Ciris per Síria (I)

Aviat farà un any que van començar les protestes populars a Deraa (o Daraa, com també he llegit). Es demanaven reformes constitucionals, però la repressió les va transformar en un clam per exigir que Bashar (o Baixar o Bachar, va a gustos) al-Assad, aquell amb cara de mangosta, abandonés el poder. De moment, el president-oftalmòleg no ha abandonat res, i més aviat s'ha especialitzat en cloure parpelles de manera definitiva de tots els opositors que cauen en les seves mans.

Com sol passar, al llarg d'aquests onze mesos, la tragèdia no ha fet més que augmentar d’intensitat i d’extensió (fins afectar a la mateixa ciutat de Damasc, la capital), seguint el guió que ja hem vist altres vegades en altres llocs: el règim denunciant un complot i titllant els opositors de terroristes i de mercenaris estrangers, les organitzacions opositores denunciant la sanguinària brutalitat dels cossos de seguretat i de l’exèrcit, la comunitat internacional temptejant el terreny i embrancant-se en una guerra propagandística entre els partidaris de la mà dura i els que hi són contraris per ser aliats del règim de Damasc, manifestacions de suport i de rebuig, més o menys espontànies o orquestrades, els serveis secrets treballant a tot gas, la censura informativa per part de l’Estat sirià i explosió i fragmentació informativa per part de l’oposició a través de les noves tecnologies de  comunicació globalitzada, l’oposició organitzant-se en un exèrcit improvisat i el règim augmentant el grau i les formes d’eliminar els opositors i d’atemorir la població en general mentre al mateix temps promet apertura (amnistia, reformes constitucionals, etc.), països i organismes internacionals proposant solucions intermediàries (corredors humanitaris, altos al foc, etc.)... I la població mundial, impotent, espectadora d’un nou escenari bàrbar.

En fi, l’estira i arronsa de sempre: un estat dictatorial caient en desgràcia i mirant de sobreviure encara que sigui a costa de massacrar la pròpia població, una canilla de països disposats a fer llenya de l’arbre a punt de caure, alguns escadussers però poderosos països amics fent mans i mànigues per salvaguardar al preu que sigui l’statu quo...  Els dramatis personae de l’actual reedició del vell drama de sempre són els que enumerem a continuació.

1. El règim sirià. Instaurat pel pare de l’actual president-autòcrata, Hafez al-Assad, mort l’any 2000 després de governar durant gairebé 30 anys (caracteritzats per la modernització del país, l’emancipació de la dona, el desenvolupament de les infraestructures, i també per la repressió sense pietat dels opositors). El règim està basat en la minoria religiosa dels alauites (o alawites): 12% dels 21 milions de sirians, i que són una branca dels musulmans xiïtes. Aquesta minoria té el control polític i domina les forces armades, sota la direcció de la família Assad. Existeix un partit únic: el Baas (Baaz o Baath) de doctrina laica, socialista i nacionalista àrab: Partit del Ressorgiment Àrab Socialista (partit que en el passat va tenir branques en diferents països d’Orient-Mitjà, com ara l’Irak). La població de Síria és àrab excepte un 10% de kurds (privats, bastants d’ells, de la nacionalitat siriana). Els cristians i drusos (una altra branca del xiisme) representen, respectivament, un 10 i 8% de la població i són considerats aliats del règim. El resta de la població, la majoria, doncs, és sunnita. Pel que fa a les ètnies, a banda dels kurds, hi ha també altres minories no-àrabs: assiris, armenis i turcs. També hi ha milers de refugiats palestins. El règim actual dura des de fa 42 anys. Síria ha estat tradicionalment acusada de preconitzar el terrorisme anti-israelià i per extensió anti-occidental. De fa molts anys el règim sirià és aliat de l’Iran (com ho havia estat de l’Iraq de Saddam Hussein). Les seves relacions amb els EUA i els seus aliats sempre han estat difícils. Amb els seus 13 serveis de seguretat diferents (comptant o sense comptar la Shabbiha, una mena de milícia parapolicial formada per partidaris del règim) es pot dir sense por que és un Estat súper policial. En la crisi actual, en principi, ha vetat l’entrada als periodistes estrangers, però consta que hi ha reporters occidentals informant in situ (de moment ja n’han mort tres, dos fa un parell o tres de dies). L’any 1982, un aixecament popular (amb probables similituds amb l’actual) a la ciutat de Hama va ser implacablement esclafat; es va parlar de 20.000 morts.

2. L’oposició. Imaginem que cada dia menys atomitzada. Com és natural, s’ha anat organitzant i hores d’ara compte amb una mena d’exèrcit: l’Exèrcit Sirià Lliure, constituït per voluntaris i per desertors de l’exèrcit regular. De moment l’oposició ha aconseguit el control d’alguns barris i ciutats. Un dels seus feus són les ciutats d’Homs i d’Hama(h), en el centre del país ja cap a la costa. Últimament la revolta s’ha estès també per la capital, Damasc, o la segona ciutat del país, Alep, on l’oposició controlaria alguns barris. Tot i la manca de recursos, l’enginy fa miracles i l’oposició aconsegueix comunicar-se entre ella fent servir Skype amb noms en clau. També han après a fer servir els mòbils dels morts: quan maten algú, agafen la seva targeta SIM o el seu document d’identitat per comprar una SIM nova (si la policia punxa el telèfon acaba anant a parar al cementiri). Facebook també està sent abundantment emprat. L’oposició reclamaria una zona d’exclusió aèria i sancions econòmiques que afectin el règim i no la població; aïllar políticament Al-Assad i aplicar i fer respectar un embargament d’armes (pel que fa al règim, s’entén). En principi, la idea d’una intervenció militar no té gaire suport, ja que un atac estranger, diuen, reforçaria el règim dins l’exèrcit. En canvi, una zona d’exclusió facilitaria les desercions. Segons es diu en un interessant article (val a dir que un pèl antic: el mes de juny de l’any passat) del periodista Toni Reig, tot i la fragmentació ètnico-religiosa del país, els opositors haurien evitat de caure en provocacions de caire comunitari, i l’oposició comptaria amb participació de totes les religions i ètnies (àrabs i kurds, sunnites, drusos, cristians i fins i tot alauites).

Pel que fa a la intenció d’ajudar militarment a l’oposició, cal tenir present les recents paraules del cap de l’Estat Major de l’exèrcit nord-americà, Martin Dempsey, qui deia en una entrevista a la cadena CNN que es tractava d’un escenari “molt difícil” i que armar l’oposició seria “prematur” perquè “cal identificar clarament per qui està formada”. Va justificar els seus dubtes dient que “hi ha informacions que apunten a una implicació d’Al-Qaida” en el moviment.

Resumint, l’oposició sembla comptar amb un suport cada dia més majoritari de la població (s’hauria passat fa ja temps el punt d’inflexió aquell en el que la repressió deixa d’atemorir i provoca la reacció de l’odi venjatiu), però no se li veu un cap visible amb credibilitat, no se li coneix prou cap programa polític mínimament articulat i no acaba de comptar amb cap suport decisiu i eficaç per part de la comunitat internacional.

