Anatomia d'un moment històric (XXIII)

La Carta Magna, malgrat definir l’estructura de l’Estat en termes d’un conjunt de Comunitats Autònomes (molt em sembla que sense dir-ne el nombre ni el nom) i de parlar de “nacionalitats històriques” (terme aquest d’una ambigüitat estudiada, al que, val a dir, el mateix Prat de la Riba havia recorregut –o s’hauria de dir en el que havia caigut?- en la seva obra La nacionalitat catalana), deixa molt clar de què estem parlant quan parlem d’Espanya. En substància estem en l’esquema mental de sempre: 1 nació, 1 Estat, 1 territori, 1 llengua. En el postulació d’aquests principis, d’aquesta “arquitectura” estatal el text constitucional és d’una rotunditat i d’una diafanitat  envejables.

Curant-se en salut, la Constitució prohibeix explícitament qualsevol fusió, confederació de dues o més comunitats autònomes. No cal ser molt perspicaç per endevinar que fixant aquesta prohibició el que el legislador tenia en ment eren els casos del País Basc i Navarra, i el de Catalunya, País Valencià i Illes Balears. Calia evitar a tot preu la reconstitució d’entitats territorials que poguessin tenir vel·leïtats federalitzants. S’havia d’impedir, d’arrel, qualsevol retorn a una idea d’Espanya plural.

Si la Constitució era el lloc idoni, per excel.lència, obligat on dibuixar un Estat plurinacional i plurilingüístic, es va fer tot menys això. Amb aquest mancament es va perdre una oportunitat històrica, i es va condemnar la democràcia espanyola a néixer estrafeta, i a ranquejar més que a caminar.

Marcat amb lletres d’or quin era el punt de partida, la direcció a seguir quedava  ja prou ben traçada. L’espanyolisme havia guanyat la primera (i fonamental) batalla política, ideològica, cultural. Els polítics de l’oposició franquista, sobretot els catalanistes i altres “perifèrics”, no van poder o ser capaços de convèncer o d’imposar-se. Amb la seva claudicació van donar via lliure a una visió de la realitat espanyola que diferia ben poc de la que s’havia tingut sempre des del poder de l’Estat. Com dèiem, a partir d’aquell moment, aquesta concepció –uniforme, centrípeta, de matriu i expressió castellanes- primaria i calaria en la vida política i social del país. Aquesta, i no altra, és la idea d’Espanya que ha prevalgut fins als nostres dies. El pecat fundacional, per no dir original, estava servit.

Les concessions que s’havien fet (règim autonòmic, reconeixement de l’existència d’unes “nacionalitats històriques”) no passaven de ser una cosa secundària, subsidiària, més aparent que real. Un daurar la píndola perquè passés millor el contingut, la “doctrina” autèntics. El tema, doncs, es va liquidar amb una mica de maquillatge, uns copets a l’esquena i alguns dinars de “cochinillo”. Els negociadors catalans (els bascos, almenys, van salvar el concert econòmic) en van tenir prou amb això: una mica de retòrica i els creure’s tractats com iguals. Poc avesats a fer política, cofois de formar part de la magnificència del poder, o d’almenys prendre-hi part, de tenir-hi un mínim protagonisme, es van creure que havien negociat, quan en realitat els havien ensarronat amb una mica de formalisme, unes unces d’estètica verbal.

Per comprendre millor com es va poder encaixar un gol d’aquesta magnitud, només cal fer memòria i recordar qui eren els més destacats negociadors catalans del moment: Jordi Solé Tura i Miquel Roca Junyent. Cap dels dos, no és cap misteri, es caracteritzava per tenir una profunda catalanitat, una idea de Catalunya veritablement i radical nacional. En aquestes condicions, s’explica amb facilitat que accedissin a tanta rebaixa. Calia un nivell de convenciment i de compromís que no tenien. 

Tant en Solé Tura com en Roca Junyent venien de tradicions ideològiques escassament catalanistes (dit amb molta generositat pel que fa al primer: com a bon comunista creia que el nacionalisme era un tret distintiu de classe social, a saber, de la burgesia). Eren, també, fills de la seva època, gent crescuda, formada en el franquisme: no coneixien altra realitat que la franquista; el franquisme era el seu únic món, tot i viure des del seu contrari, des de l’antifranquisme. Havien begut poc de les fonts anteriors (en sentit cronològic però també mental) a aquell règim que els havia, com qui diu, bressolat, educat, instruït fins a fer d’ells uns brillants professionals de la docència i l'advocacia. 

És segurament des d'aquesta mentalitat mig acomplexada i ingènuament "moderna" que en Roca Junyent va desestimar l'oportunitat de que Catalunya tingués un concert econòmic com Euskadi. Li va semblar anacrònic, innecessari, i aquesta oferta, nascuda, com d'altres, d'un cert sentiment de culpa per part d'alguns sectors de l'antic règim, va passar de llarg: es diria que la manca d'orgull nacional i de visió de futur de Miquel Roca va ser superior als ànims de redempció i de reparació d'alguns preclars elements del sistema franquista en fase de reconversió i rehabilitació. Fantàstic fàstic.

Afegim que, anys a venir, el polític de CDC va poder tastar en primera persona la fòbia que allò català pot arribar a generar en el gruix de l'Espanya profunda; ens referim, és clar, al seu estrepitós fracàs en l'intent d'accedir a la presidència del govern espanyol, conegut amb el nom d'"Operació Roca"... 

Un fallit intent més per a la col.lecció: Pi i Maragall, president de la I República va durar un mes en el càrrec; El General Prim va ser assassinat; Cambó va patir un atemptat i mil i una travetes (unes quantes del mateix Alfons XIII, qui l'havia cridat més d'un cop per dirigir el govern). Per a un polític català, el càrrec de ministre és el súmmum al que pot aspirar, el plafó màxim. I tampoc és fàcil. En el curs dels darrers, posem, 150 anys, la proporció de ministres catalans ha estat sempre molt per sota del pes de la població catalana en el conjunt de l'Estat. Si els comptéssim sortiria una cosa així com que per cada ministre català n'hi ha hagut, potser, 20 de castellans, 10 d'andalusos i 5 de gallecs o d'altres parts castellanes de l'Estat (Astúries, Aragó, Extremadura, Navarra del sud, Múrcia). Significatiu, tanmateix.

La història d’aquests més de 30 anys de vida política a l’Estat espanyol (o diguem-ho sense embuts: de política espanyola, en clau espanyolista) en règim democràtic no són altra cosa que la història de les estratègies, de les tàctiques de l’Estat (inclòs el joc brut) per impedir o frenar l’inevitable: el marge de democràcia real, tot i ser petit, ha permès que la veritat d’una Espanya més diversa i complexa hagi anat aflorant mica en mica fins a convertir-se en un clam poderós, en una imperiosa reivindicació.

