Viatge a Edimburg (XXXVIII i final)

El camí que era una novetat que saltava a la cara com una pedrada, ara entrava pels ulls més suaument. Vam tornar a passar pel davant d’un col.legi d’època que es venia (to sell), el que ja a l’anada m’havia semblat impensable (com si el col.legi centenari dels Jesuïtes de la Bonanova, a Barcelona, es posés en venda…), i rengleres de cases tirant a luxoses. Vam passar de llarg pel davant del zoo, el que afegia una nota més de capitalitat i cosmopolitisme a Edimburg: no tenia metro, no tenia gratacels, no tenia tramvies, i molt poca gent de color (potser degut al fred), però sí que tenia zoo (amb gàbies amb calefacció, suposo). A mesura que el paisatge esdevenia suburbial, ja quasi rural, es veien més nítidament les siluetes dels dos ponts que salven el firth (of Forth). M’ha quedat la idea de que firth ve a ser la manera local de designar el que a la nostra latitud es coneix amb el nom de “ría”. A Escòcia, com a Galícia, la realitat és una trencadissa de pedra i aigua que corre, que baixa cap al mar o que entra venint d’ell. Els dos ponts estan a tocar i fa pensar que un és per cotxes i l’altra per al tren, altrament no s’entendria tanta despesa. Un, vermellós, és històric, d’abans de la guerra; l’altra sembla més dels 50.

*  *  *

Perpignan- Perpinyà era allí, com qui diu esperant-me. Tèrminus. La tornada se m’havia fet més ràpida que no pas l’anada. Nîmes, Montpeller, Béziers (crec), Narbona ; incomprensiblement havíem passat de llarg Lió. El comptador de quilòmetres del bar no havia passat en cap moment dels 155 quilòmetres per hora l’estona que hi vaig ser, però suposo que en algun moment ens devíem apropar dels 200.

Vaig dir adéu a la companya de viatge rossa (la dolcesa seguia en peu; l’alegria de viure predominava en ella: els drames que havia imaginat o no existien o quedaven lluny), al seu company d’eixerida innocència, i vaig respirar alleugerit de ser a casa sencer, indemne, íntegre.

Després de l’ensurt momentani de no trobar les claus del cotxe, vaig recuperar aquest, intacte, en el polsegós descampat. Després de parar en una farmàcia (l’homeopatia és com 100% més barata a França que aquí), i de fer cua per sortir de la ciutat, les indicacions, ja més nostrades, em van foraviar i vaig passar per Villeneuve de la Raho. M’hi jugo el coll que allò era Vilanova de la Raó, però deixem-ho córrer: la tergiversació lingüística o fonètica republicana no té límits, convertint el Canigó en Canigou (que sona "canigú") i coses per l’estil (o potser, com diu un amic, és un sufix occità? Ja m'estranyaria...). Poc després passo al costat del mini llac d’aquesta mateixa localitat (havia vist algun cop la taca aquosa des del cim del Puig Neulós…). Escoltava la ràdio local, curiosament en català, parlar de la programació del Teatre de l’Arxipèlag, aquell mateix que havia vist a l’entrar a Perpinyà a l’anada. Una prova més de que el món és un gran "carrussel" en que tot gira i res es perd.

NON AU TRAVAIL LE DIMANCHE deia una pintada en el mur blanc d’una petita fàbrica. Ostres, estem tornant al segle XIX, a la fase inicial de la revolució industrial…

Una publicitat de Cap d’Ona, l’anunciava com la meilleure bière française 2009. La mateixa cervesa que havia estat servint amb frenesí estakanovista a la Diada… Més "carrussel".

Parada al Boló, en el súper bio. La targeta, que encara havia ressuscitat per donar-me de menjar en el TGV em va fer un nou lleig. Vaig sortir amb un barra de pa entre les cames i poca cosa més (sí, una bossa de sal natural, de salines i tota la pesca iodada i oligoalimentada).

El caixer de La Jonquera em va informar que era en números vermells (i per tant més a prop, inerme, de Déu). Vaig recalar a La Societat de la Jonquera per seguir escrivint una estona. La Jonquera seguia sent la parada final abans dels suïcidi anímic i cultural, però veníem amb forces de reserves. Casa meva, allà perduda en aquell paisatge barreja d’Escòcia (ara ho puc confirmar), Àfrica i el neolític, estava com l’havia deixada. Els gossos bé, folls d’alegria de veure’m i de que els deixés en llibertat (el primer potser, sobretot, pel segon). El gosset petit, fill d'en Boix, que vaig aconseguir, amb parany, tancar en el clos, hi seguia, morfonent-se de tristesa (no pateixis aviat tindràs nou amo) Tot el pes de les coses inertes o animades que ens necessiten, que no són autosuficients, em tornava a caure amorosament a sobre. Aparentment no havia plogut, però l’endemà vam tenir una tempesta huracanada que ja la voldrien a Escòcia…

El meu viatge s’havia acabat, hauria pogut ser millor, o pitjor. N’estava raonablement content. L’escriure m’havia obligat, amb més intensitat del que ja és habitual, a viure dues vides en una de sola (o dues mitges vides barrejades i fotent-se la traveta tot el dia una a l’altra), però no podré dir que no he volgut que fos així. S’obria pas en la meva consciència la idea de que per tal de guanyar temps per viure, hauria de millorar l’escriptura: dir cada vegada més amb menys mots… Una síntesi que no sols no perdi contingut sinó que el faci encara més “real”. El punt d’arribada final, em deia, hauria de ser la poesia: màxima evocació amb mínima verbalització… Una mena de fusió entre verb, vida i divinitat, això estaria bé! Llavors sí, quan arribés a una síntesi de l'estil "Jo sóc el que És", llavors podria, com en Punset, afirmar que sóc immortal...

A la llibreta amb fulls de puntes rebregades (el mal hàbit d'entaforar-se-la a la butxaca sense tancar-la) hi tinc encara coses, idees que contar, que afegir o corregir, en el cap no paren d'acumular-se’m detalls comprensius del món que ens envolta, passa i no s’acaba mai, però el seu moment de veure la llum ja ha passat. No cal dir-ho tot de cop, i en tot cas, no es pot. Confiem en el "carrussel".

