Brockwood (VII)

És un personatge curiós. Com dic, molt apreciat i estimat aquí a Brockwood (on té ascendent per la seva experiència, la seva personalitat, la seva docència). Té una veu com de baríton, diria (mes aviat greu, doncs), amb un accent més aviat dur (que potser li ve de la seva infantesa a New Castle). És alt, prim, amb cabell bastant llarg ondulat, porta bigoti i “perilla” tallats curt, ulls grisosos. El seu rostre és com de xacal i de ratpenat; bastant en la línia d'en Polanski, amb un toc vampíric. Una bellesa diferent, poc freqüent. Faccions bastant jueves, si es vol. El seu somriure és il.luminador. Té bastant sentit del humor. Sovint se’l veu com concentrat, més serios que preocupat. No sé que té que em recorda en L. B. (el tipus de pell, la saviesa, la seguretat un pel indolent?); tots dos semblen vinguts de móns estranys, més o menys mitològics (l'Atlàntida) o marcians.

Té un cert gust per l'estètica cow boy: barrets d'ala ampla, cibelles cridaneres, botes camperes, m’ha semblat.. I de fet la seva música (dimarts va fer un recital acompanyat pel profe guitarrista) té un punt country i/o Neil Young (o era Jethro Tul?) agradable. Canta amb veu potent, les lletres són seves (que no entenc o no segueixo però que no deuen estar malament, ja que és un tio intel.ligent i sensible). A banda de la guitarra també toca el piano: el poder màgic de la música…

Vol, en paraules de la J., trobar la manera de viure i fer música en clau espiritual; no ho té clar (no n'hi ha per menys), pero trobo maco que ho vulgui intentar.

La J., tot i la seva “conversió” krishnamurtiana, segueix sent la persona “sudista”, de viure i deixar viure. En D., sembla ser més exigent (és un producte de l'escola, que és com casa seva), és, com diea, bastant critic amb el seu funcionament: ell tendiria a la radicalitzacio, a la major fidelitat a les ensenyances inicials. Ahir mateix, durant el sopar, entre els cinc o sis membres de l'staff (entre ells en D. i la J.) es va entaular una discussió sobre el darrer speech d'un dels directors. Es va criticar que s'hagués centrat massa en la disciplina, les normes. Estaria resultant cada cop més difícil transmetre l'esperit krishnamurtià del lloc i s’estaria caient en la normativització i academització de la institució... Previsible, diria jo, i dificil d'evitar: si el cicle educatiu segueix amb les universitats, aquestes marquen la pauta; els nanos s’han d’adaptar als inputs mentals i comportementals que les universitats demananen i esperen d’ells…

La J. i en D. marxen a Dinamarca i estan bastant pendents d'organitzar la seva marxa: tancant temes d’aquí, buscant ferry, pensant què deixen i què s'enduen (viatjaran en un cotxe que és com un 600). Van a Copenhaguen per al tema de la carrera musical d'en D. (que ja te mig enllestit un album), però tambe per escampar la boira i viure una llibertat juvenil que aquí no pot esplaiar-se totalment; no tant per les normes imperants (que també, com la prohibició de beure alcohol - cosa que a n’en D., aficionat a la cervesa, l'afecta-, o, suposo, el fumar, que deu estar mal vist), com per la dedicació constant que han de dedicar als alumnes i a la bona marxa del centre en general, tot plegat molt absorbent, sembla (propi de la vida en comunitat, almenys educativa). Els hi guarden el lloc un any: poden marxar sense cap mena de contrapartida i, si volen, poden tornar. No es pot negar que no està malament. Volen provar, tastar el món per ells mateixos, sense proteccions (amb la sola “xarxa” d’un retorn assegurat, si plau o cal), sabent que és ple de paranys i de dificultats. La J., en això, potser ja té més experiència que en D.. Sembla una iniciativa sana i àdhuc necessària. Tenen estalviat per a tres mesos, després es veurà. Si van mal dades tornaran aquí; és un salt amb xarxa, ni que sigui transitòriament. 

