Anatomia d'un moment històric (XXXVIII)

Davant d’aquest panorama, què ha de fer l’independentisme? Doncs per damunt de tot no cedir i, més exactament i positiva, apostar per la democràcia, per fer-se més forts i millors en ella, en tots els àmbits i nivells.

Atenció, no és que haguem de ser millors per tenir dret a ser nosaltres mateixos; tenim dret a ser igual de mediocres, de “dolents” que els altres; la llibertat és quelcom previ, anterior i diferent a la “qualitat”. Dir que no val la pena intentar accedir a un estat propi perquè aquest serà indefectiblement igual de “banal” i podrit que qualsevol altre és no entendre ni acceptar el principi mateix de l’existència: hom s’ha d’atrevir, s’ha de donar les condicions i les oportunitats per esdevenir millor. Viure no és més que aquest intent, sempre parcialment fallit.

No, ni hem de negar-nos el dret a l’aventura (de l’ésser) per no ser prou “bons” (perfectes), ni hem de renunciar-hi per por de que surti malament. Des de les nostres limitacions, hi tenim dret; entre d’altres coses perquè l’aventura aquesta és l’ocasió de créixer, d’esdevenir millors. La independència és la gran oportunitat per superar-nos, per trencar i abandonar vells vicis, vells comportaments acomodaticis, mesquins, porucs. És el camí, l’esforç cap a la independència que ens ha de fer, ens pot fer millors, més que no pas la consecució d’aquesta. Com tot repte important, l’assoliment de la llibertat exigirà el millor de nosaltres mateixos, el coratge, la generositat, el sacrifici d’alguna comoditat i seguretat...

No ens podem negar aquest gran revulsiu individual i col.lectiu consistent en creure màximament en nosaltres mateixos... Fer-ho seria no sols vergonyós, infamant, seria un atemptat contra allò de més preuat i vital que té l’existència: la superació de la pròpia por.

Com deia Rilke en les seves Cartes a un jove poeta, cal fer sempre “el més difícil”. Ara, per a Catalunya, el més difícil és la independència. L’endemà de la derrota de 1714 o del 1939 el més difícil va ser no desesperar, sobreviure centrant-se en la feina i les responsabilitats personals. En aquest moment el més difícil és una altra cosa: intensificar, radicalitzar el dret, la democràcia per aconseguir la nostra sobirania i dignitat nacionals.

Recapitulant: no deixar de fer perquè no siguem perfectes i entendre que és la llibertat, i només ella, la que ens pot fer millors. No és tant la virtut, l’ètica la que ens dóna dret i ens fa d’impuls, com el dret a la virtut, a l’ètica el que fa d’impuls. La “bondat” no és causa sinó més aviat conseqüència del moviment. No és que mereixem la independència perquè som millors, sinó que ens farem millors (i per tant mereixedors de la cosa) aconseguint la independència. Tampoc està clar que la independència, per ella mateixa, ens faci millors: és l’esforç per assolir-la, el trànsit cap a ella, el que ens transformarà realment.

La “pedagogia” està en aquest moment, el de l’esforç. Renunciar a una possibilitat, a una circumstància així seria gairebé un pecat. Cal tenir present que les ocasions d’aquesta mena, en que la vida ens dóna, gairebé sobtadament, l’opció immediata de l’autosuperació, són, sigui a nivell col.lectiu o individual, més aviat rares. No hi ha dubte possible: cal agafar-les i deixar-se portar. La vida és més que pors i egoismes. Ni que sigui per combatre l’ensopiment, l’avorriment mortífer que ens oprimeix de fa dècades, val la pena arriscar-se.

Com s’ha de viure, materialitzar aquesta alenada d’entusiasme i generositat? Doncs democratitzant tot el procés i de retruc, per extensió i contagi, la societat sencera. Només serem lliures si som demòcrates, i sols serem demòcrates si som lliures. Així a simple vista, hi ha almenys dos nivells, dues dimensions clarament definides i visibles en les que l’esperit, el tarannà liberalitzador i democratitzador s’ha de fer sentir amb força.

Per començar cal regenerar la vida política, combatre la corrupció, tota la trama de silencis pactats, favoritismes, amiguismes, nepotismes, clientelismes, tràfics d’influències, abusos de poder, prevaricacions, etc. que composen el teixit polític, públic del país. Sols una sotragada com la independència pot dislocar els nuclis de poder a l’ombra que fan anar la tramoia i els fils de la farsa imperant. Cal més democràcia: més directa, més radical, més transparent, més participativa, més compromesa, més valenta, més immediata...

L’altra camp on el corrent, la il.lusió independentista s’ha de fer notar i ha d’agafar impuls és l’econòmic. Cal una economia infinitament més centrada en les necessitats i les possibilitats reals de la gent, infinitament més respectuosa amb les persones i el medi ambient. Una economia de qualitat més que de quantitat, creativa, pensada per a fer més lliure i feliç la gent, amb un valor afegit real. Catalunya sols pot ser lliure en i a través de la creativitat; el nostre potencial, la nostra matèria primera és la gent (i encara el clima i el patrimoni cultural i natural): o aprenem a valorar aquest potencial i a traure’n un profit que redundi en un major valor de la cosa, o no farem res de bo (haurem de vendre la nostra recent adquirida llibertat al millor postor).

Així doncs, tenim davant nostre un any, amb un fita: la celebració del referèndum, que d’una manera o d’una altra ens “depurarà” de tota una sèrie de rèmores que arrosseguem, adherides al nostre cos social i mental, de fa dècades o fins i tot segles. Se’ns brinda, per fi, la possibilitat d’anar més enllà del masoquisme, de descobrir parts i aspectes de la nostra personalitat col.lectiva que romanen ignorats o atrofiats. Què més volem?

És evident que caldrà un esforç de tots i cadascú de nosaltres. El govern farà el que podrà (i la cagarà tot sovint, com quan deixa en mans d’una empresa amb seu a Madrid –Acciona- les aigües del Ter-Llobregat, o es ven els Túnels de Vallvidrera i del Cadí a la usurera i vampiresa Abertis), però es tota la societat civil favorable a la independència la que haurà de donar un do de pit, multiplicar esforços, ser present i activa arreu, bolcar-se de ple en un gran exercici de llibertat i responsabilitat. A veure si en som capaços...

Caldrà contrarestar els esforços (en marxa des de sempre, però ara dobladament avivats) per atiar la divisió, la discòrdia civil. Caldrà, igualment, desemmascarar els elements que viuen de mantenir Catalunya en la frustració permanent, verbigràcia en Duran i Lleida (per quan un operatiu Sinking Private Duran i Lleida?). Caldrà convèncer molts indecisos, sabent que l’única o la millor manera de convèncer-los és estar, primer, d’entrada, convençut un mateix. Finalment se'ns demana un gran gest, una gran declaració d'amor. No és fàcil, però és, de llarg, el millor que podem fer.

