Peatges gratis a la vista!

Com és sabut bufen aires de rebel.lió en les autopistes catalanes. Tot ha començat, com sol passar, arran del gest decidit d’un usuari, d'una persona normal i corrent. No ha calgut cap immolació, com a la Primavera àrab, però sí aquella dosi d’inconsciència que tots els actes valents requereixen per superar la por.

Tal com es pot veure en un vídeo filmat per ell mateix (o per un altre ocupant del cotxe, per a ser exactes) s'apropa de la cabina del peatge i diu, amb la major naturalitat del món: “No vull pagar. Quan a Madrid i a Andalusia paguin, jo també pagaré. Vols prendre el número de la matrícula?”, a l’assentiment de l’empleat fa marxa enrere i es veu com el treballador d’Abertis pren nota. El cotxe torna a avançar i el conductor insta a l'empleat que faci constar i comuniqui el motiu: “que és per això, digues-els-ho”. Acte seguit, i per a sorpresa de qualsevol que miri el vídeo, s’obre la barrera i en Josep Casadellà marxa autopista enllà. Aquella mateixa tarda seria retingut en el mateix o en un altre peatge de la mateixa autopista. L'auto quedaria immobilitzat per una doble barrera (com en James Caan a El Padrino, segons abans de ser copiosament metrallat), arribaria una dotació dels Mossos que li aconsellarien pagar, ell refusaria de fer-ho i l’acabarien deixant passar. No es parla de cap multa però és clar que el cotxe i el seu propietari han quedat degudament fitxats. Poc importa, s’ha trencat el dic. Aquest senyor de veu afable i parsimoniosa d’una certa edat ha obert el camí. Es diu Josep Casadellà i és l'heroi "anònim" que necessitàvem. Ara toca aplicar el principi de “todos a una”. Podran perseguir un o uns pocs individus, no la massa, no tothom. Es tracta doncs de seguir la senda traçada. Potser ens caurà el pèl, però podrem dir que ja no ens el prendran més (el pèl).

Una altra línia d’actuació, privada, però, de la dignitat i franquesa de la primera, és practicar a l’autopista el que tanta gent, sobretot jovent, fa en el metro: passar arrapat a l’estela del que et precedeix. Jo mateix ho he fet algun cop, rara vegada a la ciutat, però sí desplaçant-me a la zona exterior, en que el trajecte costa més i la màquina et torna la T10 utilitzada sense obrir-te les comportes i potser fins i tot emetent un xiulet d’alarma. En aquests casos, per recuperar la llibertat no tens més remei que enganxar-te, quasi com una paparra, com la seva ombra, a algú que estigui en regla. Sempre he somiat en fer una cosa semblant a l’autopista però reconec que no n’he estat mai capaç. 

Posats a fantasiar, també he somiat allò tan espectacular de passar rabent i fent saltar a trossos la barrera, però tampoc m'hi he atrevit mai, encara. Potser és l’edat o cal un cert nivell de complicitat per a fer aquestes coses que no acabo de trobar; rara vegada, un és l'heroi solitari de pel.lícula que voldria ser. La veritat és que seria maco: el cotxe rebria lo seu però el goig de destrossar la barrera ho compensaria amb escreix. Això sí, abans tocaria tapar bé la matrícula, la de darrera. Un altre possibilitat, igualment "mítica", és sortir de l’autopista camp a través, com si fossis el protagonista d'una peli de gent salvatgement lliure. Passa, però, que aquesta manera d’esquitllar-se la tenen ja molt estudiada, prevista ja d’entrada, i caldria un cotxe d’aquells de festival automobilístic Rambo-Schwarzeneger, amb enormes rodes d’un metre de diàmetre, parafangs d'atropellar rinoceronts i xassís a prova de bomba, per tenir èxit: superar els guarda-carrils i enfonsar el tancat de filat amb garanties.

Fa uns anys va haver-hi allò de tocar el clàxon en arribar al punt de peatge. No estava malament però denotava una gran impotència. Feies sonar la botzina però pagaves igualment. Les úniques perjudicades eren les teves oïdes i les de tots els presents, sobretot les dels pobres empleats que no  tenen cap culpa.

Ara, gràcies com sempre a gent pionera, amb la determinació que li falta a un servidor i a la majoria, aviat no caldrà sinó imitar el que fan els altres, el que ha estat consagrat per l’ús. I és que el recurs de colar-se amorrant-se al cotxe del davant com el manifestar el refús de pagar van en alça. Confiem en que la cosa s'estengui com una taca d'oli... Estic per provar-ho un dia d’aquests. El quid està en que la barrera quedi per sobre de la calandra; un cop superat aquest obstacle no podrà fer més que lliscar resseguint, com la carícia d’una mà, la silueta, el contorn del cotxe. Amb el disseny arrodonit del meu monovolum serà bufar i fer ampolles, i les rascades que es puguin produir no faran més que afegir-se, com cicatrius d'un noble combat, a les ja nombroses de l'atrotinada carrosseria. Pot succeir que la barrera se t'endugui el neteja-parabrises, s’hi ha de comptar, però el risc sembla petit i paga la pena intentar-ho. A veure si ens animem. S’ha acabat això de posar portes al camp. Via lliure al futur!

De la mateixa manera que calen capdavanters també calen gotes que facin vessar el vas. Aquesta gota va caure fa unes setmanes. Es va saber que Abertis rescataria l’única autopista de peatge de Madrid (deficitària a morir) a canvi de que l’Estat allargués la concessió de les autopistes que té a Catalunya, que són la majoria, entre elles la més important, l’AP7. Com és natural va córrer la brama de que els catalans seguiríem pagant com uns enzes per tal de reflotar un negoci que no ens va ni ens ve. Això, justament, va encendre la imaginació i els ànims. En la pràctica no sé si canvia res perquè la concessió és de molts anys (tenia entès que de 99 anys, però sembla que són menys, "només" fins al 2021...) i que l’allarguin uns quants anys no afecta els interessats, però sí, val a dir, els seus fills i néts, i en tot cas el sentit de l’equitat. A Catalunya portem tota la vida pagant autopista. Hi ha trams que potser existeixen des de finals dels anys 60, és a dir que tenen gairebé 45 anys. Si d'això no se’n diu munyir el personal, doncs no sé, ja m’explicaran. Ja em poden dir que sóc insolidari, nacionalista excloent, nazi, pesseter: com si sentís ploure.

El que és clar és que això dels peatges ha estat i segueix sent un negoci rodó, una sinecura milionària per a uns quants. Segur que hi ha individus, una mena de tío Gilitos, que viuen exclusivament dels beneficis de la bicoca aquesta. Per cada xai-conductor que passi per aquí, tants cèntims la peça. La feina reduïda a comptar els guanys.

Per altra banda, aquest abús s'emmarca en el desgavell del que és la xarxa catalana de carreteres. No és només que les indicacions són fetes per incompetents, que posen la senyal amb lletra menuda en el punt mateix en que has de decidir si gires a l’esquerra o a la dreta, que et parlen de poblacions menors i no et diuen la important fins que ja hi estàs entrant, etc. No; em refereixo a una altra cosa més irreparable. La Generalitat, per tal de contrarestar la sagnia històrica dels peatges (en els que per altra banda també hi deu sucar) i per curtcircuitar una Renfe que ha tractat Catalunya com si fos un Punjab rebel, s’ha dedicat a fer carreteres sense solta ni volta, sovint en paral.lel a autopistes ja existents (com és el cas de l’A2 i l'AP2), duplicant trams a base de variants absurdes, multiplicant enllaços i rotondes a tort i a dret. S’han fet autovies innecessàries amb un impacte en el territori brutal (amb trams encara per acabar, abandonats, amb seccions de pont fantasmals, més semblants a vestigis d’una civilització desapareguda que no a cap part constructiva d’alguna cosa coherent). A tot això cal afegir el Quart cinturó, per acabar d’escanyar i trinxar el Vallès i l’Àrea Metropolitana...

El resultat ja el coneixem: una sensació de caos més que considerable. Amb un servei ferroviari pèssim (amb menys línies i més avaries que mai); amb una concentració de punts negres a les carreteres que fa feredat; amb una destrossa del territori inenarrable (gràcies Joaquim Nadal, imbècil havies de ser), amb obres permanents, amb congestions de trànsit cada tres per quatre i, last but not least, amb la perpetuació de l'estafa dels peatges.

