Pilar Reactiu (V)

Per acabar aquesta breu sèrie de posts sobre el conflicte àrab-israelià, em permeto evocar breument el curt viatge que vaig fer a Israel fa molts anys, concretament l’any 1994. De sempre, i segurament era un sentiment in crescendo, havia tingut curiositat per aquell racó de món, per la cultura i la religió que s’hi havia desenvolupat. Des de ben petit que he sentit com una crida, un eco del judaisme dins meu, el que ha mantingut sempre molt desperta la curiositat envers tots els elements que han determinant i acompanyat aquest grup humà.

Malgrat l’aprensió que suscitava la recent campanya d’atemptats bomba (potser encara no suïcides, o no sistemàticament) contra autobusos i altres punts humanament concorreguts de les ciutats i pobles israelians, no m’ho vaig pensar massa i un bon dia, aprofitant les vacances de Setmana Santa, vaig volar cap allà. Seria un viatge curt i solitari, incomplet com la majoria, però que em va donar un cert tast del país.

Vaig aterrar a Tel Aviv, on vaig romandre uns quants dies. A l’hotelet on vaig anar a petar no van fer cas del meu primer cognom però sí del segon. Dir que venia de Sefarad era, em va semblar, una bona carta de presentació. Descobrir les cisternes amb doble descàrrega va acabar de confirmar que alguna mena de vincle mental tenia amb aquella gent.  

Tel Aviv és una mena de Castelldefels (sí, un cop més), costat platja, en versió més urbana i amb un aire encara més anys 50 i 60. La ciutat, per la banda de mar, dóna a un ampla i llarga platja, amb el seu corresponent passeig. Res gaire luxós, tot molt d’anar per casa, com qui diu amb xancletes. La major part de l’any la temperatura és ideal, és clar, i el sol desapareix, es pon l’horitzó marí, el que no està malament. Els carrers tenen un punt descuidat, amb petits enjardinaments de iuques i altres plantes vagament tropicals. Tot és com accessible, fàcil, informal. Les grans artèries (d’amplada discreta) són sorolloses i el trànsit té el caràcter oriental que podia tenir el de Barcelona fa 40 anys: pol.lució, caos, cops de clàxon... En tot cas és la imatge que n’he retingut. Evitava els autobusos (en aquella època de color blau, crec recordar) però vaig acabar agafant-ne algun, amb un deix d’inquietud comprensible. Feia uns quants mesos que no hi havia hagut cap nou atemptat, però això, obvi, tranquil.litzava només fins a un cert punt.

Com he fet sempre allà on he anat, caminava molt i em fixava en els detalls, en els signes del real, mirant de descobrir o desxifrar raons i enigmes. Seguia les indicacions i consells d’una o més guies, que guixava amb passió d’estudiós.

Vaig tastar la cuina local, prou saborosa i interessant. Vaig anar a algun bar per mirar de fondre’m una mica amb un jovent bigarrat proper i estrany alhora. Vaig tenir alguna conversa, vaig sospesar, calibrar l’oportunitat de venir a viure-hi, de refer la meva vida a partir d’uns nous fonaments que em semblava, volia creure, potser eren el propis. Tenia l’edat límit per entrar en un kibutz, un moviment o fórmula que ja llavors estava en decadència, però que encara vivia de l’aura del passat, sobretot venint d’Occident. 

Notava, i això era atractiu però alhora inhibidor, que aquella ciutat, i per tant aquell país, eren complicats, extremadament diversos (ètnicament, religiosament, políticament) i que em seria difícil trobar el meu lloc. El meu anglès i la meva actitud denotaven el turista i això, ho notava, aixecava alguna simpatia, però la majoria de  vegades una indiferència tenyida d’hostilitat, com la de qui veu en l’altre el que jutja, critica sense conèixer. Aquella societat, ho percebia d’alguna manera, estava en guerra, també amb ella mateixa. Detectava un efervescència mental, sinó intel.lectual, i això m’interpel.lava: aquesta gent s’està buscant, cerquen el desllorigador d’alguna cosa crucial, d’ells mateixos i tal vegada del conjunt de la Humanitat...

Potser va ja ser llavors o, més probablement, uns anys més tard, vaig veure en algun llibre o suport la reproducció d’una foto dels primers habitants de Tel Aviv, reunits a la platja. Estem parlant de principis del segle XX... A diferència de moltes, de la majoria de ciutats israelianes, Tel Aviv va ser fundada per decisió i iniciativa d’una colla de colons, segurament arribats a Palestina de feia pocs, i com qui diu d’un dia per l’altre. De molt abans (potser de temps històrics, “immemorials”), existia ja la localitat de Jaffa, actualment un barri (o tal vegada municipi independent, però tocant, enganxat a Tel Aviv), però no aquesta ciutat que ens ocupa, de radical nova planta, com diem. La curiositat o el vagareig em van dur a donar un volt per el dit barri de Jaffa. S’estén per un turó, a la part sud de la capital (econòmica), que dóna al mar. Recordo que l’ambient ja era més de poble i esbalandrat. Per l’observació i la intuïció (o potser per la mateixa guia) vaig endevinar saber que era una zona de majoria àrab-israeliana. Potser vaig veure algun vell cofat de keffieh que em va donar la pista, ho he oblidat. El cas és que es respirava una certa tristesa, una malenconia tenyida de desesperança.

D’alguna manera la cosa em va arribar a l’ànima, i de seguida em vaig imaginar vivint en una casa amb finestrals donant al mar, assistint a la moral (per no dir mortal) destil.lació del subconscient dels habitants del lloc. Sí, instal.lar-me allà, tal vegada definitivament, en la triple intersecció de la condició de bnei hanussim (terme que designa els fills, i per extensió descendents, de jueus conversos); la realitat dels àrabs-israelians, mortificats en llur condició de ciutadans de segona, espoliats en grau més o menys intens; i, encara i per acabar, la societat israeliana d’identitat jueva, tot ella allí, concentrada al voltant, per ser descoberta en la seva complexitat i diversitat, i abraçar fins on fos possible... En fi, un lloc, l’ideal, on viure mena decantació elegíaca de mí mateix, i fer-ho arran de la Mediterrània, ben a prop del centre i l’origen de tot (o de mi, que en aquest cas és equivalent), i alhora, tal vegada, allà mateix on el món s’acabarà, escenificarà el seu final (reassumint-se, reabsorbint-se a sí mateix o alguna cosa per l’estil). Però no, ni vaig anar mai a viure a Jaffa, ni tampoc a cap kibutz. La inèrcia, la indecisió, la submissió, covarda, vulgar i fàcil, feia temps que senyorejaven dins meu i vaig seguir l’evolució de llur tendència. 

