Viatge a Edimburg (XXVIII)

Em vaig dir allò de que no hi h a mal que per bé no vingui. A partir d’aquest moment de petita glòria luxosa (on hi participava segurament una certa vanitat), les coses no van acabar de rutllar prou. Ja no servien esmorzars, calia passar a plats aïllats, sense fórmula pack. Els preus eren bastant astronòmics, i si el suc d’aranja no oferia crítica, el filet Rossini als tres pebres (presentat com una hamburguesa), que per a un servidor era l’única opció atractiva (d’ençà que està abandonant un molt imperfecte vegetarianisme), ni era prou melós ni suficientment gustós, ni tampoc gaire abundant. La connexió internet, passats els primers 20 minuts, era de pagament… Es va disparar una alarma que em va martiritzar durant cinc minuts; no hi havia res a fer, eren el bombers… El cambrer, un nano asiàtic d’uns 25 anys (servicial, simpàtic però tal vegada un punt hipòcrita, secretament sorneguer: com els personatges orientals de Lucky Luke, amb somriure d’orella a orella i ulls clucs mentre esmolen el ganivet amb el que et degollaran) parlava a la una velocitat supersònica i tenia dificultats per captar les seves explicacions, havent de fer-li repetir, el que sempre és feixuc per a tothom.

Va trucar en J. Estava lliure abans del previst. Podíem dinar junts. El vaig posar al corrent de la situació. Podia reunir-se allí mateix on era. Al cap de mitja hora apareixia; coneixia el lloc sols a mitges. Un bon lloc per dur una noia (no pija, és clar) i impressionar-la una mica (tot i que a París potser cal picar encara més alt per aconseguir aital efecte). Vam decidir anar a dinar per la zona. Una breu trucada al seu oncle G. ens va situar el restaurant que feia un temps havia decorat i on es menjava bona teca italiana: Le Caffè Cotta.

Era ple, en una zona d’edificis alts i moderns (entre ells el de RATP: el TMB de París). A la terrassa, tancada amb lona transparent, encara vam trobar una taula lliure. Vaig fer un bistec tàrtar, el que feia anys que no feia, amb copa de chianti (ni que fos en record dels llunyans mesos passats a Parma). El meu nebot tenia gana i es va posar les botes. Vam xerrar, enmig de tota aquells empleats del RATP i altres organismes públics o bancs (en plena edat dels projectes de carrera, de les traïcions, dels amors possibles o impossibles, de les ambicions frustrades o diabòliques). Vaig constatar un cop més com de guapes són les parisenques, i com són de nombroses. La cambrera era la gentilesa feta dona i, potser per saber que el J. era el nebot de qui havia decorat (amb bon gust, pel que vaig poder veure) el restaurant en el que treballava, ens va oferir els digestius de franc. Vam desestimar el Limoncello, però ens vam prendre un bon xarrupet de grappa. Sense cap recança vaig pagar una nota encara raonable.

Vam tornar cap a la Gare per fer un segon cafè (o potser era el primer). En J. em advertir de demanar sempre un “café allongé” enlloc d’un “américano”: eren pràcticament el mateix però el segon era el doble de car. Ens vam instal.lar a la terrassa sota tendal de la brasserie L’Européen. El nom m’havia agradat, i l’emplaçament era immillorable de cara al bullici humà que allí bullia, s’agitava, es donava cita en permanència. Hi havia connexió internet, però ni jo vaig fer les meves coses ni en J. es va capbussar en la lectura del manual d’història o de civilització àrab que havia comprat de cara als seus estudis; vam estar, en canvi, xerrant del seus plans i comentant la extraordinària, i per moments inquietant, situació que s’està vivint ara mateix en el nostre país.

Un cop va arribar el moment en el que J. va haver de marxar sí o sí al seu curs, em vaig instal.lar a l’interior, amb una taula més gran i menys brogit de carrer. El nivell de confort, d'estímuls visuals de París començava a insinuar-se’m de nou.

Hi havia estat feia 35 anys per primer cop, amb 14 anys, doncs, en un viatge fet amb autobús amb la meva germana C. D’aquell llunyà i primerenc viatge (molt em sembla que era el primer cop que anava a Europa) me n’han quedat uns pocs records i, de forma general, el flaire de novetat i del París de llavors vist pels ulls d’un adolescent. L’interminable viatge creuant els immensos boscos sota el cel gris; el primer interfon vist, sentit mai a la meva vida (fa poc vaig saber que és un invent, alemany, crec, molt més antic del que es pensa: potser d’abans de la primera guerra mundial i tot); l’olor de la baguette i de la mantega (gairebé la base de la nostra alimentació, juntament amb els hot-dogs); anar al cine a veure Les Vacances de Monsieur Hulot (que em va impactar duradorament), les anades en el laberíntic metro; la visita a la Tour Eïffel i al Louvre, el Palais Chaillot i el Champ de Mars, Les Tuileries, La Conciergerie (amb el seu ambient tètric d'execucions), Notre Dame, les nits passades a casa la F., l’amiga de joventut de la meva mare, amb qui anava a comprar al mercat; la visita als Invalides (empassant-me embadalit tota la projecció de filmacions de la Segona Guerra Mundial); la tomba de Napoléo; la Place du Tertre; el temple de Montmartre; els bouquinistes de Saint Germain; el Centre Pompidou recentment inaugurat; el veure passar els bâteaux mouches pel Sena…

Cinc anys més tard i vaig tornar amb uns amics. En tren i dormint a casa d’uns coneguts. Va ser una estada breu i més aviat esbojarrada. Com a record principal, tinc els números que muntava l’amic M. en el metro. No sé si podré tornar mai a veure res de més surrealista. Començàvem per colar-nos (ara això ja no és possible, perquè els torniquets s’acompanyen d’una porta insuperable), i després de baixar, cridant, xisclant, saltant per les escales i corredors, ens plantàvem a l’andana i allí, l’amic M. baixava a la via i feia un número espertèntic com no n’he tornat a veure mai cap més. Es posava a caminar per la via, pel rail mateix, amb un histrionisme d’estruç, tot vociferant bestieses (la més recurrent de l’època era el “ponte peluca!” de l'Orquesta Mondragón (proferit amb una veu distorsionada  i projectada fins a l’extenuació: ¡pooonte peluuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuucAaaa…!) Era d’un grotesc apoteòsic, sublim. En una d’aquestes baixades a la via (que potser va ser una sola), va arribar la rame (el tren) de la via del costat o d’aquella mateixa on era, i el conductor va fer sonar la botzina: el bot que va fer en M., amb una cama a cada banda (o més aviat una estirada al davant i l’altra cap enrere), sense canviar ni sortir del seu paper, posant, com qui diu, un digne i genial final al número de dibuixos animats –barreja de Bugs Bunny i de Corre Caminos- que estava donant a la bocabada concurrència d’usuaris del metro, no me’l treuré del cap mentre visqui.

