Sortint de l'armari nacional (V)

Queda el dubte de saber si els humans poden incidir (i en quin grau ho farien) en el pas d’una cosa a l’altre (tractament d’un determinat ordre en un cas, i manteniment o refundació d’aquest en l’altre cas), o si l’evolució segueix lleis alienes a la voluntat humana.

Vivim, però, en la il.lusió de que sí que podem afectar el nostre destí, que sí que existeix el lliure albir, la llibertat no sols de decidir sinó també, naturalment, d’afectar els curs dels esdeveniments humans. És doncs en aquesta il.lusió que uns volen que res no canvïi (o ho faci en un determinat sentit), i uns altres volem que les coses sí canvïin (o tornin, modificades, a un determinat estat anterior).

El que està clar i no es pot discutir és que, per a bé o per a mal, res és definitiu. A principis de segle XX Europa comptava amb una vintena d’estats. Ara n’hi ha una quarantena. Fa cent anys, “oficialment” (per a la majoria de l’opinió pública europea i mundial), els irlandesos, els polonesos, els lituans, els txecs i d’altres “no existien”, no existien com a nació, o en tot cas amb estat propi; ara aquests pobles tenen el seu propi estat i a tothom li sembla bé i el més normal del món. Podria passar el mateix amb Catalunya i altres nacions: passar de la no-existència a l’existència normalitzada, generalment acceptada, deixant enrere els escarafalls i les amenaces. Temps al temps.

Sou massa petits, no sou viables (i no teniu experiència)

En l’ordre dels arguments “tècnics”, aparentment o sincerament lliures d’irracionalitat sectària, hi ha la qüestió de la grandària. A un espanyol, acostumat a pensar en termes de poder, no de democràcia, li sembla que tot el que és petit és inviable i àdhuc inexistent. Són segles d’una psicologia d’horitzons esteparis, imperials que fan difícil, gairebé impossible imaginar que la realitat és primer i principalment petita, local, pròxima, concreta. Els hi costa molt d’entendre que la grandesa està en elevar el petit al gran, a una dimensió superior en termes de qualitat, no de quantitat. Per a ells, sembla no haver-hi més grandesa que la horitzontal, la del domini, no la de l’excel.lència. Segurament això és herencia dels segles en  que van viure amb l’obsessió de l’extensió, dels límits (la “frontera”). Aquesta tensió devia fer que se’ls hi forgés una identitat basada en la conquesta. El món, la realitat es reduïa a la força i a l’afany d’ampliar militarment el propi territori, la propia base… material i, en el fons, també psicològica. Aquesta mentalitat hauria comportat un doble déficit: per una banda el relatiu desinterés per allò conquerit (l’interès està en l’anar més enllà, no en el treure profit del que ja es té); per una altra, el sentiment inextingible de que allò que es té és sempre insuficient: la sensació de buit que cal combatre, matar, escapar constantment per la via no del comerç, el treball, la invenció, el nomadisme, no: a través del que ja hem dit, la conquesta, és a dir de l’apoderar-te del que no és teu.

Deixant de banda aquestes consideracions de tipus sociològic (que explicarien una certa aprensió i incomprensió) i enfocant la qüestió en termes més “pràctics” i immediats, direm el que salta a la vista. Arreu del món, i certament a Europa, hi ha molts estats petits. Deixant de banda els més petits (Andorra, Liechtenstein, San Marino, Mònaco, el Vaticà i, ja una mica més grossos, Malta, Luxemburg i Xipre), tenim tot un reguitzell d’estats de dimensions molt semblants a una futura Catalunya: Bèlgica, Eslovènia, Holanda, Txèquia, Eslovàquia, Irlanda,  Dinamarca, Croàcia, Bòsnia, Sèrbia, Montenegro, Lituània, Estònia, Letònia, Macedònia. Podríem tal vegada afegir encara Noruega, Finlàndia, Islàndia, Àustria, Hongria, Bulgaria i Romania i Grècia però estaríem anant potser massa lluny i tampoc ens cal. Catalunya encaixaria perfectament, en termes de quilòmetres quadrats i de població, entre els casos esmentats en primer lloc, ajustant-se gairebé matemàticament al seu terme mig (d’extensió i població).

Tret d’Holanda, Dinamarca, Bèlgica i Sèrbia, la resta d’estats són de creació recent (tot i comptar amb precedents històrics; igual que Catalunya, un cop més). Cap d’ells ha donat senyals, hores d’ara, de voler tornar a cap situació prèvia de menor sobirania (això és una exclusivitat de Portugal i potser va ser un moment de feblesa ja superat). Amb majors o menors dificultats (comparables sinó equivalents a les dels grans estats) se’n surten, van tirant. I és que ser independent és tenir marca propia i això visualitza el país de cara a dins i de cara a fora, el que es tradueix en dinamisme econòmic i social.

En el cas de Catalunya aquest impuls, aquesta empenta, la sinèrgia que donaria la independència seria doblement important, ja que és un país industriós, amb teixit productiu i humà. Posar-se al dia no hauria de ser gaire dificultós. Si ens comparem amb altres casos semblants, resulta que som més que viables, som, a mig termini, un èxit gairebé assegurat.

En quant a no tenir experiència, tot s’aprèn, i més quant t’hi va el coll. Els altres paísos de nova formació tampoc en tenien i n’han après. No pot haver-hi cap dubte que nosaltres farem el mateix.