Viatge a Edimburg (XXXVII)

La marxa, l’arribada i una mica (poc) el de després

Va arribar, el dia, el matí, l’hora, el minut de marxar. Normalment gairebé tot arriba (i si no arriba és per culpa nostra), demostrant la volàtil inexistència del temps i el nostre inveterat error de tractar-lo com si fos espai, un sòlid. La intenció primigènia de dedicar una estona llarga a fer fotos va saltar pels aires pocs segons després d’haver arribat a conformar-se de forma intel.ligible en la meva ment.

L’autobús trigava a arribar i vaig activar el meu sentit de l’urgència. Hi ha dues menes de persones: les que agafen el camí més ràpid, que pot no ser el més directe, i les que són pacients i esperen l’autobús sabent que guanyaran temps, que aniran més ràpid que posant-se a caminar entre parada i parada. Jo practico, en ambdós casos, la solució primitiva, instintivament salvatge.

Afortunadament, el carrer Leith és una gran artèria i per allà passen no sé quants autobusos. A penes vaig tenir temps de dir adéu a la Lana del Rey, fent postures més desafiants que coquetes, dels panells publicitaris de les parades d’autobús (la retrobaria pocs dies més tard, aquí a Barcelona, en les mateixes fotos i d’altres de semblants).

L’autobús em va deixar a la ja quasi familiar Princes Street. De camí cap a la parada de l’autobús n. 100, el que duu a l’aeroport, vaig acabar de comprovar que els clàssics bancs de fusta del parc, avingudes adjacents (i potser tota la ciutat) són donatius de difunts o és el que em va semblar. Te’n vas del món i deixes uns diners perquè instal.lin un banc, fixant-hi una placa amb el teu nom, la teva condició i la teva dàdiva. Curiós. S’establia així una mena de vincle, d’una civilitat simpática i còmode, entre els morts i els vius, entre el passat i el present. Bravo.

Seguint en aquella direcció vaig poder, finalment, llegir (passant al davant en autobús no s’acaba de poder llegir) el nom del personatge solemnement, aristocràticament assegut, talment l’Abraham Lincoln, sota el sopluig d’una mini catedral només per a ell sol (quatre suports acabats en pinacle de filigran). No era altra, és clar, que Sir Walter Scott, el gran novel.lista romàntic, autor de mil aventures, d’entre les quals la més famosa, pel fet d’haver estat duta a la gran pantalla, és Ivanhoe (el cavaller, l’heroi saxó que no vol deixar-se amanyagar, domesticar, doblegar per la nova noblesa normanda). Faltava a la col.lecció d’il.lustres escocesos. Ja el teníem a lloc.

Aquest cop, no havent de baixar fins a la parada final, sí que em vaig instal.lar a la part alta de l’autobús de dos pisos, amb els seients, com la resta de vehicles, amb entapissat escocès (on acabava el tipisme i on comença l’independentisme?). El conductor em va tranquil.litzar dient que un monitor em permetria tenir a vista la maleta que quedava a baix, en l’espai pensat per a elles. Em vaig situar al davant de tot, com qui diu a dos pams del parabrises, gran i net; ni monitor ni res. Circulant vaig poder completar el que ja havia anat veient de la “guerra de banderes". 

A diferència de casa nostra, almenys fins ara, allí (i també a d’altres indrets d’Europa) la bandera no queda limitada a un paper institucional, sinó que és un element d’ús força privat, no tant per part d’individus particulars, com, cas d’Edimburg, d’hotels o grans magatzems. Em vaig fixar qui tenia què, qui jugava a què. L’hotel Carlton callava com un mort, The Scotsman (obligat ja pel nom) feia flamejar una sola bandera, l'escocesa, ben alt; el Caledonian les dues, els magatzems de luxe Jenners la Union Jack (amb un parell d’escoceses molt per sota), la banca Lloyd (tot i compartir edifici amb l’omnipresent National Bank of Scotland : a Catalunya no tenim res que soni vagament així !) la britànica, amb, qui sap, alguna escocesa lateral ; els magatzem Frasers apostaven clarament per Sant Andreu…

El “who is who” simbòlic estava en marxa, i tot fa pensar que no es deturarà fins ben entrat el 2014, any en que se celebrarà el referéndum. Fa gràcia pensar, en el cas de que aquesta pràctica s’estengués a casa nostra, quina bandera onejaria dalt del Corte Inglés (o potser sí que ho oneja alguna bandera, ja veig quines: la catalana, la de Barcelona, l’espanyola i la de la UE (el clàssic paquet, compromís per tenir tothom insatisfactòriament content). Dit això, haig de dir que El Corte Inglés, almenys pel que fa als immensos anuncis de façana, fa molts anys que aposta, sorprenentment, pel català i que això el fa mereixedor, als meus ulls, és clar, de reconeixement.

Viatge a Edimburg (XXXVI)

El local era gran, amb espaiosa profunditat; no era el primer que veia d’aquestes característiques; de fet la majoria de pubs són grans; tal vegada velles cases riques victorianes reconvertides o antics tallers o impremtes passades al negoci més lucratiu de la cervesa? Uns quants locals, els centenaris i més, devien ja néixer com a tals, però és evident que no tots. Alguns tenien la conformació de brasserie (amb una galeria   fixa vidrada en projecció sobre la vorera), però la majoria no. 

Va ser aquí que vaig comprendre que els escocesos no tenen sol, però que els pubs fan la funció d’aquest: la vida, els colors vius, la llum s’hi cita, s’hi troba, s’hi reuneix per assegurar la intensitat vital, l’alegria. La quantitat de vida que hi ha en els pubs, ja ben entrada la nit (fins la una, que és quan sembla que tanquen), entre setmana és sorprenent. Els carrers estan deserts, però els pubs plens. No ens imiten pas. En canvi nosaltres sí que tendim a imitar-los, enlloc  de recuperar un estil propi que s’ha perdut en la nit dels temps, hauríem d’excel.lir en allò nostre, propi, i limitar la imitació en allò bo i en el que té sentit adoptar. Té sentit un pub irlandès en el cor de Barcelona : sí, tres setmanes l’any (o set a tot estirar).

