Anatomia d'un moment històric (XLI i final)

El seu desig (el desig de l'altre) sempre serà un obstacle al meu; la seva ubicació geogràfica, diversa; el color de la seva pell, diferent... Per molt que es vulgui homogeneïtzar, l’ésser humà sempre presentarà diferències relatives invencibles; sempre hi haurà el jo en una lluita generalitzada de jos. Els conflictes i les guerres seran els mateixos que ara... La solució, doncs, no passa, no pot passar per una quimèrica voluntat de superar la diferència, sinó d’acceptar-la com el que és: una possibilitat més, un matís més, una riquesa més.

Si no aprenem aquesta lliçó, senzilla però tot i així exigent, molt em temo que estem globalment (!) perduts, no ens en sortirem. Sóc dels que creuen que la millor manera, sinó l’única, d’acceptar la diferència és la via que obra la fe religiosa, però això ja és tot un altre tema que no voldria abordar ara aquí. No sé si són figues d'un altre paner, però, ara per ara, amb deixar-ho simplement assenyalat em quedo prou tranquil i satisfet.

Em sembla que amb aquesta darrera consideració arribo, per fi i de veres, al final. Potser és incórrer en un excés de petulant solemnitat dir que es tracta del meu “testament” polític, però, modèstia apart, haig de dir que en tot cas s’hi assembla bastant. El preu personal, existencial que he hagut de pagar (i de tota manera molt menor al de molts) per haver, per arribar a pensar tot el que he dit és prou alt com per donar-me dret, sinó a una cosa tan crítica i discutible com és la credibilitat, sí, potser, a una mínima atenció i, per part meva, a aquesta gravetat de to final. He dit i aquí queda... Qui sap quan o si mai tornaré a parlar d’aquest tema de forma tan extensa. Haig d'admetre que un relatiu esgotament em fa esperar, desitjar que mai més (per ser, també, innecessari... o inútil).

Aprofito l'avinentesa i em permeto aquí una breu consideració sobre el sofriment. Sempre m'he fet la pregunta de si ens fa millors o pitjors. Diria que no queda clar, que hi ha de tot, en tots els graus i combinacions possibles. En qualsevol cas, el que és inqüestionable és que tot ha de tenir un límit, que el sofriment existeix, també, per a ser superat, que no ha de durar indefinidament. El patiment forma part de la vida, però cal, per a ser complets, conèixer altres coses. No sé si el poble català, amb el seu patiment secular, s'ha fet millor o pitjor, més savi o menys, ni, per tant, quina nivell de credibilitat en el nostre judici ens podem atorgar els que formem part d'aquest poble. El que sí sé és que tenim dret a creure en nosaltres mateixos. Noexigim ni necessitem que tothom ens estimi, però sí estimar-nos a nosaltres mateixos, i a tal fi necessitem unes mínimes condicions, que són la llibertat, i la dignitat que proporciona aquesta.  

Dit això darrer, cedeixo gustosament la paraula i l'acció als més joves, als més preparats, i als que tenen descendència: el futur els importa, incumbeix i afecta més que a mi. L'edat, l'experiència són potser un grau, un avantatge alhora de jutjar la realitat, però sovint també comporten encarcaraments, fixacions mentals... Passo, doncs, el relleu als que segueixen. Molta sort.

Anatomia d'un moment històric (XL)

L’elecció de la posició de cadascú en relació al conflicte que ens ocupa és prèvia i no serà un escrit com el meu el que modificarà el conseqüent arrenglament, però dur el conflicte cap al terreny de la reflexió em sembla la necessària i la millor manera d’enfocar-lo. La passió ha d’anar acompanyada i guiada per la racionalitat, ja que sols la raó compta, comporta, gràcies a l’objectivitat, la possibilitat d’incorporar l’alteritat en la pròpia concepció de la realitat. Només la racionalitat pot propiciar la introducció de l’ètica en la confrontació (l’espiritualitat també assegurar això, i millor, però aquesta, a diferència de la racionalitat, no és exigible a ningú). La passió és, per definició, maximalista; la racionalitat, encara que imperfectament, tendeix a la generositat de l’equanimitat. És el camí, l’únic.

Aquí, com en tantes altres coses, la influència familiar és bastant determinant. Costa molt sortir del solc traçat pels pares, avis, etc. Hom és la suma, el producte d’una vasta sèrie d’influències. Amb tot, hom ha de donar-se el dret i la llibertat de jutjar per ell mateix i, si s’escau, discrepar de l’opinió, de la valoració de la realitat que ha rebut, que ha “heretat” de la família, del passat (de l’escola, de la universitat, etc. S’ha de sentir igualment lliure respecte a les influències, diguem-ne, “laterals”: amics, dones, coneguts... Hom ha de fer l’esforç, en el debat que ens ocupa i en qualsevol altre, de pensar per ell mateix. En part ja es fa de forma natural, inconscient, però mai amb prou radicalitat, profunditat.

La mandra, és a dir, l'elecció del camí més fàcil, té igualment, aquí, els seus perills, que són, com sol ser el cas, grossos. Però hi ha d’altres influències igualment pernicioses apart -o al costat- de la peresa, com són la por, l’interès egoista, el complex de superioritat o d'inferioritat, la megalomania... La raó pot ser insuficient per combatre’ls, però almenys, i això sí que està al seu abast, ens els pot fer veure en tota llur capacitat i efecte d’autoengany.

Per descomptat que no sé pas com acabarà tot això; vull creure que bé. O potser no. Podria ser que el catalanisme no tingués prou força, prou capacitat de canviar les coses. Potser quedarà reduït, un cop més al dret de dir, no de fer, o potser ni això, potser les coses es torçaran fins al punt de perdre fins i tot aquest dret; potser tornarem de pet a la Història... El temps dirà. Depèn de tots nosaltres com de bé o malament aniran les coses. La responsabilitat, encara més que sempre rau en cadascú de nosaltres. A veure si no ens decebem.

Per acabar, ara sí, només afegir que no puc evitar d’entendre el conflicte que estem vivim com un avatar més d’un conflicte més general i d’arrel moral i metafísica, si es vol. Permetent-me ara i aquí, ni que sigui per economia i claredat, un cert maniqueisme, diria que l’enfrontament d’Espanya i Catalunya visualitza, a la seva manera particular, “anecdòtica”, el conflicte que de sempre s’ha donat entre la Quantitat i la Qualitat, entre el Poder i la Natura, entre el Capital i la Tradició, entre la Matèria i l’Esperit.