La crisi ha acabat de fer evident que l’edifici constitucional espanyol tenia els peus de fang. S’ha vist a la llum del dia, per fi, que els seus fonaments estaven corcats, podrits. Dia que passa hi apareixen més esquerdes. La Monarquia, un femer; la separació de poders, una il.lusió; la corrupció, una peça més del sistema (entre d’altres perles la privatització d’un bon nombre d’empreses públiques adjudicades pràcticament a dit); l’administració, una disbauxa dispendiosa (amb una taxa de funcionaris altíssima i una política d’infraestructures demencial); la lluita antiterrorista, GALdosa; el model de creixement, un oportunisme desgavellat de república bananera (totxo i confiar en el turisme i els fons europeus); 17 autonomies, una festa on sobren ¾ parts dels invitats (però es vol que hi siguin per diluir en l’olla de grills i el fals greuge comparatiu la personalitat de les poques que sí tenen sentit); un sistema bancari que fa aigües; unes finances públiques cada vegada més intervingudes i tutelades des d'instàncies europees i internacionals (per molt que s'eviti parlar de rescat o la versió més flagrant d'aquest); etc. En poques paraules: una crisi institucional de cavall.

L’amenaça de ruïna és un fet. I tot per preservar els privilegis d’una oligarquia bàsicament radicada a Madrid, arrepapada als aparells de l’Estat i a un sector privat estretament vinculat i dependent d’aquest mateix Estat. En nom dels interessos d’aquesta casta s’ha frenat tot possible i vertader desenvolupament del país, tota evolució vers una societat més madura, més integradora, més tolerant, més eficient i responsable.

En què s’ha traduït això respecte a Catalunya? Doncs ja ho sabem: la LOAPA amb el “café para todos”, la invasió de competències, o dilació en la seva deguda transferència, persistència de la figura del Delegat del Govern, desinversió, escanyament fiscal, etc.

Anatomia d'un moment històric (XXII)

Bé, vist, per tant, que no té perquè acabar-se Espanya perquè marxi Catalunya, ni Catalunya esdevenir cap inhòspit descampat, podem passar a abordar un altre, el següent aspecte de la qüestió. 

Democràcia?

La meva tesi és molt simple: la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat (o hem de dir intensitat). A aquestes alçades diria que no és revelar cap misteri, dir això.

D’entrada s’ha de dir que el seu naixement va ser molt adulterat (espuri, diria més d’un). La famosa Transició va tenir molt, massa, de revestiment i posada al dia (una mena d’ aggiornamento) de l’antic règim o, si es prefereix, un salvar les seves peces i línies mestres (un bon amic l’anomena, amb raó, la Transacció). Com és sabut la Monarquia, en la figura de Joan-Carles, va ser la clau de volta, la xarnera d’aquest procés de reconversió. Per un joc de mans legal, el que havia estat nomenat successor de Franco va esdevenir Cap de l’Estat. Es pot dir que només això ja invalida tota la instauració de la democràcia que va seguir.

La cosa no es va limitar a això, però. Acompanyant aquesta imposició des de dalt (com una mena d’axioma indiscutible), des de les Corts encara franquistes, es van fixar com a mínim dos límits infranquejables: el que podríem anomenar “enterrament” de la memòria històrica, i la indivisibilitat de la pàtria espanyola (ara encarnada en una única sobirania popular).

El greu de veritat, però, és que aquest tres pilars: monarquia, llei del silenci i nació espanyola entesa unitàriament i uniforme, no s’han revisat mai (!) des de llavors. Vull dir amb això que potser (i només potser) era inevitable passar per allò en aquell moment (el franquisme era socialment molt viu, i els poders fàctics estaven intactes), però revisar cap d’aquests principis al cap de 10 ó 15 anys ha estat una vergonya, un frau, un escàndol... una covardia.

Passats uns anys la monarquia havia de poder sotmesa a sufragi popular. Molt probablement hauria sortit avalada i hauria guanyat una legitimitat que ara, sentint-ho molt, no té. No es va voler fer, per pors i resistències de qui fos, del nucli dur de l’antic règim recol.locat en el nou (la casa reial, una part de l’exèrcit, la cúpula de l’Església, sectors de la patronal) i segurament bona part de la classe política...). Cap partit polític, llevat potser del PCE (però ho dubto), va qüestionar com es devia la institució de la monarquia. Es va celebrar un referèndum sobre l’OTAN i cap sobre la monarquia...

Aquesta va néixer com un assumpte intocable, i així segueix sent, malgrat les relliscades i pífies del Rei... Se’ns va vendre el seu paper el 23F com el seu compromís amb la democràcia. Ja llavors es va poder sospitar (i després s’ha anat comprovant) que el seu cop de timó a favor de l’ordre constitucional, de la “democràcia”, era més fruit d’un càlcul inspirat en la seva supervivència política que altra cosa. Poc hi feia: es va muntar una operació de màrqueting i la cosa va quallar durant una bona temporada.

En quant a la “memòria històrica” és cert que es va decretar una amnistia política. També és cert que s’havia d’evitar entrar en una dinàmica de passar comptes (prou violència hi havia amb els assassinats de l’ultra dreta (Batallón Vasco-Español, Falange, Guerreros de Cristo Rey, carlistes de l’ala feixista, etc.), i els d’ETA, GRAPO i FRAP. Però una cosa és la revenja i l’altra poder explicar la història i tancar les ferides. Això, estem un cop més d’acord, potser no es podia començar a fer immediatament després d’assolides les llibertats polítiques i civils, però sí al cap d’uns pocs anys, en la primera o segona legislatura socialista.

Només fa uns pocs anys que la cosa ha començat a moure’s una mica, que s’ha començat a escriure la veritable cara del franquisme. Ha calgut esperar més de 20 ó 25 anys (!) des de la mort del dictador... I per increïble que sembli el procés encara topa amb enormes resistències i retards. Com sabem, el jutge Baltasar Garzón, que volia investigar el tema dels morts de la repressió massiva franquista, al ser inhabilitat com a jutge, va haver d’abandonar aquesta intenció. Els papers de Salamanca han trigat gairebé 30 anys a ser retornats, i encara no tots. Existeixen encara associacions que promouen la figura, l’”obra” i “el pensament” del dictador Franco, com la Fundación Francisco Franco Bahamonde, repetidament i generosament subvencionada fins a l’actualitat. 

Queden encara milers de monuments (monòlits, conjunts escultòrics, creus, etc.), plaques, inscripcions, noms de carrer dedicats exclusivament als morts nacionals de la Guerra Civil (morts per a Déu i per a Espanya) o a institucions i personalitats destacades del règim; l'eliminació (allà on s'ha fet...) ha estat molt tardana. El Valle de los Caídos segueix sent un santuari, un lloc de peregrinació feixista; el projecte socialista de reconvertir-lo en un joc de memòria històrica compartida ha quedat en lletra morta, i tot fa pensar que els milers de presoners republicans que van treballar per a construir-lo (d'entre els quals en van  morir centenars) no tenen ni un trista i modesta placa recordatòria...