La gratuïtat de les autopistes seria el mínim per compensar una mica tota la resta, però no, és una banderilla més, de les "de càstig", que en diuen. Els diferents governs catalans fa lustres que parlen de "rescatar" els peatges, deixant a entendre que els ciutadans estem segrestats: gràcies per la sinceritat. Evidentment no s'ha fet res: els peatges és una moma d'aquelles que ningú vol o s'atreveix a tocar. La versió moderna de l'estraperlo, un mercat negre legalitzat. Una mena de feudalisme encobert. Si d'això no se'n diu ser cornut i pagar el beure no sé de què parlem

Vist el panorama un voldria aprendre a volar, però això encara queda lluny, o agafar l’AVE per escapar cap a França, però també toca esperar (diuen que fins al 2013, més de 20 anys després del de Sevilla-Madrid: olé!). Els catalans ens passem la vida esperant. Esperar està bé, però esperar i pagar pels altres ja no tant. Em pregunto si no hauríem de fer, com els Jubilats de Mallorca per la llengua, una vaga general de braços caiguts, o de fam (i així ens aprimaríem). Una mena de boicot generalitzat de tot allò que paguem en excés (el bitllet senzill – 2€!- de metro o autobús a Barcelona, el parquímetre a aquesta mateixa població: 1€ la mitja hora i sense possibilitat de pagar més de 2 hores d’una tacada), i per descomptat el peatge de les autopistes, que és el tema estrella: més de 6€ per anar a Sitges pels túnels del Garraf; anar a Manresa entre 4€ i 7 si és cap de setmana; passar pels Túnels de Vallvidrera entre 3,5 i 4; per anar a Mataró calculo que uns 3 ó 4€ no te’ls treu ningú; de Barcelona a la frontera més de 13€, etc.). 

Si a això hi sumes el preu del carburant (també lleugerament més car a Catalunya que arreu de l'Estat, per no sé quina història kafkiana d'una taxa mèdica afegida), n'hi ha per tornar a circular amb carro i ase (que a sobre deu estar prohibit!!). El seguit d’abusos no sembla tenir fi, a menys que sapiguem reaccionar i deixant de fer el mesell posem les coses al seu lloc. Les vies de pressió són clares: o abstinència (deixar d’utilitzar els dits serveis) o forçar el seu abaratiment fins a nivells raonables a base de fer trampa.

Els empresaris tindran també els seus greuges comparatius (port de Barcelona sense connexió amb AVE, Corredor Mediterrani ajornat ad kalendas graecas, etc.), però molts han fet durant anys, i fan encara, la gara-gara al poder central per venir a queixar-se ara. És clar que la cosa afecta  l’economia del país i per tant a tots, però és sabut que cal començar per lo petit. Tot el que és gran va començar sent petit (com diu, a Lawrence of Arabia, un agent dels servei d’espionatge britànic davant l’enutjada sorpresa d’en T. E. Lawrence pels migrats recursos en homes i material posats a les seves mans). Comencem pels peatges i ja veurem fins on arribem. Pista lliure (i gratis)!

Reis, elefants i repúbliques (II i final)

Mires els vídeos promocionals de l’empresa de Rann Safaris, l’empresa contractada repetidament pel Rei per anar a caçar paquiderms i altres bèsties, i et quedes admirat de lo magnífics que són aquests animals que anomenem elefants. Que tota aquella força, aquella potència majestuosa, terrible, superba, quedi reduïda a una simple muntanya de carn inerta amb un sol tret al cap és un fet innoble, un espectacle degradant. Es passa del sublim (l’elefant desplegant tota la seva abassegadora puixança) a veure, en un segon, desplomar-se ridículament tota aquella massa de carn ja privada de vida. Carn que quedarà allí per a satisfacció de les hienes, els xacals i els voltors (no sé en quin ordre), ja que em costa imaginar que enviïn en plena sabana cap camió ploma a recollir el cadàver o que es practiqui un especejament  in situ i s’enduguin els trossos dins d’un furgó frigorífic... Queda per veure que es fa amb els ullals: se’ls queda el client? Entren dins del mercat negre del vori?

Un tal Jeff Rann, el curt de gambals que dirigeix Rann Safaris, parla de la necessitat de controlar la població d’elefants. A Botswana sembla que hi ha la població d’elefants més gran de l’Àfrica; he llegit que es calcula que n’hi ha 120.000. Està molt bé, i potser sí que són molts, massa, però per què enlloc de posar-los en el punt de mira de gent decadent com en Juan Carlos i altres adinerats (subvencionats o no), no els desplacen a d’altres països africans on el nombre d’elefants ha baixat en picat? Segur que és complicat i car, però això almenys tindria sentit. A tot l’Àfrica subsahariana potser no hi ha ni el 10% dels elefants que hi havia fa un segle; a pràcticament un animal en vies d’extinció. Però els diners manen, i els clients, la majoria nord-americans i espanyols, sembla (entre el quals no pocs afamats toreros) necessiten satisfer la seva inveterada (invertebrada?) crida a la sang.

Una altra qüestió, igualment interessant, seria la de saber com s’ho va fer, com es va fracturar el maluc (manera eufemística de parlar d’allò tant d’avi de rompiment del coll del fèmur?). Sembla que va ser de matinada. Cal imaginar que baixava o pujava unes escales en poca llum per a fer una visita de cortesia (a la mestressa de la casa o a alguna de les seves assistentes), que simplement volia sortir a prendre l’aire al clar de lluna o a buscar un got de llet (de búfala tal vegada) al bufet de l’hotel sense molestar ningú, ni ajudes de cambra, ni de camp, ni senescals, ni servei de l’hotel? No queda clar i trigarem a conèixer els detalls, si mai hi arribem.

Portava només 4 dies de tournée... Ja és tenir mala sort. Li espera encara una setmana de baixa, i la foto de rigor sortint de l’hospital amb crosses. Potser ens sortiria més a compte que tingués elefantiasi que o que vagi a caçar elefants. Quant finalment surti, el seu nét Froilán ja serà a casa seva, tal vegada també amb crosses (després d'haver-se disparat, com és sabut, un tret al peu, fet prou comentat i d'alguna manera premonitori del que estava per venir. Resumint, tenim una Monarquia amb crosses, amb matrimonis morganàtics, amb nores tirant a anèmiques, amb estafadors, i algun Marichalar mig xalat. Sembla que no fa gaire el Rei anava amb l’ull vermell d’un cop de puny rebut en una baralla amb l’Urdangarín i els seus. Aquest li hauria dit alguna cosa així com que no havia fet res que no hagués vist fer abans en l’entorn del Rei (les informacions del dia semblen donar crèdit a aquesta acusació...). Podria ser que al Rei, davant d’aquest panorama de descomposició (amb ell també de protagonista), hagués deixat d’importar-li res: ni els simples mortals, per descomptat, ni tampoc la institució monàrquica que li ha donat de menjar des de que va néixer. Conscient, com dèiem, de que ja sols li queden uns quants anys de diversió, hauria començat a passar de tot. Llàstima que en l’escaquer encara quedi una peça vàlida anomenada Felipe de Borbón.

El que fa gràcia del Rei és que farà cosa d’un mes va fer venir al seu palau tots els cap grossos de l’economia del país (Telefónica, BBVA, Banco Santander, Iberdrola, Abertis, Planeta, Gas Natural, la “Caixa”...) i els hi va dir que havien d’”arrimar el hombro” per rellançar l’economia, per crear llocs de treball. El que no devia deixar prou clar als empresaris reunits allí era que mentre ells havien de fer, metafòricament parlant, un esforç laboriós, ell es reservava l’espatlla per a una altra cosa completament diferent: per recolzar la culata del seu rifle a l’hora de disparar sobre mamífers i aus de tota mena.

El que completa el vodevil reial aquest és que el govern espanyol diu, amb la boca petita, que no sabia res del viatge del Rei. Un Cap d’Estat marxant del país sense informar ningú, fora del personal de confiança de la Casa Reial: maco... La Reina ho devia saber, però sembla que era a Grècia, celebrant la Pasqua ortodoxa (i aprofitant segurament per demanar perdó pels pecats del seu marit). Al PP li ha caigut un marró considerable: salvar la Monarquia. El “bochorno” que estan passant ha de ser intens... El millor és el que hores d’ara deuen estar pensant del Rei i dient-ne en petit comité, els seus partidaris: “¡Será cretino, el tío!”, “¡Sólo nos faltaba esto...!”, “¡A quién se le ocurre!”, “estará ya majareta...” Per moments sembla que els únics partidaris incondicionals d'en Joan Carles són el Conde Godó i els seus sequaços (l'editorial de José Antich i l'article de Jordi Barbeta així ho demostren). Sigui com sigui, és clar que als monàrquics, més enllà de les seves esgarrapades d'autodefensa, no els hi tocarà més remei que intentar superar la vergonya aliena i el mal tràngol polític posant les esperances en el príncep Felip. L’abdicació en favor seu sembla que està cantada. Moment històric interessant. Més monarquia o III República? 30 ó 40 anys de felipet (més del mateix, la Never-ending story de sempre... quin rotllo) o una república presidida per un sonat com l’Aznar? No sé què és pitjor. Jo més aviat m'inclino per la secessió... republicana o monàrquica? No sé; casolana, en tot cas.