Anatomia d'un moment històric (XXXVII)

I és que Espanya és molt seva... ancorada, escorada i enrocada en les seves sempiternes posicions (mescla d'ideologia monolítica i de folklore kitsch). Les seves simpaties per a les minories comencen on acaben les seves fronteres. S’és molt, infinitament comprensiu amb les minories... dels altres; no amb les pròpies. El Ministre d’Afers Estrangers espanyol pot defensar la conveniència de celebrar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental, i el dia anterior o el posterior dir que la consulta catalana seria un cop d’estat jurídic, titllar-nos de nacionalsocialistes i coses per l’estil... Què hi farem: decididament, no caiem bé.

Topem, i n’hem de ser conscients, amb una concepció d’Espanya que ve de molt enrere i que no ha canviat una engruna. S’accepta allò català sols i en la mesura en que està, en que es presenta totalment exempt, lliure d’influència d’allò més pròpiament o característica català. No, no hi ha res contra Catalunya... llevat de la seva llengua i cultura. Resumint: no hi ha lloc per a Catalunya dins d’Espanya, d’aquesta Espanya que coneixem, i que dissortadament sembla ser l’única amb força per ésser, per existir; tal vegada, certament, no l’única possible, però en la pràctica sí l’única real, almenys ara per ara.

Em permeto aquí, en relació a la llengua, donar dos links amb sengles articles d’interès, al meu entendre.

El primer és un recull de les prohibicions i traves amb les que s’ha trobat el català al llarg dels darrers tres segles:

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/%20Llenguaperseguida.pdf

El segon és la ponència del Doctor Juan Carlos Moreno Cabrera sobre la tesi que exposa a El nacionalismo lingüístico español al descubierto (UAM):  desdelamediterrania.cat/2012/ 12/05/el-fascista-bilingue

Que em perdonin, però hi ha un fart de tant desmemoriament, de tanta llàgrima de cocodril, de tanta hipocresia i de tanta doble vara de mesurar...

Mentre els nens castellanoparlants catalans assoleixen un nivell de domini del castellà superior a la mitjana espanyola, la immersió lingüística és elogiada com a model arreu del món, i només uns poques famílies han demanat l’escolarització en castellà, el PP i els seus sequaços dificulten fins a l’obscenitat l’ensenyament del català (en la respectiva versió o modalitat valenciana i balear) al País Valencià i les Illes. Recordem aquí, que el govern balear propugna la castellanització del nom de Maó, ha tancat ràdios d’expressió catalana, ha negat el requisit de saber català per accedir a la funció pública i ha deixat de participar en l’Institut Ramon Llull).

Pel que fa al valencià, tres quarts del mateix: per llei, després d’haver-les prohibit, haurà d’acceptar la recepció del senyal de TV3 (a condició de s’eviti l’expressió “País Valencià”), però està fent tot el possible i més per deixar sense ensenyament en valencià milers i milers d’estudiants, i mantenint alhora l’aberració lingüística de que el valencià i el català no són una mateixa llengua...

Tot això mentre es permet amb total naturalitat que el català que es parla a la Franja de Ponent (el territori amb major índex de catalanoparlants dels PPCC, es diu) se’n digui “aragonés oriental” (en la línia d’allò de “las provincias del noreste”: negar el nom primer, per negar la realitat després), no se’l reconeix com a llengua i es deixa a 60.000 persones sense l’ensenyament de la seva llengua (!). I tothom calla i ho troba regular...

Em fan gràcia els espanyolistes. Primmirats fins a l’histerisme, fins a l’obsessió, la neurosi malaltisses en la salvaguarda i protecció de la mes mínima parcel.la d’ús i presència de la llengua castellana i d’indiferència olímpica, cega, parsimoniosa quan és el català el que pateix algun perjudici. Bé, en la majoria de casos no es tracta ben bé d’indiferència: és voluntat d’anorreament. Tota competència al castellà, sigui on sigui del territori “nacional” és vista com un afront insuportable.

Això només es pot explicar per un desconeixement i un desinterès per la cultura catalana i, per extensió i concomitància, la llengua catalanes gairebé totals, rotunds. Els catalans ignorem moltes coses de l’Espanya castellana, però sigui per la força de les circumstàncies o per una curiositat producte, efecte "col.lateral" de la  consciència de la nostra relativa petitesa (o potser igualment per un induït acomplexament davant la nostra  identitat i cultura), alguna cosa en sabem, alguna cosa ens ha arribat... Molts espanyols no saben absolutament res de Catalunya, ni hi han posat els peus, però això, pel que sembla, no és cap impediment perquè es prenguin la llibertat de jutjar (i sentenciar), tot sovint  només a partir de la tendenciosa versió que els medias els hi serveixen un dia rere l’altre.

Que el desconeixement, menysteniment (per no dir desdeny i menyspreu) es donin també entre les files, els seguidors del PPC, del PSOE-PSC i de Ciutadans (es tracti de militants, simpatitzants i votants), és a dir l’espanyolisme català, ja és més incomprensible i preocupant. Seria interessant saber quants dels que afirmen que el català té una excessiva presència en les institucions i en la vida pública catalanes serien capaços d’escriure’l i de parlar-lo correctament, a un nivell, posem, de Certificat C, que tampoc és res de l’altra món.

No els interessa, d’acord, molt bé, però llavors que tinguin l’honestedat de dir-ho i de no fer veure que defensen el bilingüisme i no sé què més, que estimen tots els signes d’identitat de Catalunya i que no són excloents, etc. Monsergas, que diríem en castellà.

Quedi clar: que la catalanitat els importi un rave no és cap problema, és perfectament lícit, però llavors que no s’estranyin de que vulguem marxar d’un país on aquest sentiment ha tendit sempre a ser majoritari. Pretendre que en aquestes condicions ens sentim còmodes és absurd; fer escarafalls perquè volem marxar, ridícul. De fet, el que vol l’espanyolisme, potser sense ser-ne del tot conscient, és quelcom completament irracional: que fem un harakiri de la nostra cultura (segons ell insuficient o en última instància inexistent) per abraçar com un regal caigut del cel la d’ells, l’espanyola: “deixa de ser tu mateix i sigues com jo, ja veuràs que bé que t’anirà!”

Cal estar molt malament del cap o molt acabat per donar per bo un canvi d’aquesta naturalesa (assumint, a més, el cost que tot canvi de personalitat comporta). Francament, no és de rebut. Els canvis de personalitat (inclòs el de sexualitat) són una opció personal respectable, però en cap cas poden esdevenir matèria d’imposició indiscriminada per a un ampli espectre poblacional... 