Pilar Reactiu (IV)

I què dir, que es pot dir dels palestins? D’entrada haig de dir que conec molt menys el tema, però amb les dades que tinc i tots tenim, es poden apuntar, igualment algunes dualitats més o menys explosives.

Per començar hi ha l’enfrontament entre Hamas i Al-Fatah. Com tothom sap, els primers manen a Gaza i els segons a Cisjordània (Autoritat Nacional Palestina). Els primers van guanyar les eleccions el 2007 i es van fer amb el control de l’enclavament (que sempre he imaginat com una mena de Castelldefels que anés de les Botigues de Sitges fins a la Zona Franca (un rectangle que deu ser una cosa així com 25 quilòmetres per 6 ó 7 d’amplada?), on existeixen també (i no deixa de ser un escarni irònic), en mig de pobles i ciutats pràcticament igual d’adotzenats, camps de refugiats palestins... Hamas és considerat un grup terrorista i per tant no és reconegut (de facto sí, però no oficialment) ni per Israel ni pels EUA (i potser tampoc per la mateixa Autoritat Nacional Palestina, ara no ho sé del cert). Com és sabut, el fil conductor d’Hamas és l’islam en la seva vessant més o menys radical. En canvi, el d’Al-Fatah és de signe laic. 

Cal assenyalar, aquí, que ens els seus orígens, la lluita per l’Alliberament de Palestina, com tots els altres moviments de reivindicació identitària àrabs, era d’arrel, de filiació socialista, i per tant laica (i sovint antireligiosa).

La divisió en blocs de la Guerra Freda, com és prou conegut, va comportar una divisió ideològica en dues opcions que no admetien gaires matisos: capitalisme o comunisme. Totes les lluites per la independència (inclosos doncs la dels països àrabs) es van deixar arrossegar i es van sumar a aquesta tendència, adoptant, per regla general, l’opció socialista-marxista (puix que el colonitzador se situava invariablement en el bàndol capitalista). Al leit-motiv socialista (per motius que ignoro es va tendir a preferir aquest terme al de comunisme) se n’hi va afegir un de tall nacionalista: el panarabisme (segons com es miri una nova versió del panarabisme propugnat pel líder turc Mustafa Kemal Atatürk). Els líders àrabs, sincerament o per interès, van veure en la reivindicació de l’existència d’una sola nació àrab, un mitjà d’aglutinar prou forces per fer front a Occident tot mantenint les distàncies respecte a l’URSS. Aquest plantejament va donar lloc a la creació del partit baas, potser l’únic partit transnacional del món (existia a l’Iraq, a Egipte, a Síria i, crec, a més països). Aquesta línia d’actuació va fer que molts dels països àrabs que accedien la independència (real i no sols formal) s’arrengleressin amb el moviment dels països no-alienats; països que proposaven una tercera via entre el capitalisme i el comunisme, buscant bàsicament, a efectes pràctics, preservar la pròpia sobirania amb una mena de neutralitat entre els dos blocs.

Per els líders panarabistes (entre el quals va destacar Gamal Abdel Nasser, president d’Egipte els anys 50 i 60) el mot d’ordre era modernitzar la societat àrab, i per tant, i això és una dada cabdal, arraconar un màxim la influència religiosa, considerada un fre a la modernització i per tant, doncs, un factor perpetuador de la dependència del món àrab-musulmà d’Occident. L’emancipació, durant tot aquell període, no es concebia en termes d’un retorn a les arrels, i per tant la religió, sinó d’un dotar-se dels mateixos elements de progrés que el colonitzador. Els diners del petroli semblaven permetre aquesta aposta.

Han passat els anys i els paràmetres de confrontació han canviat radicalment. Amb els anys, sembla que bona part de la població àrab-musulmana ha optat per la religió com a fonament de la seva identitat i, en conseqüència, com a peça clau de la garantia de llur sobirania cultural i fins i tot política. És com si s’haguessin adonat que imitar Occident era anar sempre, indefectiblement, darrera d’Occident, i per tant dependre’n.

Tot aquest excursus no buscava altra cosa que fer més evident i comprensible la posició incòmoda, desfasada en la que es troba Al-Fatah (partit fundat per Iàssir Arafat i incorporat a l’OLP el 1968), que és hereu directe, sense solució de continuïtat, de la concepció geopolítica anterior.

La segona doble alternativa queda d’alguna manera subsumida en l’anterior: creient no creient. Hamas, des dels seus orígens reivindica i propugna la creació d’un Estat Palestí en el que la religió sigui un ingredient determinant (amb l’aplicació, en menor o major grau de la xaria), i l’ANP, finalment el pió d’Occident en l’escaquer palestí, busca conformar l’Estat Palestí sobre bases conceptuals i jurídiques de matriu occidental.

Una tercera dicotomia, que no afecta directament, des del si mateix de la societat palestina, però sí des d’un punt de vista regional (i que es pot aventurar és un dels motius històrics dels fracàs del panarabisme), és l’oposició entre xiïtes i sunnites. Els palestins són majoritàriament sunnites. Presumiblement, això es traduiria en es beneficiïn preferentment de la comprensió i de l’ajut dels països àrabs també sunnites, que són la majoria, i menys dels que són xiïtes. Amb tot, uns i altres els fan igualment servir com a bandera contra l’odiat Israel.  

