Tornem ara allà on érem, que no és lluny del vol mental que acabem de
fer. Heus aquí que la realitat, la vida, tanmateix, t’obliga a escollir, i és
poc i excepcionalment que et deixa viure la combinació, la suma d’ambdues
coses.
Tot això que miro d’explicar tenia traduccions molt pràctiques i
concretes. Com per exemple, en quina mesura havíem de ser, també, una botiga de
barri encara popular (reparant punxades a 5 ó 10€ la tirada a nanos que en prou
feines tenien per pagar el lloguer del pis rònec en el que vivien), o si
havíem, exclusivament, de picar més alt i cultivar una clientela de “qualitat”
(en part ja treballada i heretada de l’anterior botiga d’en D.) de burgesos més
o menys adinerats aficionats a la bicicleta. El temps és un i és el mateix,
però la facturació pot variar d’un a 30 ó 40, i ja no és el mateix.
Em consta, per ser-ne testimoni prou directe, que el D. es va passar
anys trencant-se el cap, provant mil fórmules per donar satisfacció a les dues
línies d’actuació. El nom de la botiga, CAPPROBLEMA, era seu, i
durant anys va fer equilibris i miracles per donar-li sentit, per no trair-lo i
que fos una realitat. Es desvivia per trobar la solució ajustada al problema,
per satisfer la demanda més peregrina, per aconsellar una alternativa adequada
a les requestes que no podia atendre, per compensar errors o retards (seus o
d’altri) no cobrant o amb regals, per donar al client o al passavolant indicacions,
un guia per trobar el que volia, encara que fos encaminant-los a la
competència. Tot aquest ingent i esgotador desplegament d’energia i bona
voluntat tenia efectes favorables, és clar (la gent aprecia que se la tracti bé,
i són molts els que saben correspondre), però també dispersius i llastadors.
En el terreny exclusivament tècnic-empresarial, hi havia dos factors
que limitaven molt la possible expansió de la botiga. Un era el marge de
benefici relativament petit en la venda o reparació de bicicletes. Si en el cas
dels mòbils, per posar un exemple, el marge és del 200 ó 300%, el de les
bicicletes és deu vegades inferior. Si això se li suma la pressió de la
competència (Bytec, Decatlon, etc.), és evident que la franja de benefici era
molt estreta. Cal tenir present, per altra banda, que fa una dècada la
bicicleta encara no s’havia sofisticat tant com ara. Tot just se sortia d’una
època, la històrica, diguem, en que la bicicleta era la germana pobra de la
moto, un artefacte senzill i d’ús purament popular o recreatiu. Els mecànics no
rebien cap formació específica, la gent aprenia sobre la marxa, de forma
autodidacta. Era un sector sense padrins, sense valedors, que no rebia
estímuls, promoció pública o privada de cap mena.
Un segon aspecte que ens frenava era la localització de la botiga. La
Plaça dels Traginers era un lloc pintoresc, amb una innegable potencialitat,
però era un lloc fora de circuit, desconegut. La majoria dels barcelonins no
sabien on era ni que existís; alguns forasters i turistes hi anaven a petar més
per accident (buscant les rutes turístiques magnes), o perquè vivien a la vora,
que altra cosa. Era un racó, prou cèntric, però amagat i com perdut. Pel que fa
al barri, el Gòtic, és cert que estava vivint la transformació de tot Ciutat-Vella,
però duia un cert retard respecte al Born o fins i tot el Raval.
Un tercer i últim era la grandària de la botiga i el seu accés. 100 m2
semblen molts, però en la pràctica no són tants. La bicicleta, ja es veu, és un
article que ocupa molt espai; el taller de reparació i el magatzem es mengen
també molts metres quadrats i cúbics. Entre una cosa i l’altra, va resultar que
la tenda, en els rars moments en que hauríem pogut i volgut fer un salt
quantitatiu, era massa petita per a practicar una economia d’escala. Fer les
coses en gran hauria requerit tenir algun magatzem a la Zona Franca o en algun
altre polígon industrial pròxim a Barcelona, on el transport de la mercaderia i
la seva descàrrega fos fàcil. Allí on érem, en l’entremig de carrerons en contra
direcció, era impossible que ens arribés un contenidor de mercaderies, posem per cas.
Si barregem, com en un còctel, tots aquests ingredients, ens surt
quelcom potencialment explosiu. Voler
créixer i alhora mantenir l’excel.lència, treballar en equip però sota l’inspiració
d’una personalíssima exigència (pertinent però tal vegada aclaparadora), voler
donar un servei al barri i alhora satisfer la sofisticada demanda dels clients
d’Eixample cap amunt, somiar amb competir amb les botigues grans sent-ne una de
petita... El detonant, com en gairebé tot, va ser la relació humana, combinada,
és clar, amb l’aparició de les primeres anomalies.
Per en M., la botiga era un segon començament, una mena de
renaixement, l’oportunitat, també per a ell, d’esplaiar-se (sense les limitacions,
els corsets que devia haver viscut en l’empresa familiar de la que venia). Al
costat de la il.lusió, hi havia també un caràcter fort, amable, gairebé dolç,
per fora, però ferreny per dins. Tenia la força de l’obstinació. Comptava també
amb l’ascendent de l’edat, ja que potser era deu anys més gran que en D. La
suma de tot això li donava prou aplom per fer les coses segons el seu criteri,
sense acceptar massa les directrius d’en D. Anava fent a la seva. Al cap de
pocs mesos ens trobàvem davant les primeres dificultats serioses. Pel que vaig
saber ja llavors i més tard, en M. s’havia fet un embolic considerable amb la
comptabilitat, comprant més del compte i acumulant impagats que donava gust.
Ell treia importància a la cosa, però el cas és que havíem entrat en una
espiral, escanyats de líquid i de crèdit, i amb els proveïdors trucant i
pressionant cada tres per quatre.
A això calia afegir-hi la peculiar manera que tenia en M. d’atendre
els clients. El veies amb una cua de tres i quatre persones mentre ell, davant
seu, s’allargava en inacabables
converses telefòniques, en la que tot eren circumloquis irònics, somriures
complaents, cordialitats untuoses i efusives. I els clients de pedra, aguantant
metxa. Un minut ho aguanta tothom, tres i quatre, ja no. Tot i així, la gent té
una paciència admirable i no recordo haver vist ningú que trenqués la fila i
toqués el dos (que és el que jo, amb tota probabilitat, hauria fet de
trobar-m’hi). No estava dit, però, que els que podien tornar un altre dia, vist el panorama, tornessin...
Aquella escena, que es repetia constantment, em feia patir (i coneixent
en D., estic segur que a ell encara més). Potser amb un excés de mesquinesa,
sempre he volgut veure un valor en la part, per ínfima que fos (sóc dels que
s’ajupen per recollir les peces de 2 cèntims, les d’un cèntim les deixo pels
infants), obsedit amb la idea de que tot suma (allò tan català de que de mica en mica s’omple la pica, que,
fent-ne un gra massa, potser ens ha dut a la ruïna moral i política, val a
dir), amb el qual no suportava la idea de que se sotmetés la clientela a aital
tortura temporal i psicològica. Tot i així, com els clients, encara que bullint
per dintre, jo també callava: no treballava a la botiga i per tant no podia
intervenir directament i menys obertament. El que sí feia, és clar, era
transmetre el meu estupor, la meva escandalitzada preocupació a n’en D., qui em donava la raó tot compartint la indignació i nerviosisme. Sí, la verbositat “dicharachera” del nostre soci, junt
amb la seva deixadesa i liberalitat comptables, amenaçaven d'enfonsar el
vaixell.