Tal com ja he tingut ocasió d'explicar en algun moment d'aquest blog, sóc dels que crec que la millor salvaguarda contra l'abús de poder és la fragmentació del poder, la reducció i l'empetitiment d'aquest. La quantitat, allò gran i monumental, poderós i espectacular, enlluerna però també esclavitza, començant per aquells mateixos que se suposa en són els beneficiaris. No és només la gent dels paísos sotmesos la que pateix l'atropellament infligit per les polítiques d'una potència o una altra, és la mateixa gent d'aquesta o l'altra potència, les seves classes populars i àdhuc mitjanes, la que pateixen, paga també, d'una manera o una altra l'opressió, l'explotació exercida sobre tercers. Cal tenir molt present això: la injustícia pesa i passa factura. 

Una altra idea que m'és cara, també apuntada en alguna de les entrades del blog, i que està en íntima relació amb tot això que estic exposant, és la dels cercles concèntrics. La capacitat d'amor ve limitada i alhora donada pel nostre grau de coneixement i d'implicació en la realitat concreta. En termes generals el que coneixem (més) és allò immediat, que serà també, de retruc, allò que estimarem més (augmentant, a la seva vegada, per efecte feed back, el coneixement d'allò mateix). Qui diu conèixer diu competència, i per tant responsabilitat. 

Per a completar el quadre sols ens cal la llibertat: cal que puguem estimar allò que ens envolta, i per estimar-ho (i conèixer-ho, ser-hi competents i sentir-nos-en responsables), cal que sigui nostre. Ja tenim el cercle tancat. Jo, família, tríbu/barri/poble o ciutat, contrada o comarca, nació, continent... mon. La nostra capacitat d'amor, així com el nostre coneixement, la nostra responsabilitat, competència i llibertat anirà minvant a mesura que ens allunyem d'allò que constitueix el nostre entorn vital, allò que fa possible i comprensible la nostre existència i ens dóna un arrelament i una identitat: el nostre món local. La globalització, és palès, implica la destrucció sistemàtica d'aquesta lògica, d'aquest ordre.

Tornant més concretament al que ens ocupa, es pot afirmar que Espanya sempre ha tendit a creure que Catalunya no era, perquè no era prou gran: ha supeditat, fet dependre la qualitat i l’existència mateixa, a la quantitat. És un error, és clar. Com també és un error creure que la quantitat, per ella mateixa, ja és, ja comporta una qualitat. La qualitat és producte de l’esforç més que no de la quantitat (el tenir, el posseir). Espanya s’ha fet gran, en bona mesura, gràcies a una “quantitat” sobrevinguda: a l’or i la plata americans, a la Catalunya i al País Basc industriosos i a la solidaritat europea. Això s’ha acabat i és hora de que aprengui a ser gran des d’ella mateixa, transformant-se i millorant-se a ella mateixa. 

Ha contribuït també a la grandesa d'Espanya, no ho neguem, la seva habilitat i audàcia polítiques i diplomàtiques, el seu ardor, intrepidesa i coratge guerrers; estem d'acord, però es un fet que amb tot això no n'hi ha prou.

La realitat, finalment, estaria obligant a Espanya a enfrontar-se amb si mateixa. Esperem que accepti el repte (difícilment esquivable, val a dir) i que en surti transfigurada i reforçada.

Comptat i debatut, aquest esperit que ha dominat Espanya no és altre que el de la globalització. És, es vegi, es vulgui veure o no, un esperit imperialista, un esperit que segueix tan viu com el primer dia. La sort del món rau en la superació d'aquesta actitud, d'aquesta mentalitat. No hi pot haver dubte. Els que diuen i creuen que la diferència és el problema, que cal anar cap a un sol govern mundial i una sola llengua (o unes poques) obliden que la diferència és irreductible, que l’”altre” sempre serà l’”altre”, per molt que parli la mateixa llengua, sigui d’un únic i mateix país, sigui d'un únic i mateix partit polític (?), i tingui la mateixa religió (o no religió) que jo.

Anatomia d'un moment històric (XXXIX)

I jo que pinto en tot això? Doncs res, és clar. Em limito a dir la meva, amb la voluntat, la pretensió de ser un portaveu més (petit, espontani, lliure) del que pensa, opina, creu, sent, intueix, sap un nombre important de catalans (amb els meus intransferibles matisos, evidentment). He volgut, doncs, exposar, dilatadament, ho admeto, el que molts catalans duem al cap i al cor, el que ha estat, durant generacions, la nostra experiència, la nostra vivència “pública”. D’alguna manera m’ho devia a mi mateix i ho devia a tots els que compartim aquesta visió de les coses. Per dir-ho d’alguna manera, si es vol: algú (més) ho havia de dir... (i quants més siguem millor, i alabat sia Déu per la cacofonia).

No és impossible que un gran nombre de persones estigui equivocada (se n’han donat molts casos en la Història), però en qualsevol cas el seu error, ni que sigui per a destruir-lo (o sobretot per a això) hauria de ser tingut en compte.

Sí, els catalans independentistes podem estar incorrent en un magne error (de percepció, de judici), però el que es innegable és que ho fem des d’una doble posició, respectant un doble requisit que ens habilita com a interlocutors vàlids: els arguments racionals i el debat democràtic. Es podrà dir el que es voldrà, però el nostre discurs i la nostra acció s’emmarquen dins d’aquests vectors, es canalitzen per aquestes vies. Segurament malinterpretem algunes coses o n’amaguem o ometem d’altres, però ni defugim el debat ni sabotegem el diàleg. L’esperit veraç i l’actitud de concòrdia tendeixen a prevaler en el nostre dir i fer. No sé si es pot dir el mateix dels nostres oponents...

Si es vol., es podrà dir, per exemple, que Catalunya s'ha cenyit a les regles del joc perquè tampoc podia fer altra cosa, perquè tampoc tenia capacitat per a fer altrament. No ho discutiré: accepto la crítica de que potser és la necessitat i només aquesta la que ens va fer "virtuosos", ens va obligar a actuar decentment. Concedit. Es poden rebre pitjors crítiques, la veritat. El cas és que, encara que fos per no tenir més remei, Catalunya ha estat un factor de democratització de la vida política espanyola, ha sabut fer sacrificis i no ha anat a rebentar ni a aprofitar-se cínicament de res. 

