CAPPROBLEMA bicicletes (VII)

Una altra font de problemes venia, curiosament, pel seu mateix sentit de la justícia apuntat més amunt. En els desacords amb els altres, no és tant que dubtés de les pròpies raons, de la pròpia posició, com el voler donar una oportunitat a l’altra d’equivocar-se, de donar-li l’opció d’arribar a les mateixes conclusions que ell fent la marrada, l’experiència de l’error, si això l’havia de convèncer. Aquesta actitud és certament lloable (i a llarg, sinó a mig termini, avantatjosa), però en l’immediat, és clar, comportava perjudicis al funcionament de la botiga. Un cop més, l’etern dilema entre la tolerància i l’eficiència, entre l’autoritat i la pedagogia. Dit això, ell també, per descomptat, cometia errors, per bé que en general, a diferència de molts, ho reconeixia i rectificava amb rapidesa. Encara que no ho fes per això, el fet de ser autocrític li donava dret a ser-ho amb els altres. De forma innata, era dels que veneren la veritat i accepten que aquesta no tingui favoritismes amb ningú, tampoc amb ells mateixos.

Conscient de que el marge d’error permès és sempre molt estret, en D. vivia sempre en el neguitós dilema, en la doble tensió del voler i l’haver de delegar, i el resistir-s’hi un màxim; resistència que venia, em sembla, no sols de l’esmentada pruïja de fer les coses com ell creia que s’havien de fer, i les sabia fer, immillorablement, sinó també d’un cert afany de “possessió” material, tangible, manual i directa de la cosa.

Aquest és un “fenomen”, un tret psicològic gairebé “clàssic”, que hom pot observar arreu, fent-se particularment visible, contrastat en els grans homes o si més no, en les personalitats importants. Un cas paradigmàtic seria el de W. Churchill, que no content amb mapes, informes, xifres i estadístiques, fotos i filmacions, volia viure la guerra en directe, tocant terra amb la primera o segona onada de desembarcament a Normandia. Hi ha, en el poder, una passió demiúrgica, que cap abstracció pot satisfer plenament. És allò de voler estar a dalt i a baix, de voler ser-ho tot, i per tant fer-ho tot. No cal dir que més enllà d’un cert punt és un problema, un factor d’entorpiment i de disfunció greu. 

En D. es passava la vida, no sols predicant amb l’exemple, sinó fixant pautes, establint protocols d’actuació, donant, quasi diria que formulant, instruccions. Per a ell tot era evident, matemàtic, científic, i volia contagiar el seu esperit, el seu goig per la perfecció als seus col.laboradors. No comptava prou amb els personalismes, els mals hàbits i les limitacions mentals de la gent. Ell era algú amb passió per millorar, per detectar al seu voltant, i també en ell mateix, tot el que fos defecte, mancança, insuficiència, desviació. La seva intel.ligència incisiva el portava a nivells de detall mínim, a allò ja pràcticament invisible i aparentment insignificant. Era d’aquelles persones que comprenen que el món es juga, es determina en allò petit, en el gest, en el segon, en el mil.límetre, en el número, en la intenció. Si una roda feia un determinat frec, un soroll curiós ell endevinava de seguida on i perquè, quin cargol fallava, per on calia collar, què calia canviar. Sabia, de forma intuïtiva i per l’aprenentatge de l’experiència (aprofitada, escurada fins a la corda) que la simplicitat, la facilitat, la bellesa de la superfície és el resultat d’un equilibri de forces, d’una organització estricta en la profunditat del ser de les coses. La seva ment escrutadora i analitzadora descomponia tot el real en les seves darreres parts constitutives...

Tenir aquest tarannà, aquestes qualitats, aquest nivell d’autosuperació en un país com el nostre i encara en el món, en el comerç de les bicicletes, en el que fa una desena d’anys, almenys casa nostra, era un sector poc valorat i escassament professionalitzat (o, per dir-ho més exactament, amb gent formada sobre la marxa, en la vocació de l'autodictisme i la necessitat), podia ser i d’alguna manera va ser un problema. Començant per l’interessat: vivia en un estrès permanent, en la sotsobra constant d’haver d’avaluar fins on havia d’adaptar-se a la “normalitat” mediocre, deixant passar certes coses, i fent com els altres. La seva idea, convicció de que fent el millor acabes sent el millor, el primer i que això té alguna mena de compensació en aquest món, sense ser falsa, tenia l’inconvenient de verificar-se només a llarg termini, i ell, com tot jove, era impacient. En el món del comerç (i en general), qui vol triomfar ràpidament, qui vol fer diners i aconseguir fer-se un nom i una posició a ritme geomètric ha de deixar de banda molts escrúpols i consideracions ètiques. Es pot donar alguna excepció, el cas d’algun geni que aconsegueixi arribar a dalt de tot sense deixar res ni ningú a l’estacada, a la cuneta, però és rar, i mirant-ho amb lupa el més probable és que veiéssim que en un moment o un altre ha fet trampa i s’ha alleugerit la motxilla: que, en conjunt, ha preferit l’ascensió de l’ego a la difusió del bé (valent-se, tal vegada, de la coartada, no prou vàlida, de que un cop a dalt el seu exemple seria benèficament alliçonador).

En D., com tots, estava travessat per la dicotomia de la quantitat i la qualitat, així com per la correlativa de l’horitzontalitat i la verticalitat. En el cas de la primera dicotomia, què calia fer? Vendre un màxim de bicicletes sense importar si una determinat model convenia o no a aquell client, donant per bo el seu caprici inicial, aconsellar el client sempre en el sentit del model més car i amb el màxim nombre d’accessoris, prescindir de tot servei de post-venda, cobrar per tot i car? Era evident que ni la honestedat ni la viabilitat comercial permetien aquest enfocament: no era manera de fer-se una reputació, ni els clients ni la competència haurien trigat a fer-nos el buit (els primers) i a arraconar-nos (la segona). La resposta era fer tot el contrari? Sí... però així no et fas ric, o trigues dècades.   

Pel què fa al binomi horitzontalitat-verticalitat, no ens referim aquí a la disjuntiva que es planteja en termes d’espiritualitat i de materialitat o materialisme (en la que la verticalitat fa el bon paper i l’horitzontalitat el dolent), com a la de signe invers, ja abordada anteriorment: la relativa a l’èxit i al poder (el pujar, l’escalar posicions), per una banda, i a l’ajuda i el servei, universalment entesos i estesos, per l’altra. En D., poc o molt com tots, endevinava que ajudar a esquerra i a dreta, al primer vingut i al de més enllà, no és la millor manera de propulsar-se a posicions preeminents. Alhora, però, el seu sentit de la generositat, el seu temperament solidari li feien molt difícil no donar-se a tot i a tothom. 

  

Tinc el convenciment que secretament buscava desesperadament un equilibri entre ambdues tendències, ambdues necessitats. Buscava el somni de molts: ser bona persona i alhora triomfar. El conte de fades i de Hollywood... L’heroi d’una causa justa, guapo, jove, intel.ligent, ric i famós (i què més?). Aprofito l’avinentesa per fer una breu digressió al respecte.

