Viatge a Edimburg (VIII)

Enèssima interrupció. Sóc en un dels salons del ferry. He trobat un endoll –model anglès però que sembla admetre preses continentals–, i em disposo a passar l’hora i mitja de travessia escrivint o fent alguna activitat que em mantingui la ment en el mateix estat de vetlla, de tensa alhora que, per moments, fatigada atenció. L’interior del vaixell és tirant a vulgar, encara que la taula i el terra que tinc a tocar són de fusta (i en part també els butacons que acompanyen tota la sèrie de taules de divers format). El saló es va omplint de gent que prèn cafè, xerra o dormisqueja.

He volgut informar-me dels trens disponibles i m’he topat amb una noia de la companyia, rodoneta tota ella, amb cara de demanar disculpes, però amb ganes professionals de servir. La consulta s’ha convertit en una anada a un mostrador proper on una hostessa m’ha explicat el que ja sé més o menys però que es va concretant a mesura que passen les hores: no és segur que pugui pujar en l’autocar que del port m’hauria de dur a Dover… A l’escriure això, m’ha semblat que no hauria d’haver-hi problema, perquè l’autocar amb el que hem fet tot el trajecte i bé que ha pujat a bord… un cop a terra m’hauria de poder transportar més enllà, com els altres que han fet el trajecte amb mi (essent irrellevant que ells tinguessin bitllet o reserva i jo no), fora de la zona d’embarcament… Però ve’t aquí que això no està gens clar: el conductor m’ha dit que se’n tornava cap a la base aquest vespre mateix: podria ser perfectament que l’autocar hagi pujat dins del vaixell simplement per la formalitat del simulacre d’estar embarcant gent motoritzada... i després toqués el dos immediatament. Tot el problema rau, me n’he acabat assabentant, en que de nit no venen  passatge a qui no circula amb cotxe... 

Quan arribem hauré d’estar amatent a veure si l’autocar (Alizé Voyages – Esprit  et Découverte: ni que ho diguis!) és visible, si hi ha un segon autocar disponible on sigui admès (cosa que la recepcionista m’ha dit que és incert i que s’haurà de veure en el seu moment); si no m’interessa més agafar el National Express, el tren que surt des del port mateix, fins a Londres… La broma costa 50 lliures… Aquí a bord hi ha oficina de canvi, gairebé al costat d’un minicasino de màquines escurabutxaques i supermercat de perfumeria. En quin món vivim… si fallen les tres opcions hauré de pidolar el favor de que algú em dugui en cotxe; si falla això, doncs no tindré més remei que quedar-me a passar la nit a la terminal de Dover, que deu ser el lloc més cosy del món. 

Ja fa hores que m’he oblidat de la manifestació de demà. En el millor dels casos arribaré quan els equips de neteja recollint el que haurà deixat darrera seu la gentada. Trobaré gent celebrant-ho en els pubs, en un estat etílic segurament ja pujat de to. La petita estelada (no en tenien de més grans), comprada a correcuita a La Jonquera per a l’ocasió, no sortirà del maletí on la porto mal doblegada i per tant rebregada. Seré com aquell que arriba a la Bastilla quan ja només queda un guarda per prohibir el pas als sequejadors oportunistes d’última hora.

Això trontolla. Naveguem. El lleu balanceig no és desagradable, com un bressolar per a gent beguda. Sospito que res del que se’m pugui oferir, en el bar-snack, serà del meu gust. Cal romandre a l’aguait. Veig les llums de la costa a l’altra banda del saló. Anava a dir que no puc abandonar l’equipatge (la maleta), però aquesta ha embarcat per la seva banda. Fa una estona, una mena de tractor s’ha col.locat sl costat de l’autocar, arrossegava una remolc que semblava una gàbia per a lleons amb rodes, com d’un circ d’abans de la guerra. Tires de ferro creuades, petit sostre amb lona i obertures laterals. Amb mi sols porto el maletí amb l’ordinador i llibres. Podria sortir a prendre la fresca (suposant que hi hagi on fer-ho); el fresc aire marí em refrescarà el cap, però abans de fer l’intent miro d’enviar, si hi ha connexió per aquí, això que he anat escrivint aquesta tarda...

Diu que no hi ha connexions disponibles… Ho he preguntat per estar segur: “no, it’s an old ship”: sí, en efecte l’aire i el mobiliari vetust de finals dels 60 són omnipresents. Hauré, haurà d’esperar. El que sí hi ha és sortida a l’exterior; potser una indirecta, velada invitació a alleugerir la càrrega… Good night, good luck ;-)

*   *   *

Sóc a l’aerport de Heathrow. Ja he facturat maleta i passat control de seguretat. El cambrer m’ha passat sotamà el passeword de British Airways per connectar-me a internet; Deú t’ho tingui en compte. He passat la nit dalt d’un bus-furgoneta circulant a tota velocitat. El mal menor de seguir enganxat a la gent de l’autocar. Dover-Portsmouth-Heathrow: 85 lliures. Es pot dir que no he dormit. He tirat la tovallola i volo. El dia sembla que s’aixeca asolellat, menys mal. El vol surt car, però potser encara menys que el tren. Amb una mica de sort arribo a temps a la mani. Surto d’aquí cinquanta minuts. Alea jacta est.

Viatge a Edimburg (VII)

He passat per les tisores  (18,50€ de l’ala) i sóc de nou a la terminal. El resulta és l’esperat. He rejovenit un pèl, però com sempre, en versió monacal. Ja m’està bé. De pallasso-artista-intel.lectual he tornat a monjo-executiu bancari (vist de tres quarts costat dret), conservant, espero la pinta d’intel.lectual (modalitat polida). Però potser no puc demanar, demanar-me tant. En tot cas no hi hagut sorpreses. Torno a no poder anar a cap país musulmà: l’aire anglosaxó desarreglat és una cosa; esquilada i afaitada, una altra (el tipus CIA és, o era, inconfusible). S’odia i es mata per aproximació, per connotació, ja se sap; el prejudici i el tòpic fa guanyar temps i facilita el passar a l’acció. Sigui com sigui, si he pogut reduir d’un o dos metres la impressió indigesta del meu rostre haurà valgut la pena.

Un senyor anglès, avisat per un altre, m’acaba d’oferir lloc en el seu cotxe. Li informo que ja tinc lloc en el “coach”, que moltes gràcies… Dubto (adonant-me del guany de temps que podria suposar), li demano si marxa ja ara, endevina el meu dubte i em precisa que va amb caravana (o en autocaravana, no capto al matís) i que per tant circula lentament. Li agraeixo un cop més tot desitjant-li un bon “trip”.

