Viatge a Edimburg (XXI)

Amb tot això m’havia aixecat i apropat; no tant per cobrar terreny d’íntimitat com per assegurar l’audició. Era professora, entre biòloga i química, preparava un text de presentació sobre l’aigua, la dolça, crec que vaig entendre. Volia fer entendre als seus alumnes que una bactèria també podia ser aigua. Li vaig preguntar si ens havíem de preocupar per la qualitat de l’aigua. S’ho va pensar un instant i va dir que no especialment. Li vaig dir si un cop acabés el text acceptaria de prendre un copa amb mi. La seva excitació va augmentar lleugerament, moviments de cap i passades de mà pel cabell (estirat i recollit cap enrere, deixant al descobert un noble front lleugerament abombat). Es va escapolir amb una formula en que em parlava del seu cotxe aparcat allí a la vora (?) i que no enllestiria el treball fins a ser a casa. No vaig insistir; li vaig desitjar sort amb el somriure de la satisfacció de qui, almenys, ho ha intentat. Al cap de poc marxava, dedicant-me encara un somriure de divertida entremaliadura. Però no siguem cegament pretensiosos: potser per a ella tot havia estat una situació incòmode de la que es lliurava amb la cortina de fum d’un educat atabalament.

O, quantes dones hi ha com ella en aquesta Europa encara estudiosa i disciplinada! Us he estimat sempre i seguiré fent-ho... (i ho dic sobri, altrament la cosa agafaria dimensions i intensitats clíniques).

Per no perdre el costum, vaig recalar en un pub històric ja ubicat i convertit en blanc a abatre: el Frankenstein, since 1818. Una pantalla, a l’entrada, passava una vella versió de Frankenstein, amb l’inefable Boris Karloff. A dins, les pantalles eren quatre o cinc i més grans. El local semblava més un lloc de copes modern que no un pub de veritat. Hi havia uns pocs joves. Vaig demanar mitja Guinness i me’n van servir una de sencera (no dec parlar amb prou convicció); servida, com deia la indicació, llegida massa tard, freda. Tan se val. Vaig seure i em vaig deixar transportar en el submón de The Bride o Frankenstein. No la tenia vista. Escenografia molt cuidada, amb una Maria Shelley i ensems núvia apedaçada francament mereixedora de fer un viatge en el temps per estudiar-la amb deteniment.

Dues noies joves, potser espanyoles (n’està ple) s’estaven avorrint allí a la vora. Una, força agraciada, no parava de tocar-se i acariciar-se el cabell, el que em va fer perdre algun detall de la pel.li. Aquest cop no em vaig atrevir a fer res. Un cop es va acabar la pel.li (i quan tornava a començar per enèssima vegada), vaig tocar el dos. No em sentia prou preparat per abordar dos vaixells alhora, i menys quan no es veuen mostres de vida filosófica a bord. Jo, sense la crossa del ball (un que m’inspiri, el que només succeix excepcionalment) i de la filosofia i derivats pel mig no sé comunicar amb una noia, no sé què explicar-li: la sensació de falsedat o d’avorriment m’ofega abans de començar. En breu: massa jove, l'obstacle de l'amiga i poca mostra de passió intel.ligent o almenys lliure. De totes maneres, sempre sap greu no donar satisfacció a la gent. Sembla difícil escapar a la regla universal de la decepció: si fas, perquè no fas prou o malament; si no fas, doncs per això mateix. Maldestre o covard, aquesta sembla ser la característica universal del gènere humà, en tot cas de la immensa majoria. 

Vaig tornar a fer una visita, amb cervesa obligada, al Brass Monkey, la segona del dia i la tercera en total, a Drummond Street. Allí va cristal.litzar o es va perfilar encara més, aquesta idea de la Tradició apuntada més amunt. Aquí, a diferència, de casa nostra, es ret culte, es cultiva la tradició. Molts pubs, restaurants i la resta són centenaris, alguns bicentenaris. El recordatori del passat és arreu, de forma desinhibida, general, particular (i no sols institucional i acomplexada com a Catalunya i potser, no m’ho sembla tant, a Espanya). Les fotos, gravats, il.lustracions, inscripcions que mantenen viva la memòria dels noms, els llocs, les gestes (esportives, militars, industrials, identitàries), que donen testimoni de llur existència prèvia a nosaltres (fent possible la nostra!), són pertot arreu, conviuen amb el present i l’informen.

No hi ha res pitjor que no tenir forma, o sí, tenir-ne una de falsa. Nosaltres ens hem mogut tota la vida entre una cosa i l’altra i així estem… Suposo que ja se m’ha vist venir d’una hora lluny: no hi ha intensitat sense identitat i viceversa (frase que va sintetitzar i em va servir de guia en el meu retorn a la pàtria fa tretze anys). Nació, Història i Tradició i Comunitat (sentit comunitari, solidari, corresponsable, etc.) són quatre cares d’un mateix cub que cal recuperar. L’alternativa a això ja el coneixem: l’alienació exsangüe per als de sota, i l’alienació opulenta per als de sobre. Patologia i degeneració per una banda i l’altra.

De totes maneres, és obligat ser objectiu, eqüànime: una part gens negligible de la riquesa material i cultural d'Edimburg es deu al fet de la unió d'Escòcia amb el Anglaterra (1707), i més concretament, d'haver estat part activa de l'Imperi Britànic. Això, amb molts més matisos, podria ser el cas també de Barcelona i Catalunya respecte a la seva integració dins d'Espanya. Una part de la seva riquesa material i cultural és atribuïble a aquesta relació. El que no queda gens clar és que aquest avantatge (tant en el cas escocès, com català), pugui haver mai compensat prou la pèrdua d'identitat pròpia, i els estímuls i impulsos que implica, que genera en el poble respectiu, formar part, ser membres d'una entitat política sobirana.  "Lo cortés no quita lo valiente", que li agradava de dir a mon pare (al cel sigui).

Perquè mirant-ho bé: per a què, per què es canvia? Sembla que sols hi ha dues raons que ho facin acceptable o necessari. Per a millorar o perquè la cosa no funciona. N’hi ha una altra, és, la necessitat pura i dura: la supervivència. Diran el que voldran, però amb aquests únics criteris –els únics raonables o que la força de les coses converteix en obligació sense donar marge a l’elecció- la realitat no es transforma ni tant ni tant ràpid (!). Té que haver-hi alguna cosa, un motor afegit. Afirmo, clar i català, que aquest quart factor (sovint l’únic que se segueix vertaderament), és de naturalesa espúria.

A Barcelona, per exemple, entre els crims urbanístics que s'han comès darrerament, hi ha el desmantellament i substitució de les marquesines del Mercat de Sant Antoni per no sé quina solució alternativa, i la destrucció del parc de bombers de l'esquerra de l'Eixample. Tant una cosa com l'altra havien traspassat, retén servei, durant gran part del segle XX, i havien arribat als nostres dies prou intactes per seguir complint amb la funcionalitat per a la que havien estat concebuts (o almenys, en el cas de les cotxeres dels bombers, per a ser rehabilitada en algun altre equipament públic igualment útil i necessari). Per uns motius que només poden ser obscurs (i els nombrosos precedents similars permeten no aplicar el benefici del dubte, i ja em perdonaran que sigui expeditiu i jutgi des del prejudici) aquestes instal.lacions han desaparegut.

