparrat, pensat sobretot per operar amb tractor, té l’avantatge de que no cal ajupir-se tant i de que els sarments tenen una certa tendencia a deplegar-se, enredant-s’hi, en el sentit del filat, fent així més visible i accessible el raïm. Però aquí la dificultat era una altra: la densitat espectacular del fonoll entre filera i filera. En C. no li havia donat importància (sospito que buscant una millora “bio” del bouquet o una major resistència i salut del cep per via de la simbiosi silvestre) i ens trobàvem amb plantes de fins a dos metres obstaculitzant el pas. Planyia de veres els que anaven amb calça curta i/o màniga igualment curta. La K. va renegar de valent contra el seu pare. Em vaig oferir, de cara a l’any que ve, de venir amb la desbrossadora i fer una passada prèvia; afortunadament ningú va semblar fer-me cas. Avançar per entre aquell mar de tiges era penós, però ho vam fer i al cap de poc més d’una hora havíem acabat. Era l’hora de plegar.

Vam beure alguna cosa i vam acabar de buidar els “bidons” en el remolc allí la vora. Aquest era el de fons pla i un gran plàstic negre hi acollia el raïm en tota la seva cavitat: al ser pla, el pes del raïm de sobre acaba esclafant el de sota i això suposa una perdua de most. Cosa que no passa, o no tant, amb l’altre remolc, del tipus “embut”; allí la pressió es reparteix més contra les parets metàl.liques del remolc, i no tant cap al seu fons.

Un cop recollit el material (cabassos, estisores de podar, barrets, begudes), tots vam marxar, uns en cotxe, els altres a peu. Vaig anar de copilot amb la K. que, no quedant més espai disponible arran de riera, va aparcar a la rampa que puja cap al veïnat. Cada cop que passo per aquella riera o hi penso la meva ment es fixa en la inscrispció de la font, el simple número d’un any: 1898, gravat sobre un petit requadre de ciment, que sorprenentment ha aguantat en perfectes condicions tots aquest segle i escaig (com no es tracti d’una refecció que hagi tingut cura de reproduir l’1 tal com s’escrivia a l’època, com una J). Espanta imaginar com devia ser Els Vilars fa un segle. Si ara és un lloc altament rústic, què devia ser aleshores…

Sempre que em ve aquest pensament (en relació a Els Vilars o qualsevol altra localitat d’aquests paratges o arreu) m’haig de corregir immediatament i atemperar molt aquest primer judici natural, espontani. El camp català, fa cent anys era més viu, estava més poblat que no pas ara. Llocs que ara són feréstecs, fa un segle eren hábitats, conreats, cuidats. La gent vivia en i del territori, no en marxaven mai i extreien d’ell la seva supervivencia i també el seu esbargiment. Carboners, llenyataires, ramaders… els que feien mel, els que treien i transportaven el gel dels pous de gel, els apicultors, les trementinaires, els pastors, els artesans… Tot un món d’oficis, de recursos, de productes que ara ignorem perquè no necessitem o sols coneixem en la seva versió sintética i industrial, que cal fer venir de desenes, centenars o milers de quilòmetres. Cal tenir present tot aquest bullir de vida quan es judica la vida al camp d’antany. L’abandó, la tristesa, l'envelliment, la dependència actuals no han estat mai de sempre; són recents.  

Verema (III)

La R., la companya d’en C., una colla d’anys més jove que ell, és la que organitza l’esmorzar i està amatent a que no falti res. És una gran persona, de cara agradosa i maternal, de somriure reposat i divertit, d’uns càlids i intel.ligents. Fa de professora de francés pels instituts d’aquí dalt. Sembla que va decidir no tenir fills per no donar esclaus al sistema; decisió molt drástica però presa i assumida amb entera dignitat.

La K., l’altra filla d’en C., bessona de l’altra però de físic i carácter força contrastat, té carácter, geni, com el seu pare. És d’aquelles persones que sense proposar-s’ho, per lideratge natural, per carisma, exerceixen una influència marcada sobre els altres.

Però per damunt de tot hi ha en C.. Estem davant de tot un personatge, d’una d’aquelles personalitats que desperta l’admiració i la simpatía incondicionals. És algú que s’ha fet a si mateix, bregant incansablement, aprenent i millorant sense parar.

La seva és la història d’un neorural de cap a peus, dels de veritat, dels que tenen conviccions un sentit profund de la cosa. Es pot dir que és una història d’èxit, amb bellesa en el seu recorregut; una bellesa dura o difícil, com ha de ser. Tampoc és que conegui gaires detalls de la seva trajectòria, però sí les etapes o moviments principals.