Estic dalt de l’autocar, a punt d’arrancar. Conductor negre, de tracte fàcil; amb camisa d’un color molt semblant al de l’abric de la noia caledoniana: la “gent de color” té un sentit del color (joc de paraules involuntari, fácil, que tanmateix no corregeixo) imbatible, únic. No, no passaran cap peli (em puc doncs instal.lar sota el televisor, el lloc amb millors vistes, després dels seients frontals, i amb superfície –justeta i de pla angulós-  on recolzar l’ordinador). Ens ha passat un full on hem d'anotar els nostres noms, ja que passem d’un departament a un altre (!). Motor, arrenquem, adéu Ouistreham. Ja veig que faré nit a Calais o, en el millor dels casos, a Dover. Abandono passatgerament el vici d’escriure per dedicar-me al paisatge.

Ha passat una estona llarga, reprenc l’escriptura, ni que sigui, breument. Falten encara més de 200 quilòmetres… He estat prenent notes al bloc (comprat a La Jonquera, ja marxant, per corregir la meva mala costum d’escriure desordenadament sobre qualsevol paper). Suposo que aniré tirant mà d’aquestes anotacions, però de moment em dono una mica de marge, de llibertat, per parlar del que veig i sento ara mateix, no fa mitja hora o una hora.

Des de que hem marxat correm per una autopista. El paisatge ha estat, fins ara, una successió de turons més o menys arbrats o planes cultivades. Blat de moro (sortosament no transgènic: ja se’l poden quedar als USA i incorporar-lo a les ogives nuclears, si volen), vaques, prats… la França grassa, com no podia ser altrament ja que de fet gairebé tota ella n’és. Hem creuat el Sena, amb l’estuari a la vista per un pont d’aquests de virtuosisme enginyerial: tirants com per a una arpa gegantina. Jo, m’estimo més l’enginyeria d’entreguerres o anterior (un Golden Gate, un Brooklyn Bridge), que semblava suspesa en un estat de gràcia, en la momentània i precària intersecció entre el passat i el futur, entre el progrés i la tradició, però admeto que són dèries meves. Han anat desfilant noms que ressonen en la memòria: Trouville, Deauville, Honfleur (localitats villégiature “impresionista”, per dir-ho d’alguna manera), Le Havre (un teixit de grues i d’instal.lacions industrials amb la seva teranyina de ferralla (xemeneies, cubs ferralla intrincada, imbricada entrevist en la desembocadura del Sena), Dieppe (i el fallit raid anglocanadenc de 1942), Rouen, Amiens… He pogut veure alguna cosa del tipus d’arquitectura tradicional: maca, com sol ser el cas.

Anava a dir que també havia vist alguns palaus i paulaets d’aquests neoclàssic que fan pensar, per moments, en l’estil renaixentista dels castells del Loira, amb un que era gairebé calcat al que surt a l’Assumpte Tornasol (amb extensió de gespa en pendent fins a un llac), quan s’ha, a curt de bateria, l’ordinador s’ha apagat.

Això comença a assemblar-se a un malson rocambolesc… amb final feliç, en principi. Després de més de cinc hores de carretera, estic en el hall del port d’embarcament de Calais. M’he connecta a un interruptor a tocar del seient on escric (encara he tingut sort). Fins aquí, o a partir d’aquí, bé, però la mitja hora precedent ha estat de caos i d’incertesa considerables per no dir totals. Només entrar en el recinte tots els de l’autocar (en la seva totalitat britànics, inclosa, segurament, una jove parella musulmana amb noia cofada amb xador) hem passat pel control de passaports. La paraula apareixia escrita més d’un cop. Viatjo sols amb el DNI i ja em veia quedant-me en el continent… Uf!, no problem.

L’autocar ha tornat a parar uns centenars de metres més enllà. Una noia amb armilla de Brittany Ferries ha començat a parlamentar amb el conductor i alguns passatgers. M’he dirigit a les guixetes, amb la tranquil.litat del qui es pensa que pagant tot s’arregla. Doncs no. La noia de la guixeta de BF m’ha adreçat a P and O Ferries. Allí m’he trobat amb el calçasses que s’atabala superat per l’imprevist. En principi no admeten pietons!!!!!! No donava crèdit al que m’estava dient. He fet gest d’insistir, de protestar o de no entendre-ho i ha trucat a la central. Era del gènere que farfulla al parlar, però venia a reafirmar-se en la negativa tot espolsant-se la responsabilitat rere el compliment de les normes. M’he adreçat, disposat a pledejar la meva causa, a la guixeta de BF. Al veure-m’hi fent cua una hostessa de BF que havia estat i seguiria estava torejant la situació amb tots els passatgers reunits a l’entrada del hall (i les bicicletes?, i la connexió ferroviària?

Nova interrupció. Torno a ser dalt de l’autocar, amb la gent de la que m’havia  breument acomiadat; han acollit la meva reincorporació somriures i algun riure. Hem arrencat i som a punt d’entrar a la bodega del ferry; per fi… Una noia m’ha vingut a cercar en el hall (estava previst que algú vingués amb aquesta comesa) i m’ha dut en cotxe de nou a la duana de la policia britànica (som en territori de UK, per cert). He hagut d’ensenyar de nou el DNI.

Viatge a Edimburg (VI)

Estic entaulat a una “brasserie” (Le Goéland, que molt em sembla que és un ocell atlàntic entre el pinguí i la gavina), esperant uns musclos, que és el que es porta aquí. Estava cansat de ser a la terminal i la cafeteria tampoc oferia garanties gastronòmiques. Feia més de vint-i-quatre hores que no menjava res i un cert apetit, el sentit de la prudència i les ganes de distracció m’han dut fin son sóc. El dia s’ha posat definitivament nòrdic, però no es pot dir que faci fred. D’aquí una hora, hora i mitja sabré si tinc sort o no, si puc afegir-me al bus de marres o si em quedo tirat aquí esperant un vaixell o amb la perspectiva de tornar a Caen i buscar-me la vida…

El que veuen els meus ulls no es pot dir que sigui maco exactament. Una mena de pàrquing amb illots d’arbres i vegetació baixa. Una filera de cases baixes marcant l’inici del poble; unes quantes brasseries oferint restauració. Si tingués menys edat o m’esperés algú, una dona estimada, o una feina important o apassionant, estaria neguitós, rabiós, nerviós. No estic (malauradament?) en aquesta tessitura i m’ho puc prendre amb calma. La vida és curiosa i rica arreu, si fa no fa, almenys per a un filòsof amb proclivitat mística, que és com a voltes m’atreveixo i m’agrada considerar-me. Siguis on siguis estàs amb la teva veritat, la teva creu, la teva mort (i, si vols i en saps, amb Déu, que uneix en triangle els tres vòrtexs).