3. La Lliga àrab. Constituïda per una colla de països, la majoria igualment dictatorials, però que segueixen els dictats de Washington. Tot fa pensar que molt probablement fan el paper de corretja de transmissió dels designis de la política exterior nord-americana. La seva primera intervenció en el conflicte va ser altament controvertida, puix que els observadors que va enviar per tal d’estudiar la situació en el terreny i mirar de crear les condicions per un retorn a la pau, va ser considerada un fracàs o en tot cas molt massa parcial a favor del règim, de qui va tendir a justificar l’actitud i les mesures preses (això es deuria a la participació destacada en la missió d’un general Sudanès, responsable en el seu dia de la repressió a Darfur...). Actualment la Lliga ha endurit molt el to i ha demanat que es faci una missió de pau conjunta amb l’ONU. Alguns dels seus països (Tunísia i Egipte) han retirat els seus ambaixadors. L’iraq li ha fet recentment un lleig a Síria, negant-se no la convidarà a la cimera anual de caps d’Estat àrabs, prevista per a finals del mes vinent a Bagdad. La lliga parla ja obertament d’ajudar materialment a l’oposició...

4. Els EUA i els seus aliats. Es debaten entre les ganes de tirar endavant l’enderrocament del règim i el càlcul del preu i risc d’una tal operació. És de suposar que estan sospesant la possible reacció de l’Iran (que és la seva principal bèstia negra) i l’impacte que tindria en tota la regió la desaparició d’un règim aconfessional, que malgrat tot ha practicat fins ara una política de relativa contenció respecte a almenys 3 problemes latents a la regió: l’enfrontament amb Israel; l’islamisme radical; la minoria kurda. Pel que fa al Líban, Estat sobre el que Síria ha exercit una poderosa influència, sinó tutela, la reacció dels seus aliats libis –Hezbolà- a una agressió a l’Estat sirià seria certament violenta i desestabilitzadora. A diferència d’Iraq o de Líbia els seus recursos naturals, petroli i gas, són modestos, el que tampoc invita massa a endegar una operació a gran escala. Per altra banda, la considerable potència que s’atribueix a l’exèrcit siri deu estar fent, així mateix, que s’ho pensin dues vegades abans d’embarcar-se en una acció “pacificadora”. L’escull que representa el veto de Rússia i Xina no fa més que complicar-ho, és clar.

5. Turquia. País que s’erigeix en el gran paraigua dels musulmans del pròxim orient. L’alternativa blanca a l’Iran (o a un Egipte sumit en la desorientació). País que exerceix un gran atractiu en gran part de la població musulmana de la regió, ja que combina islamisme, democràcia i puixança econòmica: en altres paraules, tradició i modernitat. Per tal de bastir aquesta imatge, hauria trencat les tradicionals bones relacions amb Israel (l’enemic hereditari, “genètic”, d’una majoria de musulmans. Se’l sospita de voler recrear una mena nou imperi otomà. Des del principi del conflicte ha acollit refugiats sirians. No fa gaire proposava de crear un corredor humanitari fins a les ciutats més afectades per la repressió de l’exèrcit, entre d’altres Homs. 

La cadira de rodes

Cada cop que veig una cadira de rodes recordo el que em va passar fa uns mesos... Sortint de veure Hot blood a la filmo (encara a l’ex-Aquitània, Avinguda Sarrià), una de gitanos de Nicholas Ray amb la Russell em vaig arribar, per solidaritat fraternal, al Royal, un local a tocar de la Plaça Reial on es balla Lindy hop (el ball de moda a Barcelona i arreu, el pare del swing i el fill del fox-trot, o una cosa així). A principis d'any havia fet un intent d’aprendre’n però amb resultats pràcticament nuls (com tot, demana molta pràctica, molta convicció, i jo vaig escàs de temps i de passió, què hi farem). Malgrat que sempre és una mica mortificant veure els altres fer el que tu ets incapaç de fer i quedar relegat al trist paper d’espectador, no va ser una estona del tot perduda. Vaig tenir el plaer de veure ballar una noia negra que tenia tota la gràcia, tota la lleugeresa elèctrica del món. Prima i fibrosa, àgil i gràcil, amb un vestit de quadres de colors suaus, elegant i alhora sexy. Semblava sortida dels anys 50, una perla salvada de la segregació racial del deep South. Li faltava potser l’opulència de les curves però tenia el nervi de la finor. Vaig pensar que Barcelona anava un pèl escassa d’aquella mena d’encant femení. 

Al cap d’una horeta vaig marxar, obrint-me pas, com a l’anada, per entre una massa compacta de jovent, majoritàriament estranger, que amb total desimboltura hedonista semblava haver-se apoderat de Barcelona i es disposava a exhaurir totes les seves possibilitats de xerinola, gastant i rebentant bitlleteres, neurones, cordes bucals, pulmons, globus oculars i fetge. La “barbàrie fashion”, ni més i menys; cada cop més universal: el món és un culebró, un plató de televisió o una cinematogràfica... “¿Cómo están usteeedeees? ¡Bieeeeeennnnnn!” Era la Mercè i estava en marxa un concert horripilant a l’esmentada plaça (marc arquitectònic, escenari urbanístic gairebé sempre incomparablement superior als actors i a les escenes que aquests hi despleguen). Dol constatar que CiU no ha aconseguit (ni se’ls hi deu haver passat pel cap, val a dir) reconduir la situació: pà i circ fins a l’apocalipsi... El correcte era marxar camí de l’estació de Drassanes i evitar així la multitud, però alguna mena de morbo, de magnetisme o de mimetisme, contagiat ja a l’anada, em va abocar a la marea humana i a l'incident. Qui sap, potser també hi va contribuir un reflex de seguretat: carrer Escudellers + Colom + Plaça del teatre = “¿Oye, tiene argo de guita pa darrme?” O la seva versió globalitzada, tant o més efectiva i enutjosa.

Caminava ja Rambles amunt, buscant la boca del Metro a Liceu. De sobte noto un trepig en el meu peu dret i veig, impotent, com la roda d’una cadira de minusvàlid (francament trobo que el mot paralític és molt menys ofensiu, però la progressia tindrà els seus elucubrats raonaments per aital preferència apel.lativa) m’hi acaba de passar per sobre. Més que el dolor em revolta, irrita, exaspera la injustícia patida i la inadvertència del culpable. La cadira s’atura un parell de metres més enllà; l’ocupant fa la gracieta d’avisar de la seva presència un amic que està d’esquenes inserint-li el mòbil entre les natges; està content. Tot plegat és massa per al meu sistema nerviós: inconsciència de l’atropellament del que ha estat actor i a sobre felicitat. 

No puc refrenar-me: etzibo una puntada de peu d’una contundència total, a cor què vols, al botó de la roda que pocs segons abans m’havia masegat el costat lateral del peu dret.  Reconec que és un acte deliberat, escollit: no puc parlar d'ofuscació del lliure albir, hi ha hagut elecció... No sé si se n’adona però també li deixo anar un indignat “No has d’anar trepitjant a la gent” amb veu tèrbola, fosca. El noi em contesta amb una mena de trist i sobtat aplom, entre l’automatisme i la sorpresa. Segur d'ell mateix però com consternat d'haver de donar explicacions; talment com algú que ha d’ensenyar cada tres per quatre la documentació a la policia: està en regla però sap que no hi pot fer res, el seu aspecte o la seva condició el fan sospitós o indesitjable. Es defensa cortès però fred, amb veu suau, absent, somiada, dient alguna cosa com que ja para compte. Incapaç de replicar res i avergonyit de mi mateix reprenc immediatament la marxa i entro en el metro. No l’havia agredit, és clar, però sí que d’alguna manera l’havia insultat: havia escomès el seu instrument de vida amb una violència inusitada; ni els surrealistes, en la seva sortida més esbojarrada, devien haver caigut tan baix... 