Com a darrer motiu de discòrdia, que no és altra cosa que una hipòtesi personal meva, tindríem, potser, la diferent actitud respecte als refugiats. N’hi ha desenes i desenes de milers vivint fora de Palestina. Molts reclamen poder tornar (sinó a Israel almenys sí a Palestina), o, suposo, aconseguir la nacionalitat del país d’acollida, el que en la majoria de casos no se’ls hi concedeix de cap manera. És un d’aquells problemes, d’aquells drames humans que s’enquisten i no fan més degradar-se i enverinar-se. Com sol passar en aquests casos, ningú vol fer-se’n realment càrrec. 

Per als països d’acollida són una càrrega que a sobre veuen sovint com un factor desestabilitzador (el que més d’un cop ha propiciat que es cometessin matances: Setembre Negre, a Jordània el 1970; Sabra i Shatila, al Líban, el 1982). La comunitat internacional no vol o no sap pressionar Israel per trobar una solució al problema. Pel que fa a l’ANP o a Hamas, desconec la postura oficial, però no m’estranyaria gens que de moment no sigui cap prioritat, al.legant que mentre no disposin d’un Estat propi no tenen la competència legal i pràctica per assumir la repatriació. 

El destí, doncs, la sort dels centenars de milers de palestins dispersos pels països dels voltants i per mig món, està lluny d’entrar en vies de solució. Com en el passat, segueix sent un argument per deslegitimar Israel a ulls del món, una arma llancívola, més que no un problema que es vulgui realment resoldre. S’ha de reconèixer que és una qüestió difícil (fins un cert punt insoluble), però també és evident que no s’està fent tot el possible. Durant dècades els camps de refugiats han servit de cantera de terroristes, i tot fa pensar que segueixen fent aquesta tràgica funció.

Pilar Reactiu (III)

Una altra dicotomia, i tampoc menor, és la de sionistes versus antisionistes. Es tendeix a pensar que els antisionistes són, han de ser, per definició, no jueus (secretament, inconfessadament antisemites), però això no és exacte. Hi ha antisionistes jueus, fins i tot dins de l’Estat d’Israel, ciutadans d’Israel, doncs. Segurament no són molts, certament menys que en el passat, quan Israel no existia encara com Estat i era tot just un projecte, un anhel que s’anava estenen entre més i més sectors de població jueva. L’oposició a l’Estat d’Israel (com idea i coma realitat), pel que sé, ha tingut, històricament, dues menes de contradictors.

Per una banda, hi ha els que, des de posicions assimilacionistes, han negat sempre la conveniència de crear un Estat, que creien innecessari i potser fins i tot contraproduent a la normalització de la condició de jueu en els països d’adopció, que havien passat a ser, es percebien en molts casos com el país propi, de la que es derivava la vertadera nacionalitat personal. No cal dir que aquesta postura és més del passat, anterior a la Segona Guerra Mundial i a la Shoah, que actual, però molt probablement no ha desaparegut del tot. Els altres detractors de l’existència d’un Estat jueu cal situar-los en una o més famílies religioses. Per a aquests la realitat d’Israel com Estat és un sacrilegi. Fent una interpretació ahistòrica de la Torà, situen Israel en el regne de l’immaterial, en el pla de les coses pures i celestials. Pretendre “encarnar”, donar cos terrenal a la recerca de la perfecció, a l’aspiració d’una creixent aproximació a Déu, és trair l’origen, el sentit, el motiu de l’existència del poble escollit. 

L’Estat d’Israel, des d’aquesta perspectiva, no pot ser més que un obstacle, una desviació d’energies, i pitjor, com apuntàvem: una perversió. Els que sostenen això porten l’anatema fins a veure en el líder d’Iran, Mahmud Ahmanidejad, un amic, i una benedicció la pretensió d’aquest de destruir l’Estat d’Israel. Un deliri sí, però real. Dins del moviment ultraortodoxa, hi ha excessos de signe contrari, però. Hi ha el que podríem anomenar “ultrasionisme”. Els que somien i volen un Gran Israel, és a dir, un Israel que abraci tot el territori que formava part del reialme jueu en l’època de la seva màxima extensió, sota els regnats del Rei Salomó i el del seu fill David. Els que defensen aquesta idea, la majoria creients, però no tots ni necessàriament, fan, no cal dir, una interpretació extensiva i abusiva de la història bíblica, però tot fa pensar que són prou, tenen prou influència perquè aquesta pretensió pesi en l’evolució política d’Israel. El manteniment i l’ampliació del nombre de colònies (o la seva extensió) a Cisjordània aniria en aquest sentit.

La darrera disjuntiva que se’ns acut és menor i, per raons evidents, va desapareixent amb el temps, però ha estat suficientment vigent per haver deixat la seva empremta, una inèrcia, un pòsit mental. Em refereixo a la condició dels que són sabras en contraposició a la dels que no ho són. Els primers són els que han nascut a Israel. Aquesta condició, cada dia més normal i majoritària, és clar, no sempre ho ha estat, i durant dècades ha marcat una diferència. La diferència entre el pioner i el nouvingut (per no dir sobrevingut), entre el que ha fet i arriscat la vida pel país des del primer dia, des de la infantesa, i la del que ha arribat, jove o ja gran, i s’ha trobat una realitat, un país ja prou consolidat per acollir-lo i proporcionar-li una aixopluc, una educació, un sostre, una feina o un subsidi. Els sabras, lògicament, han rebut sempre amb els braços oberts (sobretot en la fase fundacional de l’Estat) els immigrats (que no eren altra cosa que refugiats, la majoria de cops), per germanor solidària i pel sentit i la viabilitat mateixa del nou Estat, però inevitablement, és humà, aquesta diferent procedència, aquest diferent paper en la construcció de l’Estat ha deixat el seu rastre en la psicologia i potser fins i tot la sociologia del país. Ser al lloc des del primer dia, jugar-se el tipus, patir guerres i atemptats terroristes forja el caràcter d’una manera particular, que no pot ser altra que la de l’orgull (i, arribat el cas, el seu excés: l’arrogància).