Reis, elefants i repúbliques (I)

Segurament no diré res que no se sàpiga ja i que s’hagi dit i pensat, però l’ocasió, estarem d’acord, és massa espaterrant per no dir la seva, amb el goig de compartir la cosa i mirar de riure'n plegats.

La cagada del rei és d’unes proporcions d’aquelles que fan pensar que tot és possible, que la vida segueix sent la de sempre, que el món no deixarà mai de ser una comèdia tragicòmica sorprenent i repetitiva. La cosa és d’una magnitud tan elefantina que gairebé és corprenedora, pel nivell de malaptesa, de ridícul, d’infantilisme... Difícilment se la podia fer més grossa.

Anar a caçar elefants, a no sé quants milers d’euros la peça (les informacions divergeixen al respecte, la forquilla anant de 7.000 a 60.000€, posem doncs pel cap baix uns 35.000€ cash), en ple marasme econòmic, a l’Àfrica austral (a un país, Botswana, que ningú coneix, i que és als seus bons 15.000 quilòmetres de distància), probablement amb avió privat, amb comitiva (que per restringida que fos devia fregar les 8 ó 10 persones), i d’incògnit, ja és una barrabassada digna de figurar en els anals dels desvaris reials de tots els temps. Ara bé, fer tot això, que ja és gros, i a sobre trencar-se el fèmur, ja és el súmmum, una enormitat simplement insuperable, imbatible. Bé, se m’acudeixen situacions encara més compromeses, com podrien ser haver enxampat al Rei venent-se a algun traficant desaprensiu les obres d’art de la Zarzuela per pagar-se algun caprici suplementari, fotent-se una ratlla de coca en companyia d’alguna estrella del pop vinguda a menys, o fent-s’ho amb una nigeriana a peu de carretera empordanesa, però això no ens hauria arribat i podem donar-nos per satisfets amb el nivell assolit, prou important.

No sé quant pot haver costat al contribuent l’”escapada” reial, i ja em perdonareu que em posi prosaicament populista, però em ballen xifres que van dels 100.000 als 150.000€ (incloent, és clar, l’evacuació amb avió medicalitzat, l’operació i l’estada a la clínica), tractant-se com sembla ser el cas, d’una invitació a càrrec d’un magnat siri que té cura dels interessos saudites en el regne espanyol.... Déu n’hi do. I podem estar contents d’assabentar-nos-en per l’ensopegada del fèmur, tan inoportuna per a ell i tant simpàtica per a la immensa majoria dels seus súbdits. Altrament la cosa seguiria camuflada, tapada sota la gran catifa reial. És gratificant veure com la veritat acaba sempre sortint a la llum, a escena: no es pot negar que té un gran sentit de l’espectacle.

Gràcies a aquesta relliscada s’ha destapat tot el pastís: el safari aquest no ha estat únic, sinó que ha estat precedit per una colla. Les fotos que han circulat en donen la prova. En una se’l veu posant davant d’un paquiderm abatut (amb postura d’haver-se donat una trompada contra un arbre) i acompanyat per un poca-solta anglosaxó que hores d’ara s’ha fet famós i es frega les mans de la publicitat gratuïta que s’està fent a mig món del seu negoci infecte; en una altra se’l veu darrera de dos caps de búfals arran de terra a terra. En ambdós casos té el bon gust, se li ha de reconèixer, de no somriure; potser no es trobava bé cap dels dos dies (sol passar a una certa edat, i convé distreure’s...).

Per a mi que en Juan Carlos és l’única persona realment lliure del Regne. Ha entès, com ningú, que viure de veritat és fer el que et rota, el que et passa pels..., el que et dóna la santíssima gana. Si hi ha una colla de tòtiles que t’ho paguen, allà ells, és el seu problema. Aquesta sembla haver estat la seva línia de conducta des de que es va alçar sobre les seves dues cames. Al llarg de la seva vida, no li negarem pas, haurà fet alguns esforços per deixar-s’ho dissimular, per presidir no sé quants milers d’actes oficials i  per llegir amb dicció pastosa, de sintaxi entrebancada i somnàmbula, una colla de discursos de lírica encartonada, però ara sembla que ja en té prou i ha tirat pel dret. Conscient de que li queden no massa anys de vida, i sols un grapat de l’activa, que és la que li agrada, sembla haver optat pel passar de tot i fet seva la divisa Après moi le déluge, després meu el diluvi. Gràcies, Sa majestat, què faríem sense Vos...

El pobre home deixa que el facin presidir honoríficament una associació animalista (ni més ni menys que la WWF), accepta que l’any 2009 la seva dona es queixi prop de l’Ajuntament de Barcelona per les condicions de vida de l’elefanta Susi... A ell, no hi pot fer res, el que li va és el morbo de la cacera, a ser possible la major. Ara que l’empaitar dones potser ja no se li dóna tan bé com abans, s’esbrava, es rabeja afusellant tot el que viu que camina sobre quatre potes o té ales. L’anterior cap de l’Estat, en Franco, després de passar per les armes mig país, també anava de cacera, però lo seu sobretot era sortir de pesca a bord del iot Azor, des del que capturava peixos espasa, tonyines, vermelles o no, però quan més grosses millor, i altres monstres marins. El nostre Rei, més civilitzat, ja de petit es va anar aficionant a lo segon, a la cacera terrestre. És sabut que quan era adolescent, un dia de cacera, va matar per accident al seu germà. Un drama d’aquells que enfonsa el més insensible dels homes, però que ell, pel que es veu, va conjurar aplicant la teràpia de superar la cosa practicant ad infinitum l’activitat que havia portat a un resultat tan funest. Imagino que deu haver disparat sobre totes les salvatgines que composen la fauna ibèrica: guatlles, becades, perdius, faisans, esquirols (?), conills, llebres, marmotes (?), gats mesquers, fures, genetes, martes gibelines, teixons, porcs espins, guineus, cabirols, porcs senglars, cérvols... i qui sap, potser també els protegits: galls salvatges, esparvers, trencalossos, àligues imperials, cabres monteses, linxs, llops, óssos... 

Fa uns anys es va interessar pels ossos rumanesos i es va fer organitzar, a la boscúria romanesa, un assassinat en tota regla (en l'objecte de l'óssa Mitrofán (pel que sembla mig domesticada i prèviament embriagada). A partir del que va transcendir m’ho vaig representar perfectament. És fosc, en una clariana nevada d’un bosc d’avets, se’l veu  aclofat a una cadira plegable, sota 5 capes de roba d’abric, esperant a unes vint passes de l’entrada del cau on hiverna l’ossa i els seus petits (sembla que era femella); el nas vermell (del que tal vegada penja una gota de mucositat provocada pel fred), el rostre emmarcat per una gorra d’aquelles russes, de pells, uns prismàtics infrarojos penjant-li del coll, una ampolla de vodka a l’abast de la mà, 3 ó 4 acompanyants amb rifles d’alta precisió a dreta i esquerra, i uns quants descendents de camperols dels Càrpats començant a esvalotar amb pals i crits per tal de despertar l’ossa i incitar-la així a sortir del seu amagatall. El Rei es redreça una mica, es prepara per disparar. A final la pobra bèstia surt, llença un grunyit (com dient: què volen aquesta gent que venen de matinada, o menys polític: per què collons feu aquest xivarri? Qui diantre sou? Què voleu?) i bang! Cap a casa del governador a acabar d’emborratxar-se. Pel que fa als ossells, tot fa pensar que deurien finir en algun zoo o bé "à la brochette", no sé què és pitjor.

