La nova Filmoteca (I)

Ahir a la tarda vaig anar a la nova seu de la filmoteca de Catalunya. Feia dies que tenia pendent d’anar-hi. Després de fer-nos esperar no sé quants mesos, finalment Barcelona compta amb aquest nou equipament, tot un edifici concebut de bones a primeres i exclusivament per allotjar i donar vida a la projecció, conservació i estudi de pel.lícules que formen part, i entren a formar part successivament, de la història del cinema. 2 sales de projecció, biblioteca, sala d’exposicions, cafeteria... Una oferta pensada perquè els amants del cinema (digne de sobreviure) de Barcelona i d’arreu del país (exceptuant Girona, que té filmoteca pròpia) tinguéssim també el nostre petit santuari, la nostra icona, la nostra petita catedral fetitxista.

La meva expectativa de cara a la nova instal.lació era considerable, però venia ja esbiaixadament marcada per la valoració que n’havia fet ma germana T. i el meu nebot. Hi havia estat uns dies enrere i havien quedat decebuts i indignats de la factura e l’edifici. Dissortadament els hi havia de donar crèdit, ja que compartim gustos, criteris estètics (deu ser cosa de família). Tanmateix, un sempre s’agafa a l’esperança, a la incredulitat: no serà tant, no pot ser que hagin malaguanyat una oportunitat tan important, etc.

Arribava una mica just, entre d’altres coses perquè el programa situava la parada Liceu bastant més a baix d’on és realment (per sota del carrer de la Unió!) i creia que el convenient era sortir per la sortida de dalt: al veure l’entrada del Mercat de la Boqueria te n’adones de l’error (per cert, rèquiem pels programes antics: aquell dobles fulls impecablement editats i correctíssimament escrits que feia 30 anys que ens acompanyaven...). Després de fer unes quantes progressions en escalonament esquerra-dreta, torço per Sant Pau, que sembla ha de ser la bona i definitiva opció. En un moment donat el carrer desemboca en un espai obert, però ja abans has vist l’aleró d’una mena de portaavions que es projecta de costat contra tota una renglera de cases. Sospites que es tracta d’allò que busques, que has arribat. De seguit la vista, obrint-se cap a la dreta, pot abraçar tot l’edifici. 

Talment una nau especial que hagués aterrat i arrasat, al fer-ho, tot un espai urbà al seu voltant, la Filmoteca es presentava en tota la seva grandiloqüència. Coneixia, de manera molt esquemàtica, la silueta de la nova construcció; a priori la trobava original i no exempta d’interès (plans i concepció molt moderna, però amb trencaments de plans, racons, sortints: una nova Fundació Miró, un Sert dels nostres dies, un sincer esforç per sortir del cub de nau industrial...). Tot dirigint-me cap al que semblava ser l’entrada anava prenent nota del desastre. Ja no puc dir que l’ànima em caigués els peus, puix que hi és de manera permanent, però tot i així, quin fracàs, quina nova cagada mil.lionària, quina nova derrota del bon gust i del sentit comú... Em costava creure que s’hagués malbaratat d’aquesta manera una nova ocasió: no s’havia après res després de tants anys cometent errors? Ningú havia pres nota i esmenat la línia seguida fins llavors amb un decidit canvi de rumb arquitectònic-urbanístic? Doncs no. No en vols? Doncs té, dues tasses.

Una breu descripció donarà compte de la magnitud de la desgràcia. L’edifici domina una esplanada, almenys per la banda d’una de les entrades (hi ha doble entrada, crec) que és la cosa més depriment del món. No té cap element d’integració amb les cases vuitcentistes de l’entorn: passes de L’escanyapobres de Narcís Oller a Independence Day sense cap mena de transició. Bé, admeto que això és difícil d’evitar, que hi estem acostumats i que segons com pot tenir gràcia i tot. Tot està en la manera, en el saber trobar aquell sentit universal ocult que totes les coses tenen en comú, el seu denominador comú, el punt on es retroben totes, perquè cadascuna d’elles segueix i obeeix les lleis eternes de la bellesa i el sentit. Aquí, aquest esforç s’ha ignorat olímpicament, i la bona voluntat de plantar-hi (potser no calia que fos en línia recta) una desena del que semblen ser pollancres no resolt el problema (a més, quina mena d’ombra volen que faci un pollancre? En aquella plaça les calors de l’estiu seran simplement intolerables, d’autèntica plaça d’armes africanista. En fi, la sensació de descampat és gran, la de desolació considerable. Uns fanals horribles (els coneixem: Barcelona en va ple) de potser 15 metres d’alçada i una llum blanquinosa sinistre acaben de perfeccionar l’efecte d’haver arribat al futur aquell que volies evitar a tot preu, a l’escenari perfecte dels teus malsons més realistes.

Aquests fanals mereixen, ells tots sols, un estudi psico-clínic complet: un tub de ferro galvanitzat o d’alumini, tant se val, d’uns 20 o 25 centímetres de diàmetre que s’eleva fins l’alçada de dos o tres pisos i acaba tallat perpendicularment i amb el mateix diàmetre, res de floritures, res de aprimament cònic: per a què gastar en detalls? No, la cosa elemental, industrial a matar. Però el pitjor són els focus: 3, 4 ó 5 (no he tingut esma de comptar-os) enganxats com petits fruits (o larves), com unes paparres al cos del cilindre. És horrible i no sembla que pugui ser-ho més. És la negació absoluta i paradigmàtica de tots els principis estètics del conscient i del subconscient. La làmpada d’un fanal ha de ser quelcom que “neixi, “surti”, es projecti a partir d’un tronc central: no pot quedar arrapat a ell, sense coll, sense forma! I si ho fa, ha de ser seguint alguna morfologia mitjanament orgànica, no la simple juxtaposició per soldadura... I tant que els agrada parlar d’integració, no em facin riure; la integració de l’encolat i de l’enforat, serà aquesta... L’alçada és un altre condició important: encara que l’espai a il.luminar sigui gran, no s’ha de pretendre fer-ho amb uns pocs grans fanals de 10, 12 ó 15 metres. L’experiència i la saviesa diuen que s’ha d’evitar a tot preu fer res d’una grandària que intimidi l’ésser humà, que el faci sentir petit, insignificant, sobrer, desprotegit, una mitja merda; la forma integradora (i no la seva absència o la seva versió macarrònica) pot salvar, en part, aquest problema (l’individu s’identifica amb l’objecte, i en lloc de de fer-se petit al seu costat, es fa gran unint-se a ell), però no és el cas que ens ocupa: davant d’aquests fanals et sents com un sospitós vigilat, et creus en un centre de reclusió d’immigrants en vies d’expulsió, en el pàrquing d’una gran superfície un vespre d’hivern o directament en un camp de concentració, a l’hora de passar revista, allà a la freda Polònia on sempre és hivern i l’horror no té fi.

La qualitat de la llum que fan aquests fanals és un altra drama (no prou narrat). La llum, la intuïció del cor i la percepció de les pupíl.les ho sap perfectament, ha de ser càlida, sempre que no vulguem recrear i rabejar-nos en un món de càmeres frigorífiques, en un univers de subterranis criminals, en un ambient d’hospital psicopàtic. Si la natura no fa llum blanca (o molt poca: potser algun llamp o els peixos elèctrics de la Fossa abissal de les Marianes, no ho sé), perquè coi n’hem de fer nosaltres? No podem seguir el senzill principi de que si som natura ens convé i ens agradarà el mateix que hi ha a la natura? Val, aquesta pauta no es pot seguir sistemàticament, però tampoc cal passar-se a l’altra extrem. Està comprovat que la llum blanca no és empàtica; fa la seva funció de fer llum, d’acord, però nega tot el que la llum és apart de la possibilitat de veure-s’hi, de distingir les formes en la foscor. No és recolliment, no és comunió amb els altres, escalf, caliu. No; és fredor, alienació, distància, isolament. Collonut, just el que necessitem!

Finalment arribes a l’entrada, que endevines ha de ser alguna d’aquelles mampares de vidre (una d’elles de color rosa-carbassa: no s’havia mort el Pop Art?). Tenir que “endevinar” l’entrada ja és una mica penós, però ja és el pa de cada dia: s’ha acabat la simbologia d’entrar, la solemnitat de ser acollit en un interior, el democràtic privilegi de la benvinguda institucional. Aquí, com a tants altres llocs, l’entrada és un porta de vidre en perfecte continuïtat i sintonia amb tota una davantera de vidre que dóna pas al vestíbul (que dóna a l’altra banda de l’edifici amb igualment tota una faixa vidrada a peu pla, presumiblement també amb el seu accés: parlar de porta sembla excessiu). Molt anodí tot plegat, molt entrada IKEA des del pàrquing, com si el concepte i la realitat d’una entrada s’haguessin de desterrar de la realitat urbana (per pretensiós?, “paternalista”?, “patriarcal”? Impositiu? qui sap); ara s’entra furtivament, amb sigil·losa i subreptícia indiferència, per una fulla de vidre que sovint no té ni pom, que no saps si s’obre cap a fora o cap a dins, sense cap misteri, asèptica, privada d’emoció i connotació. 

