Anatomia d'un moment històric (VIII)

Encara que es pensi i es digui que les ideologies han mort, no és potser tan cert com sembla. En darrera instància la diferència entre ICV i la CUP també és d’ordre ideològic (que acaba determinant les formes i els objectius). ICV, com és sabut, és la versió actualitzada del comunisme; la CUP beu de les fonts de l’anarquisme.

Això explicaria l’estatisme d’ICV, en contraposició a la malfiança de la CUP envers tota forma d’autoritat (el punt de partida, per a ells, de l'autoritarisme en qualsevol de les seves formes i avatars).

ICV estaria encara abonada al model que podríem resumir en la idea de "com a poble que som, som els creadors de la riquesa i exigim una justa redistribució d'aquesta per part del poder econòmic, i per a tal cosa volem un Estat fort que posi en cintura el capital i faci de garant de l'equitatiu repartiment del que hem creat tots amb el nostre esforç". Passa, però, que aquest model, suposant que hagi funcionat mai, està en crisi, en l'actualitat, per la senzilla raó de que està deixant de funcionar. La realitat és una altra: o bé l'Estat tendeix a desaparèixer, a fondre’s (a privatitzar-se!), o bé es posa del costat dels poders fàctics, constituint-se ell mateix en un poder fàctic.

Contra això el discurs “clàssic” de l’esquerra, o l’esquerra “clàssica”, no té res a pelar, o per dir-ho més suaument, té un marge ínfim d’actuació: pot suavitzar la cosa, no canviar-ne el seu sentit.

Per aquesta raó més amunt parlava, potser amb exageració sarcàstica, ho reconec, d’”assistits” per a referir-me a l’esperit predominant en el moviment 15M. En tot cas és el que em va semblar copsar llegint els seus al.legats i agafant el pols a l’ambient els dos o tres cops que vaig anar a Plaça Catalunya. La impressió que me’n vaig endur era que volien i reclamaven poder tornar a un punt de partida idíl.lic: la del bon Estat que s’ocupa amorosament del seu ramat. No és que no els dubtes, els recels i el sentit crític fossin absents; no, eren ben presents, però inconscientment la idea, el sentiment dominant era aquest: exigir a l’Estat que fes d’Estat, que tornés a ser Estat, de “veritat”.

Potser sóc mal pensat i porto la perspicàcia massa lluny, però sempre he sospitat que l’Estat del benestar no es basa tant en els èxits de la lluita obrera, en les victòries de la democràcia, com en les concessions que al “sistema” li ha semblat oportú, hàbil de fer des del moment i en la mesura en que podia rescabalar-se fora de les nostres fronteres del marge de guany que perdia a “casa”. El 3r món, colonitzat primer i descolonitzat després, hauria estat la gran font de dividends, de beneficis del capital, no les diferents metròpolis. 

És allí on s’ha creat, des de fa més d’un segle, la part principal de la plusvàlua, que com és sabut és la diferència entre el benefici del treball i el cost d’aquest mateix treball. És allí on s’ha desplaçat, talment una externalitat més, l’explotació que antany es practicava a Europa, a Occident. El procés ha tingut les seves etapes, les seves resistències: és cert que ha calgut l’amenaça o el conat revolucionari perquè el capital cedís, però si ha cedit és perquè podia, com deia més amunt, compensar les pèrdues d’aquí amb els guanys d’allà.

La conquesta dels drets socials i econòmics s’ha fet, doncs, gràcies i mentre arreu del món aquests mateixos drets eren trepitjats, follats immisericordiosament. Com la injustícia flagrant va deixar de ser visible entre nosaltres vam creure que havia deixat d’existir. Va passar una mica com amb l’extermini dels jueus: com passava lluny semblava que fos una llegenda urbana...

Ara tenim més coneixement d'aquest estat de coses, sabem el que passa al 3r món (o al 2n: Rússia,  repúbliques ex-soviètiques, Xina, etc.) però seguim pensant i actuant com si no ho sabéssim. Amb això es demostra: 1. que sols ens mobilitzem de veritat pels nostres interessos particulars, personals (que som uns egoistes, vaja); 2. que sols creiem el que veiem amb els nostres ulls o ens diuen des d'instàncies "oficials" (l'Estat i els seus corifeus).

Però la novetat, ara, és que el gran Manitú, bé perquè no en té prou o perquè ho té més difícil que abans (sigui per la competència, perquè el 3r món s’ha espavilat una mica o perquè els recursos naturals comencen a escassejar) torna a estrènyer la seva “pròpia” gent. Potser no tornarem a l’Edat Mitjana, com auguren alguns, però de moment ja quasi som al segle XIX, i en tot cas als anys 30 del segle passat.

És possible, fins i tot probable, que tanta prevenció envers l’Estat em vingui de la meva condició de català: majoritàriament, el poble català sempre ha estat un “cos estrany” en l’Estat espanyol. Queda el dubte de saber si estic contra el concepte i la realitat de l’Estat simplement perquè no m’identifico amb l’Estat particular en el que visc (al no considerar que els meus drets siguin degudament respectats), o si el meu rebuig va més enllà, és més radical i general. Tot fa pensar que amb un Estat propi aquesta reticència, aquesta desconfiança cap a la forma Estat s’esvairà, però potser sols en part: és versemblant que els segles viscuts posant en dubte i mirant de canviar un estat de coses imposat des de dalt i des del centre, tinguin una inèrcia en mi i en molts altres.

Del 15M recordo igualment la discussió un xic agra que vaig tenir una discussió un xic agra amb un parell de nanos de l’organització sobre el tema nacional: per a ells era menor, secundari, quasi un fals problema (aquells dies estava en joc una votació assembleària sobre el dret a l’autodeterminació, també del poble català). Ni els vaig convèncer, ni ells tampoc a mi.

També em va xocar una mica que en una de les assemblees parlés una noia que tenia poc més de 20 anys per llançar, amb veu d'espinguet una arenga revolucionària reclamant la solidaritat amb els obrers. Res a dir, però ho havia fet relegant prèviament a cosa de simple acompanyament, a afegit merament simpàtic, la implantació veïnal del moviment. Un cop més s’imposava l’esquema de classe a l’esquema comunitari, els apriorismes i postulats de regust doctrinari, a la naturalitat humana que tot moviment, tota protesta, tota proposta ha de tenir...