Hi ha una veritat d’ordre general que hem de tenir molt en compte: la responsabilitat passa pel petit. La feina ben feta, la qualitat, l’equilibri exigeixen una atenció i una concentració que sols es dóna en les coses petites. Tenim, però sols som en el petit, en allò que estimem i que és un reflex del nostre treball i del nostre respecte. Aquesta i altres són les lliçons que una Catalunya independent pot aportar al món, si ens deixen els que necessiten posseïr per a ésser, per a sentir-se vius, és clar. Entre d'altres que petit és un concepte relatiu; a més small is beautiful…

Sortint de l'armari nacional (IV)

La burgesia catalana va passar a ser addicte, afecta al règim, i per tant a Espanya, com potser mai anteriorment. Era l’època de l’estraperlo i de l’atorgament de concessionàries a dit (en recompensa pels serveis prestats a l’alçament). Després, el boom econòmic, la cultura de masses i la immigració galopant vindrien a completar el nefast panorama.

Venir ara i dir que la burgesia catalana fa temps que maquina, que ordeix la separació amb Espanya és propi d’una ment infantil farcida de tòpics i prejudicis. La burgesia catalana està fent tot el que pot i més per salvar la pertinença de Catalunya a Espanya (que és el negoci del que ha viscut sempre), i només en el cas de que se la segueixi escanyant, alguns dels seus elements, els que estiguin sortint malparats de la cojuntura actual, es plantejaran seriosament el divorci.

Fa gràcia perquè hi ha gent, catalana, que, per confon, inconscientment o no del tot, el catalanisme amb aquesta burgesia franquista que sempre ha estat anticatalana. La confusió o jugada intoxicadora porta la paradoxa fins al paroxisme: els que han fet tot el possible per ofegar la catalanitat durant quaranta anys de dictadura (i 35 més de democràcia) resultaría que serien els mateixos que ara volen la independència…! Demencial.

Insisteixo, la tergiversació, fruit de la ignorància o de la voluntat difamadora, és potent: una minoria "franquista", els rics burgesos, s’han tret de la màniga un artefacte mental per tal de seguir dominant el cotarro. Ometen tota referencia al poble català, es suggereix que o bé aquest no existeix (?) o bé que no participa en absolut de l’esperit nacionalista…

Ja se sap que sovint són les mentides més grosses les que passen millor, les que tenen més èxit. Aquest seria un cas sonat.

La realitat ja la coneixem, i no és més que la repetició d’un escenari ja conegut: el conjunt del poble i una petita part de la burgesia (la que va crear Òmnium Cultural, Edicions 62 i tantes altres iniciatives culturals dels 50 i 60), després de servar, en les catacumbes de la llarga nit franquista, els valors nacionals en clau cultural, i decebuts de la democracia, ara han emprès el camí cap a la plena emancipació, camí que ha de ser, per tant, també i sobretot polític.

La Història (ja) s’ha acabat, heu fet tard

A l’ésser humà sempre li ha agradat creure que el present, el seu present ho és tot. Es tracta, de fet, d’una necessitat psicològica que té a veure amb, per un banda, les ganes de les coses tinguin una conclusió (un final si pot ser perfecte) i l’afany d’immortalitat: per poder ser, per poder complaure’s en la irradiació del propi poder cal que el temps es deturi. Es tracti d’un individu o d’una col.lectivitat, no hi ha res que el negui, la negui tant com el pas del temps. De què serveix un poder horitzontal (espai) si no gaudim també d’un poder vertical (temporal)? És cert que la resposta a aquest corcó existencial no sempre es resolt amb l’immobilisme. La fugida cap endavant sol ser, i és la característica dels nostres temps moderns, la resposta més habitual. Sigui com sigui, el que és clar és que el detentor del poder no vol, lògicament, que les coses canvïin: buscarà per tots els mitjans consagrar l’stato quo com a definitiu, i els canvis que vulgui o estigui disposat sempre aniran en el sentit de reforçar, amplificar aquest stato quo, mai de modificar-lo, el que seria suicida.

 Hi ha molts exemples d’aquest voler “haver arribat al cim”, d’aquest voler vencer el temps i viure momentàniament en la il.lusió de que s’ha aconseguit: que tot serà ja sempre més una plàcida repetició del que volíem. Em ve al cap el cas de Hegel que deia,o deixava entendre, que ell –o la seva obra- era la culminació de la història i que aquesta, amb ell, havia arribat al seu terme. Fa uns anys, Francis Fukuyama pontificava que el capitalisme neoliberal era la estació, l’estadi final de la Humanitat… Però no són només individus aïllats els que han cultivat aquesta quimera, també hi ha grans imperis històrics que han cercat l’anul.lació del temps. Un exemple seria el xinès, en més d’una, sinó totes, les dinesties que van regir els destins d’aquell immens país, autoanomenat imperi del Mig (que pot sonar humil però és més aviat tot el contrari; del mig, és a dir del centre: el quilòmetre 0 de l’espai… i el minut 0 del temps. El canvi, a la “xina mil.lenària”, era no sols mal vist, sinó percebut com un atemptat a l’ordre.