Aquí, a Edimburg, el més probable és que, no sols la caserna d'antany estigui encara dempeus (potser, com a molt, reconvertida en alguna altra cosa d'utilitat pública), sinó, en el cas de que en aquesta es conservi com a tal, la memòria del passat hi és present, representada; segurament no amb la profunditat i exhaustivitat d'un museu, però prou per donar "arrels", sentit de continuïtat, d'orgull i emulació als membres del cos de bombers actual. Me'ls imagino perfectament amb les parets de la caserna cobertes d'orles d'equips de fa 3 i 4 generacions, de fotos de grup o d'individus aïllats, somrients o seriosos, de documents antics (avisos, ordres, reconeixements públics), amb, en un racó, la mascota dels anys xx dissecada (bé, això potser no és gaire brito-escocès), amb l'escala de fusta que va servir per salvar la gent de l'incendi x de l'any y, amb la campana del primer vehicle motoritzat amb què va comptar el cos, etc. Amb poques paraules: la iconografia històrico-corporativa estaria a l'ordre del dia, farcida fins al capdamunt.

A casa nostra la cosa no crec que passi d'una samarreta del barça, d'un póster amb l'equip i la copa de la Champions i un calendari eròtic (això, els del nord també ho deuen gastar, val a dir). El salt entre un món i l'altra és la distància i la profunditat del desarrelament, pare del deseixondiment i del nihilisme.

L'única explicació "racional" del desvari que suposa la destrucció que s'ha fet a Barcelona, és la d'haver seguit un imperatiu teòric (inscrit en un pla d'actuació general) consistent en mantenir activa l'activat econòmica a base de destruir per tal de poder construir de nou. Igual al que s'ha fet i es deu seguir fent en països com l'Irak i l'Afganistan. Sigui aquesta la raó de perquè s'actua d'aquesta manera, o calgui buscar-la el perquè en la mera estupidesa dels responsables municipals, el que està clar és que se'ls hauria d'engarjolar en massa. Carregar-se el sentit de les coses, fer que la gent deixi de creure en la realitat (és a dir adherir-s'hi estimant-la) i, per aquí, en la vida, és un pecat de lesa humanitat.

Feta aquesta reflexió, vaig decidir marxar vers el parlament de Holyrood, en una exal.lada marxa contra les ratxes de vent i a favor de la història d’Escòcia i la història en general…

* * *

Han passat unes hores, quasi ja el dia. Sóc a The Elephant House un cop més, païnt un dinar-sopar copiós, acompanyat d’un remei contra l’encostipat, que tinc, sols, mig adormit –frenat, estabornit tal vegada per la densitat de l’activitat mental- però covant-se amb cap espès i calor corporal, que les espelmes i la llar de foc de carbó, una cosa habitual per aquí, no fan més que mantenir. Fins quan durarà la treva? Val a dir que això que m'estic prenent, whisky amb aigua calenta, llimona i mel, sembla que m'està fent un cert afecte. D’aquí mitja hora tanquen i tampoc tenen wifi, amb el qual tocarà buscar una altra adreça on continuar i penjar aquestes planes.

He sortit de casa amb presses, agafant un segon paraigua de quadres escocesos verds (la mestressa ha acollit la ruïna del primer sense donar-li importància) i enduent-me l’ordinador per acabar d’escriure allà on pogués. No volia tornar a arribar tard a la visita del Edinburgh Castle... En el bús 11 un nano local m’ha constestat que la manera normal i rápida d’anar al castell era per la Lawnmarket (i jo fins ara entestat en pujar des de l’altra banda, més lluny…).  Agafant el pont de la galería nacional  m’he dirigit a la banda nord del parc central. Als peus d’un edifici de verticalitat particularment hieràtica (com encarant-se i desafiant els de l’altra banda), he tingut la grata sorpresa de veure que uns operaris estaven picant amb martell compressor la base de ciment de l’escultura moderna, de colors, que fins el dia anterior havia estat desmereixent tot aquella banda i, per extensió, tot Edimburg i el món sencer. Era relativament innocent (tenint en compte les impertinents monstruositats que hem de tolerar a casa), però gratuïtament poca-solta.

Colant-me, com qui diu, per un dels passatges que puja tot recte, m’he trobat a dos minuts de l’entrada del castell. Estava a temps.

Pagant una dolorosa entrada de 16 lliures he pogut capbussar-me un parell d’hores en la història d’Escòcia i, més de passada (el dia i el meu estat físic no invitaven a més), en les vistes que es ténen des d’allí.

Viatge a Edimburg (XX)

La resta del dia ha estat un anar com una baldufa d’aquí cap allà. El parc entrevist el dia anterior forma part juxtaposant-se a un barri nou anomenat Quatermile: un complex que demostra, per si calia fer-ho, que es pot construir recuperant formes i materials tradicionals (la Tradició cal reviure-la, renovar-la, no embalsamar-la). Noies fent footing, estudiants anant i venint, alguns ciclistes (no és una ciutat de bicicletes, ni tampoc de motos). Grans extensions de gespa, camins arbrats… Molt de joven. No faré ara aquí la tipologia de la dona escocesa (em falten dades!), em limitaré a senyalar que són moltes les que gaudeixen d’un tipàs, d’una salut espectaculars: altes i alhora fortes, sòlides (i amigues, per a desesperació de qualsevol musulmà un xic estricte, d’exhibir, amb mitges negres, pantalons més aviat ajustats, texans retallats a la brava -algunes poques- fins els engonals i malucs, el bé de Déu de cames i natges que Nostre Senyor els hi ha concedit temporalment... per a major glòria seva). Que Déu els hi vulgui conservar un màxim.

Buscant refugi del temps cada cop més de gos, i empès per la curiositat he entrat al Taviot, que ve a ser un centre d'esbargiment universitari. Quina meravella de reducte! 2 i 3 pisos de bars, salons, cafeteries (lounge, batting hall, venues i el que es vulgui), amb racons, escala de cargol, estanteries de vidre amb venerables llibres de llom de cuir), música pop (suau), barres amb personal atent… Qui hagués conegut això a casa nostra (potser sí els estudiants de l’Opus en els seus col.legis majors, però difícilment amb un tal nivell). Vaig prendre una strongbow. Aquí, amb la fresca que fa i les caminades que m’infligeixo, em dono dret a beure cervesa sense gaire contenció. De moment sembla que aguanto prou bé… El que no va gairebé és el refredat. La Mrs. ha vingut a fer la neteja, li he dit que no cal, però que li acceptaria algun medicament...

Llàstima, sols té pastilles per a la gola; ho lamenta. M’en dona tota una tableta de dotze unitats. Strepsils – Honey and Lemon. Els virus ja deuen estar rient…

A aquella hora del dia (i més en un dia gris com era), ja  s’havien encès els llums interiors de les cases i encara més dels interiors. Jo no sé si és l’innat sentit de l’estalvi o un refinat sentit de la llum, el cas és que els atemptats lumínics, moneda més que corrent a casa nostra, aquí són pràcticament inexistents. 

Pel que fa al tractament dels espais interiors, després de veure dotzenes d’establiments (comercials o de restauració) i d’entrar en alguns d’ells, la conclusió a la que arribo és que aquesta gent sap –les condicions climàtiques l’obliguen- agençar els llocs d’estar amb bon gust i sentit pràctic. En lógica correspondencia, em dic que a casa hauríem de ser mestres en l’acondicionament de l’espai exterior. Dit altrament: està molt bé que no ens agradi la fusta, ni els butacons de cuir, ni el parquet, ni els finestrals de peixera o la llum baixa, però llavors excel.lim si es plau en convertir les terrasses, les places, en una paraula: el carrer, que tant reivindiquem  en un lloc realment mediterrani, atractiu, màgic. On són els tendals, les pèrgoles, les buganvílies i parres, les cadires de boga, els balancins, el llagut i la flauta travessera, les fruites de temporada quilòmetre 0, les begudes naturals de la collita del moment… la Mediterrània que reclamem com a part nostra? Per què és tot tan previsiblement pobre, previsible, vulgar… o car?