Assegut en una taula alta, escrivint i amb connexió internet, observava un grup de joves més o menys espaterrats en confortables butaques i sofàs. Una part, sinó tots, parlaven castellà. Devien ser estudiants. Vivien l’esplendorosa edat (que sovint no es viu prou bé o fins i tot molt malament: massa perills, massa a perdre, massa inseguretats, massa possibilitats) de la il.lusió de la impunitat, el dolç miratge de l’immortalitat (mai prou perfecte, però: no hi ha res rodó, tancat…). Dues noies em van cridar l’atenció i em van fer sentir viu i a l’hora incomplet. Pel que sigui, i ja se’m perdonarà la meva pretensió, semblaven encuriosides amb la meva persona. Jo corresponia a cor què vols (la meva indiscreció en aquest camp ratlla la impertinència impúdica), però tenia molt clar que no faria res, que no es podia fer res, que tot era un miratge, un cop més. Era evident que em prenien per qui no era: un tio rar (bé, això sí), encara relativament jove (als monjos o als  que tiren cap a intel.lectual a vegades els hi passa), escocès (havia entrat amb la gorra dels Highlands), resident habitual (doncs no, a punt de fer la maleta), receptiu, buscador (sí, però no ben bé). 

Hagués obert la boca i tot el misteri, que m’afavoria, hagués desaparegut deixant-me en l’estacada. No es pot competir amb la imaginació d’un ésser humà que cerca un bri de somni, el que li sembla millor. Cap de les dues "ésseres" (em va fer gràcia encunyar aquest terme en aquell instant i context), ni la més subtilment guapa (amb cara com d'Elsa Pataky amb boca i ulls petits i com assossegats en una espera vital frustrada), ni la més castissament llatina, d’equilibri perfecte, normalitzat, entre la intel.ligència femenina i la corporalitat sensual, hauria acceptat, trobat interessant la realitat, la meva veritat. Ja gran, turista anòmal, compatriota dubtós. 

La falsedat, per tant, era molt més atractiva que la veritat, i calia preguntar-se si això no era sempre així, arreu: la ficció, la projecció mental (producte de les nostres insensates necessitats anímiques) superava gairebé sempre el que la realitat era i ens podia oferir. Tot el joc social, totes les relacions eren doncs una tromoia infinita de trompe l’oeil? Bé podria ser. Potser era per això que sempre havia tendit a sentir-me atret per la gent colpida pel drama: el despullament de la veritat em pareixia un fonament més sòlid, més creïble. Però, es pot realment creure que una dona plorant era més verídica que una dona rient? No n’estic segur. Tampoc crec que l’ésser humà sigui, com les cebes, una successió de capes sense que el nucli sigui altra cosa que una capa més, però viure en i des de l’autenticitat sembla que és una condició reservada a éssers especials, i potser a tots, però en l’articulo mortis.

La Pataky va sortir a fumar (signe de neguit mental o físic), amb altres companys. Arreu d’Europa s’ha creat aquesta companyonia del fumador “exterior”. A vegades els envejo, envejo la joventut que encara es pot castigar el cos, o els que no sent joves viuen amb la inconsciència vaporosament animal de l’instant, del plaer, de la necessitat, de l’hàbit, de les creences infantils (un equip de futbol, una marca de cervesa, un model de moto, els amics del pub…) i de les seguretats adultes (la feina, la dona o la parella, els fills, els estalvis, el pla de pensió).

D’aquesta estona passada observant de reüll aquest grup espanyol en retinc també la idea que em va sobrevenir després. Sempre s’és més tolerant (o directament simpatitzant) amb les minories dels altres països que amb les del propi país, que o bé simplement s’ignoren com si no existissin, o bé es volen amicalment dissoldre (el seductor abraç de l’ós), o bé es combaten. Una mica allò que deia Gandhi de la seva lluita per l'alliberament nacional indi, i de les causes difícils en general: primer t'ignoren, després se n'enriuen i després et combaten.... Les noies normalment se situen en el primer o segon nivell (solen ser menys bel.ligerants), encara que Espanya, essencialment, és un país de dones: el geni del país recau, habita en les dones. Poden ser magníficament terribles, de “armas tomar”, que es diu. Anglaterra, per exemple, és un país d’homes. Els altres casos no els tinc tan clars. A Catalunya, com la història ens ha recapat i hem quedat bastant en els llimbs de l’asexualitat, no sabria dir. Pel que fa a Alemanya potser seria més masculina que femenina, i Itàlia al revés. La conclusió, esquemàtica i precipitada, seria que els països llatins són més aviat femenins, i els nòrdics masculins. Lliga bastant. Pel que fa a França, es donaria un bon equilibri entre ambdós sexes, no debades és un país nòrdic i llatí alhora.

Amb aquella dolça melancolia de les veritats incanviables, eternes, amb el sentiment d’acabar el dia en taules, dignament derrotat però amb el consol de la filosofia, vaig anar cap a casa a dormir la meva darrera nit edimburguesa.

Viatge a Edimburg (XXXV)

El final del dia es va fer amb aquella sensació d'acceleració de les coses que s’acaben. Suposo que moriré, morirem també amb aquesta sensació de que ens fan marxar molt abans de que haguem acabat la “feina”, allò que volíem fer. Com a The Elephant no tenien connexió internet vaig encaminar-me cap al Brass Monkey habitual. Camí d'allà, pel carrer South Bridge, en un carreró perpendicular, em faig ficar en el Royal Oak (o era Oak Royal?). El nom em va cridar l’atenció: tenia tot el regust condensat de la tradició. Era un pub petit, amb un ambient com familiar. Un noia que podia ser nord-americana i uns acompanyants seus parlaven, amb la desimboltura que tenen els americans, i més si han begut una mica, amb el bàrman. Era allí que vaig veure el quadre de la Batalla de Calloden. També penjava de la paret un facsímil de la declaració d’independència: un text breu amb tot de firmes acompanyades de l’estampat del segell de nacre enganxat al paper amb una cinta. Tenia l’aire de ser un document del segle XVIII (molt probablement un intent dels jacobites de normalitzar i legitimar una –ai!, precària- realitat estatal escocesa.