És el balanç i les perspectives de futur que s'endevinen el que ens forcen, ara, a canviar de rumb. La possibilitat d'entesa es va malbaratar en el seu moment i no hi ha res que faci pensar que es pugui recuperar en el futur. Cal passar a una altra cosa; cal trencar amb Espanya. Això sí, amb la mateixa actitud de diàleg, de responsabilitat democràtica... Un cop més, puc estar d'acord, per necessitat, per tal d'assegurar l'èxit de la cosa. I és que no hi ha res com ser petit per no ser prepotent... i violent.

Tot i el meu palmari i incontenible partidisme, he intentat, fins on he pogut, ser equànime, o com a mínim fer l’esforç de comprendre i enunciar els arguments i sentiments de la posició de l’adversari. Segur que m’he quedat molt curt i que ho he fet esbiaixadament, però ningú negarà que he procurat, sense caure en la caricatura, entendre “des d’on” parla l’”altra”.

Fent això, crec i espero, hauré contribuït, ni que sigui un pèl, a elevar, a “sofisticar” o "refinar" els termes dialèctics de la confrontació. Queden, confio en que sigui així, una mica més dibuixades, les dues concepcions en presència. La catalanista, és clar, per major coneixement i convicció, a bastament; l’espanyolista, mol menys, però sense allunyar-me gaire, crec, dels seus grans eixos, definint prou bé quins són aquests. És cert que, potser, deixant-me portar per l’abrandament temperamental, he presentat aquest darrer sota un aspecte massa pèrfid o patològic, oblidant que hi ha també, i molta, bona fe, un veritable esperit de justícia en molts dels que defensen l’espanyolitat i la indivisibilitat del que entenen és una única nació. L’ànim del meu escrit no és el de  ferir, humiliar, mofar-me de llur enfocament, però sí el de fer veure, el de mostrar que el seu parer pateix, per ignorància i precipitació, d’una greu ofuscació.

Una ofuscació que es tradueix en una contradicció flagrant i permanent, que, resumidament, es pot enunciar en els següents termes: Espanya diu (o insinua o suggereix) que som mitja merda però no ens vol deixar marxar; diu que ens estima però es passa el dia fotent-se'n de nosaltres, desqualificant-nos, denigrant-nos o insultant-nos; diu que som espanyols però ens tracta com uns estranys, en cap cas com uns iguals... I davant de les nostres protestes no té més arguments que redoblar d'intensitat aquest mateix tracte, afegint-t'hi encara la desautorització, l'obstruccionisme, i encara el boicot i l'amenaça...

Queden desplegades, per tant, poc o molt, les dues interpretacions possibles del que està passant, del “problema” que tenim entre mans. Cadascuna d’aquestes interpretacions es basa, és obvi, en una determinada concepció de la realitat molt contrastada, per no dir diametralment oposada. Personalment em sembla molt saludable que finalment hagi aflorat a la llum del dia un conflicte massa temps callat, negat, dissimulat. És bo en termes democràtics i també en termes psicològics i intel.lectuals: no hi ha res més malaltís que, per por, no dir el que hom pensa; no hi ha res més avorrit que un tabú, que una adulteració circular, infantil i simplista de l’explicació del real. Cal que aprofitar aquesta ocasió unica de madurar.

El vel, com mai, s’ha esquinçat i caigut. Els catalans hem volgut creure que vivíem en un país normal, i enduts pel cofoisme individualista i l’autocomplaença consumista ens hem acomodat en una fals estat de coses. La crisi ens ha despertat a la precarietat del miratge. Els espanyols creien que Catalunya, malgrat les queixes, en el fons estava contenta, formant part tota ella d’Espanya i caminant al seu costat; de cop i volta ha descobert que l’independentisme no és una raresa retrògrada, nostàlgica de quatre gats eixelebrats. Tots, uns i altres, hem sortit expedits del l’embadaliment babau en el que ens bressolava l’orgull fatxenda i la irresponsable facilitat. Cal, a corre-cuita, que tots ens posem al dia: la realitat era una altra de ben diferent.

Malgrat totes les crítiques que he fet a la “democràcia espanyola”, s’ha de reconèixer que, en termes generals, el dret d’opinió, d’expressió s’ha pogut exercir sense traves; sense aquesta condició difícilment s’hauria pogut arribar al nivell de consciència nacional que té ara mateix Catalunya d’ella mateixa. S’hauran posat pals a les rodes, intentat desviar l’atenció, procurat seduir d’una o una altra forma, s’haurà desqualificat barroerament, però no s’ha tallat, de rel, el gruix essencial de la veu de la “dissidència” catalana.  

No queda més que esperar que l’apreciat lector jutgi quina d’aquestes dues interpretacions s’ajusta més a la seva experiència de la realitat, i quina li “convé” més. No tinc la pretensió de poder alterar el judici de ningú (aquest ja està pres de fa temps en una direcció o una altra) però sí, com deia, donar espai i detall a uns arguments i als altres, a unes idees i a unes altres, a unes dades i fets i a uns altres. Almenys això és el que he mirat de fer. Si el meu escrit coadjuva, fins on arribi i pugui, a evitar d’infravalorar, de minimitzar més del compte la posició contrària a la pròpia (tot posant especial èmfasi en la que és la meva i propugno, és evident), doncs haurà valgut la pena.

Anatomia d'un moment històric (XXXVIII)

Davant d’aquest panorama, què ha de fer l’independentisme? Doncs per damunt de tot no cedir i, més exactament i positiva, apostar per la democràcia, per fer-se més forts i millors en ella, en tots els àmbits i nivells.

Atenció, no és que haguem de ser millors per tenir dret a ser nosaltres mateixos; tenim dret a ser igual de mediocres, de “dolents” que els altres; la llibertat és quelcom previ, anterior i diferent a la “qualitat”. Dir que no val la pena intentar accedir a un estat propi perquè aquest serà indefectiblement igual de “banal” i podrit que qualsevol altre és no entendre ni acceptar el principi mateix de l’existència: hom s’ha d’atrevir, s’ha de donar les condicions i les oportunitats per esdevenir millor. Viure no és més que aquest intent, sempre parcialment fallit.