Anatomia d'un moment històric (XXXVI)

Ara hem arribat al punt aquell en que ja no es pot fer durar més la confusió, la ambigüitat, el joc d’aparences: no hi fa res que fins ara tot hagi estat una falsedat. El futur és allò important, allò que, superant-lo, ens redimeix del passat. Un possible i necessari aprofundiment de la democràcia implicaria i aniria acompanyat del fet que Catalunya busqués el seu propi camí. Espanya s’honoraria, es dignificaria acceptant aquesta via. La cosa depèn d’ella, la pilota està en el seu camp.

Malauradament tot fa pensar que Espanya (el govern i l’Estat espanyols, els grans partits polítics, els grups de pressió, els mitjans de comunicació, etc.) no agafarà aquesta via. Ja ho va dir l’Aznar no fa gaire: “Antes rota Catalunya que España”. La FAES (recentment premiada amb un parell de generoses subvencions), sense anar més lluny, té gent estudiant quants soldats caldria per ocupar Catalunya... La Monarquia, en la figura de l’inefable Juan Carlos, també fa el seu paperot deixant anar alguna que altre comentari sobre la unitat del tinglado...

El PP, que esgrimeix la Constitució com si de les Taules de la Llei es tractés, amaga que Alianza Popular (el partit mare del que va sorgir) hi va votar en contra (per ser massa progressista...). El PSOE, volent salvar els mobles, s’aliena els únics aliats que mai ha pogut i podrà tenir (els anomenats "nacionalismes perifèrics") per fer front a la bèstia “parda” (que existeix, tanmateix)... Tot segueix igual, camí de la intensificació, de la radicalització.

En relació a tots aquests anys, un no pot evitar la impressió de que ens han pres el pèl, de que ens han fet perdre miserablement el temps... Té la sensació d’haver viscut un malson recurrent, en la línia dels “vuelva a la casilla de Salida y esté 3 turnos sin tirar”, “vaya a la cárcel” del Monopoly o el tornar a començar di capo del Joc de l’Oca quan la teva fitxa cau no sé on (el pou, la mort...). Per contrarestar una mica aquest  sentiment d'amargura, de joventut robada, el millor és creure que havia de ser així, que s'havia de fer la prova, fer el vot de confiança, concedir el benefici del dubte, etc.: donar una oportunitat a Espanya i a la seva democràcia.

S'ha fet la prova (i no gasivament: més de 30 anys de generosa, lleial i constructiva paciència), i no ha funcionat. O bé els escèptics de la primera hora tenien raó i llur sospita s'ha confirmat i convertit en clarividència general, o bé, la cosa, si bé hauria pogut anar d'una altra manera, no era inevitable que anés malament, en la pràctica, però, ha anat com ha anat, es va anar torçant fins arribar en l'embarracada actual. Sigui un cas o l'altre, el que és clar es que ara sí, més que mai, estem carregats de raons per marxar.

Es pot afirmar que la Transició no ha estat el que podia ser i s'havia d'esperar d'ella. Potser no ha estat un frau total, però el seu balanç és clarament decebedor. En qualsevol cas, fos aquest inevitable o accidental (com apuntàvem fa un moment), seria deshonest pensar i dir (com fa no poca gent) que Catalunya no ha respectat les regles del joc i ha volgut, sempre, en tot moment i ja d'entrada, trencar la baralla i "sortir de mare". Deu haver-hi qui cau fins i tot ens responsabilitzar Catalunya de tots els fracassos de la Transició, i de de totes les dificultats en les que avui dia Espanya es troba immersa... Ja se sap: l'autocrítica no és un virtut que acompanyi gaire la supèrbia.

Marxem, si podem, perquè l'Espanya democràtica és un gàbia, o ens hi sentim com si ho fos, el que ve a ser el mateix. Al principi molts no se n'adonaven perquè la gàbia era d'or, però s'ha vist que d'or sols en tenia la pintura dels barrots, que a més, de fa un cert temps, no fa més que saltar...

Les maniobres per desactivar l’independentisme són múltiples i diverses. Una de les més calat és l’operació en curs per tal de tenir collada la Caixa: se la vol tenir sota control, espanyolitzant-la un màxim, per tal de que no tingui vel.leïtats secessionistes. I aquesta operació, junt amb altres, és només el que es veu a la superfície...

Fins on arribarà la cosa, fins on tensarà Espanya la corda? És difícil de dir, però s’endevina que la cosa arribarà lluny...

L’estratègia ja ha quedat prou perfilada. És doble. Per una banda dividir la societat catalana, i per l’altra afeblir el potencial econòmic de Catalunya. El denominador comú és el mateix: restar força a Catalunya, creant-li problemes i restant-li capacitats, recursos.

El divide et impera, ja ho hem comentat amb anterioritat, s’està aplicant sobretot en el tema lingüístic. Les ments pensants de l’espanyolisme fa temps que han comprès que aquesta podria ser la baula feble de la societat catalana. Aquesta, a diferència de la basca mostra un nivell de cohesió notable. Malgrat l’existència de dues llengües i per tant dues sensibilitats culturals diferenciades, la societat catalana ha sabut crear-se, amb ponts i denominadors comuns, com un únic conjunt. Això li dóna una consistència, una viabilitat que afavoreix el sobiranisme, ja que aquest es troba amb un terreny social unit i per tant permeable fins un cert punt.

L’espanyolisme bel.ligerant, el de fora i el de dins, faran l’impossible per trencar aquesta ambient de concòrdia, respecte i diàleg. Crearan problemes i greuges on no n’hi ha, excitaran els ànims, sembraran zitzània, faran totes les provocacions que calgui perquè les fissures es converteixin en esquerdes, i les esquerdes en conflictes que facin sotsobrar i per últim bolcar la barca. Ja veurem si ho aconsegueixen, però podria ser que sí: tenen la intenció i els mitjans.

Pel que fa a l’afebliment del teixit productiu, potser sí que ara s’aniran cenyint més al propòsit aquell de Queipo de Llano de desmantellar la indústria de Catalunya per convertir-la en una “innocent” (per impotent) regió agrícola... La idea no va prosperar perquè els dirigents més lúcids i menys viscerals del Movimiento Nacional van comprendre que no es podia prescindir d'un motor econòmic com aquell. Salvant les distàncies de tota mena, sense que es pugui dur el paral.lelisme més enllà, també a l'acabar la Segona Guerra Mundial hi van haver veus que van reclamar la conversió d'Alemanya en un estat exclusivament centrat en el sector primari. Tampoc en aquest cas, per raons semblants al cas català, van tirar endavant. 