Anatomia d'un moment històric (VII)

Als profetes, ja se sap, ningú els escolta, i cal que el vaixell estigui inclinat un cert nombre de graus (els suficients perquè un no s’aguanti i llisqui irresistiblement cap a baix) perquè el seu discurs comenci a suscitar credibilitat i guanyar adeptes.

En David Fernández, em consta, no ha parat durant tots aquests anys. És una d’aquelles persones al costat de la qual pots mesurar tota la teva petitesa. El seu exemple és d’aquells que serveixen de patró per calibrar l’extensió de la teva incoherència, la immensitat de la teva contradicció, la pobresa de la teva generositat, la grandiositat de la teva pusil.lanimitat.

Dir encara que és amb admiració gratificant que, malgrat el pas dels anys i el desgast de l’àrdua lluita que mena, segueix sent el mateix de sempre: la bona persona amable, abordable, a l’escolta, sempre amb un somriure de simpatia divertida. Reprodueixo aquí el que vaig llegir ahir en un article d’un tal Andreu Barnils: “I si aquest algú és un radical de veritat com en David Fernández i la resta de la CUP, doncs molt millor. I si, a més a més, el radical no és cap fanàtic, doncs excel.lent. Perquè n’hi ha prou de conèixer-lo una mica per saber que el David no és ni fanàtic ni sectari. Al revés, és lletrut, format, suau, educat, un encant de paio. Un perill real.”

Sí, sembla que en David pugui i vulgui entroncar amb la millor tradició revolucionària nostrada, amb un Francesc Layret i un Salvador Seguí, per dir-ho d’alguna manera. A veure si el deixen fer el seu camí sense posar-li massa pals a les rodes.

El que no acabo d’entendre (o no vull entendre) és que existint l’opció de la CUP ICV hagi pogut augmentar el seu suport. Per a la gent que dona prioritat absoluta a la defensa dels drets socials, em sembla que no hi hauria d’haver color. Per què no s’han inclinat per la CUP? Per què han preferit un partit, malgrat tot, de l’establishment? Com es pot votar pels revolucionaris “oficials” existint l’opció dels (més) autèntics, dels que acaben de deixar, momentàniament, les barricades?

Se’m dirà que ICV està més consolidada i que posats a votar, a jugar el joc democràtic, és millor, més efectiu fer-ho pels que ja tenen una posició sòlida en l’entramat polític. És una resposta plausible, però no m’acaba de convèncer. Sospito que hi ha una altra raó, una segona raó més poderosa que la primera: el sobiranisme sense complexos de la gent de la CUP xoca amb la mentalitat “ben pensant” de molts votants d’ICV, per no dir dels seus dirigents. ICV està instal.lada en el “sí, ma non troppo”. Tenen ja molt rodat el seu discurs i no volen haver de canviar-lo, no volen córrer el risc de veure aparèixer fissures en les seves files... i en les seves ments. La covardia inspira la mandra o aquesta la primera, i mouen fitxa amb la punta dels dits i la diuen amb la punta dels llavis. Es volen trobar còmodes, i per a això no hi ha res com brandar i sacsejar el ninot de l’etern culpable (encara que no sigui l’únic o només sigui capatàs), tot escandint veritats mig buides de tan gastades i noms massa suats de tan pronunciats.

Hi ha una cosa, això sí, que em desconcerta, i potser em molesta i tot, de la retòrica de la CUP: l’ús del gènere femení com a forma preferent (sinó exclusiva) en la parla. No sé ara si era una broma o era cert, però em va arribar que la CUP no tenia apoderats i apoderades, sinó apoderadEs (algunes d’elles amb barba, patilla o bigoti). Bé, potser sí que les dones ens salvaran, i per tant calia començar pel llenguatge, el pare, perdó! la mare de tantes coses, però diguem que em costa una mica seguir el ritme.

No hi ha cap dubte que la CUP és un dels partits que més deu haver impulsat i secundat el moviment del 15M a Catalunya. Aquest moviment, com gairebé tot en aquesta vida, té molts clars i obscurs. Deixant de banda l’error, un cop més de voler “totalitzar” el moviment, fent-ne un fenomen de masses a escala estatal, s’hi pot veure un cert nivell de contradicció; caricaturitzant-ho podria quedar en un “volem ser lliures i reclamem els nostres drets d’assistits”. Es dirà que aquesta és una manera esbiaixada de presentar-ho, que la gent, el que exigeix és una democratització de la política, o si es prefereix, una radicalització de la democràcia, quelcom que porti a una major transparència, justícia, participació decisòria. En consonància amb això, la gent estaria demanant, amb més raó que un sant, que els més responsables de la crisi, que en la majoria de casos també són els més beneficiats per ella (!), siguin el que paguin els plats trencats (o almenys, deu apuntar algun prudent "realista" conscient de la responsabilitat compartida per tots en el nyap, que siguin els que paguin la major part de la factura).

Estem d’acord, però hi ha punt de reformisme rupturista i de rupturisme reformista que no sé si acaba anant al fons del problema, o que queda en un entra dues aigües més o menys inoperant. Bé, potser m’equivoco i s’estan duent a terme moltes iniciatives eficaces i interessants. No treu que la solució apareix és allà, i és dura: tornar a la terra i aprendre a generar riquesa amb les pròpies mans (aliments, energia, matèries primeres). Això són molt pocs els que ho volen fer... potser també perquè no se’n senten capaços.

L’axioma és molt clar: tota la riquesa ve, prové de la terra i del treball d’aquesta, o a partir d'aquesta. Qui vulgui ser lliure i just no té més sortida que treballar el més directament possible la font de la riquesa i procurar-se amb aquest esforç el seu manteniment i dels seus que encara no poden o ja no poden fer el propi. Aquest discurs, malauradament, sona massa dur a moltes orelles. Ningú està per agafar un aixada... és anacrònic, diuen. No cal dir que m'incloc en el bloc dels incapaços.

Ara bé, mentre depenguem de la riquesa que genera el capitalisme, i contribuïm amb el nostre consum i treball a la generació d’aquesta riquesa, no sé si hi haurà res a fer. És cert que no cal començar primer, necessàriament i exclusiva, en el camp; a les ciutats es podrien també crear tallers i petites fàbriques autogestionades, posar en marxa cooperatives en tots els sectors productius i comercials, obrir caixes de microcrèdit i que sé jo més. Segurament ja s’estan fent coses, seguint l’esperit de la CUP, però el procés sembla que serà lent i laboriós. I és que l’individualisme ha fet molt de mal i segueix estan molt arrelat entre tots nosaltres. És de témer que el salvi qui pugui prevaldrà, almenys fins que la crisi no estrenyi més.  