Entres, però no deixes enrere l’empedrat que t’ha acompanyat els darrers quaranta metres. És un d’aquells empedrats que abunden tan per Europa, una successió ininterrompuda de llambordes, un cub de pedra rere, al costat de l'altra, formant petits semicercles o ventalls; l'efecte general ve a ser el d'escates mig sobreposades cada una sobre la següent i les dels costats. Són paviments que demanen un mínim esforç i una certa perícia, ofici en la confecció (i per tant són més cars que no pas d’altres). Aquest esforç és d'agrair però ocorre que no sols no salva el conjunt, sinó que el perjudica, ja que desentona, tal com passa amb aquests edificis que volen salvar una part antiga i aquesta queda “integrada” en uns volums, una estètica que no té res a veure. L'empedrat aquest queda orfe i quasi fa pena, és fora de context, no té cap element que l'emmarqui i li doni sentit: un extensió de llambordes privades de significació, una cosa impostada, una maldestre concessió i punt. 

L’empedrat aquest, com dèiem, no s’atura a l’entrada de vidre sinó que segueix sense solució de continuïtat. Original, sí, però tampoc tant i un cop més se’t priva del trànsit fora-dins: ni esglaó, ni ressalt, ni res: les llambordes, talment un exèrcit de rates segueixen per sota dels finestrals i cobreixen tot el vestíbul... Terra irregular, sensació d’estar en una andana estranya. El vestíbul ve a ser un espai rectangular d’uns 150 m2 que fa pensar en un accés modern al metro, amb la seva funció de distribuïdor. Com sol passar arreu, aquí també cal fer un esforç per situar-te. Contràriament a la manera de fer del passat, en que el mateix pla i la retolació solien guiar-te amb facilitat, en l’actualitat tot són superfícies idènticament llises, idènticament neutres, idènticament foses en l’hegemonia del cub i les superfícies planes, sí hi ha alguns forats igualment cúbics que són on t’atenen i on has d’esperar t’arribi la dosi de vida promesa. 

El fill de Hitler no era el meu pare

Fa poc va sortir una notícia que no podia fascinar-me, cridar-me més l’atenció. S’ha descobert (o més aviat publicitat) que Hitler va tenir un fill.  Va ser durant la Primera Guerra Mundial. Era l’any 1917 i en Hitler era al nord-est de França, acantonat amb el seu regiment al poble de Seboncourt, prop de Lille. A la guerra, a vegades, la inactivitat és la tònica general i cadascú fa el que pot amb el temps lliure (lleure per a uns i avorriment per a uns altres, segons els recursos de cadascú). Sigui com sigui en Hitler estava de permís i la seva afició era dibuixar (segurament paisatges, que era més lo seu). Resulta, segons conta la notícia, que Charlotte Lobjoie, una noia pagesa de 16 anys del poble, un dia que segava un camp el va veure en plena activitat i s’hi va atansar. Així va néixer una relació que donaria fruit nou mesos més tard en la forma i figura de Jean-Marie.

Sembla que durant tot el festeig el soldat es comportava d’una manera estranya. Li agradava passejar, i “inspirat per la natura, pronunciava discursos en veu alta fent com si es dirigís a un públic imaginari”, va dir, anys més tard, la Charlotte Lobjoie, de l'estrany caporal. Ens l’imaginem perfectament: adreçant-se als arbres i als ocells com si fos a l’opera de Linz i li toqués fer de Lohengrin... Si el deliri no hagués portat al bany de sang hi hauria quelcom de commovedor en aquest patetisme messiànic. La guerra es va acabar i Hitler, havent combatut amb entusiasme i havent perdut un testicle, va tornar a Alemanya (per seguir fent la guerra a la seva manera). La jove mare va pujar el noi tota sola. Ser mare soltera ja devia ser prou dur, però haver tingut un fill amb un “boche” agreujava molt el cas. El fill, coses de l’antropologia, va ser ràpidament estigmatitzat i martiritzat per la seva condició de fill d’un enemic. Davant d’aquest panorama la mare va acabar donant-lo en adopció a una família anomenada Loret.

Arriba la Segona Guerra Mundial, i en Jean-Marie s’allista per lluitar contra els alemanys. El destinen a la Línia Maginot (que va costar un dineral i no va servir absolutament per a res), i després de la desfeta de l’exèrcit francès (que no va aguantar ni cinc setmanes), en Jean-Marie s’acaba incorporant a la Resistència amb el nom en clau de “Clément”.

A començaments dels anys 50, poc abans de morir, la seva mare (la notícia no ho especifica, però presumint que es tracta de la biològica i no l'adoptiva) li confessa tot. "Hi estava predestinada", li va arribar a dir, potser a tall d'excusa. Naturalment el xoc és tremend; com si a un li diguessin que en realitat és fill del Papa de Roma o una cosa així. Per evitar que la revelació bomba no el sumeixi en una depressió (probablement irreversible: com es pot pair ser el fill del major assassí de la Història?), en Jean-Marie es va enterrar en vida en la feina: sense vacances, sense distraccions (més tard diria que en vint anys no havia anat ni una sola vegada al cinema).

Però una cosa així no et deixa tranquil, no s’oblida en cap de les accepcions del verb oblidar. A mesura que passaven els anys en Jean-Marie Loret anava aplegant més i més proves que confirmaven la seva sentència. Un estudi grafològic va demostrar que tenia la mateixa lletra que Hitler... que el seu pare. Les fotografies d’ambdós mostraven trets comuns. A les golfes de la casa materna hi va trobar pintures amb la firma del Führer, així com papers de la Wehrmacht que provaven que la senyora Lobjoie va rebre sobres amb diners durant la Segona Guerra Mundial.

En Jean-Marie no va poder més i va buscar un advocat: pitjor que ser fill de Hitler és sospitar-ho però no estar-ne segur del tot (és com lo dels desapareguts: és millor saber que la persona desapareguda és finalment morta que no viure permanentment, indefinidament amb el dubte). Es va decidir a exorcitzar el seu passat. Va ser l’advocat François Gibaut qui es va fer càrrec del cas. Encara recorda la primera conversa amb el Sr. Loret: “Senyor, sóc fill d’Adolf Hitler. Digui’m què he de fer!”. Suposem que l’advocat es va quedar de pedra. Com si el client li hagués dit que la seva dona acabava de parir un ximpanzé, o que el seu fill de 5 anys havia, de cop i volta, començat a parlar l’arameu i a escriure en jeroglífics. Bé, potser més fort i tot; en tot cas, és incomparablement desconcertant, ja que la convergència de nivells de realitat de diferent ordre és d’una força i una intensitat descomunal: tenir davant teu el fill d’un personatge que de tan històric és quasi irreal, ha de ser una experiència trasbalsadora. Hi veig un component surrealista en aquests salts de pla perceptiu, en aquest joc entre diferents estrats representatius del real. És un Ceci n’est pas une pipe elevat a una potència astronòmica.

En Jean-Marie Loret, que, francament, un no pot més que apreciar i compadir, va morir l’any 1985 sense haver pogut certificar a efectes legals la identitat del seu progenitor. Carbonitzat com va quedar en Hitler no es veu massa com es podia fer la prova de l’ADN, en efecte. Ignorem aquí i ara en què consistien les anàlisis biològiques fetes amb anterioritat i que abonaven la tesi de paternitat del Reichs Führer.

Es pot, tal vegada, treure l’entrellat de la qüestió llegint el monogràfic que dedica al tema el setmanari Le Point. Aquesta revista afirma que tot és verídic, que les proves s’ha pogut finalment autentificar. Això obriria la possibilitat perquè la família Loret es rescabali, ni que sigui ínfimament, de tot el patiment, de tota la vergonya, de la culpabilització i l’autopersecució que en Jean-Marie Loret va endurar al llarg de la seva vida. Segons l’advocat François Gibaut, els fills de Loret podrien reclamar amb tota justícia el cobrament dels drets d’autor de Mein Kampf, el célebre (i únic) llibre de l’avi Hitler. Dit això, que em sembla molt bé, no puc estar-me de dir que em sembla admirable que arribés a tenir fills: no temia que li sortissin rèpliques en miniatura del seu pare, fent la salutació romana ja en el moment de néixer, vestit de SA, amb bigotet i vociferant Sieg Heil? Sembla que no. Pel que fa a l’obra, i sigui dit de passada, és força indigesta, pel que he llegit d’ella: un poti-poti d’història vuitcentista i d’antropologia elemental passades pel filtre de la psicologia matussera d’una ment desequilibrada, tot en un estil ben atropellat i incoherent; amb algunes, escasses, intuïcions fulgurants. 

Bé, fins aquí les dades de la notícia. Ara divaguem una mica.