Brockwood (VI)

Brockwood, com tot individu o grup d’individus amb voluntat de canviar les coses, navega entre totes aquestes coses, totes aquestes idees i temptatives, sent víctima, com la majoria, de les contradiccions i limitacions pròpies de l’ésser humà. Posats a dir, diria que li falta radicalitat. No sectària és clar, sinó en l’exigència i coherència. Ho qualificaria d’experiment "benintencionat" per a gent amb uns certs mitjans i ganes de que els seus fills provin quelcom diferent (segurament des d'un idealisme mes o menys culpabilitzat i culpabilitzador).

La cosa funciona des de l'any 70, engegat en vida de Krishnamurti (mort el 1984, crec). La bona voluntat i amabilitat del lloc i de la gent que hi estudia i treballa són bastant indiscutibles, però no puc assegurar que sigui realment, com proclamen, “a totally different way of learning". Com qualsevol institució humana funciona amb els seus mites, els seus herois, el seu organigrama, els seus ritus iniciàtics, el seu classisme intern, les seves prohibicions, els seus símbols, etc. i això sempre té la seva part rígida, falsa, coartadora. Pero és inevitable i necessari per tal de fer anar l'organització i arribar a uns resultats més o menys tangibles i diferenciats; per imprimir un segell, un ritme, un sentit de comunitat, un esprit de corps: Finalment no deixa de ser un internat i cal un mínim de filtres de cara a fora i de disciplina de cara a dins.

Per altra banda cal tenir present que en Krishnamurti es resistia molt a que li assignessin el paper de guia. Va escriure molt però bona part del llegat del seu mestratge és obra de deixebles. Reivindicava molt una cosa que comparteixo totalment: la llibertat amb responsabilitat. En quasevol cas no l’he llegit prou, ni conec prou la seva obra per criticar-lo. Va tenir l’encert de renunciar al lideratge del moviment teosofista que la impulsora, la Madame Blavatsky, li oferia en safata. Posats a fer comparacions, el compararia amb en Rudolf Steiner, el fundador del moviment i mètode educatiu Waldorf, diria que més centrat, però, en el tema ètic i menys en l’ecològic que aquest darrer. En tot cas, tant un moviment com l’altre són concomitants i, poc o molt, tenen filiació amb el corrent “utopista” de la segona meitat del segle XIX (Arts and Craft, fourrierisme, proudhonisme, etc.) que se sol englobar sota el terme de “socialisme utòpic”. 

Dit això, i sigui dit de passada, reconec que més d'un cop m'ha temptat la idea de la secta: entregar la teva vida (que ets incapaç de dirigir i de la que no saps treure profit) i encomanar a algú altre que posi equilibri, direcció i sentit, els que siguin, a la teva existència... És clar que és perillós: sol haver-hi abús. Tanmateix anar de nàufrag també ho és bastant. Passa, però, ja hi estic habituat a això darrer i quasi li he agafat gust. L’experiència aquesta de Brockwood m’arriba molt massa tard. Estic molt massa acostumat a la meva llibertat (encara que sigui autodestructiva) com per venir a posar-me al servei d'uns adolescents que se m'apareixen quasi com extraterrestres (i jo sens cap mena de dubte a ells)... He  traspassat determinades fronteres nihilistes que potser ja no tenen retorn.

Com ja he dit, qui podria avalar-me de cara al centre és sobretot en D. i suposo que per ell mateix, i sinó per la mateixa J., ja veu que no acabo d'encaixar-hi prou...