Vaig trobar escandalós que a El senyor dels anells els dolents fossin majoritàriament lletjos (amb els esgarrifosos urcos) i en canvi els bons majoritàriament bells (amb els elfs, sense anar més lluny: una colla d’efebs i sílfides tan andrògins -per allò de fer camí cap a l'hermafroditisme per la via de la bisexualitat- , asèptics com angelicals). Qualsevol que tingui una mínima edat i experiència de la vida sap que tot està molt més barrejat i que, posats a filar prim, la bellesa (externa) sol estar més aviat del bàndol del Mal. Perquè hi hagi lluita els bàndols tenen que estar més o menys equilibrats. El Mal compta amb les seves cartes, molt  bones, altrament el Bé hauria guanyat la batalla fa temps. No, les coses no són simples. En la guerra entre el visible i l’invisible la bellesa s’arrenglera (i és natural que ho faci) del costat del Mal. 

Tot fa pensar que la bondat i la intel.ligència, fins que no assoleixen un cert nivell, “pateixen” molt, i això es tradueix, inevitablement, en una certa deformació. Entre una cosa i l’altra, sembla que es pot concloure que la proporció de bellesa, així, a simple vista, és d’ú a cinc a favor del Mal (primer havia escrit deu, però m'ha acabat semblant excessiu, exagerat). Dit altrament, per cada bella persona, també en sentit físic, n’hi ha cinc de belles (sense el “plus” que hi  afegeix l’esperit, és cert, i per tant potser no “tant” belles, però això és només un matís subtil) que tenen l’ànima tirant a fosca i presta (si no hi posa remei una sòlida educació en els valors) a caure en la temptació de menjar-se el món, elles que poden, ni que sigui intentar-ho... És un fet: “El Príncep del món” té els seus seguidors, i junt amb els esguerrats (amb un exterior que mostra llur abjecció interior), també hi ha molts Dorian Gray. És així, i deu estar bé que sigui així.    

CAPPROBLEMA bicicletes (VI)

Aquest era l’esperit amb el que tots combregàvem en bona mesura; el pressupòsit deontològic i, si es vol, estètic, amb el que endegàvem l’empresa. Ara bé, que ningú s’enganyi més del compte, tots els implicats teníem molt clar que volíem guanyar diners a cabassos. Es volien fer bé les coses, però alhora enriquir-nos més o menys. La idea era aprofitar el boom de la bici, encara en la seva fase inicial (com, per què i exactament quan va començar, reconec que és, per a mi, un misteri), contribuir-hi, i vendre bicicletes a tot drap. Fèiem projeccions optimistes, quasi fantàstiques del nostre futur creixement en el món de la bicicleta a Barcelona. Quan en D. deia que la bicicleta era el millor invent de la humanitat li donàvem la raó. Crèiem en les bicicletes, gairebé les veneràvem, i aquesta fe ens feia esperar el millor i al mateix temps ens donava l’ímpetu per llençar-nos en el mercat ciclista amb convicció i esperança, sense les reserves, la mala consciència de qui ven una cosa que sap és perniciosa. Podíem actuar lliures d’escrúpols; ens semblava que teníem la coartada perfecta i que per tant podíem participar de la festa materialista, del binomi producció-consum sense fre ni sentiment de culpa, Aleluia! 

Les coses, però no van anar ben bé així, no van ser tal com ens pensàvem que serien. En aquesta vida no n’hi ha prou amb tenir bons propòsits, o més exactament: darrera dels bons, dels objectius lícits i engrescadors sempre s’amaga alguna cosa d’invisible que fa naufragar les intencions, sempre hi ha alguna contradicció que no s’havia copsat prou, l’aleteig d’alguna passió o el rossec d’algun costum, els efectes dels quals no s’havien previst suficientment. I després hi ha el món, amb el seu nombre infinit de variables... Entre una cosa i l’altra, el fet és que de seguida van anar apareixent les primeres dificultats. Unes d’ordre personal, unes altres tècniques, unes terceres d’ordre estrictament empresarial.

No em veig capaç d’explicar cronològicament els avatars de la botiga al llarg de tots aquests anys, i tampoc crec que, de ser possible, la cosa tingués gaire interès. Abordaré la qüestió cenyint-me més aviat aquest destriament que he fet de la naturalesa dels problemes, tal vegada fusionant en una sola distinció els dos darrers, els tècnics i els empresarials.

En l’ordre humà, el més sucós, ens vam trobar ja d’entrada amb el xoc de personalitats, amb la diferent manera d’entendre com s’havia de portar el negoci. El desacord aquest, amb la disfunció subseqüent i correlativa, segueix, amb variants, el següent patró: el D. buscava i volia una excel.lència, una perfecció que cap dels seus col.laboradors era capaç d’assolir, i a partir d’un cert moment o no acceptava el repartiment de funcions i envaïa la responsabilitat de l’altre, o bé es recloïa en la seva tasca, normalment la mecànica, i assistia amb mortificat estoïcisme a la deriva del negoci, fins que feia un pet tirant a sonat. 

S’ha de dir, per entendre plenament la posició d’en D., que la botiga era el gran projecte de la seva vida, la seva reial oportunitat de triomfar, de construir-se com a professional i de fer-se un lloc i un nom en el sector i d’alguna manera en la societat en general. En D. hauria pogut fer mil altres coses, o com a mínim anar a treballar, amb bon sou i perspectives de promoció, a Probyke o a alguna altra botiga de bicicletes reconeguda (era ja conegut i apreciat, i rebia ofertes), però ell volia dur a terme, materialitzar el seu projecte, allò que duia al cap i el feia anar de cap. Volia ser el seu únic amo i fer les coses tal com ell volia i sabia fer-les. Era dels que volen imprimir el seu personal segell en les coses, en el món. Jo no tenia res a dir-hi, i no sols respectava aquest plantejament, sinó que de fet l’aprovava: era justament això, aquesta cunya incisiva allò en el que havia cregut i que havia volgut finançar. 

Jo tampoc ho vivia de primera mà, perquè no era diàriament a la botiga, però qualsevol observador podia veure que allí hi havia la clàssica incompatibilitat entre un model horitzontal i un de vertical, un de col.legial i un altre de piramidal. Des de la millor bona voluntat i bona fe, la idea que d’entrada presidia i animava el projecte era la del treball en equip, amb presa de decisions compartida, entre tots. Tanmateix ningú li discutia en D. la direcció del negoci (i de fet assumia el paper d’administrador de la societat), i era com un pressupòsit tàcitament acceptat i assumit per tothom que li corresponia preferentment a ell supervisar l’activitat dels altres. Ell era “el cap”, el màxim responsable, l’ànima de la cosa: se li reconeixia una veu i un vot de qualitat en tot el relatiu a la bona marxa de la botiga.

Aquest plantejament d’harmonitzar democràcia amb principi d’autoritat és molt maco i és el que hi ha a la base de totes les aventures humanes que funcionen. Qui sap, el millor, ha de manar, però alhora cal que els altres vegin aquesta superioritat i ell els ha de saber convèncer, els ha de fer veure que les seves decisions són les millors per a tots, ha de saber col.locar cada persona, cada col.laborador exactament en el seu lloc, en la tasca que li correspon... i ells ho han d’entendre i acceptar. No és gens fàcil. El que fa de líder ha de tenir un carisma, uns coneixements, una capacitat de comprensió de la realitat (humana i general), uns dots de persuasió, molt considerables, i més quan més gran i complexa sigui l’empresa humana que s’hagi proposat de menar a bon port. 

