El dia després (III i final)

Plegant la bici vam parar un taxi; noi negre, correcte i circumspecte, com sol ser el cas (a l'acomiadar-me sabríem, al preguntar-li pel seu origen, que era senegalès, de Sant Louis, oui, je connais un peu, belle ville). Vam poder seguir per la ràdio que tenia encesa les primeres valoracions de l'assistència a la mani. Lliscàvem per una Barcelona de conducció alada. En S. es desdeia dels seus bons propòsits inicials i volia deixar-nos a Gràcia per seguir ell tot sol... A l'alçada d'Aribau va manifestar la seva intenció de baixar. El vam aconseguir retenir. Arribats a peu de casa seva, tot i la mandra de l'esgotament, el vaig acompanyar fins al portal de casa seva i vaig veure com entrava a l'ascensor. Vull creure que ja no va baixar...

Tot plegat mogudet, satisfactori, però tot sempre viscut des de la ment i els mots... Em pregunto si la paraula no discorre per un pla paral.lel al real, deslligat de l'emotivitat. I si la paraula sols pogués dur a més i millors paraules? Malgrat la victòria, parcial, segueixo estan tan desencaixat com sempre. Segurament trobaré l'aire més respirable que abans, però tot això m'arriba un pèl tard. No veig pas quin paper podré arribar a tenir en la nova realitat que s'albira. Tot fa pensar que seguiré descol.locat, immers en una lluita que s'alimenta d'ella mateixa; haver tingut raó tindrà regust de cendra humida.

Bé, no era la intenció inicial, però ja veus, m'he enrotllat.”

De tot això fa ja tres dies (dos, dels mail a l'amic). A Madrid ho minimitzen, no en volen sentir a parlar. En Mas no està prou clar que s’ho cregui del tot, a fons, però per decència i responsabilitat en treu algunes conclusions. El xoc de trens sembla estar servit.

Posats a analitzar el fenomen de la manifestació, perquè el que és evident és que fins fa quatre dies eren pocs els que vivíem incòmodes dins d’Espanya, cal preguntar-se d’on va venir (mentalment parlant) la gernació, la majoria aquesta que va envair Barcelona. Simplificant i admetent que tot és un contínuum, un espectre en gradació, diria que hi van acudir tres categories de persones.

Els que segueixen la moda, s’apunten per mimetisme, per gregarisme al moment, el carro vencedor. Els que tota la vida s'han guiat per allò més fàcil i vistós.

Els que han cregut en Espanya, en la convivència amb i dins d’Espanya fins fa molt o relativament poc i s’han acabat desenganyant. Gent que havia mantingut un vot de confiança durant dècades, lustres, anys, mesos, setmanes, dies... i ha acabat tirant la tovallola. El desencís de l'Estatut, amb la seva presa de pèl, va ser un punt d'inflexió important a l'hora fer obrir els ulls a tota aquesta gent. Gent que ha deixat de creure en Espanya en el doble sentit de creure: per una banda, ja no s'hi identifiquen, ja no s'hi senten representats, ja no els hi causa cap mena d'il.lusió i d'orgull pertànyer-hi; per l'altra, ha deixat de donar credibilitat a Espanya: els seus reiterats imcompliments han acabat amb la seva paciència. Molta d'aquesta és gent que no fa 10 anys es referia a la cultura catalana en termes de"cultureta"; ara, han creuat el Rubicó, probablement per no tornar-lo a passar-lo en sentit contrari mai més.

Els convençuts de tota la vida. Els que mai hem cregut en l’encaix de Catalunya dins d’Espanya.

El grup més nombrós, de llarg, és el segon. És gent que ha viscut el desencís de la Transició i la Democràcia, gent que esperava, que creia i s’ha vist defraudada pel tancament i l’immobilisme espanyols.

En quant a la valoració de que sense la crisi econòmica res d’això estaria passant, s’ha de reconèixer que és veritat. Això no treu, però, que el maltractament cultural i l’abús econòmic no fossin reals fa 5, 10, 25 anys. L’únic que ha fet la crisi és treure la vena dels ulls, fer evident el que ja era una realitat, un fet patent. Que la gent no hagi reaccionat massivament fins ara, fins que la crisi ha trucat a la seva porta particular, no vol dir que els greuges no hi fossin; simplement quedaven tapats, dissimulats en una relativa o excessiva bonança. L’ésser humà és així, ingenu, ben pensat, superficial. No m’atreveixo ara a jutjar si està bé o no. Segurament és com ho vol la vida i ja està bé. És allò de La Peste de Camus: la inconsciència prèvia al desastre i subsegüent a la victòria...

Pel que fa al tipus d’individu que, a casa nostra, poden malbaratar el procés d’emancipació nacional, veig quatre perfils (cobrint tots ells, un cop més, tota una gama que va d’un extrem a un altre).

Aquest mateix independentista “volàtil”, de novíssima fornada. S’inclinarà cap on bufi el vent més fort, abraçant la fe contrària amb la mateixa passió i convicció inconsistent.

El botifler oportunista que es recol.loca per tal de poder seguir vivint bé, fent –de “boquilla- les concessions que calgui i tendint a aigualir la cosa, si pot i li convé). L’entrada d’en Salvador Sostres al respecte (centrada en els gestos i mots de Mas a Madrid) no té pèrdua. En el millor dels casos es tracta de gent per a qui la cultura catalana és quelcom folklòric, residual, entranyable; un vestigi anecdòtic del passat sols digne de consideració des del sentimentalisme. Gent que conscientment o no, fruit de no cultivar-la seriosament ni de reconèixer-la plenament, està disposada a abocar, en 3 ó 4 generacions, la identitat catalana a la seva desaparició.