El que té bastant de suc és això de la cadira que es diu que el Rei s’ha fet fabricar per poder anar de cacera còmodament. El nostre sobirà és malastruc i durant el seu regnat ha hagut de ser intervingut 8 vegades, 4 per accidents (jugant a esquaix, de cacera, en el seu iot de vela “Fortuna”, esquiant...). És normal que atès aquest historial hagi pres mesures i no vulgui córrer riscos. Es parla de cadira ergonòmica, que és una manera elegant de dir ortopèdica. “Pot disparar, sa majestat, però millor faci-ho assegut en aquesta cadira i així no patirà de lumbàlgia, evitarà una hèrnia discal, i la seva pròtesi del genoll no rebrà cap sotragada innecessària”... Tot fa pensar que la cadira –tirant a tamboret - ha viatjat amb ell al continent negre; allà n’han vist de tots colors i no els hi ve d’aquí. Què més volem? A la Zarzuela, enlloc de tenir un jubilat mirant la tele amb manta escocesa a la falda i calçant plantofes, tenim un èmul de Tartarí de Tarascó planejant aventures cinegètiques i disposat a quedar fet miques abans que rendir-se.

Ha mort en Josep Piqué (IV i final)

Podria encara parlar de les anades als “Masets” (la finca que on en el passat la família passava els estius); l’escapada a Riudacanyes acompanyant un Josep pintor, amb cavallet i la resta d’estris de pintor, del natural, “impressionista”;  una visita al castell d’Escornalbou, residència i reducte màgic d’un d’aquells prohoms de finals del XIX, viatgers i col.leccionistes fins al moll de l’os; les anades a la platja de Cambrils (que de tant esborrades gairebé no puc fer més que mencionar-les), i més coses, però prefereixo centrar-me en les persones d’aquesta entranyable família.

Al costat d’en Josep hi teníem la Josefina, l’Assumpta i més família. La Josefina, germana d’en Josep, és una persona excepcional. Amb els seus 101 anys segueix gastant una vitalitat, una voluntat alegra, curiosa, amorosa envers el que l’envolta. Amb els anys ha anat cedint protagonisme, normal, però sempre ha estat una persona entregada als altres, donant vida a la casa, ocupant-se de tots els mil detalls que fan el benestar d’una llar. I sempre amb un bon humor voluntariós, amb un sentit comú i de l’esforç, del deure innats o ben apresos ja d’entrada, el que li permet fer i preveure amb una eficàcia, una cura i un bon gust canònics. Tota la casa, tot el parament i utensilis que conté i la fa funcionar, l’obeïa com un rellotge. Pel que fa als habitants, la cosa ja era objecte de negociació i estira-i-arronsa. Sent persones d’un mateix geni,  nervi, de caràcter igualment ferreny, la Josefina i en Josep, com a bons germans, de tant en tant tenien enganxades; res important i que més aviat afegia color a la vida familiar. La convivència era un art que dominaven tots els d’aquella casa. Amb el  mestratge que donen els bons costums i els anys de coneixença mútua, tots sabien dosificar la justa tolerància els uns amb els altres, i compensar les personals particularitats amb esforços i gestos amables. Tornant a la Josefina, hom endevina en ella una ànima forta, sana, resistent i bona. Fent de fada madrina de la casa, sempre mirava que no em faltes de res, abocant molt amor damunt meu. Els esmorzars que em preparava amb pa amb tomàquet (de penjar) eren un bé de Déu; les escalivades que cuinava eren insuperables... Es pot dir que no hi havia feina que li fes por o mandra: s’hi llençava amb una energia, amb una determinació sorprenents. Josefina, et dec no sé quantes visites i no sé quants petons...

L’Assumpta és la filla d’en Josep, una altra ànima de la família, l’altre rostre familiar d’aquella casa i del cognom Piqué. Té una mirada intensa i intel.ligent, d’aquelles que semblen tenir una consciència que ho abraça tot, el present, el passat i el futur. Això, a vegades, et desarmava una mica, perquè et senties ingenu i ximple davant d’aquella superior comprensió de les coses. Al costat d’aquest fons greu, pacient, observador hi un tarannà joiós que esclata en breus i incisives rialles i una expressió d’irònica diversió. Fa uns anys va deixar la docència, i em consta que era molt estimada pel seu alumnat; estic segur que va ser una excel.lent mestre, ensenyant amb dosis equilibrades de fermesa i de distensió, sabent provocar l’interès i estimular l’esforç a parts iguales. Sent persona cultivada i viatjada, en la seva companyia tenies, tens aquesta reconfortant sensació d’ampliar la teva pròpia percepció, consciència del real: la presència del seu judici ràpid, incisiu, ponderat fa que tot cobri importància i autenticitat, sigui fàcil, ja que el sobreentès permet estalviar-se detalls. La seva humanitat, les seves qualitats han fet possible el mantenir i reforçar una complicitat familiar exemplar. De forma no sempre visible, ans subtil, indirecta, l’Assumpta ha portat una nau que, com totes, ha travessat tempestes i moments difícils. La gratitud i l’admiració que se li ha de tenir és difícilment expressable. És tot un model, una prova vivent de que la lucidesa, la fortalesa i la generositat podent ser més fortes que les sotragades de la vida i els egoismes de l’ego.

Al costat d’aquests dos monstres d’humanitat que són la Josefina i l’Assumpta tenim encara la Miona, de Mariona, i el record dels seus pares. Són els Franquès, l’altra branca de la família. El pare Franquès era germanastre d’en Josep i la Josefina, com ho era també l’Assumpta Franquès, amb qui en Josep va contraure núpcies i va tenir la filla Assumpta de qui acabo de parlar. Vivien a Riudoms, el poble del costat de Montbrió, més a prop de Reus. Habitaven una casa, recordo, amb elements igualment suntuosos i, per a mí, anacrònics. No he oblidat una nit que vaig dormir-hi en un llit amb baldaquí, si la meva imaginació no m’enganya. El pare Franquès era de constitució arrodonida però era un d’aquells grassos amb nervi. Tenia una veu que era com un espetec, una fuetada precisa; d’una sonoritat i contundència a prova de sords. El vaig conèixer ja de gran, és clar, però gastava una energia ferrenya que impressionava. Girava el cap veloç i la papada, tremolant, trigava a seguir el moviment sobtat del cap. A través de les seves ulleres els seus ulls em semblaven més grossos del normal, potser un punt estràbics. Tenia tremp d’home autoritari, que decideix per tothom i ordena quan els altres encara xipollegen en el dubte. Amb sentit de la justícia, de l’ordre, de la conveniència. Fa pensar que a l’antiga Roma hauria estat un magnífic pro-cònsol o alguna cosa així. 

La mare era tota reconcentrada en ella mateixa, i les seves armes eren unes altres, una mena de bondat tenyida d’humil murrieria; semblava com si per a protegir-se de la plètora del seu marit és fes la distreta, i sols s’anés despertant per a lo seu, com un animal petit que saltés del seu cau aprofitant l’ocasió propícia. La filla, la Miona, sembla haver heretat, en perfecta síntesi, aquestes dues herències. La mirada i la voluntat projectades cap a l’exterior del pare; l’entelada  reserva de dolçor de la mare. Que així sigui per molts anys.

Bé, toca acomiadar-me d’aquests amics. Què més puc dir? Doncs d’en Josep, del que ens ha deixat, que m’hauria agradat ser encara més amic, conèixer-lo, tractar-lo més, aprendre més d’ell, però la vida és així de descuidada, negligent, imperfecta. Que aquestes ratlles serveixin d’humil homenatge a la seva inoblidable figura, a la seva irrepetible personalitat, així com de prova de gratitud envers ell, els seus i llur amable món.

Veig, però, que no he dit res del seu aspecte físic, i trobo que la semblança, així, és incompleta. Miro de posar-hi remei. Era ben plantat, més aviat alt i ben proporcionat. Tenia un cabell ondulat, llustrós i curosament pentinat cap enrere, uns ulls, tirant a blavosos, que miraven amb consciència absent i concentrada alhora tot el que l’envoltava. La seva veu era clara, amb una lleu cantarella sudista. La seva boca i llavis havien anat agafant les línies del qui es defensa de les inclemències de la vida amb ironia, bell parlar i orgullosa resignació. Les seves orelles penjaven una mica de les extremitats superiors, recorbades sobre elles mateixes, cap a dins. El seu nas tenia un final lleugerament ganxut. Agafat en el seu conjunt, el seu rostre tenia no sé què d’antic. Si ens atrevíssim a comparar-lo a un animal, i que ningú, tu tampoc Josep (per bé que series el darrer a fer-ho, penso), s’ofengui, hauríem de parlar del nyu. D’un nyu empeltat amb un cabró estilitzat, com de gàrgola neogòtica d’aquelles que poden fer por i que la iconografia del cinema i del còmic empren per representar poders malèfics. Tal vegada m'erro de mig a mig i és a un ocell, un ocell prehistòric, a allò que s'assemblava més... Bé, no puc dur l’esforç fisonòmic més enllà; ni tampoc cal, diria.