Tot això per no parlar de la quantitat ingent d'associacions, partits polítics (les dues Falanges, España 2000, que potser sols és una associació, ara no estic segur, les restes ultres del carlisme, etc.), centres culturals o sindicats (com "Manos limpias") que no amaguen, o a penes, la seva nostàlgia franquista i el seu esperit volgudament i marcada feixista. 

Pel que fa a la definició i a l’estructura de l’Estat, ja sabem en què en diu la Constitución Española... D’entrada s’ha de dir que aquesta va ser votada en un ambient del que es pot dir, com a mínim, que era enrarit. La por dels poders fàctics (començant per l’exèrcit) era omnipresent, es podria dir que palpable. És coneguda la circumstància de la redacció del títol octau, crec, aquell que fa referència al paper de les forces armades. Es dóna per cert que l’advocat Herrero G. De Miñón, un dels ponents constitucionals, va rebre un sobre gran adreçat al seu nom amb el text del redactat del dit títol i amb instruccions comminatòries de que fos incorporat tal qual, sense canviar-ne una coma. Al cap d’un temps, quan la cosa va acabar transcendint, es va saber qui era el remitent: no era altre que les altes instàncies de l’exèrcit espanyol.

En aquest clima d’amenaça, i amb molts dels protagonistes de l’antic règim participant com el primer i el que més (com per exemple Manuel Fraga Iribarne) en la construcció del nou marc polític, la concepció del nou Estat democràtic es va fer des de premisses marcadament espanyolistes, tal com quedà reflectit en el text que recull i consagra aquest esperit i designi: la Constitució de 1978.

És un fet que la norma bàsica va ser àmpliament referendada per una majoria de votants i pel conjunt de l’Estat (llevat del País Basc, on va ser rebutjada). La gent va votar amb la il.lusió de girar full, de mirar cap endavant, i temen el que podria advenir-se en cas de no prosperar... El seu redactat incloïa una sèrie de cotilles difícils d’acceptar per uns quants, entre ells molts catalans, però es volia creure en que prevaldria l’esperit sobre la lletra; i l’esperit, en aquell moment, era d’apostar per el consens, per a la reconciliació, per a la generositat...

Pocs eren conscients del perill que suposava deixar plasmada, de forma indefinida, una definició tan “carpetovetònica” (alguns afegirien encara carrinclona i casposa) de la nació espanyola; pocs veien que allò era una llosa, unes manilles, una camisa de força, una coartada doblada d’un xantatge potencials... 

Anatomia d'un moment històric (XXI)

Veiem, doncs, que Catalunya aporta el valor afegit d’un grau superior de modernitat, sense el qual l’empresa que dirigir un imperi es feia gairebé impossible. Nogensmenys, l’empresa es vol castellana (d’aquí la prohibició de comerciar de 1518 esmentada anteriorment), i, sobretot, serà presentada de cara a la versió oficial de la història. Potser és aquí i llavors que neix aquesta ambivalència “espanyola” de requerir el concurs, l’ajuda catalana, i de no recompensar i reconèixer aquesta degudament, públicament...

Un altre factor que incideix igualment enormement, per aquella mateixa època (segles XVI i XVII) en la conformació d’aquest futur Estat espanyol que es vol i s’entén de forma unitarista i uniformista, és l’aparició dels primers Estats-Nació. Contràriament al que sol dir, Espanya no serà dels primers regnes a constituir-se com Estat-Nació. Sí, però, que de seguida s’inspirarà en aquest model, i el poder reial mirarà d’anar instaurant polítiques en aquesta direcció (com en el cas, paradigmàtic, de l’actuació del “valido” Conde Duque de Olivares).

Diria, però aquí ja faig volar bastant la meva imaginació, que la cosa va néixer a Anglaterra. Seria allí on es constitueix per primer cop, a la Baixa Edat Mitjana, un poder reial fort (superada la Guerra de les Dues Roses, tan universalment retratades per les tragèdies shakespearianes que toquen el tema: Ricard II, Ricard III, Enric IV, Enric V) . Això permet, entre d’altres coses, tenir mitja França sotmesa i en règim de vassallatge durant més de cent anys. Amb el final de la Guerra dels Cent Anys, el Regne de França s’eixampla i es fa fort, a costa de la pràctica desaparició del poderossíssim Ducat de Borgonya. A partir d’aquí França estarà en condicions de rivalitzar i de ser un problema, una amenaça per a la casa d’Àustria, i per tant també a la seva part ibèrica.

Ni l’imperi carolingi, ni el Sacre Imperi Romà (una continuació desplaçada a l’est d’aquell), ni l’imperi bizantí que, molt abans, en el seu intent de reconstituir l’Imperi romà (complet: també la part occidental. per tant) no va passar de Sícilia i alguns punts del sud d’Itàlia i d'Andalusia, si no m’erro) eren Estats-Nació. I en qualsevol cas llur impacte (en termes expansius) va tenir lloc sobretot a la península itàlica, no a la ibèrica. Per descomptat, tampoc l’imperi dels Habsburg era un Estat-Nació. 

No creiem anar errat si veien en Anglaterra i immediatament després França els primers, i durant molt de temps únics, Estats-Nació del continent Europeu. Es procés, és clar, no es va fer de la nit al dia, i es pot dir que no va ser fins al primer terç del segles XVIII, en el cas britànic, i, en el cas francès, fins a finals d’aquest mateix segle, que la cosa no acaba d’agafar forma.

Es pot veure el cas espanyol com un procés paral.lel (Reis catòlics, Guerra de Successió i decret d’unificació política; capital Madrid; constitució de les Corts de Cadis; bandera, etc.), però el resultat (tota la inestabilitat política i bèl.lica del segle XIX així ho prova) és molt més superficial, fràgil... artificial.

I així i aquí estem. Segurament no hem contestat a la pregunta: què és Catalunya per a Espanya, però potser sí que hem donat algun element per pensar-ho, per intentar endevinar-ho. Pel que es constata observant la història es diria que ve a ser un “sí pero no” (o un “no, pero sí”, si es prefereix), o encara un “ni contigo ni sin ti”.

Hi ha hagut necessitat (o ganes) de tenir Catalunya dins d’Espanya, formant-ne part, però alhora la incapacitat (i el rebuig) d’integrar-la plenament, de veritat. Catalunya era massa, massa important (en termes qualitatius, s’entén) per poder-se-la “empassar”, i al mateix temps, es va creure, massa potent per deixar-la fora (en una relació de competència). Calia, a tota cosa, incorporar-la (per tal de tenir-la desarmada, en tots els sentits del terme), emprar a benefici propi el seu potencial, i relegar-la a una posició perifèrica, subalterna en la direcció dels afers públics. Es podien (i era indispensable fer-ho) cooptar individus aïllats, però mai als catalans com a grup: donar el corresponent protagonisme a Catalunya (traduir la seva contribució –econòmica, tècnica, cultural, científica- en poder polític) era, des del punt de vista castellà, arriscar-se a perdre el control del Regne (i per tant tots els privilegis i tot el poder que es derivaven d’aquell).