Vaig ser de nou a París un parell de cops més. Una, l’any 1992 ó 1993, amb la K., la nòvia alemanya de Luxemburg; el meu comportament va ser bastant criminal. La següent, el 2000, amb la B., una nòvia de León, que vaig exasperar quedant-me unes dues hores llegint cada panel d’informació històrica de la Tour Eïiffel. Era bona noia, i potser també amb ella la cosa hauria pogut funcionar; per moments li trobava a faltar una mica d’intel.ligència abstractiva, però li agradava la natura (sobretot les aus rapinyaires) i, com a guia turística que era, tenia sensibilitat per la història i l’art medieval, i, de forma més general, curiositat per conèixer el món. Era molt bona jugant a l’scrabble; només vaig aconseguir guanyar-la un cop. Sempre he sospitat que compartíem genètica profunda, però amb 1.000 anys de separació geogràfica i cultural, que són molts.

Viatge a Edimburg (XXVII)

No sé com va anar però al cap de poc en J. portava la veu cantant en un desplegament del seu escepticisme conspiracionista sobre la versió que se'ns dóna de tot el que està succeint. Si fa cinquanta anys -ho sabem ara-, ens enganyaven, perquè no se'ns estaria enganyant igualment en l’actualitat? Va citar el nom d’un institut anglosaxó en el que es forma en variades tècniques de manipulació. Segons la seva jove opinió tot el cinema de ciència ficció no és més que una versió –una mica exagerada- del que està passant o passarà aviat. Posant-nos-ho al davant s’aconseguiria que la cosa ja no ens pugui sorprendre, preparar-nos així mentalment per quan sigui quelcom estès, siguin pràctiques habituals. Hom sempre tendeix a acceptar el que té l’aire de la normalitat.

Amb en J., en una certa orgia iconoclasta, vam reivindicar el petit com l’única manera de salvaguardar-se, fins a un cert punt, de la manipulació dominant. Em va semblar oportú treure l’exemple comparatiu del portaavions i la xalupa. El primer no pot maniobrar amb rapidesa, mitja hora a deturar-se; la xalupa és molt més adaptativa, pot canviar de rumb amb facilitar. D’aquí vaig saltar a l’imperatiu de creixement que pesa en els grans empreses (i per extensió en les economies dels grans estats), de créixer o morir. Ho vaig comparar (no feia més que amortitzar vella munició)  al cas dels taurons, uns peixos que necessiten moure’s sense parar per a sobreviure (ja que sols el moviment els hi permet obrir prou les brànquies). Seguint, vaig treure a col.lació el nom de Schumacher, i la seva idea de tecnologia i d’ajuda al 3r món a escala humana. A partir d’aquí, i això era nou per a mi, vaig llençar la proposta de que es fes un estudi de quina seria la escala humana en TOTS els àmbits de la vida humana (tenia molt en ment, al dir-ho, el cas, l’exemple dels edificis: a partir de quina alçada, de quin nombre de pisos, un edifici ultrapassa, se surt de l’escala humana). En J., que seguia i secundava la direcció, l’ampliació i la derivació de les meves tesis, va assenyalar que això en Schumacher ja ho havia fet en relació a la velocitat, incorrent en l’error –disculpable, i més essent jove- de confondre diferents pensadors.

En V., estirat  en el puf-sofà (tres mòduls desplegables o apilables: ha estat el meu llit aquestes dues nits), amb el cap mal recolzat, i la mirada centrada en l’ordinador que tenia sobre la panxa i que manipulava sense convicció, encaixava sense obrir la boca, amb pacient estoïcisme (i probable incredulitat) l’allau d’al.legats cismàtics, sinó directament herètics.

Amb en J. encara vam raonar que els catalans, per la repressió o absència de poder seculars, hem pogut i hem hagut de reflexionar molt sobre els grans temes de la dignitat, de la llibertat, de la responsabilitat. Privats d’acció, teníem bagatge filosòfic… que era el moment de portar a la pràctica. A veure si Déu ens inspira.

Que diferents, un i l’altre inquilí de pis. S’havien conegut a través d’un amic comú i s’havien fet amics… Sembla que en V., parisenc de socarrel (que potser no són ni majoria) havia acollit en J. amb les paraules atribuïdes a Victor Hugo, qui deia que ser estudiant a París et converteix en parisenc de naixement.

De tot plegat m’enduc la grata sensació de que a França, encara que les idees no sempre siguin vàlides, almenys hi ha debat, reflexió, curiositat i exigencia mentals. No debades en els 40 m2 d’aquell apartament hi havia, en grans i diverses estantaries de fusta blanca (una d’elles en permanent amenaça de caure sobre  el nostre home en el seus estats de dorment)  prou llibres per llegir sense interrupció durant tot un any o més. Sense cap excés de malícia vam irònicament imaginar un futurible V., perfectament integrat a la societat (i també feliçment enterrat en l’establishment), assistint a un congrés sobre Ciutadania Europea a Edimburg, amb visita als Highlands prevista per a l’endemà ;-)

Malgrat les diferències d’ideologia, saludo en el V. una persona oberta de ment, que s’esforça per formar-se, que pensa, que té conviccions... Diu no participar gens del tarannà, despreocupat, inconscient, lúdic, dels joves de la seva generació (que és el de totes o la de la majoria de generacions, val a dir), atès que ens encaminem cap a èpoques convulses. Que aquesta lucidesa i preocupació, impròpia potser de la seva edat, l’estigui portant cap al camí de la política és prova, es miri com es miri, d’una amplitud i altitud de mires prou admirable.  

L’endemà em vaig llevar amb la intenció de passar mitja jornada a París i agafar el tren a primera hora de la tarda. Just abans de marxar de casa vaig voler comprovar l’horari (amb els anys vaig incorporant petits reflexos de prudència: haurà costat el seu) i, astorat, vaig veure que el meu tren sortia al cap de poc més de mitja hora: havia confós l’horari de sortida amb el d’arribada. Vaig sortir disparat. Un cop al carrer, dubtava de si agafar el metro o un taxi. Un vianant em va aconsellar el primer; trigaria mitja hora… Ho veia ja perdut però volia intentar-ho, i sinó anar igualment a la Gare a comprar un segon bitllet. Quin remei.

He sortit a l’estació Pasteur, la més propera al meu destí (en línia recta) de la línia de metro en la circulava. M’ha costat una mica però he trobat taxi. Amb les corregudes, pujades i baixades estava quasi amarat de suor; em vaig treure la bufanda i la boina escoceses de recent adquisició. No em quedava clar si, amb aquesta, feia més el ridícul a Escòcia o aquí a París; però és sens dubte una d’aquelles peces de vestir a les que se’ls hi pot donar la volta –apreciativa- i constituir un element que marca época en la manera de vestir d’un, que pot tenyir d’un tret distintiu la meva discreta i anecdótica existència.