Estem vivint, doncs, una nova edició del dilema, de la disjuntiva entre reformisme o rupturisme. Potser més que mai els dos semblen igualment impossibles. L’experiència del passat també ens diu que la reforma no sol passar d’un maquillatge per guanyar temps, un gat per llebre, i que la ruptura sol acabar reproduint monstres semblants als enderrocats.

Potser la solució, i aquí hauria de desmentir-me i rehabilitar als meus ulls el 15M, és una dialèctica entre reforma i ruptura: una mica d’un, una mica de l’altre, i anar fent, fins on es pugui. Pel camí se salvarien algunes coses, no poques vides. Aquesta forma de procedir tindria, a més, l’aval de la mateixa existència: no és la vida un equilibri entre conservar(-se) i renovar(-se)? Doncs això.

Anatomia d'un moment històric (VI)

El segon propòsit de l’associació ha estat la rehabilitació de la figura del President Companys. La Comissió per la Dignitat ha estat una de les veus, de les més insistents, en demanar l’anul.lació del consell de guerra que el va condemnar a morir afusellat. Com és sabut, els diferents governs espanyols (també els del PSOE) s’han negat reiteradament a anul.lar la dita sentència. Joli, que diuen els francesos.

Bé, tot això pot semblar menor o cosa del passat, i ho seria si fossin capítols d’història tancats fa ja temps i ben tancats, però no és el cas. Ara ens pot semblar estrany i fins i tot escandalitzar que les coses hagin anat així, però fa cinc o deu anys eren pocs els que n’eren conscienst: la majoria ometia el tema, passava per sobre d’ell jutjant-lo menor. Així estem.

Pel que fa a l’altre cap visible, l’Uriel Bertran. No dubto de les seves conviccions per té un capteniment “mitinero”, amb veu estrident, que no és del meu gust. Vol ser punyent però no sembla anar gaire més enllà d’un agitador cridaner. Bé, és el meu parer, m’agradaria equivocar-me.

Això és tot el que puc, estic en condicions de dir sobre SI. Sembla que el 26 de gener   faran una assemblea per decidir si pleguen o segueixen. Esperem que se sentint en forces per seguir. El país us necessita.

CUP. Ha estat sens dubte una bona notícia que la CUP hagi entrat en el Parlament. Cal que els que estan contra el sistema es facin sentir. El capitalisme està fent llufa en tots els sentits i nivells, o més exactament està triomfant en el seu principi mateix (o en una desviació d’aquest, poc importa): fer que els rics siguin més rics i els pobres més pobres. El monopoli i l’acaparament per part dels més rics estan depauperant ja no el 3r món, sinó el 1r, i ja no els pobres, sinó les classes mitjanes. El capitalisme sempre, no només, però en bona part, ha estat abús. El que potser és nou (dic potser perquè segurament trobaríem paral.lelismes entre la situació actual i la dels anys 30) és que l’abús recaigui sobre un segment de la població beneficiària (almenys en termes materials) del sistema i, conseqüentment, defensor ideològic d’aquest.

Dit amb altres paraules: s'ha fet plena (?) llum sobre el modus operandi del capitalisme, aquest s’ha mostrat (cada cop més desvergonyidament) en tota la seva cruesa. Ja no és a la perifèria (la immediata o la llunyana) que colpeix, sinó en el centre; ja no és només als “pobres” (una minoria, si parlem d’aquí, i una massa borrosa, “irreal” si parlem de fora) sinó tothom, que afecta. És també la progressiva millora de les condicions de vida d’uns i altres el que ha saltat pels aires: la perspectiva d’un futur millor per un mateix o per als seus fills (la roca sobre la que se suportava la duresa i dificultat del present) que se n’ha anat en orris. El mite de l’ascensió social (amb el que pogués tenir de veritat, com la loteria) també ha quedat fet miques.

Que el capitalisme s’hagi fet especulatiu no és, al meu parer, cap casualitat. Tot tendeix a la seva perfecció. L’afany de guany també. Era normal i previsible que el tempos s’acceleressin, que la paciència s’escurcés. La consigna que no ha parat de treballar des del primer dia ha estat sempre la mateixa: guanyar més, més ràpid, amb menys esforç i menys risc (potser això darrer no és del tot cert: l’ésser humà, en tot el que fa, li agrada incorporar un element que faci la funció de justícia, de moral, d’honor... una dificultat que faci el paper de mèrit, i també d’al.licient, d’excitant). Per tant, que les finances s’hagin convertit en un casino no ens hauria de sorprendre ultra mesura. En aquest sentit pot ser interessant veure la darrera pel.lícula de Costa Gavras El capital, acabada d'estrenar, almenys aquí a Barcelona: "seguirem robant als pobres per donar-ho als rics", com es diu en el cartell, a mode d'exerg o subtítol... Tot un programa i panorama. 

Cal entendre l’arrel mateixa del capitalisme per comprendre com hem arribat fins aquí. Parlant d’ell es treu a relluir molt el terme de materialisme, però sense veure prou el que hi ha més enllà d’aquest. El capitalisme no és pròpiament o purament materialista: la possessió és sols un mitjà, un reflex o la prova (sempre insuficient) de quelcom més enllà d’ella: el poder. El capitalisme busca i vol el poder absolut, i aquest “transcendeix” la matèria, és quelcom que rau per sobre d’ella. El capitalista busca, a través del domini sobre allò material (incloent-hi persones) el sentiment de sentir-se totpoderós, i en concomitància amb aquest, la il.lusió de ser immortal.

El capitalisme, no tinguem por de dir-ho, és una malaltia de l’ànima, és una desviació cultural. Una desesperació d'ordre metafísic.

La CUP és aquí per recordar-nos-ho. Cal que algú ens recordi, diàriament el cost, en sentit ascendent i descendent (punt de partida i final) de la nostra manera de viure. És patent que si estiguéssim ben informats, realment informats de com funciona l’”ordre” capitalista ens esquinçaríem els vestits, estiraríem els cabells i abjuraríem de la nostra pertinença i col.laboració. El que passa és que la informació ens arriba amb comptagotes i, més greu, no la volem conèixer, no la cerquem, la posem en dubte. El que volem, per damunt de tot, és poder seguir sent bressolats en les nostres còmodes covardies. Amb en David Fernández i els seus aquesta migdiada dels “justos” serà una mica més difícil. Ens confrontaran amb fets, dades i realitats que ignoràvem o fèiem veure que ignoràvem. Les seves veritats fuetejaran les nostres consciències adormides en abstraccions eufemístiques i edulcorades. No hi ha dubte que ens cal una veu així: és una oportunitat més per deixar de ser còmplices consentents de la barrabassada històrica a la que estem assistint i participant.