Han passat els anys, els mil.lenis, però les coses no han canviat tant. I la prova la tenim en el tinent coronel Francisco Alamán Castro, aquest que vol passar-nos per la pedra als independentistes (amb cara de l’actor Echanove mal dormit empeltat amb general Raoul Salan, el creador de l’OAS que va protagonitzar un cop d’estat a l’Algeria encara francesa). Aquest ínclit militar afirma que la nació espanyola (de la que els catalans formaríem part, invisiblement i indiferenciada, s’entén) té 1.500 anys (multiplicant per 3 el nombre d’anys que  habitualment se li atribueix fins i tot des dels sectors més rancis, com la mateixa FAES). Hitler s’acontentava amb 1.000 anys; el nostre “atamán” n’afegeix 500 més per assentar bé els fonaments, com qui fa un gratacels o una pirámide. L’home es cura en salut...

Davant d’aquesta posició, d’aquest reflex inveterat dels que no volen cap canvi, hi ha els que sí  volen canvi, sí desitgen que les coses canvïin. Si els primers, els que volen que res es mogui ho fan perquè tota modificació, tota transformació de l’ordre perjudica els seus interessos, el seu estatus, els segons, els que volen canviar les coses adopten aquesta actitud perquè l’ordre establert, l’estat de coses habitual i efectiu no els hi és favorable. Tot això és evident. És la història, la roda dels grans i petits enfrontaments humans.

Amb tota aquesta explicació de la dicotomia permanència-canvi no vull deixar entendre que un dels pols sigui bo (el canvi) i l’altre dolent (l’estabilitat), és clar. Un extrem i l’altre formen part d’un mateix conjunt que és el moviment, l’experiència de la vida i són igualment necessaris, es necessiten mútuament. El que sí vull recordar és que RES NO S’ACABA MAI, NO HI HA MAI RES TANCAT, tampoc la història: tot és una successió ininterrompuda d’estats de repòs i canvi. Tot rau en saber, en cada moment, des de l’exigència d’ètica i la voluntat de millora i superació, què ha de canviar i què ha de romandre, quins “canvis” són bons i quins no, quines situacions “estàtiques” són bones i quines no; empro les cometes per suggerir, per altra banda, que cap dels dos contraris és pur: el constant vaivé d’un a l’altre fa que hi ha, es dóna canvi en la permanència i permanència en el canvi. No hi ha Parmènides sense Heràclit, ni Heràclit sense Parmènides, per dir-ho amb ressonància filosòfica.

Sortint de l'armari nacional (III)

El nacionalisme català és un invent de la burgesia

En un desconeixement notable de la realitat i de la història de Catalunya es vol matar dos ocells d’un tret: dir, per una banda, que el nacionalisme és un invent, i, segon, que és un invent creat per un segment reduït de la societat al servei de la seva projecció i predomini. Anem a pams.

Dir que el nacionalisme és un invenció és com dir, és dir que el sentiment de pertinença ho és igualment. Ja em perdonaran però el sentiment de pertinença és quelcom universal, gairebé instintiu. L’individu s’identifica amb el que té al voltant, amb el paisatge i amb els éssers que comparteixen el seu mateix espai. És un fet natural incontrovertible. Estem parlant d’una necessitat de supervivència, de sentit, de socialització. El nacionalisme no és més que una projecció d’aquest sentiment a una escala més gran, abstracta. És cert que s’ha operat un salt, però aquest salt no és arbitrari: es fa sobre la base d’una continuïtat del sentiment primer i fundacional. La continuïtat, el continuum aquest pot ser de diferent ordre: racial, religiós, cultural… Quelcom que uneix i que és compartit com a tret definitori: la identitat nacional. Cada grup humà té la seva (sovint producte de més d’un element) que sol articular-se en una història compartida. Es dóna doncs aquest doble factor: una característica comuna i el fet d’haver compartit al llarg del temps aquesta mateixa característica (la història).

Efectivament, en el tombant del segle XIX al XX una part, ni de bon tros tota, de la burgesia catalana va voler entroncar aquest doble vector esmentat en un cos mental coherent: la nació catalana. El nacionalisme era una doctrina d’arrel romàntica que volia contraposar-se a l’statu quo estatalista dominant. La intenció era, en uns casos, fer ressorgir velles entitats “nacionals” (antigues pàtries) atenallades pel jou o la ingerència de determinats estats (com era el cas d’Itàlia respecte a Àustria), o potenciar la reunificació en clau expansiva (el cas alemany). Això no vol dir que els estats ja constituïts de feia segles, com França, Anglaterra o la mateixa Espanya no comptessin, tinguessin ja el seu propi “nacionalisme” (o patriotisme, que ve a ser el mateix). En els cas d’aquests països, l’estat –finalment una estructura molt abstracta- buscaba i trobava (sobretot en els moments de destret) en el nacionalisme la seva justificació i la seva energía. Seguint amb l’exemple, i no sembla cap atzar, cap coincidència, en tots tres casos tenim una nació, ètnia o cultura que s’imposa a unes altres i des de i en forma d’estat predomina sobre elles. En el cas del Regne-Unit tenim els anglesos dominant a gal.lesos, escocesos i irlandesos; en el cas francès, els descendents dels francs, manant sobre bretons, alsacians i occitans; el cas espanyol ja el coneixem prou: hegemonia castellana sobre catalans, bascos, gallecs, canaris i en una certa mesura també sobre andalusos (i qualsevol altre que es consideri injustament arraconat). 