I parlant dels meus amfitrions, diria que en D. (que, per cert, la meva mare anomena Denver, quedant-se tan ampla) és un tio bastant complert, amb força carisma i competent en lo seu, que no és poc (músic, sanació natural, horticultura). Aquí a Brockwood gaudeix del reconeixement general. És un home de pro, d'un cert exit, en el seu punt de màxima potencialitat... Algú bastant idealista i criític (comencant per la mateixa escola i pel seu propi país, a qui acusa de fer guerres a base d'urani empobrit). Em cau bé, malgrat un exterior aparentment un pel eixut, sec, tallant.

Brockwood (V)

El problema, en el fons, no rau en l’idioma (en alguna llengua s’ha d’entendre la gent), sinó en la mateixa pretensió de voler pensar globalment la solució dels problemes del món, saltant-se, com sospito que fan, la infinita variació, “declinació” d’aquests mateixos problemes segons el lloc i els respectius habitants. Val, es busca el denominador comú (del problema i de la solució), però tinc seriosos dubtes de que no s’incorri en la precipitació de buscar respostes ràpides i sols aparentment vàlides. No sé si es té prou en compte la complexitat de tot plegat…

Sempre penso en el cas de Jesucrist, del que es diu que no va fer res concret, "polític" per la llibertat del poble d'Israel subjugat pel jou romà. Ho entenc i alhora no ho entenc. Em desconcerta. Gandhi, però, sí que va fer molt per alliberar l'Índia... Jesucrist és superior a Gandhi, però Krishnamurti potser no. Seria interessant saber com va viure en Krishnamurti el procés d'independència del seu país d'origen. Per mi que havent nascut en una família amb molts vincles amb el Regne-Unit, i rebut una educació molt British, se'n va poder desentendre bastant, tant emocionalment com material. Així qualsevol...

Tot això per dir que l’emancipació global, general, individual ha de passar per totes i cadascuna de les trabes que atenallen l’existència humana. No veig gens clar que es pugui fer dracera i passar directament a la darrera: vull ser millor, bona persona; la unió amb el cosmos, amb la divinitat em procurarà pau i serenor, em desentenc del segle i de les seves lluites i maldecaps… No dic que sigui massa fàcil fer això, però sí que hauria de ser una opció monacal. El que no s’hi val és jugar a aquest plantejament romanent en el món secular i beneficiant-te d’uns o altres avantatges. O lluita ética o retir espiritual, una de dues…

I tanmateix, jo també estic per la superació del nacionalisme (en el que veig un reduccionisme), però no des de falses, artificials unitats imposades des de dalt, des del poder, sinó des de la base. L’anàlisi marxista ho deixa molt clar: el que determina les coses és la infraestructura (com es produeix la riquesa i com es distribueix). La superestructura (les relacions socials i la representació cultural de la realitat) és un reflex, una “traducció” d’aquella, que sol justificar-la i referendar-la o que, en el cas de criticar-la, està condemnada a la impotència mentre no n’alteri les condicions de manera pràctica, efectiva. Tot es juga en el primer nivell, doncs, en el camp del treball, de la producció dels mitjans per satisfer les necessitats: a  "primera línia". I és aquí on sóc del parer que el comunitarisme, una organització social comunitària (amb el que això implica: vinculació al territori, economia local, escassa jerarquia, transparència, democràcria directa, etc.) pot marcar, fixar les condicions perquè el treball i la necessitat no siguin causa d’¡njustícia i de sotmetiment d’uns a uns altres.

El cooperativisme, el col.lectivisme, l’autogestió han anat sempre en aquesta direcció i segueixen anant-hi. Finalment, es tracta d’una hibridació entre el millor del comunisme i el millor de l’anarquisme. Catalunya  compta amb una bona tradició teòrica y pràctica al respecte. Personalment, com ja he dit algun cop, hi afegiria l’espiritualitat: per salvar la distància, irreductible, entre l’expectativa i la realitat concreta, evitant d’aquesta manera que la frustració, consubstancial a l’experiència humana, no aboqui a la discòrdia i a l’enfrontament entre humans.