Actualment, però, la situació a l'Estat espanyol és una altra, i un "programa" d'aquestes característiques  potser quadra més amb els marges i els perfils de la possible estratègia a seguir. Els exemples abunden. Els incentius que es donen a les empreses per marxar de Catalunya i instal.lar-se a d'altres indrets de l'Estat són el pa de cada dia. Moltes empreses, s'ha de dir, frisen motu propio per fer-ho: hauria estat el cas de Cobega, que hauria traslladat a Madrid la seva planta embotelladora de Coca-Cola... Les maniobres per anar laminant les empreses punteres radicades a Catalunya estan igualment a l'ordre del dia. Un cas seria el de Vueling: no en tenen prou i els és igual que faci tota la seva publicitat exclusivament en castellà: d’una manera o una altra se la volen carregar. 

A tot això cal afegir, com a constant, l’espoli fiscal, que segueix sent, any rere any, una realitat (ara sembla que la cosa se situa en els 16.000 M€: uns milers de milions menys, “gràcies” a la crisi). en tot això, i per molta dimensió propagandística que se li vulgui donar, l'arribada de l'AVE no es pot fer servir com a contraexemple: arriba amb 20 anys de retard, sense indemnitzacions, amb la connexió amb França encara pendent. I ja que parlem de trens: se segueix, amb obstinació impertèrrita, mantenint la idea del corredor central (pirinenc) en detriment del mediterrani (tal vegada preveient ja la independència que ens neguen i diuen que és impossible?). E la nave va...

La jugada del progressiu empobriment de Catalunya té dos efectes, complementaris, igualment interessants i desitjables per a l’espanyolisme irredentista: crear un clima social conflictiu (rebuig a les retallades, desordres públics, aldarulls violents, desprestigi de la Generalitat, també a nivell internacional, etc.) i la recuperació, per part de l’Estat, d’aquells serveis i funcions que la Generalitat no pot cobrir per manca de finançament suficient (i als que estava, pel nivell de competències assolit, tècnicament i moral obligada).

Estem al davant d’una jugada mestre, i clàssica: debilitar, desequilibrar, desautoritzar, desmantellar.

Sigui des del PP i el seu “pijisme madrileny i mesetari”, des del PSOE i el seu populisme doctrinari (de saqueig corporativista), o des de Ciutadans i el seu esnobisme jacobí i barceloní, els esforços aniran en aquesta direcció. No poden anar cap a cap altra banda. El preu, sembla, és el de menys per a ells. Una mica com a la pel.lícula Queimada (aquella amb en Marlon Brando fent d'agent del colonialisme en una illa productora de canya de sucre, a mitjans del segle XIX), semblen estar disposats a sacrificar el present (i amb ell una o dues generacions, també “dels seus”) per tal d’assolir, en el futur, el volgut, somiat objectiu.

L’espanyolisme més combatiu farà bona la faula aquella de La Fontaine de l’escorpí i la granota. Havent de creuar un riu, el primer li demana a la segona de deixar-li pujar dalt del seu llom ja que no sap nedar. L’altra accedeix, i quan són a la meitat de la travessia, l’escorpí clava una fiblada a la granota. Aquesta es gira i diu a l’escorpí: “què has fet desgraciat, ara ens morirem tots dos!”, a la qual cosa respon l’escorpí: ”Ja ho sé, però ha estat més fort que jo!”. Doncs això, podria ser perfectament que la desesperació ofusqués l’espanyolisme i li negués tota possibilitat de comportament racional, amb les nefastes conseqüències d’això per a uns i altres.

Viatjant una mica per Espanya (recentment he estat a l’Aragó i fa uns mesos per Andalusia) te n’adones que no sembla que ens necessitin per a res, almenys en l’actualitat. Espanya té molts racons i aspectes magnífics, brillants. El nivell de modernització i de benestar és igual i superior al de Catalunya (de fet tot sembla molt més ben cuidat, més llustrós i opulent), i des d’allí Catalunya es veu petita i fins i tot, potser, endarrerida i una mica "tronada", deixada de la mà de Déu... Deixant ara de banda de si bona part dels calés que han permès aquesta posada al dia han vingut de Catalunya o d’Europa, el que està clar és que hi ha un país, un potencial humà, uns recursos. El dit: no ens necessiten per a res.

El problema, per tant, és més d’ordre psicològic que econòmic. El que vol dir que és de més difícil resolució. Si fos econòmic, estaríem encara en un terreny negociable: Catalunya podria “comprar” la seva llibertat (automanumissió). Essent la cosa, tanmateix, de naturalesa “mental”, el procés, com diem, s’augura molt més complicat i delicat. Hi ha una dimensió, una qüestió irracional en joc; desactivar-la no serà gens fàcil.

Anatomia d'un moment històric (XXXV)

Balanç i futur

Està, per part meva, gairebé tot dit. En el paquet dels partits unionistes podria haver dit encara alguna cosa de UPyD, la versió “castissa” de C’s, però no crec que valgui la pena. Sembla que sí, que es presentaven a les eleccions (en tot cas sí que es veia propaganda electoral seva: la foto aquella amb un Ramón de Veciana y la Rosa Díez borrosos ensenyant a la càmera els respectius DNIs...), però desconec els resultats obtinguts. A les passades eleccions van aconseguir 5.000 vots: és de suposar no es deuen haver mogut gaire d’aquesta xifra irrisòria. Afortunadament, uns quants podran congratular-se de que el front unionista també arrossega el seu grau de desunió.

El balanç, suposant que calgui o que es pugui fer tal cosa, és bastant clar. Hi ha dues concepcions enfrontades del que és Catalunya. La “centrípeta”, des de la qual Catalunya és un només una part sense identitat pròpia prou forta com per ser subjecte polític, i la “centrífuga”, la que afirma, al.legant la història diferenciada, la voluntat, el sentiment i la consciència de país d’una part substancial de la població catalana, que sí que és subjecte polític vàlid.

Es dóna la circumstància, i és important d’assenyalar aquest extrem, que aquesta darrera visió de les coses en cap cas posa en entredit la nació espanyola, la seva cultura, la seva identitat. Espanya ha de poder-se entendre a si mateixa sense Catalunya; no es creïble que l’existència d’una Catalunya independent pugui, sota cap concepte, esdevenir un factor que posi en qüestió la realitat d’Espanya. Fer recaure i dependre de Catalunya la convicció que Espanya ha de tenir d’ella mateixa és un xantatge “emocional” que ratlla el surrealisme. La cultura i la llengua catalanes no són ni han estat mai cap perill per a la cultura i la llengua espanyoles (castellanes).

L’inrevés no es dóna. Catalunya dins d’Espanya és inviable: està condemnada, tard o d’hora, a perdre el seu perfil propi. Espanya, amb Catalunya, potser, si així ho senten, perdria una part; Catalunya, amb Espanya (dins d’Espanya), ho perd tot: perd tot allò que la fa ser Catalunya, que la fa ser diferent.