Dels que es queden, de les que segueixen, només dir-los que el meu afecte i la meva amistat segueixen en peu, disponibles. Em va saber molt de greu no ser amb vosaltres en el darrer comiat. Absurdament em vaig deixar atrapar i obnubilar per la distància i les obligacions del moment. Us prego aquí i ara, solemnement, que em disculpeu.

No puc acabar, tampoc, sense expressar la meva contrarietat de que l’obra d’aquest gran i total artista que va ser en Josep Piqué no tingui el reconeixement que mereix. Pocs artistes han tocat tantes disciplines, s’han entregat tan a l’art, han creat tanta bellesa com en Josep. La qualitat, l’interès de la seva obra és indiscutible, i és, ha estat una injustícia incomprensible que no hagi estat degudament valorada. Em pregunto si no estem a temps, i no hauríem de fer quelcom en aquest sentit. Crec que ens ho agrairia, però sobretot en estaríem fent un favor a nosaltres mateixos.

“Com van les teves coses?” va preguntar-me el darrer cop que ens vam veure, fa uns quants mesos; “anant fent”, vaig dir. Ara, amb la teva mort, Josep, em sento més obligat que mai a imitar, a emular el teu esforç. Tu vas seguir el manament de donar, de ser el millor d’un mateix fins al final. No veig perquè els altres, perquè jo quedaria exempt d’aquest deure. Gràcies, Josep, per aquesta darrera lliçó. 

Ha mort en Josep Piqué (III)

Una altra activitat que em va marcar, en aquella edat en la que un és una tableta de cera on tot s’imprimeix amb força mítica, va ser la verema. Tinc un record molt borrós, molt fugaç de la cosa, probablement perquè sols hi vaig anar un cop, un dia, però hi ha edats, com dic, que una sola vegada és tota una era de la història de la Humanitat. Encara veig els rengles de ceps, els pàmpols rasposos, els típics recipients de fusta per a carregar el raïm (amb cintes de ferro i agafadors mirant cap al terra), sento les  apegaloses mans obrint-se pas entre el fullam de la vinya mans per agafar, com qui sospesa un pes, un grapat de raïm que un cop sec de tisora farà nostre, els riures dels companys de verema, a qui l’edat, la familiaritat i l’hàbit donen marge per a la broma, la llum solar en una paroxisme de claror encegadora i abrusadora... 

Sí, tot això ha quedat inscrit en algun racó del meu cervell, però el que rememoro primer i per damunt de la resta quan penso en aquell dia llunyà, és l’embafament que em va agafar de menjar tant de raïm. Ajudava a collir-ne (suposo que amb les clàssiques estisores de podar: tan belles en la seva perfecció pràctica, amb el seu ferro, polit per l’ús i ennegrit per una pàtina de noble òxid), però l’apetència per aquell fruit, per ell mateix i per mirar d’aplacar la set de la calor solar, era irresistible i no parava de menjar-ne a grapats. Com era d’esperar, l’efecte de l’excés de sucre combinat amb l’escalfor del cos em va sumir en una mena de mareig etílic no del tot desagradable; era com una embriaguesa de sensualitat. Rara vegada hauré estat tan a prop d’una celebració pagana. 

Aquest record es va, com altres, enquistar en la meva memòria, i va reforçar, un cop més, la meva adhesió, gairebé incondicional, als valors i a l’estètica pagesívola. Per a mi tot allò era com una mena de bateig, de viatge iniciàtic a l’etern retorn de la Història de la Humanitat. La meva sensibilitat, procliu al romanticisme, ho entenia així i va instituir una mena de pacte de sang amb tots els quefers camperols. No cal dir que la viticultura, tan nostrada, tan pròpia del nostre paisatge mediterrani, va ocupar un dels llocs d’honor d’aquesta mena de panteó de labors agrícoles que la meva ment va anar concebent amb el pas dels anys. Coses per a mi venerables, i que a dia d’avui segueixo saludant amb íntima admiració, amb profund reconeixement. 

Tot això queda ara molt lluny en el temps. No tant per la distància dels anys, sinó per l’abandó de moltes activitats o la mecanització d’altres. Quan jo vaig conèixer, d’esquitllentes, aquest món, segurament ja estava tocat de mort, però el núvols del fat disgregador, si bé ja visibles, encara eren a l’horitzó. L’oliva i la vinya sembla que resisteixen, sobretot el segon, la garrofa, a punt de desaparèixer, podria salvar-se per mor de la pastisseria, però... el conreu de l’avellana o de l’ametlla, actualment, no són més que una ombra del que havien estat. Cada anys se sumen a l’abandó més i més terrenys (“fagines”, en deien llavors, si no m’erro). El preu de la mà d’obra fa que no sigui rendible collir el fruit; a això s’hi afegeix la poca predisposició de la generació dels fills a seguir l’ofici del pare, de l’avi, del besavi... De fa 2, 3, 4 o més lustres la cadena ancestral no para de trencar-se. Unes poques dècades han acabat amb una pervivència de 1.000, 1.500, 2.000 anys o més. Activitats que s’havien mantingut vives, amb escassos canvis, des de l’època dels romans, semblen, un cop trencada la baula familiar, condemnades a desaparèixer llastimosament, vergonyosament. 

Et passeges pel camp de Tarragona i veus centenars d’avellaners deixats de la mà de Déu: embordits, absurds, desvalguts. Qui diu avellaners, diu ametllers. Tenim els fruits secs a tocar de la mà però preferim importar-los de Turquia, del Magrib o de Califòrnia... Deserció, claudicació: derrota. Em pregunto si aquest comportament nostre no és un lleig, un afront imperdonable que fem a la memòria de les generacions i generacions de pagesos que amb afany fet de patiment i suor han afaiçonat els nostres camps, donat vida a la faç del tros de Terra que veuen els nostres ulls als quatre punts cardinals. I responc a la pregunta que em faig amb un sí rotund. Tan de bo m’equivoqués.

Els vespres a casa els Piqué eren plàcids. Segurament m’oferia per ajudar a alguna tasca domèstica però, que recordi, fora de la crema de restes de poda en el carrer de terra a pocs metres de la portalada del jardí o d’alguna compra al “colmado” proper a la plaça del a Vila, gaudia de lleure i em podia distreure com bonament volgués. Un entreteniment gairebé inesgotable era la caça de mosques. N’hi havia moltes i em divertia matant-ne dotzenes, amb la mà o amb el caçamosques. Els infants solen ser cruels amb animals; jo limitava la meva crueltat als insectes (i no tots); tot el que fos d’una certa grandària, per una barreja de por i de simpatia, em mereixia respecte i fraternitat. Però les mosques, no: la meva identificació no arribava fins a elles. Recordo així mateix haver jugat partides d’escacs i, sobretot, de dames amb en Josep. Perdia invariablement, però això no disminuïa, ans multiplicava, el meu interès per aquests jocs. 

Entre una cosa i l’altra, la terrassa i el jardí s’anaven enfonsant en la blavosa llum del capvespre; s’encenien els llums de la casa, la llar es recollia sobre ella mateixa. Se sentia el bordar d’algun gos, el sotragueig d’algun carro ressagat, les campanades de l’església i poca cosa més. Per matar la gana abans de sopar, com feia també en altres moments dels dies que no anava als camps i em romania per la casa, obria avellanes amb un trenca-avellanes de ferro que recordo perfectament: dos mànecs de ferro treballat, gravat o repujat, articulats un sobre l’altre. Senzill però eficaç. Semblava tret d’un museu de l’Antiguitat, una peça hitita o assíria. Tan antic no era, però els seus bons 150 ó 200 anys sí que els podia tenir. Era un amic més, entre d’altres, en aquella casa venerable.

Els sopars es feien sota la llum groguenca d’una làmpada de sostre de vidre verd, com de billar. A vegades s’encenia la tele i connectàvem amb el món i el seu ritme mundial. Pràcticament sols tinc un record televisiu d’aquelles estades a Montbrió: el programa Un, dos, tres, responda otra vez. Regularment, atrets per la llum, rebíem la visita d’uns escarabats voladors de color verd, llàstima que no sàpiga ara el nom de vol bastant espectacular. Apart de que el seu anar i venir molestava i hi havia el perill de que s’encastessin en el menjar, se’ls hi atribuïa una capacitat de fer pudor fora mida, el que decidia a la Josefina, quan s’estaven quiets, a atrapar-los amb un petit retall de diari i a sacrificar-los camí del cubell de les escombraries. A mi em sabia greu, la veritat; eren uns bestioles molt maques; quan encara era petit em feien una mica de por, però les trobava perfectes, molt ben dissenyades, amb un verd (a vegades estriat o tacat de motius) d’una exactitud meravelloses.