Fa temps, això sí, que no entenc (ni aprovo) que viatjar per terra i mar sigui més car (més lent és obligat, de rebut i potser buscat) que fer-ho per l’aire. Val, cal més personal, però sospito que es fa trampa en algun punt de la història (en forma de subvenció, d’exempció parcial d’impostos o alguna cosa del gènere). O potser no, potser la forta demanda i l’eficiència técnica ho fan possible, i això és tot. Això, tanmateix, no resolt el problema: els efectes psicològics i sociològics de la cosa... I en qualsevol cas, és una llàstima que aquestes altres maneres de desplaçar-se estiguin tan descuidades, siguin, resultin tan poc atractives. Lars von Trier, aviat només quedarem tu i jo…

Quan començava a escriure aquesta crónica volia dir unes paraules sobre el TGV (TAV, AVE, etc.). Sóc dels que hi ha estat sempre en contra (en el meu cas la cosa no té ni misteri ni mèrit: sempre estic contra el progrés, el tècnic, al cap i a la fi l’únic efectiu; però m’enganyo, és el tecnològic el que temo: el mecànic, consistent en multiplicar per 3, 10 ó 50 la força o la velocitat de l’energia animal, la força sanguínia, que es diu, sigui humana o purament animal, em sembla no sols perfecta sinó genial. Un llevataps o una bicicleta són invents magnífics, gairebé divins.

Contràriament a la immensa majoria de persones, a la idea dominant per tant, no tinc gens clar que la comunicació, cada cop més intensa, rápida, d’idees, o el desplaçament igualment fluid, de persones, asseguri millor entesa, una més gran concòrdia i solidaritat entre uns i altres. És l’esforç en l’acceptació i la millora de les pròpies condicions d’existència el que ens fa ser realment millors, més bones persones. Sembla que parli en Jordi Pujol, però és que alguna raó té, ha tingut sempre; el problema és que no ha estat mai prou a l’alçada del seu discurs, massa sovint l’ha traït, però això és una altra qüestió; tampoc és fácil, val a dir: les temptacions del segle i la influència –gravitatòriament pesant- de la majoria, fa difícil ser fidel a les pròpies clarividències. El valor afegit del treball ben fet, això ens pot salvar, i poca cosa més. L’humiltat de la generositat sacrificada, això ens elevarà i consolidarà com a persones de bé. Cal fer sempre el més difícil, deia el poeta Rilke. Aquest és el criteri, tensar-se sempre en el millor de nosaltres mateixos. Defugir doncs la facilitat. En quina mesura això es pot i s’ha d’aplicar als diferents àmbits de l’existència, supera, ara per ara, la meva capacitat d’anàlisi. No hi he pensat prou. S’haurà d’estudiar.

Els musclos “à la sauce Neustrie” (nom que evoca alguna cosa així com el país d’una imaginària geopolítica que anés d’Àustria fins el Càucas, el Volga o el Pol Nord passant per Sibèria…), amb el “subtítol” de “à l’armoricaine” (amb Calvados inclòs), eren prou bons. El rumsteak a la salsa “trois poivres” tendre i gustós. He menjat massa per a cap crêpe o galette, especialitat de la casa. M’estic prenent un cafè, ja a l’interior, mentre escric i el notebook carrega bateries. Em debato entre fer una escapada rápida a una barberia próxima, m’han informat, o tornar cap a la terminal. Ja veig que guanyarà l’opció adulta, precavida: a Edimburg ja em vagara de tallar-me la cabellera entre pub i pub. Suposo, vaja.

Estic esperant torn a la perruqueria unisex. La perruquera està acabant de reconstruir el cap d’una senyora ja molt avançada en l’aventura existencial. Al final hi ha plaça per a mi en el bus. Surt a les 5. Aniré justet però ho farem. L’anada i vinguda pel passeig marítim m’ha permès constatar que la marea no ha fallat. El nivell del mar deu haver pujat uns dos metres. Tot està més animat que aquest matí. Un grup escolar circulant amb l’excitació mental i la mandra física pròpia dels adolescents; un veler entrant a motor en el port; activitat i concentració de gavines, alguna grossa ja quasi com un albatros; cel i mar de grisos diferenciats, tampoc gaire.

Ja tinc la idea per transmutar l’enuig de la carregosa bossa en quelcom positiu: serà el meu esport. Un dels problemes del viatjar és la manca d’activitat física. Amb la bossa que porto tinc resolta aquesta faceta. Tot té el seu costat bo. Cal trobar-li l’angle.

Venint de nou cap al poble i passant un cop més davant un rètol anunciant l’existència, presumiblement propera, d’un búnquer, m’ha passat pel cap la idea d’agafar un taxi i fer un breu, esperitada visita. Em quedaria la impressió, la idea. Ha primat més la vanitat i sóc on sóc.

El Mur de l’Atlàntic, com tota cosa fixa, va fracassar davant de l’energia en moviment. El mateix passarà (o hauria de passar) amb la Constitución Española darrera de la qual s’escuden, es parapeten els immobilistes. Caldrà superar, saltant per dalt, o passant pel costat, l’obstacle. El "¡No pasarán!" uni-idiològic s’ha de revelar fals, inútil, impotent, vacu.

Els alemanys tenien, cultivaven la faceta fulgurant de la guerra (el célebre Blitzkrieg), però tenien igualment molta tirada cap a la cosa estàtica, medieval, de posició inexpugnable. Un cop més, Heràclit i Parmènides. Jo sempre he tirat més cap al segon que no pas el primer (tot i apreciar i cultivar també, en moments feliços, el valor de la celeritat), he tingut propensió cap a allò sòlid, massiu. Tanmateix, el fet de no pertànyer a cap país gran (o a l’Albània de fa 20 anys o a la Corea del Nord i, tal vegada, la Cuba actuals: estats més aviat petits amb síndrome d’assetjament perpetu) m’ha obligat a practicar l’agilitat més que no pas la densitat compacta, diguem-ne dogmàtica. Cadascú segons els seus mitjans i d’acord amb les seves circumstàncies. No oblidem, però, que ni el Mur de l’Atlàntic ni el de Berlín van poder frenar la història… Per bé que és cert que el de Cisjordània i el de Xipre (o si més no Nicòsia) sembla que sí que l’estan frenant, o en tot cas desviant… Cal ser equànimes, objectius: no; seria massa fácil que Heràclit sempre tingués raó… El caos, el desordre, la disgregació, la inestabilitat es poden considerar heracliteans, i no són sempre necessàriament bons.