No puc dir que conegui el cap de llista, en David Fernández, però alguna cosa en puc dir. Durant els meus anys d’activisme (dispers i anecdòtic), una desena d’anys enrere, vaig coincidir amb ell unes quantes vegades. Era l’època de les vaques grasses, l’època de l’España va bien, els anys, és a dir, en que es posaven els fonaments de l’actual col.lapse. Tothom estava molt content i cofoi, els socialistes amb les seves joguines de disseny (equipaments emblemàtics, llampant urbanisme de barri, Fòrums i altres “esponjaments”) i el seu discurs multicultural i cosmopolita; CiU donant per bones les les barbaritats del PP a canvi d’unes engrunes i de que no li toquessin massa la seva parada del mercat... El món estava en venda; el cartell deia que n’hi hauria per a tots però que calia afanyar-se, que aviat els Ferraris pujarien de preu...  En aquesta fira de vanitats, d’aquest frenesí de cobejança, de furibunds mercaders del temple, en David Fernández, i altres com ell, eren allí, al peu del carrer, senyalant amb el dit d’una mà el lladronici col.lectiu, l’orgia de cobdícia sense fre, i amb el dit d’una altra mà les víctimes, en nombre creixent, d’aquella bogeria cínica. 

Anatomia d'un moment històric (V)

SI. Solidaritat ha patit la conseqüència del vot útil i no ha sortit. Uns quants li han estat fidels, però no prou. El nom, és sabut, ve de la Solidaritat Catalana de l’any 1907. Aquest partit, nascut no fa encara tres anys, va aparèixer amb la intenció d’aglutinar, com antany el partit predecessor, si més no nominalment, un màxim de forces polítiques i socials en defensa de la personalitat i els interessos de Catalunya. En consonància amb els aires del moment, SI interpretava que aquesta defensa s’articulava en el projecte d’impulsar i accelerar el procés cap la independència. Entenen que les defenses de caire regionalista primer, i autonomista, després, no portaven en lloc, com tampoc els intents de transformar Espanya des del centre mateix, des del govern i l’Estat (els fracassos de Cambó, Roca i el mateix Pujol així ho avalarien). SI, per tant, més que cap altre partit semblava treure les lliçons pertinents de la història. Aquí, però, abans de seguir, s’ha de trencar una llança en favor d’ERC.

El primer partit que va normalitzar, que va donar carta de ciutadania al debat independentista (traient-lo de l’armari o es tanquen amb clau els tabús) va ser ERC, i no pas SI, encara inexistent. ERC, tan bescantada per uns i altres, va fer això i més molt més: va fer president un català d’origen no català. Amb això va quedar demostrat, per si encara calgués, que el nacionalisme català no era d’arrel ètnica. Qui, després d’això, hagi volgut seguir acusant els catalanistes de racistes i xenòfobs (per no dir nazis) és que prefereix deformar la realitat a veure les coses tal com són. El nacionalisme català és cultural, i res més que cultural, i esdevé polític purament i exclusiva per defensar la identitat cultural que, entén, està en perill. Si no se la percebés en perill, el nacionalisme català no faria de la reivindicació de la nació cap finalitat política, i menys encara s’hauria mudat en independentisme.

SI, així doncs, és potser el partit catalanista que més ha fet seu aquest plantejament de la situació, aquesta necessitat de constituir-se en Estat per salvaguardar la identitat. En paral.lel a aquest eix, i en estreta correspondència amb ell, l’altra cavall de batalla de SI ha estat la denúncia sistemàtica de la partitocràcia: de la corrupció i els tripijocs dels partits entre ells i en el seu interior (favoritismes, nepotismes, amiguismes, etc.), i de l’obstrucció de totes les mesures que per llei o per iniciativa popular haurien de tirar-se endavant (com el rescat dels peatges). SI ha estat, ha representat un corcó contra l’opacitat, l’apoltronament, l’omertà en la que està instal.lada la classe política en el nostre país. Més d’un ha respirat alleugerit al veure que no seran presents en el Parlament.

Per a uns quants, els amics de la radicalitat democràtica, és una llàstima. SI és ha estat el primer en aplicar-se allò mateix que predicava. Primàries per escollir els seus candidats, dependre exclusivament dels propis recursos (quotes i donatius dels afiliats), màxima activitat parlamentària. En resum, la vocació i l’entrega dels diputats de SI al seu programa i ideari ha estat total. Ells sols, han fet més feina, han somogut més les aigües estancades de la política catalana que cap altre partit. Una altra cosa és que els seus esforços hagin estat prou secundats per tirar endavant fins al final. Aquí ha imperat la tebior, el recel, la contemporització de la majoria, i moltes i bones iniciatives no han pogut prosperar. Però queda l’exemple, les línies d’actuació encetades. Esperem que algú altre reprengui la tasca. Confiem, per altra banda, en que SI no es dissolgui, malgrat el mal resultat, i que des de fora de l’hemicicle, com un agent més de la societat civil, faci pressió, exerceixi influència en la direcció suara esmentada.

És en aquestes coses, en aquest perfil en el que he volgut fixar-me, perquè em sembla cabdal, i no en el cas Laporta, a qui tampoc vull denigrar en excés: ha estat el primer president del Futbol Club Barcelona d’aquests darrers 35 anys, que ha recatalanitzat realment el club. Amb ell, allò de que el Barça era, és més que un club, ha agafat cos, gruix. Se li ha d’agrair. Dit això, que se li deu, és un personatge amb moltes fissures i potser no prou centrat, i més enllà de si és o no un gestor seriós i fiable, com a polític és molt fluix, algú sense un discurs ideològic mínimament estructurat.