M’atreviria a dir que aquesta relació i percepció, en l’actualitat, es manté intacta. D’aquí el sorprenent doble discurs que travessa la majoria de comentaris i reflexions de polítics, pensadors i opinadors de l’òrbita espanyolista.

Per una banda s’endevina un cert vertigen: com la d’algú que s’anés a quedar desemparat, orfe. Sense Catalunya què som i què podem fer? Semblen dir-se alguns, presa sinó del pànic sí d’un gran desconcert. Es detecta com una perplexitat, com un desassossec de tall gairebé “existencialista”...

Per l’altra hi ha la supèrbia, l’oriflama patriotera, l’inflament de pit imperial. Des d’aquesta postura (que té l’eficàcia i la força de l’autosuggestió) no conceben que Catalunya ni vulgui ni pugui marxar. Sense nosaltres no sou res, diuen. Fora de l’aixopluc de la gran nació espanyola no existiu, tronen. Per moments, per despit, per orgull ferit davant de tanta “desafecció” i “ingratitud”, estarien quasi disposats a deixar-nos marxar, però sempre hi ha una veu (interior o exterior) que els hi recorda que això podria ser vist com una claudicació, i també com un “mal” exemple per a d’altres territoris (verbi gratia Euskadi, potser Galícia, qui sap si algun dia País Valencià, les Illes Balears, Canàries o Andalusia...).

Aquest darrer argument fa de pont, per dir-ho d’alguna manera entre la ràbia i el càlcul interessat. No, no es pot deixar de cap manera que Catalunya faci la seva:

1. perquè pot crear un precedent

2. perquè ens debilita molt, tan políticament com econòmica, de cara a la UE i el món (una pèrdua d’un 20% del PIB i de la població, més la principal plataforma logístico-industrial de l’Estat)

Per tant, es diuen des de l’espanyolisme bel.ligerant, d’entrada direm que no tenen dret (constitució, sobirania nacional indivisible), que no han estat mai nació, que fa 500 anys que convivim agermanadament. Direm així mateix que ens ho deuen tot (tot el que l’Estat espanyol ha invertit a Catalunya i la seva empremta cultural ensems), que sense nosaltres no són res, que quedaran fora de la UE com un estat pària...  Després, si persisteixen, sabotejarem el procés dividint la societat catalana: “más vale rota que sola.”, podria ser la fórmula del moment...

La resposta a la pregunta apuntada potser ja va quedant més perfilada. Catalunya-España és la història d’una falsa, o en tot cas molt desigual, col.laboració. Catalunya ha ajudat a construir Espanya, i aquesta ha frenat un possible desenvolupament de Catalunya (diem “possible” perquè som en el terreny de la hipòtesi: no podem saber  què se n’hauria advingut del cert d’una Catalunya plenament mestressa dels seus destins; potser hauria caigut sota l’àrea d’influència francesa fins a la seva final i definitiva absorció...).

Dit altrament, Espanya ha necessitat més Catalunya per a ser (no en el pla polític, és clar, però sí en el cultural –en sentit ampli- i sobretot econòmic), més que no Catalunya a Espanya (semblaria que Catalunya ha tingut sempre prou energies per tenir un projecte propi, independent d’Espanya).

El que els espanyolistes s’haurien de preguntar és si a aquestes alçades de la història, a dia d’avui, aquesta dependència d’Espanya respecte de Catalunya (dependència mai confessada, i sempre negada, però que d’alguna manera aflora constantment en el discurs), no és una inèrcia, una rèmora del passat. Espanya s’ha modernitzat i hauria de tenir les eines, poder trobar en ella mateixa els recursos per fer el seu camí sense necessitat de la secular crossa que ha representat Catalunya.

Anatomia d'un moment històric (XX)

[havent ampliat, detallant-la, la llista de greuge (ahir a la filmoteca vaig assistir a la projecció del documental Cataluña-Espanya: http://vimeo.com/19490982 o, més succintament: http://www.youtube.com/watch?v=1X54HYc1A3o, d’Isona Passola, molt recomanable, i vaig caçar o afinar algunes dades més) he hagut de córrer el text per tal de no excedir la llargària de cada entrada, el que fa que aquests primers paràgrafs apareixien ahir al final de l’entrada XIX; demano disculpes a l’amable eventual lector]

 
Recapitulant i resumint, podem dir que per a Espanya, Catalunya ha esta i segueix essent:

-l’últim objecte de dominació que li queda (tret del País Basc, un cas de tota manera potser no tant clar i en qualsevol cas menys important, i, en molta menor mesura, Galícia). La darrera “colònia”, per dir-ho d’alguna manera, en la que inclou, és clar, el que es veu com la seva àrea d’influència: País Valencià i Illes Balears (dues comunitats autònomes igualment castigades pel dèficit fiscal, ves per on). Espanya sempre ha estat molt més conscient que no nosaltres (convertits en mesells i covards) de l’existència dels Països Catalans; ells sí que hi han cregut, per això han fet i fan tot el necessari per destruir el concepte i el sentiment afí, entre d’altres, al País Valencià, amb la invenció -de la mà, entre d'altres, d'un infaust Abril Martorell- del blaverisme (un moviment reivindicador de la identitat valencianista consistent en negar la llengua catalana, i per tant també la valenciana, i preconitzar l’hegemonia de la llengua castellana i el sentiment espanyolista...). A les Illes, avui que escric això, s’oficialitza la sortida de les Illes Balears de l’Institut Ramon Llull. Divide et impera...

-l’instrument, l’eina perfecte per assegurar el seu creixement i funcionament com Estat. Sense Catalunya l’Estat espanyol no hauria pogut constituir-se com a tal. Seria una altra cosa, bastant menys potent; o no, potser s’hauria espavilat d’una altra manera, que es pot pensar hauria estat millor per a ella i per a tots. El cas és que dissortadament, disposant, per fer un símil, del burro de càrrega que ha estat Catalunya, ha pogut avançar sense haver de fer gaire més esforç que donar cops de pal al burro (perquè corri més o no es distregui) i a aquells que s’ha anat trobant pel camí i li barraven el pas o el miraven amb mals ulls... Això, i barallar-se amb els altres ocupants, viatgers del carro.

Tenim per una Catalunya que fa d’ase dels cops i d’ase de càrrega. Molt bé.