No, ni hem de negar-nos el dret a l’aventura (de l’ésser) per no ser prou “bons” (perfectes), ni hem de renunciar-hi per por de que surti malament. Des de les nostres limitacions, hi tenim dret; entre d’altres coses perquè l’aventura aquesta és l’ocasió de créixer, d’esdevenir millors. La independència és la gran oportunitat per superar-nos, per trencar i abandonar vells vicis, vells comportaments acomodaticis, mesquins, porucs. És el camí, l’esforç cap a la independència que ens ha de fer, ens pot fer millors, més que no pas la consecució d’aquesta. Com tot repte important, l’assoliment de la llibertat exigirà el millor de nosaltres mateixos, el coratge, la generositat, el sacrifici d’alguna comoditat i seguretat...

No ens podem negar aquest gran revulsiu individual i col.lectiu consistent en creure màximament en nosaltres mateixos... Fer-ho seria no sols vergonyós, infamant, seria un atemptat contra allò de més preuat i vital que té l’existència: la superació de la pròpia por.

Com deia Rilke en les seves Cartes a un jove poeta, cal fer sempre “el més difícil”. Ara, per a Catalunya, el més difícil és la independència. L’endemà de la derrota de 1714 o del 1939 el més difícil va ser no desesperar, sobreviure centrant-se en la feina i les responsabilitats personals. En aquest moment el més difícil és una altra cosa: intensificar, radicalitzar el dret, la democràcia per aconseguir la nostra sobirania i dignitat nacionals.

Recapitulant: no deixar de fer perquè no siguem perfectes i entendre que és la llibertat, i només ella, la que ens pot fer millors. No és tant la virtut, l’ètica la que ens dóna dret i ens fa d’impuls, com el dret a la virtut, a l’ètica el que fa d’impuls. La “bondat” no és causa sinó més aviat conseqüència del moviment. No és que mereixem la independència perquè som millors, sinó que ens farem millors (i per tant mereixedors de la cosa) aconseguint la independència. Tampoc està clar que la independència, per ella mateixa, ens faci millors: és l’esforç per assolir-la, el trànsit cap a ella, el que ens transformarà realment.

La “pedagogia” està en aquest moment, el de l’esforç. Renunciar a una possibilitat, a una circumstància així seria gairebé un pecat. Cal tenir present que les ocasions d’aquesta mena, en que la vida ens dóna, gairebé sobtadament, l’opció immediata de l’autosuperació, són, sigui a nivell col.lectiu o individual, més aviat rares. No hi ha dubte possible: cal agafar-les i deixar-se portar. La vida és més que pors i egoismes. Ni que sigui per combatre l’ensopiment, l’avorriment mortífer que ens oprimeix de fa dècades, val la pena arriscar-se.

Com s’ha de viure, materialitzar aquesta alenada d’entusiasme i generositat? Doncs democratitzant tot el procés i de retruc, per extensió i contagi, la societat sencera. Només serem lliures si som demòcrates, i sols serem demòcrates si som lliures. Així a simple vista, hi ha almenys dos nivells, dues dimensions clarament definides i visibles en les que l’esperit, el tarannà liberalitzador i democratitzador s’ha de fer sentir amb força.

Per començar cal regenerar la vida política, combatre la corrupció, tota la trama de silencis pactats, favoritismes, amiguismes, nepotismes, clientelismes, tràfics d’influències, abusos de poder, prevaricacions, etc. que composen el teixit polític, públic del país. Sols una sotragada com la independència pot dislocar els nuclis de poder a l’ombra que fan anar la tramoia i els fils de la farsa imperant. Cal més democràcia: més directa, més radical, més transparent, més participativa, més compromesa, més valenta, més immediata...

L’altra camp on el corrent, la il.lusió independentista s’ha de fer notar i ha d’agafar impuls és l’econòmic. Cal una economia infinitament més centrada en les necessitats i les possibilitats reals de la gent, infinitament més respectuosa amb les persones i el medi ambient. Una economia de qualitat més que de quantitat, creativa, pensada per a fer més lliure i feliç la gent, amb un valor afegit real. Catalunya sols pot ser lliure en i a través de la creativitat; el nostre potencial, la nostra matèria primera és la gent (i encara el clima i el patrimoni cultural i natural): o aprenem a valorar aquest potencial i a traure’n un profit que redundi en un major valor de la cosa, o no farem res de bo (haurem de vendre la nostra recent adquirida llibertat al millor postor).

Així doncs, tenim davant nostre un any, amb un fita: la celebració del referèndum, que d’una manera o d’una altra ens “depurarà” de tota una sèrie de rèmores que arrosseguem, adherides al nostre cos social i mental, de fa dècades o fins i tot segles. Se’ns brinda, per fi, la possibilitat d’anar més enllà del masoquisme, de descobrir parts i aspectes de la nostra personalitat col.lectiva que romanen ignorats o atrofiats. Què més volem?

És evident que caldrà un esforç de tots i cadascú de nosaltres. El govern farà el que podrà (i la cagarà tot sovint, com quan deixa en mans d’una empresa amb seu a Madrid –Acciona- les aigües del Ter-Llobregat, o es ven els Túnels de Vallvidrera i del Cadí a la usurera i vampiresa Abertis), però es tota la societat civil favorable a la independència la que haurà de donar un do de pit, multiplicar esforços, ser present i activa arreu, bolcar-se de ple en un gran exercici de llibertat i responsabilitat. A veure si en som capaços...

Caldrà contrarestar els esforços (en marxa des de sempre, però ara dobladament avivats) per atiar la divisió, la discòrdia civil. Caldrà, igualment, desemmascarar els elements que viuen de mantenir Catalunya en la frustració permanent, verbigràcia en Duran i Lleida (per quan un operatiu Sinking Private Duran i Lleida?). Caldrà convèncer molts indecisos, sabent que l’única o la millor manera de convèncer-los és estar, primer, d’entrada, convençut un mateix. Finalment se'ns demana un gran gest, una gran declaració d'amor. No és fàcil, però és, de llarg, el millor que podem fer.

Anatomia d'un moment històric (XXXVII)

I és que Espanya és molt seva... ancorada, escorada i enrocada en les seves sempiternes posicions (mescla d'ideologia monolítica i de folklore kitsch). Les seves simpaties per a les minories comencen on acaben les seves fronteres. S’és molt, infinitament comprensiu amb les minories... dels altres; no amb les pròpies. El Ministre d’Afers Estrangers espanyol pot defensar la conveniència de celebrar un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental, i el dia anterior o el posterior dir que la consulta catalana seria un cop d’estat jurídic, titllar-nos de nacionalsocialistes i coses per l’estil... Què hi farem: decididament, no caiem bé.