Camí d’un lloc o l’altre vaig passar arran d’una estatueta representant un skye-terrier de nom Bobby. Una història vuitcentista d’un gos que no s’havia mogut durant 14 anys de la tomba del seu amo. Això va commoure l’ànima d’uns i d’altres ja a l’època, i està enterrat a l’entrada del cementiri de Greyfriars, allí mateix. Una estela erigida l’any 1981 perpetua la memòria del gos de fidelitat d’ultratomba. A peu d’estela hi ha dipositats alguns rams de flors i alguna joguina de semblança més o menys canina. No sé quin lord va venir expressament a unveil el petit monument i la seva entendridora inscripció. Mentre, el nano de M and S ; segueix tiritant de fred. Bé, una cosa no treu l’altre, però tot i així…

Vaig voler anar, i potser encara més identificar-ne el nom (els mots són per a mi com les taules de fusta del nàufrag), al carrer que tant m’havia agradat el dia anterior. Forrest Road (deu seguir perquè una carretera de 50 ó 60 metres no s’ha vist enlloc). Donant a l’entrada del parc aquest suara esmentat hi ha un pub que fa veritable goig: el Doctors. Si ets doctor (no si pot ser de qualsevol disciplina, suposo que sí) et fan el 10% de descompte. Llegint la lletra petita diria que és una promoció reservada als estudiants i encara alguna limitació més. El lloc té la gràcia dels locals amb cantonada arrodonida. Un bon indret per atrinxerar-s’hi mitja tarda.

El dia anava caient sense calmar-se el més mínim. Em va passar per alt fer una visita al Sandy Bell’s pub: Home of World renewed –o renoved?- Folk Music. Amb això dels pubs passa com en tantes altres coses de la vida: hom vol fer-ne colecció…

Anant d’una banda a l’altra, també captes la diversitat de confessions que conviuen aquí: baptistes, unitaristes, els de la Church of Scotland, la Salvation Army, els quakers… Deu haver hagut merder en el passat. Algunes d’aquestes esglésies, congregacions o el que sigui, estan instal.lades –com els evangelistes a casa nostra- en edificis d’aparença laïca, en alguns casos semblants a un banc del segle XVIII. Hom no pot deixar de pensar en tot el rerafons de la guerra civil de 1640, dels presbiterians i puritans, dels ironsides de Cromwell, del May flower i de l’execució de Maria Stuard, católica, a mans de la seva parenta (cosina?) Isabel, anglicana.

Després de dubtar-hi molt vaig entrar en un pizzeria anodina, Lawnmarket amb Victoria Street. Els restaurants amb interès eren tots gairebé buits i no tenia massa sentit gastar per mirar, entotsolat, un Buda o una figura de Shiva penjat de la paret. La presència d’una noia escrivint, sola, en un ordinador mentre sopava va també pesar molt en la decisió. Hi ha res més corprenedor, abassegadorament atractiu que una dona atractiva llegint o escrivint, a mà o en un teclat. Aquí es reuneixen les dues forces captivadores majors: la crida de la carn i la crida de la intel.ligència.

Resumint, vaig entrar, vaig demanar una pizza picant (no sóc de pizzes, però amb el vendaval del que venia i al que tornaria aviat, tota i qualsevol pitança era benvinguda). Vaig seure a una taula de distància de la noia, veia el seu diàfan, acadèmic rostre de tres quarts; rostre nòrdic (podia ser holandès o alemany; concentració eixerida; animació interior, pell blanca però plena de vida sanguínia (la pal.lidesa farinosa del cabaret, del mim, de la rauxa septentrional). No vaig trigar gaire a demanar-li què estava escrivint, que sentia curiositat. Va somriure un pèl torbada i va començar, amb la innocència de la honestedat i de qui ha estat capficat en un món de raonaments, que preparava una lliçó per als seus alumnes.

Viatge a Edimburg (XIX)

Al final em vaig refugiar a la casa de l’elefant, que resultava ser allí a la vora. Va ser una bona elecció. Acollidor, càlid, per a turistes i personal amb sensibilitat ecològica i tot allò que és maco, tou, suau, ben pensat i ben pensant. La iconografia dominant va d'elefants, i per tant no apte per a borbons. En una sala força gran, amb un finestral donant al Castell retallat sobre un remogut fons gris, vaig menjar-me un plat típic escocès: Haggis, neeps and tatties, a base de visceres de xai (ho vaig saber després…) i sengles purés d'algun tubèrcul i de patata. Una Innis and Gunn local, la primera del dia, em va fer sentir més acompanyat.

Vaig amenitzar el dinar amb la lectura d’unes quantes planes del llibret que haurà estat el principal company literari: Provocación, seguit de El minuto humano, de Stanislaw Lem (una mena de Cioran polonès i jueu, si es vol) editat pel gran amic i gran coneixedor de la literatura europea i hemisfèrica, en M.. És un assaig sobre una hipotètic estudi “historiosòfic” del nazisme completat amb el comentari d’un llibre, igualment fictici, sobre tot el que li esdevé, quantificablement, en un minut, a tota la Humanitat: estadístiques que ens parlen i posen al descobert el caràcter escabrós, insofrible, absurd d’una aproximació materialista del món, que és la que tots, poc o molt, perseguim...  No queda, clar, però això és totalment secundari, anecdòtic, de quin minut es tracta: de la mitjana anual?

En l’obra aquesta, s’hi poden llegir perles (agafant-ne una de cada una de les parts) del tipus: “… sin embargo, ahí, alcance de la mano, estaba el pueblo que dio origen al cristianismo, y aniquilarlo suponía acercarse, en el lugar del exterminio, al máximo atentado contra Dios del que era capaz el hombre.”, o “… a medida que se perfeccionaba en la lucha de las mercancías por subsistir, la publicidad nos dominaría no porque la calidad de las cosas fuese cada vez mejor, sino porque la calidad del mundo era cada vez peor.” En aquell ambient bon enfant, i amb reflexions d’aquest nivell em sentia realment com a casa.

Ocupava una taula llarga i m’havien demanat si m’importaria compartir-la; de cap manera. No va trigar a arribar una parella d'amigues, en l’edat de la felicitat consumista, de l'infantilisme amb poder adquisitiu. Una, la rossa, era el que se’n diu una “monada”, més aviat ximple, però amb el seu sex-appeal i la frescor de la ingenuïtat de l’edat. S’explicaven excitadament coses de compres, de festes, de xicots o de ves a saber què de més o menys frívol, excitant, nou i llampant. La noia oferia un escot generós en l’obertura i en el contingut. La vista se m’hi anava tot sovint, contràriament al noi asiàtic -abans dèiem japonès, però des de que els xinesos i, en menor mesura, els sudcoreans, s’han enriquit i viatgen, ja no saps a què atenir-te- que no parava d'escriure postals aplicadament), la qual cosa no semblava amoïnar els seus ulls i pestanyes exclamativament oberts, ni la seva boca loquaç, oberta en un perpetu somriure àvid i divertit, de dents sanes i blanques.

Tenia un no sé què de personatge de faula de Walt Disney o, encara més de Pixar (nom que cal pronunciar a l’anglesa si hom no vol ser mal educat): el peix o ocell innocent, de marcada expressivitat joiosa, que forma part del seguici de l’heroi. Tenia al davant tot el registre de la mímica anglosaxona relativa a la sorpresa entusiasta. Aquell esclat de vida, tal vegada superficial però intensa, no em va deixar insensible, i, intermitentment, en vaig beure a glopades, com si es tractés d’un elixir poderosament i salutíferament revitalitzador.