Brockwood (IV)

D'aquí mitja hora o poc més tornaré a l'hort. Abans d'ahir, mentre carregava fems (amb cucs protestant desesperadament) van venir de visita un grup de nens de 6 ó 7 anys. Va tenir una fugaç i lleu consciència del fenomen del pas del temps afegit al de la successió, l’alternança de papers: fins "ara" jo havia estat el nen que anava a llocs lliurament i em trobava amb "treballadors" desconeguts, solitaris i tirant a vells... Abans d'ahir jo era aquest "vell" ocupat en tasques manuals, silenciós, solitari, i els nens, jugant i passejant per allà, eren uns altres ulls, unes altres consciència, però en el fons la mateixa, els mateixos ulls que havien estat els meus, la mateixa ment, consciència que havia estat la meva, sempre, fins com qui diu abans d'ahir. Inversió de rols, substitució dels executants anteriors pels següents... De protagonista, “subjecte”, havia passat a la condició de “decorat”, de fons visual. La roda de la vida i de la mort. La forma que domina continguts, particularitats, voluntats. Estem atrapats...

Ahir va ser un dia de feina en equip. Un o dos cops a l'any tot l'staff disponible es posa a treballar a l'hort. Els alumnes ho fan igualment en alguna ocasió. Treballar en grup a l'aire lliure sempre m'ha semblat l'ideal. Sempre he buscat i somiat en això. És un antidepressiu eficac. És el que volia, buscava quan vaig posar en marxa lo de l'Albera. No he sabut estimar prou (el concret); he preferit l'ideal al real (en el que no he sabut veure, trobar la part d'ideal ja manifesta, ni la resta en potència), la idea a la vida... I ara em trobo a les portes de la vellesa, sol i tocat físicament. Premi a la meva perseverança.

Vaig estar regant les tomaqueres del greenhouse amb aigua barrejada amb purí de Silfitum. Segons en D., que en sap un niu, el Silfitum es imprescindible en un hort. Des del punt de vista de la salut humana les seves propietats curatives també són extraordinàries, tant per a talls com per a esguinsos, per a fractures (en aquest darrer cas el ossos trencats han d'estar ben aliniats ja que el silfitum afavoreix i accelera la soldadura).

Aprofundint una mica més en l’ideari que impera a Brockwood, sembla que l’objectiu és crear un jo global amb els altres i el món, deixant de banda tot el que son afirmacions nacionals que serien barreres i projeccions de l'ego que dificulten aquest objectiu. Almenys això és el que m'ha semblat entendre de les explicacions de la J.. Ho entenc, i per moments ho arribo a subscriure, però considero injust que no es negui l'existència de les nacions ja existents (no m’ha semblat detectar cap intenció en aquest sentit) i en canvi es privi de reconeixement les que volen accedir a la condició d'estat: trobo que és un greuge comparatiu inacceptable i injustificable. O tots o ningú; la Història no s’ha acabat, ha estat sempre una cosa viva, en moviment. Qui pot afirmar, i des de quina posició interessada ho fa, que ja s’han operat tots els canvis que s’havien de fer? Per què això seria sols vàlid en el nombre d’estats i no en la ciència? Ambdues activitats estan igualment subjectes a la transformació, des del moment que són obra humana. Per què sols s’admetria l’stato quo “estatal” i no en la resta de dimensions del fer humà? Un cop més, o accepten que tot es pugui moure o neguem aquesta possibilitat a tot: l’immobilisme selectiu és una aberració.

Dit això, tendeixo a pensar, i aixi li vaig dir a la J., que bona part de la conflictivat del món es deu, és producte del no reconeixement de la identitat nacional de molts grups humans; a la circumstància, doncs, prou comentada, de que no totes les nacions tenen el seu propi estat que les reconegui i empari. Són molts els que davant d’una afirmació d’aquest caire diran que la conflictivitat ve per una altra banda: per l’escassetat dels recursos. Val a dir que per a mi ambdues causalitats es confonen: el poderós s’apodera dels recursos del feble i, per tal de perpetuar la rapinya, li nega a aquest la seva condició de nació per tal de negar-li així el seu dret sobre els seus propis recursos, la legimitat del seu ús preferent sinó exclusiu. Si no ets subjecte no tens sobirania, i si no ets sobirà no ets, no s’et reconeix, prou responsabilitat per disposar de tu mateix… ja que no existeixes pròpiament.