Pel que fa a la “part” d’Espanya que quedaria a Catalunya, a tota la gent que se sent tant o més espanyola que catalana, al difús però profús llegat espanyol de segles de coexistència en terres catalanes, crec que no hi ha motiu per patir més del compte. La importància d’aquest input és tal, està tan arrelat i barrejat amb allò autòcton, que forma ja part de la consciència, de l’imaginari col.lectiu català, té carta de naturalesa catalana, i són pocs els que ho discuteixen. No hi ha ni desig ni capacitat per esborrar  aquesta influència, aquesta presència, aquesta realitat. Tot fa pensar que se li atorgarà el seu degut reconeixement i, per tant, la seva protecció. Lògicament es potenciarà més la dimensió autòctona, més genuïna, si se’m permet el terme (sense ànim d’ofendre ningú), de la catalanitat, però el veïnatge d’Espanya i el context globalitzador asseguraran, de forma indirecta o directa, el manteniment i la vitalitat d’aquesta sensibilitat cultural, nacional, si es vol.

Tothom és lliure de sentir-se d’una cultura i nació o d’una altre. L’independentisme català entén que la nació catalana s’ha de construir no tant sobre la base de la identitat (sovint quelcom divers, plural, ambivalent, polivalent) com de la llibertat: la voluntat de construir un estat que defensi més i millor els drets d’una gent que viu en un determinat territori. Que això passi per potenciar uns factors culturals aglutinadors no treu que l’accent principal ha de ser eminentment polític, cívic... democràtic. El que està en joc és la llibertat més que la identitat; aquesta serveix i es supedita a la primera, no al revés.

Que aquest procés s’ha de fer amb garanties, legalment? Hi estem d’acord, però si la legalitat existent està feta, pensada de tal manera que impedeixi tirar endavant un procés així, doncs caldrà de totes totes crear un nou marc legal. Legalitat? Sí, per què no la nostra? Entenent i acceptant que en virtut d’aquesta mateixa legalitat el procés d’emancipació nacional pot fallar, però almenys avançar, madurar, sortir de la indefinició i de la paràlisi embrutidora de la por.

Catalunya, si vol sobreviure, ja no sols com a nació, sinó com a societat, ha fer realitat la consulta. Es parla molt dels perills de marxar d’Espanya, però no dels de quedar-s’hi. La provincialització –ja en marxa- seria un fet en qüestió de pocs lustres. Els que clamen per una Catalunya “espanyola” no semblen ser prou conscients d’aquest perill. A canvi de salvar el seu autocomplaent sentiment espanyolista estan abocant Catalunya a un cul de sac, a la decadència mes llastimosa.

Personalment, als catalans que se senten tant o més espanyols que catalans, els recomanaria que fessin l’esforç de dissociar cultura i llengua castellana de política. La defensa i conreu d’aquestes no té perquè implicar fer bandera de la unitat d’Espanya. Fer aital amalgama és un error groller: la llengua i la cultura espanyoles tenen una força intrínseca que va molt més enllà del que sigui o deixi de ser l’Estat espanyol; basar la seva existència i defensa en el que faci aquest estat és fer prova de curtesa de mires, incórrer en barreges improcedents i caure en una degradació d’allò mateix que es vol defensar. No cal abraçar l’espanyolisme i les seves estridències i arbitrarietats per protegir l’espanyolitat: aquesta no està en perill, no perd pistonada en lloc; simplement ha d’acceptar certes limitacions (o competències) consistents en permetre respirar altres llengües i cultures. No veig el drama per cap banda.

De moment, el que està quedant demostrat és que la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat (o intensitat, si es prefereix). És com si haguéssim arribat al final d’un cicle i s’hagués revelat la veritable naturalesa de la democràcia espanyola. Aquesta era més una disfressa que altra cosa. Durant més de 30 anys la democràcia haurà servit per frenar, amb la hipnosi de falses promeses i de superxeries retòriques, les aspiracions catalanes. Ja no es pot seguir atorgant el benefici del dubte: s’ha vist, amb total claredat, que tot plegat es tractava d’una gran pantalla, d’un gran artifici per tal de mantenir i reforçar una determinada idea d’Espanya, la de “sempre”. El model s’ha esgotat; el crèdit que mereixia la democràcia espanyola ha finit. S’ha de passar a una altra cosa, pel bé de tots: la mentida perjudica també al qui la practica.

En tot aquest temps, al llarg d’aquests anys de pacient frustració, Catalunya, en termes generals, ha estat lleial. Els anhels independentistes són una conseqüència, no una causa, dels problemes, del desacord que hi ha entre Catalunya i Espanya. Catalunya marxa perquè el marc i el tracte que se li ha donat no és bo per a ella, no perquè de bell antuvi hagi volgut marxar, aprofitant, fent ús dels recursos i marges de maniobra que se li han reconegut per forçar els límits de cap pacte.

Si el pacte es trenca era perquè ja d’entrada era un pacte dolent, i que una de les parts no s’ha avingut mai a modificar mai; el trencament no ve perquè Catalunya s’hagi crescut en aquest marc i ara li quedi petit i vulgui més poder. El poder que se li va reconèixer d’entrada era insuficient, concedit amb molts recels i reserves, des de la desconfiança, la gasiveria i la gelosia, i conservant sempre els ressorts, les palanques per neutralitzar-lo i, arribat el cas, ofegar-lo. Es va vestir de reconeixement el que en realitat era un invent per sortir del pas. Sí, es va cedir una mica de poder, però es va fer “amb segones”, amb la idea de guanyar temps; una concessió, més aviat pobra, fruit de l’oportunisme i la pressió de les circumstàncies històriques: sense convicció ni sinceritat. 

Anatomia d'un moment històric (XXXIV)

Dit altrament, Ciutadans no només nega la nació catalana, sinó que nega, com el PP i, en bona mesura el PSC, la mateixa democràcia, el dret a la democràcia. Molt probablement no està escrit en lloc que la democràcia es viu, es dóna, s’articula territorialment, però és una veritat de sentit comú, que cau pel seu propi pes, que està implícita en el viure mateix, en el sentit natural de l’existència: tot, també les voluntats, existeixen en un espai donat, es relacionen, vinculen amb un locus concret, no de forma abstracta. Donar preferència al nivell abstracte, imposant-lo com l’única veritat vàlida, per damunt del real (local) es vestirà com es vulgui, però és un atemptat contra la democràcia i, per tant, la vida.