Pel que fa al cap visible de SI, l’Alfons López Tena, tothom estarà d’acord que és una fura. El seu estil brusc és millorable (haig de dir que a mi no em desagrada del tot), però cal atribuir-lo a la indignitat acomodatícia que veu al seu voltant i que coneix prou bé, des de dins. Podrà agradar més o menys, però no se li pot negar una intel.ligència, una perspicàcia i una capacitat de treball enormes. És un animal polític, com pocs n’hi ha a casa nostra. Ja va donar proves de ser un polític complet (algú amb dots d’organitzador, carismàtic, bon coneixedors de les estructures i mecanismes jurídics  administratius del sistema legal vigent amb la consulta per la independència que es va organitzar a Osona. És més que probable que l’haver fet carrera en el CGPJ, amb la “tara” de ser valencianista, acabés de fer d’ell, del lletrat que era, una persona bregada, tenaç, exigent i inflexible davant de la mentida, la confusió intencionada, la dilació interessada, la covardia davant dels poders fàctics. No comptar amb ell és, per tant, una gran pèrdua per a la democràcia catalana i, sens cap mena de dubte, per als partidaris de l’Estat propi; ell sol feia més feina que dues o tres fileres de diputats convergents, i que, tal vegada, la filera i mitja que deu haver tingut fins ara ERC.

Una paraula de gratitud també per en Toni Strubell, que, votant a Girona, ha estat el meu receptor del meu sufragi. Tinc el goig d’haver-lo tractat algunes vegades. És nét del Doctor Trueta però s’estima més, per discreció, no treure mai a relluir el seu segon cognom. Recordem, si cal, que el Dr. Trueta es va haver d’exiliar pel seu excessiu compromís amb la Generalitat Republicana; un cop allà, en plena guerra mundial, va seguir aplicant el mètode de cirurgia, que havia inventat i posat en pràctica amb èxit durant la Guerra Civil, i això li va valer reconeixement per part de l’estament mèdic i el mateix govern britànic. A principis de la dècada dels 50 va escriure un llibre, Esperit de Catalunya, que en l’essencial segueix sent perfectament vigent.

Heus aquí que amb la mort de’n Franco el Toni va venir cap aquí. Durant anys, segurament encara ho és (amb la deguda excedència), ha estat professor de filologia anglesa a Deusto, sense que això l’hagi impedit conèixer i seguir de prop la realitat política catalana. Fa més d’una dècada, amb altres voluntaris de fatigues, va crear la Comissió de la Dignitat, una de les associacions que més ha fet en favor de la recuperació de la memòria històrica.

Fins on sé, els seus principals objectius han estat dos. Per un costat, el retorn dels papers de Salamanca espoliats als seus propietaris a l’acabar la guerra (i fets servir per incoar nombrosíssims processos de depuració política contra civils del bàndol republicà); com és sabut, no és fins fa pocs anys, després de lustres (per no dir dècades) de reclamar el degut, de falses promeses i de retards injustificables, que la majoria -tampoc encara tots- els “papers” (és a dir documentació de tota mena: cartes personals, agendes, llibres, articles, revistes i àdhuc obres d’art, com els originals dels cartells de propaganda d’en Carles Fontseré, que va morir abans de poder recuperar-los) han anat tornant, finalment, als seus legítims propietaris. Han calgut més de trenta anys des de la mort del dictador. Significatiu. 

Anatomia d'un moment històric (IV)

Per acabar amb ICV, les dues lliçons que té pendents d’aprendre són fàcils de sintetitzar:

1. Entendre que la injustícia és una i indivisible (i encara podria afegir allò de gran i lliure que es deia d’Espanya, però no abusem del llenguatge i les seves similituds ;-). És una sola i mateixa situació (o condició si tenim en compte la durada que sol tenir  l’”estigma”) que es declina, això sí, de diferent manera. Hi ha la injustícia de classe, certament, però també hi ha la racial, la religiosa, l’ètnica, la cultural, i d’altres com la sexual (la de gènere i la de la preferència sexual). Causa i circumstàncies de discriminació, d’abús n’hi ha moltes, atemptats a la igualtat n’hi ha de moltes menes. ICV sembla sols tenir sensibilitat per al primer i per a l’últim dels casos assenyalats: la injustícia de classe i la d’origen sexual. Per què?

Doncs perquè és tributària d’una concepció moderna de la lluita per la igualtat. És i vol seguir sent miop i cenyir-se estrictament a l’esquema clàssic de la lluita revolucionària de matriu comunista. És cert que ICV, com tota l’esquerra, per tal de no quedar del tot desfasats, ha anat incorporant el “dret sexual” com un element més de la reivindicació, fins al punt de fer-ne un element distintiu més, però no han anat més enllà: s’han quedat curts. Hi ha unes quantes maneres de ser ciutadà de segona, diferents o combinables amb el fet de ser obrer, dona o homosexual. No veure això és caure en una visió simplificada i simplificadora de la realitat, és voler que la realitat correspongui a l’estret i confortable marc conceptual que hem preparat per entendre-la i fer-nos-hi un lloc... L’esquerra (o diguem millor aquesta esquerra: la clàssica), si vol sobreviure, ha d’eixamplar i refinar enormement la seva base teòrica.

2. Entendre que l’eix nacional no és que sigui previ a l’eix social, és que, almenys transitòriament (en l’objectiu ideal, definitivament), és inseparable, és i ha de ser una i la mateixa cosa. Curiosament, durant la guerra civil, els comunistes eren partidaris de guanyar primer la guerra per fer després la revolució (en clar antagonisme amb l’actitud professada pels adversaris anarquistes, que volien fer la revolució d’entrada i de totes totes). ICV, ara, sembla adoptar el punt de vista anarquista, i em sembla bé sempre que la revolució sigui integral, no “sectorial”, que inclogui, incorpori totes les injustícies, no només les consagrades del discurs i per la cultura d’”esquerres” aquests darrers 70 ó 80 anys. Que superin d’una vegada els tòpics (interessats): el nacionalisme, l’independentisme no sempre (de fet dubto que ho sigui mai en el seu motor i nucli principal) és burgès i de dretes (arriscar-se no sol ser-ho), i si mirem la història, també la contemporània, veiem que en general ha estat una lluita, natural, que ha aconseguit reconduir infinitat de situacions d’opressió cap a realitats més justes.

En aquest sentit, és evident que queda encara molt per fer, que hi ha encara moltes, massa, minories minoritzades i sotmeses. Aquest no és de cap manera l’únic, però sí un dels problemes de la Humanitat, un dels factors que enverina i desestabilitza la convivència en multitud de punts del planeta. I salta a la vista que no es pot abordar, només, amb l’aparell mental de l’esquerra que practica ICV...