Al costat de l’entrada hi havia un senyor que cridava força l’atenció, tot i la seva extrema discreció, concentrada reserva. Era un d’aquests individus prims, alts i amb una certa elegància i noblesa que les classes populars produeixen amb compta gotes, però amb regularitat. Seia amb els braços i les cames creuades i tenia la mirada fixa, sempre en la mateixa direcció. Devia tenir uns setanta anys, els llavis xuclats d’una desdentada boca. Cabells blancs escassos i més aviat desordenats, roba de jardiner retirat, pensada per caminar llargament a la intempèrie. Nas afilat, afuat, punxegut, com el dels morts i el dels ocells petits... El que sobtava, captivava més era la mirada, com si hagués tornat de visitar la mort, i a més de perdre les dents i vint anys de cop, li hagués quedat una permanent mirada de quietud esparverada, i alhora perpètuament astorada d’haver sobreviscut. Els seus ulls semblaven sols tenir un pensament: l’embogiment d’haver vist una cosa terrible que feia temps havia renunciat a explicar. Semblava que no tingués res més a oferir als altres, al món que la seva calmosa estupefacció. La seva primor escardalenca, de pardal portat al límit de la inanició, la seva elegància de raça, descuidada, de joventut envellida, el seu mirar extàtic, de terror asserenat, em va fer pensar, amb colpidora precisió, en l’amic T. Al marxar vaig dir adéu i va proferir, musitar una vaga i distreta resposta.

El Brass Monkey estava animat, com sempre. Em vaig fixar, aquest cop sí, que l’element decoratiu central no era altra que una foto d’en Jack Nicholson amb una lupa agrandant-li desmesuradament la boca, donant al conjunt del rostre, en efecte, un aspecte simiesc. De la  paret de l’entrada penjaven fotos emmarcades dels actors clàssics de sempre. La iconografia cinematográfica volia ser un dels leit-motiv del pub.

Vaig concretar quin era el major inconvenient del local: la manca de lloc on seure. Tot era sempre ocupat, a menys que t’endinséssis en uns espais sistemàticament reservats i ocupats pel jovent amb algunes taules i tota una renglera com de llits-sofàs on els nois i noies es podien descalçar i adoptar totes les postures que abellís a l’elasticitat de llur sensual edat. Em vaig haver d’acontentar amb una mena d’ampit de finestra amb coixí de cuir. Allí, mal assegut, vaig escriure una estona, tot suportant una música massa forta (de quan el pop és o deriva cap el rock amb abús de guitarra i veus que s’esgargamellen vociferant repetidament consignes improcedents o ja plenament insolents). Vora meu vaig acabar reconeixent una noia vista el primer dia, que semblava haver-me reconegut; el pentinat o diferent manera de vestir no m’hi havien fet caure abans. Va ser observant-la que vaig concretar la diferència, de matís, entre sex-appeal i atracció. La primera és purament física, i la segona és més general. Aquella noia, amb la seva mirada i somriure de sana fruita explosionada s'alineava clarament en la primera categoria.

Em vaig refugiar, com sempre en el si no fos. Si no fos que havia de marxar, si no fos que estava mig constipat, si no fos que no era guapo, si no fos que el meu anglès era pobre, si no fos que no era ric o famós, si no fos que amb tan de brogit em costaria d'entendre-la, si no fos que li portava més de vint anys… atacaria i me la faria. Així doncs, tot va quedar, com sempre, posposat a un hipotètic futur en el que tots els obstacles haurien desaparegut i la felicitat i la facilitat triomfarien en lliure expansió.

Potser també va ser aquí (o no, però la situació detonant de la idea podria bé haver estat aquesta) que vaig perfilar la dicotomia (o hauríem de dir disjuntiva?) escriure-viure (contada ja en alguna ocasió anterior) amb l’exemple del principi d’indeterminació d’Heisenberg: o coneixes la velocitat de la partícula o la seva posició, però no pots conèixer ambdues a l’hora. Aplicat al cas de l’escriptura i la vida, la cosa seria: o escrius, i no vius, o vius i no escrius. Dilema terrible… De tota manera, amb el meu acostumat optimisme difuminat, haig de dir  que tinc l’esperança de que l’escriptura (per una mena de velocitat i de refinament qualitatiu) em desembarqui tard o d'hora en la vida. Una mica com una catifa voladora que et portés pels aires, sí, però et permetés aterrar on vulguéssis (sense per tant, de cap manera, condemnar-te a romandre suspès en l’aire).  

Vaig esperar una estona el bus. Un cop més vaig veure passar algun cotxe o furgoneta de la policia amb els llums blaus giravoltant (o sols vaig veure els llums despuntant per la perspectiva d'algun carrer): no va haver-hi vespre que no veiés aquest ballet de llums, com si les nits esdevinguessin sobtadament conflictives, violentes: eclosions etíl.liques? tràfic de kilts farcits de droga? partides de bitlles a la via pública amb ampolles buides de whisky i pilota de rugby? Un misteri.

Sí, n’estava una mica fart de tornar sempre caminant cap a casa, i el temps plujós tampoc acompanyava. La parada em va deixar just al davant d’un pub que no havia vist fins llavors (i al costat de casa, el que sempre és un avantatge). També es deia Monkey, a seques, i també aquí, com al Royal Oak, va ser la silueta d’alguna noia entrevista des de l’exterior la que em va decidir a entrar-hi. 