Per tal de ser complets en la descripció d’aquest fenomen, no hem d’oblidar que el dit moviment centrípet va acompanyat, comporta també una uniformització de la mateixa nació dominant: totes les variants, les modulacions i matisos interns tendeixen a ser esborrats: ni “asturleonés”, ni “bable”, ni res; s’’ha de simplificar cap amunt, cap a la concentració de poder. Per poder sotmetre els altres cal (primer) unificar mentalitats. Sols les majories vencen a les minories, que es bo mantenir desunide -divide et impera: així, cal dir que el català i el valencià no són el mateix, per poder carregar-nos el segon –la baula feble- per carregar-nos després el primer, la mare dels ous…

Doncs sí, una part de la burgesia catalana va voler dotar el país d’un cos, d’una visibilitat nacionals que havia perdut feia temps. D’entrada ho volia fer sols en clau cultural, però a partir de 1906 es va passar a la fase política. L’episodi que va ser la gota del vas per fer el salt qualitatiu és conegut: l’assalt perpetrat per oficials espanyols a les redaccions de les publicacions Cu-Cut! i La Veu de Catalunya el 1905. Tot, per una vinyeta humorística prou innocent: un breu diàleg entre un militar i un senyor de paisà en el que el primer inquireix el segon a propòsit d’una congregació de gent per assistir a un banquet; el de paisà li diu que es tracta de “El banquet de la victòria”, a la qual cosa el militar conclou que pertant no hi assistirà cap militar. Aquesta subtil mofa, set anys després, de la derrota de Cuba i Filipines, va ser considerada un afront en tota regla al honor de l’exèrcit i va encendre els ànims amb el resultat esmentat. La cosa va anar a més, però: va donar peu a la “Ley de Jurisdicciones”, que deixava en mans de la justícia militar tot el que fos considerat un atac als militars i a la unitat de la pàtria… La resposta catalana va ser la formació d’una candidatura unitària a les eleccions de 1907: Solidaritat Catalana. Va arrasar. Havia nascut, amb bon vent, el catalanisme polític.

Dit això, seria fals afirmar que sols, o fins i tot principalment, va ser la burgesia qui va posar en marxa la renovació de la consciència nacional. Que tot el que fa la burgesia sigui més visible no vol dir que sigui l’única cosa existent. Més que no pas aquesta classe social, qui havia mantingut viva la flama havia estat, com sempre i arreu, el poble; i és natural i obligat que sigui així: el poble no té recanvis culturals i sols coneix allò immediat, allò propi, sense guanyar res abandonant-ho.

Situem-nos ara en el present. Aquesta idea de que és la burgesia, continuadora de la de fa un segle, la que defensa el projecte nacional no és falsa en el sentit d’intencionadament equivocada. I ho és en dues direccions. Primerament, per obviar l’existència i el paper del poble català (entenent per aquí les classes populars del país); segonament per atribuir el projecte nacional a un segment reduït i poc “popular”, en el sentit de poc simpàtic: els rics (altrament coneguts com “els dolents”). Presentat així, mistificadament, el nacionalisme només pot suscitar rebuig (que és el que es busca). La realitat és molt diferent. Després de l’esbandida i la terrible repressió franquista, la burgesia del país havia canviat substancialment de tarannà, d’actitud: l’espanyolista, és clar, ho va seguir sent, i el que quedava de la que havia cregut en la possibilitat de refundar Espanya a partir d’una Catalunya moderna (el projecte noucentista) va tirar la tovallola i es va adaptar als nous temps. Va haver-hi excepcions, és clar (gent de conviccions fermes o gent tornada de l’exili), però eren una minoria residual, més petita i feble que la que havia intentat aixecar el país una generació abans.

Sortint de l'armari nacional (II)

Mai havíeu estat tan bé com ara

Aquest argument, cada dia que passa, guanya en cinisme, en humor negre (o groc). Si no fes plorar faria riure. No ens escarrassarem gaire ha demostrar que cau pel seu propi pes, també retrospectivament. És un d’aquells casos en que la teoria queda totalment desmentida per la realitat. La teoria, val a dir, ja tenia limitacions, deficiències enormes, però interpretada i aplicada amb generositat hauria donat bastant de sí (allò de l’esperit i la lletra). Diem-ho clar i català, Espanya no ha deixat mai de ser un estat amb mentalitat i pràctica centralistes, amb una administració monstre híper reticent a cedir, a delegar, a compartir recursos, poder, informació; incapaç de tractar en termes d’igualtat l’administració autonòmica, considerada com una nosa, com a subalterna o com purament subsidiària. Els traspassos pendents de cessió i les ingerències i invasions de competència han estat sempre a l’ordre del dia. La quantitat de funcionaris i de ciutadans espanyols que estan, estarien a favor de liquidar el sistema autonòmic (si pogués ser selectivament…) són legió. Els espanyols, començant pels que treballen a la funció pública, tenen un sentit patrimonial del poder.  