L'energumen separatista capaç de caure en la provocació o fins i tot d'entendre la (pre)independència com l'obertura de la veda de tot el que faci olor d'espanyolista o simplement espanyol. Afortunadament sempre han estat casos aïllats, a la perifèria del tarannà i la idiosincràsia catalanes. La violència il.legítima, gratuïta, fora de lloc, irracional no forma part de la nostra cultura, almenys la recent; és un luxe que ni econòmicament ni demogràfica ens haguem pogut permetre mai, i en tot cas mai sistemàticament i a gran escala, com altres... És un tipus de comportament que no té precedents a casa nostra.

L'irredentista, el recalcitrant quintacolumnista disposat a no cedir ni un mil.límetre,  totalment incapaç de canviar o de dialogar, i disposat a emprar totes les difamacions, totes les mentides, tots els enganys, tots els mitjans haguts i per haver per tal de barrar-nos el pas.

En les setmanes i mesos que venen (esperem que no anys), tenim molta feina a educar  i motivar els primers, desemmascarar i desautoritzar els segons, vigilar i controlar els tercers, deslegitimar i posar en evidència els quarts.

Cal encara fer un darrer esforç, una darrera marató per tal de poder, finalment, després de llargs segles, per fi descansar una mica... i, tal vegada, començar a barallar-nos entre nosaltres, en un ring més petit, més familiar i, amb una mica de sort, amb menys joc brut i males arts. 

El dia després (II)

Després d’un tranquil i solitari dinar de supervivència a casa, em va trucar un amic amb qui vaig quedar per saludar-lo a la plaça de la Vila. Ja m’estava bé, perquè no tenia energies per tornar a baixar a l’Arc de Triomf i després tornar a pujar fins a mitja canya. No baixar suposava no veure l’A.V. amb qui havia quedat de trobar en un restaurant on dinava amb uns amics, però la mandra va ser superior. A l’apropar-me a la dita plaça, la quantitat de gent congregant-se i anant amunt i, sobretot, avall amb estelades em va sobtar de valent: no havia vist mai un ambient així un 11 de setembre. Vaig saludar l'amic i alguns acompanyants seus, em vaig resoldre a prendre un americà cafeïnat (contràriament a la versió descafeïnada que solc prendre) amb gel i vaig tornar a casa, a dutxar-me de nou i a canviar-me. El cansament em feia estar moix, i em sabia greu.

Preveient el col.lapse, vaig reconvocar per sms el parell o tres d'amics més amatents a l'esdeveniment a la casa Batlló (enlloc de la Borsa d’un mail previ) i vaig anar cap allà. L'Eixample bullia de gent. Es confirmava cada cop més que seria un èxit extraordinari. Vaig desembocar a València/P. de Gràcia i vaig trigar uns 20 minuts en situar-me, obrint-me pas laboriosament, penosament a través de la gentada (essent, per moments, absolutament impossible avançar de l'atapeïment humà existent). Com qui es troba algú en la densitat de la jungla vaig topar-me amb una amic de la infantesa i primera adolescència de Sitges, amb família i germanes; ens havíem vist a l'estiu a Llançà i a l'Albera; l'atzar i la comunió de sentiments van il.luminar els nostres rostres; l'amic anava amb ulleres fosques i amb  mocador negre arrapant-li el cabell cap enrere, talment un casteller o un pirata. Vaig seguir. Acabo de saber per mail que un dels amics convocats es va quedar "coagulat" a 50 metres del punt d'encontre; normal.

Em vaig distreure veient la gent alegre, escoltant els seus càntics, corejant amb ells les consignes més conegudes, participant de l'excitació que el vol dels helicòpters o l'onejar de banderes independentistes des de balcons i terrats provocaven, veient com alguns globus s'escapaven, per descuit o alliberats deliberadament, cel amunt. Vaig fer tres fotos abans de que el mòbil em digués que prou, que la bateria no donava per a més (havent-me deixat els dos carregadors a l’Albera estava cantat). Pensava amb una barreja de sentiments, el canvi radical que s'ha operat en tan poc temps. He viscut tota la vida amb l'estigma de la minoria i gairebé de sobte passava a formar part de la majoria... No sé si hi estava preparat. Alguna cosa s'havia abaratit, però també normalitzat. Fos com fos, estava vivint la Diada més històrica de totes sol, en una perfecta metàfora de la meva existència tota...

Em vaig anar situant al centre del passeig, buscant el so dels tambors i matant l'espera, ja que passava l'estona i allò no avançava. En alguns dels balcons benestants hi havia barcelonins i barcelonines de pro enarborant senyeres i àdhuc estelades: com s'havia pogut produir una tal metamorfosi? A l'alçada de Diputació, amb recança, vaig acabar abandonant la manifestació, que no acabava d'arrencar del tot. M'havia compromès, també aquest any, a ajudar a desmuntar les carpes i el que fes falta, de la mostra d'entitats (que al final, entre una cosa i l’altre, m'estava perdent... encara que tinc ja molt saturada i concentrada la curiositat), i per la Gran Via, on deambulava una gernació com després de la batalla guanyada, i Bailèn, vaig arribar fins a la mostra.

Començava a caure el dia; no sabia massa què fer i entre una cosa i l'altre vaig acabar duent caixes de beguda dels camions frigorífics al bar situat a la part de dalt; més tard m'hi vaig incorporar i va ser la millor estona de tot el dia: servint i cobrant altercoles, despertaferros i sobretot birres catalanes (Cap d’Ona i Almogàvers: alternatives a la Moritz, que ja s'havia acabat) a tota velocitat o en tot cas a un ritme molt contrastat amb el dels altres companys, esgotats per una jornada d'activitat (i amb constitució un xic limfàtica en algun cas). Va ser un frenesí de servir, comentar, veure cares joves, intercanviar simpaties, fer glops de birra, xipollejar en un terra de cartró, llaunes i ampolles buides... Feia estona que ja no hi havia ni entrepans ni patates fregides, però gràcies a les meves repetides anades al camió frigorífic es va poder allargar potser una hora més l'agonia del bar aquell.