Sempre m’ha costat odiar, detestar Hitler. La raó és molt senzilla: sempre he vist, entrevist en ell al meu pare, l’un sent el sòsia de l’altre. Quan tens aquesta familiaritat amb algú costa molt negar tot el que s’hi assembla: veus, coneixes els ressorts, els plecs, els detalls de la seva humanitat i se’t fa difícil esborrar-ho d’una manotada. Ja de ben jovenet vaig intuir que hi havia com un fil conductor que unia els dos personatges. La semblança era notable, tot i que el meu pare no tenia una rostre tan ample, amb faccions potser més britàniques, però era més una qüestió de fons, un tema de sensibilitat, una indefinida idiosincràsia compartida, una afinitat amagada i subtil, però certa. No hi havia dubte, hi havia una humanitat en comú... Era quelcom difícil de copsar i encara més d’explanar, però existia, era allí.

Que el meu pare, com tanta gent dels anys 40, val a dir, portés bigoti hitlerià ajudava bastant a veure aquest paral.lelisme. Que pogués adoptar una expressió de lividesa terrorífica, d’odi còsmic en estat químicament pur, també. Que la violència verbal i física estiguessin sempre en estat latent, com un volcà despert, també. Que tingués mentalitat d’estadista (esplaiant els seus dots en la família en lloc d'un continent sencer...), també. Que fos amant de la lluita demiúrgica, prometeïca amb una natura, una matèria entesa darwinianament, també. Que fos sensible a l’art i no suportés la visió de la sang, també (tret no cal dir que paradoxal en el cas de Hitler, algú que en va fer vessar tanta...). Que el seu idealisme el portés a exigir-se i a exigir l’inhumà, també. Que el seu tarannà profund, reprimit, aflorés en forma de facècia i de xerinola, també.

Es fa difícil precisar més, donar més detalls, dir més exactament en què ens basem per afirmar la semblança, el paral.lelisme entre el meu pare i el personatge en qüestió, però la intuïció no enganya i va trobant coses: el mateix riure i somriure (amb les galtes inflades i de costat, que també és el meu) els plecs de la cara, una qualitat de cutis semblant, les faccions en determinades expressions de la cara, la manera com li queia la roba, com apareix a les fotos (amb un posat potser no tant sever com el de Hitler), un indefinible punt femení...

Sí, és plausible creure que el meu pare i en Hitler venien, sorgien del mateix fons antropològic, estaven pastats amb una semblant matèria psicofísica, genètica. No hi havia dubte, i avui dia segueixo pensant-ho. Els mateixos ulls de penetració paroxística (poc importa el dissemblant color de l'iris, blau grisenc en el meu pare, sembla que verd en Hitler), la mateixa mirada d'hipnosi cosmogònica, el mateix raig visual fulminant sorgit del mateix judici originari i final. En essència,. una mateixa energia, un idèntic esperit, un únic messianisme.

M’explicava no fa gaire ma mare una anècdota curiosa. No vaig caçar prou els detalls, però en substància es tractava d’un altercat que va tenir mon pare de jove amb un revisor de tren francès. Aquest l’acusava de ser el fill de Hitler. Devia haver-hi un problema amb el bitllet (el número de seient, de compartiment o de vagó, allò clàssic) i ho devia dir per provocar. Haig de demanar precisions a ma mare. El fet és que el meu pare es va sentir taxar de fill de monstre. Devia ser a principis dels anys 50 i el meu pare encara no tenia 30 anys, uns pocs més que en Jean-Marie Loret... La guerra mundial era encara molt recent, molt present en les consciències. A efectes biològics, certament, el meu pare podia perfectament ser el fill de Hitler; un fill que aquest hagués tingut als 34 anys.

Bé, m’ha semblat que no podia deixar passar aquesta oportunitat, servida amb safata, de parlar d’un del meus temes predilectes. Com ha quedat palès, la notícia, almenys per a mi, i pels motius exposats, tenia tot l’al.licient del món. Té tots els elements de la tragèdia i la comèdia, acció i suspens: la seva condició d'orfe de pare, el trauma de ser rebutjat pels altres nens i per la societat, la seva adopció, la seva participació a la Resistència francesa (lluitant, sense saber-ho, contra l’exèrcit del seu pare: més freudià, més edipià impossible!), la ignorància de la identitat del pare fins prendre coneixement del terrible secret (la veritat amagada finalment coneguda i el seu  lògic i natural impacte aclaparador, atuïdor), els anys vivint amb el corcó d’aquesta tara (mirant d'assumir i normalitzar l'inassumible, el no normalitzable), la llarga i laboriosa recerca per confirmar la fatalitat... Tot plegat d'una intensitat i d'una riquesa per fer-ne una pel.lícula, la veritat.

El pobre Jean-Marie va passar del neguit, del desassossec de no conèixer, no saber qui era el seu pare, a una veritat abominable, gairebé insuportable. No podem esquivar el preguntar-nos com en Jean-Marie va viure, va poder viure la cosa tots els anys que va viure sabent la veritat; què en pensava, qui veia en el mirall, què deia quan se li preguntava per la família, pel seu pare, que sentia quan es deien penjaments d’en Hitler? Com va fer les paus amb el seu passat? Podia renegar totalment de qui li havia donat la vida? El podia execrar? Un dilema d’una dificultat extrema; una prova d’una complicació insoluble...

Tot això, al mateix temps, projecta una nova llum sobre la personalitat de Hitler. No va ser tan homosexual com se la volgut pintar, ni impotent malgrat lo del testicle volatilitzat per la metralla. Va ser pare absent, però no tan insensible com per no tenir algun gest envers la noia que havia deixat amb un nadó en els braços. Tot fa pensar que de no haver estat brutalitzat pel seu pare, o haver estat admès a la Facultat de Belles Arts de Viena, on repetidament va intentar ingressar debades, la història, començant per la seva, hauria estat una altra de ben diferent. És el cas emblemàtic per excel.lència de que no hi ha res més perillós que la sensibilitat (semítica?) ferida i frustrada.

En tot cas, ja existeix un nou motiu, una nova metàfora de l’eix París-Berlín. Tal vegada en Jean-Marie hauria pogut explotar la cosa i erigir-se en nou mite fundacional de la unitat europea. Tot fa pensar que li va fallar la capacitat de digestió, el sentit de l’humor i el cinisme. Els gens de Hitler no van ser prou potents. Ja passa.

Pel que fa a mi, no tot està perdut. Hitler bé podria haver tingut un segon fill secret... Això explicaria potser un viatge emprès pel meu pare als confins del Paraguai amb l’Argentina (una zona on encara pelaven per un sí o per un no els indígenes no prou dòcils amb la prepotent hegemonia dels blancs criolls). Diu la llegenda que Hitler hauria aconseguit fugir del Búnquer de la Cancelleria, quan l’exèrcit roig assetjava i escanyava cada dia més Berlín (ciutat que Hitler volia rebatejar amb el nom de "Germania", digne nom del seu projectat  Reich "mil.lenari"). Els seus fidels l'haurien traslladat en avió fins a Barcelona, on hauria embarcat en vaixell i més tard en un submarí que l'hauria dut fins a la costa argentina (en aquest darrer aspecte, un escapoliment molt en la línia del que retrata magistralment la pel.lícula Les Maudits, 1947, de René Clément), país on s’hauria establert amb tants altres dels seus compatriotes addictes. El meu pare l’hauria anat a saludar abans de traspassar (o uns anys després, per saber dels seus anys d'exiliat clandestí). En fi, històries de la Història, o com la imaginació és també un instrument del coneixement, de la veritat més enllà de la lògica i fent conya (el meu pare no era pas d'ideologia hitleriana, que consti).

No us passa que...

Visionant un clàssic del cinema japonès (cinema al que he anat agafant afició en el curs dels darrers anys), Història de l'últim crisantem, de Kenji Mizoguchi (1939), m'ha passat el que em sol passar quan visiono aquestes velles pel.lícules de l'altra banda del món: la nostàlgia pel que podríem anomenar la naturalitat perduda. Mires aquests films i quedes embadalit de la delicadesa acollidora que respirava el Japó tradicional, t'enamores de lo humanes que eren les proporcions i les textures, sents reconciliar-te amb la realitat, amb l’existència tota ella... Tot un món d'interiors de fusta, amb estrades, escales, estores de vímet, galeries i estructures de bigues, petits patis ajardinats... El quimonos i els seus estampats, els objectes precisos i senzills, el te, les inclinacions reverencials, les finestres i les portes corredores amb quadres de paper o de tela clara... tot és digne, pulcre, decent, suau. Sí, hi havia injustícia i hipocresia a dojo, però el món tenia un rostre humà i comprensible, trobo. 

Em pregunto per què en aquestes darreres dècades hem construït un món tan lleig, tan inharmònic, tan poc orgànic? Tan allunyat del nostre interior, tan tallat de nosaltres? Tan inabraçable i inacceptable en el seu conjunt? Venen ganes de tancar-se en un cabana de fusta vora l'oceà i passar el temps dormitant, sentint la sorra calenta, la calidesa de la fusta escalfada pels raigs del sol, la carícia de la brisa marina, veure passar els núvols... i poca cosa més. 