Va arribar un grup de 7 ó 8 persones, la majoria granadets, que van resultar ser, per l’encapçalament d'un dels fulls escampats sobre la taula, una cèl.lula sindicalista (que preparava la propera vaga general). El contrast amb la sirena ensucrada que tenia al davant no podia ser més eloqüent. La gravetat de la raó saberuda i solidària per una banda, i la lleugera de la bellesa, despreocupada i individualista, per l’altra. Arribaran a maridar-se, a unir-se alguna vegada? Els dos únics joves del grup sindicalista eren un jove d'aspecte normal i una noia presumiblement d'origen indi noi gaire afavorida. La justícia s'encarnava en la poca gràcia, i la bellesa en la frívola despreocupació.

Vaig recordar una al.lusió a aquesta esquinçadora separació de la boca de Arthur Koestler en una novel.la seva sobre la resistència al nazisme ambientada a la neutral Lisboa. L’oficial nazi, volent trencar els escrúpols d’un refugiat, li recorda que poc atractives que eren les noies integrades en l’oposició al règim, i que absurd és haver quedat desfigurat (és el cas d’un jove pilot anglès abatut que espera poder embarcar-se cap al Nou Món) per defensar una ideologia, una visió periclatada, caduca, defallent del món, de l’existència. Je connais la chanson…

Quan la lluita esdevé majoritària, la bellesa s'hi apunta, s'hi "enrola", s'hi afegeix, però mentre no ho és, manté la distància. No era el mateix ser resistent al nazisme l'any 1935 ó 1940, que ser-ho el 1944 ó 1945. No era el mateix ser bolxevic o antitsarista l'any 1905 ó 1910, que ser-ho el 1917 ó 1918... Ser pioner és molt, molt dur.

No, la “J.K. Rowling doesn’t live here any more” (posant-ho amb paràfresi de títol de pel.li). Varis retalls de diari més o menys emmarcats donaven fe de que l’autora de Harry Potter havia estat, havia escrit entre aquelles parets. D’això feia anys, però. Sortint del local vaig saludar el cambrer amb expressió castellana; era de Madrid: jo havia sospitat del seu accent hispà, el meu no m’havia traït i ara li donava la sorpresa (que no li havia volgut donar abans per una barreja de mandra, de gust pel transvestisme i l’isolament, i per preferir evitar malentesos o desavinences identitaris). Pertanyia a una tipologia humana que identifico com de bona pasta (ulleres, cabell rossenc tirant a arrissat, cara allargada, boca grossa, cos d'escassa envergadura…). Em va recomanar de visitar els Highlands, donant-me el nom d’una localitat que vaig anotar: Ulapola (?). Valia també la pena fer la carretera de Glencose (?). “Aprovecha, tú que puedes.”, li vaig dir a mode de comiat (per bé que era jo que estava de vacances i no ell, però ja s'entén...).

L’estada a ca l’elefant havia donat algun fruit reflexiu. Entre d’altres, i com per apaivagar del tot la recança del fracàs de la nit anterior, havia desenvolupat una senzilla llei que regiria, entre d’altres de possibles (complementàries o contràries), els impulsos cap a les dones. Fa així: no tot el que t’agrada t’atrau realment (hauria estat el cas de la noia d'anit: no atraient-me prou, no m’hauria mobilitzat: que bé, ja tinc circumstància atenuant...!); no tot el que t’atrau et convé (en efecte); no tot el que et convé t’agrada (casumdena…). És cert, tanmateix, que tot el que t'atrau, també t'agrada, però essent coses diferents, la correlació pot desaparèixer en qualsevol moment, trobant-te amb una sola de les dues coses...

Resumint, caldria per tant trobar la dona que reuneix les tres condicions: t’agrada, t’atrau i et convé. Més difícil, impossible…

Una altra reflexió que arrossego de fa un parell de dies i mato ara aquí, és un complement d’allò de la melanconia que exposava unes entrades més amunt. La idea que volia transmetre, finalment, era exactament la mateixa -hi havia caigut- que Lars von Trier en el seu darrer film, Melancholia. Només fem que passar, no hi ha temps per a viure… no hi ha vida, tot és inútil: som ja morts. Així s’explica la nihilista indiferència de la núvia pel nuvi el mateix dia del seu casament: sí, està molt bé, m’estimes i jo també t’he estimat, però això sols és una aparença buida, un simulacre, l’únic real és que estem desapareixent a la velocitat de la llum. No li diu res d’això però tot el diu i fa tradueix això.

M’ho faig venir bé (sóc honest i ho reconec ja d’entrada) i ho interpreto de la següent manera. A la mort de Déu s’ha afegit la mort de la Tradició, d’aquella il.lusió, miratge que ens podia fer sentir immortals, a l’inserir-nos, integrar-nos en un corrent anterior i posterior a nosaltres. En Transcorrent el temps i les generacions, la Tradició ens feia perviure. Sense cap d’aquestes dues forces (l’”extra” d’strenght, que deia el gerent de la trattoria Gordon’s) estem perduts, venuts, indefensos davant del sense sentit. No caldria que ho fes per quedar prou sobreentès, però sempre és millor ser explícit: qui diu Tradició diu també Nació, obviously. Total, que estem desamparats, abandonats a una racionalitat que porta en ella mateixa la seva negació irracional. O corregim o els temps apocalíptics que s’apropen serán francament indigestos. És com ho veig.

Viatge a Edimburg (XVIII)

L’home semblava tenir ben assumida la consciència de quin era la seva tara, com també de que dugués la roba que dugués no podria lliurar-se de l’estigma de l’aspecte risible. Havia, contra vent i marea, escollit, com a protecció i afirmació, la vestimenta nacional; la seva petitesa cercava i potser trobava un escalf en aquesta disfressa que és molt més que una disfressa, un sentit i una grandesa que ell mateix, en l’aparença, no tenia. D’entrada hom hauria dit que feia un flac servei a la causa escocesa, però mirant-ho millor, era tota un cant i una proclama a favor d’ella: sí, sóc petit, sí estic sol, sí porto unes cerveses per beure-me-les amb mi mateix i oblidar una estona la meva condemna, però crec i estimo alguna cosa, participo d’alguna cosa gran i bella, sóc una part viva d’un cos noble. Sloánge!, ànima desconeguda però germana!

El dia estava començant bé. El que veient els ulls era grat. Em dominava el sentiment d’admiració i de gratitud que hom té davant de les coses maques, ben resoltes, proposades amb bon gust. Botigues, pubs, restaurants, cafeteries, tot era d’un alt nivell estètic, però alhora, i això és el quid de la qüestió, sense luxes excessius, sense ostentació aparatosa; simplement jugant amb les línies, els volums, la llum i alguns materials nobles. Sense pensar-hi, em va sobrevenir un sentiment d’orgull: em sentia orgullós de ser a Edimburg, de conèixer-lo, de que existís. És trist, però no sé si m’ha passat mai a Barcelona; també és cert que hom coneix més els pecats, les misèries de la pròpia terra, amb la que és ultra exigent, que amb la del veí, que sols coneix superficialment i mira amb bons ulls i interès intacte, íntegre.