Topem, i n’hem de ser conscients, amb una concepció d’Espanya que ve de molt enrere i que no ha canviat una engruna. S’accepta allò català sols i en la mesura en que està, en que es presenta totalment exempt, lliure d’influència d’allò més pròpiament o característica català. No, no hi ha res contra Catalunya... llevat de la seva llengua i cultura. Resumint: no hi ha lloc per a Catalunya dins d’Espanya, d’aquesta Espanya que coneixem, i que dissortadament sembla ser l’única amb força per ésser, per existir; tal vegada, certament, no l’única possible, però en la pràctica sí l’única real, almenys ara per ara.

Em permeto aquí, en relació a la llengua, donar dos links amb sengles articles d’interès, al meu entendre.

El primer és un recull de les prohibicions i traves amb les que s’ha trobat el català al llarg dels darrers tres segles:

http://www.ccncat.cat/sites/default/files/%20Llenguaperseguida.pdf

El segon és la ponència del Doctor Juan Carlos Moreno Cabrera sobre la tesi que exposa a El nacionalismo lingüístico español al descubierto (UAM):  desdelamediterrania.cat/2012/ 12/05/el-fascista-bilingue

Que em perdonin, però hi ha un fart de tant desmemoriament, de tanta llàgrima de cocodril, de tanta hipocresia i de tanta doble vara de mesurar...

Mentre els nens castellanoparlants catalans assoleixen un nivell de domini del castellà superior a la mitjana espanyola, la immersió lingüística és elogiada com a model arreu del món, i només uns poques famílies han demanat l’escolarització en castellà, el PP i els seus sequaços dificulten fins a l’obscenitat l’ensenyament del català (en la respectiva versió o modalitat valenciana i balear) al País Valencià i les Illes. Recordem aquí, que el govern balear propugna la castellanització del nom de Maó, ha tancat ràdios d’expressió catalana, ha negat el requisit de saber català per accedir a la funció pública i ha deixat de participar en l’Institut Ramon Llull).

Pel que fa al valencià, tres quarts del mateix: per llei, després d’haver-les prohibit, haurà d’acceptar la recepció del senyal de TV3 (a condició de s’eviti l’expressió “País Valencià”), però està fent tot el possible i més per deixar sense ensenyament en valencià milers i milers d’estudiants, i mantenint alhora l’aberració lingüística de que el valencià i el català no són una mateixa llengua...

Tot això mentre es permet amb total naturalitat que el català que es parla a la Franja de Ponent (el territori amb major índex de catalanoparlants dels PPCC, es diu) se’n digui “aragonés oriental” (en la línia d’allò de “las provincias del noreste”: negar el nom primer, per negar la realitat després), no se’l reconeix com a llengua i es deixa a 60.000 persones sense l’ensenyament de la seva llengua (!). I tothom calla i ho troba regular...

Em fan gràcia els espanyolistes. Primmirats fins a l’histerisme, fins a l’obsessió, la neurosi malaltisses en la salvaguarda i protecció de la mes mínima parcel.la d’ús i presència de la llengua castellana i d’indiferència olímpica, cega, parsimoniosa quan és el català el que pateix algun perjudici. Bé, en la majoria de casos no es tracta ben bé d’indiferència: és voluntat d’anorreament. Tota competència al castellà, sigui on sigui del territori “nacional” és vista com un afront insuportable.

Això només es pot explicar per un desconeixement i un desinterès per la cultura catalana i, per extensió i concomitància, la llengua catalanes gairebé totals, rotunds. Els catalans ignorem moltes coses de l’Espanya castellana, però sigui per la força de les circumstàncies o per una curiositat producte, efecte "col.lateral" de la  consciència de la nostra relativa petitesa (o potser igualment per un induït acomplexament davant la nostra  identitat i cultura), alguna cosa en sabem, alguna cosa ens ha arribat... Molts espanyols no saben absolutament res de Catalunya, ni hi han posat els peus, però això, pel que sembla, no és cap impediment perquè es prenguin la llibertat de jutjar (i sentenciar), tot sovint  només a partir de la tendenciosa versió que els medias els hi serveixen un dia rere l’altre.

Que el desconeixement, menysteniment (per no dir desdeny i menyspreu) es donin també entre les files, els seguidors del PPC, del PSOE-PSC i de Ciutadans (es tracti de militants, simpatitzants i votants), és a dir l’espanyolisme català, ja és més incomprensible i preocupant. Seria interessant saber quants dels que afirmen que el català té una excessiva presència en les institucions i en la vida pública catalanes serien capaços d’escriure’l i de parlar-lo correctament, a un nivell, posem, de Certificat C, que tampoc és res de l’altra món.

No els interessa, d’acord, molt bé, però llavors que tinguin l’honestedat de dir-ho i de no fer veure que defensen el bilingüisme i no sé què més, que estimen tots els signes d’identitat de Catalunya i que no són excloents, etc. Monsergas, que diríem en castellà.

Quedi clar: que la catalanitat els importi un rave no és cap problema, és perfectament lícit, però llavors que no s’estranyin de que vulguem marxar d’un país on aquest sentiment ha tendit sempre a ser majoritari. Pretendre que en aquestes condicions ens sentim còmodes és absurd; fer escarafalls perquè volem marxar, ridícul. De fet, el que vol l’espanyolisme, potser sense ser-ne del tot conscient, és quelcom completament irracional: que fem un harakiri de la nostra cultura (segons ell insuficient o en última instància inexistent) per abraçar com un regal caigut del cel la d’ells, l’espanyola: “deixa de ser tu mateix i sigues com jo, ja veuràs que bé que t’anirà!”

Cal estar molt malament del cap o molt acabat per donar per bo un canvi d’aquesta naturalesa (assumint, a més, el cost que tot canvi de personalitat comporta). Francament, no és de rebut. Els canvis de personalitat (inclòs el de sexualitat) són una opció personal respectable, però en cap cas poden esdevenir matèria d’imposició indiscriminada per a un ampli espectre poblacional... 