Aquesta tesi escandalitzarà més d’un, i és cert que és pujada de to, però en essència em temo que s’ajusta bastant al doble paper que ha representat Catalunya en aquesta comèdia, almenys fins ara.

Pel que fa al primer paper, el del rebre, és clar que la pressió no ha estat sempre la mateixa, que hi hagut alguns períodes de calma relativa (la pau subsegüent a cada etapa de pacificació), ni que tots els catalans hagin viscut la cosa de la mateixa manera. El mateix es pot dir dels que han exercit el paper d’”amo”.

La realitat es dóna amb molts matisos i amb gran diversitat d’intensitats; és allò de que a la vinya del senyor hi ha de tot, tota la col.lecció, tota la cohort dels tipus humans: herois, covards, caragirats, abnegats, indiferents, aprofitats, justos, fatus, àvids, esforçats, farsants, acaparadors, panxacontentes, liberals, viciosos, mesells, generosos, legalistes, egoistes, traïdors, arrogants, flegmàtics, discrets, raonables, misantrops, rectes, intrigants, espirituals, amables, manefles, savis, mesquins, genis, eficients, incompetents, lleials, histèrics, idealistes, falsaris, superbs, bonhomiosos, honestos, sàdics... A ambdues bandes hi ha hagut de tot, totes i cadascuna de les eternes figures humanes, amb la diferència, però que uns tenien la paella pel mànec i els altres no.

En quant a la segona faceta de la relació, també es pot i s’ha de matisar. Tot i la sagnia econòmica que representava haver de subvenir de manera important al sosteniment d’un Estat amb fortes tendències parasitàries, el mercat peninsular i l’iberoamericà van representar una oportunitat d’enriquiment indubtable, almenys per a un segment de la població, la burgesia. Amb els capitals acumulats van poder posar en marxar i desenvolupar la industrialització del país, el que, d’una manera o una altra va redundar /? en una millora generalitzada del nivell de vida de gran part de la població (o això és el que es diu, i ara aquí no ho discutirem: possiblement els que es van convertir en la mà d’obra d’aquest auge van viure menys i pitjor que els seus pares, queda simplement consignat).

Ara bé, no sols de pa viu l’home. El preu que Catalunya ha pagat per haver tingut durant segles retrinxada tota capacitat de decisió política dels seus propis destins i negat el ple desenvolupament cultural, és difícilment quantificable, calibrable, però segur que és important, i molt.

Però anem a pams. Quina és la participació de Catalunya en la formació d’Espanya.

Basant-me en el que sé i en el que la intuïció em diu (cal doncs agafar-s’ho una mica amb pinces), diria que a partir al llarg del segle XVI es va produir un desplaçament del centre de gravetat: del Mediterrani es va passar a l’Atlàntic. El descobriment d’Amèrica per part de Colom (que molt sembla que era català), l'expansió de l'imperi turc (amb l'eclipsament o perillositat -pirateria- de les vies comercials tradicionals, terrestres o marítimes, amb  Orient),  i potser també la dificultosa dominació de Portugal per part de la monarquia hispànica, desplacen el poder i l'atenció cap al centre de la península. Carles I, quan ve a la península, resideix preferentment en el centre, i Felip II fa construir El Escorial, del que a penes surt.

Ara bé, durant la baixa l’Edat Mitjana els països riberencs de la Mediterrània eren potser els més desenvolupats del continent (art, ciència, comerç, navegació, finances,  legislació, diplomàcia, etc.). La corona catalano-aragonesa havia participat i contribuït a aquest auge. Atresorava, doncs, un savoir faire enormement valuós per a qui volgués dirigir un imperi. Cap ciutat de la península (llevat potser de Lisboa) era comparable, en activitat i riquesa, a les ciutats de Barcelona o València (i pensem en Salamanca o Toledo); Sevilla trigaria encara a ser el que va acabar esdevenint (tal vegada gràcies al monopoli). Només cal pensar en les drassanes del port de Barcelona, una de les instal.lacions del gènere més importants d’Europa.

Sense aquest bagatge, aquesta experiència i coneixement en la gestió dels afers públics, Carles I i els seus successors haurien tingut dificultats afegides, potser insuperables, per tirar endavant la colonització del Nou Món i la defensa dels seus interessos a Europa. Aquesta cabdal aportació catalana als afers hispanocèntrics i ultramarins és poc coneguda i encara menys reconeguda. Nogensmenys, recents investigacions històriques estan projectant llum sobre aquesta dimensió (no en poca mesura deliberadament ocultada).

Anatomia d'un moment històric (XIX)

-un préstec de 5.000M€ de l’Estat a un interès del 10% (quan l’Estat rep diner d’Europa a un interès molt més baix). Contribuint a l'erari públic cada any amb uns 20.000M€ a fons perdut, se'n retreu aquest préstec dia sí i dia també...

-fer tot el possible perquè Catalunya no tingui representacions (“ambaixades”) a l’exterior, i no tingui, així, una veu pròpia i directa amb els agents internacionals.

-Catalunya és la Comunitat Autònoma amb, proporcionalment, menys funcionaris de l’Estat espanyol, i tot i així és ella la que pateix el major dèficit fiscal (si no en termes de percentatge, certament en el de durada).

-Traves administratives i legals perquè el port de Barcelona es pugui desenvolupar com un dels tot primers ports de mercaderies del Mediterrani (passant pel davant del de Marsella i el del Pireu), donant preferència al de València.

-Catalunya concentra, en el seu territori, una cosa així com el 50% de les autopistes de peatge de l’Estat espanyol, i això des de fa dècades. L’Estat no sols no fa res per rescatar els peatges, sinó que encara premia la principal concessionària –Abertis- per les pèrdues que la crisi està ocasionant a la concessionària (conveni signat per l’anterior Ministre de Foment socialista), i tampoc fa res per millorar la viabilitat de la NII en els trams de major sinistralitat (Girona). 

-Tenir, molt probablement, el servei públic de transport més car de l'Estat espanyol (tren, metro, autobús, taxi), amb un bitllet senzill d'autobús o metro de 2€ (!) i una baixada de bandera de taxi a 2,40€... Això per no parlar de l'abusiva tarifa dels parquímetres a la ciutat de Barcelona (més de 2€/hora), o la concentració de radars a les carreteres catalanes... Situació que diu molt de l'ofec en tresoreria en el que es troba l'administració catalana, obligada a tributar de mala manera la ciutadania sota la seva jurisdicció.

Bé, si això no són greuges ja m'explicarà algú què són... Hi ha més coses que no sé o que se m’escapen, però per les enumerades ja es veu per on van els trets: mordassa i asfíxia. Una permanent conculcació del principi d'igualtat (i encara, a sobre, molt massa sovint amb burla i escarni). 

Aquest repàs dels greuges haguts i per haver ens va molt bé passar al següent punt.

Què ha estat i és Catalunya per a Espanya?