El taxista m’ha dit que no havia de patir, que si l’havia comprat per internet podria canviar d’hora. Uf!... Es podien trobar preus molt interessants a la página web “promos”, però calia comprar el bitllet amb una anticipació de dos o tres mesos (dubto molt que tingui mai un control de la meva existència que em permeti fer tal cosa). París desfilava amb la seva elegant, agitada i intrincada grisor. Uns vint minuts més tard baixava davant de la dita Gare de Lyon, segurament de les més monumentals de París: un edifici Belle Époque flanquejat per una masiva torre acabada en punta amb un gran rellotge que semblava anar a l’hora (un Big Beng en més baixet).

Unes màquines a peu de tren permetien fer el canvi de bitllet. En el momento d’introduir-lo en la ranura he vist que la data era dijous 27, i tenia molt clar que jo circulava un divendres 28: m’havia avançat d’un dia… Afortunament tornen a haver-hi consignes (després de no sé quants anys sense!). No vaig interpretar clarament la indicació d’un empleat de la SNCF i vaig haver de preguntar de nou: un jove d’uns 30 anys em va dir que feia 15 anys que havien desaparegut. Seguint de nou el senyal indicador i buscant confirmació prop d’un policía, vaig arribar a lloc i després de passar pel control de seguretat (com el dels aeroports), em vaig poder desfer del mort.

No havia esmorçat i volia trobar un lloc on fer-ho i on ensems poder escriure una mica. La noia índia del canvi (em vaig desfer de les lliures que encara duia) em va recomanar Le Train Bleu, una brasserie-restaurant sortint allí mateix a la dreta. Vaig entrar en un portal i em vaig trobar una rececpció com de porteria o d’hotel d’abans. Sí, era allí. Vaig pujar i em vaig trobar davant d’una gran entrada de vidre en forma d’arc que donava pas a un dels espais més fastuosos que he vist mai. Era un restaurant d’època, perfectament conservat, en un estil 1900 d’un flamboyant extremat. Tot era fusta treballada, sostres alts, enormes finestrals, bronze, cerámica, murals representant edificis emblemàtics i paisatges de França, probablement del sud. M’havien informat que hi havia un brasserie i vaig demanar com accedir-hi. Era al fons. Vaig recórrer les tres o quatre sales i vaig buscar seient en la zona de cafeteria, més discreta però igualment impressionant amb el seu volum d’aire, les seves butaques de cuir, taules donant al davant de l’estació als peus d’idèntics finestrals als vistos en el restaurant.

Viatge a Edimburg (XXVI)

El seu vestir és de correcció clàssica, de corbata, paraigua, americana, sabates senyorívoles (tot de colors i motius convencionals), amb l’afegit d’una anell al dit petit de la mà dreta. La seva veu és més aviat fluixa però segura, cuidada. Acompanya el seu parlar d’un tic constant (mai havia vist en algú tan jove un tic tan descarat i d’execució tan freqüent): amb la mà esquerra es toca el cabell, sobretot l’inici d’una clenxa (molt desdibuixada pel volum generós i sedós de cabell), com si volgués comprovar que els blens d’aquell part del cuir cabellut segueixen al seu lloc o no s’han socarrimat, acabant el gest amb un o dos cops de mà en sentit lateral, com de pentinar descuidat de qui posa mecànicament les coses a lloc. Ho fa un cop i penses que és un accident, o fa dos i comences a endevinar la cosa, ho una tercera vegada i ho has entès, ho fa cada 25 segons i ho tipifiques.

Heus aquí, esquemàticament dibuixat, el nostre home. Em recordava un professor d’història, fumador empedreït i comunista, del Liceu Francès i un company anarquista, Pascal, francoespanyol de l’època (el que provaria la teoria de les tipologies fisonòmiques humanes). Semblava tenir ganes de parlar i jo el vaig seguir. Va rebutjar educadament el que ens tutegéssim, desplegant breument una teoria sobre els avantatges del vouvoiement (en particular en relació a les noies) i l’afició francesa a aquesta modalitat de tracte. Vaig corrobar els seus arguments tot afegint o esplaiant algun matís.

Jo no tenia pas ànim de desmuntar la seva visió de les coses (i tampoc ho vaig aconseguir), però inadvertidament (me’n vaig adonar més tard) vaig disparar repetidament a la seva línia de flotació. El cop principal va ser quan vaig procurar demostrar-li que l’humanisme no era més que una versió última, refinada del materialisme (i de fet la seva conseqüència). Abans, tot al principi, ja havia reivindicat el teísme (que no deísme, el Déu racional, com ell semblava haver entès), sense saber que això també era una bordada considerable al seu sistema de creences.

Tenia davant meu un conspicu representant de l’humanisme racionalista. Un nano que havia fet quatre anys de dret, començava el 3er cicle, havia creat un associació d’estudiants de dret (de la que era el president), li agradava l’estudi i volia esdevenir polític (President de la República, a ser possible). Creia en la reforma del sistema, en la intel.ligència, en un sistema productiu que permetés a la gent d’accedir a la cultura (i a la intel.ligència, aparentment un mot clau en el seu sistema mental), tornar a l’humanisme generós, responsable, del passat (?), no excloure del tot la idea de Déu, veient en l’absolut un mirall de les virtuts humanes, un estímul a l’autoemulació… D’Europa, deia que els estats eren massa grans o no prou. Respectava els sentiments independentistes (molt conscient de que França s’havia fet amb l’espasa, citant el General De Gaulle), però creia que el cost de la independència podia no compensar els seus avantatges, podia portar més problemes que solucions, a Catalunya, per descomptat a Espanya i també a Europa. Li feia por, també, l’impacte que això podia tenir a nivell europeu. Li vaig raonar que sols un màxim de llibertat, un màxim d’individus sentint-se respectats en al seva identitat faria forta Europa, que el capital principal d’Europa era la seva gent, i que davant d’un problema cal afrontar-lo, superar-lo, aprendre, no tancar-te en banda i posar el cap dins el terra, com les estruces.

Ja vaig fixar-me la sorpresa que representava per a ell que arremetés contra la postures anquilosades no des del progres sinó des d’un retorn a la veritat inscrita en la tradició, el passat. La meva reivindicació de l’origen semblava no entrar en la seva acostumada percepció de les coses. Ell creia en la política i la matèria grisa. El seu objectiu (després de dos o quatre anys més d’estudi) era passar alguna oposició i esdevenir “administrateur” (una figura, un grau i càrrec de l’alt funcionariat francès). Va sortir, obligadament, el dels “enarques”. No se sentia prou bo per formar-se a aquell nivell i, per altra banda, trobava detestable l’autocomplaença elitista en el que es movien. Ell estava per les elits que s’esforçaven, no que es recreaven vanitosament en la seva suposada superioritat. Responsabilitzava de la presumpció que envoltava aquesta casta de servidors de l’Estat la mateixa admiració, adulació sans bornes de l’opinió pública, de la societat en general (va acompanyar la crítica amb el moviment de veneració musulmà: successió d'inclinació amb els braços tirats cap endavant i el cap cot).  Li preocupava el futur d’Europa; segons ell la gent de la seva generació se sentia molt europea. Li repugnava dependre de Rússia (de la que li agradaven les dones i la cultura) per a l’energia. No acabava de ser crític (se li insinuava, escapava fins i tot una certa satisfacció, un cert cofoïsme xovinista) amb l’opció nuclear francesa, aventurant, fins i tot, que en el futur es poguessin reaprofitar els residus radioactius (!), que s’estaven amagant no sé quants centenars de metres sota terra. No semblava ser al corrent i es resistia una mica a creure-ho, que part d’aquests residus anaven a parar en països africans que els tractaven de qualsevol manera a canvi de diners o avantatges d’un ordre o un altre.