Era la Mercè, tothom s’ho passava bé i la majoria viuria una nit de disbauxa, i jo, fastiguejat i tens, sols sabia arremetre contra una cadira de rodes... No anàvem bé. Alhora que pensava aquestes coses anava prenent consciència de que el cop de peu havia estat brutal i de que molt seria que no m'hagués trencat res. Calculava que la cadira de rodes i el seu passatger formaven una massa compacta (una mica més d’un quart de metre cúbic) d’uns 100 kg. El plàstic del botó de la roda, el cuir de la sandàlia i el lleu desplaçament de la cadira (posem 2 mil.límetres) havien amortit, repercutit una mica el cop, però en conjunt era el peu, i concretament el dit gros, el que havia absorbit, encaixat l'impacte... Preferia esperar a ser a casa per treure’m la sandàlia i veure si tenia ensangonat el dit gros del peu esquerra (sempre he estat esquerrà de peu i, per a alguns menesters, també de mans) que és el que ha suportat la violència de la cosa. Constatava, amb un punt de divertida curiositat, que en menys de quinze dies m'havia fet mal a dos dits, d'una mà i d’un peu, ambdós del costat esquerra del cos; sempre havia tendit a fer-me mal al costat dret, i ara passava a l’altra banda: calia veure en això un canvi de paradigma, el pas a una nova conjunció planetària, un reviscolament del meu petrificat hemisferi dret? Ho volia creure. El trajecte en metro va ser curt i per tal l’angúnia, l’aprensió prèvies al moment de l'avaluació clínica, també.

A primera vista la cosa no semblava massa greu. El dit no estava inflat però sí envermellit, amb alguna foscor de sangtraït; la seva mobilitat semblava fora de perill. L’ungla, si bé no s’havia trencat, semblava haver viscut una hemorràgia interna de tots els colors amb un estrany predomini final del blanc (com lacat... o això va ser al cap d’uns dies, ara no ho recordo amb exactitud). Tenia ja l’ungla negra de la travessa pirinenca, però viva; la trompada, molt probablement, deixaria tota l’arrel morta i ennegrida per molts mesos... Vaig veure clarament que si havia d’anar al CAP m’hauria d’inventar que jugant a futbol vaig clavar el peu al pal de la porteria. 

Es dóna la circumstància de que el dia anterior a aquesta excelsa mostra de civisme ja havia tingut un aperitiu. Anava a la filmoteca, justíssim de temps (o m’ho semblava) i la barra del "torniquet" d’entrada es resistia a abaixar-se tot i haver fet compostar la targeta i haver-la recuperat; es tracta d’un breu bloqueig que dura mig segon: suficient per a desesperar un histèric, això sí. Sense una unça de paciència vaig fotre un cop de peu (com un karateka esbotzant una porta), amb la part central i tova d’aquest, a la barra per tal de que cedís ja, d’una punyetera vegada i així poder passar. Evidentment (o no), malgrat el cop furiós, no va cedir i vaig haver de saltar fet un basilisc i amb un renec assassí, davant la perplexitat esverada d’un matrimoni estranger i algun altre usuari. 

El bo és que a l’entrada de la boca del metro havia vist un guarda que alguna cosa devia sentir de la meva performance Bruce Lee. Un cop ja era a l’andana, m’esperava d’un moment a l’altre la seva aproximació amb la intenció de demanar-me explicacions. Va ser un company seu de l’altre accés a l’andana el que semblava haver-se fet càrrec de l’incident, ja que avançava cap a mi. Jo esperava, assegut i angoixat, l’escolament del temps que havia d’alliberar-me en forma de comboi. Però el guarda va arribar abans, i quan ja pensava que arribaria tard a la filmoteca havent de justificar-me... va passar de llarg; ni les càmeres, ni l’alarma pel soroll del cop, ni els comentaris dels testimonis havien donat cap fruit, afortunadament. El material havia demostrat la seva solidesa. El món és més resistent i tolerant del que sembla.

Fent balanç, i volent tranquil.litzar-me, vaig recapitular que només havia carregat contra objecte inanimats, no contra persones. Em vaig dir que no podia concloure que estigués  protagonitzant cap deriva vers la violència. Feia poc havia anat a veure King of kings, (també de Nicholas Ray) i m’havien caigut les llàgrimes cada cop que Jesús obria la boca en el Sermó de la Muntanya (val a dir que la Carmen Sevilla em recordava molt la Manuela R. i això em commovia melanconiosament): com es podia ser violent i alhora acollir, beure com aigua beneïda les paraules de Jesús? Alguna cosa no quadrava. Uns mesos més tard segueixo investigant. Ja avisaré si escateixo alguna explicació concloent. De moment, l'únic resultat visible és una ungla que ha retrocedit no sé quants mil.lenis en l'estadi evolutiu: l'ondulat i misèrrim despuntar d'una proto-ungla encara parcialment ennegrida. La natura és sàvia, però també lenta: la coixesa va durar pocs dies, però em jugo 20€ que abans d'un any no tinc un ungla normal... i després ens queixem de que res no dura i tot passa massa ràpid: foteses!

V de vendetta (IV i final)

Però per fortuna tot és mòbil, i més si té fonaments equivocats, falsos. Com tot allò humà, el sistema és imperfecte. La seva pròpia dinàmica de la fugida cap endavant, del sempre més i més, el porta necessàriament cap al seu col.lapse. L’ambició, la por, l’afany de control acaben disl.locant, entrebancant el seu funcionament.

Tinc la sensació que el capitalisme ha arribat a aquest punt d’inflexió: tot el que quedava fora de les muralles ara començarà de nou (tampoc serà el primer cop) a ocórrer a dins, intramuros. Si abans sols era feixisme per a la perifèria i els pobres, ara ho serà també per als de la “metròpoli” i per a les classes mitjanes. Si abans els seus partidaris (passius o voluntaris) en patien sols la violència mental, però no la física, ara la immensa majoria, tothom entrarà dins el sac: de la manipulació es passarà a la coerció, de la inducció i condicionament es passarà a la criminalització i a la repressió i persecució.

Per dir-ho d’alguna manera, bascularíem de l’univers de A brave New World (Aldous Huxley) a 1984 (George Orwell) o a Brazil  (film de Terry Gilliam, 1985). De l’hipnosi festiva i consumista passaríem al tètric estat policial i concentracionari. Mai ho havia deixat de ser, però ho era pels de fora; ara tornarà a ser-ho també per als de dins. La violència que era distant i “quirúrgica” tornarà a ser propera i truculenta (com sempre ho estat pels que l’han patida directament). Tornaríem al cor del sistema, al seu totalitarisme (cada vegada menys disfressat de democràcia) posat en marxa amb la Revolució Industrial.

Es reactivaria el concepte d’enemic (mai desaparegut): fantasmagòric, vague i llunyà, però també concret, pròxim, identificable. Es torna al maniqueisme més barroer; els “dolents” tornen al davant de l’escena. El somni de la unitat multicultural i de mercat es veuria com quelcom impossible, irreal, i per allò de la llei del pèndol, s’aniria cap a la polarització entre societats i dins de la mateixa societat. L’altri, apareixeria de nou ja no sols com a diferent, sinó com a rival, com a perill. La quimera d’un únic gran ordre internacional d’economia de Mercat i d’Estat de Dret s’hauria esberlat. La unió tan escatainada de tots els éssers humans a l’entorn d’uns pocs grans principis hauria fracassat estrepitosament, per la insuficiència i falsedat d’aquests mateixos grans principis (que des del cinisme – lúcid i interessat -  o des de la beneiteria s’insistiria en proclamar i invocar). No hi ha Mercat sense beneficis, i no hi ha beneficis sense esclaus (la seva principal matèria primera), aquesta és l’única i la pura veritat. La Democràcia, si la finalitat de la societat no és altra que l’enriquir-se i viure materialment cada cop millor, no pot ser altra cosa que una operació de cosmètica de la corrupció i dels atropellaments en cadena que es cometen per assolir aquests objectius. Si la finalitat no és ètica, el mitjà tampoc pot ser-ho. Es va dir que es volia (fingint o creient-ho de veritat, és igual, està barrejat) crear una Humanitat al voltant d’un ideal, d’uns valors, dels Drets de l’Home, etc. Molt maco, però en realitat no s’hauria fet altra cosa que projectar a la resta del món una determinada concepció del món i un determinat estil de vida (eurocèntric, occidental) amb l’absurda pretensió de que serien els únics vàlids i que naturalment tothom els adoptaria sense resistències. Paral.lelament a la invitació aquesta de sumar-se a l’estil de vida occidental, s’hauria seguit explotant tots els pobles, totes les regions altres. És com si t’invitessin a una festa muntada amb el que t’han tret i encara haguessis d’escoltar com t’alliçonen sobre la manera de fer festes. En aquestes condicions NO hi ha veritable integració. No hi ha igualtat de cap mena. El miratge s’ha esvaït, no era sincer o era erroni.