Al final em vaig quedar sol amb un altre i la cosa va entrar en una melancòlica decadència d'existències. Es van endur la caixa i els obridors (després, ja massa tard encara en descobriria un per allà sobre), el darrer company va marxar i vaig quedar-me mig vigilant el poc que quedava a la vista i mig fent temps o perdent-lo: com qui conserva, per hàbit, una posició de guerra ja inútil. El bar estava fet un camp de batalla; em dolia aquella empastifada de deixalles que ni la millor voluntat podia reconduir cap el reciclatge. Tenint temps de lleure, la vista se me n'anava encara més cap a les jovenetes que passaven per allà al davant, però la fiblada de la frustració ja no era la del passat: quelcom en mi havia tirat la tovallola. Menys mal.

Al cap d'una estona em vaig integrar finalment en els equips que anaven plegant taules, apilant cadires i desmuntant les carpes... No podia “escaquejar-me” més temps.  Mes germanes, en J., l’E. i l’A. corrien per allà també ajudant. Va ser, un cop més, una cursa que penses que durarà poc i es converteix en una marató matadora. M'ho vaig prendre com si fóssim a la guerra, deixant-me portar per l'afany de rapidesa i eficàcia, mirant de perfeccionar el gest i el moviment. Devien ser quarts d'una quan vaig tancar finalment el camió amb tot el material empaquetat i apilat a dins. Amb l'A. vam amollar la bandera de l'arc. Mentre baixava l'ensenya, i de manera espontània, em va abellir d’entonar l'himne nacional, gairebé tot sol; ho vaig fer amb prou convicció i bona veu. A mode de final vaig llençar un estentori "Visca la Terra!", que va ser degudament secundat. Vaig encara arreplegar alguns exemplars dels llibres que regalaven als col.laboradors (un de vins catalans i l'altre de testimonis i fotos de la guerra civil de la demarcació de Girona; n’he regalat un a ma mare, sempre disposada a donar la benvinguda al morbo fratricida); també vaig arreplegar 4 retoladors gruixuts que semblaven condemnats a la desaparició (o així em va voler semblar): "botí de guerra"o simple propina. 

El temps de reunir-nos amb l'E. i en J. en el restaurant japonès allí a tocar havia volat feia estona. En S., mes germanes, i la bici de la C. carregada de bosses, vam enfilar passeig de Sant Joan amunt. De seguida el rètol lluminós d'un Kebab va fer la unanimitat de parers. Tant els falafels dels altres com el meu swarma eren professionalment bons. En S. feia estona que començava a navegar, a voler sortir per la tangent... Havia tirat massa de la birra. Vaig arrencar-li que s'avingués a deixar-se acompanyar fins a casa i posposar els seus plans autodestructius unes hores, un dia. El pretext fou que des del balcó de casa seva llençaríem un plec d'octavetes: PROCLAMEM LA INDEPENDÈNCIA ARA (O ARA PROCLAMEM LA INDEPENDÈNCIA, ja no recordo); n'havia trobat un fotimer en una caixa condemnada a la condició de brossa i vaig voler salvar la munició (el pes excessiu va fer que sols ens en quedéssim una petita part, deixant la resta dins del camió confiant en la incerta sensibilitat de qui fes el buidatge i tria d’allò transportat).

El dia després (I)

Un amic íntim ha tingut la gentilesa d’escriure’m per felicitar-me per l’èxit de la manifestació d’ahir (entenc que no tant per la meva –ínfima- contribució a l’organització, com per haver sostingut durant anys un discurs que de friki ha passat a ser majoritari en qüestió de molt pocs anys) i en general per saber com havia viscut tot plegat.

Gairebé d’una tacada l’he respost el que segueix (afegint-hi, al final, consideracions de divers origen).

“Ha estat molt grat llegir el teu simpàtic mail. M'alegra que t'afegissis a la marea humana i que l'experiència no et desagradés del tot. Essent simplement objectius crec que es pot afirmar que poques manifestacions com aquesta (pel que fa a la magnitud i la manca d'incidents i d’accidents) s'han viscut mai ja no sols a l'Estat espanyol sinó a Europa i potser al món. Crec que ens podem felicitar col.lectivament. Malgrat els nostres nombrosos defectes som un gran poble i tenim una gran virtud: la bona voluntat (producte d’una sana humilitat), sense la qual ni  de les millors virtuts es pot treure res de bo. 

S'agraeixen les felicitacions que sols es mereixen a mitges. Alguna cosa he fet, però hi ha gent que ha fet, ara, i fa lustres i dècades molt, molt més que no pas jo. És clar. La meva “heroïcitat”, si es vol, haurà estat, només, aguantar una convicció que m’anava gran, molt massa gran.

T'escric ara però ja t’he llegit aquest migdia sense poder respondre’t: he anat a dinar a la residència amb ma mare. Feia uns quinze dies que no la veia i reclamava ma presència i companyia. Haig de reconèixer que em fa una certa mandra anar-hi. La conversa no és necessàriament avorrida (històries del passat, sovint de la guerra, etc.), però el tempo lent, el lloc, el barri em pesen: aquella Barcelona de Tres Torres/Pedralbes que tant m'ha mortificat l'ànima amb el seu franquisme universal, la seva modernitat llampant, el seu hedonisme de moda, la seva ostentació pija, el seu glamur Puerto Banús... Tot això passat pel filtre de la pàtina nacional-catòlica encara present a la residència Nuestra Señora de la Natividad (per bé que no es pot negar que les monges han fet l'esforç de posar-se al dia en el tema de la llengua i altres), o potser tot es deu, és imputable a uns interiors, a uns espais arquitectònics que em deprimeixen pel poc suc i bruc que tenen: la vulgar, la mediocre racionalitat espacial dels anys 60 i 70 (que la reforma de fa dos anys tampoc ha redimit, tan sols l’ha llustrada).