Entre envit i envit (sempre cordial i sense ser prou conscients de la divergència de les nostres postures respectives) em va recomanar un llibre d’en Jules Ferry (antic ministre d’educació) sobre la religió, la filosofia i no sé què més. Més tard va ser el meu torn i la meva recomanació va ser el llibre de Nietzsche El naixement de la tragèdia, que és una bomba de rellotgeria contra la racionalitat discursiva, una reivindicació del pensament i dels valors arcaïcs, de la intuïció, del reconeixement d’allò a-humà que hi ha en l’existència i amb el que cal dialogar, establir ponts, no negar ni fer-ne abstracció. Era assegut en un sofà baix i es va aixecar per prendre nota del títol: tota una prova, malgrat tot, d’obertura d’esperit. A mode de colofó del meu al.legat vaig dir alguna cosa així com que volia una cultura que em dongués ganes de viure sense escamotejar-me la consciència de la mort, de la pròpia mortalitat.

Tot se’m va aclarar molt quan més tard en J. em va dir que era maçó. El seu credo quedava així ja més definit, més circumscrit. L’esperança de sofisticar la raó fins a fer-ne una mena de religió. Vaig suggerir a n’en J. que li suggerís de llegir Guerra i Pau, on Pere, el protagonista, es fa maçó i se’n desenganya al cap de poc. Qui més qui menys ha tingut la temptació de la maçoneria. A mi em va durar poc. Un besavi patern sí que ho va ser, Jaume Vilardell; era llibreter d'ofici i no queda clar si va fugir a Puerto Rico, on deu ser enterrat, fugint de la dona o fugint de la pressió social, encara prou activa, a la seva època, contra les idees massa “avançades”.

L’endemà tindríem encara una segona conversa. La cosa va començar amb un comentari d’en V. sobre la inauguració d’una mesquita a Estrasbourg i el discurs, que li havia agradat, del ministre de l’interior (en Manuel Valls, mig-cosí meu, ja té conya; compartim tieta per part de pare i de mare, respectivament), en el que va exposar el que deu ser la darrera construcció mental del govern per canalitzar l’islamisme: l’islamisme francès, o a la francesa (una mena d’integració de l’islam dins dels valors republicans). En V. celebrava aquesta enfocament de la cosa i lloava el president Hollande –que finalment, deia, no seria tan tanoca com es diu: llàstima que no tingui carisma, ha afegit- per haver-la posat en marxa. En J. no va demostrar gaire entusiasme. Va treure el tema de les inundacions a Bangladesh, amb més d’un milió d’evacuats i no sé quants milers de morts (cap o poc rastre en els titulars dels diaris!!). Em vaig assabentar per boca dels meus joves interlocutors que aquest país asiàtic està per sota del nivell del mar, i que, a mig termini, si li augura un futur molt negre.

Viatge a Edimburg (XXV)

Com ja no queda gaire estona de trajecte, abans de “tornar” a Edimburg, un parell de consideracions. La primera sobre el Canal de la Mànega. Sembla que Napoleó havia projectat de fer-hi un túnel per tal d’envaïr l’illa. Comptava en tenir una mínima hegemonía naval per tirar endavant el pla. El desenllaç desfavorable de la Batalla de Trafalgar va fer que aparqués definitivament la intenció. Sempre m’ha fet gràcia aquest pla. A banda de la dificultat tècnica de perforar el túnel, sempre li he vist una dificultat afegida: en el tram final de l’excavació, aquesta s’acabaria fent evident, i els anglesos estarien esperant els primers sapadors francesos amb els mosquetons i les baionetes calades… Evitar aquesta circumstància suposava enviar una força expedicionària uns dies abans de que les labors de perforació arribessin al seu terme obrint a la llum l’altre extrem del túnel, i defensar, a capa i espasa un perímetre de seguretat (posem un quilòmertre quadrat). Pregunta: si calia, i es projectava com a possible enviar aquesta força, perquè no s’enviava tot l’exèrcit, o gran part d’ell, i s’oblidaven del túnel? No és el mateix tenir 500 ó 1.000 soldats defensant un cap de pont que d’una tacada enviar-ne 5.000 ó 10.000, i tot seguit més, i tirar milles?

Els alemanys també es van arronsar. L’operació Seeloëwe es va abandonar per allò de no aconseguir tenir la supremacia aèria. Sempre he estat del parer que si haguessin esmerçat tots els esforços que van esmerçar en voler anorrear la RAF, molt considerables, en limitar-se en protegir i acomboiar una invasió tot mantenint a ratlla la flota enemiga, haurien obtingut èxit, per moltes defenses costeres, i molta flota i la mateixa RAF que s’hi interposessin. Conquerir i dominar Angleterra potser hauria estat difícil, però el peu a l’altra banda del Canal ja el tindrien. Tot fa pensar que els alemanys patien d’un cert acomplexament, fet d’admiració, envers els anglesos. Per això l’errada estratègica d’haver deixat escapar l’exèrcit anglès a Dunkerque. Revestit de trumfo per poder entaular negociacions (absurd, ja que com més gran la derrota, més disposició a pactar tindrien els britànics), el que hi havia era una mena de temor respectuós. Millor que fos així.

Si a aquests dos fracassos, afegim el de l’Armada Invencible es pot arribar a la conclusió que la Gran Bretanya és inenvaïble per mar, per aire i per sota terra. Quedaria una possibilitat que no s’ha provat encara: per carretera, fent un pont que anés avançant contra vent i marea. El primer que caldria fer, un cop arribats a l’altra banda, seria suprimir el sistema monetari anglès, amb les seves 7 ó 8 fraccions de moneda.

Bé, anuncien que ja arribem. Seguiré més endavant.