Hi ha quelcom del món modern que em desagrada, desassossega profundament; no puc creure-hi ni tinc cap ganes d'engendrar en ell. El seu nivell de fredor i de bogeria em supera. És la perfecció del malson. Una roda infernal de la que un no pot escapar, a la que està enganxat com un galiot al seu rem. La gestió d'un caos desbocat que deixa molt poc marge, temps per gaudir i estimar. A més màquina, menys humanitat; era evident, de témer, i s'ha confirmat amb escreix. L'energia, la capacitat de concentració i atenció són limitades; quant més gran és l'espectre que han de cobrir, menor és la seva intensitat i més gran la seva incongruència.

La vida és, podia ser una altra cosa. N'hem fet un malentès aberrant, monstruós. Sort que la veritat, el retorn, la pàtria de la vida existeix en algun lloc (del passat, de la consciència, del futur, en un altre món), ja que si depengués del que fem de la vida en aquesta part del món n'hi hauria per suïcidar-se, la veritat. Algun dia l'alienació tocarà al seu fi. Ja falta menys.

Funeral

Fa un parell de mesos vaig escriure una crònica del funeral del pare d'un amic de tota la vida. Pensant que era poc delicat penjar l'escrit en el bloc en un moment en que la família estava tan immersa en el dol de la pèrdua, em vaig abstenir de fer-ho. Passat aquest temps, que em sembla prudencial, crec que no faig cap mal parlant del tema. Ho faig, a més, des de l'afecte més sincer cap a aquest amic i als seus familiars. En la possibilitat, molt remota, de que arribin mai a llegir aquest text, vull creure que res del que dic pugui ferir-los. Amb el seu permís i des del respecte, conto doncs com ho vaig veure i viure.

He anat al funeral del pare d’en Jordi F., que també es deia Jordi. Unes 400 persones, mitja plana major del partit, 4 mossens i un vicari de negre... La cerimònia ha tingut lloc a la parròquia del Remei, just a tocar d'on vivien els pares i on en Jordi va viure de nen i fins que es va casar; a dues passes del nus de la Trinitat. He arribat 5 minuts tard i era tot ple; mentre dubtava d’on situar-me m’he trobat en Barbosa (no recordo ara el nom de pila); un bon nano, amic d’en Jordi, divertit i amic de l’hedonisme elemental (recordo encara el cop que vam anar a casa seva i ens va servir un mena de fregit aragonès a base d’ous ferrats, de xoriç, fesols i potser encara cansalada, tot amb oli en quantitats industrials... de què escurçar alegrament els dies d’un en el planeta. Al final m'he quedat darrera de tot, amb el brogit de la Gran via que m'impedia seguir el sermó (la lletania esllanguida de sempre, amb enormes veritats dites amb veu mel.líflua i llastimosa); una noia morena, alta, prima, de pell blanca i ulls profunds, d’aquelles angelicals i maternals alhora, m'ha frenat d'anar més enllà. La seva proximitat ho faria tot més suportable, més bell i ideal: un filtre necessari i sempre benvingut per empassar-se l’habitual horror de la sinistra existència urbana: un bàlsam, un baló d’oxigen enmig de les masmorres modernes.

L’interior de l’església era en el perfecte estil desangelat, tristoi, desolat, mesquí dels darrers 50 ó 60 anys... Els sostre exageradament alt, com sol ser, era de teulada de dues aigües amb bigues de fusta: molt com de basílica sortida d’un Astèrix i Obèlix. No hi havia cos present. Va morir dissabte i havia fet donació del cos a la ciència. El pobre cadàver deu ser en algun dipòsit hospitalari... Hi ha qui és torturat en vida i qui ho és després de mort; això darrer suposa un progrés indubtable.

En Jordi ha pujat a l’altar i ha llegit un fragment sagrat; malauradament a penes he sentit res (l’acústica de les esglésies és un desastre: la megafonia no fa més que reverberar el que es diu... evidentment la remor del trànsit no facilitava gens l’audició, que per moments em fluixeja, val a dir); segur que era prou interessant (i tant en contrast amb tot el nostre dia a dia, ai las...). Sempre m’ha fet un efecte com de narcòtic sentir històries, paràboles bíbliques en un entorn prenyat de quotidianitat aburgesada, pesadament opaca, crispadament moderna... De sobte ets transportat a la Galilea del segle I, fa sol i tothom va amb túniques, els homes porten barbes, les dones gerros damunt el cap, alguna palmera, casetes baixes, camins de terra, horitzons amplis, ases traginant amunt i avall... En el somieig ets sents tornant a casa, abandonant la freda monstruositat del sincopat, fosc, gris, encimentat món que t’envolta, retornant als orígens dels que tal vegada no hauríem d’haver sortit mai... No lluny meu veig una filla Espar, rossa, alta, força elegant (un pèl massa prima), acompanyada de la seva filla i, més tard, pel seu marit, que em sonava de cara (potser de la meva temporada a les joventuts del partit?). He vist també marxar, àgil, en J. Bagués, el de la joieria: amb els anys se li ha posat cara d'estafador londinenc d'alts volts (digne de sortir en una peli amb en Peters Sellers, tots dos fent de traficants de diamants) o directament vampiresca; les nostres mirades han quedat un segon suspeses però cap ha fet cap signe de salutació; massa anys i massa poc tracte.

Molt personal convergent, cuit al bany maria de la feina (empresa, banc, botiga, gestoria, bufet, consultoria, etc.), tirant a “pijo”, però sense ser-ho del tot: és sabut, fins i tot per un nen de deu anys, que els pijos de veritat no treballen (només ho fan veure): el seu perpetu bon humor, relaxament i satisfacció són incompatibles amb treballar de veritat; no els hi cal, és gent que ha guanyat més d’una guerra i que ho té tot resolt d’entrada, per definició; hi ha excepcions, com en tot, però en general és gent programada per saltar de plaer en plaer, de solució en solució, de consum en consum, sense instants de vacil.lació que qüestionin la marxa de creuer de l’existència. Més que una filosofia de vida el que tenen és un llibret d’instruccions vitals que segueixen fil per randa: no s’aparten ni un mil.límetre del guió; la seva impermeabilitat és de lobotomia. Els semi-pijos convergents són diferents; porten el patiment a l’ADN; tot és incert, la realitat és precària. Són més humans, més imperfectes, però no en són conscients o no ho reconeixen, no ho acaben d'acceptar, i això és un dels seus majors defectes: voler ser i semblar el que no són.

Unes passes davant meu hi un “tauró” inquiet en els seus 30, més pendent del mòbil i de mirar a esquerra i a dreta que del curs de les exèquies. Com es pot estar tan neguitós? A qui vol controlar, què busca? Per què destrossa d’aquesta manera l’exercici d’autodomini i de contenció que se li ofereix? Va ser un nen hiperactiu i ara és un executiu torracollons? Què et passa noi, què et falta? Temps, diners, metes? Què et sobra, què et fa nosa, què et fa ombra? Al cap d’una estona es posa al seu costat la que presumiblement és la seva dona (atractiu correctó), però ell segueix buscant més enllà, en una recerca, tal vegada, sense objectiu. Signes dels temps.

Trencant la tònica general, a tocar meu tenia un personatge d’una elegància italianitzant: uns 40 anys, crani de posterior recte, sense cap esbombament (com diu que tenen els bascos); cabells relativament curts però amb algun rínxolament romàntic i jovenívol; llavis i mirada d’un calmós refinament sensual; expressió subtilment divertida, somiadora, de tendra superioritat, d’una exquisidesa pagada d’ella mateixa, d’una aristocràcia i condescendent suficiència. Abric fosc i llarg de factura impecable, pantalons de caiguda digna, sabates estretes, elegantment allargades, britàniques. Em recordava una mica en Pep Marcé, un amic de mon germà, en el seu millor moment. El seu posat era com de secretari àulic, segur de si mateix, satisfet, content però alhora un punt cansat, fastiguejat de tanta bona sort... Tot exhibint i contemplant el seu propi dandisme, es diria que notava la manca de quelcom que no sabia massa què era ni on cercar, com atrapat en el tedi, en una temperat però persistent desfici, en una secreta ànsia de vida sempre relegada: “li manca lluita heroica, senyoret”, li hauria pogut cridar algú a cau d’orella... però l’advertiment probablement arribaria ja massa tard. El que és clar és que si hagués tingut una estatura superior (no devia passar del metre setanta) l’haurien fet ambaixador sense cartera sense haver de fer carrera.