Vaig desembocar de nou a l’avinguda del parc, que és l’eix de referencia per excel.lència, almenys per al turista despistat, i passant per davant del bronze d’un tal Guthrie (predicador i filàntrop) vaig tombar la Lothian Road, que tanca el parc per aquella banda. A la cantonada hi ha l’hotel Caledonia, que es diria deu ser famós. El nom és d’aquelles coses que sonen però que un no sap molt bé de què; se m’acut que pot ser el nom donats pels romans a Escòcia, però ves a saber. Té, en tot cas, una sonoritat agradable, de banyera de marbre amb aigua calenta, tal vegada termal, batí de caixmir i berenar servit per una gentil i servicial hostessa... Això em fa pensar que estic arriscant-me a agafar un refredat; tinc les mans fredes i la gola amb un principi de nus maligne. Caldrà posar en marxa alguna cosa, recórrer als recursos a l’abast: jersei, roba interior tèrmica, bufanda i, com a mesura extrema, estrenar el plaid comprat per a ma mare… No, és broma, aixo no ho faré. Faré el primer, i si la cosa no millora, baixaré a pagar i aprofitaré el gest de donar els diners per suggerir la possibilitat de posar la calefacció (would it be possible, etcétera, etcétera). Som-hi.

S’han fet algunes coses. Mitjons, pijama Far West, pantalons: ja sóc un home Decatlon. La resta és una suéter esportiu –tot just de cotó- amb Aspen Mountains en relleu (sempre penso en la interjecció castellana: ¡Que me aspen…!), un jersei de cremallera (comprat més pel color –carbassa amb coll blau- que per la capacitat d’abric de la llana “acrilicada”) amb aquesta petada (manifestament tinc un problema amb les cremalleres); calçat de vambes de footing, la reserva estratègica, com qui diu. De la llimona birlada a l’aeroport de Heathrow (si et posen un recipient de metacrilat transparent amb cent cinquanta llimones és perquè n'agafis una, o què?) ja no se’n pot esperar gran cosa més. El cafè de kettle, calentó, m’animarà. Haig d’estar a l’aguait. Una segona tanda d'esternuts, més llarga que la primera, m’ha posat encara més en guàrdia. He caigut en que el radiador potser era tancat i l’he obert al màxim; a veure si es va notant el seu efecte. De tota manera albiro ja la necessitat de demanar algun remei preventiu a la senyora de la casa.

Tot per la imprudència d’ahir al vespre. Un no pot exposar-se durant hores, encara que faci parades gastronòmiques i cerveseres, a un temps com el que va fer durant tota la segona meitat del dia. Hi havia alguna cosa de tonificant, d'embriagador en aquelles fuetades d’aire fresc, en aquella lluent humitat. En vaig abusar. Millor vestit i calçat i amb un paraigua funcional potser el desafiament no hauria estat tan suïcida. Parlo de funcionalitat paraigüera perquè al segon cop d’obrir-lo el vent me’l va rebregar, desllorigar, desarticular de mala manera: no el vaig llençar perquè no era meu (i la gent va poder observar l’absurd  d’un home caminant fuetejat per l’aire i l’aigua sense obrir el paraigua; o no: potser coneixen prou bé la modalitat té-el-paraigua-petat-però-no-és-seu-o-vol-mirar-d’arreglar-lo-i-per-això-no-se-n’ha-desfet). La constitució (la meva i a la meva edat) “està pensada”, pot aguantar un parell d’hores o més aquest règim, però jo el vaig perllongar durant sis o set hores.

El fermall final de la meva escapada va ser arribar-me fins al Nou Parlament, l’edifici de nova planta executat pel compatriota Miralles. Vaig caminar amb afany, de baixada, per carrers que ja quasi eren carreteres, en una llum i en un joc de perspectives fantasmagòric, i m’hi vaig acabar plantant al davant. Què voleu que us digui. No és del tot lleig, desagradable, com un gran pastís trossejat en polígons irregulars, amb espais interiors en forma de pati, pel que semblava endevinar-se. Recordava una mica el pastís de nous que havia pres per postres unes hores abans, amb els seus sincopats enreixats-porticons de color marró. Jo hauria fet una altra cosa, però almenys té la virtut de que, tot i ser massiu, no és un edifici alt, ni que es vegi gaire. Queda, de fet, en un extrem ja tirant a desolat de la ciutat.

Al davant, una breu esplanada amb dues encantadores cases com de pescador (sortides directament de L'Illa Negre de Tintín) i un palau-castell (amb reixa senyorial de conte gòtic i bandera: lleó sobre fons blanc (o hauria de ser groc?) emmarcat en frisa igualment vermella… (la bandera d’Edimburg?) que no és altra que el Holyroodhouse, semblen posar un terme final, per aquella banda, a la ciutat. La tornada, pel turó enjardinat de Calton Hill (on em va semblar veure la taca d’una guineu) la vaig fer amb entusiasme romàntic, que vaig atribuir a la Guinness i a la suposada vigorització que li atribueix la publicitat antiga. També, i més verificat, vaig experimentar com de diürètica arriba a ser la cervesa. Devia passar prop de la columna de Nelson (no serà escocès, també?), però no vaig veure res. Sí que vaig veure, al passar al davant un edifici d'estil  totalitari (haig de confessar que no em desagraden del tot aquesta mena de construccions, sobretot quan la meva ment s’allunya dels valors històrics i transcendents…).

Bé, aquest és el "bany", la sobredosi d’Edimburg nocturn i tempestuós que ara em té amb el cos mig segrestat.

Però com anava dient, ahir el dia discorria sota el signe del bon humor. Vaig passar de llarg, davant per davant del Caledonia, d’un jardí-cementiri, amb esteles directament plantades a la gespa que cobria un terreny de baixada. Vaig atacar de nou el castell i de nou vaig ser rebutjat. Feia un quart que s’havia tancat el darrer torn… Vaig començar a buscar un lloc on “dinar”. “The Hub” era una possibilitat. M’havia quedat curt en l’al.lusió que n’havia fet anteriorment: la terrassa amb cadires era sol l’aperitiu, per a l’aperitiu; aquella església (neo)gòtica era un restaurant tota ella…

Viatge a Edimburg (XVII)

Estic amb una tassa de cafè fumejant al costat. El llum gran que em fa companyia. Vinc d’esmorzar; avui he optat per una cosa típica d’aquí, tatties scone (una mena de crep salada  quatre cops més gruixuda, amb truita de bolets. Necessitava refer-me una mica. Anit vaig tornar pràcticament molt ruixat per les ràfegues de vent; no plovia gaire ni es pot dir que fes fred, però el vent, la tramuntana local, creava l’efecte d’una aspersió general. Ha estat a l’aixecar-me que he vist que havia d’anar en compte, que cal prendre precaucions. Ara mateix, la mestressa, tan atenta i generosa en tot, que arriba al detall de deixar un secador de cabell a l’habitació, i també una safata amb bullidor, tasses, tès i cafè soluble, no té engegada la calefacció, i em sembla que ja tocaria.

Això de viatjar és com la vida, almenys per a mi. Ara que començo a estar situat ja haig de pensar en marxar. Aquest principi d’organització consistent en escriure durant el matí i marxar sols amb el posat a les butxaques, sense el maletí (amb el seu pes i la preocupació de no deixar-me’l en algun lloc) haurà durat ben poc. M’agradaria fer un intent de canviar el bitllet (i de passada allunyar-me –en el temps- del vent) i retardar-lo d’un dia, però suposant que m’hi animi no hi penso dedicar gaire temps. Els del ferry em van fer perdre un dia, i jo, per estalvi, me’n vaig menjar un altre. I el temps aquí, amb tot el que hi ha per veure, és un combustible indispensable.