La noia s’ha despertat. Tampoc està tan malament. Cara com de rata –ep, les rates no són lletges!- ,cabell ros llis, fosquejant, alta, tipus que no sembla dolent. Li he adreçat unes paraules; la notava un xic fastiguejada i sempre sap greu veure la gent descontenta. Li he preguntat si anava a París, que és com preguntar a un cosmonauta embarcat dalt d'un Apolo si va a la lluna... però en fi, no se m'ha acudit cap altra cosa i haurà notat la bona intenció, que he amanit i amenitzat explicant-li que jo anava més enllà, fins a Perpinyà. Ha resultat, contra tota perspicàcia, que és francesa. El que m'invita ara mateix a comentar breument la quasi imperceptible tibantor (feta de sorneguera suficiència, de subtil displicència envers l'altra banda) que es detecta en els punts, les línies geogràfiques en les que anglesos i francesos es toquen. Uns i altres (funcionaris o empleats de navilieres o del Eurostar) són bilingües, però no poden evitar una mena d'alleujament quan parles el seu idioma: és com si es relaxessin amb un "Uf, per fi som a casa i podem prendre'ns les coses amb seriosa confiança!". Diria que els que gasten més aquesta actitud són els francesos més que no els anglesos. De tota manera és quelcom mínim, que molt probablement no afecta la qualitat del servei: la professionalitat europea prima molt per damunt.

Metro. Línia IV, encara falten una dotzena de parades. Acabo just de comprendre-ho. Què millor fer amb la bellesa que contemplar-la i descriure-la, cantar-la. A la que intentes apoderar-te d’ella es trenca alguna cosa (en tu i en ella). No té perquè ser necessàriament així, l’amor pur i la decència d’una educació exquisida poden preservar la cosa; també pot passar que la bellesa busqui l’abisme, alliberador, de la depravació, i llavors tots contents, almenys unes hores, dies, mesos. Tot el problema rau en que la puresa, l’art, l’espiritualitat, per elles mateixes, no asseguren la reproducció de l’espècie. Cal caure. El preu de l’assegurar la procreació és la pèrdua de la innocència, és la liquidació del somni… Es pot mantenir la màgia, el meravellament més enllà de minuts, o hores o uns pocs dies; heus aquí tota la qüestió, el quid de l’assumpte. Què passa un cop hem acaronat el gat que ens fascinava i ens atreia irresistiblement? Quanta estona ha de passar perquè n'estiguem farts i vulguem donar-li una puntada de peu o escanyar-lo (per dir-ho metafòricament, o no tant).

Surto a Convention (aquí, com no sigui a les parades de les estacions de tren, no hi ha escales mecàniques que valguin). En J. em veu des de l’altra vorera i em fa un senyal. Té molt bon aspecte, tot i sortir d’un encostipat o grip. El meu no ha anat a més, i ja és prou miraculós, com deia la Mrs. Meek. El que fa uns dies que em fa la guitza és un peu d’atleta de ca l’ample. Fer-se gran és això: no acabar de guarir-se de determinades malúries, que un extrem del cos se’t comenci a podrir sense avisar, que una vàlvula orgànica et falli incomprensiblement i reiterada, etc. La memòria física del passat comença a voler cobrar els seus interessos i, per acabar, tot el capital: s’ha acabat la moratòria, com ho fem això del deute pendent, a terminis o tot de cop. Tendim a pensar que el mal ve de fora, i oblidem massa sovint que la consumpció ve de dins. De fora venen els accidents, els virus, les intoxicacions, les infeccions, les radiacions, les asfíxies, les electrocucions, les cremades, els ofegaments i alguna cosa més que em dec deixar. De dins ve la combustió de la matèria per obra del temps (que pot ser ajudat pels “agents” exteriors esmentats, però sense que sigui necessari), i contra aquesta no hi ha res a fer. À la poubelle avec vous, monsieur!

El nebot viu en una casa tirant a burgesa, amb doble portal de fusta i vidre i ample escala igualment de fusta. És a la rive gauche (en ple XVème arrondissement), al centre sud-oest de París. No eren ni quatre, ni cinc pisos sinó sis. El pis és petit, el recordava molt vagament de quan hi vaig ser fa 21 anys, dies o poques setmanes abans de que nasqués l’actual inquilí, acollit pel seu pare. Vaig fer una escapada en cotxe des de Luxembourg, passant per Verdun i Reims. L’espai és exigu (una tònica molt generalitzada aquí a París). En prou feines deu fer 40 m2. En algun moment es va decidir fer un envà per poder tenir dos espais separats, units per una porta amb requadres de vidre. La decoració, el mobiliari el fa prou acollidor.

Sense haver acabat d’entendre o assimilar la dada de l’existència d’un company de pis, em vaig trobar saludant en V. Un personatge curiós, gens vulgar. Acompanyats d’uns quintos de Leffe (també blonde, com la presa en l’Eurostar), ens vam endinsar, com qui no vol la cosa, en una conversa força extensa i d’un nivell que a casa nostra es fa bastant impensable, tractant-se d’un nano de 21 anys. En J. era ocupat (parlant pel mòbil o per skype), i per tant va ser una conversa entre dos perfectes desconeguts.

Fem prèviament una breu presentació física d’en V. (el que ajudarà a entendre, a visualitzar millor les seves idees i opinions). És d’una primor que ratlla l’anorèxia. Estatura normal. Cap igualment prim, emmarcat per una caballera en forma de casc arrodonit (cabell llís, castany, abundant) amb un serell, força en punta, que li menja mig front. Unes ulleres de pasta rodones –maques, s’ha de dir- centren l’atenció en uns ulls intel.ligents, atents, reflexius. La pell és blanquinosa però considerablement treballada, maltractada pels grans de la no llunyana adolescencia, amb clots, cicatrius i alguna vermellor. Per dissimular aquest aspecte i alhora potser per completar la intel.lectualitat del seu rostre, el nostre home porta barba i bigoti curts, però amb aire que té tot ell de pilositat tirada cap avall, com de gos sortit de l’aigua.

Viatge a Edimburg (XXIV)

Pel que fa al TGV, ha demostrat ser, fins al que he vist fins ara, bastant un bluff. Si anés realment a 300 km/h, amb un nombre realment reduït de parades (2, màxim 3, enlloc de les 4 ó 5 que fa) la cosa rutlleria, però aquestes condicions no es reuneixen, el que fa que enlloc de trigar 3 hores per cobrir la distància Perpinyà-París, en trigues més de 5.

M’he embarcat en l’Eurostar. Sortim a la llum d’un Londres que s’endinsa en la grisor fosquejant del capvespre. Això va ràpid; de fet no és més que un TGV de nom i recorregut particulars. Surt car, però més barat que volar. Tot té un aire nou i el seient és comfortable, amb presa de corrent (una continental i una altra UK). El trajecte en metro ha estat llarg, amb creixent atapeïment de viatgers. Entre escriure i llegir m’ha passat l’estona força ràpid; tot és prou nou i exòtic per tenir distret i a l’aguait. La corretja de la bossa, degut al pes excessiu, s’ha sortit de l'argolla -que s'ha doblegat- i he aprofitat per lligar-me al cordó de la vamba la pinça que ha quedat solta: si estiren la bossa cap a l’exterior es trobaran que hauran d'arrossegar un tio de 85 quilos. Un cop baixat a l’estació ho he resolt fent un nús amb la nansa. Em podria limitar a arrossegar-la –té rodes- però sóc massa alt per ella, i quan ho faig vaig completament de gairell, el que és incòmode i poc operatiu.