Anatomia d'un moment històric (XXXVI)

Ara hem arribat al punt aquell en que ja no es pot fer durar més la confusió, la ambigüitat, el joc d’aparences: no hi fa res que fins ara tot hagi estat una falsedat. El futur és allò important, allò que, superant-lo, ens redimeix del passat. Un possible i necessari aprofundiment de la democràcia implicaria i aniria acompanyat del fet que Catalunya busqués el seu propi camí. Espanya s’honoraria, es dignificaria acceptant aquesta via. La cosa depèn d’ella, la pilota està en el seu camp.

Malauradament tot fa pensar que Espanya (el govern i l’Estat espanyols, els grans partits polítics, els grups de pressió, els mitjans de comunicació, etc.) no agafarà aquesta via. Ja ho va dir l’Aznar no fa gaire: “Antes rota Catalunya que España”. La FAES (recentment premiada amb un parell de generoses subvencions), sense anar més lluny, té gent estudiant quants soldats caldria per ocupar Catalunya... La Monarquia, en la figura de l’inefable Juan Carlos, també fa el seu paperot deixant anar alguna que altre comentari sobre la unitat del tinglado...

El PP, que esgrimeix la Constitució com si de les Taules de la Llei es tractés, amaga que Alianza Popular (el partit mare del que va sorgir) hi va votar en contra (per ser massa progressista...). El PSOE, volent salvar els mobles, s’aliena els únics aliats que mai ha pogut i podrà tenir (els anomenats "nacionalismes perifèrics") per fer front a la bèstia “parda” (que existeix, tanmateix)... Tot segueix igual, camí de la intensificació, de la radicalització.

En relació a tots aquests anys, un no pot evitar la impressió de que ens han pres el pèl, de que ens han fet perdre miserablement el temps... Té la sensació d’haver viscut un malson recurrent, en la línia dels “vuelva a la casilla de Salida y esté 3 turnos sin tirar”, “vaya a la cárcel” del Monopoly o el tornar a començar di capo del Joc de l’Oca quan la teva fitxa cau no sé on (el pou, la mort...). Per contrarestar una mica aquest  sentiment d'amargura, de joventut robada, el millor és creure que havia de ser així, que s'havia de fer la prova, fer el vot de confiança, concedir el benefici del dubte, etc.: donar una oportunitat a Espanya i a la seva democràcia.

S'ha fet la prova (i no gasivament: més de 30 anys de generosa, lleial i constructiva paciència), i no ha funcionat. O bé els escèptics de la primera hora tenien raó i llur sospita s'ha confirmat i convertit en clarividència general, o bé, la cosa, si bé hauria pogut anar d'una altra manera, no era inevitable que anés malament, en la pràctica, però, ha anat com ha anat, es va anar torçant fins arribar en l'embarracada actual. Sigui un cas o l'altre, el que és clar es que ara sí, més que mai, estem carregats de raons per marxar.

Es pot afirmar que la Transició no ha estat el que podia ser i s'havia d'esperar d'ella. Potser no ha estat un frau total, però el seu balanç és clarament decebedor. En qualsevol cas, fos aquest inevitable o accidental (com apuntàvem fa un moment), seria deshonest pensar i dir (com fa no poca gent) que Catalunya no ha respectat les regles del joc i ha volgut, sempre, en tot moment i ja d'entrada, trencar la baralla i "sortir de mare". Deu haver-hi qui cau fins i tot ens responsabilitzar Catalunya de tots els fracassos de la Transició, i de de totes les dificultats en les que avui dia Espanya es troba immersa... Ja se sap: l'autocrítica no és un virtut que acompanyi gaire la supèrbia.

Marxem, si podem, perquè l'Espanya democràtica és un gàbia, o ens hi sentim com si ho fos, el que ve a ser el mateix. Al principi molts no se n'adonaven perquè la gàbia era d'or, però s'ha vist que d'or sols en tenia la pintura dels barrots, que a més, de fa un cert temps, no fa més que saltar...

Les maniobres per desactivar l’independentisme són múltiples i diverses. Una de les més calat és l’operació en curs per tal de tenir collada la Caixa: se la vol tenir sota control, espanyolitzant-la un màxim, per tal de que no tingui vel.leïtats secessionistes. I aquesta operació, junt amb altres, és només el que es veu a la superfície...

Fins on arribarà la cosa, fins on tensarà Espanya la corda? És difícil de dir, però s’endevina que la cosa arribarà lluny...

L’estratègia ja ha quedat prou perfilada. És doble. Per una banda dividir la societat catalana, i per l’altra afeblir el potencial econòmic de Catalunya. El denominador comú és el mateix: restar força a Catalunya, creant-li problemes i restant-li capacitats, recursos.

El divide et impera, ja ho hem comentat amb anterioritat, s’està aplicant sobretot en el tema lingüístic. Les ments pensants de l’espanyolisme fa temps que han comprès que aquesta podria ser la baula feble de la societat catalana. Aquesta, a diferència de la basca mostra un nivell de cohesió notable. Malgrat l’existència de dues llengües i per tant dues sensibilitats culturals diferenciades, la societat catalana ha sabut crear-se, amb ponts i denominadors comuns, com un únic conjunt. Això li dóna una consistència, una viabilitat que afavoreix el sobiranisme, ja que aquest es troba amb un terreny social unit i per tant permeable fins un cert punt.

L’espanyolisme bel.ligerant, el de fora i el de dins, faran l’impossible per trencar aquesta ambient de concòrdia, respecte i diàleg. Crearan problemes i greuges on no n’hi ha, excitaran els ànims, sembraran zitzània, faran totes les provocacions que calgui perquè les fissures es converteixin en esquerdes, i les esquerdes en conflictes que facin sotsobrar i per últim bolcar la barca. Ja veurem si ho aconsegueixen, però podria ser que sí: tenen la intenció i els mitjans.

Pel que fa a l’afebliment del teixit productiu, potser sí que ara s’aniran cenyint més al propòsit aquell de Queipo de Llano de desmantellar la indústria de Catalunya per convertir-la en una “innocent” (per impotent) regió agrícola... La idea no va prosperar perquè els dirigents més lúcids i menys viscerals del Movimiento Nacional van comprendre que no es podia prescindir d'un motor econòmic com aquell. Salvant les distàncies de tota mena, sense que es pugui dur el paral.lelisme més enllà, també a l'acabar la Segona Guerra Mundial hi van haver veus que van reclamar la conversió d'Alemanya en un estat exclusivament centrat en el sector primari. Tampoc en aquest cas, per raons semblants al cas català, van tirar endavant. 