Heus aquí, exposades amb els escassos elements que tinc de judici, els cinc eixos diferenciadors que sé, que puc veure en la societat jueva. Segur que n’hi ha més i que aquests mateixos apuntats s’haurien de matisar molt més (o potser relativitzar), però crec que m’ajusto bastant a la realitat, entenent aquesta, això sí, potser més en un sentit històric (d’abast contemporani) que actual. Pel que fa als jueus d’origen etíop, els darrers, amb els de les antigues repúbliques soviètiques, en fer l’aliyà (el retorn –pujada, literalment- a la pàtria, la tornada a casa), l’únic que en sé és que pateixen una considerable discriminació: en bastants casos se’ls considera estrangers i se’ls hi retreu el seu endarreriment cultural. No crec que m’equivoqui si penso que hi ha més d’un jueu “blanc” que no els considera, no els vol considerar jueus. Tractant-se, però, d’una minoria, no ho he considerat un factor de polarització important de la societat jueva i no ho he incorporat, per tant, com a dicotomia dominant.

Tornant a les que sí que són, em semblen determinants (almenys quatre de les cinc desenvolupades: deixaríem de banda la dels sabras i no sabras), gairebé totes les combinacions possibles (4 x 4 = 16) són possibles. Diguem que la cosa es deu situar al voltant de la desena de postures ideològiques (entenent per això la suma o síntesi ponderada dels diferents plantejaments polítics, religiosos i “racials” o ètnics),  entenent que n’hi algunes que no es donen (llevat de casos aïllats ratllant la patologia o la genialitat) per dur la contradicció interna més enllà dels límits del possible. Aquesta dada s’ha de tenir en compte, i és la que explica que la societat israeliana sigui, sens dubte, una de les societats amb major contrast i debat ideològic del món.

Pilar Reactiu (II)

Qui parla de demografia, parla, és clar, de recursos, i en particular de l’aigua. L’aigua dolça, en una terra de precipitacions escasses, és un bé rar. Israel, tinc entès (i costaria imaginar que no fos així), té el control de l’aixeta. La font principal és tot el sistema fluvial del Jordà, que fa frontera amb Jordània. L’Autoritat Palestina no té jurisdicció sobre aquella zona, el que facilita, per part d’Israel, l’accés lliure i exclusiu a l’aigua potable. Els palestins, com en altres casos, han de viure del que els israelians accepten de donar-los o de l’ajuda exterior. No disposar dels propis recursos és no ser sobirà, es miri com es miri. I mentre no hi hagi sobirania, plena i garantida, els palestins se seguiran sentint ciutadans de segona, dependents, relegats, humiliats...

Un altre escull ve donat per la política, és clar. Simplificant molt, podríem dir que per una banda tenim predominantment una mentalitat moderna i per l’altra un islam molt llastat per una visió pre-moderna o a-moderna: Occident i Orient, per dir-ho ràpid. En cadascun dels blocs hi trobem, però, diferències molt notables.

Així, vist des de fora, sense ser més que un observador atent del tema, es veuen unes quantes línies divisòries.

Per la banda israeliana (i més exactament jueva, deixant ara de banda els àrab-israelians), veiem almenys cinc polaritats.

Dretes-esquerres. El Likud i altres partits de dretes, actualment en el poder, i el Partit Laborista, forjador de l’Estat d’Israel i determinant durant les primeres dècades d’existència del nou estat. Els orígens ideològics d’ambdós partits, certament en el cas laborista, es troben en l’Europa anterior a la Segona Guerra Mundial, en la que el món jueu s’adheria a una o l’altra de les ideologies existents, adaptant-les a les seves necessitats i tarannà, i sota l’omnipresent tensió de l’emigració (forçada o desitjable), a fos a Palestina o a un tercer país, o la permanència en el replegament identitari o una major assimilació). A mesura que la persecució antisemita va anar pujant de grau el socialisme, lògicament, es va anar tornant més i més sionista i va anar concretant un doble somni: una pàtria pròpia on fer realitat l’ideal socialista. Que la pàtria fos l’antiga, l’ancestral i que es complís així l’anhel bíblic potser no era del tot rellevant per als jueus socialistes, però devia ser benvingut (i fins i tot buscat, en la mesura en que podien determinar la cosa) per tal d’arrossegar un màxim de gent i fer possible la creació del nou Estat jueu. 

Malgrat les limitacions (les famoses quotes d’immigració) imposades pels britànics, i la creixent resistència violenta dels palestins, la cosa va funcionar. Es van anar assentant les bases del futur Estat, creant les estructures pertinents, es va recuperar la llengua hebrea (que havia quedat “fossilitzada”  en els textos sagrats) i es va anar culminant el procés d’ocupació territorial –de tall cooperativista i autogestionari- de l’espai (els celebres kibutzs). Durant tot aquest període de formació i consolidació del nou Estat, la unanimitat de criteri era prou gran com perquè la dreta quedés relegada a un paper d’acompanyament fiscalitzador. Amb l’enquistament del “problema” (l’enemistat amenaçadora del món àrab i el terrorisme palestí), i l’arribada de noves fornades d’immigrants (canviant la relació de forces a l’interior de la societat israeliana) i l’evolució político-ideològica del món (amb la davallada de les ideologies derivades del marxisme i l’auge del neoliberalisme, sovint militarista), van anar donant un marge de maniobra cada cop més gran a la dreta, fins a fer-la, sembla, hegemònica.

Una altra diferenciació que pesa molt en la societat israeliana és l’existent entre asquenasites i sefardites. Com és sabut, els primers són originaris del centre d’Europa i de l’Europa oriental (estenent-se amb el temps per tota Europa), i els segons dels països riberencs de la Mediterrània (sobretot dels de la riba sud) i dels països àrabs en general. Aquesta diversitat d’origen dóna peu, òbviament, a mentalitats diferents. En termes generals, es considera que els asquenasites han tingut més tirada cap al laïcisme, preu i porta d’entrada a l’assimilació a les respectives societats d’adopció (tot i l’existència de moviments ultraortodoxos de notable influència en el temps i l’espai, com el hassidisme) que no pas els sefardites, més conservadors. Em pregunto, a l’escriure això, si aquesta distinció i contraposició no seria d’alguna manera correlativa a l’existent entre el protestantisme i el catolicisme...