Aquests citoyens nostrats semblen voler emmirallar-se en Europa, sense haver entès, volgut entendre que si Europa està fracassant i enfonsant-se en part, o sobretot, és per no haver volgut entendre i donar resposta a aquesta problemàtica. La llibertat és una i sola: la de l’individu, i la dels pobles on l’individu s’incardina. No existeixen individus “abstractes”, “ciutadans del món”. Els estats-nació d’Europa s’han fet, com li agrada encertadament dir a n’en Xavier Robert de Ventós, amb la sang dels soldats i el semen dels reis, no necessàriament (i de fet rarament) amb l’adhesió, la voluntat conscient dels diferents pobles, de la gent, dels habitants del continent.

Els mals d’Europa venen d’aquesta insuficient, escassa, incompleta comprensió del que és la llibertat. Han calgut dues guerres mundials perquè aflorin una vintena de nacions que finalment han pogut assolir la condició de país de ple dret i reconeixement (un estat). Quantes guerres, dècades d’inòpia i d’inoperància caldran encara perquè el principi radical i total de la llibertat s’acabi imposant en tota la seva emancipadora, apaivagadora i creadora força? Quant sofriment per absurdes i egoistes resistències caldrà encara endurar?

A Europa, agradi o no , hi falten mitja dotzena, sinó més, de veus ara per ara tapades i eclipsades per la prepotència d’uns quants estats més grans del que haurien de ser (i serien si es remetessin i fossin fidels a la seva estricta i autèntica identitat). El temps dirà si tots o alguns d’aquests pobles, òrfenes i pàries de la Història, podran finalment tornar “a casa”, a la seva Ítaca. Pel bé de tots, esperem que sí, i ben aviat.

Encara unes línies dedicades al líder de la formació, Albert Rivera. No es pot negar que té molt bona presència (amb tots els trumfos del gendre ideal: és jove, guapo, elegant, amb aire “impecable”) i es mou amb habilitat. Sap parlar i transmetre el seu missatge. Sembla ser sincer, creure’s realment el que diu. Són atots considerables, que expliquen, sens dubte, part del seu èxit.

Ni ell ni, suposo, cap altre dels diputats del seu partit van assistir a la investidura d’Artur Mas com a President de la Generalitat. L’Albert Rivera va al.legar que aquest havia passat les “línies vermells”. Un cop més erigint límits a la llibertat, a l’exercici del joc democràtic... Jo em pregunto: des d’on, des de quina legitimitat, des de quina suposada superioritat moral es pot parlar així? Una expressió així seria vàlida si la Generalitat estigués atemptant contra els drets democràtics, com per exemple preparar una guerra, ordir una trama per provocar un cop d’Estat o programar la persecució d’una part de la població catalana, o coses semblants. Quines línies vermelles s’han traspassat? Els partits majoritaris simplement recullen i donen forma a la voluntat dels seus electors, que els han votat justament per tenir en el programa les propostes, els objectius que justament comencen a posar en marxa. Han rebut un encàrrec, un mandat i s’han posat d’acord per posar-lo en pràctica. Quina és l’anomalia?  

Per al Sr. Rivera l’anomalia és total: la llibertat té límits, la democràcia no es fa i defineix a ella mateixa a través del seu exercici, sinó que hi ha coses, principis inamovibles, inqüestionables, talment fossin dogmes de fe. El marc és sagrat; els fonaments són indiscutibles i no es poden canviar... Invocar l’origen, apel.lar al mite fundacional, ja em perdonaran, no és política, es religió. No podem confondre una cosa amb una altra. En el domini la política, a diferència potser del de la religió, tot es és discutible, tot es pot debatre, pactar. L’única limitació és el respecte al mateix principi democràtic (el dret a escollir les formes de la pròpia existència: la llibertat) i els  drets humans que es deriven d’ella i la concreten; drets que per cert, inclouen, entre d’altres, el dret a l’autodeterminació.

És evident que el Sr. Mas i el Parlament de Catalunya, en llur actuació, no estan atemptant de cap manera contra la democràcia. Els drets democràtics s’estan respectant escrupolosament, no se n’està conculcant cap: ni el d’expressió, ni el d’associació, ni el de reunió, ni, etc. Simplement hi ha una majoria que vol una cosa i assumeix la responsabilitat que li correspon. La minoria té els seus drets, i a dia d’avui aquests són perfectament respectats: dissentir, fer valer la seva oposició, esgrimir les seves raons, incidir democràticament en l’opinió pública per canviar la relació de forces i guanyar les properes eleccions, etc.

Parlar, en un context així, de “línies vermelles”, és no sols impropi, sinó un insult, un afront. La realitat, en democràcia, és el que la majoria vol. Això és dur per a la minoria, i s’ha de fer el possible perquè s’hi senti el menys incòmode possible; per d’aquí ha imposar el que la minoria vol... És clar que l’Albert Rivera em dirà que ells representen el que vol la majoria dels... espanyols.

I tornem al punt de partida, com en un cercle viciós. Tornem a la tirania de la superficialitat, del reduccionisme, de la simplificació... de l’anacronisme. Hi ha una sola nació (que té 500 anys d’història, una de les nacions més antigues d’Europa, bla, bla), una sola sobirania indivisible, una Constitució i una Monarquia estupendes, una Transició modèlica, etc. Ciutadans s’apunta a la lletania, amb un toc, amb una pàtina de glamur urbanita, això sí.

Ho sento molt però no s’aguanta. La Catalunya que vol, que voldria C’s no existeix, no existeix prou... per aguantar-se i caminar per ella mateixa. Malgrat les formes aparentment acurades, no va més enllà de demagògia, del discurs tautològic, tancat en ell mateix, en banda... Ciutadans, és de témer, malgrat els seus pretesos aires de ferrenya honestedat democràtica, no va més enllà d’un populisme de tall reaccionari. El seu aire, si es vol, il.lustrat i cool, no hi fa res. És el fons el que compta.

Fa unes quantes setmanes, en una pirueta sofística d’alt voltatge, el líder de C’s es referia a l’ordenament jurídic espanyol amb el terme de “lleis democràtiques”. Astutament lligava els dos conceptes, mirant així de curtcircuitar les apel.lacions que es feien a la legitimitat com a valor superior a la legalitat (derivant aquesta d’aquella). Les lleis espanyoles eren democràtiques, ja que havien estat votades per una majoria de l’electorat, i per tant havien de primar.

Sembla un raonament indiscutible, però en realitat es basa en l’apriorisme al que al.ludíem abans: negar l’existència d’un subjecte polític diferent del conjunt del poble espanyol; donar preeminència a la voluntat anterior respecte a l’actual (el passat seria superior al present i, de dret, s’imposaria a aquest: els morts manen sobre els vius); la validesa de les lleis és indefinida i són vigents mentre no es canviïn (poc importa en quines circumstàncies es fan fixar aquestes lleis, ni si el seu origen és plenament democràtic, ni si afavoreixen a uns i perjudiquen a uns altres... de forma indefinida i sense remissió.