Sembla que tot va començar quan de jovenet va sentir (amb el sistema aquell d’aplicar un got a la paret i escoltar a través d’ell) com els seus pares, o si més no la seva mare, malparlava d’ell. L’ambient familiar d’aquella familia de classe mitja barcelonina devia estar enrarit per algun tema i s’hi devia respirar malament. El cas és que en C. va tocar el dos i se’n va anar a viure per Torelló. Allí es va instal.lar al camp, va criar cavalls, va tenir dues nenes amb una anglesa i va muntar una discoteca que va marcar época: El Be Negre. Les coses van ser complicades ja d’entrada o es van tòrcer en algun moment. El fet és que es va separar, ell i les seves filles van passar serioses estretors i va acabar marxant per instal.lar-se a l’Alt Empordà.

Això devia passar fa uns vint-i-cinc anys. Ja va arribar amb el títol de tècnic agrícola o va ser aquí que se’l va treure. Es va buscar la vida, treballant de coses variades al mateix temps. La principal, si no m’erro, va ser reformar cases (més o menys enrunades) i revendre-les. Durant una temporada també es va dedicar a vendre pollastres a l’ast arran de carretera. Durant unes temporades també es va dedicar a posar en solfa els conjunts megalítics que el gran incendi de 1987 havia posat al descobert. Treballant en col.laboració amb arqueòlegs i a compte dels ajuntaments, del Consell Comarcal, etc. va moure i remoure tones de pedra, fins que l’esquena i la ingratitud de la gent li van dir prou... Més d’hora que tard va anar a petar a Els Vilars. Ja venia amb la idea de la vinya, o potser va ser en aquest indret que li va venir. Els preus d’aquells anys (es tractés de cases o de terrenys) eren uns altres, i va poder esdevenir ja d’entrada o al cap de poc, propietari d’una casa i d’unes vinyes. Aquesta va ser la parada final, la definitiva. Es va abocar, tot ell, en la viniticultura, i encara hi és; sense abandonar del tot el tema constructiu, però ja amb un enfocament més familiar, més privat.

Heus aquí tot el que sé de la biografia d’en C., no és gaire, però suficient per emmarcar-lo. Però el que realment parla d’ell és el tarannà, l’actitud que travessa tot aquest fer, que anima la seva manera d’estar en el món i de lluitar-hi. Fa uns anys, quan la meva arribada aquí encara era fresca i em movia una il.lusió transformadora, em digué una cosa que em va colpir, perquè resumía perfectament el meu sentir, la meva idea de l’existència, i perquè no havia sentit mai ningú parlar en aquells termes. Va dir una cosa així com que la dignitat de l’home, la seva aventura terrenal consistia em procurar-se, amb l’esforç de tot el seu cos, els mitjans de subsistència a partir dels elements, de l’àmbit, de les condicions naturals en les que es trobés. Molt bregar manual i pocs intermediaris: un diàleg entre la vida, el cosmos i un mateix i el propi esperit. Aquesta era la manera que l’home tenia de créixer, de construir-se i de dotar-se de sentit. Vaig captar, intuir el missatge, que ressonava amb força en el meu propi interior: honor, responsabilitat, lluita i llibertat anaven de bracet, eren indissociables. ¡Viva Zapata!

Com dic, aquelles paraules, aquella coincidència de sentir i pensar em va arribar a l’ànima. D’alguna manera me’n van fer un model, un exemple a seguir. Aquells van assentar un respecte i un reconeixement que encara duren.

Al costat i per sobre d’aquest fons d’exigència viril i ética, hi ha el C. irònic, iracund, sensible, generós. El seu parlar, amb la seva veu potent, sap despertar i dosificar l’atenció, provocar amb bonhomía (”és broma!”), dissimular l’orgull o la proporció dels seus èxits. La seva intel.ligència és fina i observadora i sinó fos perquè és de bona pasta, podria haver arribat a ser algú de temible, perquè l’energia, la intensitat hi són...

Tanmateix, tal vegada per aquest bon natural seu, per tenir aquest esperit lliure, ha tingut topades amb molta gent. En la majoria de casos, amb gent de més posició que ell, amb administracions locals o amb empreses de serveis. Ha pledejat, i molt, per defensar els seus drets i interessos (fins fa ben poc), desafiant autoritats i cacics. Sorprenentment, ha guanyat gairebé sempre, almenys els litigis d’aquests darrers anys. Ha plantat cara, ha demostrat no tenir por, ha posat les hores que ha calgut en la lletra petita fent demandes, presentant recursos, adreçant al.legacions, cursant peticions, etc. Els seus enemics, de forma concertada o no, l’han volgut destruir, han volgut anorrear la seva independència. 