Viatge a Edimburg (XXIV)

Deixo doncs enrere el Castle i tenia encara mitja tarda i tot el vespre per a mi, per vagar i buscar la veritat en la solitud de la cervesa. La primera parada va ser allí mateix, en una mena de gran magatzem de tartan. Com la majoria de botigues de teixits escocesos de per allà, aquesta també tenia un punt massa comercial i turístic, però la oferta era gran, amb diferents pisos i una mena de museu, ja tancat, amb telers del segle XIX i tot. Em va semblar entendre que tot o part del que s’hi venia ho fabricaven allí mateix, al soterrani. A la paret de l’escala tenien totes les teles que corresponien a un clan. N’hi havia potser un centenar. Vaig voler saber si la que havia comprat feia uns dies i portava posada tenia també el seu nom. Una noia lituana, amb molt bona voluntat, va arribar, amb mi, a la conclusió que no: n’hi havia unes quantes que s’hi assemblaven, però sempre fallava algun color, gruix de franja o seqüència. Llàstima… o potser millor: dur al voltant del coll el nom d’algú que no coneixes i que potser és un malfactor, i encara atraus les fúries divines i de les seves víctimes.

Amb lletres grans hi havia el nom de CLAYMORE CAFE, que em va cridar l’atenció: la meva hostessa no es deia doncs Claymore de cognom, sinó que aquest nom semblava ser un mot genèric per referir-se als distintius dels diferents clans… Saber què vol dir “cafe” seria també de gran utilitat en aquest cas: queda pendent.

Vaig estar flirtejant amb les boines i gorres. Amb les darreres semblo un repartidor sortit d’una pel.li dels anys 30, i amb les primeres un hooligan o un saltimbanqui. Vaig dubtar molt però al final em vaig comprar una boina de quadres tardorals amb borla (sense cordill) vermella, molt de marineria militaritzada que va a buscar bolets. Me la vaig dur posada; el temps, del mateix color que la pedra i les cases fosques, invitava a fer-ho. En aquell mateix carrer, una mica més avall, em vaig trobar amb una tenda, també de roba escocesa, que semblava feta perquè totes les "pijes" de Barcelona i arreu s’hi arraulissin i eixuguessin el moneder. Tot l’aparador era una exposició espectral del tartan en les seves diferents possibilitats: bufanda, xal, faldilla, serape (que sembla correspondre a plaid ), barret, gorra… que fa dècades és la marca de la confraria "pija", part integrant i indispensable (juntament amb el "bolso" Tous -aquell dels ossets- o Vuitton) de l'uniforme femení  (els homes limitant-se a la bufanda) d'aquesta casta urbana tan nostrada i alhora universal: quadres de marró clar, blancs, grisos marengo, i trama fina de línies vermelles. S’ha de reconèixer que és elegant, i és una vertadera llàstima que estigui tan “impregnat” de la nul.litat antropològica d’aquest segment social, d’aquest estament político-cultural instal.lat de sempre en el més vacu esteticisme consumista, en la insensibilitat més glamurosa, en la modernitat més provinciana, en l’egolatria més de moda i melic.

Per endolcir, com diu la cosa, també hi venien Walkers, aquelles excel.lents galetes, inferiors, però, a unes que apadrina el Charles (Príncep de Gal.les) que diria que són també escoceses i que són una delícia directament transportada a través dels temps i les sanes intempèries. Sempre s’ha criticat molt en Charles, però diria que és l’únic membre de la casa reial amb matèria grisa i amb idees decents: defensor de la natura, del patrimoni històric… El que no entenc és d’on li ve aquesta integritat, perquè el seu pare té un no sé què feixista-racista inquietant (sort que calla i només és rei consort), i la seva mare, la reina, és poc més que una molt bona gestora (d’aquelles de tenir en cintura el servei de la casa) d’un negoci tricentenari. Un desaprensiu egoísta i una terratinent passada al business han donat un inconformista; finalment tampoc res d’excepcional, cap cosa que no estigui a l’ordre del dia.

I parlant de la família reial, en la publicitat d’un autobús s’invitava a visitar el Britannia, el vaixell de la Reina transitòriament ancorat per alguna banda propera. Vaig saber, més tard, que molts escocesos se senten emocionalment vinculats a la dinastia Windsor. El motiu, més enllà de que són molts els que necessiten creure que la magnificència existeix, és real i palpable, deu ser el parentiu de la reina amb la nissaga reial escocesa. Fas fora el passat i et torna, a galop, per la porta de servei…

Perquè no fos dit, vaig entrar a l’església més a la vista i emblemática de la part antiga (i que, ho he sabut més tard, no és altra que la St Giles’ Cathedral). L’interior, més que una església, semblava una sala de concerts. La llum, un cop més, estava sàviament dosificada, intel.ligentment projectada. Unes làmpades modernes, de sostre, demostraven com de maco pot ser el disseny modern quan es fa amb criteri. Sorties amb la impressió, un cop més, que no hi ha res pitjor que viure en un país que s’ha quedat en l’entremig de les arenes movedisses de la riquesa i la pobresa: prou rics per intentar canviar les coses, no prou per fer-ho bé (i mantenir els canvis)…

El temps seguía sent dolent, però obrir aquell segon paraigua que m’havia endut de casa seguia sent una temeritat: tot i que era més sòlid, el vent era prou fort per desballestar-lo igualment. Entre la bufanda, la boina i el paraigua (de quadres verds també escocesos) devia semblar un reclam turístic o independentista. Sempre he tingut una atracció fatal cap al ridícul; amb el temps he après a prendre-m’ho bé.

Crec que va ser llavors que, un cop més, vaig aixoplugar-me a The Elephant per menjar alguna cosa. La carta no era prou extensa i m’hauria agradat conèixer altres llocs, però allí m’hi sentia ja una mica a casa. Els whiskies aquells em devien anar bé. Me’n adono que fins ara no he parlat del whisky, i seria injust o poc equilibrat no dir-ne algunes paraules. Tampoc gaires, perquè és un tema que he deixat de banda, per un següent, un futur viatge, ideal, amb més temps i glamur assegurat. Una mica per tot arreu (en el Castle mateix, si no m’equivoco, i si no just sortint-ne) hi ha petites catedrals del whisky en forma whiskiteques, si se’m permet el mot. Per mandra i potser per respecte, m’he limitat a les ullades que permeten les vitrines.