Dit això, sembla que no és tant la tradició religiosa (diferències en el culte i fins en el suport i presentació de la Torà), i per tant cultural, el que separa les dues comunitats principals del poble jueu (n’hi ha alguna altra, però ja molt minoritària), com el diferent rol que cadascuna d’elles ha jugat en la constitució de l’Estat d’Israel. La iniciativa hauria correspost bàsicament als asquenasites, a través del progressisme, de tall socialitzant, fundacional. Els sefardites, menys present en les primeres fases de la creació d’Israel, o en tot cas amb menys protagonisme polític, van quedar relegats a una posició secundària, subalterna en els aparells i estructures del nou Estat, i tal vegada, com a reflex d’això mateix, en la societat en general. En l’actualitat, com és natural, això s’ha diluït i reequilibrat molt, però la rivalitat entre les dues comunitats segueix latent i vigent d’una manera o una altra. Segurament no s’arriba a l’extrem de la segregació, però sembla evident que no és un tema menor. Sense que es pugui parla de racisme (seria exagerat) entre una comunitat i l’altra, el cert és que els prejudicis, la desconfiança i el desconeixement mutu encara són vius. Entre les teories curioses que circulen teories, hi ha una que afirma que els asquenasites no són jueus, o que s’han barrejat tant  que no es pot dir que ho siguin pròpiament. Què és ser jueu i qui ho és, és un dels temes de debat i de polèmica més arrelats a la societat jueva.

Una altra binomi tens, dels que més, és el religiós: creients i ateus. És amb més intensitat (i acritud) que a cap altra país occidental (acceptant que Israel forma part d’Occident) que la societat jueva viu el fet religiós. Com en tota societat amb un fort component premodern, la història, la política i la religió tendeixen a forma un tot difícil de destriar. Segons l’òptica religiosa, Israel va néixer per manament diví, i per tant l’Estat actual d’Israel no pot trair aquest fonament; ha de cenyir-se a la vocació, a la missió encomanada. Des d’aquest punt de vista la història i la política no serien altra cosa que els accidents, els errors i encerts, de les successives generacions per adaptar-se a aquesta condició i crida transcendents. Des de l’ateisme (socialista o liberal), és clar, es rebutja aquesta concepció i es busca fer descansar la identitat nacional en la cultura i en la idiosincràsia del poble jueu: hi ha una història compartida, una mentalitat i una voluntat de ser al llarg dels segles i mil.lenis. No es nega l’origen i el llegat espiritual (seria suïcida fer-ho), però se’l circumscriu, se l’entén en termes humanistes: la religió és una opció i una manifestació més de les possibles i diferents maneres de ser jueu, de ser humà. 

No cal dir que tant el bloc creient com l’ateu presenten una diversitat de postures amplíssima. Hi ha de tot, i com sol passar a la societat jueva, ben barrejat i enfrontat.

Pilar Reactiu (I)

El meu interès i preocupació estan molt centrats en les eleccions catalanes de demà passat, com en la immensa majoria dels que vivim per aquí o hi tenim vincles, però tot i així hom no pot abstraure’s del tot del que passa més enllà del nostre particular univers.

Hem tornat a viure una d’aquelles escalades d’horror entre Israel i l’enclau de Gaza, dirigit per Hamas. En resposta al llançament de coets des de la franja de Gaza, Israel va posar en marxa l'operatiu militar batejat amb el nom de Pilar Defensiu. Hores d’ara sembla que la crisi s’apaivaga i que el risc d’una segona Tempesta Fosa (era així com es deia l’operació del 2009?) ha quedat ajornat. Menys mal.

No crec que pugui aportar cap reflexió útil al debat (sobre el dret a defensar-se, fins on i com, qui és l'agressor i qui l'agredit, etc.). Sóc dels que viu aquesta mena de situacions amb llàstima, tristesa, consternació, indignació. Estic comprovant que a mesura que et fas gran vius amb major rebuig la violència. La violència és un miratge de poder, la il.lusió d’una solució que la majoria de vegades ni està justificada ni aporta la victòria desitjada: és un error, un infantilisme, una monstruositat obscena que no fa més que complicar i retardar el trobar la sortida al problema.

Encara que ho penso, no diré que el conflicte àrab-israelià cansa, perquè és el conflicte de tots, perquè és un exponent més, prou universal, del conflicte humà en general, de tot conflicte humà. I com aquest, no està gens clar que tingui solució. Tot i així, és clar, s’ha de maldar perquè la tingui. Si ens fatiga aquest conflicte és que ens fatiga també l'existència problemàtica de l'ésser humà en general, arreu.

En aquest sentit, com molta gent, penso que Israel ha de fer el primer pas o el més important: ha de donar totes les condicions i oportunitats perquè l’Estat Palestí es constitueixi en estat sobirà. Tots els pobles del món tenen dret a tenir el seu propi estat que els representi i empari. El dret a l’autodeterminació és un dret universal, derivat del dret natural, del sentit mateix de la justícia humana. Ja sabem que els jueus van aconseguir el seu, la seva llar nacional, el 1948. Fa temps que els palestins esperen poder assolir aquesta mateixa fita. Penso que hi tenen dret. Des d'on i com es podria dir que no el tenen?

Els obstacles i dificultats, és sabut, són grans i múltiples.

Per començar el mateix mapa que l’ONU va dissenyar per a la partició del territori. Era més un mosaic de pedaços que no dos conjunts territorials coherents. La guerra d’independència, de resultes de la qual els jueus van ocupar molts territoris assignats als palestins (foragitant-los), potser va simplificar una mica el mapa, però tot fa pensar que es va seguir una lògica expansionista i no cap altra. El drama estava servit. La comunitat internacional havia fallat un cop més, rentant-se les mans (i moguda pel sentiment de culpa de l’Holocaust). Va acceptar la creació d’un estat sabent que els palestins i els veïns àrabs no l’acceptarien i li farien la guerra des del primer dia... Al meu entendre, una irresponsabilitat criminal. En l'actualitat, aquest pèssim traçat inicial perviu en l'existència d'una seperació entre els dos territoris de població i obediència palestins: Gaza i Cisjordània. En el primer, gairebé enxubats, hi viuen uns dos milions de persones... 