Una altra característica del “nou ordre mundial” (com deia el pare Bush...) no seria altra cosa que la creixent precarietat, la degradació de les condicions de vida per a la majoria de la població. Qualsevol idea, actitud, comportament tendeix, naturalment, al seu perfeccionament, és a dir, a esdevenir complet, a desplegar tota la seva potencialitat. Això és vàlid també per als errors: si l’acumulació de béns i riqueses és el motor de la societat, és normal que, tard o d’hora, es tendeixi al monopoli. El motiu és doble: per una banda la raresa dels béns, per parlar en termes econòmics; per l’altra, el fet que l’enriquiment sols té sentit com ostentació, per tant, en relació amb els que tenen menys i en tant que element de comparació amb aquests. Si els béns són limitats i l’afany de mostrar-se superior als altres és infinit, és evident que tard o d’hora la piràmide, que era més o menys isòsceles, s’aprima pels costats, s’eixampla per la base i s’estira cap amunt ( ja gairebé en una simple línia vertical, per moments discontínua...). La diferència de nivell d’ingressos entre els que guanyen més i els que guanyen menys no para de créixer i arriba a nivells inconcebibles. Amb tot això, les classes mitges tendeixen a desaparèixer, la massa explotada augmenta de nombre, i la classe, en canvi, dirigent es restringeix. Cada cop més gent torna a condicions de vida pre-industrial i uns pocs viuen en un marc i segons pautes de ciència ficció. Una majoria es resitua a l’any 1000 i uns pocs “escollits” fan una vida de l’any 3000, com qui diu... És aquesta, i no podia ser altra, la vertadera globalització.

El tercer factor que redefiniria el capitalisme reconvertit en la seva essència feixista, seria la guerra. La guerra té moltes virtuts per a la supervivència del sistema. Per una banda canalitza el descontentament. Desvia l’atenció dels vicis de funcionament del sistema. Elimina els països capaços de competir. Reactiva l’economia: producció d’armament i reconstrucció de les zones devastades. S’ha vist a bastament en els casos de l’Irak i de l’Afganistan. La guerra és la culminació natural del sistema: és la seva manera de sortir de la crisi. Un sistema que funciona amb la consigna del créixer indefinidament, exponencialment, amb el “no sabem on anem però sabem que serem els primers”, i que, com els taurons, no pot deixar de bellugar-se si no vol morir d’asfíxia, un sistema així no pot ni vol evitar la guerra com a desfogament i vàlvula de seguretat. És l’extremisme de la buidor i l’excés, del tot o res. Per tant, no és tant, que potser també, que el sistema falli en la seva bona marxa i que es caigui altre cop en la barbàrie de la guerra, com la seva reinvenció, el seu “rejoveniment” a través d’aquesta...

Bé, crec que ja he fet prou de profeta per avui. Esperem que m’equivoqui. Invito a qui en tingui ganes d’endinsar-se en le còmic que ha estat punt de partida, ha provocat aquesta reflexió en veu alta. He sabut per un nebot que fa uns anys se'n va fer la versió cinematogràfica. Estaria veure-la per poder comparar. Veure’m com queda, en la pantalla, en moviment, tot el ric desplegament del còmic. La força desconcertant, de la màscara de l’heroi, amb el seu fix somriure de diversió bonhomiosa i còmplice (que la víctima vegi el seu assassí sota aquesta aparença és tota una troballa magistral, pel que té d’inquietant i captivador), la firma de les seves malifetes (un cercle emmarcant un V lleugerament “xuclada”, amb les dues barres sinuosament còncaves); el lirisme i la profunditat del que conte l’heroi; la versemblança de l’ordre dictatorial en una societat moderna com l’anglesa...

En tot cas el temps dirà com evolucionen les coses. Veurem si els que intenten oposar-se a la deriva del sistema (entre ells els hackers d’Anonymous –que no debades han fet seva la màscara de V de vendetta-, els indignats, la gent de Wikileaks i altres) són capaços de no limitar-se a la crítica (certament imprescindible) i d’anar més enllà: fonamentant, bastint alternatives, nous modes d’entendre i organitzar l’existència.

Tal com diu l'heroi del còmic que ens ha inspirat i ocupat: "La anarquia tiene dos caras: la creadora y la destructora.” “En el clamor de la insurrección, es fácil olvidar el motivo por el que luchamos. (...) La anarquía debe abrazar el fragor de las bombas y el fuego... pero aún más la dulce música del amor.”

I encara que no aconseguíssim canviar prou les coses, hem de creure que la vida és més forta que la maldat i els errors humans, els de tots, i que per tant prevaldrà... no deixem caure l'esperança.

V de vendetta (III)

Per una altra banda, i en molt estreta relació amb l’anterior, el sistema dóna en tot moment proves, demostra en la seva concepció i funcionament una gran intel.ligència. Si abans hem vist que era el sentiment, en la persona del líder, el que ens feia humà l’ordre dominant, ara és la intel.ligència del conjunt la que suscita en nosaltres aquesta mateixa impressió, la que ens el fa igualment humà. L’error, el parany és el mateix: si és intel.ligent no pot ser dolent. Projecció, un cop més, per part de la majoria, de la salut moral i mental pròpies en uns dirigents degenerats. Resumint, la immensa majoria de la població NO veu el perill perquè veu humanitat en el sistema, sota la forma de sentiments i intel.ligència. Obliden que tant uns com l’altra formen part de l’humà, que són inextingibles i que per tant són també presents en tota malaltia. El mal mai és una simple caricatura; és molt més subtil i complex. Aquesta idea d’un poder humà, del caràcter humà del poder, ens fa baixar la guàrdia, ens tranquil.litza, i propicia l’autoengany, facilita l’entabanament. D’ella en fem, també, segons com i quan ens convé, una interessada i cínica coartada: “no són pas tan dolents”, “segur que fan tot el que poden”, ergo “no tinc perquè protestar, oposar-me i és millor que segueixi amb les meves ocupacions, que tinc molta feina”. Quants alemanys corrents no devien emprar aquest recurs mental durant el nazisme... No vulguem escapolir-nos: la responsabilitat és compartida, col.lectiva... en això radica gran part del problema. El propi interès es combina i confon amb l’autoengany consistent en creure’ns en un ordre just: ens emmotllem i deixem bressolar pel políticament correcte, i convertits en ciutadans ben pensants no fem altra cosa que recolzar i avalar un estat de coses absurd i criminal.

Oblidem (o volem oblidar o fingim de fer-ho) que el mal és igual d’enrevessat que nosaltres mateixos. No hi ha una diferència qualitativa entre nosaltres i els individus que es guien per l’anomalia mental, amb la que construeixen tot un sistema de pensament i de poder.