Veient-me en el mirall a uns cinc metres se’m confirma una idea que fa un cert temps se’m va obrint pas en el cervell. A més edat, major distanciel rostre guanyi en harmonia. De jove, es pot ser bell a mig metre, a un metre del mirall. A una certa edat cal una certa distància per a no espantar-se. A mesura que passen els anys aquesta distànica va augmentant; al final, com ja no es distingeix més que una vaga taca, una escueta figura, tot passa.

Viatge a Edimburg (V)

Nou dia. Temps neutre. Aire fresquet però sense exagerar. Sóc a la “gare routière”. D’aquí un quart agafo l’autobús que em durà al port (distant d’uns quinze quilòmetres). Sóc al "département" de Calvados, a Normandia; sols fa una quinzena d’anys que es van reintroduir les regions, algunes d’històriques, d’altres d’invenció (Languedoc-Roussillon, midi-Pyrénées, Pyrénées Atlantiques?!): el que encara mana és el departament napoleònic… Per aquí es fa l’aiguardent que duu el mateix nom i, si no m’erro, també el camembert. Essent gairebé les 9 i anant carregat com vaig, he desistit de fer cap tomb pel centre. Es tractava d’agafar el tramvia i deixar-se endur tres o quatre parades enllà (la complicació de comprar el bitllet entre tot de gent esperant també ha influit). D’on sóc es veu el que deu ser la catedral: un edifici amb la típica solera, dignitat del cas. Com sé que Caen va quedar molt tocada a la batalla de Normandia, tampoc tinc gaire recança de marxar sense haver vist res. El mapa que tinc aquí a la vora em confirma que sóc de ple en la zona de la dita batalla: Falaise, Bayeux, Arromanches i més a l’est, en el departament del costat, Carentan, Avranches, Cherbourg.

El bus s’ha posat en marxa. Un euro trenta; raonable. De moment sols som tres. Els seients no poden ser més estrets. LLegeixo en el diari de l’avi que tinc al davant que Brittany Ferries està paralitzat. Esperem que hi hagi més companyies operant en el canal. El que es va veient de la ciutat és modern (de fa potser 40 ó 50 anys, s’entén). Hem creuat un canal que deu unir el port esportiu, que he sabut la ciutat té, amb el mar. Tot de ponts amb totes les banderes dels països la UE. El passeig pel que anem va guanyant en prestància, per moments. Plaça ben posada amb estàtua de daurat lluent d’una Joana d’Arc amazona, amb bandera i posat altiu, desafiant, magnificent. Una església gòtica recorda, dóna fe que va existir el passat. Curiós: els plataners estan tallats de forma rectilínia. Parada en una gran plaça; al passar he vist l'Ibis on normalment hauria dormit. Una altra església de filigrana, de pedra beix o gris blanca, com molts edificis d’aquesta banda, més antics. Passem al costat d’una fortalesa sense fioritures; una igualment sòbria allí a prop. Enfilem un passeig que ens ha de dur fora de Caen, imagino. Una altra església imponent a la dreta: com pot haver-hi hagut tanta fe i haver estat i seguir sent tan podrit el món?

Sortim al camp. Més aviat pla, amb suau ondulacions, sense un interès especial. Tot té un punt mig rural i semi-industrial. Entre torres d’aigua, torres elèctriques i una certa dispersió de cases adossades, grans extensions de camps que deuen ser de blat segat fa dies, encara per llaurar. Passem vora el canal: uns instal.lació com portuària amb grues i tones de ferralla per embarcar. El paisatge tradicional de “bocages” sembla haver desaparegut en gran part; o potser no se situava ben bé aquí. Durant la batalla de Normandia aquesta característica del terreny (infinitud d’espessos closos vegetals delimitant, en un laberint inacabable, les parcel.les conreades) va ser degudament aprofitada pels alemanys per parar nombroses i mortíferes emboscades. Deixo d’escriure i em concentro en la visió de la realitat.

Sóc a Ouistreham. El que vist des de l’autobús parla d’un poble típicament normand, amb cases petites a “colombages”, un aire d’estiueg démodé, un sol pàlid. Escric des de la terminal de Brittany Ferries. En efecte, això està paralitzat. Estic fent temps per saber si haurà plaça per a mi en el bus que ha de dur els afectats a Calais… Els que tenen reserva tenen preferència. Baixat del bus, de camí cap aquí, per una mena d’esplanada d’autopista, amb la visió d’un ferry a l’extrem d’una mena d’espigó, la manca d’activitat ja m’ha fet sospitar. He preguntat a un venedor que amb altres del seu gremi venien presumiblement peix o marisc (no he dirigit la mirada cap a les parades), i m’ha confirmat el temible: sols hi ha Brittany Ferries. M’ha desitjat Bonne chance!, i li ha fet gràcia afegir la traducció inglesa: good luck (pronunciat, amb ironia o sense, good “luc”). He tirat cap al punt on veia que s’originava la paràlisi aquella.

L’ambient de l'horitzó immediat era desolat; la marea baixa; el cel entelat, els cotxes i camions, aparcats… Un far deixava clar que el mar obert era allí mateix. Les gavines també semblaven estar de vaga. Un parell de vaixells de pesca estaven varats en el llot de la rada, esperant la pujada de les aigües i el tornar a feinejar. Un grans topalls fets amb posts de fusta ensenyaven les seves parts baixes, totes recobertes del que semblaven musclos. Una placa fixada a una roca col.locada verticalment honrava la memòria dels ofegats: Aux péris en mer. Una gran i oxidada àncora acompanyava el reclam del record. M’he creuat amb un matrimoni; de seguida he passat a l’anglès perquè no semblaven còmodes en el francés. Sense la fluidesa i la volúbil recreació que hom té quan parla la llengua materna (potser eren holandesos o alemanys), s’han explicat amb precisió. Podia ser que hi hagués un ferry a les 23h; certament n’hi havia un l’endemà. Marxaven a Calais? M’hi podien dur? No, es quedaven per esperar aquest segon ferry… S’havia anunciat un “meeting” però no semblaven saber ni on ni quan tindria lloc (!). Gràcies. Al taulell de Brittany Ferries m’han informat d’això del bus fins a Calais. Amables. La vaga la fa el personal de bord, no d’ells. 