Es podrà replicar que Catalunya, de tota manera, no es troba en aquest cas, no és comparable amb els casos d’opressió descarnada que abunden en el món. No cal dir que hi estem d’acord; estem, certament, a un altre nivell: el d’un mateix fons, però amb unes formes diferents: més subtils, més sibil·lines, més a mig o llarg termini. Aquestes formes més suaus i psicològiques, descansen i es nodreixen, però, d’altres que no ho van ser tant en el passat, també el recent...

Dit això, sóc dels que creuen, potser endut per un excés d’idealisme, que la nació no és l’etapa final: l’etapa final és l’individu lliure. La nació, i la seva plasmació en forma d’estat independent, és un moment el procés, la parada que hom fa en un fita del camí. Cal anar més enllà. La nació ens fa més ciutadans, és un oportunitat per tenir més a prop el poder, és una possibilitat de fer-lo més transparent, però tot això, ja es veu, encara no és suficient. La fragmentació del poder indicada anteriorment ha de seguir el seu camí fins a fer de l’individu una persona lliure i responsable. Sols en arribats a aquesta meta, utòpica però no per això menys exigible, podrem dir que s’ha assolit la llibertat i la dignitat del gènere humà.

Cal superar, salvar les diferents etapes, sense negar-les tampoc necessàriament de forma absoluta. Cal entendre-ho, imaginar-ho en terme de cercles concèntrics: Món, Europa, Nació, Comunitat local, Família i Amics, Persona. Som totes aquestes coses i en cada una d’elles ens reconeixem i agafem forces ser millors i més nosaltres mateixos.  No es tracta, és clar, de fer individus que neguin res i que sols s’afirmin a sí mateixos, el que cal és donar, dotar a l’individu de tot l’escalf i tot el sentit que el permetin construir-se de manera completa i harmoniosa.  

És justament des d’aquesta òptica que s’explica la paradoxa, tantes vegades criticada (i desconcertant per als mateixos independentistes) de voler ser lliures i alhora posar fronteres. Aquesta crítica (i aquest desconcert) no tenen prou present que la frontera té dos usos, dues raons de ser: separa, d’acord, però també protegeix. De la mateixa manera que els individus tenen “fronteres”: el seu mínim espai físic, casa seva, la seva habitació, el seu llit (i aquí podríem parlar dels límits i mínims de la propietat privada); les comunitats humanes també en tenen, o les necessiten vaja, per ser, per seguir sent.

És doncs des d’aquesta constatació (d’ordre, diríem, antropològic: és una constant de tota la Humanitat) que tot i estar contra les fronteres en el que tenen de separació, l’independentisme predica, lògicament, un ordre de coses en que hi hagi fronteres, més fronteres (per poroses que siguin). Què busca amb això? Doncs el que dèiem, prevaler-se d’ingerències externes, resguardar-se d’intervencionismes extemporanis i asservidors, per tal de poder anar fent camí, via en l’esforç de fer individus més bones persones. Per moments ho imagino una mica com el procés de vinificació: el bon vi és el producte d’un procés en el que les influències han estat filtrades, com qui diu seleccionades, i en el que els elements intrínsecs, pròpiament constitutius del vi, han pogut operar la seva barreja, síntesi, decantació, enriquiment, etc. És així com imagino i vull imaginar la independència del meu país i la de totes les nacions de la terra: un perfeccionament a partir del que ens ha estat donat, a partir d’una herència que no és casual ni accidental.

Qui estigui pel bon vi, qui estigui per la natura i l’ecologia no hauria de poder estar contra la independència de les nacions.

ICV sembla tenir tots els elements per sumar-se a aquest impuls alliberador vers l’excel.lència, però sembla encara molt atrapada en velles categories mentals (el nacionalisme és egoista, insolidari i de dretes)... Què hi farem. El temps potser els hi obrirà els ulls (una mica més).

Anatomia d'un moment històric (III)

ERC. Tothom està d’acord que ha tret un molt bon resultat. L’Oriol Junqueras és un polític que sembla tenir moltes virtuts. Costa molt veure en ell l’individu dominat per passions egoistes. Té un coneixement de la història i de la realitat del país com potser cap altre candidat. És algú "preparat" que es diu: una formació acadèmica sòlida (història del pensament econòmic, història contemporània de Catalunya), és professor universitari, és alcalde i ha esta eurodiputat. Per damunt de tot però sembla ser una persona honesta, i fins i tot sincera, capaç de mantenir les formes, de conservar la sang freda. Tot això és garantia d’alguna cosa i potser de moltes: sap del que parla, i com coneix el país, sent afecte per ell. Realisme i estimació = idealisme sa. Un realisme parcial és insuficient (i tendeix a ser sectari); un amor imaginari, platònic, condemna a la fantasmagoria. En Junqueras sembla estar fora d’aquest doble perill. Té una visió de conjunt, prou coherent, del que és el país i del que pot i hauria d'arribar a ser.

Diria, també, que l’Oriol Junqueras és dels que no creuen en les essències absolutes (almenys humanes), però sí que creu que l’existència, el fer, el pòsit de l’acció van deixant, dibuixant una continuïtat, una tradició que determinen, des de la riquesa del llegat, el present. Reivindica el diàleg amb aquest passat per tal de poar-hi les forces per seguir. L’essència sola no val res; l’existència en el pur present, sense referents de cap mena, sense consciència del que has estat, lliurat al caprici de la superficialitat momentània, tampoc, ja que no porta enlloc. Som perquè som un baula, única i amb el seu dret d'innovar, però sense inspirar-nos en el millor del que ens ha precedit no serem ni farem res.

Sí, diria que en Junqueras és dels que cultiva aquesta percepció de les coses. L’ésser aïllat és un fòssil embalsamat; la voluntat sola, la bogeria d’una fútil persecució de miratges. Cal unir la dues peces i formar un binomi dinàmic i carregat de sentit: la voluntat de ser.

Sembla que tot el partit participa d’aquesta visió de les coses. Les lluites fratricides, sota el lideratge imponent i incontestat del seu secretari general (presumeixo que en Junqueras té aquest càrrec dins d’ERC però no ho sé del cert) semblen coses del passat. Sembla que el partit s’ha refundat sobre bases sòlides i que té possibilitats de fer un gran paper en la política catalana dels propers anys.