Cap al final del sopar solia aparèixer “la Juanita”. Era una aparició d’un altre temps. Era una dona ja vella, prima, amb les cames més guerxes que he vist mai. Al caminar es balandrejava molt pronunciadament d’un costat a l’altra, tal era l’encarcarament de les seves cames. Tota ella era com d’abans de la guerra: el seu cabell negre recollit, el seu vestit senzill blau fosc de “topos” blancs, la seva estampa desmanegada: la viva imatge d’una bruixa. El seu parlar, amb una boca quasi totalment esdentegada, era un pèl estrident però dolç, amb un català castís, de poble. El seu rostre, tot arrugues, era sempre presidit per una somriure de bondadosa i servicial complaença, i per un ulls humitejats de benvolença. Ho mirava tot amb ulls divertidament amorosos, empetitits per una secreta i íntima delectança; tal vegada era també un recurs per conjurar els perills i els cops de la vida; no ho sabré mai... L’escena, amb ella dreta responent alguna pregunta condescendent sobre el seu dia, i nosaltres asseguts acabant l'àpat, tenia un regust ancestral, semi-feudal: el servidor que ve a retre els honors als senyors abans d’encetar la seva feina. L’intercanvi durava uns escassos minuts, però suficients perquè em quedés gravat a la memòria. La Josefina o l’Assumpte no tardaven a alçar-se i marxaven amb ella a la cuina, on La Juanita s’afanyaria, amb les seves grosses i ja artrítiques mans, en algun servei domèstic. Gràcies, Juanita, per la teva generositat, la teva absència de malícia, la teva senzilla bondat. Al cel siguis.

Un cop preses les postres, consistents sobretot en fruita, entre la qual, si era ja la temporada, el moscatell més bo hagi provat mai, i desparada la taula, eren molts el cops que jugàvem al Mikado. Vaig descobrir el joc en aquella casa. M’apassionava. Ser capaç de moure un palet del teus, amb unes franges de color determinades, sense moure els altres, era un repte que fascinava. Mica en mica el que semblava un entrelligament  inextricable de palets, s’anava esclarint, resolent, desapareixent. Era maco d’assistir i de participar al fenomen.

Arribava la temuda hora d’anar a dormir. Dic temuda no per les escasses ganes de ficar-me al llit, sinó per la basarda, la por que m’inspirava el segon pis on la majoria de les estades tenia la meva habitació. Els altres dormien a baix; jo era l’únic que havia d’anar a dormir... amb els morts. Era aquesta la sensació. Però la fatiga acabava vencent les aprensions i tornava a presentar-se un nou dia, assolellat, com gairebé sempre, i amb noves descobertes esperant-me.

Ha mort en Josep Piqué (II)

De petit i d’adolescent, durant els estius, els Piqué m'acollien en aquella casa i en aquell seu ambient durant una setmana o deu dies. Per a mi el canvi era radical. Passava d’estar envoltat de germans o amics, a estar en companyia de gent tota molt més gran que jo; del món urbà o sitgetà (que comptat i debatut no era més que una prolongació del primer) a un món rural que es movia encara en la cadència de la temporalitat immemorial, de l’antiga roda de les estacions i les feines pageses. Aquelles estades, certament, van a ser per a mi tota una escola de vida. Vaig copsar de primera mà què era, què significava la vida al camp: el seu ritme, les seves olors, les seves suors, els seus esbarjos, els seus horitzons.

I això era així perquè no em quedava tot el dia a la passar el dia a la casa pairal (llegint algun conte, escoltant parlar als adults, banyant-me a la basseta del jardí, ajudant a regar, observant en Josep pintar o dibuixar, buscant la “Paca” en els seus amagatalls, etc.) sinó que els Piqué em posaven entre les mans d’algun dels seus parcers per tal de que els donés un cop de mà en alguna de les tasques agrícoles del moment, que tan podia ser a mitjans com a finals d’estiu. Més que treure-se’m de sobre unes hores, hi veien una manera sana de distreure’m, de formar-me, de fer-me conèixer directament el seu món. A mi em semblava de meravella. Sempre he tingut tirada cap a les activitats físiques, i més si són productives. No sabré mai si hi estava avesat de manera innata o si era quelcom adquirit en les llargues estones de feinejar en el jardí i la casa de Sitges seguint el ferri, o si més no, l’exigent ensinistrament de mon pare. Però una cosa és un jardí i l’altra molt diferent la immensitat dels camps a penes delimitats per camins, marges i murs de pedra seca, i com fitats per xiprers, atzavares (blau grises o matisades de verd i groc pàl.lid), margallons o pales de moro.

Finalment, potser va ser allí on es va forjar vertaderament el meu gust, la meva debilitat, el meu amor  per al sector primari. Els conreus tenen l’encant d’estar a mig camí de lo selvàtic; són un punt entremig entre el jardí i la selva. Tenen lo bo de cada cosa. Són un diàleg equilibrat entre natura i humanitat; o almenys ho semblen.

El parcer solia ser un home d’uns trenta o trenta cinc anys. Cepat, amb les mans poderoses, el clatell colrat pel sol, el somriure i renec fàcils, calçant espardenyes, amb camisa blanca esgrogueïda per la suor, armilla, pantalons foscos i potser també cenyit per una faixa, amb navalla plegada enfonyada en aquesta. Una gorra o, més freqüent, un barret de palla completava la seva fila com qui diu uniformada. Acostumava a completar l’estampa un escuradents despuntant perpètuament de la comissura dels llavis. Solia anar a treballar en família. Era gent sana, bregada, amiga de la broma, de l’acudit, del cantussejar. Traspuaven senzilla, simpàtica i rude vitalitat.

El mitjà de transport per arribar-nos a la feina era, encara, el carro: el vell carro tirat per una mula... Quasi se m’humitegen els ulls només de pensar-ho, de recordar-ho. Els vells carros, amb les seves grans rodes, les seves llantes de ferro, les seves corretges, brides i més arnesos (amb les típiques viseres tatxonades); el grinyolar del seu rodar trontollant; el seu rudimentari confort (entre sacs, cames, braços, càntirs i cossis i cistells); les onomatopeies del conductor adreçades a la mula (el “sooo” per aturar-la; l’”aaarri” per posar-la en marxa; el so “nyqeic, nyqeic, nyqeic” amb la boca torta cap un costat per animar-la a accelerar el pas); les garrotades que alguna que altra vegada rebia el seu pobre llom per refusar o trigar massa a obeir un ordre (indefectiblement acompanyada d’un ràpid i fulminant improperi); la fusta del carro, gastada, estriada i polida pels anys i l’ús repetit... I l’entranyable  esforç, viu, de l’animal; el seu caminar compassat; el soroll sec i reconfortant dels seus unglots percudint l’asfalt o el terra pedregós dels camins... de carro. Per fer-me feliç, de tant en tant el parcer em deixava portar les regnes. Per a l’infant que era, aquell moment era quasi màgic; m’embriagava de responsabilitat i de sentiment de poder: l’enorme mula i tot el que arrossegava descansava en les meves mans... Està clar que era una mera il.lusió: l’animal no feia més que seguir el camí, i jo no feia altra cosa que sostenir en les mans unes tires de cuir que arribat el cas no hauria sabut com fer anar i m’haurien estat arravatades d’una revolada pel Quimet, Cisco, Josepet, Quico o Jaumet que tenia al costat.

Quin món... Em sento privilegiat d’haver pogut encara conèixer-lo. Es notava que era el final; hi havia força carros encara, però de segur que les furgonetes i els cotxes començaven ja a desplaçar-los, a fer-los desaparèixer. Molts dels carros portaven ja rodes de cotxe... però encara eren carros. La tracció sanguínia vivia la seva darrera hora, el seu cant del cigne. I jo el vaig encara sentir. Gràcies, destí.