La democràcia i el socialisme espanyol havien de transformar les consciències i permetre de passar del ordeno y mando a quelcom de més homologable a nivell europeu. Segur que es van fer intents en aquest sentit, però la cosa no ha resultat. Enlloc de fer pedagogia el socialisme va acabar creant la seva pròpia oligarquia, a imitació de la ja existent, i es va constituir en grup de poder, amb la seva propia xarxa clientelar i els seus mitjans de comunicació. De seguida es va instaurar un bipartidisme consistent en una cursa, en una rivalitat per veure qui dels dos s’apoderava d’una porció més gran de l’estat, entès sempre com una sola cosa. El paper de la perifèria, en aquest joc, no ha estat mai altre que el d’espectador, d’ostatge o d’aprofitat oportunista. La baralla permanent entre els dos partits no ha amagat mai que en allò essencial sempre han estat d’acord: Espanya és una, l’Estat és un, i és ell qui té la darrera paraula. L'Estat de les autonomies ha estat un invent per ofegar en un desdoblament insensat de les administracions, les reivindicacions històriques, les úniques, de les nacionalitats (tal com les anomena la Constitució), que estan molt lluny de ser 17 (!). S'ha creat una mena de monstre pseudo-federal per diluir les justes, les pertinents necessitats d'autogovern d'uns territoris determinats... Embolica que fa fort.

És innegable que l’estat central, començant pel pacte constitucional, ha fet concessions, ha tingut moments de generosa lírica i ha semblat voler dissenyar construccions polítiques properes al federalisme. El dia a dia i la lletra petita, com dèiem, sempre han demostrat que es tractava d’una manera de guanyar temps, de diluir el problema (ofegant les raonables reclamacions de les nacions –nacionalitats segons la Constitució, com dèiem –en el mar, el maremàgnum de les 17 autonomies), de dotar-se de bona consciència mentre s’anava recuperant terreny (després del breu i superficial moment de contrició i esmena de la Transició) de cara a modernitzar Espanya (a cop de multinacionals i guerres internacionals –Aznar- o d’AVEs i aeroports fantasmals a cada cantonada –Zapatero).

I és que la mentalitat ho és, ho fa tot, i no s’ha fet res de sincer, de seriós per canviar-la. Estem  sense AVE que arribi a la frontera, sense Eix Mediterrani, amb un aeroport del Prat recapat, amb un espoli fiscal brutal, a punt de ser intervinguts, amb els sistema educatiu penjant d’un fil, amb no sé quantes televisions espanyoles fora de la jurisdicció del CAC (escampant uns programes porqueria que fa feredar), sense seleccions esportives nacionals, amb l’herència  enverinada d’una Renfe de la que només som propietaris a mitges, amb el sistema de caixes d’estalvi desballestat, amb no sé quantes lleis impugnades o curtcircuitades (la d’horaris comercials, la de l’euro per recepta, la de la Dependència, etc.), amb la majoria d’autopistes de peatges de l’estat, amb les curses de toros a punt de tornar (de moment ja per la tele, en horari infantil), amb una judicatura on el català no entra ni amb calçador i que practica una justícia marcadament tendenciosa... Les traves, càrregues, travetes i obstruccions són permanents: la inseguretat jurídica és total. Però què haig de dir, d’afegir que tothom no sàpiga o pateixi en la pròpia pell?

La conclusió a la que s’arriba necessàriament és que l’autonomia catalana no té cap garantia, com no sigui la força dels catalans de defensar-la, de permanència, de continüitat estable. L’estat, tot erosionant-la i posant-la contra les cordes, busca el seu afebliment i amb aquest el moment, l’oportunitat de desmantellar-la. I més ara que mana el pur franquisme, com es demostra dia sí i dia també. L’Estat espanyol segueix invertebrat, segueix sent un conjunt de pedaços de corrupció i incompetència, una solució passatgera imposada per la força bruta i del nombre, una fugida cap endavant cada cop més desesperada, en la que la inèrcia i el rampell megalòman es van tornant la veu cantant.

Deixant però ara de banda el tema de si vivim o no en el millor dels mons posibles, abordem ara la qüestió des d’un enfocament més ampli. Cal denunciar la connotació de tutelatge que hi ha en l’expressió “mai havíeu estat tan bé”: fa planar, insufla la idea de que en el passat (dins o fora de l’Estat espanyol) mai havíem gaudit de tanta llibertat i que per tant hauríem d’estar agraïts i treure partit de la sort que ens ha tocat… Ara bé, hi ha res millor que la plena llibertat que et dones a tu mateix? Hi ha res millor que viure sense haver de demanar permís? Necessitem realment un amo per ser nosaltres mateixos? No nego hauria estat bé conviure confraternalment, confederalment dins d’un sol estat. Això ha estat un somni impossible. Catalunya ha fet tot el possible i més perquè fos així. La desconfiança i el monolitisme espanyols ho han fet inviable, doncs girem full. Serà el millor per a tothom.

Si és llei de vida que qualsevol ésser (individual o col.lectiu), en condicions normals, vulgui, busqui el seu màxim desenvolupament, com no esdevindrà una exigència urgent, imperiosa, incontenible quan aquest desenvolupament és coartat, frenat o directament impedit? No es pot anar contra la natura.

Sortint de l'armari nacional (I)

D’aquí una setmana serà la Diada. Fins i tot sent aquí a l’Albera, assetjats per la tramuntana, per poc que un llegeixi el diari, es percep que l’ambient està màximament “electritzat”. Una part important de la societat catalana n’està farta, no pot més i vol fer el salt a la llibertat. S’ aproparia l’hora de la veritat, el to be or not to be... Tot fa pensar que estem en un tombant històric, que les coses s’estan accelerant i que les mitges tintes i les contemporitzacions tenen els diez comptats.