Estic, per tant, en una cafeteria-hall d’aquests de trànsit, amb el pragmàtic despullament de les coses modernes i funcionals; alguns penjats com un servidor, no gaires. M’he instal.lat a la cafeteria; quin remei. Al demanar el cafè a la barra (2,50€: clatellada relativa), un home més aviat gran (simplement cascat, desgastat), que semblava, pel posat i el vestir, encara actiu, parlava amb un de jove. Els dos parlaven en anglès. El primer podia ser un mariner o un camioner, bregat, amb la cara bastant apergaminada d’arrugues. M’agraden les cares que porten els estigmes de dècades de dur treball; les respecto. El jove duia un paó reial tatuat en un avant-braç, i una papallona en l’altre. A banda de la mestressa, hi havia també una noia darrere el mostrador. A França, per "baix", humil, prosaic, "perifèric" que sigui el lloc on et trobes, l’atractiu sempre treu el nas. El luxe, la riquesa s’han popularitzat per aquesta banda, o simplement la natura ha mantingut i reforçat la seva puixança a través de la modernitat (gràcies o malgrat?). Un gran rètol diu “CAEN-OUISTREHAM / PORTSMOUTH 1986-2011: 25 ans 25 milions de passatgers. Molt bé, però jo m’estic quedant en dic sec. És un d’aquells moments, una d’aquelles situacions per dir allò de “aquestes coses sols em passen a mi”, en versió light, s’entén, i afortunadament. Deixo l’ordinador una estona. Vaig a informar-me i a demanar si hi ha connexió wifi per aquí.

Les meves perquisicions han donat resultats poc esperançadors. Encara no se sap res del bus. Per anar amb tren fins a Calais caldria passar de nou per París. Les tres parelles de gent mitjana edat o ja grans a qui he preguntat no em poden resoldre el problema de desplaçar-me fins a Calais, en el cas de que estiguin en la mateixa situació que jo i tinguin intenció d’anar-hi: uns són de per aquí, uns estant fent turisme i els tercers, britànics, duen el cotxe carregat, somriures, broma britànica que no sento bé i sorry. No sé massa què fer. La noia del punt d’informació turística suggereix que esperi. No hi ha consigne (sortiria gustosament a estirar les cames i a prendre vistes marítimes) però sí connexió internet gratuïta. Mataré el temps (expressió horrible, ho sé) d'una manera o una altra, fins que la paciència, les circumstàncies, el destí es mobilitzin, es concretin. El magma suaument kafkià acabarà agafant alguna forma, d'això no hi ha dubte. El que també està clar és que al ritme que vaig, quan arribi a Edimburg ja quasi serà hora de marxar-ne...

Viatge a Edimburg (IV)

En estreta relació amb l’anterior, el voler, cada cop més que a la idea, a cada idea (paraula, nom propi o figurat) li correspongui la realitat que li correspon. La urgència de dotar de corporeïtat, de realitat, de vida allò que he mencionat, anomenat, pensat o sentit referir centenars o milers de vegades com mot propi o figurat). Si tinc la paraula Escòcia en el cap, doncs encarnar-la d’alguna manera, encara que sigui malament. Superar d’una vegada la fantasmagoria de saber i dir sense voler o gosar conèixer, tocar la cosa. Un referent sense referit acaba no tenint sentit, o un sentit deslligat de la realitat. Contràriament al que pensat durant anys, el real no té perquè desmerèixer de l’ideal, o, més exactament, incideix en un altre pla. La suma, la influencia recíproca d'ambdós nivells és el gresol del que surt la millor poesia, la que esta travessada i prenyada pel just coneixement de les coses. Privar-se d’aquesta dimensió de comprensió i fusió amb el món és una absurditat, una covardia, i àdhuc, segurament, també un pecat.

El quart vector és més difícil d’atrapar. Té bastant o molt a veure amb el que s’està vivint a Catalunya. Per primer cop a la vida em sento lliure i digne. Pot semblar exagerat, però és així. Ja no em sento un pària, em sento algú amb una identitat nacional al darrera, que l’explica i el defineix. No hi ha res pitjor que viure en la indefinició; el dubte i la confusió se’t mengen viu. S’ha acabat ser una cosa informe, amorfa, sense contorns, dividida, insegura. No tenir identitat és no tenir entitat: és no ésser plenament. És ser un fantasma, és viure en una humiliació, en una degradació tan pregona que ja ni te’n adones. Els espanyols no ho han patit mai i per tant no saben el que és ser un apátrida, viure en l’exili interior, no tenir casa pròpia, estar mancat de pàtria, tenir l'ànima, i per tant l'ànim, atemorida. Els espanyols no se'n adonen, no semblen capaços de fer l'exercici d'imaginació, però no aguantarien ni tres mesos el que nosaltres portem aguantant 300 anys. I tindrien raó i podrien dir allò tan castís de "¡Aquí no hay quien viva!", o "¡Esto no hay quien lo aguante!", o encara: "¿Qué he hecho yo para merecer esto?".

En aquestes condicions viure era, ha estat un exercici de sempre feixuc. L’autosuggestió, l’esperança, l’impuls individualista et feien anar tirant, però NO HI HAVIA AUTÈNTICA, PROFUNDA ADHESIÓ I INTERÈS PER LES COSES. vivia en l’evasió, en el salvar l’expedient i les aparences, en el turment de la recerca infinita, indefinida. La il.lusió de viure estava coartada, corcada per dins. Sense dignitat quina importància o interès tenien les coses de la vida? Sense llibertat un se sent culpable, i sentint-se culpable se sent sense dret a tenir drets de res, ni per a les coses importants i serioses de la vida ni tantsevols per a la frivolitat... Si pròpiament no existeix, què cony pot o vol fer a la vida?! 

Com podia interesar-me pel secundari si em mancava el principal? Com podia tenir ganes d'anar a veure món si casa meva tenia la teulada enfonsada o els fonaments per fer? Calia adaptar-se a una mentida, a una mascarada de dimensions enormes i seculars; calia combregar amb rodes de molí i aguantar metxa. No, gràcies. Calia estimar una realitat que era una farsa, una comèdia barata. No, gràcies. No quedava més sortida que l’autosabotatge, que l’esllanguir-se, morfondre’s en l’espera. Ara les caretes han caigut, s’ha fet la llum. Podem sortir a l’encontre del real amb la cara alta, neta, alegre i orgullosa, amb l'autoestima salvaguardada, amb l'amor propi restituit. El malson ha acabat. La manca de respecte, el menyspreu, el maltractament ja no donen més de sí, s'han esgotat en ells mateixos. Aquest cop s'ha acabat l'acotar el cap, fer el gara gara i agrair les engrunes que el dèspota ens dóna d'allò que prèviament ens ha manllevat. Passi el que passi res no tornarà a ser igual de depriment.

Ara puc anar pel món sense un íntim sentiment d'incomoditat, de vergonya. Ara hem sento reconegut, encara que no se’m conegui, que ningú conegui i molts no vulguin reconèixer Catalunya. Catalunya s’ha reconegut a ella mateixa, s’ha redescobert, s’ha mirat al mirall i s’ha acceptat. Contra això no es pot fer res. Hem perdut la por, cadascú de nosaltres i el conjunt del poble:  l‘individu se sent valerós i valuós, perquè el poble se’n sent, i viceversa. És tota una revolució psicológica i sociológica la que està en marxa; la revolució de la llibertat. La necessitàvem, la volíem; Europa la necessitava. Espanya probablement també. La catàrsi ens afectarà a tots.