Són, sistemàticament, llocs exquisidament posats, amb un desplegament com de biblioteques, on enlloc de lloms de llibres, hi ha caixes amb etiquetes estampades, gravades, impreses, amb els seus arabescos, la seva retòrica solemne, l’habitual prosopopeia i reivindicada prosàpia que sol acompanyar i fer de reclam dels destil.lats aquests. Les formes de les ampolles són tan variades com ho permet la fecunda imaginació humana, i el color, la tonalitat del vidre també juga amunt i avall de les games cromàtiques, però prevalent de llarg, com ha de ser, el vidre transparent: l'únic que permet l'hipnosi del color del contingut. 

Representant-m’ho, se m’acut que es pot establir una correspondència, una correlació perfecta entre el color del whisky (color coure o daurat) amb la tonalitat de llum artificial que veus una mica a tot arreu. Sintetitzant molt, Escòcia (o en tot cas Edimburg) seria un casalot de pedra ombrívola amb una o dues (millor una sola) finestra tota ella del color del whisky. Per rematar-ho, llum exterior de crepuscle i arbre fuetejat per una ventada.  

No hi ha dubte que amb el golf (inventat a un lloc anomenat St. Andrew), el whisky és un dels emblemes nacionals d’Escòcia, i en tot cas les seves més conegudes i reconegudes aportacions a la civilització occidental. Em quedo, de llarg, amb la segona.

A banda de les botigues, tanmateix, hi ha també les whiskeries, locals especialitzats on la beguda principal que serveixen no és altre que el whisky. Tampoc n’hi ha a cada cantonada, i diria que tenen un marcat caràcter selecte. De les poques que he vist recordo la que hi ha en el carrer Cockburn (que suggereix molt directament la combustió d’un pollastre o d’un membre viril), un carrer digne d’un decorat d’òpera, i certament de pel.lícula històrica en corba descendent (o ascendent, és clar), amb tot d’imponents cases del més opulent segle XIX. Més que luxe, el local en qüestió era la idea mateixa de l’elegància. Difícilment es podia fer millor. Per estrany que sembli, hi ha coses que toquen sostre.

Viatge a Edimburg (XXXIII)

Seguidament, sortint un cop al pati d’armes, entraves per la darrera porta, pensant que ja sols et quedava pujar fins a la torre de l’homenatge, amb el seu petit mirador en rotllana (hexagonal, o així) amb parapet de merlets i mástil on onejava la Union Jack, que s’alçava a partir del terrat d’aquest darrer cos d’edifici. Pujaves un o dos pisos per una escala de cargol i et trobaves, inopinadament, amb el nucli del museu, la raó de ser, el “sancta sanctòrum”. Tot començava amb un repàs històric que es remuntava als primers reis escocesos, que eren coronats dempeus o asseguts (no em va quedar clar) en la Stone of Destiny, un bloc de pedra que simbolitzava la unió de “ruler, land, people”; convincent, no es pot negar. El nom aquest em va fer somiar, el vaig trobar molt Tolkien, molt artúric, wagnerià i tota la pesca. Cap al 1200 ó 1300, els anglesos, després d’infligir una derrota als escocesos, es van endur la pedra cap a Anglaterra i la van retenir allà durant segles (durant els quals, em sembla que vaig llegir, es va acabar perdent per reaparèixer més tard). Aquesta forma de coronar els reis havia donat pas, per autorització papal, a la canònica: unció, ceptre, corona (que va acabar essent imperial: amb el doble arc per sobre del cercol) i, crec, espasa. D’en Wallace (Braveheart), aquí, no se’n parlava (finalment era un plebeu, no?), però d’en Bruce sí, com d’un rei que, pel que fos, va marcar època.

Com sol passar, els escocesos no en van tenir prou amb barallar-se amb els anglesos, també van acabar barallant-se entre ells: partidaris de la mare contra partidaris del fill, uns amb les joies de la corona autèntiques i els altres amb una còpia… Això devia passar cap a finals del segle XVI. El castell on érem va patir el setge de les tropes que anaven a favor del fill (la foto ampliada d’un gravat representava la cosa). Es va arribar a un acord i es van fondre les joies falses. En una de les sales hi havia allò de Dieu et mon droit, la divisa de l’escut reial anglès: sempre m’ha fet gràcia la possibilitat de perfeccionar-la en clau teocràtica, per no dir totalitària: Dieu est mon droit; fonèticament sona igual però el sentit és més ambiciós, en la línia del Gott mit uns de la sivella del cinturó de l’uniforme alemany durant les dues guerres mundials. Tothom es cura en salut i vol tenir a Déu de la seva banda, no fos cas… Val a dir que s’entén i suposo que arribat el cas ho subscriuria com un més.

El darrer rei escocès va ser coronat, amb pompa, cap al mitjans del segle XVII. Les dues dinasties, l’anglesa i escocesa, s’havien acabat emparentant, i aquest rei va ser també rei dels anglesos. Un arbre genealògic d’ambdues dinasties permetia, teòricament, fer-te una idea però tot era molt enrevessat, massa complicat per fer-se’n una idea en uns pocs minuts. Et quedaves amb el final, que sí sabies: ni rei, ni regne independent per a Escòcia.

Una sèrie de sales, ja del tot de didactisme de museu de cera, mostrava els diferents artesans que havien confeccionat les últimes, les “definitives”, joies de la corona (l’orfebre, el sastre que va fer el barret de vellut i alguna cosa més), etc. Tancaven i vaig haver de fer amb una revolada les darreres sales del museu. En una d’elles vaig preguntar a un vigilant com era que l’abadia on es coronaven els reis escocesos, a Holy Rude (sagrada rudesa?) era una ruïna, i em va dir que va ser en la guerra contra Cromwell. “Bad man”, li vaig dir, i va dir cosa així com “Oh, yeah, he was a bad man!” Mig buscant la sortida vaig anar a petar a la sala on tenien exposades, en una vitrina, la corona, el ceptre, l’espasa… i la pedra (amb les anelles de ferro amb la que la pèrfida Albió se la va endur cap a casa seva): era això, era aquí! Una mica més i m’ho perdo. Sí, la pedra era l’autèntica… Tot denotava un cert protocol majestàtic, el que s’empra amb les coses sagrades: la llum focalitzada, els coixins de vellut vermell on eren dipositats els màxims símbols de poder i glòria escocesos, el recolliment de la sala, etc. Recordava molt allò del Ceptre d’Ottokar de Tintín, i també aquesta mena de tresors reials vistos a Budapest i a Londres, o potser tot són composicions mentals a partir de fotos i pel.lícules, no n’estic segur ara mateix (ni segurament mai més).