Actualment, però, la situació a l'Estat espanyol és una altra, i un "programa" d'aquestes característiques  potser quadra més amb els marges i els perfils de la possible estratègia a seguir. Els exemples abunden. Els incentius que es donen a les empreses per marxar de Catalunya i instal.lar-se a d'altres indrets de l'Estat són el pa de cada dia. Moltes empreses, s'ha de dir, frisen motu propio per fer-ho: hauria estat el cas de Cobega, que hauria traslladat a Madrid la seva planta embotelladora de Coca-Cola... Les maniobres per anar laminant les empreses punteres radicades a Catalunya estan igualment a l'ordre del dia. Un cas seria el de Vueling: no en tenen prou i els és igual que faci tota la seva publicitat exclusivament en castellà: d’una manera o una altra se la volen carregar. 

A tot això cal afegir, com a constant, l’espoli fiscal, que segueix sent, any rere any, una realitat (ara sembla que la cosa se situa en els 16.000 M€: uns milers de milions menys, “gràcies” a la crisi). en tot això, i per molta dimensió propagandística que se li vulgui donar, l'arribada de l'AVE no es pot fer servir com a contraexemple: arriba amb 20 anys de retard, sense indemnitzacions, amb la connexió amb França encara pendent. I ja que parlem de trens: se segueix, amb obstinació impertèrrita, mantenint la idea del corredor central (pirinenc) en detriment del mediterrani (tal vegada preveient ja la independència que ens neguen i diuen que és impossible?). E la nave va...

La jugada del progressiu empobriment de Catalunya té dos efectes, complementaris, igualment interessants i desitjables per a l’espanyolisme irredentista: crear un clima social conflictiu (rebuig a les retallades, desordres públics, aldarulls violents, desprestigi de la Generalitat, també a nivell internacional, etc.) i la recuperació, per part de l’Estat, d’aquells serveis i funcions que la Generalitat no pot cobrir per manca de finançament suficient (i als que estava, pel nivell de competències assolit, tècnicament i moral obligada).

Estem al davant d’una jugada mestre, i clàssica: debilitar, desequilibrar, desautoritzar, desmantellar.

Sigui des del PP i el seu “pijisme madrileny i mesetari”, des del PSOE i el seu populisme doctrinari (de saqueig corporativista), o des de Ciutadans i el seu esnobisme jacobí i barceloní, els esforços aniran en aquesta direcció. No poden anar cap a cap altra banda. El preu, sembla, és el de menys per a ells. Una mica com a la pel.lícula Queimada (aquella amb en Marlon Brando fent d'agent del colonialisme en una illa productora de canya de sucre, a mitjans del segle XIX), semblen estar disposats a sacrificar el present (i amb ell una o dues generacions, també “dels seus”) per tal d’assolir, en el futur, el volgut, somiat objectiu.

L’espanyolisme més combatiu farà bona la faula aquella de La Fontaine de l’escorpí i la granota. Havent de creuar un riu, el primer li demana a la segona de deixar-li pujar dalt del seu llom ja que no sap nedar. L’altra accedeix, i quan són a la meitat de la travessia, l’escorpí clava una fiblada a la granota. Aquesta es gira i diu a l’escorpí: “què has fet desgraciat, ara ens morirem tots dos!”, a la qual cosa respon l’escorpí: ”Ja ho sé, però ha estat més fort que jo!”. Doncs això, podria ser perfectament que la desesperació ofusqués l’espanyolisme i li negués tota possibilitat de comportament racional, amb les nefastes conseqüències d’això per a uns i altres.

Viatjant una mica per Espanya (recentment he estat a l’Aragó i fa uns mesos per Andalusia) te n’adones que no sembla que ens necessitin per a res, almenys en l’actualitat. Espanya té molts racons i aspectes magnífics, brillants. El nivell de modernització i de benestar és igual i superior al de Catalunya (de fet tot sembla molt més ben cuidat, més llustrós i opulent), i des d’allí Catalunya es veu petita i fins i tot, potser, endarrerida i una mica "tronada", deixada de la mà de Déu... Deixant ara de banda de si bona part dels calés que han permès aquesta posada al dia han vingut de Catalunya o d’Europa, el que està clar és que hi ha un país, un potencial humà, uns recursos. El dit: no ens necessiten per a res.

El problema, per tant, és més d’ordre psicològic que econòmic. El que vol dir que és de més difícil resolució. Si fos econòmic, estaríem encara en un terreny negociable: Catalunya podria “comprar” la seva llibertat (automanumissió). Essent la cosa, tanmateix, de naturalesa “mental”, el procés, com diem, s’augura molt més complicat i delicat. Hi ha una dimensió, una qüestió irracional en joc; desactivar-la no serà gens fàcil.

Anatomia d'un moment històric (XXXV)

Balanç i futur

Està, per part meva, gairebé tot dit. En el paquet dels partits unionistes podria haver dit encara alguna cosa de UPyD, la versió “castissa” de C’s, però no crec que valgui la pena. Sembla que sí, que es presentaven a les eleccions (en tot cas sí que es veia propaganda electoral seva: la foto aquella amb un Ramón de Veciana y la Rosa Díez borrosos ensenyant a la càmera els respectius DNIs...), però desconec els resultats obtinguts. A les passades eleccions van aconseguir 5.000 vots: és de suposar no es deuen haver mogut gaire d’aquesta xifra irrisòria. Afortunadament, uns quants podran congratular-se de que el front unionista també arrossega el seu grau de desunió.

El balanç, suposant que calgui o que es pugui fer tal cosa, és bastant clar. Hi ha dues concepcions enfrontades del que és Catalunya. La “centrípeta”, des de la qual Catalunya és un només una part sense identitat pròpia prou forta com per ser subjecte polític, i la “centrífuga”, la que afirma, al.legant la història diferenciada, la voluntat, el sentiment i la consciència de país d’una part substancial de la població catalana, que sí que és subjecte polític vàlid.

Es dóna la circumstància, i és important d’assenyalar aquest extrem, que aquesta darrera visió de les coses en cap cas posa en entredit la nació espanyola, la seva cultura, la seva identitat. Espanya ha de poder-se entendre a si mateixa sense Catalunya; no es creïble que l’existència d’una Catalunya independent pugui, sota cap concepte, esdevenir un factor que posi en qüestió la realitat d’Espanya. Fer recaure i dependre de Catalunya la convicció que Espanya ha de tenir d’ella mateixa és un xantatge “emocional” que ratlla el surrealisme. La cultura i la llengua catalanes no són ni han estat mai cap perill per a la cultura i la llengua espanyoles (castellanes).