El D., en el món de les bicicletes, sense arribar a ser un dèspota il.lustrat, sí que creia tenir molt clares algunes coses, alguns principis en els que no estava gaire disposat a transigir. A mesura que la cosa ha agafat  perspectiva “històrica”, he anat veient amb més claredat el que ja llavors intuïa més o menys, i que, val a dir, el mateix D. tampoc s’estava de reconèixer o de deixar entendre (l’autoconsciència, la introspecció i la franquesa són característiques que sempre han format part del personatge). En D., com tot ésser humà, tenia els seus punts febles. Que n’hagi fet un panegíric quasi hagiogràfic, perquè s’ho mereix, no treu que en D. tenia també, en tot cas aleshores, les seves limitacions. 

Una, passatgera però que dura el que dura, era l’edat. En D. era molt jove, potser massa, per capitanejar un negoci d’aquella complexitat, sinó envergadura. És cert que portava ja força anys en el sector i que feia temps que assumia responsabilitats i que tenia tractes professionals amb gent més gran i més “important” que ell, però això no acabava d’eclipsar del tot un cert sentiment d’inseguretat. 

Un altre taló d’Aquiles (bé, de talons d’aquests sols se’n té un, però és una manera de parlar) estretament vinculat amb l’edat, era el sentiment de que li mancava experiència, no tant en certs aspectes del negoci, que també (i inevitable sent jove i un camp amb tantes possibilitats per explorar i explotar en aquell moment), sinó en la vida en general: era molt conscient que el món era vast i ell tendia a veure’s petit, poca cosa, davant la immensitat del coneixement, el que es pot arribar a ser i aconseguir fer; d’alguna manera es veia insignificant enfront de la vida en tota la seva potencialitat prometeïca, multiforme. La lucidesa el feia humil, el que està molt bé i és com ha d’ésser, però alhora cal saber circumscriure l’exigència a l’aquí i ara, a nivells humans i convencionals, sense el sentiment de culpa que podria, altrament, venir de no saber-ho tot, de no ser perfecte. Creure's inifintament petit perquè s'ha entès i desitjat l'infinitament gran, és el més humà dels errors inhumans.  

Escrivint-ho, me’n adono que el sentiment d’inseguretat donada per la curta edat i el que és producte de la inexperiència són, en aquest cas, una sola i mateixa cosa, però de tota manera em sembla bé haver fet la distinció, puix que es visualitza un matís que està bé tenir en compte. El primer, la joventut, pot i sol ser causa del segon, el sentiment d’inseguretat per inexperiència, però es pot tenir aquest mateix sentiment essent ja una persona amb anys, que simplement es troba ficat en una situació nova per a ell. En aquest cas, el sentiment d’inseguretat tendirà a ser objectiu: producte del desconeixement i/o de la manca de capacitat (per entendre, aprendre, fer). En el cas del D. la cosa era més subjectiva: era la seva mateixa imaginació juvenil (sempre tendent, com en qualsevol persona sensible, a magnificar i a idolatrar, a creure que el món  “adult” és més sòlid, fiable i seriós del que ho és realment) intensificava, amplificava aquest sentiment seu d’inseguretat.

CAPPROBLEMA bicicletes (V)

Un cop més, la iniciativa i l’execució de la missió va anar a compte del D. En qüestió d’uns pocs mesos l’Ajuntament va enretirar els cotxes, va posar uns pilons que delimitaven restrictivament la zona de circulació dels cotxes i va encara, si recordo bé, netejar el fossat, que amb el temps s’havia convertit en un petit abocador sinó un campament de perdularis. Tots aquests canvis, tot i produir-se escalonadament, no van agradar gens, com és lògic, a la tropa del permanent, de l’etern penjament. Potser en D. ja va tenir algun avís previ, però el missatge no es va concretar clarament fins l’intent de calar foc al local. La persiana, per la part de dalt, al ser l’entrada la típica porta cotxera d’arc, deixava un espai lliure. Va ser per allí que els fills de la nit perpètua van aconseguir introduir algun element incendiari, he oblidat quin.

Afortunadament en D. era a dins acabant, com solia fer, alguna feina que volia avançar o bé era en les immediacions i va veure o el van avisar i va poder intervenir de seguida. L’endemà, o com a molt tard al cap de dos dies, l’espai que quedava obert va quedar travessat per l’entrecreuament d’un seguit de barres obliqües. Potser encara va haver-hi un intent de robatori i un grafit a la persiana metàl.lica, ja no ho sé del cert; han passat molts anys. El cas és que aquell atac va ser el cant del cigne de la resistència dels trinxeraires: el que podia haver estat l’obertura de les hostilitats va ser el seu rèquiem.  Segurament va contribuir-hi el fet d’una més freqüent presència policial. Per moments podies sentir pena per aquells nanos, aquelles noies que es morfonien en l’automortificació evasiva, però érem nosaltres o ells. Només se’ls hi demanava que s’adaptessin als nous temps; ningú els feia fora, però sí que es posava un límit al seu modus vivendi o almenys modus operandi. Deixaven de ser els amos de la plaça i se’ls forçava a cenyir-se a una certa discreció; s’havia acabat aquella ocupació d’un espai públic convertit en descampat i extensió putrefacta del saló de casa. Amb  això, el veïnat recuperava una plaça d’un encant innegable i la nostra botiga millorava la imatge i les perspectives de comerç. La ciutat, la majoria, la civilitat sortien guanyant.

Crec que va ser l’abril del 2001 que es va finalment inaugurar la botiga amb una festa amb els amics, les parelles i els clients més fidels. La veritat és que feia goig. El resultat de la feina i dels diners invertits en el seu condicionament era prou espectacular. Les rengleres de bicicletes noves (amb un segon nivell elevat gràcies a uns subjectadors de bicis, o això potser va venir més tard, ara no recordo), les làmpades en forma de campana penjant del sostre, les parets de pedra amb l’acabat llustrós, les voltes catalanes amb el totxo a vista repintat, el vidre al terra mostrant la curiositat d’un fossat de treball preexistent amb el peu de ferro d’un antic torn (la nota museística, si es vol), els recanvis (cadenats, llums, sellons, cadiretes per a infants, mànecs de manillars, kits d’eines, etc.), els mòduls de llistons de fusta de pi del mostrador, per a les eines, per al magatzem, el lavabo de rajols blancs resplendents, l’entresolat amb caixes amb més recanvis i bicis per muntar, etc. Gairebé tot era nou de trinca, lluent, net, com és i ha de ser quan es comença. S’havia tret, o almenys això semblava, el màxim partit de l’espai i del caràcter del local. Tot plegat feia il.lusió.

Es pot dir que en bona mesura la botiga era un bon reflex del criteri que seguia en D. a l’hora de fer les coses, de treballar. Amb plena consciència de la cosa i, per altra banda, com és natural i gairebé inevitable, havia imprès en l’aspecte, en l’estètica de la tenda, els principis que informaven i animaven la seva manera de ser i actuar. Tot respirava mètode, eficàcia, claredat, pragmatisme, precisió, previsió, inventiva i alhora una certa sensibilitat per la bellesa, per la nota fantasiosa, per la vena artística. El resultat era un equilibri prou harmoniós entre la simplicitat funcional i l’afegit, el plus d’atractiu que de vegades aporta el disseny modern. Era, només, un botiga de bicicletes, però per moments tenia el mateix aire “retromodern” (paraula encunyada pel mateix D.) que els restaurants de moda que s’estaven obrint per Ciutat Vella en aquells moments, per aquells anys. En D., com totes les ànimes subtils, era dels que busquen la justícia (total, universal), que vol dir trobar el fil conductor que relliga totes les coses, el retre culte i homenatge a l’agermanament de totes les formes i èpoques, el superar els límits del real: un romàntic, un idealista... un germà.