Sembla que això, aquí a Brockwood, no “passa”, no “entra” bé. Hi ha un rebuig implícit (o explícit) del nacionalisme, que posa dins del sac de tot el que reforça l'ego i crea distància amb els altres. Aquí es vol treballar per al conjunt de la Humanitat i les diferències han de ser apartades, aparcades, silenciades o alguna cosa així... Em sembla un pel simplista i excessivament abstracte… i esbiaixat en la pràctica: o molt m’equivoco o tot l’ensenyament és fa en anglès (i per tant amb mentalitat anglòfona sinó anglòfila?). El que s’en diu “universalisme” fet a mida… dels propis interessos i necessitats. Un universalisme “casolà”, on la primera màxima, consigna diu que cal escombrar sempre cap a casa, fins que la realitat i el que tenim en el cervell s’anivellin en una identitat tautològica… Me n’adono, però, que la meva crítica és inexacta, insuficient, massa superficial.

Brockwood (III)

Abans d’ahir vaig pujar, finalment, a la torre d’aigua (quadrada, de maons sense a vista i sense ni pintar, amb un coronament de merlets de pedra). Estil molt Tudor o Stuard, no sabria dir. Hi ha un parell d'aules per a les classes de química i fisica. Bones vistes. Què seria una mansió anglesa sense torre... Albirar l’horitzó, dominar la propietat i tenir-hi tancat i encadenat un familiar grillat.

Anit va haver passi de peli al saló (que no te res a envejar al del millor parador de turisme, per comparar-ho amb alguna cosa), en pantalla gran. Un luxe. Un clàssic: Strangers in a train. Gairebé no segueixo l'anglès americà (inclús el dels 50) però ja l’havia vista, almenys parcialment, i la impecable i elegant fotografia compensava perdre’s bona part dels diàlegs. Moltes escenes, moments de la peli m'eren com nous. Entre les novetats, descobriments hi havia el  personatge que fa de promesa de l'heroi (Farley Granger, que va fer entre d’altres Senso): una mena d'Isabella Rossellini avant la lettre. El fort és que, en femení, tenia la mateixa cara que en V.C. Pero a banda d'aquest curiós detall, val la pena fixar-se en l'extrordinari joc d'ulls que té, fa: no havia vist mai uns ulls tan expressius, humans, intel.ligents. Tota la força de la personalitat de l'actriu està en aquell parell d'ulls encisadors, corprenadors. Crec que es deia Ruth Roman; tinc curiositat per conèixer i quines altres pelis va fer i què se'n va fer. En vaig quedar com enamorat. El glamur de la peli combinat amb l’aristocràtic del lloc lligaven d'allò mes bé. L'elegància i meticulositat de Hitchcock són indiscutibles; la seves el.líptiques al.lusions sexuals, també.

Pel que fa a l'ambientació natural del lloc, sols trobo a faltar un estany com el meu (però en gran, és clar). N'hi ha 3 de petits a l'hort (refugi d'una mare ànec i de les seves cries: ahir semblava que n'havia perdut un i el buscava tota angoixada) però és com si no hi fossin: passen desapercebuts. Sent un terreny poc rocós i amb aigua abundant, seria com bufar i fer ampolles. Li vaig comentar a la J. i em va dir que bona part de les terres de la institució es lloguen a un o mes grangers perquè hi deixin pasturar les seves ovelles... No sé si vaig entendre l’objecció: què representaría la pèrdua de 150 o 200 m2 en unes pastures de desenes d’hectàries? Sigui com sigui es una llàstima que no hi hagi cap estany ni el projecte de fer-ne cap; afegiria, amb les seves plantes aqüatiques i la visió sempre alliberadora de l’aigua, el toc definitiu a la versió British del paradís terrenal. Vaig suggerir que fos la mateixa escola, amb els alumnes, armats amb pic i pala, qui fes l'obra; sols caldria encarregar la lona (que val una pasta pero assumible per una institució així). De piscina ja en tenen (6 x 12); m'hi he banyat un cop, però el cert és que són poques les estones de calor i de cel serè, amb el qual tampoc ve massa de gust sovintejar les banyades.