Tot ha estat arribar a St Pankras (patró dels viatgers?) adjacent a King’s Cross i anar per feina; a penes he hagut d’esperar. Preguntat, el canvista m’ha dit que em resultava més interessant bescanviar les lliures per euros a París. Val, gràcies. La veritat és que m’estic sentint bastant a casa en aquests ambients europeus, cosmopolites. Hi ha una cortesia, una racionalitat, un pragmatisme als que em sento proper. El hall d’espera, amb tot de columnes, no és desagradable. Hi ha una taula en forma de plataforma elevada amb tot de cadires per endollar l’ordinador. Està plena. Com m’he tornat un addicte de la cosa, m’ho miro amb simpatía. Mantinc, però, els meus seriosos dubtes de que sigui una bona direcció individual o col.lectiva... Comptat i debatut m’hauré posat una mica al dia de la tecnologia i del “tarannà”, de l’ambient difús i profús que es respira avui en dia en els encreuaments turístics i viatgers d’Europa occidental (que, de fet, és el de sempre, el de la seva població més mòbil, més jove i potser més activa i dinàmica). Ets sents participar d’una cosa viva; només és un miratge, però ja m’està bé; començava a estar rovellat i la vida està feta també o sobretot de miratges.

Sense ser tampoc cap sorpresa, el cert és que la gent cada dia em fa menys por. Quan tens una certa edat (i com qui diu ja tens un peu a fora del camp de joc) i dues terceres parts de la humanitat tenen menys edat que tu, doncs comença a ser ridícul tenir por. Això potser també es deu a que ja no tinc res, o poc, a oferir als altres (i ells tampoc a mi); estic ja a la perfirèria del circuit del desig i de la concomitant cobejança. En part no està tan malament.

Per moments, ja ho he comentat a bastament en aquestes planes i tampoc voldria recrear-me més del compte en el tema, és que com si visqués en els llimbs. Com aquell que volent posseïr tota el planeta marxa a la lluna per veure’l tot ell, pagant el preu, és clar de la desconnexió. Per moments em sento com de vacances de la vida… a la vida, dins de la vida.

Com un soldat de permís ja definitiu (llicenciat, doncs) perquè li han tallat una cama. Ja no espero (ni, per tant, busco?) res de determinat de la vida, el que no vol dir que no tingui una manera més  o menys activa de ser en el món. No hi ha pla, però tampoc buida passivitat. Potser no m’interessa res de concret (incloses les persones, ho reconec), però sí, i molt, el corrent que recorre, anima el conjunt, i també a cada persona particular. Ja no em veig amb temps de comprometre’m ni compartir (hauria estat bé). D’aquí que l’escriure estigui desplaçant el parlar, l’observació al fer, el consignar al proposar. Com si la realitat ja no es pogués veure més que a través d’un persistent filtre d'espessa ironia i de tendra i sincera simpatia… Hauria assolit un cert grau de saviesa pagant-la amb el preu de la vida (no n'hi cap altre), amb un vida intensament viscuda en l'error, profundament malviscuda.


Tanmateix, no m'acabo de treure'm del cap que tot plegat, l'actitud aquesta, no sigui més que un covard escapisme, més sostingut i sofisticat que els anteriors... No hi ha pitjor i més eficaç engany que el que un mateix s'administra, s'infligeix.

“És tan poc el que podem oferir als altres” -em va dir un cop una noia alemanya amb qui vam estar a punt de tenir una voluptuosa feblesa –“que és millor concentrar-nos-hi, asegurar-nos de que ho fem”. Tota una lliçó que, sense corroborar el dit just abans, tampoc ho desmenteix i incideix en la idea del poc que som i podem. Fa ja temps que em sento una mica, crec que ja ho vaig dir en una ocasió, com l’àngel de Der Himmel über Berlin (de Wim Wenders, amb en Peter Falk fent d’àngel), però en sentit invers.

Tinc asseguda davant meu, de biaix a l’esquerra, una noia anglesa. Té tots els adminícles de la viatgera rodada: coixí en forma de mitja rotllana per al coll, careta contra la llum (una cosa de sempre molt anglosaxona), manta de viatge (com una mena de pareo de lli: no sembla pas llana) que no deu abrigar gaire (tampoc cal) però “recull”. S’ha despertat un moment, ha manipulat en el seu mòbil-ipad (més gran que el primer, més petit que el segon) i ha tornat a la seva posició d'allargada inclinació. No es pot dir que sigui lletja però tampoc que sigui una bellesa o que tingui un gran atractiu. Millor, és clar: menys pertorbació mental. D’aquí menys de 3 hores serem a París. Haig de confirmar a mon nebot que “m’acullo” a casa seva. Crec que no hi ha ascensor a casa seva, i són 4 ó 5 pisos. Riurem.

Han anunciat que en el vagó 6 (dos més enllà del meu) hi ha bar i menú. No he menjat en tot el dia, i si m’hi apunto. Fet. Després prometo acabar, cloure el relat de l’estada i visita a Edimburg.

Ja he fet el fet. Ha estat distret. Barman francès, tipus fort, més que gras, segurament més simpàtic que bona persona. El perfecte company de trinxera, d’argot i de solucions pràctiques. Covard i cabró amb l’enemic (potser massa per comptar-se entre els supervivents d’una guerra massa llarga). He sabut que ja havíem passat el canal (la travessa no dura més de 20 minuts) i que el tren aquest està em servei des de 1994 (ja em semblava que tenia els seus anys això de l'Eurostar: passa que jo trigo lustres a assimilar les novetats...). He endrapat un pollastre amb samfaina (prou bo i prou consistent per venir d’on ve, sortir d’on surt) i uns tortillini d’espinacs amb riccota. Això i una Leffe m’ha deixat d'excel.lent humor. He tingut un pensament de gratitud envers mon pare per haver fet l’esforç de donar-me una educació que em permetés sentir-me a casa fora de casa, que em fes sentir familiar en aquest “entremons” (no sé si existeix aquest terme però ara mateix em ve d’allò més bé) anglofrancès en el que em trobo. Tot em sembla fàcil, comprensible, lògic, raonable, ben pensat; les indicacions clares, les necessitats ateses… Sensació que, pel que sigui, a casa nostra no visc. El bon home hi va voler afegir la dimensió germànica, però jo ja no vaig poder seguir el ritme (prou m’havia costat arribar fins allí…). Una vertadera llàstima. Tampoc devia preveure prou el poc "a casa" que em sentiria "a casa", però això ja és una altra història i la responsabilitat d'un servidor hi té també molt a veure.

Tornant un moment al cambrer i al bar-restaurant, com agraïment de tot cor per haver-me ofert de franc un parell de panets, he deixat tota la calderilla britànica en el pot de les propines. He parlat amb el nebot J. Tot ok. Per acabar el viatge m’he endut cap al seient una segona llauna de Leffe.