Bona persona, el pare, minyó escolta durant els anys 50 (l’època en la que els falangistes per poc que podien apallissaven els monitors que enxampaven), empresa de mobles, casat amb una equatoriana (filla d'un immigrant italià que va fer fortuna): tot el dia dient "hijito", "ya ves, hijito", mentre el pare renegava o deixava anar algun refrany castís tipus "gallina vella fa bon caldo" amb ironia entremaliada, això abans d'agafar un "pronto" colèric amb algun familiar i aterrar de nou amb somriure final còmplice cap a mi... Tenia un no sé què de refinament destraler que el feia simpàtic. Tot i ser nacionalista en aquella casa sols es parlava en castellà; no va ser fins bastant més tard que pare i fill es van parlar en català (o jo mateix amb en Jordi). Li dec l'haver-me incorporat a l'intent d'ascensió del Montblanc l'any 87 amb els fills d'un amic seu de quan era escolta (una mena de rendista cordial; vaig fer de professor dels seus fills durant una temporada; encara recordo el pòster de la Samantha Fox molt lleugera de roba o directament biològica que tenia penjat a la paret el fill gran (tal liberalitat hauria estat impensable a casa meva). Qui sap si no va ser per compensar-ho que vam llegir i estudiar la carta al pare de Franz Kafka; allà jugava a casa, en terreny propi; no hi ha com la familiaritat del que ens és conegut.

Recordo que de jovenet havia fet alguna pela fent de repartidor de mobles per compte del pare Forn; normalment amb en Jordi. Camió, carregar, descarregar, escales, ascensors, barris perduts, estacionaments improbables, carrers insòlits, històries verdes i truculentes, inventades o reals, desgranades entre destí i destí pel forçut gallec d'uns 35 anys que feia de conductor i encarregat... Eren mobles d'una gama molt estàndard, d'aquells de conglomerat i grapa... Algun cop havíem suat de valent: angles, portes, potes, dreta, esquerra, vertical, horitzontal, de costat, no així no, etc. Accidentalment algun cop petava alguna part de l'estructura de fusta d'un sofà o d'una butaca; per poc que poguéssim ho dissimulaven i aquí no ha passat res... Queien algunes propines, equitativament repartides. Regnava la companyonia. Era com anar a una guerra incruenta: el camió era un bombarder, i els tresillos les bombes. Hom gemegava i renegava una mica per encabir-los en els pisos, i encabat la satisfacció de la missió acomplerta.

El final ha estat per etapes: després d’un “germans aneu-vos en pau” ens han fet seure de nou per escoltar unes breus paraules d’agraïment, comiat, recordatori de part de les quatre netes del difunt: les dues filles, adolescents, d’en Jordi, i les dues filles d’origen indi de la seva germana gran, la Mariona, encara nenes; totes, i potser encara més les petites, han parlat amb veu segura, tot i l’emoció visible i audible d’alguna d’elles. Acte seguit s'ha entonat, per cloure l’ofici amb dignitat patriòtica, el "Rosa d'abril" (amb cor o almenys amb mestre de cerimònia amb faristol, punt de llum i brandant el que de lluny semblava ser una batuta)...

Un cop acabada la missa, en Jordi, de bracet de la seva mare, visiblement afectada, uns 40 ó 50 cm per sota d'ell, tota cabells blancs (el darrer cop que l’havia vist encara se’l tenyia) han enfilat el passadís central seguits dels familiars immediats (no he vist, però, la seva dona, la Lluïsa). Anava saludant i donant la mà, atent i com absent alhora, molt seu. Ja tocant a la sortida ha passat prop meu però no sembla que m’hagi vist i tampoc he gosat, m’ha sortit el gest d’atansar-m'hi, com sí feien uns quants, entre ells el conseller R., que ha fet allò tan afectuosament baronívol de posar-li el palmell de la mà en el clatell tot abraçant-lo de tres quarts (molt Cosa Nostra sentimental).

En Jordi s’ha quedat a l'exterior saludant, amb encaixada, abraçada, petó o sense, la gent que anava sortint, talment un pastor protestant però amb menys untuosa sol.licitud: normal, per la circumstància i pel nombre d’assistents (quin aguant això de ser polític...). Jo, amb dues visites, quatre salutacions i un parell de trucades al mòbil acabo ja el dia esgotat, fet carn de teràpia alternativa. En la riuada que s’escolava cap a l’exterior he vist passar també el conseller P., encantat d'haver-se conegut, responent cofoi, més amb rictus que paraules, a algun comentari d'un amic o conegut, duia fulard estudiadament plegat, i el seu somriure de pillo complagut, de burleta segur d’ell mateix, hàbilment protegit  en el seu posat d’escolanet repel.lent... això, i les orelles guerxes, amb les extremitats superiors tombades, encarades cap a baix... M’he creuat amb la filla gran d’en Jordi: tan alta com jo, molt kibbutziana, amb un rostre molt del seu pare; estava plorosa, li he dit que ho sentia prement-li un segon el braç. Sol passar: els nets mostren més sentiment que no pas els fills en la desaparició de la primera generació; n’han tastat la dolçor mentre que els fills han tastat el primer grau, el furiós. La seva tia, oportuna, severa, pràctica, per evitar el tap de gent que s’havia format en el vestíbul li ha demanat imperativament, mig per signes, que obrís la segona porta del portal exterior; la noia ha estat diligent i ha corregut el pestell; la cosa ha guanyat en fluïdesa. La seguia la seva germana més petita, tirant a esprimatxada i d’alçada normal, molt interessant de cara; bastant desfeta. He vist una de les dues nebodes índies, d'uns 10 anys (crec recordar que eren bessones), formant part de la gentada en marxa, molt tocada i posada, amb mitges negres i sabates de xarol sense taló; m'ha dedicat una mirada: em reconeixia? li cridava l'atenció el meu rostre d'anglès colonial tocat per la mala fortuna, l’alcoholisme o la malària? Qui sap. Era força mona, molt negra de pell. Van ser adoptades ja fa anys, de molt petites, per la Mariona i el seu marit.

Ha estat doncs a l’exterior que finalment he pogut saludar en Jordi; semblava content i com sorprès de veure'm (havia estat ell mateix que m'havia trucat la nit anterior informant-se de l'òbit i del funeral, però potser no comptava que hi anés, o era només un reflex, un tic de supervivència: una injecció d’espontània  cordialitat per parar el cop de topar-se amb una i mil cares constantment). Ens hem mig abraçat; se m'ha escapat una mig felicitació (ha rigut breument) i que el veia molt bé (un doble lapsus a compte de no haver-lo felicitat quan el seu partit va guanyar l'alcaldia de Barcelona i ell va esdevenir algú "consagradament"  important...). M'ha preguntat pels de casa; li he demanat que abracés de part meva la seva mare. M'ha dit allò tant socorregut de que em trucaria un dia per veure'ns amb en calma. Entranyable; li desitjo el millor, llarga vida... El cos se li ha posat bastant d'os o més exactament d’ou gegantí (més ampla de baix que de dalt; centre de gravetat entre els genolls i el baix ventre), cobert per successives capes de roba: vestit, bufanda, caçadora-abric que reforcen encara més aquesta sensació de personatge fora del comú, amb forta personalitat, renaixentista, curial. La quantitat incalculable de gripaus que ha hagut d'empassar-se els darrers 20 anys hi deu també lo seu... Esperem que la seva corpòria aguanti les inclemències de la política, començant per aquestes soporíferes reunions interminables, aquestes dotzenes de trucades de mòbil diàries i aquests dinars i sopars colesteròlics... Quan ja em retirava, la meva mirada s'ha creuat amb la del fill Pujol més mediàtic, qui m'ha dedicat un amable somriure (deu tenir una vaga idea d'haver-me vist fa molts anys, el 99, fent d'interventor de CiU, que va acabar votant ERC...).

Un cop acomiadat no em vaig prodigar gaire, gens; vaig obrir-me camí entre els dos o tres cotxes oficials (els sempiterns Audis negres) i el petit caos circulatori de Gran via/Llepant (degudament reconduït per alguna dotació de la Guàrdia Urbana) i vaig enfilar Marina amunt, banda Monumental (on anunciaven un espectacle sobre Pinotxo): quina solera i gràcia, aquesta construcció; esperem que no faci la mateixa trista fi que la plaça de les Arenes. El marxar prest també venia determinat pel tall de cabells operat per la T.: ho va fer amb màquina, en excés, només pel darrera i una mica els costats, deixant intacte tot el davant de motxo esfilagarsat... El tall de cabell estil mod – o tal vegada funk?- que mai m’havia atrevit a dur i que arriba molt massa tard: vaig pel món amb cara d’ornitòleg o bibliotecari anglès dels anys 30, amb esbojarrada i atribolada expressió d’haver estat abandonat per l’amic amant o d’estar sent estalonat per la Gestapo (o sóc més aviat jo el que té cara i fa de nazi?)... Demà mirarem tal vegada d'arreglar-ho. Però la cara de gripau bullit i assecat, de bard o monjo irlandès del segle XI, o tal vegada de gallinàcia exòtica o directament sàurica, ja no hi ha qui me la tregui... 