No, no s’entra a discutir si el règim anterior es va legitimar a través d’una nova legalitat, com qui es fa un vestit nou i es refresca una mica la cara. No, d’això no sol vol ni parlar, no es toca. És allò de certes famílies: per què entrar a discutir ara de com va els calés l’avi? No estem contents amb el que tenim, amb el que ens ha arribat? En fi, Estem on estem, on hem estat sempre o des de fa centenars d’anys, i a Ciutadans ja li està bé. 

Anatomia d'un moment històric (XXXIII)

La vida política, d’aquesta faiçó, s’ha anat convertint en un coto vedat de tripijocs, en una llotja de misèries, hipocresies, silencis i escàndols calculats o apanyats; en un circ de furiosa mesquinesa, d’abjecte xantatge.

Les llistes obertes seria una manera de fer entrar aire fresc en tot aquest panorama d’aigües estancades i pútrides. De tornar a donar una oportunitat a la democràcia amb d majúscula, de córrer el risc, aquest cop sí, de fer valer d’una vegada el principi de la meritocràcia en el món de la política. Segurament la cosa també aniria acompanyada dels seus abusos i dels seus perills i deficiències (personalismes de tall populista, increment de la demagògia, augment dels nivells i de les formes de retòrica sofística, etc.), però valdria la pena de provar un sistema que, ni és nou (són uns quants els països on és vigent), ni, amb tota probabilitat, seria tan nefast com l’actual, en que pots tenir de diputat un perfecte inútil que no ha fet altra cosa que “vegetar” en el respectiu partit, donant-li vida o parasitant-lo a parts més o menys iguales.

Un tercer factor a revisar del sistema electoral en vigor seria el de les circumscripcions. Seria el moment d’adequar-lo, fent una llei d’ordenació territorial pendent des dels temps de la República (!) a la divisió territorial que correspon al país, la de les vegueries i comarques, superant d’una vegada l’heretada (i imposada) del segle XIX (Floridablanca). És evident que el nou sistema de circumscripcions (o districtes) hauria de trobar la manera –millor del que ho fa l’actual- de conjuminar el relatiu pes poblacional de cada part del país amb la realitat de la seva extensió i diversitat territorial. El país és la gent, però també el territori (i viceversa).

Que l’àrea metropolitana concentri el 60% o més de la població de Catalunya és una anomalia difícil de corregir (producte, en part, de la condició de Catalunya, durant segles, com a regió espanyola amb la segona ciutat del regne en importància), i ni pot ni correspon a cap llei electoral el fer-ho. Dit això, s’ha trobar la fórmula que garanteixi  tant la representativitat del territori com la voluntat de la majoria. La nova llei hauria de vetllar a que això sigui així, corregint en aquesta direcció les mancances que hi pugui haver en l’actual.

Tradicionalment el PSC ha acusat a CiU de donar una rellevància excessiva a la territorialitat en detriment de la població; pot ser, però caure en la tendència contrària també seria un error. Barcelona i el seu cinturó són, per dir-ho d’alguna manera, la punta de llança, l’avantguarda del país, però sense la resta (i encara més si Catalunya esdevé mai independent) no són res.

A tot això, ja prou enrevessat i greu, s’afegeix encara la qüestió del finançament dels partits, una dels majors factors de corrupció del nostra sistema polític. O no està prou ben regulat o simplement no es compleix la llei. El cas és que és una dimensió fosca i tèrbola que empastifa la majoria de partits (i en tot cas als grans) i que per extensió  degrada el conjunt de la vida política. La nova llei hauria de corregir de manera dràstica, peti qui peti.

Però tornem a Ciudadanos, ja amb ànim de concloure. Mirant de comprimir en poques paraules en el que sé i la impressió que em causen sintetitzar, diria que és un producte eminentment barceloní (aquesta combinació d’espanyolisme amb aires moderns és un segell, una característica que sols es podia donar a la capital catalana), tremendament tocat pel sentimentalisme suara explicat, i, en concomitància amb això, amb una considerable debilitat per l’esteticisme, pel formalisme de tall “clàssic”.

En el fons, es diria que és un partit travessat per l’esperit reaccionari de qui vol tornar a tot preu a la “joventut”, als “clàssics”, a les certeses convencionals (augmentades, depurades, millorades, d’acord, però també i sobretot, volgudament o no, buidades del seu sentit íntim, de la seva veritat universal, essencial, quedant-se només amb la carcassa reconfortant, consoladora del “revival” més o menys fantasmal...

Es tracta, per tant, d’un partit que té por del futur, i per tant de la realitat (i viceversa). Un intent, inútil com tots, de parar el temps, el curs de la vida, erigint uns dics aparentment vàlids però que no són més que construccions eixorques, parcials, sense dinamisme intern, més estètiques que reals.

El resultat de tot això no pot ser altre que el d’un miratge que no s’aguanta. Pot tenir un cert èxit, perquè tota incertesa provoca reaccions infantils i de pànic en bon nombre de persones, però és un projecte polític que no aporta cap proposta de país viable o ni tan se vols creïble.

Caient en el mateix error que l’espanyolisme més ranci, confon la part amb el tot, allò que és transitori amb el que es constant, la superfície amb el fons... Rebutja l’essència catalana per afirmar, sense rubor, l’essència espanyola. Gran novetat.

Reivindica la democràcia però nega que el dret a decidir sigui democràtic. Parla de la llibertat, de no tenir por, però nega que existeixi cap poble català... Es pot ser més retrògrad? Més previsible? Per a C’s hi ha una sola nació, i per tant una sola i indivisible sobirania: la cançó de l’enfadós de sempre... No hi fa res, per a ells, que una majoria social vulgui, com a mínim, que es faci una consulta: cas de fer-se, serien tots els ciutadans espanyols els que haurien d’emetre el seu parer, de manifestar la seva voluntat al respecte... I tota la resta: la sobirania resideix en el Congrés dels Diputats (res de Parlaments “locals”) i, en darrera instància, caldria passar per una reforma de la Constitució... Es pot ser més encotillat, tenir una visió més rígida de les coses?

Per a Ciutadans el que compta és la volonté générale, un constructe mental pensat per esclafar les minories, encara que la voluntat majoritària sigui, en un territori determinat, contrària a la general del conjunt de l’Estat. Si ens hi fixem bé, en bon demòcrata no caldria ni creure en l’existència de cap nació catalana per acceptar la celebració d’una consulta: en una regió determinada la gent vol una cosa, doncs via lliure. Aquesta seria la resposta normal, sana, democràtica.