Sóc conscient que, en tot aquest rebuig de la realitat, he comès un greu pecat (fruit d’una molt insuficient fe): no he sabut creure en la vida més enllà de les seves formes socials, polítiques, històriques. He pecat d’orgull, de supèrbia. El correcte i sà hauria estat ser capaç d’estimar, aprendre a valorar la vida tot i el condicionament emmetzinador aquest, tot i l’empepetiment, la falsedat, el no-dit, el tabú fundacional de la societat atemorida, viciad i alienada en la que em va tocar créixer i en la que podia creure. Hauria hagut de situar-me en un pla més elevat, més essencial, més metafísic i místic o més elemental. No vaig saber ser més gran que la meva desgràcia, que la tara sobrevinguda del meu poble.

Ara s’ha acabat el fingir, s’ha acabat el simular i el dissimular, el demanar permís i alhora perdó. La minoria d’edat, la tutela capadora han arribat al seu terme. Hem recuperat la nostra ànima col.lectiva i per tant també la individual. Ser petit no vol dir no ésser, tal com ens han volgut fer creure. Ni la grandària significa necessàriament superioritat, ni la força implica sempre qualitat, com es complauen en creure els nostres “amos i senyors”.   

Ara hi ha ganes de ser més que un espectador, un crític més o menys denigrador de l’existència (de la que un se sentia exclós). Hi ha unes ganes enormes de fer, de compartir, d’obrir-se, de donar-se, de construir. L’energia que s’ha posat en marxa és immensa; les sinèrgies s’estan multiplicant i retroalimentant en una successió vertiginosa; el contagi de l’alliberament és contagiós… Són molts els que ho sentim, vivim així.

Existeix res més apassionant que la possibilitat, el repte de fundar un nou país, de crear una nova realitat social, superant els constrenyiments, els corsets, els complexos i les rutines castradores, l’abjecte covardia, la ridícula, grotesca fugida d’estudi (el mesell premi de consolació del vanitós enriquiment egoista, del buit materialisme, del suicida individualisme), l'amnèsia i l'anastèsia de succedanis puerils, de la situació precedent, del país que hem estat fins fa pocs dies, setmanes o mesos? No ho crec. L’entusiasme i l’agermanament s’estenen imparables. El món és un altre, jo sóc un altre, molts compatriotes ja no som el que eren. Tot és com nou, s’ha transfigurat. L’impuls de sortir a Europa, al món, a la realitat i veure’s’hi amb el vestit nou, i presentar-se, i intercanviar de tu a tu, d’igual a igual, és irrefrenable.

Queda molt, tot per fer, però queda enrere el sentiment de que tot esforç és inútil, que la fatalitat de la gàbia segueix diluint i reduint a no res l’esperança i la bona voluntat dels que volen un Catalunya plena, millor, més viva, més intensa. Davant dels que neguen, al.leguen falses veritats, esgrimeixen caduques lleis (fetes o aplicades en exclusiu benefici propi) i agiten el fantasma de l’amenaça, nosaltres sols afirmem que som i volem ser lliures, amb el degut respecte envers tothom, sense, però, renunciar a tot allò que ens pertoca, als nostres drets humans, i a tot allò que volem i ens sentim capaços de fer i de ser. Ha quedat més clar, més visible que mai que darrera de la democràcia espanyola sols hi havia imposició, arrogància, simulacre, agressivitat mal dissimulada. La prova està en la manera com està reaccionant la classe política espanyola: ganes de dialogar, d'entendre alguna cosa? Cap ni una. Tot són escarafalls, intimidacions, intents de coacció, desautoritzacions i desqualificacions prepotents, tancaments en banda obcecats i intransigents. Se'ls hi ha vist, amb transparència absoluta, la vertadera cara, el veritable tarannà, les autèntiques motivacions i intencions.  Un deplorable i gens edificant paperot.

De tot això, és clar, n’he estat conscient  de fa temps, però ni del tot, ni tant com ara que ho escric, ara que s’ha esquinçat totalment el vel, el silenci de l’escàndol. L’autoengany, amnèsic, anastèsic formava part de la malaltia. Tots els catalans, poc o molt, conscientment o no, patíem aquesta mena de mutilació mental. Per altra banda, hi ha coses de les que sols té sentit o t'atreveixes a parlar obertament quan han aflorat a la superfície pública, quan el via crucis personal es confon amb el col.lectiu. Llavors, més que abans, et sents empès a parlar-ne: és més fàcil fer-ho no sols perquè ja no et sents sol, aïllat, sinó també perquè vius amb major objectivitat, amb més lucidesa el fenomen, l'experiència d'aquella realitat (antiga i nova alhora).

Per totes aquestes raons, més l’embranzida (emmagatzemada) que dóna el sol i la Mediterrània estiuencs, sóc ara aquí, lluny de casa, en una habitació d’un hotelet de Caen i em disposo a enviar aquestes ratlles que donen fe fidel del meu dia d’avui. Tot està bé: l’hotel (de Rouen) més barat que el descartat Ibis i davant mateix de l’estació; el recepcionista bona persona (quan li he dit que era català no s’ha estranyat, pensant-se que era de la Catalunya-Nord: ja és això, si fa no fa); l’habitació senzilla però insonoritzada, llit doble i bany espaiós. Falten coses, o no. Ha estat un gran dia.

Viatge a Edimburg (III)

Tinc la sort de que el corredor s’acaba al meu nivell (hi ha un segon pis on la cosa s’allarga més): impossible que em furtin o contagiïn alguna malaltia pel darrera (faig meu el reflex i la reflexió del jugador de póquer), ni que hagi de suportar el desfilar de passatgers en transhumància de rata atrapada.

Una nova parada. Fa una estona era Valence. Aquesta ja deu seu Lió. Aviat caldrà tornar a arrossegar l’equipatge…

Aquest doll forassenyat de paraules m’està privant de tres nobles activitats: llegir (he dut literatura per aguantar un mes de confinament penitenciari); contemplar el paisatge; traduir (el llibre que tinc ja ben encetat). Abandono doncs una estona l’escriptura per una o l’altra d’aquestes alternatives.

Han transcorregut un parell d’hores o més. He llegit una mica de Simone Weil (La Pesanteur et la Grâce): no sé si es poden pensar i dir coses més potents i sublims, i també el EL PUNTAVUI del dia. També, d’esma i perquè no fos dit, he mirat una mica el paisatge que desfilava per una finestra o l’altra.