Ciris per Síria (X i final)

3. No siguem hipòcrites. En els nostres països també es tortura (menys, però també), també s’ordenen desaparicions i assassinats selectius (serem bons i direm que creiem sincerament que això darrer sols es fa en els països del “Sud” i sobre ciutadans en cap cas occidentals, i certament perillosos. Suposant que això s’admeti (que ja costa lo seu), sempre es diu que és per una noble causa, preventivament, en legítima defensa. Es tracta de protegir-nos dels terroristes. Però no havíem dit que res justifica la tortura. I si no ho creiem, si creiem que la defensa dels nostres valors sí justifica el recórrer a aquest mètode, en què basarem la nostra pedagogia i la nostra superioritat moral davant dels arguments dels nostres adversaris? Ells també podem adduir, tan sincerament com nosaltres, que no tenen més remei que fer ús d’aquesta pràctica per defensar-se, per preservar la seva organització social, per protegir i conservar el seu món tal com l’entenen. També ells poden dir, amb la mateixa sinceritat o cinisme, que es veuen obligats a recórrer al terror, perquè amb la persuasió o amb una por de “baixa intensitat” no aconsegueixen res. Resumint: nosaltres som els metges del món: proposem la nostra medicina, i si ens la tiren pel cap, acabem per escanyar aquell que no la vol i ficant-la amb cullera gola avall a la resta, a la majoria silenciosa. Això sí, en nom dels drets humans. Amén.

4. És extraordinari, gairebé fascinant, veure com som incapaços de veure els nostres defectes, de veure’ns des de fora. És allò de veure el bri de palla en el veí i no veure la  biga en el propi ull. Elevem a categoria universal el nostre particular punt de vista; del nostre subjectivisme en fem objectivitat indiscutible. Que tot ésser humà té dret a la vida, al respecte de la seva persona i a la possibilitat d’accedir al benestar i a la felicitat, això és un valor universal indiscutible. Però aquí s’acaba tot. La manera, el camí per  garantir el reconeixement d’aquesta condició de partida i de la llibertat individual per assolir el ple desenvolupament són un tema molt complex i molt discutible.  No està clar que la democràcia sigui necessàriament el millor model, i en tot cas no per a tothom, per tots els pobles. Que l’economia de mercat sigui igual el mecanisme més eficaç per promoure el respecte al proïsme i la seva felicitat, no està gens clar. Oblidem massa sovint que una part important de la població del món ens veu pràcticament com el dimoni. No entenen l’avortament (ho consideren un crim); no entenen que tinguem els avis a l’asil (ho consideren una vergonya), no entenen que investiguem les cèl.lules mare (ho consideren un sacrilegi, una pecaminosa i perillosa intromissió en el misteri), no entenen que hi hagi tanta gent sola envoltada de tants gadgets i màquines (ho consideren una malaltia o directament una bogeria), etc. I tot i així ens volen imitar: és, però, una prova suficient de que estiguem, siguem millors que ells? Ho poso molt en dubte; crec més aviat que es tracta d'un miratge per part d'ells... i un parany per part nostra.

Si tinguessin el poder, potser ens voldrien imposar el seu model de vida (i de fet potser tampoc: no semblen capaços d’arrogar-se aquest dret tant, en un grau tan alt com nosaltres), però de moment és al revés. De moment som nosaltres els que som pretensiosos, arrogants, superbs; som nosaltres els que pequem de complex de superioritat i ens creiem molt llestos, i potser no ho som tant... En nom de no se sap quina excel.lència invoquem el dret d’ingerència. Però des d’on ens arroguem aquest dret? Des de quina superioritat moral assumim el paper de Superman (contradictori: volem salvar i simultàniament sotmetre)? No és que cregui en el relativisme, però no hi ha res pitjor que creure’s posseïdor de la veritat i no tenir-la. Com es pot saber si es té o no? És molt difícil, però com diu la Bíblia, “per les seves obres els coneixereu”: són les obres d’Occident en el món tan meravelloses com per esvair tot dubte? Abunda l’harmonia, el respecte, la discreció, la fraternitat, etc. o més aviat el contrari. Bé, que cadascú respongui segons la seva experiència i percepció. Jo ha he respost.

La gran tara

Per què desconfio tant del món que finalment és el meu? Doncs perquè el conec millor, o prou; em conec prou bé, i per tant sé suficientment com funciona la societat en la que he nascut i crescut. Un societat que té com a màxim valor el guany (el benefici exponencial, el profit geomètric) no pot generar gran cosa de bo. Una civilització que té en el benefici el principal, sinó l’únic motor de la seva existència i desenvolupament no pot produir res gaire sòlid. Desconfio pregonament de l’ateisme, ja que la “supressió” de Déu no elimina la seva necessitat. M’explico: podem negar Déu, però no per això neguem, eliminem la necessitat d’una resposta absoluta, infinita a la nostra angoixa existencial: seguim necessitant un sentit superior. Per tant, no havent-hi ja Déu (“Déu ha mort”, etc.), el que fem és reinventar-lo en forma d’Humanitat.

La jugada és molt hàbil, llàstima que no funcioni. Ara bé, això de la “Humanitat”, és quelcom molt vague: necessitem focalitzar aquest nou poder. Qui assumeix efectivament, vertaderament aquest paper de Déu? Qui té el nostre beneplàcit per fer-ho? A qui encomanen i encolomem la responsabilitat? Doncs en l’autoritat, en els que tenen el poder. Sí, ho reconec sense vergonya, crec bastant en les teories conspiracionistes (v. gr. Illuminati, Club Bilderberg, Skull & Bones, i d'altres). La raó és molt senzilla: a què carai es pot dedicar una persona intel.ligent amb molt de poder? Quan ja ho ha comprat tot, quan ja s’ha afarta de iots, cotxes, dones (o homes), vil.les, viatges, vestits, esports, obres d’art, etc. què pot fer per distreure’s del seu avorriment i del desassossec de la seva mortalitat? Doncs jugar al gran joc: fer de Déu, dirigir el món, planificar l’existència dels altres. Si és creient, tal vegada es limitarà a la beneficència, a l’humanitarisme (i encara ho haurà de fer amb humilitat, sense caure, també aquí, en la temptació de la megalomania), i si no ho és, doncs es dedicarà a intentar refer l’ésser humà, al preu que sigui, i amb els mitjans  que sigui: la fi ho justifica tot. Amb altres paraules: el triomf i l’exacerbació màximes de la idolatria.

Per acomplir una tal finalitat (el paradís terrenal) tots els recursos estaran permesos, tots els límits i reserves bandejats: s’experimentarà amb la vida, es furgarà l’espai, es traurà del mig tot aquell que suposi un fre o un obstacle al gran projecte... Passa, però, que acompanyant i coronant aquest foll designi hi batega en tot moment la destrucció.

Tres coses que portaran a ella, a la violència. Primerament, la mateixa impaciència arrogant, expeditiva del que es creu investit d’aquesta missió “metafísica”, del deure de menar a bon port aquest grandiós projecte i no té, lògicament (puix que és Déu i està en possessió de la Veritat) cap contemplació amb els “estúpids” i endarrerits que posen pals a les rodes. Segonament, el mateix afany d’imitar Déu: ens res pot l’home assemblar-se tant a Déu com en la destrucció; sols en ella se li pot assemblar veritablement: construir és lent i costós, en canvi destruir és immediat i fàcil, i apte per tant a procurar aquesta sublim sensació de poder diví. Tercerament, la violència com a evacuació final: davant la frustració de no poder recrear un món millor que el creat per Déu, la suprema i despitada temptació de destruir-lo (com el nen que trepitja amb frenesí el castell de sorra que ha fet a la ribera del mar, i que considera que no li ha quedat prou maco, o que, havent-lo d’abandonar a una sort incerta, prefereix destruir-lo, ja que és la seva obra (“après moi le déluge” que deia l’ateu i l’iconoclasta de Voltaire, sense que jo ara vulgui atribuir-li intencions malèfiques).

De moment ens movem en les dues primeres violències (que impliquen també el seu correlatiu nivell “baix” o “moderat”); cal témer, però que en un futur no massa llunyà es passi al tercer nivell. Llavors bona nit cargol.

Com deia, per tal d’aconseguir aquest objectiu de la felicitat hic et nunc, en l’aquí i ara, es carregaran tot el que faci falta, no sols els oponents i reticents, també i sobretot la natura i els paràmetres essencials de l’existència: el temps i l’espai. Es manipularan aquests en tots sentits i de totes les maneres, i la vida “natural” serà un somni, un vague record. O potser no, ja que potser res pot ser tan fort com la vida, que sempre reneix. Saber si l’ésser humà serà capaç de destruir la vida és, ara per ara, un  enigma. Si Déu ens ha fet lliures, pot ser que ho permeti. El temps dirà.

Recapitulant. Per què criminalitzo tan Occident? Doncs és molt senzill. Després d’observar i estudiar (en la mesura de les meves possibilitats) la realitat des de que tinc ús de raó, arribo a la constatació que la part del món on la mentalitat aquesta descrita més amunt està més arrelada, més estesa és a Occident, que és justament on l’ateisme està més fonamentat i consolidat.