Hom no s’apodera mai de res, perquè la realitat és, per definició, esmunyedissa, però tot i així, em plau pensar que li he agafat una mica la temperatura, el pols a la ciutat. Ja no és una muntanya d’indrets i coses desconegut, i per tant desconcertant. Estic en el moment dolç de reconèixer les coses sense que aquestes hagin ja perdut el seu atractiu per l’hàbit de veure-les.

Ahir, tal com tenia previst, vaig recórrer la George Street i un tros de la Rose Street (per a vianants i turistes). La primera es caracteritza, com tantes altres, però potser amb més pretensió per les llargues fileres de cases d’idèntica factura: perfectament llises, de no més de tres o quatre pisos, de pedra grisa. Podrien ser lletges però no ho són, tenen el no sé què de les coses fetes amb sentit; la proporció, la mateixa uniformitat, les finestres dignes… Podrien tenir 120 anys com 60, no queda clar. La munió de xemeneies reunides en fila en una mateixa sortida en forma de muret fa pensar que són el primer, però no estic qualificat per afirmar-ho amb rotunditat. Són construccions que practiquen la solución molt estesa, d’origen probablement anglesa, de fer l’accés a les cases a través d’una escala (que segons com pot ser una pasarel.la) que salva un fossat que no és altra cosa que el pati d’uns baixos, amb, normalment, la seva propia escaleta d’accés.

En tot cas, ja allí i a aquella hora, i confirmant-se’m al llarg del dia, el revival arquitectònic, aquí, és un fet, una pràctica habitual. A vegades es limita a l’ús de la pedra, potser fins i tot només en el color de la façana o l’alçada de l’edifici, però es nota aquest respecte pel passat, aquesta consciència del valor d’una herència.

Essent una de les artèries “senyores” d’Edinburgh, George Street té, a les cruïlles, estàtues de personalitats rellevants. Una dedicada al George IV “who visited the city” el 1800 no sé quants: ja té gràcia que el principal mèrit que se li vol o pugui reconèixer a aquest rei anglès en relació a Edimburg és l’haver, una vegada, visitat la ciutat. Una altra consagra la memòria de Pitt (no sé si pare o fill), polític important i gran cronista de la seva época (en una segona vida prometo llegir la seva crónica, que sembla és molt sucosa). La tercera ja no recordo a qui vol honorar, potser a un tal Chalmers, desconegut per a mi. Al principi del carrer n’hi ha una de Maxwell (el de la termodinámica?); també hi ha un square ajardinat amb una columna amb figura humana dalt de tot: com la de Verdaguer a Barcelona, però més gruixuda i alta, com la de la place Vendôme de París, amb un tal Melville d’estilita. Res a veure amb les balenes, però; tot just tresorer de la Marina (i altres dignitats dels gènere).

Una prèvia marrada per la Queen Street em va permetre passar pel davant de la Scottish National Portrait Gallery (temptador, però no prou); l’edifici, neoclàssic com tants aquí, és de pedra carbassa (amb el deix brut del pas del temps i de l’intempèrie inclement). Qui tingués més hores, dies, setmanes… i menys anys, per sentir-se lliure, relaxat per capbussar-se en la contemplació del rostre humà, segurament la cosa més interessant de la Creació.

Entre estàtua i estàtua vaig deixar George Street per arribar-me al M and S, a Princes Street, on havia de canviar euros per lliures (la beneficiària principal del canvi, la Mrs. Claymore, que cobra cash, m’havia donat l’adreça: cal imaginar un Corte Inglés amb oficina de canvi de moneda…). A la cantonada hi havia un home, encara jove, assegut al terra, amb flassada i cartell on explicava que de resultes d’un accident de treball havia quedat invàlid. El pobre nano, amb el cap cot, tiritava. M’ha fet pena (mental, no emocional) i, al veure’l amb les mans nues aguantant el rètol, he tingut el reflex de treure’m i oferir-li els meus guants (no m’enganyo: si haguessin estat uns guants de cuir o llana bona, no ho hauria fet). Ho ha agraït però m’ha dit que ja en tenia. Suposo que li calia un bon jersei i una bufanda com la que jo mateix duia posada, però tampoc he caçat el que m’ha dit i no he volgut  involucrar-m’hi més; li he donat una almoïna “generosa” tot aconsellant-li que es posés sota el ràfec de la botiga; m’ha contestat que no el deixaven perquè tapava massa l’aparador.

Estem ben podrits, i jo el primer, per contar-ho (les bones accions s’han de callar), i per haver-li donat una ínfima part del que tinc i necessito. Una bona persona de veritat hauria entrat a M and S i li hauria comprat el millor jersei d’Angora, hauria demanat de parlar amb el gerent per convèncer-lo de deixar al pobre pidolaire aixoplugar-se sota el sortint de la vitrina, i hauria trucat als serveis socials. Això o donar-li la meitat dels diners de la bitlletera. Res de res. M’havia espolsat la responsabilitat cristiana a baix preu, com el dia anterior, en que m’havia desfet d’un plàtan i d’uns pennies, en un cas menys patètic, val a dir. Amb manta o impermeable, són uns quants els pidolaires que arribes a veure, sovint noies joves... Paradoxalment, però, no havia estat cap sense sostre qui m’havia arribat a l’ànima en les meves passejades urbanes. Era algú normal, almenys en termes de subsistència.

Me’l vaig creuar per Lawnmarket Street, jo de baixa ell de pujada. Era una homenet extraordinàriament petit, entre 30 i 40 anys, sense coll, rebassut tote ell, cabell raspall, mirada de resignació absent, caminar d’inèrcia automática. A la mà dreta duia una bossa blanca de plàstic que traïa el seu contingut de llaunes de cervesa.

Anava vestit a la manera tradicional, amb kilt verdejant, jaqueta a joc i mitjons blancs amb el motiu en forma de tira també verd o potser negre. La distància entre el voraviu de la faldilla i l’extrem, amb doblec, dels mitjons alts potser no feia un pam. L’estampa, si es vol, era d’un ridícul majúscul, com d’algú que mirant-se un mirall convex de fira s’hagués quedat tal com la  imatge esclafada que donaria el reflex de la seva corpòria. Es dóna la circumstància de que hi ha un d’aquests miralls –una superfíicie polida de metall, el que ve a ser el mateix- pujant cap al castell, a uns pocs centenars de metres d’on ens trobabem, i en la direcció en la que anava el nostre home. Si mai, per error o per curiositat, s’hi posés al davant i de front, prou segons per fer estable la imatge, la seva figura s’eixamplaria de tal manera que tocaria, desbordant-los, els  els límits laterals, o bé, simplement, seria més ampla que alta. Bé, que Déu em perdoni aquesta inútil i cruel digressió.

Viatge a Edimburg (XVI)

Vull encara referir la conversa tinguda amb l’amo de la Gordon’s Trattoria, on també ahir vaig fer un plat de pasta (puttanesca, que sempre m’ha sonat bé). Vaig treure l’ordinador, em va preguntar com havia passat el dia, li vaig dir que havia escrit sobre Edimburg i la seva bellesa. Em va preguntar d’on era, li vaig dir que català: I like that. Va seguir una conversa, amb les degudes interrupcions per deixar-me menjar, en la que ell a peu dret, jo assegut, ell  portant la veu cantant, jo puntualitzant i aprovant, em va desplegar tot un reguitzell de sentiments i raonaments patriòtics. En general l’entenia prou bé. La coincidència era total, per aixecar-se i abraçar-lo, sinó fos que jo ja sols visc en el meu cap i les meves idees, que el sol.lipsisme (una variant suau de l’automatisme) em té engrapat i per moments ja em basta i m’està bé, i que tot plegat s’allargava un pèl massa i em distreia de la temperatura dels tagliatele i de l’ordinador que consumía bateria en va. De tot el que va dir, retinc el que segueix.