Neguen la major, i per tant neguen també la menor: les minories, tot i ser minories, també tenen drets, entre ells el dret al respecte. La consulta serviria per avaluar, visualitzant la cosa, com és d’important la minoria (dins del conjunt de l’Estat) que voldria una estat propi, i per tant, en justa correspondència democràtica, se li hauria de concedir, sinó el que demana (que és “impossible”), almenys un reconeixement satisfactori, generós.

Anatomia d'un moment històric (XXXII)

En quant al segon “sentimentalisme”, el de caire europeista, Ciutadans – Partido de la Ciudadanía també mira amb una certa enyor (indignada, irritada) una certa Europa (més real que imaginària o l’inrevés, poc importa) que s’està morint, que està desapareixent a cop de globalització i de crisi: l’Europa del benestar, l’Europa reconstruïda a partir de la Segona Guerra Mundial, l’Europa culta en la que tots, poc o molt, ens hem emmirallat més d’una vegada. Un cop més, no és tant l’Europa ideològica (esquerra-dretes) la que Ciutadans reivindica, sinó l’Europa dels drets, l’Europa marc i model: el buc, l’ossamenta de la cosa. Aquí també, com en l’antifranquisme, Ciutadans vol recuperar, de quelcom que és transitori, uns valors que serien universals, i per tant útils de cara al futur.

Tal vegada, cal situar en aquest context mental la reivindicació que fa C’s d’una certa radicalitat democràtica (entesa molt esbiaixadament, val a dir) en forma dels seus dos cavalls de batalla: la regeneració política i la confecció d’una nova llei electoral.

Pel que fa al primer punt, no hi ha gaire a dir. S’hi ha d’estar d’acord, i a priori  hi està (tret dels polítics corruptes i els seus amics i avaladors). Ciutadans, almenys de moment, seria un partit nét de corrupteles i per això pot esgrimir aquesta carta. És legítim que ho faci, encara que sols sigui com a arma de desgast i palanca electoral.

La segona de les seves reivindicacions, l’aprovació d’una llei electoral més proporcional, és igualment pertinent. També es podria tractar, com en el primer cas, d’una proposta més interessada i oportunista que sincera, però això no té major importància: la política no és ni es pot pretendre que sigui una activitat pura; gairebé tots els avenços, tots els progressos que s’hi fan (i per tant que de retruc fa també la societat) tenen aquest caràcter doble d’interessada bona voluntat. Fer el bé gratuïtament és tan rar a la política com en la vida en general. No hi ha res a dir; és prudent no portar l’exigència més enllà dels seus límits naturals...

El tema de la llei electoral, en efecte, és greu i té ja categoria d’escàndol. El sistema polític català, en més de 30 anys de funcionament, ha estat incapaç de dotar-se d’una llei electoral pròpia, que superi la que subsidiàriament s’utilitza. Seguim sota l’imperi d’una sistema electoral obsolet, o que en tot cas no s’ajusta a la maduresa de la democràcia catalana. Les tares d’aquest sistema són conegudes.

Per començar hi ha la llei o principi d’Hondt que, per tal de garantir la governabilitat, premia els partits majoritaris. Aquests poden arribar a necessitar la meitat (!) dels vots per aconseguir un escó que els més minoritaris... Em diran el que voldran però que SI, amb gairebé 50.000 vots no entri en el parlament amb un representant, o que tampoc ho faci PxC amb 60.000 és un dèficit democràtic. Es tracta de molts milers de persones, massa, que s’han quedat sense veu, sense representació.

Si creiem i apostem per la democràcia, el seu joc, la seva diversitat, aquests dos partits haurien de tenir els seus caps de llista formant part del Parlament. Afegiria, per altra banda, que en el segon cas, és fins i tot, en termes de salut democràtica, doblement desitjable que així sigui: un partit i els seus 60.000 votants frustrats electoralment poden fer més mal, provocar més maror que no un sol representant fent el seu paper de diputat (per tèrbol i impresentable que sigui el personatge).

Si la societat és diversa en les seves opcions ideològiques, i la catalana ho és bastant (més que la majoria de societats del nostre entorn, ja que a la polarització dreta-esquerra cal sumar-hi la de Catalunya-Espanya), el Parlament també ho ha de ser, tot el que pugui. Incorporar 3 ó 4 diputats de partits minoritaris no pot representar, de cap manera, un destorb al funcionament parlamentari, ni a la governabilitat del país que es deriva d’ella.

L’altra tara electoral són les llistes tancades. És una vergonya que siguem encara amb aquest sistema que afavoreix la partitocràcia. En pura lògica, el diputat, en tant que representant seu, es deu als seus electors; no té cap sentit que sigui un militant del partit, en la majoria de casos, perfectament desconegut del públic. Aquesta pràctica fa dels partits autèntics poders opacs en els que prosperen els individus més mediocres, els que asseguren l’hegemonia de la cúpula, no les personalitats intrèpides, fortes i dinàmiques.

Els partits es converteixen d’aquesta manera en una mena de petites o grans empreses que on la militància vol i pot anar escalant posicions al marge de la societat (!), sense interactuar amb ella, o a penes. Algú sap, per exemple, qui és, què ha fet per merèixer ser elegit el número 10, 15 ó 20 de la llista de CiU, ERC, PPC o PSC? Algú el coneix, fora de la gent del propi partit? No té sentit.

Seguim doncs, per tàcit (o explícit) acord entre els partits majoritaris amb un sistema consistent en donar un xec en blanc, en fer un vot de confiança (cec) als partits. Després tenim el que tenim: mediocritat i corrupció. Per què? Doncs perquè molts dels noms només són pions que es limiten a donar per bona, votant religiosament el que toqui en cada cas, la línia decidida per la direcció del partit (encara que sigui criticable o millorable), i que, arribat el cas, no tenen cap altra incentiu, al.licient que el de dedicar-se a una forma o una altra d’abús de la seva privilegiada posició, pagant el silenci de tercers o fent pagar el seu...

Qui fiscalitza el seu comportament?, qui té coneixement de la seva actuació, del seu rendiment? Doncs només el partit, començant pels seus companys diputats, que el protegiran mentre no sigui un perill per a ells (fent-lo dimitir i desaparèixer, en aquest cas, sota una cortina de fum), i els membres de les altres formacions parlamentàries igualment presents en el Parlament, que l’utilitzaran més com a moneda de canvi (“si calleu o no feu això esbombarem allò altre”), que no com a motiu de denúncia de cara a l’opinió pública.

Les llistes tancades, per tant, propicien, o almenys afavoreixen descaradament, la creació i consolidació d’uns partits polítics entesos més com a empresa que gestiona uns vots com qui si es tractés d’un capital, que no com expressió organitzada dels diferents corrents d’opinió presents en la societat. Allò que hauria de caracteritzar-se pel feed-back crític i participatiu amb la societat, ho fa, contràriament per la manca de transparència, per l’obscur mercadeig entre bastidors...