Aquesta dada, força indiscutible, em sembla, em permet posar-me en quarantena respecte a les intencions d’Occident. Més enllà de la quantitat i qualitat de la informació de que disposi, la meva malfiança, la meva cautela a l’hora d’avaluar les actituds i les polítiques internacionals d’Occident estarà sempre justificada (per l’a priori a bastament exposat i argumentat). De les intencions de fons, hom pot deduir els mitjans que es posaran en obra. D’una concepció boja, sols pot sorgir un món boig (amb accidents, detalls interessants i valuosos: el mal, com res, tampoc és perfecte).  

Com m’ho miro

Bé, com deia al principi, per moments (serà l’edat i el fet de no tenir fills) m’ho miro ja tot des de la barrera. Qui ningú s’ofengui, i ja em perdonaran, però més que en la Humanitat xifro les esperances en el Creador. Si aquest vol que ens suïcidem col.lectivament no tinc res a dir, però això no vol dir que hi posi calés... No m’agrada res (pràcticament) del que s’està fent, ni en la forma, ni en el fons; no hi crec: que no comptin amb mi, i, si es plau, que tampoc ho facin en el meu nom.

Per moments, és clar, em fa vergonya pertànyer, formar part d’Occident (i per extensió a l’espècie humana), però és una pena que ja fa uns quants lustres que arrossego i per tant tampoc és gaire escruixidora a aquestes alçades. Un s’acostuma a tot. La veritat és, pel que fa l’ésser humà, sóc pessimista. Crec que no hi ha res a fer: o rebem tots una sobtada inspiració col.lectiva d’origen diví o la catàstrofe, la calamitat a escala planetària ens escombrarà definitivament (donant potser una segona oportunitat als que sobrevisquin).

Com deia al principi d’aquestes planes dedicades al drama de Síria, i per concomitància, a Líbia (ara la ruleta els toca a ells, un altre dia ens tocarà a nosaltres; hi ha però a qui no li toca gairebé mai...), mirant en perspectiva totes les meves lluites en favor de pobles oprimits alliberats pel setè de cavalleria, veig que en termes generals m’he deixat enganyar. Fins i tot dubto del cas de Bòsnia, el meu “cas” estrella. El cas de la Segona Guerra Mundial potser seria l’excepció (d’”ingerència” vàlida) però curiosament la seva millor justificació, salvar els jueus d’Europa, no se la pot prendre gaire en consideració ja que va arribar massa tard per a la majoria d’ells (i abans no s’havia fet pràcticament res per a ells, al contrari, se’ls hi havia negat el dret d’asil de manera ignominiosa). Pel que fa a la Guerra Civil espanyola, potser el cas paradigmàtic, a nivell històric i més vivint on vivim, d’intervenció internacional (múltiple i de signe oposat, val a dir)l, tendeixo a pensar que el preferible hagués estat que ningú de fora acudís a lluitar-hi, ni els feixistes, ni els comunistes. Francament, hauria estat menys cruent i qui sap, potser encara hauríem guanyat.

Com he “pecat” tan o més que la majoria, no estic en condicions de criticar ni de sermonejar ningú. Escric bàsicament per a mi i per tant no puc criticar ningú, i si escric potser és sobretot per a mi, per esmenar el meu error. Si això pot ser útil a algú, tant millor, i si no, tant se val. 

Ciris per Síria (IX)

Resum de la meva postura. Justificacions i altres consideracions

Bé, acabo aquest exercici d’interpretació, de comentari del  que ha passat a Líbia i del està passant a Síria (que m’haurà resultat força esgotador, la veritat, segurament també per a l’eventual lector, ho sento). Amb la crítica que faig a les maniobres “atlàntiques” en quant les seves vertaderes motivacions, penso que compenso una mica la frivolitat irreflexiva amb la que vaig desitjar i saludar la seva intervenció a Líbia. Vaig lamentar haver-me deixat enganyar en aquest cas i d’altres. Sentir-se manipulat i abusat no fa cap gràcia. Em trec, en part, un pes de de sobre.

Al principi d’aquesta sèrie d’escrits pensava que anava a dir una colla de banalitats, d’evidències i quasi em feia vergonya l’insult a la intel.ligència dels possibles lectors que em disposava a perpetrar. No m’he desfet del tot d’aquesta sensació, però haig de dir que a mesura que m’he endinsat en el tema ha tingut lloc un aprenentatge considerable: el sentit de la meva intuïció inicial era més aviat confirmat per les dades i circumstàncies que anava llegint i aprenent de com s’ha desenvolupat tot el drama libi, i, avalava, per extensió la prudència i la desconfiança amb la que crec s’ha d’encarar la voluntat salvadora d’Occident també pel que fa a Síria.

Segons el meu parer, s’hauria comprovat amb escreix que tota malfiança és poca i que s’ha de ser extraordinàriament vigilant i escèptic amb l’allau de notícies i la seva interpretació que ens cau al damunt. La informació no és neutra, mai ho estat. És una arma més de la guerra, del poder: potser la més poderosa i subtil. Una més al costat de les altres: la militar, l’econòmica, l’espionatge. S’ha de mantenir viu l’esperit crític, buscar el rerefons, mirar la lògica de les coses, repassar la història, aspirar a un criteri mínimament congruent, i no quedar-se neutralitzat, obnubilat, voleiat com un ninot que es fa anar d’un costat a l’altre pels que mouen els fils de la història.

Ho sabem i és molt senzill: els mitjans de comunicació es basen en les informacions que preparen i gestionen en gran mesura (sempre hi ha algun independent) les famoses agències de notícies. Aquestes són un grapat de multinacionals de la informació que canalitzen i dosifiquen aquesta: el què, el com i el quan depèn d’elles. Els seus criteris bàsics de funcionament són el benefici que treuen de la informació (la notícia com un producte, un article comercial més) i la dependència i vincle (tàcits, indirectes) que tenen amb els poders públics dels països on tenen les seves seus centrals (i/o el seu capital). La majoria d’aquestes agències (i certament les que operen en els nostres països occidentals) són occidentals, el que vol dir, que tan pel que fa la visió del món, com pel que fa a l’interès comercial i polític, s’ajustaran bastant al patró mental dominant en les nostres societats: ens diran, des del prejudici, el que volem sentir, des del prejudici. Reuters, France-Presse, Efe, etc. són “la veu del seu amo” i treballen per tenir els “súbdits” reconfortaran la percepció de la realitat que aquests tendeixen a tenir (encara que sigui esporuguint-los: estigueu contents, mireu que malament s’ho passen a allà baix, al cap i a la fi nosaltres no estem tan malament, veritat?). 

Un prova, que sobta però és recurrent, de que la nostra credulitat és infinita i està profundament arrelada en la nostra mentalitat, és el fet de veure com tornem una i altra vegada a donar credibilitat al primer que se’ns diu (si es fa des d’una posició investida de d’oficialitat, d’autoritat) malgrat tinguem perfecta consciència i memòria que aquesta mateixa font va donar per bones determinades informacions que després van resultar ser falses. Tots tenim prou coneixement de la història contemporània per saber que el que se’ns donava per verídic fa 30 anys, o 50 als nostres pares, era en molts casos fals. Si es mentia en el passat recent, per què s’hauria deixat de cop i volta de manipular l’opinió? Per què d’un dia per l’altra la interpretació dels fets passaria de fal·laç a veraç? Per la possibilitat de contrastar la informació? Que ningú em faci riure. Perquè tots plegats som millors i el món és més transparent i exigent? Ha, ha, ha! En nom de què hauríem de ser avui dia més íntegres, més probes, més honestos, o ni tant sols més sincers? Algú m’ho pot explanar? Gràcies.

Si sabem fefaentment que se’ns ha mentit en el passat, lo lògic, lo racional és pressuposar que també actualment se’ns està mentint. Tot el que no sigui mantenir desvetllada aquesta reserva, és abocar-se a ser víctima de l’entabanament sistemàtic.

Una primer nivell d’explicació de perquè caiem tots plegats en el parany, seria el de la facilitat. Facilitat de dos tipus o a dos nivells.

1. No volem cercar la informació. Volem que aquesta ens arribi ja preparada i embolcallada talment el menjar “fast food”. També en això defugim tot el que és difícil.

2. Ens agrada tot el que apel.la a les emocions. Tenim mandra de reflexionar. El que volem és una injecció, la nostra diària dosi de morbo i sentimentalisme. Morbo, per a satisfer les nostres baixes passions (d’europeus “lectors de diaris i de fornicadors”, que deia en Camus a La Chute). Sentimentalisme, per emmirallar-nos en l’amor que sentim per nosaltres mateixos (ben conscients que ens estem morint i volent tenir i donar de nosaltres mateixos una bona imatge, un bon record: som, érem gent benpensant; estàvem amb els “bons”, no som culpables de res, etc.). En resum, volem “vibrar”, amb el baix ventre, i amb el cor passat pel “túrmix” dels nostres cervells individualistes, egocèntrics... moderns.

Volem, per tant, una informació plaent, ràpida de digerir, i que no posi gaires traves a la precipitació i a la superficialitat del nostre judici. No hi ha res que ens agradi tant com judicar (i condemnar). “Com les piranyes” (Camus, ibídem).