Que si el patriotisme era com la religió catòlica que la seva ex-dona havia donat als seus fills un extra de strenght (em va agradar la fórmula); que si no tenia res contra els anglesos, que tot era un problema de nations (aquí hauria hagut de dir d'estat contra nació o comunitat, però el vaig deixar fer), que si el cor era una cosa però el cap una altre i que els escocesos eren molt “canny” (o “scanny?): patien molt pel futur; que si li semblava que tenia manners franceses (?); que si ja de petit, tenia 50 anys, va dir-me, havia viscut en el “trade” de la restauració; que si s’està introduint en l’accountacy, que va semblar entendre és un control de qualitat, incloent la psicologia en el tracte amb el client; que si –contradient-se amb l’anterior?- a McDonalds segueixen la mateixa pauta arreu del món i que això no està bé: ell fa els spaguettis a la carbonara adaptats al paladar escocès; que si Edimburg tenia, respecte a Glasgow, els atots del turisme, de la universitat i els serveis; que si els escocesos votaven poc, perquè la màquina ("the machine") funcionava igual, manés qui manés; que si Londres tenia una població de 7 milions point no sé què i tota Escòcia 5 point 2; que si Edinburgh (escrivint-ho a l’anglesa, per variar una mica), sense turistes i passavolants només tenia 500.000 habitants i que això era bo i alhora dolent, fent una digressió sobre l’avantatge i el problema de la manca d'anonimat, combinat amb una reflexió molt personal seva sobre la minoria de coloms marrons: què pensen? Com se senten respecte a la majoria dels que són grisos -no sé si el vaig entendre bé- o els xinesos que es veuen arreu: essent tants, com carai –aquí va sortir algun fuck pronunciat a l’escocesa- s’ho van per trobar algú conegut? Que si hi havia escocesos per tot el món (molts a Canadà) i que tots mantenien la flama viva i, el tòpic ver, que més enllà de la diferència de classe social, si trobaven un compatriota lluny de casa, a l'altra punta del món -va posar el cas de Singapur- s’agermanaven (el primer moment i no gaire més enllà, hauria calgut afegir); que si hi ha més de 70.000 espanyols registrats a Edimburg (turistes o residents, he sentit força gent parlar el castellà, en efecte); que si Europa és com una gran família i ara uns, ara els altres, ens necessitem tots (en relació a la immigració, donant com exemple les seves cambreres, poloneses...).

A tall de broma, va afegir que subscribia les paraules del seu avi: hi ha dos oficis que seran sempre necessaris i no desapareixeran mai: els cooks i les prostitutes. Rialla per a fer més convincent la seva afirmació. Sí, difícil contradir-lo.

Resumint, que la independència estaria bé, però que això és com un negoci i cal veure els llibres de comptabilitat (per recalcar això va emprar una expressió anglesa o escocesa que parla de dur una sheep -ovella- a l’esquena).

Les meves aportacions van ser limitades. Una, agafant peu en la seva afirmació de que Escòcia exporta gent (de qualitat, em va semblar o vaig voler entendre), fer-li veure que amb la independència aquesta gent es podria quedar a casa, impulsant el país, que cap país dels que s’ha independitzat en els darrers cent anys, inclús més petit o pobre que Escòcia, es penedeix d'haver-ho fet i ha pogut fer el seu nou camí. La segona va ser que entenia tot el que m’estava dient (en un determinat moment) en el sentit de l’amor porta a l’eficiència i l’eficiència a l’amor, i que això era perfectament ampliable, en forma de triangle, al nacionalisme: estimes (més i millor) allò que coneixes (més i millor), i viceversa. 

Per altra banda vaig apuntar que si el petroli del Mar del Nord, com era presumible, acaba a mans escoceses, Escòcia, com Noruega, comptaria amb, almenys dos recursos importants: la pesca i el petroli; va estar bastant d'acord. Dit això, caldria veure, tanmateix, si no es tracta d'explotacions en aigües internacionals, i per tant fora de tota pretensió de possessió escocesa...

I per acabar encara li vaig dir que si Escòcia havia pogut fer via tot sola durant 1.000 ó 1.500 anys no veia perquè ara necessitava dels altres, havia de ser dependent per sobreviure.    

No sé si em va seguir gaire en aquestes breus pinzellades meves. Estava feliç de parlar amb volubilitat entusiasta. Tenia un rostre com d’Anthony Hopkins, però amb ulls alegres. Era una d’aquelles naturaleses amb energia i bona voluntat. Em van quedar dubtes de si tenia orígens italians (tot i ser més aviat ros: duia un d’aquells pentinats de poc cabell engominat en un hirsutament confús: una solució a retenir per al proper lustre). M’hi va fer pensar no sols la correcta pronúncia dels noms dels plats italians (després de 50 anys de sentir-los potser és el mínim, val a dir) sinó el verb que va dir per referir-se a escurar el plat amb un tros de pa. Ho havia fet, però semblava que no prou, pel seu gust; vaig rematar-ho una mica i va semblar content (amb algú així no em saber greu cedir, deixant de banda l'orgull, l'autoestima o fins i tot, tal vegada, la pròpia dignitat).

En un arravament de sentit pràctic i de l’oportunitat, cosa poc habitual en mi, li vaig preguntar tenint poc temps i no volen anar molt lluny d’Edimburg (50 milles, vaig dir), què valia la pena de visitar: em va escriure, amb la mà esquerra, els següents tres llocs: Inverness; Skye; Fort William. No em va quedar clar si amb un sol dia podia fer els tres; ho dubto molt, és clar. Estic, però, per acabar d’enfonsar-me a Edinburgh, encara que quedi reduït a caminar amb els ulls escorniflaires, ofegar dubtes i penes en la cervesa i escriure com un condemnat que mira de revocar la seva sentència.

Bé, ja he fet la feina. Són ja dos quarts de dues. Ja puc enfrontar-me al que queda de dia… Val a dir que si necessito escriure 5.000 paraules cada dia per sentir-me amb dret a un plat d’espaguettis no sé si me’n sortiré, la veritat…

Amb tot això, el gat de la casa s’ha esmunyit per entre la porta de l’habitació. Negre amb el ventre blanc. Porta cascavell i no té por de res, tafaneja per on vol. Toca fer un pensament, penjar aquesta riuada de mots, pensar en agafar el paraigua que la Mrs. Claymore (que es deu dir Rosy per als amics, a jutjar per la connexió internet) em deixa i sortir a passejar la meva cara de vampir semític. El primer serà anar a canviar diners; el segon apropar-me al museu nacional o, més probable, començar a fer el voyeur per les zones del centre que encara no he follat.

Viatge a Edimburg (XV)

Enfilava ja l’avinguda cap a casa, per la dreta, i per tant en el sentit equivocat per poder agafar un autobús (per cobrir, de tota manera, una distància de poc més d’un quilòmetre) quan la temptació d’entrar en el Mood va poder més. No m’estendré perquè no hi ha gran cosa que explicar. Quedarà com a fita memorística de la mentalitat que arrasa avui dia: l’estètica estarlet passada pels paràmetres berlusconians. Eixams de noies, moltes ben plantades (hi ha molta noia escocesa alta i amb bon tipus, més que a Anglaterra, diria), vestides amb descocament de gala de cinema eròtic. Vist en perspectiva va estar bé passar una estona allí, tot i desentonar molt o força. Llàstima, com sempre, de la misèria musical; sols un tema va surar enmig de la cridanera vulgaritat de tot plegat i em va fer gesticular una mica, i encara perquè anava una mica enterbolit per l’alcohol (de fet, a l’entrada, i era el segon cop que passava aquella nit, m’havien demanat quantes consumicions havia près; havia mentit lleugerament). Ballar se m’està fent escás, per moments. És allò de l’edat, de no tenir l’energia per creure en les coses o per fer grans dispendis gratuïts d’energia.