A la botiga sempre hi havia un element o un altre (penjant del sostre,  en un racó, a la paret o al bell mig de la vitrina o l’entrada), que feia present i evident la voluntat, l’impuls omniabraçador d’en D. Podia ser una bicicleta de nen petit dels anys 30, reparada per ell mateix, el quadre d’un amic artista amb temàtica ciclista, o algun cicle de darrera generació més d’exhibició que per vendre: patinet, bici elèctrica, tàndem... En D només era un mecànic i venedor de bicicletes, aquesta era la seva competència, però la seva capacitat i imaginació anaven molt més enllà, i les vivia a través del que sabia fer, eixamplant, sofisticant cada vegada més el seu domini de coneixements i aptituds, buscant aquella continuïtat entre tradició i modernitat, veien la segona com un perfeccionament respectuós de la primera, i agafant, conservant d’aquella tot el que seguís sent vàlid, seguís sent útil i no superat. Tots, poc o molt, érem conscients d’això, i com és lògic apreciàvem, admiràvem aquesta passió, aquesta creativitat vitals, que, cal dir, i això era un tret de caràcter fonamental, una virtut afegida, no anaven acompanyats per l’habitual arrogància, l’acostumada prepotència dels qui estan dotats i fan valer el seu do. L’autoexigència no li donava temps ni marge per recrear-se, per complaure’s fàtuament en la seva vàlua. Volia anar sempre més enllà, volia, necessitava topar amb els seus propis límits.

Parlo d’en D., es deu fer prou palès, des del coneixement que tinc de la seva persona al cap de tots aquests anys. Quan vam obrir la botiga no tenia, no podia tenir una idea tan cabal, tan exacte i profunda de la seva personalitat, però ja llavors endevinava l’essencial, ja em feia una idea exacta del personatge. Tampoc era difícil. En D. era diàfan, d’una peça, el que no vol dir que fos algú simple, és clar. Era algú que bullia, travessat com tots per somnis impossibles, en l’efervescència de la joventut, però definitivament marcat pel neguit de l’excel.lència, per l’imperatiu de la dignitat i, sense ànim de forçar el llenguatge en clau altisonant, de l’honor, que diguin el que diguin és una cosa que existeix. Això era el determinant, el que importava; ho vaig veure i no em vaig equivocar.

En D. tenia, encarnava perfectament el que els grecs clàssics anomenaven areté, que es tradueix per virtut o excel.lència, sense que el sentit del terme grec quedi prou recollit per les paraules llatines. El vocable grec significava "servir", operar correctament, òptimament la funció per a la qual la cosa o agent en qüestió ha estat creat. La dimensió ètica del concepte (ja present en el mot grec o, si més no, en la seva traducció llatina) vindria com a extensió d’aquesta eficàcia actual, d’aquesta capacitat constitutiva o adquirida de fer ajustant-se a la necessitat o voluntat perseguida. És així que parlem de ‘virtuós’ referint-nos a un violinista o a un músic en general.

En D. era, és un home fet amb el motlle de l’areté, pastat en ella: és un home que compleix bé, molt bé la funció de ser home, que va molt més enllà de ser un bon mecànic o un bon venedor (que tindrien les seves respectives aretés limitades i particulars); la seva areté és més general, més completa. Ara bé, de la mateixa manera que l’home complet és aquell que és capaç de posar-se en la posició de l’altri (sigui persona, animal o àdhuc objecte inanimat), buscant la superació de la separació entre subjecte i objecte, entre jo i món, no hi ha home que arribi a ser home complet, a transcendir-se sense, d’entrada,  tenir, exercir una areté particular, sense excel.lir en un ofici, una activitat determinada, per humil que sigui. Arribem (o com a mínim tendim) al Tot a partir de la Part, a la Unitat gràcies i a través de la Particularitat o Diversitat.

CAPPROBLEMA bicicletes (IV)

Després vindria la resta, tot el que composa i comporta una tenda de bicicletes amb venda, servei de reparació i post-venda: compressor d’aire comprimit, bancs de treball, magatzem, instal.lació elèctrica i telefònica, prestatgeries, calaixeres, i panels per a eines, bany amb espai per rentar a pressió les bicicletes, gran porta –nova- de vidre, automatització de l’obertura i tancament de la persiana metàl.lica... Abans d’instal.lar, de col.locar tot això calia encara, és clar, pintar el sostre i el terra... Van ser, per descomptat, uns quants mesos de pencar sense interrupció. La meva participació, més enllà de fer saltar el guix, va ser, ho reconec i mai he dit el contrari, minsa per no dir inexistent. El motiu de fons no va ser ni la mandra ni la poca destresa i competència per a la majoria d’aquests tasques, sinó la inhibició a la que em tenia condemnat un dolor crònic que patia a l’esquena (amb ramificació fins al braç dret passant per l’espatlla), consistent en una barreja de radiació-formigueig, suor abundant a l’axil.la i el burxar d’un pinçament.

No fa gaire vaig saber el nom que es dóna a la contractura que provoca aquest persistent i intens malestar: “contractura de la punyalada”, per ser exactament el punt en que l’atemptat, l’intent homicida amb punyal, per l’esquena, pot ser més definitiu, tenir més èxit. Pot sonar a excusa de mal pagador, a sortida per la tangent, però el fet és que no em vaig veure amb  cor, capaç de fer més del que vaig fer. En aquella època encara no havia après a tenir una voluntat per sobre de i indiferent a l’estat físic; tampoc és que ara ho hagi aconseguit del tot, però he progressat una mica en aquest sentit. En aquells temps, l’estat d’ànim era totalment tributari i dependent del benestar corporal, amb el qual es pot dir que vivia, de feia anys, instal.lat en una mena de semi-depressió permanent.

La manca de col.laboració pràctica també es devia al fet de que era qui havia posat més diners en la nova societat, i això em donava un cert dret, el capitalista (sempre relatiu i discutible) a quedar eximit de certes tasques, i més si no estava previst que treballés al dia a dia a la botiga, com era el cas dels altres, tots ells més joves i que en principi ja sabien el que es feien. En aquell moment no tenia una necessitat imperiosa de guanyar-me la vida i podia donar-me un temps per anar trobant de nou el meu camí. Acabava, com qui diu, de desembarcar d’un altre país i necessitava reaclimatar-me. Per altra banda, estava encara immers en l’assimilació, dificultosa, de la mort del meu pare, traspassat menys de dos anys abans.  