Aquesta és sense discussió la pregunta cabdal, aquella de la depenen totes les altres que es puguin fer.

Els espanyolistes diuen que Catalunya no s’entén sense Espanya i Espanya sense Catalunya. Queda molt bé dir això, però no vol dir res. O dit altrament, no diu res de la naturalesa, de la qualitat de la relació entre ambdues entitats.

En qualsevol cas, el primer que es detecta en la percepció que es té de Catalunya des d’Espanya és una considerable confusió i contradicció. Tan bon punt som vistos com els estimats germans, com som titllats d’aprofitats i d’enemics de la pàtria. Se’ns vol dins d’Espanya, però de cap manera amb un tracte d’igual. Hi ha qui ens admira, però sempre amb enveja o de recel excessius. Són molts els que simplement ens detesten per la nostra resistència a ser com ells... cosa que tampoc accepten fàcilment.

Estudiant tot aquesta varietat de sentiments i actituds de signe divers, arribes a algunes conclusions, que es poden articular amb una certa lògica, que dibuixen un determinat esquema de relació, encara que sigui polièdric.

Una primera constatació és que Espanya ha necessitat Catalunya per ser, i que no li acaba de perdonar aquesta dependència històrica.

Una segona “dada” és que Catalunya és percebuda com a possessió. La possessió, en efecte, és aquella cosa que sentint com a pròpia alhora no consideres que formi part de tu. La vols per a tu, però no vols que sigui part integrant de la teva persona. Això explicaria la doble reacció espanyola d’impedir a tota costa la secessió, i alhora una certa repugnància a integrar-nos plenament en la seva cultura i mentalitat. Des d’aquesta perspectiva, els esforços assimilacionistes serien purament negatius, no positius: buscarien molt més trencar la identitat catalana que no incorporar els catalans a llur idiosincràsia. Som, definitivament, vistos com un cos estrany, que es pot i s’ha de desactivar, però que no és bo, i és inútil, mirar d’assimilar: és massa perillós i també massa difícil i de resultat incert.

Una altra tret que ressalta de tota aquesta història de relacions és que la identitat castellana es basa en la dominació. Simplificant i exagerant una mica vindria a ser: “domino ergo sóc”. El passat de guerres continues, de religió inquisitorial, d’imperis que invitaven a l’abús de la força, de riquesa sobrevinguda... Tot això ha forjat un caràcter propens a l’ús de la força i de les males arts (intriga, conspiració, etc.); no ens referim, és clar, a la massa del poble, sinó a les classes dirigents, per bé que malauradament, com sol passar, aquestes han destenyit una mica en el conjunt del poble.

Una altra “vector” a tenir en compte és el de l’utilitat. Amb aquest es podria dir que tanquem el cercle. Catalunya hauria la possessió-útil-que-hom-es-plau-en-dominar (i humiliar). Si ens fixem, estem parlant d’una figura, d’un rol perfectament identificable: la del criat (majordom, masover o capatàs en el millor dels casos, esclau en els pitjors).

La relació, doncs, en termes psicològics (o antropològics i filosòfics) no és altra que de l’amo i l’esclau, la de l’aristòcrata i la del plebeu, amb la particularitat, però, de que es tracta d’un esclau cultivat, espavilat i treballador, el que fa, alhora, més valuós i imprescindible, però també més odiós i temut.

Mirant en la història se m’acudeixen dos casos que podrien mantenir un cert paral.lelisme amb el que ens ocupa. Un seria, en la Antiguitat, la relació i el tracte que mantenien els romans vencedors amb els grecs dominats i ocupats. Una altra comparació possible potser seria amb la relació existent entre els otomans i els grecs que (després dels jueus de la diàspora hispànica, els expulsats el 1492 i els seus descendents) serien una de les columnes intel.lectuals de l’imperi.

Un altre eco possible d'això seria el de la paràbola de l’amo i l’esclau de Hegel, represa i “superada” per Marx, o la relació que es descriu entre un aristòcrata i el seu servent a la pel.lícula The Servant, de Joseph Losey. Però són sols aproximacions; les condicions no són necessàriament les mateixes, ni potser tampoc el desenllaç.

Anatomia d'un moment històric (XVIII)

L’actitud, tret d’honroses excepcions, ha estat sempre la d’ignorar, la d’ocultar o, quan no es podia fer una cosa o l’altra, l’apropiar-se de la cosa com un assoliment més de la cultura espanyola (presentada com una cosa uniforme, sense matisos, "asèpticament"). Un cas paradigmàtic seria el d’Antoni Gaudí, catalanista fins al moll de l’os, presentat arreu del món com una figura senyera de l’Espanya genial, universal de tots els temps...

Quines ganes d’ofrenar glòries a Espanya si la catalanitat és sistemàticament amagada i dissimulada? Com podem sentir-nos representats per un Estat al que, culturalment parlant, no li interessem? El desinterès no és cap pecat, però llavors que ens deixin promocionar-nos a nosaltres mateixos, i que no ens manllevin els noms exitosos per penjar-se’ls com una medalla, com a mèrit propi (quan en la majoria de casos no han fet absolutament res per facilitar llur eclosió creativa).

Hi ha res més irritant que ser “usufructuat”? Que fer la feina sense cap suport i sovint encara amb entrebancs, i després, si malgrat tot destaques, se’t presenti al món com emblema, com a màxim exponent de la cultura espanyola (ometent tota menció a la teva condició de català)? Així, per agafar un altre exemple, Pau Casals, per al món no és català, sinó que és espanyol i es diu Pablo Casals. I tants altres casos d’aquest estil. No se m’escapa que hi haurà casos en que al creador en qüestió ja li semblarà bé, per sentiment espanyol o per estar ressentit amb la societat en la que ha nascut i s’ha desenvolupat com a creador, però aplicar d’entrada i per a tots els casos el principi de de posar el segell d’espanyol a tota creació i a tot creador català, és una manera més de negar-nos la identitat, la personalitat diferenciada, i per tant, en termes de justícia i de realitat històrica, improcedent.  

Al costat del greuge cultural i del polític (que dono ja per exposat, ni que sigui de forma dispersa), val la pena, per acabar aquest apartat, dir encara alguna cosa del greuge econòmic (tot i córrer el risc de repetir coses ja prou sabudes, i algunes ja dites aquí per mi). 

El primer que cal dir és que aquest greuge sempre ha quedat dissimulat  per la relativa puixança econòmica de Catalunya (fins al punt que molta gent l’ha cregut inexistent fins fa ben poc). De sempre, però, ha existit un tracte discriminatori en matèria fiscal i d’inversions estatals (un punt de partida seria el Decret de Nova Planta i la instauració de l’impost cadastral). Catalunya s’ho ha hagut de fer i pagar gairebé tot de la butxaca (el ferrocarril, els ports, les carreteres...) i ha hagut de pagar tributs a l’Estat molt més elevats que a cap altre lloc. La resta de l’Estat ha posat el mercat i, a partir d’un cert moment (a partir de finals del XIX) una part cada cop més creixent de la força laboral. I poca cosa més, o sí, moltes traves burocràtiques, molts acudits pejoratius, i una legislació més pensada per defensar els interessos de les oligarquies de l’altiplà que no els industrials i comerciants catalans. Aquesta és, a gran trets, els termes de la relació econòmica de Catalunya amb Espanya.