El segon element de discòrdia és la ciutat de Jerusalem. Ciutat triplement santa, a la que ningú vol renunciar. També aquí Israel sembla haver jugat la carta dels fets consumats, i des de l’ocupació de la ciutat el 1967 no ha fet més que laminar, erosionar la presència palestina a la ciutat. Compartir, siguin idees o creences, és molt difícil; compartir un mateix espai potser encara més. A Jerusalem les èpoques i religions es freguen les unes a les altres, se superposen fent-se ombra l’una a l’altra... Sense anar més lluny, el Mur de les Lamentacions és contigu, situat en contrabaix, a l’esplanada de la mesquita de la Roca (on Abraham havia de sacrificar el seu fill Isaac), ben visible amb la seva cúpula daurada.

Un tercer punt, motiu d’enfrontament, extensió i amplificació del precedent, són els assentaments israelians a Cisjordània. Es compten per centenars i, malgrat les pressions internacionals i algunes forçades evacuacions, no han parat de créixer i multiplicar-se. Aquest és un escull major a la creació d’un Estat Palestí sobirà. Com es pot fer compatible la seva sobirania amb l’existència d’emplaçaments sota jurisdicció, control i vigilància israeliana en el seu territori? El gran argument (sincer i alhora pretext) d’Israel és que moltes d’aquestes colònies (potser els habitants mateixos no es presenten com a tals, però se’ls coneix amb el nom de colons) obeeixen a motius religiosos: el culte a les diferents tombes dels patriarques i les seves dones, etc. Per altra banda és probable que algunes d’elles tinguin molts anys d’antiguitat, el que no fa més que agreujar la cosa. Què es pot, s’hauria de fer en un cas així? Si els ànims d’una banda i l’altra no estiguessin tan viciadament enverinats es podria concebre algun tipus de solució, però en l’actualitat això no és possible, o sols a llarg termini. La pregunta és clara: s’està fent alguna cosa perquè el problema s’acabi solucionant algun dia? És de témer que no, que està enquistat i que cadascú espera poder, tard o d’hora, imposar els seus propis interessos.

En relació amb tot això hi ha un tema demogràfic. El creixement palestí és vegetatiu; l’israelià per fluxos immigratoris (potser avui dia definitivament estroncats, però importants fins fa relativament poc, sobretot pel que fa a les ex-repúbliques soviètiques). Sobre un territori relativament petit (poc més que Catalunya, si no m’erro), s’estan concentrant uns deu milions de persones o més... A aquesta massa de gent d’un signe o un altre, cal comptar encara les desenes de milers de refugiats palestins (molts ja fills i néts dels que van marxar a conseqüència de les diverses guerres: l’esmentada del 1948, la del 1956, la del 1967 i, potser, la del 1973, guerres,  sigui dit de passada, que van generar onades d’exiliats jueus de la majoria de països àrbs, on portaven centenars, mil o més de dos mil anys vivint-hi) que voldrien tornar, i que en molts casos exigeixen poder-ho fer.  Per acabar de complicar la situació cal tenir també present l’índex de natalitat dels àrab-israelians, molt superior a la dels jueus-israelians. Si la tendència es manté Israel podria passar a ser majoritàriament àrab en qüestió de poques generacions. El problema cau encara lluny, però ja és viscut, mentalment, psicològicament, ara (com sol passar amb aquesta mena de situacions).

L'Esquirol o l'escala fatal (IX i final)

Després de preguntar i de recular una mica el vam trobar. Vam aparcar i ens hi vam encarar. Era el típic lloc anodí, sense cap interès especial. L’entrada que duia a les habitacions, era tancada. Pel vidre es veia ja el primer tram de l’escala fatal. Al costat hi havia un bar i vam inquirir per l’hostal. Vam explicar el motiu de la nostra presència allà. Un home de mitjana edat, d’un cert volum, es va fer càrrec de la nostra voluntat. Hostal i bar formaven part del mateix, i per tant no hi havia cap problema en accedir a l’escala. Ens va obrir una porta (que si recordo bé romania tancada en clau) i vam trobar-nos en l’escenari del fet.

Jo l’havia imaginada sempre d’un sol tram, però aquesta tenia recolze. Mentre pujàvem pels graons de pedra artificial (aquella com granulada) de color blau-grisós, la T. em va dir que s’hostejaven al segon pis (essent un 15 d’agost devia ser tot ple), i que va ser a l’arribar a dalt que es va desplomar. Em va trencar el cor pensar que el papà havia hagut de pujar dos pisos, quan la mínima pendent li suposava un esforç i alentia enormement la seva marxa. El pitjor del cas és que a sobre anava carregat amb bosses (embotits i altres queviures comprats per a nosaltres els seus fills, tot per quadruplicat). Vam arribar al replà on presumiblement havia perdut el sentit.

La T., va tornar a referir el que en algun moment havia contat a casa dels amics, que l’esforç, per a algú operat dos cops del cor, havia estat excessiu i arribat a dalt havia caigut estirat a terra, donant-se un fort cop al cap. Ma mare, que venia darrera seu, el va trobar estès en un bassal de sang. El va poder encara abraçar i recolzar contra seu, acompanyant-lo en els darrers instants de vida. Ma mare es va abocar tota ella sobre el rostre del seu home, dient-li paraules d’amor i de reconfort íntim i espiritual. El meu pare, des de la semi-consciència agònica, sembla que encara va rebre el missatge.

Aquest quadre, que ara descric des d’una relativa calma, és una imatge, confegida a partir del que m’ha arribat i tal vegada una mica arrodonida per la imaginació, que mai com aquell dia m’havia commogut tant. Que el meu pare, que era força i determinació, quedés vençut, destruït, reduït a la impotència me’l fa fer, com mai, entendridor, estimable, innocent. Hi ha res més corprenedor que veure, encara que sigui només amb la consciència, aquell que t’ha donat la vida, desarmat, abatut, fulminat, derrotat? Diria que no, ja que es produeix un trencament, la subversió de quelcom molt íntim: la imatge del pare que és afirmació i garantia de vida trasmudada, transmutada en el seu negatiu, en la seva negació. Tota una revelació del caràcter finit de la vida i els seus éssers.