Ja està, ja havia pujat al punt més alt d’Edimburg, i conegut, anant de sorpresa en sorpresa, una part del seu misteri, del seu íntim orgull. Lamentava no haver pujat a la torre, però preguntant, em va dir que no estava obert al públic. Menys mal, menys recança. Encara vaig tenir uns minuts per donar un volt per un dels trams del camí de ronda i topar-me amb el Mons Meg : una bombarda monumental i d’un matusser infantil. Un cilindre de potser seixanta centímetres de diàmetre, amb un extrem amb forat de canó i l’altre tallat tot recte, sense cap disminució progressiva, cònica, pròpia dels canons d’època. Va estar en servei durant mig segle o més, fins que en una batalla, de tant disparar es va esquerdar (what a pity!, devien dir i pensar els que estaven del costat tallat...). Per allí la vora hi havia un altre canó, aquest modern; sembla que disparava una salva a la una del migdia; haig de dir que no recordo haver sentit cap detonació durant la meva estada a Edimburg; potser és discreta. Uns panels amb text i il.lustració explicaven l’origen del lloc: ja en l’època dels romans el lloc estava habitat (es veia uns legionaris parlamentant amb una família vestida amb pells), més tard seria el punt de trobada per parlamentar, redactar lleis i impartir justícia… L’home sempre ha buscat les altures per sentir-se net, important, digne, poderós. Aquí també.

Em semblava que marxava deixant-me coses per veure i una de les guies-taquilleres em va anotar uns mots en l’entrada perquè pogués tornar-hi l’endemà. Sempre em sorprendrà la meva ingenuïtat… Arriba l’endemà i en prou feines tens temps de rentar-te les dents.

Passava, en sentit contrari, l’entrada (amb túnel i fossat) del castell, deixant enrere un Wallace i un Bruce de pedra vetllant, terribles en la seva rigidesa impassible, des de les seves respectives fornícules, i el lema NEMO ME IMPUNE LACESSIT ("Ningú m'ofèn impunement"). Ja a l’esplanada del davant del castell vaig inquirir una altra soferta guia que acompanyava els visitants ressegats fins a la tanca d'entrada, que coi era aquell palau negrós que es veia per aquella banda (nordest). Doncs era una escola de luxe, la que sortia a Harry Potter com acadèmia de mags (el que lligava amb els nens amb uniforme que veus de tant en tant, com els del col.legi Viaró de l’Opus que veus pels FGC, i que en algun somni has atret i t'has endut com un flautista de Hamelin), però amb tons blaus, com es deu, tractant-se de terra escocesa). Ah!... I aquelles estructures com de grades penjades com si fossin grues del port, els braços articulats d'aquella cosa horrorosa de les Olimpíades del 92 (actualment rovellant-se a l'entrada d'algun poble de la costa brava) que representava el món o ves a saber què... Doncs són graderies, en efecte, pensades per les tres setmanes a l’any en que es fa una desfilada amb tambors (una cosa que es diu “tattoo”, però que no té res a veure amb tatuatges, almenys a vista). No quedava clar si ho estaven desmuntant o muntant, suposo que el primer, si pensem en l’hivern que els hi estava caient a sobre. 

Per la banda esquerra, un petit obelisc, l’estàtua d’un Duc d’Edimburg vuitcentista i un cilindre acabat amb creu celta delimitaven l’espai. La visita al castell ja no donava més de sí. Com el conjunt de la ciutat, era un indret tenebrós, sinó tètric, però alhora, i aquesta és la màgia, el tret de genialitat d’Edimburg, ple de vida, amb el color del caliu, amb l’escalf de l’autèntic.

Viatge a Edimburg (XXXII)

Aquest servei actiu, el documental no s’estava de dir-ho, havia suposat, en el seu moment, la participació en conflictes de “velles arrells” (i la veu i el text coincidien amb la imatge del patrullar de soldats britànics per Belfast). Salvant les distàncies (no excessives): com en Franco enviant uns pobres gallecs i andalusos sense ofici ni benefici a fer de policies nacionals i guàrdies civils a Catalunya o al País Basc (i, pel que fa a Galícia i a Andalusia, agafant i disfressant els candidats in situ d’entre els molts que emigraven, no tenint manera de treballar i aprofitar degudament una terra que, així, quedava erma o subdesenvolupada).     

El documental acabava amb la situació en l’actualitat, en la que la fi de guerra freda va suposar el desmantellament de bases i la dràstica reducció d’efectius (amb la desaparició de regiments “històrics”, etc.). Amb tot, venia a dir el documental, en les noves guerres (ometent pudorosament de mencionar quines) la participació escocesa és un fet (i es veien avions a reacció maniobrant i un Trident atòmic navegant per la superficie…). Aquest final, no cal dir-ho, no seria gens del gust dels assistents a l’acte indepedentista d’uns dies abans.

Hi havia també tota una sala dedicada a la reconstrucció del cos humà: tot el món de les pròtesis, a partir de la primera o segona guerra mundial fins a l’actualitat, on la cosa s’esplaiava amb tot de fotos d’esportistes (atletes, esquiadors, etc.) amb una sola cama o sense cap. Una foto dels anys quaranta o cinquanta mostrava un home de mitjana edat, vestit de civil i llegint el diari. Duu pantalons curts o els té arremangats, el cas és que els dues cames són, fins al genoll, ortopèdiques i, i això és el que crida l’atenció, hi té estampades sengles figures femenines –d’aquelles de calendari pin-up- en postures inequívocament eròtiques. El tio fuma en pipa i ni mira la càmera, perfectament absent i indiferent.