Ell, traient força del seu caràcter i de la consciència de la seva capacitat de resistència i de subsistència, i de tenir raó, els ha anat vencent un rere l’altre. Coneix a tothom i és dels que no té por de dir a la cara les coses; això crea enemics, és clar, però també amics. Sigui com sigui, els plets i contenciosos han estat nombrosos i diversos. Un dels que ha portat més cua ha estat l’electrificació i el subministrament d’aigua (i clavegaram) de Els Vilars. Per llei s’havia de fer i ell va acatar, però les condicions i la manera de fer-ho van ser un exemple d’atropellament, deliberat en uns casos, per inadvertència matussera, en d’altres (li van fins i tot voler retirar el permís d’armes). En C. va protestar i es va rebel.lar. La Justícia li ha acabat donant la raó. Sí senyor.

Verema (II)

Vaig aconseguir encara unes estisores de podar (del model antic, d’aquelles que tenen com un aire de papagaio); sembla que anaven justos d’aquesta eina indispensable; n’hauria pogut agafar unes meves de casa però m’havia quedat sempre la idea de que en C. en disposava un nombre suficient. Potser érem més que altres anys o se n’havien perdut o fet malbé unes quantes. Fos com fos, en tenia unes i podia fer feina.

 Em vaig incorporar en una de les fileres. En C. per pruïja ecològica i per estalviar-se feina a penes treballa, llaura les rengleres entre les vinyes. La quantitat de males herbes o de fonoll pot ser considerable. Aquesta vinya per la que començàvem, com totes menys una petita, es presenta amb el sistema tradicional, és a dir sense emparrar. Els serments s’escampen desordenadament fins a un metre i mig del tronc de cep. Les grapes de raïm es concentren en aquest nucli, en l’inici dels serments. Tota la feina consisteix en ajupir-se, a veure o endevinar la grapa entre els pàmpols, en saber on rau i quin és el peduncle que cal tallar (no sempre es veu; queda entrellaçat amb la mateixa tija o el de les fulles o simplement comprimit per la massa de raïms…). Tot sovint cal voltar la planta i atacar-la des d’un angle diferent. El fruit guanyat va a parar a un dels cubells negres amb el que t’has proveït d’entrada. Al cap de 3, 4 ó 5 ceps (en funció de l’abundància de l’any i de la varietat) i en demanes un de buit: ”bidó!”. Uns quants dels que són allà es dediquen a això, a repartir bidons buits i a emportar-se els plens, que descarreguen en el remolc tirat per un tractor (que aniran situant-se en diferents punts al llarg del matí i, arribat al moment, se’n tornaran cap a casa a buidar i tornar amb un segon remolc buit).

No sé o no recordó mai les varietats cultivades per en C., però molt em sembla que és garnatxa, syrah i potser també cariñena. Són varietats molt locals, ben adaptades a la duresa climática del lloc. Aquest any ha plogut poc però la collita, pel que sabrem més tard, no és significativament inferior en quantitat.

Va passant l’estona, la mandra o dificultat en deixondir-se inicials van donant pas a una certa mecánica, a una certa competència amb un mateix o potser també amb els altres. Per bé o per mal he perdut bastant aquest sentit de l’emulació, almenys aquí, en aquesta activitat amical. Vaig fent. El raïm és negre, amb tonalitats violàcies, com sol ser. Es presenta bastant compacte, amb les seves parts resseques i d’altres, contràriament, massa verdes (cal evitar aquestes: acidifiquen massa el most). El terra és més aviat flonjo, tot i el pedruscam. Els merles i els senglars també han causat algunes pèrdues. En C. explicava que l’incendi va provocar un desplaçament d’aquests darrers cap allà on érem abans de tornar a posar a punt el pastor elèctric…

El terreny és una mica irregular, cal salvar algun marge. Potser som 25 fent aquesta feina. En C. ens dirigeix, va anar el tractor. Està molt “cardat” de l’esquena i ja no pot fer segons què. També té els seus anys (n’ha fet o estar a punt de fer 60) i prou campanyes a les esquenes per relegar-se a un paper director.

Els presents són amics seus de la contrada o dels seus anys osonencs; d’altres són amics i companys de les filles, nois i noies entre els 30 i els 40 dels pobles de per aquí: Garriguella, Rabós, tal vegada de Figueres, de Llançà… Tots ells formant, poc o molt, una variant i difusa colla.  Jo, posats a col.locar-me, estaria en el primer paquet.