Una de les coses que em va estar contant ma mare era prou interessant i mereix ser referida. Va parlar del moment precís en que la intelligentsia emergent d'uns joves amb ínfules intel.lectuals i artístiques com un Castellet, un Ferreres (que del falangisme ingenu dels primers anys havia passat al socialisme) i d'altres, i el catalanisme catòlic d'un Jordi Pujol i els seus amics van perdre l'ocasió de fusionar-se (per incomprensions d'uns, elitismes d'uns altres) i van créixer per camins paral.lels i finalment oposats. El progressisme es va, fins a un cert punt, desvincular del país; i el conservadurisme no va anar prou enllà del seu prosaisme d'ordre.  Ma mare, em deia, va assistir a aquell separació, essent perfectament conscient, en el mateix moment que es produïa aquella divergència, que allò era un greu error, fatal per al país. Diria que el temps li ha donat la raó amb escreix.

El dinar ha transcorregut bé, a la zona de taules reservada als residents que reben visita. A l’entrar he saludat a la meva tieta M., que recentment s’ha trencat el braç i estava sola, tal vegada malhumorada, com sol ser la tònica dominant. El braç esquerra, encara embenat li feia una S d'uns 30 graus. Ho he trobat un xic preocupant i anguniós. Pobra. Penjada en una de les parets laterals del refectori "oficiava" una bandera catalana amb, enganxat amb agulla o clip, un full on hom podia llegir els romàntics versos que parlen de l'orígen de la senyera.  

El càtering no ha donat sorpreses, ni bones ni dolentes: pèsols saltejats amb trossets de pernil i estofat de vedella; de postres raïm. Anant a cercar aigua purificada he vist, asseguda en una taula amb dues senyores més, la meva altra tia, la C. (K. pels amics, sobretot amants del ioga), la que ha estat una infatigable madrina d’un servidor. Acaba de fer 89 anys i el seu tema favorit, aquests darrers anys, és la independència de Catalunya; ens hem felicitat. 

Una comensal de la taula, que em relaciona encertadament amb el poble de Capmany, ha tret el tema de l’alcalde lliurant la bandera catalana del consistori del dit poble en l'acte institucional al Parc de la Ciutadella (en relació amb l'incendi de l'Alt Empordà d'aquest estiu); no l’he entès del tot bé i m’ha semblat que es referia a la bandera de Capmany, que en té una (una cosa com africana o bàltica, amb morats i verds), a no ser que sigui la del Consell Comarcal (!). Sí, sí, era això, era així, era això mateix.

Després del dinar -catering com de col.legi, en sintonia amb el conjunt-, amb interrupcions del fill d'una resident nonagenària -un i l'altre catalanistes i alhora de l'Opus- interessant-se pel meu recorregut a la manifestació i comparant-lo amb el meu (un bucle ferroviari de vist i no vist Premià-bloqueig humà-Premià). És un personatge curiós, que em saluda en anglès perquè sap que el parlo mitjanament i que fa gala d’una exquisida educació. 

No sabent massa què dir més li he parlat de la columna del dia d’en Desclot (Vicent Sanchís) en la que diu que si fóssim un país normal el president dissoldria el parlament i convocaria eleccions, i si fóssim un país desesperat la gent s’hauira quedat al carrer; com no s’ha fet ni una cosa ni l’altra l’articulista conclou que no som ni un país normal ni desesperat i es pregunta què som. Li ha fet molta gràcia i m’ha demanat el diari per ensenyar-li i explicar-ho a la seva mare. Tot un personatge de balneari colonial.

Després d’obrir la porta de la capella i donar les gràcies amb uns breus mots (avui ma mare devia tenir pressa) hem pujat, com sempre fem, a la seva habitació: petit rebedor amb armaris empotrats, bany, tauleta rodona, butaca, llit, mapamundi, sécretaire, estanteria-bufet, dues cadires, ventilador de sostre i tele de plasma pantalla de no sé quantes polsades (regal de mon frère); balcó amb estelada i senyera a la vista, algun seient d’intempèrie, dos o tres testos i un parell d'escultures al terra (la que fa uns anys -un ocell Piqué-  va caure daltabaix, sobre la gespa del jardí, amb un cop de vent, i un bust femení d'alabastre d'estil renaixentista). M'explicà que li feia mandra anar a veure una senyora moribunda de la residència; temia la seva mirada. Li he dit que fes l'esforç, que se sentiria millor. Hi havia estat més o menys companya de picabaralla: dos genis enfrontats però que es fan mútuament gràcia. 

Se'm queixà de que havia anat, per segon o tercer any consecutiu, a resar a Santa Maria del Mar per tots els catalans que havien mort o sofert persecució per Catalunya (una iniciativa montserratina), i que cap mitjà s'hagués fet ressò de la notícia. Hi havia anat amb quatre companyes de la residència; no hi havien anat més perquè havia circulat el rumor de que era perillós... Li he preguntat si l'església era plena i m'ha dit que sí, de gent gran amb alguna excepció. Li he donat la raó, com no. El titular de El Mundo especulant amb jugades presidencials ("La jugada del independentismo se le va a Mas de las manos"), incapaços de pensar i de creure que hi hagi un poble fart molt més enllà del president, i l'ABC centrant la primera plana en la victòria de la selecció espanyola i presentant la manifestació amb sentència igualment curta de vista: "CiU agita un polvorín". La Razón estava, per un cop, a l'alçada: "Desafío independentista" (sobrant-li el to un xic massa guerrer, però).