Viatge a Edimburg (XXIII)

Ja sóc dalt de l’aparell i assegut en el meu lloc. Estic cap al davant, costat passadís, com els tocatardans i imprevisors. Mentre no em diguin res i no ens enlairem, aniré escrivint. Suposo que els problemes, i per tant la prohibició, ve amb la connexió, no amb l’ús “pedestre” de l’ordinador, sense emetre més ones que una torradora de pa sofisticada. Estaria bé poder evadir-me amb música personalitzada (ipod o equivalent) i abstraure’m així de tots els sorolls antipàtics que acompanyen, sent-ne part indissociable, el volar. El brunzit de l’era de l’hèlice, pel poc que he pogut comprovar, era menys persecutori que la burxadora aspiració de l’era de la reacció.

Estic molt més tranquil que a l’anada. Potser he passat el punt d’inflexió i he decidit guiar-me exclusivament per la racionalitat de les estadístiques (que no serveixen de res, si et toca malgrat tot, com deia en Camus a La Peste). Estic curull de respecte i confiança envers tota aquesta gent. Tenen la intel.ligència de les coses pràctiques, que han inventat ells. Sabran el que es fan.

És clar que, com un fantasma planant sobre tot Europa, hi ha l’amenaça de l’atemptat terrorista. Creuant França no feies més que veure portades de diari parlant de les vinyetes de Charlie Hebdo sobre Mahoma…

Ja som als 10.000 metres poc o menys habituals. La cosa trontolla sols moderadament. Els núvols queden molt a sota nostre, formant primes i extenses capes sobre la seva ombra del mar (?). Quan veig aquestes coses sempre penso en els combats aeris de la Segona Guerra Mundial. Per una banda en la llibertat que devien sentir els pilots volant, sense perill o segurs de la seva destresa, entre les volutes de cotó nebulós. Però aquesta imatge no es pot dissociar de l’horror que van viure els 200.000 que hi van deixar la vida (comprenent totes les nacionalitats i teatres bèl.lics). Calia molt coratge i no poca inconsciència per enlairar-se en aquell context de mort.

Tornant a Mahoma, em pregunto si la llibertat d’expressió no hauria de tenir algun tipus de limitació. Suposa realment una aportació a la millora humana enriure-se’n del profeta de l’islam? La crítica, legítima, a certes desviacions més o menys greus de l’Islam, no hauria de preservar la seva figura i la de l’Alcorà, encara que fos per simple respecte?

Arrel d’un recent comentari del bon amic L., que reivindicava la llibertat d’expressió sense restriccions, vaig desenvolupar la següent reserva. Sí, d’acord, sembla desitjable que tothom pugui dir de tot sobre tot; i ja és molt, perquè el llenguatge, tot i haver perdut molta de la seva força i credibilitat, encara li queda marge d’influència, alliberadora o intoxicadora. Ara bé, aquesta llibertat, per ser realment democràtica, hauria d’anar acompanyada, desdoblada d’una idèntica capacitat de difusió de tots els missatges que hom vol publicar, emetre, fer arribar als lectors, oients, televidents. D’acord que la cacofonia seria encara més intensa que l’actual, però també es donaria una molt més gran possibilitat de selecció, cosa que ara no passa, ja que l’atenció, inevitablement, s’en va cap als grans “altaveus” (fàcils de trobar, ja que arriben a tots els racons de la societat),i que, evidentment, no són neutrals: formen part de la corretja de transmissió del poder (el que és ben sabut i deduïble, i per tant no cal aturar-s’hi).

Tornem al vol. Ja baixem. Més núvols que a Escòcia. Un dels raonaments que m’estan permeten moderar una mica la meva angoixa és la que no tot és blanc o negre: hi ha els grisos: els accidents amb final feliç, els recursos d’un fuselatge aerodinàmic i de la perícia d’uns pilots experts. La cosa, en cas de problemes, pot acabar amb simple desviació cap a un aeroport alternatiu o, i això ja no fa tanta gràcia, amb aterratge forçós sense conseqüències…

Escriure mentre l’avió evoluciona amb sacsejos cap al seu destí em permet combatre l’aprensió: a través de l’escriptura em sento lligat a la vida, al real. És el meu cordó umbilical. M’ho ensumava, però ara ho veig en tota la seva radicalitat i cruesa… Mentre escrigui no em passarà res o sí, és clar, però fins al darrer segon o minut, m’hauré vinculat a la supraconsciència del logos, que no és el paradís, però sí la seva versió psicològica, filològica, gramatical...
A Heathtrow tocarà buscar-se la vida fins a París, amb vol o, preferentment amb Eurostar.

Aquest viatge haurà estat una experiencia interessant, com gairebé tots. Hauré conegut un lloc sumament entranyable i hauré après una mica més de mi (formant-me, entrenant-me fora d’hora, però mai és tard per fer els deures…).

Sóc transportat cap a Londres en metro (amb vagons estrets en forma de túnel); és un underground però hi estaré una hora i mitja, fins a King’s Cross. D’allà, la idea, és agafar l’Eurostar (l’únic tren, he sabut que uneix les dues capitals: s’ha acabat allò de les pel.lis del Hitchcock d’abans de la guerra amb personatges agafant un tren que embarcava en un ferry per a trens, el que apareixia sempre en versió maqueta, amb fum de cigarreta, que s'esvaïa a una velocitat que no lligava). He sortit per la porta equivocada, sense recuperar la maleta, i he perdut una mitja hora llarga per poder accedir allà on era. No he estat l’únic, el que sempre tranquil.litza una mica, en el sentit de que no et fa sentir tan enze.

El preu m’ha fet desistir d’agafar un avió fins a París. Em temo que l’Eurostar no sigui més o menys igual de car, però vull provar sort. A l’aereoport, els molt sibilins, et venen el bitllet però no t’informen del preu…

Afortunadament no haig de fer cap transbordament (hi ha un metro especial que va dos cops més ràpid, costa 4 cops més i sí que ha de fer transbordament); ho dic per la maleta i també perquè em caldria una lupa per llegir el nom de l’estació on hauria de fer el canvi.

Estic creuant els afores del gran Londres, l’enorme i brillant ciutat que sols París i més tard Nova York li van fer una mica d’ombra, i tampoc gaire. Segurament seria interessant anar-hi algun cop, però ara mateix tot just ho incorporo a la cua de les possibles, eventuals futures escapades.

Amb aquest viatge a Edimburg volia encetar tota una sèrie de breus estades per capitals europees (mentalment batejat amb el nom de “El Gran Comiat”: un tour continental discret i, en principi, per allò de la necessitat feta virtut, solitari). Després, però, de les complicacions i del car que m’haurà sortit aquest primer destí, em sembla que hauré d'espaiar bastant el “programa” i escollir molt millor les opcions de desplaçament. Al final m’haurà costat bastant més l’anar i el tornar que l’estar, el que és un absurd, una barbaritat, es miri com es miri (almenys tractant-se d’un mateix àmbit europeu).