En aquest context, tan extraordinari i crucial, em sembla un exercici mental més interessant i necessari que mai passar revista i analitzar breument quin són els arguments, les consideracions dels que neguen la legimitat del procés independentista i la viabilitat d’un Estat català. Algunes de les objeccions són velles, altres no tant; n’hi ha de caire general i d’altres de més específiques; n’hi ha de taxatives i de defensives. Mirem-nos-les.

No heu estat mai (una nació)

Aquest ha estat sempre un dels arguments al que s’ha tingut més recurs, l’argument “estrella”, es podria dir. Ens vé a dir que si no hem existit en el passat quin dret tenim ara de voler ser? Quina necessitat tenim ara de voler existir? Qualsevol persona amb un mínim coneixement de la història i amb un gram d’honestedat intel.lectual sap que aquest argument no s’aguanta, que és una pura fal.làcia producte d’una barreja d’ignorància, tergiversació i mala fe “històriques”… No m’embrancaré, per humiliant, innecessari i feixuc a demostrar ara aquí que sí que “vam ser”, que sí que va existir una entitat política catalana (amb la seva conseqüent dimensió  social, econòmica, cultural i militar) durant varis segles i amb suficient densitat i projecció com per parlar de nació o, si es considera que aquest concepte és massa modern per referir-se a èpoques premodernes, de regne, d’unitat política sobirana, independent.

Hi ha també una manera indirecta de demostrar que vam existir com a nació diferenciada: el mer fet que encara siguem aquí, amb voluntat i personalitat nacionals. Si no haguéssim estat, fa molt de temps que hauríem desaparegut, és evident. Tornaré a parlar del tema més endavant.

Tanmateix, deixant de banda la qüestió de la justificació histórica, es pot desbaratar l’argument (no la major però sí la menor: no l’afirmació però sí el que aquesta proposa com a deducció) des d’un altre angle: i què si no haguéssim estat mai una nació? Per què ens ha de treure això el dret a voler-ho ser en l’actualitat, si el sentiment és prou majoritari? Abordaré aquest enfocament apart, en altre epígraf centrat en el tema. Quedi ja apuntat, però.

Sou (una) minoria

Un altre argument que durant dècades ha fet fortuna. És un d’aquells arguments que situant-se, enrocant-se en la “realitat” i “el present” ha disparat sempre contra l’ideal i la temporalitat. No es pot negar que és una de les objeccions que ha fet més mal perquè no era fácil rebatre’l. Com pot la veritat (el que les coses han de ser o són en realitat) imposar-se a la realitat (el que les coses són o semblen ser)? És cert que després de segles de sotmetiment, amb persecucions directes o indirectes, amb rentats de cervell, amb enganys, colonitzacions, cooptacions i premis de consolació la majoria del poble català s’havia anat apartant del sentiment nacional.  Passa, però, que la realitat (en el sentit de realitat-veritat) és dura i sempre acaba surant. Haurà calgut una crisi econòmica de cavall per fer que una majoria de catalans obrint els ulls i vegin que a Espanya mai li ha interessat una Catalunya “catalana”, una Catalunya segura d’ella mateixa, coherent i íntegra en el seu capteniment. L’única Catalunya que ha interessat mai a Espanya és un Catalunya supeditada, atemorida, servil, llagotera. Tot el seu esforç ha anat sempre en el sentit de fer de Catalunya un país acomplexat i servicial. El vel s’ha esquinçat: tots hem vist que el rei va un. S’ha destapat el pastís, s’ha revelat l’engany secular. El miratge s’ha esvaït i ha aflorat la lamentable i indigna realitat: mai hi ha hagut veritable reconeixement i respecte, i sempre abús i menyspreu.

És trist que hagi calgut una crisi per fer palmari el que qualsevol persona amb criteri, amb esperit crític podia detectar de bones a primeres, però és així. La carn és feble, que es diu, i l’egoïsme individual, la por, les ganes de viure del present, el gust per la facilitat, l’afany de normalitat han fet que generacions de catalans dimitissin del seu sentiment patriòtic, no escoltessin els seus dubtes, fessin callar la veu de la consciència. És molt humà, ha passat aquí com ha passat i passarà arreu, mentre l’home sigui home, mentre sigui difícil ser home.

En aquestes condicions és normal que de minoria s’estigui passant a ser majoria. A ningú li agrada que li prenguin el pèl, ni treballar gratis per a tercers, ni que li diguin que els seus gustos i aficions són de segona. Espanya, en la seva suicida supèrbia (el seu principal aliment espiritual), ha traspassat tots els límits. El cor i la massa del cos social ja no està disposada a aguantar-ho.

Érem, per efecte de la minorització histórica (opressió, aculturació, ocultació i negació del nostre passat) una minoria; per obra d’aquesta mateixa minorització (grollera i ofensiva en extrem) hem esdevingut majoria. Tot té la seva lògica.