El dia decau, la grisor ferroviària s’estén a dreta i esquerra. Estem arribant a París. Hem creuat el país, els seus camps envoltats de boscos, les seves ondulacions, la seva serenor ordenada, antiga i anodina.

Ha passat una estona i ja sóc instal.lat dalt del tren que m’ha de dur a Caen, fent marrada per Cherbourg com he sabut fa uns minuts. L’atterratge al gran París, desmbarcant a Gare de Lyon, s’ha fet seguint la tonalitat obligada: ruiades de gent de tots els colors, de totes les races i condicions, milions d’històries personals, alegres o tristes circulant, la majoria adelerades, en un sentit o un altre. Un ha viscut una mica i ja no s’atabala o s’embedeleix com en el passat. Estava informat d’on havia de dirigir les meves passes: línia de metro 14, parada a la Gare Saint Lazare. M’ha tocat al darrer vagó i he gaudit de la visió que el gran vidre del darrera oferia de les entranyes del metro.

Davant tenia una noia negre, més aviat prima i petita; estava esmicolant una panotxa i menjant-se’n els grans. Vestia uns pantalons d’un verd primavera llampant, i duia posat un abric d’aquells de botó de banya, de color blau marí clar: colors d’innocència festiva; una camisa negre treia el nas per entre el dalt de l’abric. Devia tenir uns 20 anys però gastava un candor enjogassat de nena… La gent de pell fosca sol tenir aquesta simplicitat adorable. La veia manipular quelcom embolicat que no era un mòbil; per fi algú que centra la seva atenció en quelcom humà, encara que sigui “animal”…

No ha trigat a somriure’m amb tota una rastellera de dents blanques i uns ulls entremaliadament divertits. Li he respost de forma concomitant. M’ha ofert de compartir el panís; he declinat tot felicitant-la pel bo i saludable que havia de ser… sempre que no fos transgènics, he afegit; ha rigut i ha dit alguna cosa que no he entès. Al cap d’uns instants m’ha senyalat les meves sandàlies i m’ha dit que li agradaven o que en tenia unes de molt semblants, comprades “en Calédonie”; li he agraït el compliment tot glossant algunes de les efectives virtuts de les dites sandàlies. Per no ser menys que ella li he dit que les seves vambes tampoc estaven malament. Se li ha escapat un nou somriure i alguna expressió d'assentiment. Acompanyava sistemàticament el seu parlar de mirades a les dues persones, o almenys a una d’elles, assegudes a la meva dreta. Pel reflex del vidre de darrera la noia podia constatar el mutisme i la indiferència de les seves cares, o així m’ho va semblar. Hem baixat tots dos a Saint Lazare, dient-nos un escarit però cordial adéu. Cadascú ha marxat a perseguir la seva pròpia vida. 

Si faig el recompte, és la tercera o quarta persona que em somriu. Fins ara, sols me les he hagut amb gent amable, atenta, servicial. L’excepció ha estat una noia grassa i lletja (ho sento però és així) que al meu requeriment de passar davant seu per comprar el bitllet (en aquell moment creia fer tard), m’ha respost que ella també tenia pressa. Quan des de la taquilla m’han vist neguitós i m’han donat preferència –escassos minuts abans hi estat havia informant-me-, l’he deixada amb un pam de nas, sense ni tenir temps de disculpar-me.

M’acaba de trucar mon germà. Potser em volia dir alguna cosa personal però la conversa no ha passat de posar-me al corrent del resultat de la reunió de Mas amb Rajoy abans de tallar-se. Diu que el president català ha deixat les coses clares, que no s’ha arronsat gens i que venen dies de gran transcendència i sotsobra, que m’ho perdré, que abans d’una setmana es convocaran eleccions plebiscitàries... Es confirma doncs el que la premsa addicta ha estat dient i especulant aquests dies en l’edició d’avui mateix, que he estat llegint una estona en el TGV.

A Saint Lazare he patit un cert desconcert. No tant pel laberint, també vertical, sinó perquè el meu tren (buscaba neguitós el nom de Caen) no sortia per enlloc. Un empleat negre m’ha indicat, amb marcada cordialitat, que havia d’anar cap al fons, passada l’andana 17, a les “grandes lignes”, que allò eren rodalies. Allí l’únic tren a Caen que figurava en el panel era el de les 06:45. Una senyora m’ha aclarit que el meu tren era el de Cherbourg, que no n’hi havia cap de directe. Bon courage! El fet és que sóc dalt d’un tren convencional, que corre a tota velocitat, amb una llum com de restaurant de luxe, uns seients entapissats d’una mena de vellut de color gris- argentat mat, amb el nombre just de viatgers, convençut de mai haver viatjat en tren en condicions tan elegants i confortables; sense ningú al costat ni davant meu, amb tauleta sòlida i gent civilitzada per totes bandes.  

No he menjat res (he sortit de casa esmorzat de brunch, val a dir). Tinc arran d'ordinador la pasta d’aquest migdia (aplanada i un xic desmillorada). Crec que els dos o tres glops de Desperados m’ha disl.locat el benestar estomacal. Tant se val.

Però més enllà del caprici, què m’ha dut a fer aquest viatge? Què l’ha motivat i provocat? He identificat quatre factors i estats d’esperit en l’origen d’aquesta petita o gran aventura.

El primer és molt simple, i senzill de copsar i expressar: l’incendi m’ha complicat l’estiu fins al punt de privar-me de reals vacances. No he fet el final de la transpirinenca que tenia en ment (avui, després de dues setmanes llargues de tramuntana i/o mal temps sense a penes pausa semblava que finalment havia arribat el bon temps), ni tampoc la setmana o dies de retir a Cadaqués. Algun extra m’havia de poder oferir.

El final no pot ser gaire lluny, o sí, però la sensació de que ja visc en temps descomptat no em marxa del cap. Les possibilitats de no ser-hi d’aquí 10 ó 15 anys són considerables. El futur és ara o mai.

Viatge a Edimburg (II)

Estem deixant enrere els estanys. Abandonem la Catalunya Nord. De moment el tren va a una velocitat normal. És bantant silenciós, amb un interior on predomina el blau, el violeta i el gris. Davant meu tinc un mexicà manifestament ric, somrient i no que para de f ier preguntes comentaris a tots els presents (en un francés com comprimit en una exhalació precipitada: gairebé no rasco bola). Té cara i constitució de “niñato”, versió toro, bon enfant. M’ha ofert una llauna de Desperados amb Tequila; he dit que potser més endavant, m’ha dit que llavors ja seria massa tard, me l’ha posat tanmateix al costat del notebook i ara ja no hi és. Té obert, tocant el meu aparell un Mac. Qui sap què hi mira i escolat (duu auriculars), perquè teclejar no tecleja res. Al seu costat hi ha una noia francesa que he vist acomiadar-se del "nòvio". Una monada considerable, sobretot de tipus; ulls bastant lluminosos i expressius, dolçament sensual. Fulleja, llegeix una revista de busseig o bé escriu o manipula, amb ambdues mans, en el mòbil. Atent les interrupcions del mexicà amb educat i cordial interès; amb somriure i mirada divertida, radiant de cortesia… o de paciència. Encantadora. Sembla tenir el que hom pot esperar i exigir dels altres humans: amabilitat i  bona voluntat. No es pot demanar molt més.