Si estic ben informat, el low cost, a Catalunya està en mans de 3 companyies: Vueling, Air Berlin, i Ryanair. Les dues primeres fan “abstracció” de la llengua catalana, per dir-ho eufemísticament , amb l’agreujant, pel que fa a la primera, que és propietat d’un faux jeton, que dirien els francesos, anomenat Josep Piqué, un home que sols té la convicció de l’èxit en el cap, un irresponsable de coll blanc, per dir-ho d’alguna manera, els pitjors i més perillosos de llarg. L’alternativa que queda, Ryanair, que sols vola des de Girona (el que segons com ja m’està bé) o de Reus (ja no tant) ofereix uns estàndards de seguretat i de comoditat de taxista borratxo.

Viatge a Edimburg (XXII)

Ja tinc la maleta feta i tinc una mitja hora per escriure una mica. Hauré de seguir amb la visita al castell en un altre moment. Segueix fent mal temps, potser sense que bufi tant el vent. Al llevar-me semblava que l’encostipat havia quedat molt aparcat, però no és ben bé així. Els dos whiskies amb aigua calenta, llimona i mel que em van servir a l’Elefant segur que em van fer bé, i les birres subsegüents, també, però el mal és resistent, ja se sap.

M’acomiado doncs de tot el que m’envolta, començant per la cambra i el seu llit ample, la tauleta de fusta massissa d’època en la que escrit unes hores i escric ara mateix, el paper pintat de blau fosc amb estels daurats (he sabut avui que el “guilty secret”, així ho ha dit, de la Sra. Claymore, és l’astrologia: lliga prou amb el paper pintat, doncs), el xampú de la dutxa Faith in Nature a graciosa disposició dels clients a la dutxa (i que resumeix prou bé l’ideologia de la casa). Adéu al butacó amb respatller acotxat estil 1900; adéu a les làmpades de taula modernistes, en forma de meduses; adéu a la dutxa que finalment he après a graduar (posat el dial a la posición intermitja, amb punts blaus i vermells alhora: més enllà deu ser per preparar-se uns ous pochés a peu dret; adéu a la blana catifa que protegeix d’un terra emmoquetat, potser no prou “amable”; adéu també a aquesta finestra alta que em deixa pràcticament a l’alçada visual dels passatgers del segon pis dels autobusos que passen… i paren a la parada del davant. I last but not least, adéu als esmorzars pantagruèlics de forquilla, amb truita diària, guarnició a elecció, porcions de cheddar a voluntat, iogurts, diferents mueslis amb llet de soja per qui no sigui amic de la de vaca, peces de fruita (que essent petites forçosament han de ser ecològiques), tubs de pasta de ceba, verdura o bolets, cafè (o tè) a discreció… Amb tanta cornucòpia em costa creure que li surtin els números a la Sra. Claymore; serà que gasta poc, i el poc que gasta és per als clients. I adéu, és clar, Claymore – Vegetarian guest House, 68 Pilrig Street, i a vostè, Sra. Cathy Meek, àlies, “Claymore”. 

Marxo d’Edimburg, en sóc perfectament conscient, havent vist una ínfima part del que mereix ser vist, visitat, rebre atenció. En part, el viatge era un pretext per tenir coses que comptar; fins aun cert punt estava doncs previst que l’escriure monopolitzés el temps i la tensió, però tot i així, sempre hi ha la recança de la vida que anem deixant darrere i a un costat i l’altre del nostre fer, del nostre avançar.

Abans d’haver de plegar tinc just el nombre de minuts per transcriure una idea que m’agradaria consignar d’Edimburg estant, puix que l’he tinguda aquí, és la de la triple transcèndència. No és res de l’altre món, és clar, tot just un cargol d’un hipotètic gran corpus teòric que hom, o la Humanitat sencera, podria escriure un dia (i, de fet, ja ho fa, no para de fer-ho).

Hi hauria tres possibles transcendències en la vida d’un ésser humà (el número tres es repeteix de forma deliciosament preocupant): la de l’ànima, la del cos i la de la voluntat.

La primera és la més reconeguda. És l’espiritual. A través de la fe en allò absolut, l’individu va més enllà d’ell mateix.

La segona és la corporal. A través de la descendència, l’ésser humà surt d’ell mateix, s’allibera d’ell mateix en quelcom diferent, que és una renovada possibilitat d’autosuperar-se. Els fills són la continuïtat de la recerca de l’absolut, de la plenitud terrenal.

La tercera seria la de la voluntat. A través de l’acció, de la creació, l’individu transformaría el món aportant-li un valor afegit no necessàriament durador, però sí suficientment acabat, refinat com per servir d’estímul, de testimoni d’un aspecte, una dimensió, una funció de l’existència.

Aquesta idea em serveix (i així va néixer en part) com a instrument per a fer balanç de la meva pròpia existència en termes més o menys acurats. El veredicte és dur, com no podia ser altrament. En el primer apartat, l’enfocament espiritual, no acabo de passar de la religiositat mental, racional, a la pròpiament espiritual (que tampoc vol dir emocional). A través de la metafísica (que és com la física però amb paraules, amb el llenguatge natural) vaig fent progressos, però no acabo de fer el salt (el salt mortal, que deia Kierkegaard).

En el segon capítol, el fracàs és patent, indiscutible. És cert que hi va haver-hi un intent, però tot i així no es pot negar que sempre he arrossegat no tant un rebuig com una impotència respecte a la re-encarnació física en el món. Encara que amanit i travessat per dèries woodyallienses, hi hauria hagut un autoboicot a l’estil "incaic", per dir-ho d’alguna manera.

En el tercer capítol l’únic que es veu és un debatre’s en el fangar, una lluita aferrissada contra el caos del que és, ara per ara, molt incert que en pugui sortir quelcom consistent, amb vida pròpia i validesa “transferible”.

La felicitat que hom pugui assolir en aquesta vida, dependrà, raurà en quines d'aquestes transcendències estigui assolint, hagi assolit. La felicitat tampoc passa per la consecució de totes tres (tot i que la felicitat plena i total sembla exigir aquesta triple fita), però sí, sembla, per aconseguir realitzar plenament (fins on és humanament possible o, més exactament, fins un mateix pot arribar-hi) una de les tres opcions, amb el doble avantatge de que aquesta consecució, per una banda, supleix fins un cert punt les que no s'han dut a terme, i per l'altra dóna ales per, mentre és possible (i la religiosa és, queda oberta fins al final), obtenir resultats positius en les altres.

Ho deixo aquí. Seguiré a l’aeroport, si puc.

* * *

Ja sóc a lloc, a punt de ser cridats per embarcar. Ja està, ha sonat l’anunci. Es pot escriure a bord? Un horitzó de boscos, de verd de gespa entre el negre de les pistes, i els baixos núvols grisos, molt europeu tot plegat, serà el darrer que veuré a nivell horitzontal (abans de Heathrow, s’entén i espero). Endavant, a buscar un bon seient.