Unes paraules respecte a l’emplaçament, l’esmentada Plaça dels Traginers. És un lloc  bastant particular. Actualment sembla una placeta que et poguessis trobar a una ciutat com Roma o alguna altra ciutat de la Itàlia meridional. Ve a ser un recés de pau, un primer replegament cap al dèdal de carrerons del gòtic (al que s’accedeix per la pujada en rampa del carrer Lladó), un cau protegit del brogit de Via Laietana (el carrer més novaiorquí de Barcelona, sigui dit de passada) i el del Passeig Colom pel massiu edifici de correus (com de neobarroc del Nou Món), porta d’entrada, mascaró de proa, com qui diu, d’aquella banda de la ciutat en el seu encarar el mar. Protecció encara reforçada per la graduació ombrívola que suposa el carrer que envolta per darrera el dit edifici; carrer curt, poc transitat, d’entrades i sortides de saques de correu, de pasarel.la d’ideal ciutat administrativa: el segle XX arriba i s’acaba allà; ençà comença la ciutat antiga, on el cotxe se sent atrapat, on aparcar és més que un malson i el semàfor una raresa per no dir una extravagància.

La plaça del Traginers està perfectament encarada a sud, pràcticament no hi ha trànsit motoritzat i tots els edificis són de factura històrica. Va passar un cert temps, llargs mesos (i potser algun any) abans no tingués la curiositat de saber què volia dir traginer. Amb la satisfacció de qui resol un endevinalla, un enigma (com em passa amb tota paraula nova que aprenc) vaig assabentar-me que traginer no és altre que la persona que tragina, és a dir, que transporta d’un lloc a un altre una mercaderia qualsevol. Encara més tard sabria que a Balsareny, al Bages, se celebra cada any la Festa dels Traginers (que no sé en què consisteix, però m’ho represento com una assemblea de carros amb mula i portadors a peu amb pal i farcell amb mocador d’aquells d’embolicar coses per dur-les d’una banda a una altra (quan era petit encara se’n veien; m’agradaven, tenien uns quadres i unes ratlles de tonalitats gris-marronoses, amb un deix morat, molt suggestius, quasi es pot dir que elegants).

La muralla, que com he dit, acaba allà mateix (després de resseguir, en paral.lel el tram final de Via Laietana, pel carrer dels Sotstinent Navarro: qui coi devia ser aquest?), té un final en forma de torre i un fossat, com de cocodrils, amb barana de ferro. Un parell de bars-restaurants escampen les seves tauletes per a parelles de turistes romàntics i jovent a la recerca de l’”autèntic”, del glamur pintoresc, en general.

Això és ara, quan vam arribar fa un xic més d’una dècada allò era una altra cosa. La idea que em va quedar, com a síntesi en forma de nom i imatge, és la de Sarajevo. No recordo si tota la plaça estava asfaltada com ara, però el que sí recordo perfectament és que pràcticament al davant de la botiga hi havia el “cadàver” d’un cotxe, potser eren dos: sense rodes, faltant-li algun dels vidres, abonyegat per totes bandes, sense llums... Portava mesos, potser anys abandonat allí. Quan hi penso me’n faig creus: en plena Barcelona olímpica, la ferralla d’un cotxe que ningú pensava en retirar i que exhibia dia sí i dia també l’obscenitat de la veritat última de la realitat, de la ciutat, de la vida al costat de l’hedonisme programat, del consumisme cosmopolita. Simplement increïble, però cert. El cotxe aquell, la ruïna aquella, no era cap accident, és clar, no anava sola. Anava acompanyada de tota una fauna humana que vivia o passava mitja vida a la plaça.

Eren droga-addictes, petits delinqüents, gent perduda sense més horitzó que acabar de perdre’s perdent el temps i la salut que encara els hi quedava. Gent, la majoria joves, que havia agafat un camí sense sortida i donaven voltes al voltant dels mateixos gestos, la mateixa cara de fàstic, el mateix avorriment mortal, la mateixa amargura i desesperació de feia anys. El cotxe (o els cotxes: tendeixo a creure que eren dos, un al costat de l’altre) eren com una segona residència, que servei alhora i alternativament d’amagatall per a la droga, d’aixopluc contra la pluja, de jaç on descansar i eventualment fornicar, de caliu on fumar o injectar-se alguna cosa potent per alguna entrada natural o forçada del cos.

El personal en qüestió no és que fos molt nombrós (no solies veure’n més de cinc o sis), però s’anaven com tornant i sempre, tothora, n’hi havia uns quants, amb aquella actitud d’esperar no se sap què, el final i el principi de tot alhora, talment uns místics de l’autodestrucció (potser les únics místics que la nostra civilització és capaç de generar, i ja és trist). S’ha de dir que passar a proximitat, per entre aquests pobres desgraciats no feia gaire gràcia. La inquietud que suscitava la seva presència no t’abandonava fins que no eres dins la botiga o un carrer més enllà.

En D. sabia també torejar aquesta mena d’individus. En coneixia algun i sabia com parlar-los, com guanyar-se la seva confiança i, fins un cert punt, el seu respecte. El fet d’haver nascut i crescut al carrer Lancaster (allí on era La Bodega Bohemia, un local de cabaret d'un rònec esperpèntic), en ple Raval, enmig de la pobresa, de l’univers de desestructuració familiar, de bandes juvenils i de tràfics diversos, i d’haver-ho superat, li donava la seguretat, la familiaritat, l’autoritat, l’ascendent respecte a aquell submón. Tot i així, és clar, aquell ambient de leproseria suburbana no ens anava gens bé per a la botiga. Calia fer alguna cosa.

CAPPROBLEMA bicicletes (III)

Un bon dia, ja devia haver passat l’estiu, vaig plantejar-li a n’en D., a qui potser havia tractat mitja dotzena de vegades, la possibilitat d’associar-nos. Li havia sentit dir que el local se li estava quedant petit. De fet, no calia que ho digués, era una evidència palmària: l’espai no feia més de 20m2, i allí tenia que cabre tot: la zona lliure per fer les reparacions, les eines i recanvis, les bicicletes per vendre, les ja reparades i encara l’ordinador, si ja hi era, que potser encara no, l’aparell per a les targetes de crèdit, alguna mena de caixa per als calés, el telèfon, els catàlegs i les quatre llibretes i classificadors amb factures, albarans, encàrrecs, llistes de recanvis, de clients, de proveïdors... Això darrer, el “cervell” de la botiga, diguem-ne, desbordava sobre l’empedrat del carrer, tot dalt d’un mòdul amb rodes, si recordo bé. En D. ja llavors era un artista de la provisionalitat amb cara i ulls, de l’aprofitament volumètric, del joc de la polivalència de l’espai. Una faceta que amb els anys i en el nou local va anar desenvolupant, practicant, perfeccionant fins a esdevenir-ne catedràtic.

La seva capacitat de treure partit de tot (espai, coneixements, persones, situacions, temps) ja aleshores s’endevinava prodigiosa. Se li veia la fusta d’home orquestra amb capacitat d’aportar valor afegit a tot el que fes i toqués. Com deia més amunt, aquest tarannà seu servicial, atent, amable, dinàmic, inventiu, competent, diligent captivava des del primer moment. Venien ganes de fer coses amb ell, d’ajudar-lo a donar tot el que semblava capaç de donar, que havia de ser molt.

En D. era prou conscient de la seva capacitat i tenia l’ambició sana de qui sap que pot créixer, desenvolupar-se. Podia seguir fent indefinidament, com si es tractés d’un número de circ, piruetes i equilibris impossibles en aquells vint metres quadrats, però era prou intel.ligent, prou lúcid per entendre que a la llarga això no tenia sentit. Sabia que calia fer un salt qualitatiu, i el volia fer. La natura no dotava un individu amb aquelles qualitats perquè es quedés en un racó fent malabarismes tota la vida, i poc o molt n’era conscient, això sí posant sempre per endavant l’esperit de sacrifici, la moral de l’esforç, la voluntat d’aprendre, no la presumpció o l’orgull.