Hem vist les notícies; activitat insòlita per a mí. Comunitat internacional, aprovat justet (cap menció, obviant molt massa, el rerefons cultural, polític, de la cosa; limitant-se a la crisi econòmica). Polítics espanyols: un suspens tot just atenuat per en Rubalcaba i per en Posada (aquell, president del Congrés, amb cara de peix del plestocè). Ahir vespre sembla que TVE es va cobrir de glòria parlant-ne només cap al final del noticiari, a l'alçada dels successos menors i de les fires gastronòmiques. Cap vergonya. 

El meu dia va ser bastant llarg. A les 7 del matí era allà ajudant a muntar taules i a carregar de beguda i de gel les neveres dels dos bars. A la llibreria de la mostra vaig comprar uns pocs llibres: Barcelona cau, de Valentí Puig (no he llegit mai res d'ell però passa per ser una ploma de primer ordre; simpatitzant del PP, curiosament: ja sabem que escriure en català, i encara bé, és una pràctica rara en l'àrea d'influència d'aquest partit), Negre de merda, de Matthew Tree, un llibre de fotos de la guerra civil (incomprensiblement barat: 12€) i Drames rurals, de Víctor Català (amb una portada de somni: un gravat d’una arbre gegantí, un dia de vent, una figura humana desdibuixa als seus peus). A les 10 vaig tocar el dos cap a casa, amb l'estelada comprada per capa, sorprenent-me un cop més del nombre notable d'estelades penjades en els balcons (apart de les senyeres, de fa temps, per a mí, mancades de significació política) en un barri tan d'ordre com és la dreta de l'Eixample. 

Abans de marxar havia assistit a la hissada de bandera: cants dels segadors amb veu femenina portant la veu cantant i salva de fuselleria d'un escamot de soldats de la Coronela (el cos militar que va defensar Barcelona el 1714), amb ordres de sots-oficials i maniobres d'instrucció castrense; ja els hi vist en una altra ocasió: actuen com si realment s'ho creguessin... té un punt còmic i inquietant. Un grup de castellers i de pubilles (algunes capaces d’originar algun drama rural), corria per allà, com l'any passat. Crec que actuaven per la banda del monument a Rafael Casanova (per on desfilaven autoritats i vips, i que per això romania acordonat policialment). 

Sortint de l'armari nacional (IX i final)

Espanya ha jugat la carta del tenir; nosaltres ens hem vistos abocats a centrar-nos en el ser. Tenir o ésser, heus aquí la qüestió, l’etern debat existencial de la matèria i l’esperit, del visible i l’invisible. Ja se’m perdonarà el maniqueisme, però ara i aquí, en aquest moment, és clar qui està encarnant el paper del mal i qui el del bé.

Arribem al final del conflicte coixos, molt tocats, però íntegres, havent salvat l’essencial. Ells hi arriben aparentment forts però completament desballestats i desorientats per dins: sense idees ni projectes constructius a la vista, amb una marca Espanya que s’enfonsa com un roc al fons del mar. Ens van fer confessar amb rodes de molí, fent que cresquessim, ens eduquessim d’esquenes a la nostra llengua i cultura (encara recordo que a l’edat en que hauria hagut d’estar descobrint els clàssics de la literatura catalana em tocava empassar-me El sí de las niñas de Moratín, La Regenta de Galdós, La tía Tula de Miguel de Unamuno o El Árbol de la ciencia de Pío Baroja, que està molt bé, però no deixa de ser una suplantació escandalosa d’un Narcís Oller, un Joaquim Ruyra, un Verdaguer, un Maragall, un Víctor Català -Caterina Albert- o un Prudenci Bertrana), ens han tingut contra les cordes durant segles, suportant, tenint que encaixar el que ells no haurien tolerat ni un minut, ni un segon… Que facin un moment l’exercici d’imaginació i quedaran bocabadats sinó esglaiats.  

L’Aznar deia fa poc: “No nos gustan los catalanes, pero no podemos dejar que se emancipen, o sea que estamos como el perro del hortelano”. Gràcies expresident, més clar, l’aigua. En Peces Barba (pare constitucional…) va dir allò tan maco de “Hay que bombardear Barcelona cada cincuenta años”, afegint que a Espanya, el 1640, li hauria convingut més quedar-se (sic) amb Portugal que amb Catalunya. Gràcies, ex–pareconstitucional (!) per obrir-me els ulls. Ens arriba també que a la chirigota de Cadis (que deu ser la festa major) d’enguany, la cançó "A la mierda, los catalanes”) va rebre el premi de l’Ajuntament i va ser retransmesa a la televisió oficial de la Junta d’Andalusia. "Cría cuervos y te sacarán los ojos" (salvant les distàncies engendradores)… Aquest darrer lamentable episodi em recorda allò que cantaba o feia cantar en Queipo de Llano durant la Guerra Civil: “¿Dónde están los catalanes?, matarile, matarile, en el fondo del mar, matarile, matarile”. N’hi ha per preguntar-se si pot ser que un país, o la majoria de la seva gent, perdi la raó i enfolleixi. A Alemany això va passar però va durar uns escassos lustres, aquí portem segles: un terrorisme amb intensitats i velocitats variables, però suficients per acabar amb els nervis destrossats de qui vulgui entendre-ho i oposar-s’hi.