Arribàvem a destinació i la noble, la llustrosa mula era desenganxada, lligada a un arbre o deixada al seu aire. Se l’alliberava, crec, de les seves cruels viseres i se li penjava del coll la bossa de tela amb la seva pitança. La visió d’aquells animals m’arribava pregonament a l’ànima. Llur resignació antiga; les macadures i cicatrius vàries del seu cos; l’escalf mamífer de llur corpòria; el vellutat tacte del pelatge, la sàvia tristesa dels grossos ulls negres; la llargària de les encantadores orelles (teses i mòbils als rumors i al mínim ventijol); la mortificació de les mosques (abeurant-se d’humitat vora els ulls) inútilment foragitades per les constants i elegants fuetades de la cua; la llarga crinera negra tapant part del coll, pletòric, turgent; el blanquinós morro de suavitat neonatal; la formidable i temuda dentadura, la fortesa de llurs músculs, començant pel de la mandíbula... Tot allò em va tenir sempre captivat, enamorat. Jo estimava aquelles bèsties; crec que les comprenia. Secretament les admirava. Llur decorós i abnegat capteniment contrastava amb la barroera insensibilitat amb la que sovint eren tractades. Potser era llur silenci el que més em fascinava. A voltes renillaven i esbufegaven, però era rar. Al seu voltant els homes s’agitaven i s’afanaven amb la grollera naturalitat de les necessitats i els desitjos, i mentre, elles romanien en una solitud extàtica, presonera, nostàlgica o esperançada, absent. O! mules, on sou? Gràcies per haver estat i per haver-me mostrat l’estoïcisme absolut. No us oblido.

L’activitat agrícola primordial d’aquella contrada era l’avellana. “Reus, París, Londres” era encara una dita habitual que resumia la importància de l’avellana en aquelles terres. Amb les dues capitals europees, Reus era una de les places on es fixava el preu de l’avellana. Els camps d’avellanes eren arreu. La collita del fruit era un fita, un moment crucial de l’any. El sistema de recollida, com amb les olives, consistia en fer-les caure al terra a base de donar cops amb pals a la part alta de les nombroses branques (l’avellaner, com és sabut, és més un arbust que un arbre: un feix concentrat de dotzenes de troncs sorgits directament del terra, com un enorme ram plantat al sòl). Ara no recordo si s’estenia cap mena de xarxa, suposo que sí, o si es collien directament del terra; el cas és que es que, amb xarxa o sense, es treballava de genollons, avançant concèntricament cap al nus, el centre de l’arbre. Les avellanes buides o podrides eren descartades, les altres anaven a parar en cabassos que, un cop plens, s’abocaven en sacs d’espart. Era una feina molt monòtona però alhora distreta. Mentre s’anava fent via (amb la pràctica, com en tot, s’acabava anant força ràpid), es parlava, s’explicaven acudits, les dones xafardejaven, tot en contacte amb el terra més aviat flonjo, color ocre, i les fulles seques de l’avellaner. Era una feina antiga, que potser es feia igual des dels temps dels romans o ja d’abans d’aquests.

Cap a dos quarts d’onze s’aturava el treball per a esmorzar. Era un alt d’una mitja hora llarga en el que, fos al terra mateix o en una basta taula de fusta (si el camp on érem tenia caseta d’eines), sortien, apareixien, de cistells i bosses, tot de menges per a saciar la gana d’unes mans, braços i cames que portaven ja més d’un parell d’hores bregant i seguirien bregant encara tres o quatre hores més fins al proper recés. A mi tot em semblava d’una qualitat autèntica: la llonganissa, la botifarra blanca o catalana, el bull, el pà en tomàquet, l’oli, el traguet de vi amb porró o bóta de cuir. L’escalfor encara no matava; l’aire fresc i pur per entre les ombres del fullam dels avellaners i altres arbres era una goig per a la vista, una delícia d’ordre viu, ancestral.

El dia, amb el seu sa esgotament, laboriós i alhora sensual, s’anava escolant fins arribar al seu terme. Es carregaven els sacs aconseguits en el carro; potser algú de la quadrilla  havia de tornar a peu o fer auto-stop, no recordo pas, ja que el carro anava molt més ple que a l’anada. Jo, en tot cas, sí que hi pujava: sent infant ocupava poc espai i era lleuger; a més sent amic dels amos se’m tenia una certa deferència. Sentir sota seu el volum dels sacs, plens d'avellanes atrapades en la tela de cànem, fruit d'una jornada de suor, produïa una veritable satisfacció: tenies la sensació d’haver estat útil, de que havies participat a una cosa amb sentit. De tornada, òbviament, la llum ja era una altra, i l’ambient igualment alegre, però més reposat, pel cansament, la calor passada i el deure acomplert. Quedava ja sols el pesatge dels sacs, el seu emmagatzematge i el desenganxat del carro. Recordo vagament la primera d’aquestes operacions. En una mena de bàscula romana (però gran) s’anaven pesant els sacs i imagino que anotant quantitats, xifres i noms. No sé pas quant pesaven aquells sacs, però jo era incapaç de moure’n un ni que fos 5 cm; 50 quilos? D’alguna manera, la meva idea de riquesa va cristal.litzar en la visió d’aquells sacs. Ja mai podria tenir un concepte de riquesa abstracte o mecànic com el que sol tenir la majoria de la gent. Per a mi el producte de la terra representaria, simbolitzaria per sempre més el benestar material. 

Ha mort en Josep Piqué (I)

Fa uns pocs dies va morir, als 99 anys (o a punt de fer-los) l’amic Josep Piqué. Era una d’aquelles persones que forma part de la història personal d’un, algú que ha anat veient des de petit i del que ha sentit contar coses, històries, vivències. Algú que t'ha influït, marcat en més d'un aspecte. Va morir a la terra que l’havia vist néixer, al Baix Camp, i a la que sempre va estar vinculat, per llaços familiars i per la llum, els paisatges i les formes que posava en tot l’art que les seves mans creaven. Es pot dir que tota la vida va ser un artista complet, total. La seva formació d’arquitecte va acompanyar i impulsar la seva innata observació de les proporcions, superfícies, densitats, tonalitats de l’estètica del món. Va tocar multitud de disciplines: la pintura, l’escultura, el disseny de mobles, la papiroflèxia, la litografia (inventant fins i tot una tècnica pròpia: la piquegrafia), i fins i tot la música (componen peces per a piano). Tot ell respirava i irradiava bon gust, cura per la forma, fusió amb la bellesa de la matèria, les textures de la natura. Vestia sempre amb elegància sòbria, amb dignitat i pulcritud britàniques. Era un ésser refinat, exquisit, amant de tot el que té de bell i vigorós la vida. En ell hi trobaves barrejades la visió clàssica, antiga de la vida, l’abrandament renaixentista, i la simplicitat franciscana, que reivindicava i volia també fer seva.

La seva vida va transcórrer entre Reus, Montbrió del Camp, la platja de Salou (o era Cambrils) i totes terres i pobles de la contrada (Riudecanyes, Montroig, Riudoms, etc.). No em consta que viatgés gaire fora de Catalunya; la seva cultura, prou vasta, era més llibresca que viatjada. Tal vegada el principal, sinó únic, allunyament de la seva terra de la seva vida va ser quan les circumstàncies de la guerra el van fer creuar el Pirineu cap a França. Lo seu era estar envoltat, en contacte amb un món que pogués abraçar, acariciar, mimar amb la mirada i les mans: el seu món. Encara que ens costi, hem d’imaginar com era el Camp de Tarragona fa setanta o vuitanta anys (i fins fa uns 40, que és la mitjana entre els 60 anys de la destrucció de la costa, i els 30 de la segona línia de mar). Com eren els camps, els masos, els pobles, les sèquies, les basses, les rieres, els jardins, els camins... Tot tenia els colors, la pàtina d’un perfecte món grecoromà tocat de desenfadada gràcia móra. Aquest era l’univers que en Josep va descobrir a l’obrir els ulls a la vida i a la consciència, i es serien fidels un a l’altra fins al final.

L’indret privilegiat per gaudir d’aquest paisatge, intens i suau alhora, era sens dubte la casa familiar de Montbrió del Camp, on la família passava els estius i moltes festes i caps de setmana. És una casa que ja deu tenir els seus 150 anys. Té 3 pisos amb terrassa, jardinet i balconades orientats al sud. Tot en aquella casa atresora, destil.la la cadència del pas del temps, el sediment del viscut, la dolcesa de les hores passades, la noblesa de la tradició... Aquelles cadires, aquella taula, aquelles làmpades han acumulat temps i humanitat, i la transmeten, la desprenen; et sents en bona i segura companyia. A cap altre lloc com en aquella casa, vertader museu vivent, he sentit de forma tan plena lo reposant, lo apaivagador, lo íntim que pot ser el contacte, la relació amb el passat. S’estableix un diàleg amb la continuïtat, la coherència, l’ordre natural de l’existència. Del menjador-saló s’accedeix, al mateix nivell, a una terrassa una mica sobre elevada respecte a un jardí consistent en dues franges de parterres separades per un corredor de lloses que mena a una portalada de fusta amb arcada d’obra; al mig del corredor hi ha una petita bassa, una piscineta amb sortidor. A banda i banda del barri s’elevaven grans i esvelts pollancres, que els anys i les ventades han anat reduint d’alçada i prestància, però no fent desaparèixer, crec.