Cal dedicar unes breus ratlles a la persona que l’ajudava formant equip amb ell (i que potser ja llavors era també sòcia del negoci), la G. La vaig tractar prou per fer-me’n una idea esquemàtica. Era una noia anglesa, d’encara no trenta anys. Un personatge com sols, diria, el Regne Unit sol donar. La mecànica de les bicicletes i el nomadisme semblaven ser les seves dues vocacions o condicions d’existència. Hom se l’hauria pogut imaginar essent marinera, de la flota mercant o la pesquera, feinejant amb motors o amb xarxes. Feia un temps que era amb en D. però la seva permanència era incerta: el dia menys pensat marxaria cap a horitzons llunyans. Era rossa, amb el cabell tallat curt, no gaire agraciada, poc parladora, amb una honestedat d’una peça, d’ànima senzilla i ferma. Suplia amb expressió facial i sòbria gestualitat amb deix irònic el que el seu escàs castellà i la seva cultura una mica justa li donaven com a marge de comunicació amb els altres. Tot fa pensar que tenia preferència per les dones, extrem, aquest, en que no podia més que donar-li la raó.

Un dia d’aquells de la tardor de l’any 2000, en D. va emparaular un local just darrera de la central de Correus, en una plaça anomenada dels Traginers. L’endemà o al cap de pocs dies me’l va ensenyar. Era un senyor local. S’endinsava, en forma de túnel, al tram final de la muralla romana del segle IV (allí on aquesta tal vegada s’acabava, arran de mar). El local era als baixos d’una finca vuitcentista, amb esgrafiats i tota ella respirant un aire tradicional. Havia estat una fusteria, però portava ja uns quants anys desocupada. Tot plegat devia fer uns 100m2. El terra era de ciment, i els sostre amb volta catalana de totxo.

Vam començar a reunir-nos per fer números i dissenyar la societat i l’activitat que volíem endegar. Hi hauria una quarta persona en l’aventura, en M. Un nano que venia del món del comerç i que semblava espavilat i amb moltes ganes de fer coses. La venda i la comptabilitat no semblaven cap misteri per a ell. Mig català i mig gallec; amb aquell defecte en el parlar consistent en estovar no sé quines consonants, o parlar amb z en lloc de s, o allò de parlar amb la llengua contra el paladar o contra el llavi superior, ja no recordo exactament; de complexió normal tirant a petita; cabell arrissat arrapat; pell citrina i ulls vius amb un punt de saudade incorporat (desmentit per la seva entusiasta verbositat). Un fenici, un libanès empeltat de lisboeta.

Vam passar pel notari i tothom, en funció del que aportava, es quedava una part més o menys important de les participacions. Jo, d’entrada, em limitava a posar-hi uns diners. Els altres hi aportaven també uns diners , les eines, estocs de material , “cartera de clients”, know how, experiència. Ells farien anar la cosa i jo ajudaria a engegar-ho, quedant oberta la possibilitat de que més endavant, si hi havia marge de negoci, m’hi incorporés en qualitat del que calgués i pogués. Més d'un amic i familiar em va desaconsellar de llençar-me a una empresa que, efectivament, era força vaporosa i arriscada. Un cop van veure que la meva decisió era ferma, en van assessorar en allò que sabien i podien. Faig constar aquí un cop més el meu agraïment.

El primer era condicionar el local. A algú, segurament a n’en D., se li va ocórrer fer saltar la capa de guix i anar a buscar la pedra. Ja aleshores estava de moda el posar a vista els murs de pedra de tots els baixos, antics tallers i magatzems de la Barcelona gòtica. La idea li devia venir del coneixement que ja llavors tenia del món, de l’entorn comercial de Ciutat Vella o bé simplement descobrint un pany de mur sense guix al fons del local. Fos com fos tots vam estar d’acord. Va començar així una tasca que va durar no menys de quinze dies o tres setmanes. Els murs eren alts i la capa de guix era gruixuda (per mor de la irregularitat del mur original). Teníem un parell de màquines (com unes escarpes elèctriques –o anaven amb aire comprimit?) que permetien anar fent saltar el guix amb facilitat. Ens anàvem tornant.

Es tractava d’anar endevinant i resseguint les anfractuositats dels blocs de pedra així com els seus límits, de netejar-la, decapar tota la pedra fins a eliminar tota adherència de guix. Era una labor de conquesta i de descobriment: la superfície de pedra, de carreus romans combinats amb maçoneria, anava creixent dia a dia, canviant l’atmosfera del local. L’esforç físic exigit, junt amb el soroll i la pols (la del guix i la del terra o argamassa que feia de ciment entre els blocs petris) et deixaven baldat i havies de sovintejar les pauses. Tot i les mascaretes, les ulleres i alguna gorra pel cabell, sorties d’allà emblanquinat i brut per dins i per fora. A partir d’un cert punt calia treballar amb escala o bastida, afegint-s’hi per tant la cura de no desequilibrar-se, de no ensopegar i caure d’un metre o metre i mig d’alçada, que no és molt però pot ser suficient.

Tota aquesta feina, vistosa, que era una mica l’apropiació simbòlica del local, una de les marques de la casa que li volíem imprimir, no representava, potser, ni el 10% de tot el que s’havia de fer. Sense anar més lluny, un cop desapareguda la gruixuda capa de guix, deixant a vista tot un “mapa” d’autèntics carreus, alguns enormes, del segle IV (segurament no en llur posició original, sinó reaprofitats i recol.locats quan es va fer la finca aquella i es va obrir aquell local, potser cap a finals del segle XVIII?), de blocs més petits, de maons sencers o a trossos, d’antics arcs tapiats (costat esquerra), calia impregnar tot el mur amb un oli fixador, una mena d'imprimació per evitar la pols que els intersticis terrosos, granulats, anaven deixant anar, i, tal vegada, prevenir també, evitar les ja aparents humitats (això darrer sols es va solucionar a mitges). El fixador tenia la virtut, volguda o accidental, de donar, talment un vernís, un efecte de lluentor, de cosa nova i fresca a les que serien les noves parets del local.

CAPPROBLEMA bicicletes (II)

Doncs va ser en aquest context de Born on cada dia queia una bacallaneria immediatament substituïda per un Adolfo Domínguez que vaig conèixer en D.M.

Tot va començar el dia que em van robar al bici que havia dut de Luxemburg. Havia arribat amb la segona tanda de la mudança, la que vaig fer des d’aquí amb furgoneta i amb l’ajut i companyia de l’amic D.P. La primera tanda l’havia feta al marxar d’allà, amb el vell Volvo que havia heretat de mon pare, sol i carregat com un moro que enfila cap Algeciras. Pujar tot l’embalum de coses fins a un tercer pis sense ascensor va ser un calvari considerable. Recordo, com a feta heroica, la pujada de la rentadora AEG que pesava com un mort, jo i tres abnegats amics. L’estretor de l’escala i la conveniència ens feien pujar-la mig fent-la lliscar, amb manta vella, per la barana de fusta del vell forat de l’escala (molt galdosià, molt Fortunata y Jacinta). Va anar d’un pèl, més d’un moment, que l’artefacte no caigués a l’abisme. Encara em recreo mentalment el soroll de terrabastall que hauria fet a l’impactar al terra del soterrani. Hauria estat una entrada a la finca certament memorable.