Hi ha, però, una explicació de més calat a la manera aquesta nostra, infantil i irresponsable, de rebre les informacions i de jutjar a partir d’elles. A la pregunta, d’on prové la nostra credulitat?, es pot mirar d’esbossar una hipòtesi de resposta a un nivell més profund. Heu–la aquí: necessitem creure en alguna cosa, en algú, i com no tenim res més a mà, creiem en la Humanitat. Però qui és “la Humanitat”? Doncs aquell que aconsegueixi encarnar un màxim el que podríem anomenar la veu amb consciència. Qui pot assumir aquest paper? Tot aquell que tingui un discurs i que tingui mitjans per difondre’l de manera amplificada i continuada. Si tots plegats tinguéssim una visió més transcendent de l’existència humana, tindríem la capacitat de posar en quarantena, de mirar amb una certa distància tot el que se’ns diu, atenció: també el que se’ns diu des de les instàncies revestides de seriositat i “professionalitat”. Com no tenim aquest recurs, romanem “atrapats”, tributaris d’aquests “predicadors oficials” que, inconscientment, hem divinitzat.

Al meu entendre estem molt massa “enganxats” a la perspectiva purament i exclusiva humana. Que no n’hi ha cap altra? Sí i no: hi ha l’enfocament, més allunyat de l’immediat (ja transcendent, doncs) de la nostra humanitat, vista, viscuda, des del que hi ha de diví en nosaltres, des de la perspectiva divina que podem, encara que sigui molt parcialment, adoptar. Mentre no ens separem mínimament d’allò humà, no deixarem de reproduir la petitesa de les seves pors. Sols d’una visió molt més àmplia podríem arribar a tenir una visió realment universal del problema de la condició humana. Mentre no ho fem, seguirem parlant de la Humanitat quan en realitat estarem parlant de “la societat concreta en la que vivim en aquest moment present”, no fent més que generalitzar a tot el món el nostre particular punt de vista, i amb ell també els nostres fantasmes, els nostres mites, les nostres idolatries... Des de l’humanisme no hi ha universalisme i sí relativisme estret de mires. Humà, massa humà, que deia Nietzsche: quanta raó tenia...

Em fa quasi vergonya haver de dir coses tan evidents, però, com dic, jo també he estat víctima de la fal.làcia, i per tant no puc criticar ningú, i si escric potser és sobretot per a mi, per esmenar el meu error.

El resultat de tot això, és que ens complaem, ens recreem a jutjar des d’un nivell de desconeixement (per dir-ho suaument, eufemísticament: ignorància supina seria la paraula justa) i d’idees preconcebudes que fa por. El nostre atreviment i obstinació no semblen tenir límits ni aturador. Sabem perfectament que els vencedors escriuen la Història, però ni se’ns acut pensar que escriuen igualment el present... Ens venen una versió simplificada fins a gairebé la caricatura del que passa en el món i els hi comprem, perquè aquesta versió té una virtut inestimable: ens tranquil.litza, disculpa, exonera, justifica. Anem bé.

Ens sentim cofoiament integrats en el caliu de “l’opinió pública”. Però existeix realment una cosa així? Té existència pròpia i autonomia dels mitjans de comunicació i dels poders públics això que anomenem opinió pública? Fins a quin punt la tan escatainada opinió pública no és més que un invent dels media de cara a legitimar el que el poder decideix a cada moment. Tot Poder necessita uns espectadors: primera, perquè sense públic no hi ha actuació (necessitem els altres per emmirallar-nos); segona, perquè al Poder li cal la legitimitat i aquesta passa per aconseguir l’aprovació de la majoria (inclús les tiranies s’aguanten “democràticament”: sense el suport explícit o tàcit de la massa no hi ha autoritat que aguanti amb una mínima continuïtat; tercera, perquè al Poder li cal la col.laboració de la gent, del poble: calen sempre braços (els clons i els robots encara no estan prou a punt). Els mitjans, per altra part, talment uns mèdiums,  cobreixen perfectament també les necessitats de l’”espectador”: ens donen espectacle; ens donen la il.lusió de que importem i de que la nostra aprovació compta (i no és ben bé fals, però quin valor pot tenir el nostre suport obtinc per inducció, seducció, de manera insidiosa, capciosa?); ens demanen la nostra cooperació (sobretot mostrant-nos ben passius i dòcils) i això ens fa sentir responsables, partícips, per fi actors, protagonistes de la Història: aquesta, i el Gran Germà, compten amb nosaltres, però sobretot no ens movem de casa... Que maco.

En síntesi i substància: no ens interessa l’autocrítica (l’única capaç de guiar-nos cap a la pròpia millora). El que ens agrada, encara que no sigui portador de res (que no sigui la vanaglòria) és fixar-nos en els errors del veí, de tercers. Ens encanta ser tractats com titelles, ens encisa ser activats de manera conductista: volem un món comprensible, simple i que ens sigui favorable, ja! Ho exigim!... Amb aquestes premisses, es pot afirma sense por d’equivocar-nos que el nostre criteri d’avaluació de la realitat no va gaire més enllà del més pur, desenfadat i desvergonyit autobombo; ad majorem gloriam de la Humanitat, això sí, no sigui dit.

Bé, un cop apuntat el que precedeix, puc passar a desenvolupar breument una sèrie de consideracions que expliquen i concreten més en detall o circumstancialment la meva suspicàcia, el meu dubte. Es tracta bàsicament de la constatació d’un seguit de contradiccions i incongruències.

1. Occident vol que tot el món sigui com ell (que exemplifica millor que ningú les veritats universals). En la pràctica, però, quan l’alumne tendeix a superar el mestre, el mestre es rebota i li fot un clatellot: em faltes al respecte. Què volem dir, amb això, doncs que vivim en la contradicció de voler que els altres, “el tercer món”, sigui com nosaltres (per allò de projectar-nos i veure’ns reflectits en el que ens envolta (actitud molt humana, natural i inevitable), però en fons, volem que es mantingui en una posició d’inferioritat, tant per poder seguir explotant-los, com, més important, per poder seguir sentint-nos superiors. Vivim doncs atrapats en el paternalisme neocolonial de sempre. Un exemple: Iran no té dret a tenir la bomba atòmica perquè són una gent perillosa i les seves intencions són diabòliques. No serà més aviat que no fa cap gràcia que la borsa creada a Teheran hagi exclòs el dòlar? Creiem realment que els iranians estan més privats que nosaltres de sentit comú i de la mesura? I s'hi ho creiem, pensem que tenim motius per creure-ho, estem segurs de quins són els millors mitjans per defensar-nos? L'ostracisme i la guerra són les úniques sortides?

2. Quina credibilitat pot Occident quan diu preocupar-se de la sort dels pobles del tercer món perseguits pels seus governs, quan en prou feines s’ocupa correctament de la seva pròpia gent (més de 30 milions de pobres només als EUA)? O, més revelador i definitiu, quan sí permet la repressió en certs països i en canvi, curiós, ves per on, no en d’altres. Els casos d’aquesta política de 2 pesos, 2 mesures són flagrants: Txetxènia (potser mig milió o més de morts o més), Darfur, Bahrein, Birmània, Tibet, Ruanda... i tants altres que em deixo o que desconec. Se’m dirà que Txetxènia era un assumpte intern rus (com també ho és a Síria, no et fot, i de fet tampoc serà cert: ja Tolstoi deplorava el que l’exèrcit rus estava cometen en una terra que ni per llengua, ni per cultura, ni per religió els hi era pròpia) i que de tota manera cal tenir miraments amb Rússia (resulta, doncs, que el poder mereix més respecte que el dret a la vida i a la justícia: ja ho sabíem, gràcies per aclarir-nos-ho!). El mateix se’ns dirà respecte al Tibet (que ens deixarà igual d’insatisfets). Pel que fa a Darfur, ja els qui costarà més justificar la indiferència: m’hi jugo el coll que no hauria estat tal si hi hagués petroli o alguna matèria primera interessant pel mig. Tampoc van fer gran cosa per la separació de Sudan del Sud: aquesta va trigar lustres i desenes de milers de morts a arribar: no deien que els hi semblava intolerable la massacre de civils? 

Per altra banda, se segueixen apuntalant tiranies (sovint hereditàries) com la d’Aràbia Saudita, on l’esclavitud no va desaparèixer fins l’any 1966, on el paper de la dona (uns dels grans arguments per a menysprear i combatre segons quines societats) és potser pitjor que a Europa fa 100 anys, on hi ha minories oprimides, on els homosexuals s’han d’amagar sota terra, on impera la xaria (en virtut de la qual t’exposes a que tallin la mà per pispar un tros de pa), on es tortura, on segur que es practica la trata de blanques i el tràfic d’òrgans, on regne un islam fonamentalista finançador de terrorisme arreu del món àrab, on no està previst cap procés de democratització de la vida política, ni ara ni d’aquí vint anys... Però són aliats nostres, ah! val, llavors no passa res, perdoni si li ofès, jo em pensava... jo no volia...