Vistes les proeses esportives que fan alguns paralítics que apareixen fotografiats, per moments quasi sembla que t’hagin de fer enveja. Fora bromes: l’exposat deixa prou palès que es fan autèntiques meravelles en el sentit de recuperar, mecànicament, la funcionalitat de les extremitats perdudes. Meravelles, això sí, a les que potser no s’hauria d’arribar passant per una guerra, o les seves conseqüències: hi ha fotos de gent jove víctima de les mines antipersona (la fabricació i la venda de les quals, Arcadi Oliveres dixit, va impulsar a gran escala el nostre estimat Felipe González, el gran farsant…).

Una foto curiosa mostrava un dels protagonistes de The best years of our lifes (una pel.li immensa, de William Wyler: malenconia i realisme a l’estat químicament pur): el nano que torna de la guerra amb dues mans i braços ortopèdics) rebent, en un clima cordial, instruccions del que sembla ser el metge inventor de l’aparell, que ell mateix porta posat igualment per partida doble…

És interessant veure com el museu navega entre dues aigües. Això es veu sobretot en els panels explicatius que obren cada secció: són una mostra d’un gran i diplomàtic savoir faire en l’acontentament de tothom, els independentistes i els anglòfils: una de freda i una de calenta. És un deliciós plaer intel.lectual percebre la subtil dualitat, ambigüitat de la cosa. Cada paraula està avaluada, sospesada en la més precisa de les balances semàntiques.

A la sortida vaig voler demanar el nom del barret típic dels soldats escocesos amb gaita (pipe, en diuen) i kilt escocès, o en tot cas el més vistós: l’esmentat amb plomes d’estruç (en el que també es veu, a la base, m’hi vaig fixar, una franja de quadres vermells i blancs. Un guia un xic més jove que jo em va donar, pregant-li, a partir d’un cert momento, que tingués la gentilesa d’escriure-m’ho a la llibreta, una explicació en detall dels diferents tipus de barrets (els feather bonnets esmentats, el Guards Bearskin –fets amb pell d’ós bru canadenc-, l’a.k.a. o “Busby” dels grenaders…). Li vaig agrair i, un pèl saturat, vaig sortir del museu.

Encara quedava teca. Pujant cap a la part més alta i central s’arriba a un mena de plaça petita, gairebé tancada pels quatre costats per edificis, de la mateixa pedra negra que tot el conjunt, de patent pàtina històrica. Vaig començar pel més espectacular, un memorial als morts durant la primera guerra mundial, amb l’entrada flanquejada per una mena de cavalls aquàtics de pedra (o eren, un cop més, unicorns?). Era una simbiosi perfecte entre l’exaltació religiosa i l’hagiografia guerrera. Paganisme sacrificial revestit de grandiloqüència cristiana. Imposava bastant. Inscripcions, frases lapidàries, banderes, grossos llibres amb milers de noms de caiguts, noms de regiments i batallons, oracions fúnebres, noms de batalles, baix-relleus de sobrepujat patetisme, urnes… Tota la parafernàlia del culte als difunts: un petit temple dedicat a la memòria, a l’apoteosi sense fi dels soldats morts en aquella absurda guerra.

Sorties d’allí força aclaparat, amb el pes de la mort de tants joves i homes ja fets en condicions espantoses. 148.000 morts, deia el documental, li havia suposat a Escòcia prendre part a la Primera Guerra Mundial. Comparativament, més que a qualsevol altra part del Regne-Unit. Una xifra realment enorme. Si partim de la idea (hipòtesi versemblant) de que la població escocesa de fa cent anys era d’uns dos milions, posem dos milions i mig de persones, estem parlant de més d’un 10% de la seva població masculina (que s’eleva a més d’un 20% si afegim mutilats, esguerrats i disminuïts de tota mena, i a més del 30% si ens centrem en la franja d’edat de, posem, 18-45 anys). Vint i pocs anys més tard encara en moririen unes quantes dotzenes de milers més (inclosos no pocs dels joves que s’havien lliurat de la primera matança).

Vaig pensar –era, del que coneixia, el que s’apropava més a aquella mena de llocs- en l’ossari i monument de Verdun. Aquí no hi havia ossos, restes (que tampoc vaig arribar a veure, ni recordo que es poguessin veure, a Verdun), tot era estètica de cenotafi, però l’efecte era el mateix: el pes de la mort et deixava esclafat i pensarós. Quanta mort inútil, injustificada, injustificable: què va reportar al Regne-Unit la seva victòria a la Primera Guerra Mundial? Algunes possessions colonials i poca cosa més…

Travessant la petita plaça de pedra vaig dirigir-me cap a l’entrada de l’edifici del davant. Ja l’entrada, per algun detall com l’escut, l’any en relleu o el marc mateix de la pedra, et deixava clar que entraves en el rovell de l’ou de la història local. Es tractava d’un gran sala d’aparat, com un saló del Tinell, però no tan gran. Parets recobertes de fusta i successió de panòplies de piques, espases, casc i escut. Pel que deia algun rètol, era el lloc escollit per celebrar actes institucionals d’un determinat caràcter.

Seguint amb la visita, passaves a un altre dels edificis que donaven a la placeta. L’entrada d’aquest, si no era la de l’anterior, portava l’any 1556 esculpit i pintat a la llinda. Hi havia una successió de sales posades, restaurades, amb un gust exquisit. Eren estances reials (on havien nascut i viscut reis i reines escocesos) deixades i mostrades en el seu màxim despollament, la seva discreta però noble essència: parets de fusta pintada en elegants grisos o verds, llars de foc monumentals però de contenció hieràtica, algun sitial i poca cosa més. Un dels detalls em va cridar profundament l’atenció: la il.luminació era producte d’un aplics amb dues o tres espelmes que reflectien la llum en un disc de metall (crec que de bronze però potser era d’aram o estany: en tot cas era de color tènuement daurat amb un punt vermellós) fixat verticalment a la paret, per tal de projectar i donar major intensitat a la llum. Es pot dir, sense exagerar gaire, que l’efecte era màgic.