La bicicleta, òbviament, no calia ni tocava pujar-la. La tenia lligada a la barana de l’entrada, davant de la porteria. No feia un mes que m’havia instal.lat a la casa que un bon dia, baixant per l’escala, vaig veure que no hi era però que en canvi sí hi havia un individu que estava manipulant el meu cadenat o una cosa així (no recordo exactament: potser vaig veure l’individu en un segon moment, una estona després de  constatar que m’havien robat la bici). El cas és que vaig interpretar que era el lladre i m’hi vaig tirar a sobre fet una fúria. El tio no va tenir temps de fugir i es va defensar. Vam estar forcejant, agafats l’un a l’altre intentant recíprocament fer-nos caure al terra. Jo li vaig cridar alguna cosa així com que el mataria... Una noia va sortir de l’entresòl o el primer, va cridar, espantadament desesperada, que deixés el noi i va afegir, xisclant, que avisaria a la policia. Jo no entenia, i amb va indignar profundament, com aquella noia es posava del costat del malfactor. El forcejament amb aquell noi, uns anys més jove que jo, no va durar cap eternitat, però recordo el tens silenci muscular de dos cossos que s’entrelliguen, s’engrapen intentant sobreposar-se un a l’altre, el lleu panteix de la violència concentrada que lluita per vèncer o almenys sobreviure.

El noi va acabar dient alguna cosa, ho he oblidat, que va fer evident el malentès: era un veí com jo, a qui també, crec, havien robat la bicicleta, i estava simplement comprovant com havien obert o segat el cadenat. Ostres, ho sento, havia cregut... Recordaré sempre el seu nom, es deia Tatevin (tastavi, doncs, i calla, que em sembla que es deia Ludovic). Era anglès, cabell fosc i faccions afrancesades o eslaves abans que angleses i parlava un castellà prou correcte; la noia que havia sortit fent escarafalls era la seva companya. Es guanyaven la vida com actors, el que potser em va salvar la vida, ja que el noi va demostrar tenir una sang freda (aquella del que no acabar de creure’t el que fas o et passa) admirable.

Em vaig disculpar, és clar; afortunadament cap dels dos havia pres mal. La policia no va arribar a venir; potser la confusió es va resoldre abans de que la noia arribés al telèfon o el cos armat li va donar llargues (en la línia de "avísenos cuando la sangre esté manchando el piso, y entonces ya sí le mandamos enseguida a alguien")... Va ser potser llavors que vaig engegar una puntada de peu d’una agressivitat assassina a la porta de la porteria vociferant acusacions i injúries; els vidres van dringar tremolosos. Creia tenir motius per sospitar de la portera, el personatge més entabanador que he vist mai, digne d’un aiguafort de Goya, mentidera, victimista, filla de la picaresca i de l’alcavoteria més autèntiques. M’havien desaparegut dues bombones de butà deixades buides en el replà de l’escala, no deixava accedir al terrat (o tal vegada això va ser després de l’episodi de la bicicleta, però diria que no)... Sospitava dels seus tripijocs i de les seves amistats pocs clares. No sabré mai si la meva acusació era infundada, però la puntada de peu valia igualment per altres coses hagudes i per venir.

M’havia quedat sense bicicleta i tenia clar que volia circular amb bicicleta. Viure a la part baixa de Barcelona, a tocar de la Barceloneta i no anar en bici era, i és, una absurditat, essent com és, una zona plana amb força carrers sense circulació motoritzada.

Pocs dies després, caminant pel barri, concretament pel carrer Agullers, em vaig topar amb una mini tenda de bicicletes. Era gairebé al davant d’”Un cotxe menys”, un d’aquells negocis turístics pioners de rutes en bicicleta per Barcelona. La memòria em desplaça i barreja les coses i ara mateix no podria afirmar que no li hagués dut ja un cop la bicicleta portada de Luxemburg per reparar. Sigui com sigui, el fet és que devia quedar prou content per tornar-hi amb la idea de temptejar la idea de comprar-li una nova bicicleta. Fos en una circumstància o una altra, va ser veure en D. i tenir aquella sensació, aquell sentiment de que estàs en bones mans, de que tens un interlocutor vàlid, de qualitat.

Llavors en D. devia tenir 23 o 24 anys, però ja gastava el tarannà que ha mantingut al llarg de tota la dècada, de tots aquests anys: eficiència i amabilitat. La seva manera de fer ja llavors em va convèncer: ràpid, educadíssim, anticipant-se a les teves objeccions o dubtes, clar, precís, honest. Un tracte així rendia a qualsevol, i potser encara més a mi. Era, condensadament, en un cos relativament petit però àgil i nerviós, tot allò que sovint atribuïm, admirant-ho, a la mentalitat anglosaxona, l’eficàcia alegre, el pragmatisme “modern”, la productivitat simpàtica... El fair play combinat amb el be happy i el just do it, si es vol. De fet, són qualitats universals (pròpies de les intel.ligències superiors) que es troben en totes les cultures i civilitzacions (la felicitat de fer bé les coses i de servir als altres), però que no sé ara ben bé perquè hi hagut la tendència a associar, preferentment, amb la mentalitat anglosaxona (que, tanmateix, això és cert, ha posat sempre l’accent en la invenció de solucions pràctiques en tots els ordres de la vida, des de la guerra fins a l’aeromodelisme, passant per la clau anglesa, el tocadiscos, les liquadores, l’assecador de cabells, els aparells de fer gelats, etc., amb alemanys, japonesos i francesos, i ja més puntualment, escandinaus i italians, fent de competidors).

Fos ja el primer o el segon contacte que tenia amb en D., va ser qui em va vendre la bicicleta que es va esdevenir l’amiga inseparable durant uns tres anys. M’anava un pèl petita, i en D. no m’ho va amagar en cap moment, però era maniobrable, maca, robusta... una “híbrida”, que es diu. Amb ella em movia com un peix a l’aigua per tot el que era Ciutat Vella i la Barceloneta. Si havia d’anar més enllà la lligava i agafava el transport públic: defugia les pujades excessives i l’haver de competir perillosament amb els cotxes, autobusos... Uns mesos més tard va ser amb aquesta mateixa bicicleta que vaig fer el camí de Santiago amb l’amic D.P.: cap queixa, ans al contrari (l’únic problema tècnic, una roda rebentada, va donar peu a un situació còmica –injectant un excés de líquid que es convertia en goma, la roda rebentada es convertí en una mena de botifarró de color rosa, carregant-me la càmera, crec- que no es podia de cap manera imputar a res ni a ningú més que a mi mateix, a la meva imperícia). 

CAPPROBLEMA bicicletes (I)

He passat uns dies sense escriure, el temps de posar una mica d’ordre a aquesta cosa magmàtica, a aquesta ameba intranquil.la que en diuen vida, vida moderna, urbana.

Fa uns dies, aviat farà una setmana, vaig quedar amb el meu soci (fins i tot a mi se'm fa estrany, jo que no sembla que tingui altra soci que jo mateix, más de lo mismo). Ens veiem un parell o tres de cops l’any. Ell treballa i jo l’animo… a distància.