Per altra banda, tota l’escena s’embolcalla, per a mi, en la recança de no haver sabut comprendre’l millor, de no haver estat més bon fill, de no haver tingut un bon comiat d’ell (el nostre darrer encontre va estar presidit per la irritació, l’enuig recíproc), de no haver sabut estimar-lo d’una manera oberta i planera.

Vam baixar les escales, ens vam trobar amb el mateix home a qui vam agrair el favor, amb els mateixos joves prenent unes cerveses tot mirant la tele o jugant a cartes, i vam marxar. La vida seguia, com sempre. Sí, es pot dir que el meu pare va morir “amb les botes posades”. Cruel ironia del destí, va marxar de Sitges per culpa d’un gos (el Leo: encara és viu). Ma germana C. havia dut un gos a casa (fent-li un favor a un amic que marxava de vacances i no sabia on col.locar el ca); era un gos jove que no parava de bordar, saltironejar, abordar i fer festes a qui fos. El meu pare no estava per suportar un tracte, una companyia així i va decidir marxar amb ma mare a visitar uns bons amics a Rupit. Aquests amics els van obsequiar amb un dinar d’aquells festius, amb fills i nets, cuina cuidada i abundància d’acudits (mon pare n’era un excel.lent contador). Ho van passar molt bé, el que reconcilia una mica amb el que havia de passar més tard.

Encara ara em costa d’entendre com el meu pare podia i s’atrevia a anar amb el seu Volvo vell per aquells mons de Déu. Aquell cotxe era de conducció dura (com vaig poder comprovar quan el vaig heretar), sense servodirecció ni res... Uns pocs anys abans havia patit un accident de sinistre gairebé total i la companyia contrària (responsable) li havia hagut de refer el cotxe pràcticament de dalt a baix, però sense canviar la conducció assistida (potser no es podia o no havia calgut canviar-la). Era el mateix cotxe amb el que vaig viure, amb ell de conductor i jo i ma germana T. d'acompanyants, també un accident bastant sonat a les costes del Garraf.  Afortunadament, també a qui, ningú es va fer mal.

La cosina E. ens va explicar un fet molt curiós en relació a la mort del pare. Aquell dia, contra tot pronòstic, va anar a l’Esquirol a passar el dia. Tenia la mare malalta a casa i van voler sortir a distreure’s anant a visitar una amiga de l’E. que vivia en aquest poble. El fort del cas, diu l’E., és que va aparcar el cotxe davant de l’hostal en qüestió i el va anar a buscar ja per marxar més o menys a l’hora de va tenir lloc el desenllaç luctuós. Havia estat en el moment de veure l’hostal o d’aparcar-hi que va prendre consciència d’aquesta estranya coincidència.

El que lliga una mica amb el que m’escrivia un amic que viu a Vic sobre la fama que té l’Esquirol com a poble encantat. Reprodueixo aquí les seves paraules: “Se'n parla sovint en el nostre cercle d'amistats. Sobretot, l'Esquirol destaca al meu entendre per la seva peculiar fama de “lloc encantat”. Es parla sovint que la gent que freqüenta l'Esquirol queda tocada per una mena de bogeria desaforada. Es relaten episodis fantàstics de personatges realment tocats del bolet. I no és broma. Sovint ens preguntem si l'Esquirol no està immers en una bombolla màgica digne de García-Márquez. Jo mateix vaig treballar un curs a l'Esquirol, i vaig poder comprovar que aquella gent tenen un altre pols. Una palpitació diferent. El primer que penses és que és normal perquè estan prou penjats a la muntanya, prou aïllats i poc comunicats. A la llarga, però, he anat descobrint que, potser, la cosa és més profunda. Com una emanació directa dels efluvis de la terra. Molt a prop de l'Esquirol, a Cantonigròs, vaig visitar un indret de bellesa natural "superior": la cascada de "la foradada". La llegenda diu que dos germans imprudents havien volgut veure les fades d'aigua del riu, encisats pels seus cants i la seva bellesa, però eren perilloses si et miraven. Els van descobrir i els van convertir en pedres. Quan la gent va veure les dues grans roques, van saber que els dos germans desapareguts havien estat víctimes de l'encanteri de les fades.”

Vam abandonar Santa Maria del Corcó sota un cel serè i un aire ja fred. Tota la franja esquerra de l’horitzó era una nuvolada immensa, amb allò tan màgic, meravellós del resplendor dels llampecs a l’interior del mateix núvol... El front amenaçador semblava dirigir-se cap al sud-oest, però si recordo bé no ens vam trobar pluja en cap moment. L’endemà, això sí, vaig llegir que aquella tempesta havia originat algunes mànegues en diferents punts del barcelonès. Amb això cloïa i cloc la meva escapada a l’Esquirol. Només afegir que anit, finalment, amb el meu cosí Ramon Mas, després de gairebé un any de lluitar contra un càncer de gola, ens ha deixat. És el primer cosí que marxa. L’apreciava i demà em contaré entre els que li diran adéu. Quan vaig néixer, amb mi, vam passar a ser set ramons a la família; des d’ahir la xifra s'ha reduït a quatre. Quin serà el proper?

L'Esquirol o l'escala fatal (VIII)

En aquells anys encara no havia fet el dol per la destrucció del medi ambient. Era conscient de la dificultat i ja llavors actuava més per testimonialisme que altra cosa.  Actualment, sense tirar la tovallola, ja no fio l’esperança en l’ésser humà. Tot i que les coses depenen de la nostra voluntat, si aquesta està malalta, el resultat serà necessàriament insuficient, malaltís. Estem en un sistema que no vol ni sap parar: sempre faltaran carreteres, sempre faltaran cotxes, sempre faltarà de tot. No és, com per moments sembla que encara ens vulguin fer creure, que es vulgui arribar a un nivell determinat de desenvolupament prefigurat i allí, finalment, aturar-se. No, no hi ha límit, no hi ha idea (pla, projecte) d’on es vol arribar... El que compta i mana és el moviment, constant i indefinit. El creixement perpetu. La crisi actual ha frenat la tendència, però tot fa pensar que serà una cosa temporal i que no canviarà res: el sentit de l’”evolució, un cop superat el sotrac, seguirà sent el mateix.