Fos com fos, aquell concentrat de gust nou ric em va fer concretar una idea que ja tenia en ment: al Regne-Unit, a la massa, la tenen estupiditzada a nivells que a França, o en el continent, exceptuant potser el sud, no es donen. Presa nota mental del que he contat, vaig guillar.

Anit la cosa no és que acabés millor, de fet pitjor, perquè tinc la sensació d’haver perdut dues oportunitats, una d’elles clara. Ja en el Brass Monkey, on no precisar que volia mitja pinta em va suposar haver de prendre'n tota una (després en prendria encara una mitja, és a dir que no em queixo) hi corria una femme fatale d’aquestes inquietes, de cigarreta, de gorra de resistent francesa, cames primes ben tornejades calçades en mitges negres i mirada prou aprobadora. No vaig estar al cas. Hauria hagut de sortir fora, on s’hi estava fumant i encetar una conversa en la tranquil.litat d’un carrer secundari. Anar tacat de pantalons, amb un maletí d’on sobresortia la protuberància del caixemir embossat i el corcó d’estar esgotant les meves darreres lliures (cosa que era cert sols a mitges: encara hauria pogut pagar-nos una borratxera conjunta) van ser les excuses perfectes per dubtar i no fer res. És allò de veure passar la vida davant teu, voler agafar forces, pouar seguretat i trobar-te que has fet tard. Mecasum…

L’intuïció no em va enganyar, i l’avinguda adjacent em duia en la bona direcció. L’entrada d’un local nocturn em va succionar de nou cap a les seves profunditats. El vaig reconèixer, hi havia estat uns breus instants la nit anterior: el Whistle Binkies. Hi van música en directe però afortunadament havien ja plegat. Sonava una cosa potable i m’hi vaig endinsar. La visió d’alguna noia ballant em va acabar de decidir. Vaig deixar bossa i americana en una cadira (posant-me prudentment la cartera a la butxaca dels pantalons) i vaig estudiar la situació. No m’allargaré en detalls i matisos de nàufrag empedreït. En un grup de noies (acabaria sabent que eren flamenques) hi havia dues d’interessants i aparentment receptives. Per una banda vaig topar amb el capteniment excessivament púdic que escarneix en Jacques Brel a la cançó Les flamandes, i per l’altra jo mateix vaig ser massa tímid en les meves cunyes.

No perdia de vista el maletí ni l’americana (ara que ho escric penso que potser hi havia guardaroba, però ho dubto, no era la mena de local). Els de la música en viu van tornar (no havien acabat?) o devien ser uns altres: guitarra acústica, violí elèctric (tot ell de plàstic negre) i caixa de fusta. Tocaven música presumiblement celta (que recordava vagament la que se sent en les festes a les pel.lis de cowboys); van aparèixer els beguts a fer les seves tornavoltes (no sé si existeix la paraula però em dono la llicència: a veure si tinc sort i es demostra que estic una mica tocat pel geni de la llengua: per cert, descansa en pau Martí Gasull), estirant i taconejant amb els peus. No estava preparat per entrar en aquest tipus de música, ni alcohòlicament parlant ni rítmicament. Un segon borratxo, sí, amb, des de la ironia més punyent, una desinhibició i energia envejables. A banda del maletí la meva atenció anava, passant per una de les flamenques, amb faldilla de camperola sortida d’un quadre de Brueghel i familiar i entendridor rostre askenazi, a una noia local, amb cara d’anunci, cabell llis llarg, cos alt i esbelt i vestit curt arrapat.

Anava amb una amiga rossa igualment imponent però de cara menys interessant i d'actitud més passiva, no tant frescament lliure. La morena, de tan alta anava una mica encorbada, però tenia gràcia, qualitat carnosa i comportamental. Què puc dir en la meva defensa? No estava preparat pel seu interès per a mi, era presoner del meu cervell, el soroll m’inhibia i assecava la boca, la bossa exposada, les lliures deliqüescents… Foteses que em van paralitzar. Va arribar la vida en forma de perdulari alt, mig calb i desgrenyat, amb indumentària d’autoestopista desafortunat (amb els pantalons prou abaixats per ensenyar el principi de la ratlla del cul) i va fer la feina: xerrar a cau d'orella, provocar l’interès i el somriure. Em vaig quedar encara una estona mortificant-me, esperant, en va, un gir favorable dels esdeveniments (un rebuf, un final del burxament cèltic), però una cosa semblava improbable i l’altra es feia esperar desesperadament. Havia tingut una oportunitat (sobretot quan m’havia assegut al seu costat en un banc, amb una llum i un apartament del nucli com només per a nosaltres, com en un mínim recolliment personal). Mirava en el mòbil les fotos de solellades vacances; esperava. Va girar el cap com mirant cap a l’horitzó i jo encara vaig tenir por que veiés que havia estat espiant les seves fotos… Com es pot ser tan imbècil?

Vaig marxar, de camí, ara sí, definitiu, cap a casa no vaig parar de flagel.lar-me. Vaig trobar tres idees que em van servir de flotador. La primera, d’ordre “científic”, era que la meva pobra vida sexual em talla definitivament de les dones, que era doncs una cosa superior i, d’alguna manera, independent de mi; la segona era una mentida pietosa però igualment útil per apaivagar la frustració: més valia que s’enrotllés amb el gamarús aquell, probablement escocès com ella, que no amb algú que marxava al cap de tres dies escasos (millor per a ella, és clar, no per a mi, però cal ser considerat amb la humanitat). La tercera era una constatació, si es vol, “protocol.lària”, que em servia també de disculpa: no en tinc prou en que em mirin (favorament i reiteradament, s’entén): cal també que em somriguin per tal de vèncer la meva    timidesa, la meva inseguretat (no permanent però sí d’alta freqüència).

El conjunt anava amanit amb la idea de que no puc fer res per a cap dona, a part de decebre-la. La conclusió a la que arribo, per tant, no és gaire esperançadora i sembla abocar-me per uns viaranys que estaria bé poder evitar.

Pensava aquestes coses i en la meva inflada panxa (atemperant la recança dient-me que el turista ve de visita, a mirar més que no a tastar el dels altres, i amb la funerària idea de que la desaparició -única realitat profunda i indiscutible- serà la redempció) quan em vaig plantar davant la porta exterior de casa, la primera, no la segona metre i mig endins. Era el primer cop que em topava amb aquella paret de fusta victoriana blau marí; potser la Mrs. la tancava a partir d’una certa hora; certament era tard, les dues, ja. Confiat vaig treure la clau i vaig probar d’obrir. Res. Nous intents, idèntics resultats. Hi havia més panys però tots per a clau gruixuda.  Vaig trucar el timbre, sense tenir la certesa de que sonés (se’l veia antic i potser era un vestigi). Em sobtava que la senyora no m’hagués dit que a partir d’una certa hora tancava i barrava la casa… Pensava ja en el Youth Hostel que havia vist al passar, no gaire, lluny, quan van aparèixer el cap de la mestressa de la casa. Menys mal. Li va costar; el pany estava com encallat. Per primer cop l’exterior, el món, falla més que no l’interior, jo. El resultat, però, tendeix a ser el mateix.