L’ambient és, està clar, més aviat alegre, amb sortides i comentaris de bon humor. L’aigua circula per les fileres, alguns van a fer un recer cerveser a l’ombra d’una alzina, la gent s’explica la vida entre cep i cep, es reclamen bidons, s’en proposen, una queixa, un renec, una rialla…

Al cap d’un parell d’hores de feinejar arriba l’hora de l’esmorzar. A l’entrada de la vinya, passat el filat elèctric, un parell de vehicles han dut el necessari. A sobre d’una taula amb trípodes hi ha una mica de tot: llonganissa, formatge, xoriç, pa, tomàquets, oli, sal, llaunes de cervesa, ampolles d’aigua, tetrabriks de suc de fruita, i potser també cafè, llet i pastes. Entre que tot és molt de batalla i que tampoc tinc gana, em limito a menjar un parell de talls de formatge i a beure tres o quatre gots d’aigua. Voldria mantenir-me al marge i observar tot aquell grup de gent menjant, bevent i xerrant, i tal vegada passar revista a les noies presents, però en J. i la C., el matrimoni anglès (amics de l’exdona d’en C., igualment anglesa, i de retruc també d’ell) m’agafen per banda i em bombardegen a preguntes en anglès sobre l’incendi. Vaig un laboriós esforç per ser entenedor i sintètic. Fa 15 anys que viuen, almenys gran part de l’any, a la comarca i no parlen, o a penes, el castellà i encara menys el català… Bona gent, però amb un concepte un xic colonial d’anar pel món. Viuen a la vall del Coll de Banyuls. Un lloc molt maco (potser massa despollat d’arbres). Com a bons anglesos són espabilats i han sabut muntar-s’ho: comprar, arreglar, llogar una primera casa i comprar-ne una segona on viure tot l’any lluny de les brumes britàniques.

La mitjana d’edat de la majoria dels present, com avançava, deu rondar entre els 35 i els 40. Molts es coneixen entre ells. La J., amb el seu fill de pocs mesos, ha aglutinat i reforçat els llaços que poguessin haver-hi entre alguns dels presents. El nen, nascut amb 4 quilos o més, és el centre d’atenció. Li han posat el nom de Jou, tan català com, fonèticament, anglès (Joe, que no sona igual però s’hi apropa). Hi ha tios forts, de rialla forta, de birra fácil i de caliqueño automàtic. Un dels nois acaba d’arribar, treballa en un bar fins tard i no podia venir abans. Té cara de gamberro simpàtic. Ha arribat amb una moto d’alta cilindrada (que desentona d’allò més enmig de les vinyes) i es plau a anar amb el tors nu. Duu una creu celta –només el perfilat- que li cobreix més de la meitat de l’esquena. Visió anguniosa i divertida alhora.

Verema (I)

El cap de setmana del 8 i 9 d’aquest mes de setembre vaig anar “de veremes”, que es diu. Hi vaig cada any, a vegades un sol dia, si coincideix amb la Diada, o si altres ocupacions me’n desvien.

És una verema d’amistat, de veïnatge, de complicitat, no pas profesional. M’explico. Un bon amic de la zona, establert aquí fa una colla d’anys, té unes poques hectàries de vinya i organitza la seva verema entre amics. Així s’estalvia uns diners, dels que no va sobrat, i ensems renova i crea uns vincles entre una sèrie de gent vinguda de l’Empordà i de mitja Catalunya, o si més no fa que uns i altres passem unes hores en un ambient distès, tirant a festiu i comunitari, en que el protagonista és el raïm, la calor, les vespes, la feina en equip, els cubells, els remolcs, el tractor, la premsada, l’esbargiment, el dinar opulent, l’alcohol, la broma, la temperatura corporal i mental. Tot a major glòria de l’amistat i d’un cert sentit cooperatiu i tradicional de fer les coses. La fórmula fa anys que dura i sembla funcionar bé.

Tot això té lloc a Els Vilars, que és un veïnat del poble d’Espolla, tirant amunt, cap al Paratge Natural de l’Albera. Si Espolla ja mereix una visita (no tant per el poble en si, com pel seu emplaçament, els seus voltants i l’estampa que ofereix a la vista), Els Vilars (d’Estrac) encara més, ja que no fa altra cosa que aprofundir en la bellesa i la radicalitat del paisatge alberenc.