En aquestes condicions (irracionals) el final només pot venir imposat des de fora. Xifro les esperances, doncs, en forces ahumanes. Tal vegada, com professa l’amic J., geògraf de formació i professió, en una “escatologia geològica”: la subversió de l’”ordre humà”, de la fina capa terrestre transformada pel seu obrar, per l’acció de descomunals forces tel.lúriques... La superfície humana del món anorreada per les convulsions de volcans i terratrèmols de magnitud colossal, apocalíptica. La lava devorant, empassant-se, amagant definitivament l’asfalt i les construccions sense ànima... Una imatge, així, presa en abstracte, reconfortant; presidida per la certesa de que guanya qui riu el darrer, que sembla que hauria de ser la natura, malgrat tot.

L’objectiu de la passejada era ensenyar-nos unes cingleres espectaculars que eren allí mateix, com qui diu gairebé tocant al poble. Un riu, que no es veu, o molt poc (de tant al fons que queda), havia creat un serpentejat de precipicis de notable verticalitat. Tot era bosc d’alzina, amb el seu verd fosc apagat. Aquí i allà, es veien les taques de fullam ressec, ocre, de les alzines que no havien resistit (o encara no s’havien recuperat) de la sequera de l’estiu, tal com va explicar l’E. El camí baixava fins al fons de la gorja, però ens vam limitar a arribar a un petit terraplè, projectat cap al buit, que serveix per al tir al plat. Jo entenc que el lloc invita a alguna mena de desafiament (l’amenaça d’aquells espadats, aquella cosa sublim i provocadora de l’aire atrapat en el rocam salvatge), però optar, com a forma de diàleg amb l’inabastable natural, pel tir al plat, em sembla una falta d’imaginació bàrbara, la veritat, i no tant pel soroll com per la constel.lació de fragments de plàstic que queden escampats en un radi de 100 ó 150 metres (sense comptar els quilos de plom que tampoc hi fan cap bé). Les coses haurien de canviar, i molt, però de moment és el que hi ha.

Preguntats si el riu oferia llocs macos per banyar-s’hi, els nostres amfitrions ens van informar que el riu rebia totes les aigües de desguàs de tota la filera de cases que donaven a aquella banda, i que per tant estava contaminat. Una decepció més, sort que ja hi estem avesats.

Mentre tornàvem cap a la casa, l’E., amb els seus ulls grisos i un xic aquosos (com dos boles de plom semi-fos que parlessin), em va seguir explicant un projecte que vol tirar endavant la primavera de l’any vinent. Vol fer mitja volta a Catalunya a peu, però en lloc de dur motxilla té pensat portar una “burroteca”: un estri consistent en una roda i dues nanses que es fixen als malucs (i que sostenen, entre elles, la bossa). La cosa es fixa, és clar, darrera d’un, i en principi ha de poder circular pels terrenys més escabrosos i estrets, ja que la roda puja, salta qualsevol obstacle, i l’amplada de la cosa és la mateixa que la de la persona que el duu posat. Vindria a ser la versió humana d’allò que es veu en algunes pel.lis de l’Oest, amb un ferit estirat en una llitera enganxada a un cavall, que l’arrossega. Desconeixia l’invent i em va semblar fantàstic. Em va dir que tenia encara alguns dubtes tècnics de com havia de ser l’artefacte en qüestió (que es volia fer fer adaptat a ell, doncs) i li vaig recomanar que es posés en contacte amb en D., el meu soci (cosa que a dia d'avui encara no sé si ha fet). En qualsevol cas la idea de recórrer mig país amb “burroteca” em va semblar genial i el vaig felicitar per la iniciativa i animar a portar-la a terme.

L’altra cosa que té entre mans és organitzar una segona trobada d’”art i espiritualitat” (a Montserrat, com la primera, o en algun altre lloc). Persegueix, de fa temps, els punts de contacte, d’influència, entre una cosa i l’altra. No em faria cap mal apuntar-m’hi, encara que vaig molt fluix d’ambdues coses, o bé justament per això mateix...

No havia vist l’E. des de l’agost, quan es va prestar a venir, en dues ocasions, a Capmany a ajudar-me a contrarestar els efectes de l’incendi. Puntual com un rellotge, va aparèixer disposat al que fos. Al pobre el vaig tenir unes hores cavant i plantant una filera de boixos. Quan m’hi vaig fixar vaig veure que s’havia desviat una mica al topar amb les fortes restes d’unes arrels de mimosa. Desautoritzant-lo un xic expeditivament, vaig desfer la meitat de la seva feina. Més tard em vaig avergonyir i li vaig escriure un mail de disculpes. El segon cop que va venir ens vam centrar exclusivament en el tancat dels gossos. Vam formar un molt bon equip. Tot plegat, amb la calor tòrrida, l’escampall de runes, la duresa de la tasca, la cara de Peter Cushing (l'actor que feia de Sherlock Holmes a les pel.lis i sèries dels anys 60 i 70) de l’E. i el seu cos magre, tenia un punt de Kommando d’Auschwitz (ell fent de Primo Levi a Si això és un home) o d’esclau jueu a l’Egipte de l’Antic Testament. La seva ajuda amb el ciment, el trepant, la radial, les vares i cargols va ser molt útil: el resultat té un punt de fortificació medieval que hauria de durar el que els hi queda de vida als gossos, i deu anys més.

Vam arribar a la casa i ens vam ja acomiadar. Gràcies per tot, fins la propera. A El Figaró estàveu bé, però aquí també. Molt sà tot això... Ja et posaré en contacte amb en D, E., per això de la “burroteca”... El sol començava a baixar sobre un llunyà horitzó de muntanyes.

Fent camí cap al poble vam veure, amb aquella llum blavosa i contrastada de l’inici del crepuscle, cap a l’est, una formidable muntanya de núvols tempestuosos. Vam baixar un moment del cotxe per a contemplar el fenomen, d'una extrema bellesa. Reprenent la marxa vam recordar un dels propòsits de la nostra vinguda a l’Esquirol: localitzar l’hostal on havia mort el pare. Sabíem el nom: Hostal Collsacabra.