A la dreta hi tinc un jove, de pinta, diguem-ne, esquerranosa: ulleres, barbeta d’intel.lectual revolucionari sudamericà. A l’arrencar la cosa ens ha encetat el seu paquet de galetes i n’ha ofert als altres. Simpàtic. A l’altra banda hi ha una senyora de mitjana edat, tirant a "pija". Passant per un dels estanys el nano mexicà s’ha interessat per un gran vaixell que hi tenen ensorrat (distret escrivint i assegut del costat del corredor no he estat a temps de veure’l!) i que fins fa poc era un casino i ara, al traslladar-se aquest, l’han convertit en sala d’exposicions. Ha sortit el tema del wifi i ha proferit un tipus d’aspiració (com d’angoixa per a tercers, com qui diria: “Uix! molt em temo que si no s’hagi inscrit perdrà tots els drets”). Com una falsa compassió que abriga, en la seva vaga puntualització de mal averany, la fruïció de saber-se fora de l’abast de la limitació o constrenyiment del que s’informa: el salvat que li diu al nàufrag, que es debat en les aigües agitades o pitjor encara, que, en l’absoluta inadvertència i  despreocupació, ignora la seva imminent desgràcia : “em sembla que us ho veig malament…”

Vaig conèixer aquest tic francés quan vivia a Luxemburg i treballava al BEI. Crec que se’l designa amb l’expressió “posar boca de cul de gallina”. És un tret d’identitat únic, irrepetible en una altra cultura i llengua. El seu ús, però, es circumscriu a la classe mitjana, i dins d’aquesta als que tenen ínfules de refinament burgès. Diria, també, que és una cosa més del nord de França, d'origen i influència parisenca, que no pas de la França mediterrània (o alpina, bretona, etc.). La senyora en qüestió, responent al nostre gran i compacte company de viatge, ha dit que era mig d’”aquí” (Perpinyà o encontorns) i mig de París. Tot quadra.   

El mexicà ha resultat ser tahitià. Està parlant de les misses França d'origen tahitià. Fa uns moments La noia ha deixat la seva revista de Sudokus o jocs encreuats per prendre nota d’alguna adreça que el noi ha insistit en escriure-li en un marge. Com ha tornat a insistir amb la cervesa, li he acceptat amb un deix de dubte, el que potser ha donat peu a que proposés de compartir-la. Per evitar esquitxos indeguts ha marxat al lavabo a fer el transvasament de la meitat del contingut a llauna que ja ha havia buidat. Si m’ha volgut enverinar li ho posat fàcil. No és dolenta.

Parada a Narbona. Punt final (o d’inici del Canal du Midi). Travessem un país somrient de sol, daurat de senzill benestar, o almenys aquesta és la sensació que dóna.

Hem superat, de trascantó, Sète. Avancem, a pas de tortuga, per la zona industrial que hi ha nord enllà de la ciutat… Jo creia que això del TGV era seriós. Hauré de revisar la meva opinió. El noi –que ara ja veig com l’hereu al tron d’una de les illes de l’arxipèlag polinesi, i no com un beneficiari dels narcodòlars- m’ha preguntat d’on venia. Barcelona (dir que era català era una pèrdua de temps, és clar). Molt maco, hi he estat, m’agrada. La gran platja… Hi vaig ser fa temps un dia d’exhibició aèria. Li ha ofert a la noia de mirar la peli que està visionant; no hi fa res que ja estigui començada, aquí tens mig auricular. Imagino el tipus de producte “cultural” que s’estan empassant. En fi, hi ha d’haver de tot en la vinya del senyor.

Montpeller. El xicot tahitià ha baixat; l’ha agafat desprevingut i ha hagut d'apressar-se. S’ha acomiadat dels presents amb amable i eixerida educació. No calia patir neguit perquè la cosa s’allarga… No entenc res, resulta que la noia sembla tenir relació amb el noi amb aire d’intel.lectual… Ho acabaré esbrinant. De moment, ell ha hagut de canviar de lloc, la noia, quan torni del lavabo, seurà al meu costat. És de Montpeller, però les possibilitats de que sàpiga llegir el català són d’una en un milió, i de que s’interessi pel que estic escrivint, d’una sobre deu milions. Puc estar tranquil… o, segons com, lamentar l’estadística desfavorable. El tren corre de nou. Una nano jove, “guaperas” i el que podria ser el seu oncle o el seu entrenador (o la combinació) ocupen els seients del davant i no paren de xerrar en veu suportable (aquesta és una de les principals qualitats dels francesos: saben parlar sense fer-se notar; controlen el diafragma i la laringe molt millor que no pas nosaltres). Més tard es posaran a llegir, el noi jove una novel.la de Ken Follet. Em zona el nom, però no el conec. Ja se li veia un deix d’intel.ligència facial.

Una noia recollidament, menudament atractiva, de cap i rostre evolucionat en la direcció correcta, s’ha assegut a la meva esquerra, passadís enllà. També fa anar l’ordinador; un tema de taules. Tal vegada sigui professora.

La noia ha tornat (ha trigat una eternitat, ves a saber què ha anat a fer). Seu mig inclinada amb posició i intenció de dormir.

Ara s’ha despertat (o renunciat a un son impossible o imperfecte) i juga amb el mòbil. Per fi la bèstia s’ha posat a treballar de veritat. Llisquem, ja era hora, a ple rendiment, amb un soroll de bullidor d’aigua que requereix atenció. El trontollar també ha augmentat. L’activitat dels acúfens em certifica que l’energia cinètica és real. Fa una estona la calor (i l’aire condicionat?), l’estretor del sostre baix i l’atapeïment humà s’han conjuminat per suscitar en mi un sentiment de claustrofòbia. He tingut necessitat d’anar al lavabo, on he aprofitat per refrescar-me la cara; m’esperava alguna cosa diferent, potser no luxe però sí renovada sofisticació: rien de rien. Comptat i debatut, la sola cosa bona de viatjar en tren és que t’obligues, t’obliga a alguna o altra activitat intel.lectual: lectura, reflexió, escriptura, contemplació. O, com a mínim al repòs que no sempre hom es concedeix.