Escoltem un moment el líder de l’Anglaterra feixista de V de vendetta: “Mi nombre és Adam Susan. Yo soy el líder. (...) Soy un hombre como cualquier otro. Dirijo el país que amo en la selva que es el siglo veinte. Creo en la supervivencia, en el destino de la raza nórdica. Creo en el fascismo. O sí, soy fascista. ¿Y qué? Fascismo es... una palabra. Una palabra que perdió su sentido con la cháchara de los débiles y los traidores. Los romanos inventaron el fascismo. Un manojo de ramas atadas era su símbolo. Una rama puede romperse. Un manojo perdura. El fascismo... es la fuerza de la  unidad. Creo en la unidad, creo en la fuerza. Y si la fuerza, la unidad para alcanzar el objetivo, requiere uniformidad de pensamiento, palabra y obra, entonces que así sea. No quiero oír hablar de libertad. No quiero oír hablar de la libertad individual. Son lujos. Y yo no creo en los lujos. La guerra acabó con los lujos.” 

O el que es diu d’ell en un moment donat: “... Y en sus sueños íntimos anhela el abrazo de crueles máquinas, pero su amante no la es que parece y, sin dejar una nota, se irá.” “¿Merezco la libertad que a otros les niego? No. Permanezco dentro de mi jaula y no soy más que un sirviente. Yo, que soy amo de todo lo que veo. Veo desolación, veo cenizas, tengo tanto... tengo tan poco... No soy amado, lo sé. Ni en cuerpo ni en alma. Nunca ha conocido el suave susurro del carino (...) pero soy respetando, soy temido. Y eso es suficiente. (...) Ella me toca, y soy tocado por Dios, por el Destino. Todo lo que existe pasa por ella [la gran computadora]. La adoro. Soy su esclavo. No existe libertad más dulce. Mi amor, permaneceré siempre a tu lado, pasaré mi vida dentro de ti. Esperaré siempre a que seas tú la que hable y no te pediré  una pizca de afecto. Destino... Destino... te amo.”

I més endavant: "Pero... ¿por qué no siento nada por ellos? Aquí sólo estoy yo, ¿verdad? Desde que era niño sé que nadie es real. Sólo Dios y yo. Ni un grano de pus en el cuello del conductor, ni pieles apestosas, ni multitudes (...) Hablaba con Dios, y mis colegas se reían... Pero yo tenía razón: Dios era real, tomó cuerpo en una forma que yo podía amar. La primera vez que vi sus pantallas, sus suaves y firmes líneas... No como una mujer, con su extraño sudor y su vello corporal, sino algo frío, duro, sensual. Nos amamos, mi diosa y yo, pero entonces... ella me traicionó. Ahora o queda nada. Ahora estoy solo...

El líder pateix, busca l’amor i sols el troba en el poder: ens sona la tonada? Diria que sí...

Recapitulant una mica el dit fins ara, veiem que el sistema s’aguanta i es construeix sobre 3 pilars.

1. L’interès egoista dels individus que en treuen profit (o creuen treure’n). El sistema no faria millors als individus, ans al contrari, els deformaria, però donant satisfacció a la seva part més infantil, baixa i malaltissa, aquests hi quedarien atrapats i no podrien anar més enllà. Per dir-ho resumidament i de forma tipificada, el sistema es basaria en la intensificació i l’extensió dels 7 pecats capitals: ara uns ara uns altres, més uns que uns altres; però en tot cas, quant més amunt en la jerarquia, més predominaria, és sabut, el de la supèrbia. Les ments simples es recrearan en la disbauxa (alimentada i legitimada des del mateix sistema); les ments elaborades s’extasiaran amb el control i la dominació (enginyeria político-social, investigació biotecnològica, invenció nanotecnològica, etc.). Tothom trobarà el seu terreny per recórrer...Els pecats no serien accidents necessaris, inevitables de la condició humana: serien el mateix fonament de la societat (!).

2. L’adhesió per part de la massa al Poder constituït vindria de la natural inclinació humana a obeir i a creure en quelcom superior. L’ésser humà prefereix ser manat a ser lliure. El Poder, però, per tal de ser reconegut i respectat com a tal, hauria d’aparèixer com quelcom tan diví com humà: hauria de tenir el caràcter sagrat de lo diví, i la proximitat tangible i personal d’allò humà. L’individu necessita sentit, i el trobaria en l’amor i la temença d’una força igual a la d’ell però elevada a l’enèsima potència. Estem en terreny de la mitificació... El caràcter humà del Poder (els sentiments i la intel.ligència que hem vist abans) permetria la identificació amb el Poder (que l’individu  viuria doncs com una projecció de la pròpia persona); el caràcter totalitari d’aquest asseguraria la submissió. Finalment, no hauríem mai sortit de l’Imperi Romà...

3. La manipulació. El sistema estaria constantment legitimant-se a base de falsejar, tergiversar, adulterar, censurar, ocultar dades, informació, coneixements. Sols es publicitarien, estudiarien, reproduirien, premiarien  aquells discursos que presentarien com a necessària i bona l’opció existent. L’adoctrinament, és clar, seria més o menys subliminal; la imposició del pensament únic es faria de forma més o menys sibil.lina: es continuaria parlant de llibertat, però seria la llibertat dels rics; es parlaria de democràcia, però seria la tirania de la majoria; s’invocaria la justícia,  però seria per disculpar l’arbitrarietat dels poderosos i per perseguir l’equitat dels justos; la realitat s’equipararia a la Veritat, que deixaria de ser quelcom diferent i superior a aquella... En l’autoafirmació permanent, tota discrepància, veu crítica quedaria relegada a anècdota, titllada d’antisistema, taxada d’envejosa, ressentida, irresponsable, insolidària, perillosa, “poc científica”... L’opció dominant agafaria carta de naturalesa, carta de ciutadania, que es diu, i es presentaria com l’única possible, i per tant com a necessària. Es podria dir tot el que volgués, d’acord, però ja sabem que seria inútil, ja que quedaria ofegat, anul.lat en tot el devessall del que es diu i s’escriu, o bé el sistema ho desactivaria fent-ne una moda, una “forma” que oblidaria l’acció i el fons de la cosa. Per altra banda, encara que fos d’una manera més indirecta i inadvertida, la por al tabú seguiria amb la mateixa força de sempre. Operant per reduccionisme, la realitat social concreta del moment present acabaria sent l’única concebible, la sola imaginable... Tota la potencialitat de la vida i l’esperit quedarien reduïdes a una forma esquifida i inepta d’entendre i viure l’existència.  

V de vendetta (II)

Per a mi V de Vendetta ve a ser una mena d’eco, una mena de referendament (teòric, artístic) de velles idees, d’antigues hipòtesis meves sobre el caràcter feixista de la nostra època. Ja fa anys em vaig aventurar a pensar que el capitalisme era simplement un feixisme a llarg termini. El que el feixisme històric volia aconseguir en pocs lustres, el capitalisme es proposava aconseguir-ho en un període de temps més llarg. El capitalisme no seria doncs altra cosa que un feixisme “dilatat” en el temps: una mateixa cursa en nom i cap a la demència però amb un tempo diferent, més pausat (i per tant amb més garanties d’èxit, també). Aquesta diferent velocitat vindria donada i alhora donaria peu a uns mitjans diferents. 