Antigament la casa quedava situada gairebé a l'extrem del poble, i ja des de la seva terrassa del jardí s'endevinaven els conreus, l'aire campestre circumdants: tot obert al cel blau immens d'una comarca plana i fèrtil, que com qui diu començava a estendre's a tocar, a l'altra banda de la tàpia que delimitava el carrer de terra al que donava la dita portalada de l'extrem del jardí. Al costat esquerra, per sobre del mur, es veia un pati perfectament pagès, un punt deixat de la mà de Déu: un gos lligat, un carro vell, un cobert, alguna gallina... En tot cas res per a l'esbargiment i la recreació premeditada dels sentits, però gairebé res que no fos fusta, terra, pedra o metall, elements tots ells que rara vegada són desagradables a la vista, per atrotinada, caòtica que sigui llur combinació. A la dreta devia ser si fa no fa igual, però el mur era més alt per aquest cantó i no deixava entrellucar-hi res. El jardí i tota la propietat dels Piqué constituïa un petit oasi enmig d'un món rústic, digne, però també tosc.   

Una escala de pedra, centrada en dos trams de balustrada, unia la terrassa al jardí, un jardí molt d’època, amb verdor i flors, no em gespa. Aquesta profusió de tiges i fulles de geranis, marqueses i altres espècies vegetals, va ser durant molts anys l'hàbitat de la "Paca", la tortuga de terra que s'hi amagava per només treure el nas quan reclamava el seu aliment, consistent bàsicament en tomàquets (ara he oblidat si en la parla d’allí no en diuen "tomàtes", com a Girona). A la banda dreta, a peu d’escala, recordo que hi ha el safareig: un cub d’obra pintat de blanc amb les parts superiors dels quatre costats cobertes de rajoles inclinades cap a l’interior, tocant ja la massa d’aigua reunida allí; unes columnes i un sostre donen un aire de templet al conjunt. Per aquella banda del safareig, una porta baixa donava pas al soterrani de la casa: un món  penombrós, misteriós, polsegós, de terra irregular fet de sacs, de voltes, de teranyines, de sentors fortes, d’estris incomprensibles, de bàscules romanes, d’eines de mànec de fusta, de cistells, de cubells zinc, de cabassos de cautxú... els utensilis pràctics de l’univers agrícola i casolà d’antany.

Sobre la taula de la terrassa i en els seus angles, entre test i test, et trobaves, veies escultures d’en Josep, algunes velles de 50 anys, d’altres més recents. Un dels seus temes predilectes eren els ocells. Als anys seixanta o setanta n’havia fet amb tela metàl.lica recoberta de guix, el que permetia una gran llibertat morfològica. Eren aus anguloses, amb un deix prehistòric, pintades amb fantasia de colors i arabescos vius. Tenien una gran força plàstica. Malauradament resistien malament al pas del temps; la intempèrie i els cops anaven escrostonant les puntes i em pregunto si encara en queda cap. Als anys vuitanta va fer una sèrie d’ocells, aquest cop de bronze, d’una força i bellesa inqüestionables: difícilment es podia “dir” més i millor un ocell, el que és i vol ser un ocell. D’aquesta col·lecció – potser una dotzena de models- sí que n’hi ha forces que volten per la casa, l’estudi i per cases d’amics, clients i col.leccionistes. Però la creativitat d’en Josep, com dèiem, no tenia aturador ni es fixava límits, i per tant arribava també als objectes d’ús quotidià, com les cadires o les làmpades. De cadira no he oblidat que n’hi havia una que era la síntesi perfecte de modernitat i de naturalitat: una estructura de ferro recoberta tota ella de tela uniforme que acollia i distribuïa el teu pes amb subtil comoditat. De làmpades recordo la que incorporava, a l’alçada dels genolls, un cendrer i un compartiment per als llumins.

Era en aquella terrassa on almenys un cop l’any es feien les calçotades. Ens hi invitaven i amb la família hi van anar moltes vegades. En aquella època les calçotades encara eren una cosa molt localista. Per a nosaltres, i certament per a mi, que encara era un infant o un adolescent, era quelcom nou i inesperat. Com tots les graellades i el cuinar i menjar a l’aire lliure en general, les calçotades tenen un caràcter alegre, festiu. L’espectacle el foc, el menjar en les mans, embrutar-se, fer baixar el calçot untat de salsa romesco dins la gola és tonificant, i més quan ets jovenet. Jo, segur, em nodria de tot allò, d’aquells tempos i formes que tant contrastaven amb l'estrident grisor del tardofranquisme barceloní.

Si la planta baixa era la part de la casa on s’hi feia vida, amb cambres amb llits antics d’aquells de capçal i d’interruptor de “pinya” a l’extrem del fil elèctric (i els altres, els de paret, en forma d’aixeta de bakalita o potser encara ceràmica), la cuina amb la pica de marbre i la seva eixida, l’habitació d’en Josep (d’una senzillesa escollida, cuidada, talment fos la cel·la d’un exquisit espartà), la segona planta (a la que s’accedia per l’escala de la part del davant de la casa), havia quedat de reserva, amb estances que conservaven tot l’estil, tot el parament d’una època pretèrita. En aquest pis els sostres eren més alts i tot tenia un aire solemne, un punt fantasmal: tot era estàtic, com congelat en la memòria. Recordo que una de les habitacions era un veritable viatge en el temps, com qui diu a 1880: les feixugues cortines (amb aquell pes treballat tan imposant), una imponent còmoda, un mirall emmarcat amb tota la prosopopeia del món... En la còmode s’hi guardaven velles fotografies, cartes, targetes, postals, cintes, programes escolars, vanos, medalles: tot segons la iconografia de fa cent anys o més. Aquella cambra, amb la seva olor de resclosit, em pareixia un el súmmum de l’aparatositat carrinclona; segurament encara ara ho pensaria si hi tornés a entrar, però era l’estètica d’aquell moment, el benestar familiar, el confort domèstic havia adoptat aquestes formes, aquí i arreu d’Europa. La part del pis que donava al jardí tenia un gran saló que donava a una galeria amb arcades. Curiosament, mai vaig arribar a posar els peus en aquesta galeria. Des d’allí les vistes devien ja ser força espectaculars. 

Seguint l’escala s’accedia a les golfes, convertides de feia temps en l’estudi d’en Josep. Era un lloc acollidor, replet de quadres sense emmarcar, d’esbossos, de llapis amb punta tallada amb ganivet (per tenir així diferents angles, com em va explicar un dia en Josep), de pots de vidre, de tamborets, d’ampolletes de terebentina, de taules altes de dibuixant (d’aquelles amb el pla inclinable), de pinzells, paletes i tubs de pintura, un vell piano... Tot el desordre prenyat de creació de l’artista que va acumulant el seu treball, el seu macerar en les seves idees i motius: 40, 50, 60 anys i més fent néixer, infantant el que la ment ha copsat, ha imaginat, ha somiat, ha combinat... ha engendrat amb la seva atenta i amorosa observació del real. Ensopegant i quasi trepitjant proves, retalls, teles, cartrons i cartipassos arribaves a la part que donava al sud. Un o més finestrals et permetien albirar un horitzó verd-terrós fet d’avellaners, vinyes, oliveres, ametllers i garrofers. Una butaca, una taula baixa carregada de revistes d’arquitectura i d’art feien la funció de reducte intel.lectual: era allí on banyat per la llum del mediterrani, en el silenci poblat de sons familiars (l’esgarip del gall, el lladruc del gos, la roda del carro passant per damunt d’una pedra, les campanades, el vent bressolant les branques i fulles dels pollancres del jardí), en la calma i la companyia propícia, secreta, còmplice de les seves obres i creacions, el vidu Josep trobava les seves “molt riques hores”, la seva pau, la seva energia profunda, el seu agermanament amb la vida, la seva mística artística: la seva eternitat.