A mesura que vagi passant el temps i es vagi “mullant” haurà d’anar definint com entén que hauria de ser una Catalunya independent. Que la veu i la vol republicana ja se sap, però què més? ERC, més que cap altra partit, haurà de definir que és ser d’esquerres i independentista. El PSC no ho ha fet (ha desdibuixat el primer i negat el segon), i a algú li toca fer-ho, i ERC és el millor situat per fer la síntesi i donar la resposta. ERC, a mesura que es confronti amb la realitat governativa viurà (com tots i cadascun de nosaltres en relació les nostres respectives vides) la doble tensió de ser fidel als postulats teòrics (en els que tot casa i es pot ser tot alhora, seguint un ordre analògic i omnicomprensiu), i el fer concessions a la complexitat del moment. Ser pur sense deixar de ser realista, i ser realista sense deixar d’estar animat per la puresa...

Això posarà a prova la validesa del seu corpus ideològic i el temple moral dels seus dirigents. Fer l’exercici de salvar l’essencial sense oblidar el particular, donant a cada cosa la importància que li correspon, i no més, és un art dificilíssim. Cal estar inspirat per la millor de les intencions i comptar una immensa intel.ligència.

Aquest és el repte que té el país (i el món), i ERC sembla el principal partit per assumir-lo. En té vocació, i també tradició. Jo, personalment, el veig massa travessat d’humanisme d’encuny il.lustrat (en la línia de “republicanisme” francès): queda encara per veure la seva actitud davant les veritats transcendents i les ecològiques, però amb una mica de sort el bon sentit prevaldrà i per tant m’alarmo tal vegada inútilment.

ICV. Ha tret un resultat prou bo, i més si es té en compte la triple competència: PSC, ERC i CUP. Fa temps que es perfilen com una esquerra arrelada al territori (la vinculació amb Izquierda Unida és poc visible (a més IU és l’únic partit espanyol amb esperit realment federalista, i per tant la seva tutela o ingerència són mínimes). Que estigui arrelada al territori no vol dir que propugni un clar, un convençut sobiranisme, però. ICV s’ha sumat al dret a decidir arrossegada per l’ambient dominant, per l’opinió pública. El seu cavall de batalla són les reivindicacions socials. La seva experiència de gestió encara és menor a l’ERC i caldria veure què farien en la hipòtesi, purament d’estudi, de governar el país.

Segueixen, és de témer, abonat a donar preeminència (gairebé exclusiva) a la confrontació esquerres-dretes, sense voler assumir encara del tot que la dicotomia Catalunya-Espanya és anterior i superior a aquesta, que l’engloba i d’alguna manera la dissolt. Per una banda, ICV, covardament, omet tot el que pot d’afirmar si Catalunya és un entitat política definida (una comunitat humana, cultural, social, històrica: una nació), és un tema en el que “no hi entra”. Per l’altra, en lògica correspondència amb l’anterior, tampoc afirma prou rotundament que aquesta comunitat visqui cap greuge (econòmic, polític, cultural) per part de l’Estat.

Per a ICV, hereva del comunisme, sols hi ha classes socials i és irrellevant si hom es troba en un país o un altre. No veu o no vol veure que de la mateixa manera que hi ha desigualtats entre classes socials també n’hi ha entre comunitats humanes: no totes són tractades en peu d’igualtat, i que això es tradueix en unes injustícies sobreafegides a les injustícies de classe. La simplificació marxista l’ha dut a una relativa ceguesa respecte a aquesta qüestió. Els seus antecessors mentals (els seus pares o avis del PSUC-PCE) van aplaudir la invasió d’Hongria per part de l’exèrcit del Pacte de Varsòvia l’any 1956, com van aplaudir –segurament ja amb menys entusiasme- la de Txecoslovàquia el 1968. No m’estranyaria, tampoc, que haguessin vist amb bons ulls la invasió d’Afganistan per part de l’URSS l’any 1980 per tal de posar o reforçar el seu titella local. I és que en Marx, que era algú molt fi, s'ha de dir, veia amb mals ulls la resistència irlandesa perquè, segons ell, dividia el moviment obrer...

No, no són un partit que estigui al dia en el tema nacional. Segueixen ancorats en una visió anacrònica i esbiaixada de la realitat. Fan esforços per evolucionar en el sentit dels temps, però van encara endarrerits. Em pregunto si en Romeva, d’un perfil més clarament sobiranista que l’Herrera (que personalment veig massa fluix i tou) no és a Brussel.les castigat, desterrat pel seu accent excessivament nacional...

Benvinguda la reivindicació social, és clar. El capitalisme  ha demostrat a bastament la seva perversió. D’acord; però precisament, formant part d’aquesta mateixa perversió capitalista hi ha l’anorreament de les minories nacionals, que li són un destorb, una nosa: una pedra a la sabata. Això és el que ICV (i afins) no han sabut copsar en tota la seva radical importància. Creuen, encara, il.lusos, que es pot fer front al gran capital unint en una sola veu de protesta la massa desfavorida, explotada. Encara no han entès que l’única manera d’abatre el Moloch és amb una guerra de guerrilles, per dir-ho en termes bèl.lics, no creant un anti-Moloch igual de gran, però molt més feixuc, malapte, inoperant que el seu adversari. Fer això no és altra cosa que aixecar, construir un correlatiu, un alter ego del mateix Poder omnímode, fàctic que s'intenta combatre: és caure en un parany.

No, només la fragmentació del poder allibera l'home (restituint-li la dosi de poder que va cedir o li va ser manllevada en el seu dia), no la creació de cap superestructura anti-poder que, inevitablement, anirà acompanyada dels mateixos vicis i abusos d'allò que diu voler combatre... La història ens hauria de servir de lliçó, diantre! 

Anatomia d'un moment històric (II)

Tenim, per tant, que el maximalisme (de tall presidencialista i mirant més a fora que a dins del país) no ha funcionat (perquè no podia funcionar). Molts no l’hem seguit. Pèrdua del sentit de la realitat, fugida cap endavant, ambició, egocentrisme... ? És fa difícil escatir del tot què ha portat Mas a pretendre aquest “(auto)sorpasso” (majoria absoluta, primer, excepcional després). Com la frivolitat no pot ser, sols queda l’opció d’un enlluernament (que tal vegada amaga un “escapisme” mal calculat, una inconsciència acorralada).