Si el feixisme “clàssic” utilitzava preferentment la política, el capitalisme, molt més hàbil, empraria, bàsicament l’economia. Allà on el feixisme usava la força de la violència, el capitalisme, en un primer moment, faria ús de la violència del Mercat. L’objectiu, el punt d’arribada seria el mateix, però: la fantàstica acumulació d’energia al servei del somni delirant d’uns pocs. És cert que el nazisme ja era industrial i esclavista, però arrossegava encara la rèmora del romanticisme guerrer. El capitalisme estaria sent molt més pragmàtic... no debades és un invent essencialment anglosaxó. Sigui com sigui, deixant de banda els matisos, estaríem al davant d’una mateixa història de domini, d’esclavatge, d’abús, d’atropellament, de racisme, de manipulació, d’engany, però amb mètodes i ritmes diferents. La grolleria precipitada hauria donat pas a una sofisticació i planificació més acurades i maquiavèl·liques.

Finalment, el que va perdre al feixisme històric va ser la seva acceleració, fruit, d’alguna manera, de la seva sinceritat: vull?, doncs puc, ho intento. El capitalisme seria molt més sibil.lí, indirecte en els mitjans, però en els resultats. Es val, com el vell feixisme, del desig, en el pathos de l’home modern, àvid i desesperat, però canalitza aquest desig, afany cap a la transformació tecnològica del món, no cap a la seva possessió i domini superficial, nominal, simbòlic, aparent... L’antic feixisme ja sabia que calia introduir-se en les consciències individuals per tal d’aconseguir uns plena submissió (i per això existia un Ministeri de Propaganda, amb un Goebbels al capdavant), però estava encara molt massa llastat pel dualisme maniqueu, pel reflex tribal, ètnic. 

 

La qüestió és fer participar a la gent en la seva pròpia explotació, en l’autoexplotació. La vida deixa de ser una finalitat en si mateixa per passar a ser el mitjà d’una persecució. La gent és només un recurs que cal explotar per tal d’assolir una fita cada cop més gran, cada cop més difícil: un horitzó que no deixa mai de ser un horitzó. La industrialització a marxes forçades substitueix la guerra com a modalitat principal d’enrolament massiu; la ciència desbanca definitivament la religió com a credo col.lectiu. Des de l’histerisme maltusià, el pànic economicista, el fanatisme darwinià s'aconsegueix crear un univers mental de submissió, de terror, d’obediència cega. L'  espantall de la necessitat permetrà el xantatge de la por, que, escampat i multiplicat fins al paroxisme, obté el que cap altre mitjà podria assolir: el sotmetiment consentit i participatiu de la immensa majoria. 

Aquesta dimensió totalitzadora, que ja es donava en el feixisme “clàssic” (pensem sobretot en el seu màxim exponent, el nazisme), aniria vehiculada, acompanyada de tres condicions que V de vendetta reflecteix perfectament respecte a la societat de ficció que descriu, que seria alhora, en darrera instància, també la nostra, la real, l’actual. Per una banda la jerarquització: no tothom és oprimit, explotat de la mateix manera i en el mateix grau: hi ha diferents nivells de privilegi. La segona és la naturalitat amb la que ho viu molta gent que en treu, mentre va bé, un profit psicològic i material molt considerable. La tercera seria el caràcter malgrat tot humà i la intel.ligència (que reforça aquest caràcter) del sistema i de la seva cúpula dirigent.

La primera condició, la de la jerarquia, assegura la lleialtat. És la cadena de la “complicitat sense amistat” que descriu La Boétie, l’amic filòsof de Montaigne. Els de baix vigilen els de dalt (per veure si no fan una passa en fals i els poden substituir), i els de dalt fan lo propi amb els que tenen més amunt. És el regne de la vigilància universal, un Big Brother disseminat i atomitzat en el conjunt de la població. Una fidelitat basada, més que mai, en la por: la interiorització de l’autocensura, de la repressió portades a la perfecció; però també en la complaença vanitosa, en la satisfacció egòlatra de dominar els de sota: per una petita porció de poder hom renunciaria al poder, infinitament més gran, de disposar de la pròpia vida i persona. Un es recrea en la il.lusió de ser un escollit, un afavorit, quan en realitat sols és un miserable engranatge de la descomunal maquinària. Si sumem a això les diverses i variades compensacions i recompenses materials segons l’escalafó, veiem que solidesa de la subjecció de l’individu al sistema és d'una consistència difícilment trencable.

La segona condició consisteix en aquesta capacitat que té l’ésser humà d’acostumar-se, de donar per natural, normal, el que és patològic. El que és una opció (política, ideològica, cultural) entre d’altres, pel simple fet de triomfar en un moment donat, és presentada, es presenta a si mateixa com a necessària en sentit filosòfic: la realitat no pot ser altrament que de la manera que ella encarna. El curs del temps i la repetició insistent del mite fundacional (que recalca el caràcter inevitable de la forma, de l’organització social en la que hom es troba, viu) no faran més que reforçar aquesta “naturalitat necessària”. El “real” anirà agafant la pàtina, la densitat, la “textura”, la familiaritat de les coses que “sempre han  estat així”, que no poden ser altrament... i que, comptat i debatut, i per mor de sentimentalisme, tampoc no volem que canviïn. La monstruositat, gràcies al rentat de cervell i a la quotidianitat esdevindrà quelcom banal, trivial. Tindrà ja carta de naturalesa, de ciutadania, que es diu: per reduccionisme, per ofuscació, de la potencialitat immensa de la vida i de l'esperit s'haurà passat a una representació i concreció de la realitat completament esquifides i degradades. I tanmateix, el sentiment generalitzat serà el de que "les coses o no poden ser altrament o serien necessàriament pitjors. Davant d’aquests disjuntiva em quedo amb el que ja tinc"...

La tercera condició és un dels grans encerts, dels tocs genials de V de vendetta. És una condició doble. Per una banda ens mostra un líder amb sentiments: el Poder és humà... i per tant com nosaltres, i per tant igualment bo. La qualitat humana dels poderosos, natural i inevitable, pot ser perfectament utilitzada pel mateix poder per tal d’aparèixer sota la semblança de la igualtat: si té sentiments, és com jo, també pateix i necessita i mereix la meva ajuda. En V de vendetta, aquesta faceta fràgil, dubitativa del líder sols és patent per al lector (i, lleument, per als col.laboradors immediats del líder). Rau el dubte aquí, queda en l’aire l’interrogant de quin és el grau d’humanitat (en contraposició a certesa científica, per exemple) que ha de revestir el poder per tal d’aconseguir un màxim reconeixement i recolzament. L’etern debat entre persona i màquina, entre humanitat i perfecció. Volem els dos alhora (la identificació amb un i el poder que dóna l’altre), però encara no existeix l’òptima combinació. Paciència: la biotecnologia i la robòtica hi estan treballant dia i nit.

V de vendetta (I)

Fa poc un bon amic em va parlar d’un guionista de còmic dient-ne meravelles: un tal deixar Alan Moore. S’estava llegint, amb fruïció i profit, una obra seva al voltant de Jack the Ripper/Jack l’Esbudellador. Per tal d’introduir-me al dit guionista, em va deixar un dels seus còmics: BATMAN La broma asesina (amb il.lustracions de Brian Bolland). El vaig trobar prou bo, molt cuidat en el dibuix i en la composició. Em recordava de forma molt directa la pel.lícula Batman dels anys 80, amb un extraordinari Jack Nicholson en el paper de “Joker”: una mena de pallasso assassí amb el rostre pintat en un permanent somriure.

A la biblioteca de Gràcia, on vaig a aprovisionar-me de dvds i de còmics (de llibres en principi ja en tinc prou a casa), vaig topar un cop més amb V de Vendetta, sabent ara que era considerada l’obra mestra d’Alan Moore. Aquest cop no m’ho vaig pensar i me’l vaig endur prestat.