Però hi ha una altra Espanya, la d’un ex-coronel Inglès (cessat l’any 90 per haver reclamat la professionalització de l’exèrcit) que afirmava fa pocs dies que era per la força de les armes que Catalunya havia pertingut a Espanya. O d’un Miguel Bosé que admet que no es pot forçar a ningú a ser el que no vol ser (evidencia a la que potser ha trigat unes dècades a arribar, però almenys, ell, hi ha arribat), advertint-nos (amb un deix de velada amenaça?), que ens trobarem sols: sí, però més val sols que mal acompanyats, la veritat. I altres exemples, segurament silenciats, de gent de bona voluntat, que veu les coses com són, i no es deixa arrossegar pel corrent de linxament, que es resisteix a caure en el fácil reflex del boc emissari, en l’orgia de persecució que plana en l’ambient i que sembla per moments voler emprendre el vol. Gent sencera amb qui hauria estat maco constituir una confederació de pobles ibèrics. Però la Bèstia és poderosa i vol el seu botí, la seva víctima... I un avís als que vulguin jugar a dues bandes (amb bones o oportunistes intencions): la dita bèstia no és amiga de fer distincions, entre d'altres coses perquè el que vol, el que necessita com a raó de ser és tenir i vèncer un enemic, i per tant buscarà simplificar posant a tothom en el mateix: sac: tots els catalans, pel mer fet de ser-ho,independentment de si som o no separatistes, som sospitosos de desafecció... La presa, per a ser presa, ha de ser ben visible i el més compacta possible.

El president de la Comissió Europea també ens ha alegrat i animat d’allò més dient que la independència és un afer que es pot discutir dins del marc del dret internacional (de forma doncs unilateral, saltant-nos els hipotètics permisos d’un Estat espanyol castrador i cerril com ell sol).

Bé, tot això per dir que hi ha marge per a l’esperança, i que molt probablement és ara o mai.

Amb una mica de sort, amb bona voluntat i coratge demà farem història, que voldrà dir tornar a la nostra història. Volem viure en un país normal, amb gent raonable; la mascarada, el ruedo ibérico ha durat prou, que segueixin sense nosaltres.

Que tinguem sort. Potser aviat podrem viure o, almenys, morir en pau. Bona Diada a tothom.

Sortint de l'armari nacional (VIII)

Sou massa petits, no sou viables (i no teniu experiència)

Tot l’important i vàlid de la vida és detall, és a nivell humà. Quant més petit és un estat més “grans” són els seus habitants. Nosaltres deixem les entelèquies per a ments mandroses i megalòmanes. Busquem la verticalitat, la responsabilitat, el compromís amb el tros de terra que ens ha tocat. Tenim prou feina, no ens calen cabòries, miratges grandiloquents.

L’Estat-Nació ja no és el que era

Assistirem (i tal vegada contribuïrem) a la seva desaparició des de dins, no des de fora, essent agents actius, no passius. Ara bé, cedirem sobirania cap al més petit, no cap al més gran: volem fer individus cada cop més independents, no cada cop més atomitzats, reduïts a la impotència per un suposat ordre llunyà, estrany, fred i interessadament manipulador.

Conclusió

Bé, això és gairebé tot. Hem de confiar que els espanyols de bé ens entenguin i del silenci indiferent, permisiu envers els seus compatriotes intolerants passin a una actitud bel.ligerant i realment regeneradora del seu país (tenen feina…). Hem d’esperar que entenguin que el que hi ha en joc és la llibertat i la dignitat, de tots, no sols la nostra; que els que ells perden (una vacu sentiment de poder, una comoditat decadent, una facilitat egòlatra) és infinitament inferior al que nosaltres, i per tant una part de la Humanitat, guanyem. Els catalans hem d’aprendre a viure sense amo, sense necessitar emmirallant-nos en quelcom de “gran”; els espanyols han d’aprendre a viure sense la nostra ajuda i contribució, a espabilar-se tots sols (sense majordom, capataç, secretari o ajuda de cambra, segons el lloc i moment). Tots i sortirem guanyant, tots esdevindrem millors. Esperem que siguin generosos i que vegin que una unitat de la que no tens dret a separar-te no és cap unitat vàlida, sòlida, legítima.

Als catalans que per excés d’escrúpols no volen sentir a parlar d’un estat propi (“serà igual de corrupte i opac que qualsevol altre”), els hi dic que no acceptar el repte és un infantilisme, és no voler fer-se adult. El risc d’acabar sent un estat “com un altre”, existeix, és clar, però no voler donar-se l’oportunitat de fer-ho millor és absurd i imperdonable. A més, en el pitjor dels casos alguna cosa s’aprendrà i es salvarà. Voler romandre tota la vida en la llibertat vigilada, condicional d’una eterna adolescència és d’una covardia patològica que no té nom. Fem el pas, i un cop tinguem l’estat, fem l’impossible per millorar-lo o, si realment no ens en sortim, desmuntar-lo. Fem, però, l’intent d’esdevenir adults, i no ens quedem en el paper de somiatruites o de pusil.lànimes, com els pirates d’Astèrix i Obèlix enfonsant el propi vaixell, que se sabotegen abans de probar de dur a la pràctica cap empresa d’envergadura.

Resumint, els espanyols han d’aprendre a ser humils i autocrítics, nosaltres a creure en nosaltres mateixos, a tenir autoestima i ser dignes. Tots tenim feina. Cal girar full i deixar enrere una història comuna desgraciada. Ni Espanya ha tingut el geni francès per anorrear-nos (no n’hi ha prou amb imitar el jacobinisme per saber-lo aplicar amb èxit: cal donar quelcom a canvi, no sols un idioma, per important que sigui, per anul.lar un poble, per manllevar-li la seva identitat), ni nosaltres hem estat prou lleials a nosaltres mateixos: hem potinejat amb la nostra ànima col.lectiva, hem mercadejat amb el nostre honor, hem especulat amb coses sagrades, el que ha fet que hem adoptat la postura de l’esclau, aquell que es creu que tot el que ell és, pensa o fa, ho és, ho pensa, ho fa, gràcies, per liberal merè del señor (allò de by her gratious Majesty en versió celtíbera).