Brockwood (XV i final)

BALANÇ I MARXA

Potser m’estaria, m’aniria bé venir a treballar i viure aquí. Té la seva part temptadora, però també asfixiant, pel fet de viure en comunitat en un lloc tan allunyat "de casa", tan fred i malgrat tot tan diferent (i per tant estrany), per maco que sigui. Hi ha també o sobretot el tema de l'esperit que presideix el lloc. Si, potser és un somni maco però mancat de força interna per acabar de quallar i que sigui quelcom més que el donar un patina amable, afinar una mica la sensibilitat creativa i humanística i una colla de bons records en els qui hi passen (el que no està gens malament i no és poc). Diguem que tot plegat és força light però amb un accent en la superació de l’ego, en la responsabilitat d’un de cara als altres i respecte al món. Una de les poques normes a respectar de forma escrupulosa és la cuina vegetariana, el que per a mi no seria cap obstacle seriós (ni insalvable: a 5 quilòmetres del centre ja t’esperen per servir-te el bistec de vedella, i crec que no es practica l’espionatge).

Pel que fa a la dimensió física del lloc, com ja he contat amb anterioritat, és com una mena d'hotel o balneari de semiluxe d'abans de la guerra. L'interior de l'edifici i el jardí són una petita meravella: es fa difícil concebre un lloc més agradable, bonic i comfortable en aquestes latituds. Adéu a la Mediterrània, però. Tros de món que la Historia de San Michele, d'Axel Munthe, un llibre que va ser best-seller en el seu temps i que m’ha fet companyia tots aquests dies, em fa present de manera punyent. La lectura, ja se sap, sempre fa més amena o suportable la indecisió, la indeterminació vitals, entre d’altres coses perquè relativitza, posa en suspensió la importància del real, la urgència dramática de la propia existencia i de l’existència en general. El llibre en qüestió és força deliciós: el Capri del primer terç del segle XX… L'havia començat fa molt però no ha estat fins aquí que realment he superat la dificultat que he tingut per entrar-hi (potser deguda al flash-back constant o a l'estil una mica suranné). M'està agradant molt, el personatge, les històries que li passen, la manera d'explicar-les... En tot cas, per a mi el marc, la forma tenen la seva propia importancia, sobretot des de que el contingut se’m perd en l’absurd i la inconsistencia. El marc, tanmateix, inclou també i primer de tot el clima, i el d’aquí no sé si és per a mi…

En fi, a base de boires, tès i parlar l’anglès tot el dia em transformaria en una persona civilitzada, però en quina mesura no seria una comèdia, un empelt forçat? Si el que cerco és reduir un màxim la distància entre jo i la realitat, no sé si seria una bona idea venir aquí… Viuria una mena de transfiguració impostada, una alienació de luxe, si es vol, però alienació al cap i a la fi. Em sento una mica molt massa vell i com molt superat i atrapat per la meva pròpia història (lliure i autoperseguidora alhora), les meves obligacions, el conflicte nacional infinit i sempre en marxa, com un malson circular.

Tot plegat no haurà estat malament (ja s'acaba: demà tarda agafo el tren, dormo a un Bed & breakfast a Bournemouth i a primera hora del matí volo cap a Girona), però també pateixo el meu, amb els acúfens (al despertar-me és bastant dur) i amb el meu penjament existencial. No estic travessat per cap passió, no estic tensat per cap objectiu... Estic resolt a provar coses, però. De cara a la salut, a la precarietat econòmica, a la solitud, al buit espritual, a l'absència creativa, a la manca de saviesa... al sentit. Haig de fer coses, una mica les que sigui. Ara o mai. Paradoxalment tinc tres aliats, tots tres negatius: l'avorriment, el neguit dels acufens (que vol i busca distracció constant: la passivitat i desgana són insostenibles més enllà d'un cert punt), i el no tenir res a perdre.

En aquest viatge, també, m’hauré confrontat amb la relativa sorpresa, perplexitat del pas del temps i del fet d’haver-me fet “gran”: la il.lusió i l’energia vitals s’han esvaït. Fora de les meves quatre rutines, batalletes i seguretats d’anar per casa em sento més aviat orfe i desvalgut, el que em permet prendre la mesura de tot el meu fracàs existencial. Els acúfens aguditzen certament la sensació aquesta d’inutilitat autista, però almenys no permeten que m’enganyi.

Bé, aquest vespre deixaré de ser "J.’s uncle" i tornaré a la meva caòtica quotidianitat.

Al final no aniré a Bournemouth a dormir, aniré directament a l'aeroport des d'aquí, en taxi. Costa uns 60£, el que representa malgrat tot un estalvi i major comoditat.

* * *

Va ser arribar (baldat per un partit de futbol en el que vaig suplir la nul.la tècnica amb corredisses amunt i avall com si tingués 20 anys...) i gairebé empalmar... Un cop a terra (després d’unes turbulències bestials,  en el tram final del vol, que em van reduir a l’estat d’animal terroritzat, regal de la tramuntana...), vaig poder apreciar l'infinit contrast amb el camp anglès. Em van venir a buscar (per carità…). Tot era com sec, desendreçat, com el purgatori d’uns tristos afores abandonats de la mà de Déu. Entre el cansament i la xafogor el canvi d'aires se'm va fer una mica dur... Va ser fer un breu bany zombi a Llançà i anar cap a casa a reprendre el diàleg interromput amb les meves incertes i modestes glòries i les meves considerables i consistents misèries. Demà passat començarà el rodatge del curt aquell al que vaig acceptar participar amb tanta lleugeresa, arrossegat com sempre per corrents que no controlo… El Brief Encounter britànic s’haurà acabat, i la seva resurrecció dependrà, com tot, de la voluntat d’un mateix. Hi ha res més feixuc que la llibertat? 