És un còmic relativament dens, llarg, i per tant em durar uns quants dies. Va ser una companyia d’aquelles que alimenten, que et donen substància: un diàleg seriós, adult. Un goig per la intel.ligència, que sovint ha de tractar i acontentar-se amb coses menors (i més que rebre ha de posar...). Dit això, el món del còmic, curiosament, escapa bastant a la consideració que acabo de fer. Estic gratament sorprès del nivell intel.lectual i artístic amb el que m’estic trobant; és més, estic admirat i ple de gratitud. Fa temps que em roda pel cap confeccionar una llista amb tot lo bo, en còmic, que he llegit aquests darrers mesos: una manera de retre un homenatge i de, tal vegada, animar algú altre a treure el nas en un o l’altre dels títols. Crec que ho acabaré fent, però avui vull centrar-me en un únic títol: V de vendetta. Ho faig avui, també, perquè fa ja un parell de dies que s’ha acabat el termini (molt generós: 30 dies) del préstec i vull tenir-lo a mà per escriure això abans de tornar-lo.

La presentació de l’obra, en forma de pròleg i d’epíleg, escrits pels seus realitzadors, l’esmentat Alan Moore i el dibuixant David Lloyd, ens assabenten bastant de tota la peripècia, del trencament que suposa aquest treball en l’evolució del còmic i el més interessant per a mi, el rerefons mental que el va inspirar: la hipòtesi de l’adveniment d’un estat feixista al Regne Unit en els anys 90. S’ha de dir que l’obra va ser escrita a principis dels 80, en plena ofensiva thatcheriana, amb tot el que va comportar, tan a nivell simbòlic com pràctic. Els autors van voler, a partir d’aquest estat de coses en procés de mutació i degradació, fer un exercici d’història ficció a priori. L’Alan Moore arriba a dir, en un moment donat, que creia que caldria una guerra nuclear per portar el seu país a la instauració d’un règim feixista (i és així com ho presenta en l’obra), deixant entendre que la realitat ha superat la ficció: no cal cap guerra nuclear per arribar al feixisme. La pilota, la pregunta, el dubte està llençat. Vivim o no una època feixista? Com és, com seria el feixisme actualitzat? V de vendetta no té la pretensió explícita de contestar aquestes preguntes, però sí que es mou en el terreny del versemblant. Per això és de lectura recomanable, gairebé obligada. Una lectura indubtablement inquietant.

Evidentment no explicaré la història, per no malmetre l’al.licient, el suspens de qui vulgui llegir-la. Em limitaré a donar quatre pinzellades sobre l’obra i seguidament m’esplaiaré una mica sobre el que em suggereix, sobre el que crec qui hi ha de forma subjacent.

Per una banda hi ha el guió, per moments d’un gran nivell intel.lectual, i potser també literari. La narració, de desenvolupament lògic i convencional, està tothora ritmada pel flash-back, per la digressió onírica, per la sentència poètica (en forma de versos o lletres de cançons), tan admonitòria com críptica. El conjunt és enormement suggestiu. 

Pel que fa al dibuix, és molt anys 40-60 (es diria directament sortit de la factoria Marvel), no particularment atractiu, als meus ulls, però sí solvent, potser pel seu mateix realisme. Ni exageracions ni edulcoracions excessives. És cert que molts dels personatges tenen un no sé què de maniquís trets d’un aparador de fa 50 anys, però no hi fa res. El gest, la ganyota, l’expressió són reals, calcats de la vida, i això dóna una força indiscutible a la història. L’acoloriment també sobta bastant: colors "lleigs", sinistres, “sintètics”, híbrids: tonalitats fúcsies, grocs translúcids, verds i blaus elèctrics, marrons i ocres depriments ... una estètica bastant d’aerosol i de neó amb predomini de l'ombra, de la foscor o de la llum artificial. El que marca la pauta és el traçat, el marcat, en negre, de les formes, dels contorns, dels volums. El conjunt d’ambdues coses dóna una certa aspror, duresa, sordidesa (tal com pot i sol ser el paisatge urbà modern) a la imatge, però de seguida te’n adones que aquesta opció il.lustrativa escollida era la bona, ja que va com un guant a la història que se’ns conta. Tal vegada sols el cru realisme té la virtut d’anar acompanyat de la dolçor, del reconfort, l’adhesió a les coses conegudes, familiars, estimades. És el nostre món aquell que se’ns presenta; és la nostra derrota la que se’ns pinta: no podem mirar a una altra banda; no hi ha distància ni desviació possible.

L’acció se situa en una modernitat perfectament recognoscible, molt impregnada d’una percepció i definició molt anys 80 de la realitat (cosa segurament inevitable, atès que l’obra es va fer a principis d’aquella dècada, i que no té la major importància: és creïble, i punt). La intriga, el suspens està servit de la primera pàgina fins a la darrera. És la història d’un combat entre un home i tot un sistema, entre un terrorista i un Estat totalitari: la història d’una venjança amb voluntat salvadora. No diré com acabava, i de fet tampoc queda clar. La qüestió és que hi ha un misteri i que aquest és magistralment dosificat. Hi ha quelcom viu, important, emotiu en aquesta lluita. El lector hi participa, s’hi sent màximament involucrat. Això passa amb qualsevol història ben explicada; és el cas. El que li dóna, segurament, un plus, és que per moments és molt la nostra pròpia història, la nostra pròpia vida, el nostre propi món. És el nostre Occident el que ens estan descrivint. La distància de la ficció es perd: ens sentim involucrats. La tristesa elegíaca, la pena commovedora que travessa i amara les pàgines de V de vendetta s’apodera de nosaltres: estant parlant de nosaltres, de tot el que era o hauria pogut ser i de com s’ha torçat sempre el destí col.lectiu, i per extensió i rebot, també el personal. La intriga, el costat thriller batega en tot moment, però l’aire general i les digressions en històries personals són de profunda recança, de fatalitat dramàtica: de món, de passat irremeiablement perduts. Es vol redreçar un tort, però la innocència sembla ja definitivament perduda, sols viva en els versos que va desgranant l’heroi.

El gran mèrit de V de vendetta és fer creïble el feixisme, donar-li cara humana, fer-lo banal, comprensible. També aquest es presenta com un ordre per al bé comú. També aquest s’ocupa de distreure i donar feina a la gent; també aquest té l’aparença de la normalitat, de la vida “tal qual”; també aquest ha creat una rutina de penes i alegries, de premis i càstigs; també aquest s’ha creat el seu sentit, la seva moral. 

Aquesta dimensió, la del retrat ideològic, antropològic, filosòfic de tota una societat, ens crida potser encara més l’atenció, però no s’ha de menystenir en absolut el vessant psicològic, emotiu esmentat, ja que  aquest serveix de vehicle al primer i li dóna la credibilitat del viscut. Estem davant d’una crítica d’un món, que de tan semblant al real, el prenem com a tal.

Victor Serge, l'insurrecte (III i final)

No m’allargaré gaire més sobre tan insigne compatriota de l’ànima. Li va tocar una època difícil (quina no ho és?). Va assistir a infinitat de desastres, començant pel tràgic esquinçament del seu món algerià, món que l’havia vist néixer i créixer i que uns i altres van convertir en un infern (en plena guerra va dir allò de que entre "certa" justícia i la seva mare, es quedava amb la seva mare, a qui adorava, sent com era, orfe de pare). Va viure amb convicció la lluita contra l’ocupant nazi (escrivint al diari clandestí Combat), però ja llavors era un home dret i fet i sabia que també l’esquerra havia traït la llibertat. Sabia que el seu Calígula no era sols el malson, el paradigma del dèspota nazi-feixista, sinó el monstre que tots portem a dins, també i sobretot els que guiats per la sensibilitat extrema desafien la humanitat: la seva pròpia, i per tant la de tots.