En aquest sentit és interessant veure el triple art dels espanyols en tres maneres de fer inveterades (i pròpies de l’exerci del poder) Per una banda, reconèixer a toro pasado les malifetes que ens han fet (quan és ja un tema vox pòpuli) restant-los importància (un bon exemple seria el déficit fiscal: els mateixos polítics i opinadors que el negaven fins fa pocs mesos –i en alguns casos arribaven a afirmar que erem unes sangoneres pressupostàries, ara, la majoria (no tots!) el reconeixen sense CAP DISCULPA, sense CAP MEA CULPA de cap mena (!), amb un impudor, un desvergonyiment, un cinisme que clama al cel, escruixidorament insultant. D’això se’n pot dir no ja deshonestedat, sinó, directament, mala fe intel.lectual. La segona habilitat és aquella consistent en fer-te creure, inspirant el que dèiem del capteniment mental d’esclau, que les coses són per concessió d’ells: sols quan ells les otorguen i les reconeixen tenen l’autenticitat del real. Ells, com tot poder autoritari, es van arrogar en el seu dia la funció de definir el que era i el que no era, el com i el quan; es van erigir en la font en la que havíem de beure i creure tots. Que ells segueixin amb aquesta inèrcia distorsionadora és llur problema, nosaltres, però, hauríem de substraure’ns d’una vegada per totes a aquesta hipnosi. La tercera destresa és la força de la negació per la via del silenci: no hi ha millor manera de negar una cosa que ometre sistemàticament (parlar de) la seva existència; de fet és una forma subtil però radical de repressió: a partir d’un cert moment esdevé tabú esmentar o fins i tot pensar l’existència de la tal cosa.

Sortint de l'armari nacional (VII)

Mai havíeu estat tan bé com ara

Sempre hem viscut encongits, incòmodes, maltractats i oprimits d’una manera o d’una altra i els matisos històrics ja no ens interessen, gràcies. Sols en la llibertat plena i total s’està realment bé. És el que volem. No hi ha res més degradant que dependre d’algú altre, sobretot si no t’aprecia i s’aprofita de tu. Ja hem fet prou l’experiència de tenir un estat contra nosaltres, ara volem tenir-ne un a favor nostre, que sols pot ser el propi.

El nacionalisme català és un invent de la burgesia

El nacionalisme no és més que una paraula per designar el corrent de la tradició: hi ha un moviment natural de pertinença que travessa el temps i les generacions. Prendre’n consciència (quan des de fora s’ha volgut esmicolar aquest sentiment per tal d’aïllar i acovardir els individus d’un determinat territori, d’una nació o una altra) no té res de dolent i no és l’invent de ningú (o ho és de tots, que ve a ser el mateix). Aquells que neguen l’existència del nacionalisme solen estar instal.lats, repapats en el propi de manera patent; els hi molesta que algú altre pugui tenir, sentir el que ells tenen des de sempre: una identitat, un imaginari col.lectiu, una història. Es comporten com els rics a qui els hi reca que els que no ho són pugui gaudir dels seus mateixos benfets. Pura supèrbia i, paradoxalment, enveja.

La burgesia catalana, en termes generals ha estat més un fre que un motor. Com ha passat arreu històricament, s’ha venut al millor postor i ha fet el paper de classe dirigent en país colonitzat: per llagoteria i acomplexament o a canvi dels privilegis atorgats per la metrópoli, va anar renegant en major o menor grau del país i la seva cultura i ha emprat sistemàticament el seu ascendent, la seva influència per esmorteir i desviar el natural impuls cap al reconeixement i la plenitud de la pròpìa identitat.

Així doncs, es pot afirmar sense por d’equivocar-se, que l’actitud de la burgesia catalana ha fluctuat entre el col.laboracionisme descarat i el regionalisme de puta i Ramoneta (per dir-ho amb una expressió que aquests dies ha reviscolat fins a primera plana). Sols una part, relativament petita, s’ha mantingut fidel al país, salvant els mots i l’honor.

Com a consideració de caire general, afegirem encara que som del parer que el nacionalisme, com la majoria d’ismes, pot ser també nociu. Per a mi la línia divisòria és molt clara: hi ha els nacionalismes ofensius (normalment grans, ves per on), i els defensius (gairebé sempre petits, carai amb la coincidència…). Hi ha els imperialismes i les lluites d’alliberament nacional, el  peix gros i el peix petit. El gros hauria d’anar més enllà de la seva voracitat, i el petit demostrar al gran que hi ha altres maneres de fer i de ser al món.

La Història (ja) s’ha acabat, heu fet tard

La història, com la vida, no s’acaba mai fins que no s’acaba definitivament. I fins que no arriba  aquest moment tot és repeteció, reinvenció, esforç, assaig, error, encert, il.lusió, esperança. Com diu la dita: “Tot està per fer, tot és possible”.

I parlant d’història, el que està succeïnt és més aviat la repetició de la història. Estem al final d’una segona restauració. La primera va durar del final de la Primera República fins a l’abdicació d’Alfons XIII: bipartidisme pur i dur, desastre de Cuba i Filipines, falsa regeneració amb aventures marroquines, cop d’Estat i enfonsament en la incompetència i la corrupció. La segona ja la coneixem i l’hem patit prou.

En un país normal, amb el desastre colonial n’hi hauria hagut prou per canviar radicalment de classe dirigent i de mentalitat dominant (m’explicava mon germà que a la Batalla de Cavite, l’almirall Cerbera Cerbera va rebre l’ordre d’aplicar el principi del manda huevos (o el por cojones equivalent), va sortir amb la flota i va veure com aquesta era enfonsada per una armada nord-americana fora de l’abast dels seus canons; a la Batalla de la Habana va passar tres quarts del mateix: en ambdós casos la marinería ofegada es va comptar per milers d’individus). La cosa va durar encara tres dècades: al.lucinant. Ara, amb el clamorós bluf de l’economia espanyola, amb l’escàndol de les seves infraestructures fantasmals, amb l’atemptat aznarià de privatitzar empreses publiques cedides a amics de l’escola, amb l’obstinació per reflotar una banca podrida –Bankia i altres- amb diner públic, amb la negativa irracional de recolzar el corredor mediterrani (preferint creuar zones desèrtiques i fer un costossíssim túnel de no sé quants quilòmetres pels Pirineus), amb tot això i més, el normal és que tot el país, en massa, demitís, però no, els molt fatxendes, fatus i repel.lents encara volen donar lliçons. Molt bé, però aquest cop que no comptin amb nosaltres.