Ha`passat una mica més d'un any des de que escrivia (amb els necessaris retocs i oportunes ampliacions) aquestes planes. Com s'endevina, no he tornat a posar els peus a Brockwood (ni tampoc al Regne-Unit), no em vaig escriure amb la noia, ni res de res... Sóc així. La meva neboda, el seu home i filla després de l'experiència a Dinamarca i una marrada d'uns mesos a Califòrnia farà ja més de mig any a Sitges on capegen la crisi com poden tot gaudint del sol i platja sis mesos l'any. Es va fer el curt aquell i cada vegada que m'hi veig m'horroritzo fins a posar-me les mans al davant com en els films de terror. Crec que això és tot. 

Brockwood (XIV)

LA NOIA

Aquest mati, casualment, amb la J. ens hem creuat amb la professora amiga seva que em vol presentar. La veritat és que m’ha agradat. És d’origen paquistanès criada a U.K. (des dels 14 anys aquí a Brockwood). Vindrà a prendre el tè a les 3. A veure si li caic bé. Sembla que també parla francès, el que em podria facilitar la cosa. No he pogut evitar pensar en tot l’enrenou, el canvi que suposaria ajuntar-me amb ella, però segurament és una manera equivocada, per precipitada i superficial, d’enfocar la cosa. El primer seria veure si realment hi ha possibilitat de feeling i després el temps i la bona voluntat dirien. L’amor dóna ales, diuen. A veure si estic a l’alçada d’aquesta oportunitat que se’m presenta. Va sent hora que baixi del burro...

* * *

L’entrevista amb la S. ha estat força llarga. Em près el tè en el jardí i hem fet un passeig pel camp. És una noia sensible, delicada. És professora de pintura aquí a l'escola (on, com deia, va venir amb 14 anys i hi ha romàs des de llavors). La seva vocació, passió és la pintura. Li agraden els clàssics, sobretot els del Renaixement. Com tinc una mínima cultura pictòrica he pogut marcar algun punt en el tema; crec que li ha agradat particularment que digués que a través d’un quadre, en mitja hora, podies saber, de l'esperit d’una època, més que llegint una dotzena de llibres. Viu a cavall d’aquí i Londres (on treballa en una galería d’art). Es considera europea, més que anglesa o paquistanesa. Aquí a Brockwood, tindré ocasió de comprovar-ho, es respira un ambient internacional. El seu rostre i expressió transmeten dolçor i una alegria malenconiosa. Té un parlar un pèl ensucrat però afable, benintencionat. Se la veu intel.ligent. Té unes dents blanques maques i uns llavis molsuts entre violacis i morats. El seu morè de pell no és intens (diguem que com una nordafricana), però el cabell, relativament curt, potser tenyit? (i no vull dir res dolent amb això), és negre profund. La seva complexió té un punt fràgil. És prima però amb un tipus prou femení. En conjunt es pot dir que és força atractiva.

Crec que li he agradat prou. O en tot cas ha demostrat interès ja que ha preguntat força coses de la meva vida. No he mentit gaire; bàsicament he edulcorat la realitat, quelcom lícit en un primer encontre. Hem parlat de pintura (Gaingsbourg, Reynolds, pintura flamenca del XVII…), de natura, d'harmonia, de París, de Brockwood, de les seves classes, del seu estil pictòric, de l’exposició que vol preparar per a la tardor... També de les meves possibilitats de venir a treballar a Brockwood i de seguir veient-nos (marxa avui i aquí ja no podré veure més).

Tornats del passeig ha volgut fer un segon tè i després l’he acompanyada pel cami de l'escola (on havia d'anar a un "meeting" de professors). Li he fet una foto, ens hem abraçat i desitjat el millor i l’esperanca de tornar-nos a veure. En general crec haver portat prou bé l’entretien. El meu anglès ha sortit mes fluid del que podia esperar. Sols he comès dos errors: dir, sense lamentar-me’n, que treballava sol (dèficit de sociabilitat de cara a fer de professor) i dir, contestant a una pregunta seva, que en cas de venir a treballar a Brockwood seria com ajudant d’horticultor, rebaixant-me innecessàriament, segons com es miri, en l'escalafó de l’staff, ja que més tard, parlant amb la meva neboda, he sabut que podria perfectament optar a fer de professor de castellà, de francès o de filosofia: el que compta sobretot és l’assumpció, l’assimilació de les ensenyances de Krishnamurti i la vocació pedagògica que hom tingui, i no tant el nivell acadèmic assolit, o fins i tot el nivell d’anglès, essent com és o pretén ser una escola cosmopolita, també pel que fa al professorat; de fet, hom pot donar classes del que vulgui, encara que sigui d’una matèria que es tregui de la màniga, però sempre, és clar, que la cosa vehiculi els valors del centre i hom ho sàpiga manegar.

Resumint, diria que comparteixo bastant el seu gust, la seva sensibilitat per la pintura, el que podria ser un punt d’arrencada, de trobada determinant en el cas de que intentéssim la relació. La seva visió del món, així en general i pel que he pogut captar, no em sembla antipàtica. La noia té el seu interès. Vol tenir nanos… Tot passaria, és clar, per venir a viure aquí i veure què passa. Ens vam separar amb una mena d'acord tàcit que valia la pena de tornar-se a veure, de que ens agradavem prou. No sé. Li dec portar uns 16 anys...