Mentre hi ha hagut bonança econòmica l’abús crònic ha quedat tapat, fent-se invisible, i d’altra banda ha estat considerat un mal menor. Ara que s’està tancant el círcol, s’està fent palès en tota la seva gravetat.

Fa tot l’efecte que l’Estat espanyol segueix una doble lectura de la situació, que en la pràctica porta a seguir una mateixa política.

1a hipòtesi. Catalunya s’acabarà independitzant. Ho podem intentar impedir empobrint-la. Si no ho aconseguim, almenys n’haurem tret profit fins al darrer moment.

2a hipòtesi. Aviat, quan acabem de treure profit de Catalunya, ja no la necessitarem perquè ens haurem desenvolupat prou per valer-nos per nosaltres mateixos, amb l’avantatge afegit que un cop empobrida la podrem sotmetre més i millor. (la crisi sols hauria accentuat aquest plantejament: Catalunya serviria de salvavides: enfonsant Catalunya l’Estat podria seguir surant).

L’Estat espanyol no s’ha caracteritzat mai per la capacitat de crear riquesa, però sí, i molt, per saber treure aquesta d’allà on es produeix. Ha dominat sempre l’art de la legislació recaptatòria, diguem-ho així. I segueix excel.lint en aquest art.

L’ambigüitat de l’Estat respecte a Catalunya s’està doncs acabant. Si fins ara Espanya necessitava Catalunya, i, tot i les restriccions, la deixava fer, ara ha optat per la liquidació, tant per impedir la independència com perquè és un dels pocs recursos, “actius”, que té per mirar de parar el cop de la crisi: sacrificar Catalunya per sortir del mal pas.

Els exemples que il.lustren aquesta manera de fer doblement estratègica abunden i tothom els coneix prou. Em limitaré a enumerar-ne alguns:

-persistent resistència al Corredor ferroviari mediterrani, donant prioritat al central (molt més costós i econòmicament absurd, en termes comparatius)

-manca crònica d’inversió pública, contravenint el fixat per l’Estatut o el que el PIB i el nivell de població marcarien com a mínim (NB: cal parar compte a la inversió pública liquidada i no només a la pressupostada). El greuge de la diferència de la despesa pública es fa particularment cruixent davant de casos com les obres de la T4 de Barajas, la M30 o el metro de Madrid, d'una magnitud mai vista a Catalunya.

-manteniment d’un dèficit fiscal monstruós durant dècades (cas únic a l’Estat espanyol), xifrat en gairebé un 10% anual del PIB català. Es calcula que en els darrers no arriba a 30 anys la diferència entre l’aportat a l’Estat i el percebut d’ell ha estat de 300.000M€, equivalent a no sé quants plans Marshall (sense comptar els 95.000M€ rebuts, quedant-ne Catalunya exclosa, dels fons de la UE també sense contrapartides). Dir, per mirar de relativitzar això, que la balança comercial és favorable a Catalunya és com dir que el forner a qui li vas a comprar el pa t’ha de pagar el cafè... ja que li vas a comprar el pa (!).

-una solidaritat imposada i indefinida, és a dir, sense fi, permanent, saltant-se fins i tot el principi d’ordinalitat (que estableix que el contribuent no poc acabar sent més pobre que receptor!). Solidaritat que no ha servit per generar teixit productiu, i sí una hipertròfia funcionarial, unes infraestructures faraòniques molt per sobre de les necessitats (l'esmentada T4 de Barajas, amb 50% de capacitat sobrera) o directament absurds (aeroport de Ciudad Real -venut a l'exèrcit dels EUA- i de Castelló -que porta més d'un any inoperatiu), i una xarxa d'AVE radial que obeeix més a criteris polítics anacrònics (vertebració centralista del territori) que a criteris d'eficiència. Tot això per no parlar de l'escàndol del PER (Plan de Empleo Rural), que no és altra cosa que una subvenció directa perquè la gent no marxi... i es pugui quedar a casa sense treballar (!). 

-un aeroport sense vols intercontinentals (pels tractats que ha signat l’Estat espanyol amb la majoria de països) i gestionat de forma centralitzada (AENA), cas únic a Europa, amb Portugal i Romania. L'impacte que això pugui tenir sobre les 1.500 multinacionals radicades a Catalunya i el flux de 15 milions de turistes l'any només pot ser dolent.

-la impugnació (amb fre o paràlisi) de tot de mesures posades en marxa pel govern català, com l’euro per recepta, o l'establiment d'un impost sobre dipòsits bancaris)

-segurament el pitjor servei ferroviari de l’Estat espanyol i gran part d’Europa, a l’haver heretat una RENFE cadàver, i encara sense poder fer-hi canvis perquè la titularitat sols és parcial (el que es tradueix amb un nombre d'averies i de retards espectacular). En el moment de renovar el material rodant la inversió va anar a Madrid...

-haver de cenyir-se, l’any 2013, amb les altres CCAA (la majoria menys drenades que la catalana), a un 0,7% de dèficit, quan l’Estat, que no és el primer dispensador de serveis de primera necessitat, se’l fixa en un 3,5% (!). Tot un projecte de futura intervenció de la Generalitat... pas previ a la seva suspensió?

Anatomia d'un moment històric (XVII)

He dit abans que no hi havia una demanda social per a canviar el sistema educatiu català, però això no vol dir que no se la pugui crear (a base d’intoxicar i atiar certa opinió pública). És un fet que hi ha una part important de la població de Catalunya que té una relació sinó de rebuig frontal (seria una minoria) sí de freda distància. Els partits polítics que propugnen una major integració (per no dir dissolució) de Catalunya dins d’Espanya, seguiran fent tot el possible per mal disposar la gent menys catalanocèntrica envers la llengua i la identitat catalanes.

Els inflaran el cap amb el seus suposats drets (que ben entesos ningú nega) i en faran el cap de pont, el cavall de Troia del progressiu laminatge i ulterior enderroc de l’autogovern català. La idea és senzilla: o buidar de contingut (com en el País Valencià i a les Illes Balears) o, més dramàticament, xoc i desmantellament accelerat. La diferència radicant només en la velocitat del procés, no en la finalitat: minorització i suplantació culturals. Assimilació.