Dista uns dos quilòmetres del poble. La pista per anar-hi (recentment asfaltada; abans era de terra i de seccions de ciment dislocats pel pas del temps) ofereix unes vistes delicioses sobre el poble d’Espolla i part de la plana de l’Alt Empordà. A banda i banda hi ha vinya o bosc d’alzina surera. Abans d’arribar al llogarret la carretereta es capbussa en una petita vall en la que de seguida es veu, en el vertent del davant, passat la riera que baixa en sentit NO-SE,  el nucli de cases. La impressió que causa el conjunt és francament bona. Tot són cases de pedra, de la local, que és pissarrosa o com a mínim de xist: color entre marró fosc i negre, un rovellat amb tonalitats de negre argentat. Estan una mica escalonades vessant amunt, mirant a sud, de manera més aviat compacta i amb un aire un xic feréstec però alhora amable. Que hi visquin tot l’any no deu haver-hi més de 4 ó 5 persones. Destaquen alguns arcs de pedra ben conservats i una de les cases, imponent i magnífica, propietat d’un fill d’en López Rodó, antic ministre franquista, de l’ala tecnocràtica.

La pista, ja de terra, segueix més enllà, deixant el poble a l’esquerra, camí del Paratge Natural, per on ja sols poden circular els agents forestals. Som doncs en un cul de sac, en el cor mateix de l’Albera. Punt d’arrancada d’excursions a peu i poca cosa més. No gaire lluny es pot veure un conjunt megalític notable. Hi ha també el GR11, que camí de Vilamaniscle, passa arran de poble. 

Dissabte va començar amb un cel una mica entelat. Vaig arribar uns minuts tard i em vaig trobar “la tropa” que pujava a peu per la pista cap a les vinyes que en C. té per aquella banda. Tots anaven amb un mateix barret que algú havia tingut la pensada de comprar. Somriures, alguna salutació als coneguts o a les filles de la familia. Em vaig creuar igualment amb el C., dalt d’un 4 x 4 tronat, que em va donar la benvinguda amb aquella gràcia cínica que té. Vaig aparcar arran de riera, que és el pàrquing oficiós del veïnat. Un cop fora del cotxe, vaig respondre a la salutació que la R. i la J., que acaba de ser mare, em feien des de la terrassa de la casa familiar (la primera del poble, amb el seu rètol, “VI ECOLÒGIC”, ben visible). Vaig veure que, com cada any, hi havia una llarga taula parada sota un tendal de color verd, i vaig enfilar jo també cap a les vinyes de sempre. També vaig poder comprovar que la reforma de casa del suís, arran de riera, ha avançat molt i fa realment patxoca, amb la seva volta, la seva terrassa amb canyissar, els seus murs de pedra sòlids i de veritat: massissos i amb el ciment que de tant a dins no es veu: la mena de coses que em provoca un sentiment de satisfacció; el valor afegit, la feina ben feta, la solidesa, la durada… la riquesa: l’autèntica, la vertadera, no la de l’Eurovegas (que Déu ha volgut que no ens caigués al damunt: gràcies per la teva compassió, Creador!).

Encara vaig poder veure els darrers veremedors com agafaven un trencant a l’esquerra, altrament potser hauria seguit recta pel camí de carro i hauria perdut uns minuts anant i venint. Potser he vingut 6 ó 7 anys seguits, però cada cop, cada dia de la vida és un món en si mateix i la memòria és dispersa, capritxosa. Un petit terraplè o esplanada donava pas i vista a les vinyes que s’havien de fer. La majoria ja hi treballava. A l’esquerra s’obria un paisatge d’ampli horitzó: la plana, amb els seus matisos cromàtics, el seu tel, el seu respirar encara estiuenc... la seva carnositat de terra estimada.

Preveient possibles esgarrinxades, anava amb pantalons de camals llargs i samarreta de màniga igualment llarga; amb unes tronades botes toves de mitja canya, com de mujik, cobria els peus i tormells. Duia el meu propi barret (de menys ala i sense cinta subjectadora, però). Portava guants, també. L’any passat, a un quart d’acabar la jornada, em vaig fer un tall a la punta de l’anular esquerra d’aquells d’importar la carn i no sols la pell, de CAP, vaja (que és on m’ho van arreglar l’endemà, ja a Barcelona, en un desplegament que tenia un punt d’exhibició d’orgull mèdic: ens retalleu i amenaceu de tancar, però nosaltres som aquí i fem una feina súper profesional). M’ha quedat una rodoneta de mig centímetre de color i amb una sensibilitat diferent. No molesta (com va ser el cas amb una incisió anterior, potser en mateix dit, en que el fred desencadenava un formigueig, una mena de picor molt molesta). Amb els guants, d’aquests de cuir que s’ajusten bé a les mans, els perills de tall quedaven bastant anul.lats, alhora que anul.lava també tot risc de rascades i frecs excessius. Amb els anys un es va tornant conservador amb el propi cos. És legítim.