Va comprendre també com ningú que la vida és un valor igual o superior a la justícia, i que per tant qui vol la segona ha d’estar disposat a sacrificar la primera. Els terroristes de Les Justes saben que el preu d’eliminar un enemic no pot ser altre, en el fons, que la pròpia mort; el dret d’assassinat es paga amb l’entrega de la pròpia vida. Vida per vida. Hom paga el seu ideal amb el preu més alt: la pròpia existència. En aquest drama camusià (inspirat en una obra de Dostoiewski, Els dimonis) hom hi podria veure una justificació –a posteriori- del fenomen del terrorisme suïcida dels nostres dies. Creiem que no seria exacte: els suïcides dels que ens parla Camus, reconeixen la humanitat i el valor de la vida de la seva víctima, cosa que no ens queda gaire clar que facin els fanàtics que s’immolen mentalment teledirigits.

Ens arriba la notícia, via els Diaris íntims de l'escriptor txec Jan Zabrana, de que en Camus va ser tal vegada assassinat pel KGB. El que va ser un accident de cotxe que li va segar la vida als 47 anys, no hauria estat més que un atemptat per fer callar d’una vegada la seva veu crítica amb una Unió Soviètica i la seva sistemàtica conculcació del dret a discrepar i a disposar d’un mateix.

http://elpais.com/diario/2011/11/05/opinion/1320447611_850215.html 

“Solidaire ou solitaire”?, com va escriure, sense que quedi clar si era una cosa o l'altra, respecte a un dels seus personatges (Jonas ou l'artiste au travail, a L´Exil et le Royaume). Eres les dues coses alhora, amic, prou que ho vas experimentar en vida. La meva més profunda gratitud.

No volent allargar-me massa, em limitaré ara i avui a enumerar els altres companys de Camus, els altres homes que poso al seu costat (sense demanar-li permís ni parer, ho sento).

Friedrich Nietzsche: buscador i cultivador de la veritat i la seva bellesa fins al sacrifici de la pròpia salut mental.

Jack London: l’aventurer per excel.lència, capaç de retratar la humanitat en la seva lluita amb els elements naturals i amb ella mateixa.

George Orwell:  algú que va renegar dels seus orígens i va seguir la crida a l’autenticitat. Enemic de la falsa emancipació, magistralment descrita a Animal farm, i profeta de l’horror cap al que es dirigia la Humanitat, 1984.

Artur London: el compromès i generós intel.lectual que ve a lluitar a casa nostra com a brigadista internacional, i que de retorn al seu país, Txecoslovàquia, és reprimit i purgat pel govern titella de Moscou. El seu llibre L’Aveu, del que Costa Gavras faria una pel.lícula l’any 70, amb guió del recentment desaparegut Jorge Semprún, supervivent de Buchenwald, amb l’Yves Montand de protagonista (pel.lícula que algun dia veurem), fa una descripció del seu calvari estalinista, com  pots cop s’ha fet, de tan acurada, intel.ligent i corprenedora que arriba a ser.

Arthur Koestler: el periodista i novel.lista que retrata amb fidelitat i amb sensibilitat tota la dramàtica dificultat d’una època que va creure que podia tocar el cel. El zero i l’infinit, com L’Aveu de London, narra l’immensa, l’abominable injustícia que es va abatre, de la mà d’Stalin, sobre els millors. És tota l’Europa convulsionada dels anys 30 i 40 la que passa pel filtre de la seva mirada i escriptura. La Guerra civil espanyola (on va ser fet presoner, concretament a Màlaga, i va estar a punt de ser executat), la fugida del nazisme, l’exili, l’esmentada persecució comunista... Amb La Torre d’Ezra ens parla també de l’incipient naixement de l’Estat d’Israel a través d’un kibbutz (i les tensions polítiques, culturals que ja es viuen, també violentament, en aquells anys). Amb la seva dona va crear el grup Exit: una invitació a marxar del món per la pròpia voluntat. A tenir en compte.

Primo Levi i la seva trilogia sobre els camps d’extermini. Si això és un home és tant una descripció com un advertiment. No podent superar el sentiment de culpa d’haver sobreviscut, i no tenint gens clar que la humanitat hagués après res, ja gran, amb més de 80 anys, es va suïcidar. Ho respectem, i tant.

Joseph Kessel: un altre aventurer i narrador sense parió. Aviador, gran viatger, un Hemingway però en molt millor. Va ser arreu, a l’Àfrica on ens parla de l’amor d’una nena per un lleó, Le Lion; a l’Àsia amb les tribus afganes, Les Cavaliers, a la Rússia revolucionària, La Steppe rouge... L’Armée des ombres explica la seva experiència en la Resistència francesa. Com no podia ser altrament, va ser testimoni de la Guerra civil espanyola. Recentment vaig llegir una breu novel.la seva sobre els fets del 6 d’octubre; això me l’ha fet encara més proper.

La llista continua amb un Pier Paolo Passolini (amb els assaigs, declaracions, films, com Salò o els 120 dies de Sodoma, motiu, potser, del seu assassinat), amb un jove André Malraux, amb els seus clars i obscurs, però que va venir a ajudar la República (experiència que va reflectir en una novel.la, L'Espoir i en un film amb el mateix títol), amb un Saint-Exupéry (que des de la fe lluitava pels mateixos ideals), amb un Pierre Drieu la Rochelle (tal vegada un adversari ideològic, però amb la mateixa passió per l’alliberament humà, com es veu, a La Comédie de Charleroi i a Feu follet), amb un John Lennon (de qui darrerament s'ha dit que hauria víctima d’un complot del FBI)... I amb altres que ara no recordo, o que simplement no conec, per ignorància, però que hi eren i hi són.

Sí, jo m’emmirallava en aquests homes. El seu exemple m’ha guiat, m’ha esperonat sempre. Potser massa, ja que per seguir-los, per ser com ells cal ser com ells, cal un tremp rar, una força vital i moral extraordinàries que no han estat pas les meves. Més d’un cop hauré forçat la meva natura a ser molt millor del que era, a fer molt més del que podia, però aquesta és una altra història. Tal vegada la millor, sinó l’única, manera que tinc d’apropar-m’hi és deixant que la seva influència no desaparegui del tot en mi, intentant imaginar què haurien pensat, dit o fet en les situacions i les circumstàncies actuals, les meves, les nostres. El món ha canviat, però el combat segueix sent el mateix; la dificultat humana és la mateixa de sempre; els paranys i febleses són els de sempre, però la salvació i la bellesa també són les mateixes. Saber que ells es van enfrontar a les primeres en nom de les segones i que van aconseguir algunes victòries, és un regal i un dels millors estímuls que ens podem donar. Aprofitem-lo.

Finalment, el millor acte d’homenatge que se’ls hi pot fer-los és saber identificar en els nostres dies els seus continuadors, el mateix tipus humà fent la mateixa lluita, portant aquella mateixa flama alliberadora, aquella mateixa veu de veritat i llibertat. Potser no són tan vistosos, potser no corresponen exactament a la modalitat de revolucionari-escriptor que ens hem fet amb, a través d’ells, però hi són, no poden faltar. Com sempre, són pocs i amb una tasca immensa, incommensurable. La nostra ajuda, ni que sigui en forma de reconeixement, els hi serà certament útil; no l’escatimem.

Déu potser ja ens té salvats i no cal lluita ni creació per accedir a l’amor, a la veritat, a la pau, però si ens donada també la capacitat d’indignar-nos, de rebel.lar-nos i de crear bellesa, potser tenim també el dret i el deure de seguir el nostre impuls purament humà i terrenal. Després de tot, potser sí que es té també dret al paradís terrenal, i per tant el dret a la revolució.