L’inrevés no es dóna. Catalunya dins d’Espanya és inviable: està condemnada, tard o d’hora, a perdre el seu perfil propi. Espanya, amb Catalunya, potser, si així ho senten, perdria una part; Catalunya, amb Espanya (dins d’Espanya), ho perd tot: perd tot allò que la fa ser Catalunya, que la fa ser diferent.

Pel que fa a la “part” d’Espanya que quedaria a Catalunya, a tota la gent que se sent tant o més espanyola que catalana, al difús però profús llegat espanyol de segles de coexistència en terres catalanes, crec que no hi ha motiu per patir més del compte. La importància d’aquest input és tal, està tan arrelat i barrejat amb allò autòcton, que forma ja part de la consciència, de l’imaginari col.lectiu català, té carta de naturalesa catalana, i són pocs els que ho discuteixen. No hi ha ni desig ni capacitat per esborrar  aquesta influència, aquesta presència, aquesta realitat. Tot fa pensar que se li atorgarà el seu degut reconeixement i, per tant, la seva protecció. Lògicament es potenciarà més la dimensió autòctona, més genuïna, si se’m permet el terme (sense ànim d’ofendre ningú), de la catalanitat, però el veïnatge d’Espanya i el context globalitzador asseguraran, de forma indirecta o directa, el manteniment i la vitalitat d’aquesta sensibilitat cultural, nacional, si es vol.

Tothom és lliure de sentir-se d’una cultura i nació o d’una altre. L’independentisme català entén que la nació catalana s’ha de construir no tant sobre la base de la identitat (sovint quelcom divers, plural, ambivalent, polivalent) com de la llibertat: la voluntat de construir un estat que defensi més i millor els drets d’una gent que viu en un determinat territori. Que això passi per potenciar uns factors culturals aglutinadors no treu que l’accent principal ha de ser eminentment polític, cívic... democràtic. El que està en joc és la llibertat més que la identitat; aquesta serveix i es supedita a la primera, no al revés.

Que aquest procés s’ha de fer amb garanties, legalment? Hi estem d’acord, però si la legalitat existent està feta, pensada de tal manera que impedeixi tirar endavant un procés així, doncs caldrà de totes totes crear un nou marc legal. Legalitat? Sí, per què no la nostra? Entenent i acceptant que en virtut d’aquesta mateixa legalitat el procés d’emancipació nacional pot fallar, però almenys avançar, madurar, sortir de la indefinició i de la paràlisi embrutidora de la por.

Catalunya, si vol sobreviure, ja no sols com a nació, sinó com a societat, ha fer realitat la consulta. Es parla molt dels perills de marxar d’Espanya, però no dels de quedar-s’hi. La provincialització –ja en marxa- seria un fet en qüestió de pocs lustres. Els que clamen per una Catalunya “espanyola” no semblen ser prou conscients d’aquest perill. A canvi de salvar el seu autocomplaent sentiment espanyolista estan abocant Catalunya a un cul de sac, a la decadència mes llastimosa.

Personalment, als catalans que se senten tant o més espanyols que catalans, els recomanaria que fessin l’esforç de dissociar cultura i llengua castellana de política. La defensa i conreu d’aquestes no té perquè implicar fer bandera de la unitat d’Espanya. Fer aital amalgama és un error groller: la llengua i la cultura espanyoles tenen una força intrínseca que va molt més enllà del que sigui o deixi de ser l’Estat espanyol; basar la seva existència i defensa en el que faci aquest estat és fer prova de curtesa de mires, incórrer en barreges improcedents i caure en una degradació d’allò mateix que es vol defensar. No cal abraçar l’espanyolisme i les seves estridències i arbitrarietats per protegir l’espanyolitat: aquesta no està en perill, no perd pistonada en lloc; simplement ha d’acceptar certes limitacions (o competències) consistents en permetre respirar altres llengües i cultures. No veig el drama per cap banda.

De moment, el que està quedant demostrat és que la democràcia espanyola és de molt baixa qualitat (o intensitat, si es prefereix). És com si haguéssim arribat al final d’un cicle i s’hagués revelat la veritable naturalesa de la democràcia espanyola. Aquesta era més una disfressa que altra cosa. Durant més de 30 anys la democràcia haurà servit per frenar, amb la hipnosi de falses promeses i de superxeries retòriques, les aspiracions catalanes. Ja no es pot seguir atorgant el benefici del dubte: s’ha vist, amb total claredat, que tot plegat es tractava d’una gran pantalla, d’un gran artifici per tal de mantenir i reforçar una determinada idea d’Espanya, la de “sempre”. El model s’ha esgotat; el crèdit que mereixia la democràcia espanyola ha finit. S’ha de passar a una altra cosa, pel bé de tots: la mentida perjudica també al qui la practica.

En tot aquest temps, al llarg d’aquests anys de pacient frustració, Catalunya, en termes generals, ha estat lleial. Els anhels independentistes són una conseqüència, no una causa, dels problemes, del desacord que hi ha entre Catalunya i Espanya. Catalunya marxa perquè el marc i el tracte que se li ha donat no és bo per a ella, no perquè de bell antuvi hagi volgut marxar, aprofitant, fent ús dels recursos i marges de maniobra que se li han reconegut per forçar els límits de cap pacte.

Si el pacte es trenca era perquè ja d’entrada era un pacte dolent, i que una de les parts no s’ha avingut mai a modificar mai; el trencament no ve perquè Catalunya s’hagi crescut en aquest marc i ara li quedi petit i vulgui més poder. El poder que se li va reconèixer d’entrada era insuficient, concedit amb molts recels i reserves, des de la desconfiança, la gasiveria i la gelosia, i conservant sempre els ressorts, les palanques per neutralitzar-lo i, arribat el cas, ofegar-lo. Es va vestir de reconeixement el que en realitat era un invent per sortir del pas. Sí, es va cedir una mica de poder, però es va fer “amb segones”, amb la idea de guanyar temps; una concessió, més aviat pobra, fruit de l’oportunisme i la pressió de les circumstàncies històriques: sense convicció ni sinceritat.