Sortint de l'armari nacional (VI)

L’Estat-Nació ja no és el que era

No són poques les veus que ens adrecen aquest comentari carregat de malévola satisfacció. Congratulant-se perversament ens venen a dir allò de: “Heu fet tard, la festa ja s’ha acabat, ens ho hem menjat i begut tot, en prou feines queden les escorrialles”. En l’actualitat, afirmen, són les grans instàncies com l’FMI, El Banc Mundial, el BCE, la Comissió Europea, la Sra. Merkel qui decideixen la política a seguir, i els estats, i més si son petits, no podem fer altra cosa que obeir.

És interessant observar que es tracta d’un comentari de combat de reraguarda, d’algú que està perdent la partida i admet, anticipadament i implícita, sentir-se ja vençut. No treu, com deiem, que és un dard amb insidiosa mala llet (una fletxa parta, que deien els romans referint-se, inicialment, als genets parts que fugien tot disparant, amb mortal encert, cap als seus perseguidors): busca devaluar el que als catalans tant ens haurà costat aconseguir. Ells que han defensat, i encara defensen, aferrissadament l’Estat-Nació, els hi falta temps per restar-li vàlua tan bon punt et vols dotar de la mateixa estructura que ells han gaudit durant segles… Sospitós. Volen que tu assumeixis la depreciació de la cosa mentre ells fan mans i mànigues per salvar, reapuntalar la seva propia realitat estatal. “No val la pena”, et diuen, mentre fan càbales i suen suor freda per poder seguir aferrant-se a la sobirania del seu Estat… En fi, un joc de mans hipòcrita tirant a ridícul per evident.

Però hi ha més. Aquest enfocament d’un suposat canvi de paradigma polític obvia almenys dues coses. Una, que la pèrdua de sobirania és simètricament proporcional a les cagades que hagis fet, i dos, que la democràcia, si es creu realment en ella, és més forta que qualsevol instància internacional habuda o per haver.

Pel que fa al primer punt, és evident que Espanya es va inflar com la granota de la faula de La Fontaine i ha rebentat de mala manera. Si especules enlloc de crear, si abuses enlloc d’esforçar-te, si t’obnubiles enlloc de mantenir-te lúcid, si gastes més del que tens, si malbarates en coses inútils, és evident que tard o d’hora, siguis un individu o un país, tindràs una trompada i t’enfonsaràs. Hi ha països que en els anys d’orgia de creixement fictíci van ser prudents i ara estan capejant la crisi sense intervencions majors. Mantenen un considerable nivell de sobirania nacional.

Pel que fa al segon, es tracta d’un repte que és maco, apassionant d’assumir: què podrá més la política o l’economia, el poble o els macroorganismes internacionals, la democracia o la imposició? És la batalla eterna de l’existència humana, i és un dret i un deure de viure-la, de lluitar-la amb els propis mitjans, a la seva manera. Catalunya fa 300 (o més) anys que es debat, de forma indirecta però intensa, en aquests riscos i dilemes. Vol afegir la seva veu. Si volem un país lliure és perquè volem un país millor. És un dret i un deure. Tenim el convenciment de que el nostre esforç pot ser útil més enllà de nosaltres.

A més, per retallada que estigui la sobirania sempre hi ha un munt de coses que pots decidir tu mateix; tenir estat propi, per tant, sempre és un bé. T’estalvies, com a mínim, una dependencia. Enlloc de dues (la de l’estat del que formes part i la de les poders internacionals) en pateixes sols una, el que simplifica les coses i, en el cas català, tal com s’està veient negativament aquests dies, fas que la pressió sigui menor. L’animositat i l’abús que es practicaría envers nosaltres des de fora sempre serà menor que el que es practica actualmente des de qui se suposa que ens hauria d’aixoplugar, defensar, protegir. Volem negociar, el que sigui, en termes de propietaris de casa nostra, no en termes de llogaters, deixats de banda i calladets. Volem tenir veu i vot sobre les nostres vides i la terra que ens sosté i dóna vida.

Recapitulació

Hem explicat, desenvolupat el millor que hem sabut les objeccions que es plantegen a la nostra voluntat de constituir-nos en estat. Recapitulem-les breument i consignem, en pro de la claredat, la nostra rèplica ara ja de manera, sintètica.  

No heu estat mai (una nació)

Sí que ho hem estat (sinó molt probablement no seríem aquí ni parlaríem d'aquestes coses) i de tota manera el que compte és la nostra voluntat de ser, amb ella ja en tenim prou: la legitimitat rau en el voler i en el ser capaç. Afirmant-nos no neguem ningú; callant ens neguem a nosaltres mateixos i, fent-ho, faltem al deure davant de nosaltres mateixos, de la Història i de Déu (i que els incrèduls, els ateus em perdonin, si poden...).

Sou (una) minoria

Ho vam ser, ja no ho som (a Catalunya, s’entén, que és l'únic que pot i ha de comptar). El poble ha perdut la por i s’està retrobant a sí mateix i agafant confiança i esperança. L’etapa d’acomplexament i d’alienació (autonegació, autoodi) queda enrere. La temptació económica i individualista (trobar en els diners una compensació, i en la “salvació” estrictament personal una sortida)  ja no és possible ni atractiu.