No estic dient amb això que va fer mal fet de convocar eleccions (decisió de la que molt probablement, secretament, se’n penedeix amargament). Deixant ara de banda si ho va fer per poder així enterrar les comissions d’investigació parlamentàries sobre el cas Palau i, si no m'erro, el cas Sanitat (del que s'ha parlat menys -s'ha tapat: per alguna cosa serveix tenir subvencionada La Vanguardia i sota control TV3- però potser tant o més escandalos), va ser una decisió bastant plausible. Els seus electors de fa dos anys no van votar el dret a decidir expressat i proposat de forma explícita. És cert que ja llavors el programa i el discurs convergent parlaven d’endegar una “transició nacional”, però això no passava de ser més que una vaga, indefinida intenció de fons (tal vegada una entel.lequia més de les habituals): no era encara un full de ruta clar (o com a mínim més o menys ferm i decidit).

Es pot afirmar, per tant, que CiU ha tret un bon resultat. S’ha aprimat (tampoc gaire: poc més de 90.000 vots), però els seus votants, i amb una mica de sort també els seus diputats, la direcció del partit i el govern que resulti de la seva victòria, seran més consistentment sobiranistes.

Aquí cal obrir un parèntesi dedicat a Duran i a UDC. Segueixen incrustats a CDC (formalment coalitzats) i es beneficien del vot general a la federació. No sé el nombre exacte, però UDC deu haver aconseguit una dotzena o més de diputats. Tothom sap que presentant-se pel seu compte, com a partit independent, no hauria tret aquest resultat ni de bon tros: la competència del PP (i de la mateixa CDC) seria molt massa forta; a tot estirar traurien 4 ó 5 escons, calculo. Amb tot això, el més trist és que UDC és bastant més sobiranista que el seu cap, que talment un cacic d’èpoques passades (o del PP) té tota la seva gent atrapada en una xarxa clientelar que no els hi permet fer una passa sense exposar-se a ser fulminats. 

Un líder fundador com en Carrasco i Formiguera (afusellat a Burgos el 1938, com és sabut, per catalanista) avala el catalanisme troncal del partit. Gent com en Vila d'Abadal, alcalde de Vic i impulsor de l'AMI (Associació de Municipis per la Independència) són la prova de que el fil conductor fundacional no sols no s'ha perdut sinó que s'enforteix dia a dia. El temps de les piruetes ambigües, de les contorsions i malabarismes està tocant a la seva fi. No trigarà a arribar-li, tampoc a n'en Duran, el dia del "o caixa o faixa". Ja veurem quants els segueixen en la seva elecció...

CiU ha perdut vots en part, justament, per la continuïtat de la presència de Duran a la federació. Representa un factor distorsionador, diluïdor, i força gent ha optat per l’alternativa més fiable. En l’actualitat és molt probable que el nombre de vots de l’òrbita conservadora que UDC ha arrossegat cap a la federació sigui inferior al que ha fet perdre a la CiU per el seu patètic perfil sobiranista.

Seria hora de que la federació es dissolgués i en Duran i els seus diputats formessin grup propi i fessin la seva lamentable política obstruccionista, el ni gat ni peix durant 30 anys més (per no dir fins a l’eternitat)... El bloc sobiranista quedaria afeblit (i aquí l’objectivitat apuntada anteriorment de la superioritat en força del sobiranisme quedaria en entredit), però almenys s’hauria tallat la gangrena, si se’m permet l’expressió. Tothom té dret a la llibertat, també en Duran: podria dir, com a cap de grup parlamentari, alt i fort, el que realment pensa i vol. I seria bo, per ell i per la democràcia, i ho dic sense ironia. Això duraria un temps, fins que, per edat, el reemplacessin (si no el descavalquen abans) per algú menys carregat de tics intrigants.

A banda d’aquest vot de càstig sobiranista, hi ha, és clar, el vot de càstig social. I és aquí on la previsió d’en Mas demostra tota la seva inconsistència. Pensava realment que el poble no li passaria factura per la gestió, discutible, de la crisi? L’ésser humà pensa poc en el conjunt de la societat i molt en els seus propis interessos, o dit més exactament: busca, per poc generós que sigui, una coincidència, un equilibri entre ambdues coses. Aquesta convergència d’interessos aquí no ha estat possible. Molta gent s’ha vist abocada a una situació de precarietat, i no se’ls pot dir que representen el mal menor, que tot anirà millor més endavant, que era necessari sacrificar-los pel “bé comú”... Aquesta gent, per molt sentiment i convicció sobiranista que tinguessin, no podien votar Mas, i és lògic que fos així, i més havent-hi opcions, més provadament  sobiranistes, a l’esquerra de Mas.  

La sorpresa de Mas pel resultat, per tant, en puritat, no té gaire sentit. La nit de les eleccions va treure l’argument del vot de càstig social, i era un argument vàlid. Va presentar la victòria del seu partit, al govern, en un context de crisi severa, com un fet inusitat. Això era ja un argument d’aplaudiment, si es vol. Tanmateix la cosa tenia regust de derrota. La bombolla, el globus que ell i el partit havien inflat, no havia aguantat la prova de les urnes i apareixia desinflat, amb tot de cares llargues al voltant.

El que en el fons era una victòria notable (amb un avantatge impressionant respecte al segon partit, partidari aferrissat, per altra banda, del dret a decidir), tenia l’aspecte d’una llastimosa desfeta. La raó, ja l’hem explicada, rau en aquestes excessives expectatives, en aquesta ingènua il.lusió que es va acabar apoderant de bona part de la societat (també de mí, ho reconec: en una porra que vaig fer li donava 64 diputats...). Les enquestes van fallar estrepitosament, i les explicacions que van sortir la nit electoral només van sortir llavors, com a arguments justificatius, un cop passada la tempesta...

Tinc la sensació que molta gent volia que guanyés folgadament (amb diferència de parer sobre era convenient o no que obtingués majoria absoluta), però no el va votar. Aquest no ‘no’ es va saber calcular, calibrar. Es va apostar cegament pel vot útil, sense entendre que hi ha sobiranismes que donen més garanties que el de Mas, i que la gent més afectada per la crisi té prioritats que no esperen, i que té motius per desconfiar d’en Mas (en polítiques socials una versió tot just dulcificada del PP), i més si ha vist la brutalitat que sovint gasten els mossos en manifestacions com la del dia de vaga general.

Resumint, estic d’acord que Mas havia de convocar eleccions, sí, però ho havia de fer des de la prudència i la humilitat; sense triomfalismes. Hauria estat bé, igualment, que els partits sobiranistes es presentessin units, o almenys que ho fessin els quatre d’esquerres (ERC, ICV, SI i CUP). Amb això, és obvi, s’hauria aconseguit una més forta representació.