Malauradament el terreny està abonat, perquè, tal com dèiem, una part important de la població, encara avui en dia, veu i viu la llengua i la cultura catalanes com una cosa aliena. Deixant de banda el contingent de persones que han vingut a viure a Catalunya només de forma temporal (funcionaris estatals i altres), és patent que hi ha molts catalans que professen un clar espanyolisme. A mi això em sembla perfectament legítim (les adhesions culturals i sentimentals són lliures), sempre, però, que es respectin uns mínims. Aquests mínims venen fixats pel respecte (i valgui el joc de paraules). 

Dit altrament, està molt bé que centrin el seu interès en la seva llengua i cultura materna o d'adopció (prou rica i vasta per ocupar tota una vida i més), però que no caiguin –com els ocells de mal averany volen propiciar- en l’error de fer de la ignorància i del menyspreu olímpic de tot allò català un motiu de satisfacció, sinó una bandera. Ni tampoc en el voler sentir-se a casa (tothom hi té dret) a base de voler imposar arreu i tothora la seva llengua i la seva sensibilitat cultural, practicant, per exemple, el bilingüisme unidireccional.

És cert que el català, a nivell institucional, sinó social, es perfila com a llengua dominant, però tampoc poden pretendre que se suïcidi, no? Haurien de comprendre que els seus drets són importants i que ningú els vol negar, però que la llengua pròpia de Catalunya és el català (sinó segurament el nom del país seria un altre) i que l’existència (i supervivència) d’una llengua qualsevol implica una certa preeminència, en el territori en qüestió, de la llengua originària. No és tan difícil d’entendre.

Si volen prendre’s aquest fet, bastant indiscutible, com un atemptat als seus drets, estaran incorrent en una tergiversació de la realitat, consistent en fer passar el menys important pel més important, en sobreposar l’interès general al particular... Que no s’enganyin: estaran caient en la temptació de la mandra i del mínim esforç. En nom de la facilitat (per a ells), estaran acceptant contribuir a carregar-se una cultura i una llengua mil.lenàries. Almenys que en siguin conscients.

Són catalans aquells que viuen i treballen a Catalunya, deia en Jordi Pujol. A mi sempre m'ha semblat una definició molt insuficient. Per a mi és català aquell que se'n sent i ho vol ser-ho, i punt. Ara bé, voler ser-ho implica alguna cosa, res de l'altre món, exigent i difícil, però sí un mínim interès i coneixement de la llengua i la cultura que han fet i que defineixen a Catalunya com el que és. Qui giri l'esquena això, al meu entendre, no serà pròpiament català- La identitat catalana, recordem, no és ètnico-racial ni religiosa; és cultural. Qui no vulgui saber-ne res està en el seu dret, és clar, però que deixi en tot moment ser-ho a aquells que sí volen. No és admissible negar o devaluar tota una cultura pel reduccionisme i la comoditat mentals d'una minoria, per important que sigui.  

I si volen agafar aquest camí, doncs que se’l guanyin (que s’ho “currin”): que es manifestin massivament (no 12 ó 15.000 persones, i encara no poques vingudes de fora dels PPCC) i guanyin les eleccions: ningú els hi ho impedeix. Que demostrin clarament que són majoria, que, tal com ha succeït al País Valencià i a les Illes Balears, també aquí al Principat hi ha una majoria per liquidar la història i la cultura local, particular.

El món és gran i complex, i la curiositat, l’interès per conèixer-lo i entendre’l hauria d’animar-los a tenir una actitud més receptiva. Si prefereixen escoltar els cants de sirena, és clar que el vaixell –Catalunya- s’estimbarà. Potser sortiran guanyant, però ja no viuran en un país; el país en el que vivien s’haurà convertit en una província, i com a provincians seran tractats.

Insistim: com hem dit a bastament, no és la diferència la que crea la disfunció, el "curtcircuit", sinó la bel.ligerància ja d’entrada. És cert que sempre és difícil sumar el diferent (la capacitat de comprendre i d’interessar-se per allò diferent del que ens és propi, és limitada), però quan l'addició es vol fer per la força, és a dir quan una de les parts (o les dues a la vegada) vol absorbir l’altra, llavors creem un contrari, un antagonisme... Em temo que és el que ha passat, i caldran molts esforços per desfer la tendència (malentesos, ressentiments, suspicàcies).  

Però tornem als greuges, i ja que parlàvem d’educació, ningú diu perquè la CCAA de Madrid, que representa un 15% de la població de l’Estat, es queda més del 50% de les beques de l’Estat... Això sí que és una discriminació flagrant, però ni es coneix ni es considera necessari de justificar.

Seguint amb els aspectes culturals, cal preguntar-se què ha fet l’Estat espanyol per a promocionar la cultura catalana dins i fora de l’Estat. Ja veiem que la llengua, històricament, enlloc de protegir-la (com un bé part integrant de la cultura espanyola, la ha perseguit, i sols fa relativament poc, en democràcia, ha acceptat de tolerar-la (com qui accepta, de mala gana, un mal menor o quelcom inevitable) circumscrivint-la curosament exclusiva al territori català (i als altres territoris de parla catalana, on els espanyolistes locals li fan la feina de llevar-li la carta de ciutadania després de canviar-li, encara, el nom).

Passa tres quarts del mateix amb la cultura catalana en el seu conjunt. Ha fet mai res l’Estat espanyol perquè un escriptor de llengua catalana pogués optar al premi Nobel? Ni en broma (sembla fins i tot que va boicotejar la candidatura d'Àngel Guimerà). Ha fet mai res l’Estat espanyol perquè fora de les fronteres de l’Estat (o dins d’aquestes!) es conegués l’existència de la cultura catalana, amb una llengua i una història pròpies? Res de res, ans al contrari. Es pot veure TVC fora de Catalunya? Sospito que no (una de les notícies del dia és que el tribunal suprem ha anul.lat la prohibició del govern català de retransmetre el senyal de TV3 al territori de la “Comunidad Autónoma de Valencia”. Ha enviat mai Espanya a Eurovisió un grup que cantés en català? No. 

Cal dir que sí que va fer una excepció amb la pel.lícula Pa negre, que va optar a l’Oscar a la millor pel.lícula estrangera de parla no anglesa: un flor no fa primavera, però. 

Ha fet mai res l’Estat espanyol per la cultura popular catalana (els castells, per exemple)? Molt probablement no. Les diferents seus de l'Instituto Cervantes escampades pels 5 continents (i sufragades també amb diners catalans), han mia res significatiu per donar a conèixer la cultura catalana, com a tal? Organitzen cursos de català? Permeteu que en dubti molt. Etcètera, etcètera.

En un altre ordre de coses, en un sentit concomitant, però, algú s'estranya de que l'art que compra l'Estat espanyol amb els diners de tots vagi a parar bàsicament al Museu del Prado i al del Reina Sofía, tots dos a Madrid? Sí, és de tots i tothom hi pot anar de visita... fent 600 km.