Bromes a part, és una relació seriosa, desdoblada d’una amistat entre dues persones molt diferents però amb punts de contacte importants. Abans, però, expliquem una mica com va començar tot això.

Corria l’any 2000, feia uns mesos que havia desembarcat de Luxemburg. Em pensava que el país, en els vuit anys llargs de la meva absència, havia fet un tomb decisiu cap a la coherència i la integritat. La decepció es va anar desgranant mica en mica, però amb esglaiadora força.

Tornava a la pàtria però sols coneixia Barcelona, que és, com tot centre, un bon punt des del que mirar-t’ho, un excel.lent panòptic, però en si no és res concret: tot disponible tot a la vista, com en el supermercat, però sense criteri, sense vincle, lligam, per decidir una cosa abans que una altra, tenint el sol desig per guia, sense compromís, com fora del temps i l'espai. Sí, tot centre té un no sé què de forat negre: s’hi està molt bé, però no estàs pròpiament enlloc, encadenat a un catàleg de possibilitats gairebé infinites, a una identitat que no va més enllà de la teva ànsia... En el cas de la Barcelona “sociatolímpica”, per a mi, això demostraria ser així en un grau superlatiu. Una realitat urbana que semblava néixer del no-res, universal i cosmopolita a cop d’ordenança i com qui diu de la nit al dia; capital del disseny i del fashion turístic, del boom especulatiu i virtual… Tot això infinitament abans que Cap i Casal del país que l’havia fet possible...

No tenia arrels fora de Barcelona (la meva vinculació amb Sitges era la superficial de l’estiuejant) i per tant la tendència natural i pràctica era tornar al punt de partida.  

Vaig arribar amb només tres o quatre idees. La ja esmentada en un altre lloc del binomi identitat-intensitat, i la de tenir clar allò de mar o muntanya: o trobava alguna cosa per Collserola o em situava cap a la banda de mar. Venia d’una petita ciutat, Luxemburg, on l’aire fresc de la natura es fica per tots els racons, on tens el bosc, amb arbres de 25 metres i més, a menys de set minuts en cotxe… La idea d'encofurnar-me  a l’Eixample, Sants, Sant Gervasi, Gràcia... em semblava impensable, llavors. Encara era relativament jove i encara era dels que buscaven la immortalitat en la salut i la fusió amb la natura.

Després d’una recerca força àrdua (sempre orientada cap a Ciutat Vella i Barceloneta), vaig trobar un pis al Born, entre el Mercat i el Passeig Picasso. Era un lloc fantàstic, que corresponia perfectament als meus desitjos: llum, el mar relativament a prop, el Parc de la Ciutadella (l’únic parc amb ets i uts de la ciutat), Santa Maria del Mar, la vella Barcelona martiritzada als peus (encara no s’havia excavat el Mercat del Born posant de relleu el que havia estat el barri de la Ribera, però sabia prou d’història per saber que vivia allí mateix on hi havia hagut les muralles que havien resistit, fins a cedir fatalment, el setge de 1714). La lectura del magnífic L'Onze de setembre de 1714, d'Albertí, no va fer més que reforçar, intensificar aquesta consciència. Tot quadrava, aparentment.

En aquest context, i tenint uns estalvis, em vaig fer la següent pregunta (una altra de les idees que van guiar-me en aquell moment): què pots fer per la teva ciutat que permeti alhora guanyar diners, i més exactament: quina és la intersecció entre ciutat i ecologia? La resposta va ser les bicicletes, però ho va ser gràcies i després de conèixer en D. (tampoc tinc una capacitat abstractiva tan gran, no fotem).

Un incís a favor de les matemàtiques. He emprat el mot “intersecció”, que, talment com altres, uns quants, arrossego incorporat al meu vocabulari des dels anys col.legials. Vaig ser un estudiant dolent en gairebé tot (potser sols em salvava en dibuix –assignatura que de seguida desapareixia-, en llengua i en història), essent particularment dolent en matemàtiques (i els seus derivats: química i física, matèries en que solia passar revista a les diferents modalitats de suïcidi enlloc d’estar pels gasos i per ampers). La meva radical incapacitat per a les matemàtiques no m’impedia, però, copsar la bellesa del conceptes que emprava, l’estètica que amagava el seu formalisme. Mots i expressions com “funció”, “bijectivitat”, “equació”, “sistema binari”, “límit”, “axioma”, “conjunt”, “x i y”, “infinit” tenien, ja des del primer dia, fascinada la meva ment furgadora d'enigmes.

Passava, però, que, a banda de no estudiar i no fer els exercicis, alhora d’encarar la disciplina topava amb una mena d'impediment “ideològic”: sí, d'acord, “A és A”, però què carai és A a banda de ser A?! Aquest caràcter inaprehensible de les matemàtiques em desesperava. Estava molt bé que fos una llenguatge formal (aplicable doncs a diferents “matèries” cognitives), però, justament perquè no acabava d’entendre aquesta versatilitat, jo volia i necessitava la “chicha”, que hauria dit llavors, el quid, el contingut doctrinal... la Veritat, ja, d’una punyetera vegada. Era i he estat la persona més poc postmoderna que he conegut mai. Sóc essencialista fins a l’arrel del més petit cabell. Jo volia i necessitava l’objecte de creença com l’assedegat que travessa el desert necessita imperiosament enfonsar el cap a l’aigua i beure’n a glopades devoradores.

Les matemàtiques, per tant, se’m van escapar d’entre els dits, com l’aigua o la sorra: no eren el punt d’arribada, eren sols un mitjà, no una fi en sí. Merda!

Ara, passades unes dècades, sense lamentar (per inútil) aquest error de percepció (alimentat en tot moment per la manca d’estudi), mantinc un respecte seré envers aquesta assignatura que em vaig viure turmentadament durant no pocs anys. Si la meva intel.ligència i formació no fossin tan insuficients (i el dilettantisme tan arrelat), investigaria en la direcció d’una fusió entre la paraula i el número (i encara la figura geomètrica), m’endinsaria en una metafísica matematizada i en una matemàtica “metafisicada” (que en principi ja ho és): dotaria de contingut a la matemàtica i de rigor científic a la metafísica. Si l’esperit és la suma de bondat i intel.ligència, l’esperit ha de gaudir, en la seva expressió i justificació, de tots els avantatges, tota la formalitat de la intel.ligència; ha de bastir-se com a intuïció perfectament demostrable, perfectament descomponible en una seqüència ultralògica... 

Veiem-me escriure tot això, em pregunto per què coi no em faig cabalista d’una vegada, per què no m’insereixo, talment com els castellers que empenyen des de baix, en l’estirp de la “ciència catalana”, que deia en Francesc Pujols, arrencada amb un Ramon Llull fundador i amb el mateix Francesc Pujols (els genis acaben perden la modèstia pel camí), de qui ara es compleixen el 50 anys de la seva mort, com a continuador i culminació, amb les branques laterals dels seus conciutadans i amics: un Dalí (insuperable bufó franquista), i un Alexandre Déulofeu (que a través d’un complicadíssim sistema històrico-aritmètic, i després d'endevinar l’any de la caiguda del tsar) arribava a la conclusió que Catalunya accediria a la independència el 2029; esperem que s’equivoqui i s’hagi passat de llarg...