Fa uns pocs dies vaig participar en una partida de crocket (amb un equip de joc model 1900, mides “oficials”, de fusta): no es pot negar que té la seva gracia, com la majoria de jocs de forats i pilotes... Entrar, sortir, passar, colpejar, encertar, tocar, avançar recte, ràpid i lluny, etc. Metàfores del fer humà amb les seves dificultats, èxits i fracassos.

Aquests dies de finals de curs donen una mica la sensació d'estar en un vaixell abandonat pel capità i l'oficialitat, i portat pels suboficials de manera desenfadada, entre amics. La mitjana d'edat deu rondar els 30 (ja no queda pràcticament cap alumne i les excepcions senior no passen de dues o tres, en les que segons com jo ja m'hi hauria d'incloure, glups ;-\

La J. i en D. marxen d'aquí poc a Copenhaguen a provar sort en la carrera musical d'ell. Ja té editat mig disc i la veritat és que ho fa bé. Veu de bariton. Bona presència. Lletres pròpies, guitarrista inveterat i pianista solvent... Els hi guarden el lloc aqui durant un any. La nena és divertida. És una mica la mascota del lloc. Tothom li riu les gràcies i li surten mainaderes i maineders de sota les pedres. A mi em fa pensar amb en Charles Laughton de petitet, a la mateixa edat: un Charles Laughton en miniatura.

Brockwood (II)

Pel jardí i l’hort s'hi passeja un peacock (? paó reial); tan panxo. És espantadís però tampoc en excés. Al principi sentia crits forts d'ocell, com si fossim a l'Amazònia: AarouAc!, i em deia que seria una mena de mussol. Era el paó. L'altre dia tenia les plomes desplegades i el vaig poder fotografiar a pleret. A menys d'un metre tenia un conill petit fotent-se una fulla d'enciam de les gallines. Li donava l'esquena i ni s'immutava. El paó, imponent amb el seu m2 de plomatge en ventall semblava fer-se’n creus que el conill l'ignorés d'aquella manera (talment com les gallines, però menys justificat en el seu cas). De tant en tant sacsejava amb una mena de vibracio tot el seu plomall, fent un soroll con de fregadis de fulles. El vaig poder igualment fotografiar pel darrere. El ressort musculós que fa eriçar les plomes ha de ser potent. Vaig comptar, així a ull, una quarantena de plomes llargues, cadascuna amb 2 o 3 "ulls" del color característic... Al final, mesquinament irritat per la indiferència del conill cap al paó, i també envers mi (a poc mes d'un metre, barrera enllà) li vaig llençar un pedra, fallant.

Val a dir que això dels conills és una plaga. Mai n'havia vist tants arreu. Enlloc de matar-los els hi posen gàbies parany i els deixen anar bosc endins (deuen tornar al cap de poques hores o minuts...). El Derwent em va confessar que el jardiner, quan ja no queden alumnes, fa venir caçadors a fer una batuda. Tot té un límit, començant per la paciència humana.

Ahir la tarda vaig visitar amb la J. i la seva filla I. l'escola dels nens petits (fins als 8 anys, crec): Inwoods, a uns pocs centenars de metres de l'escola gran i la resta del complex (centre K, Fundació, etc.). Un lloc potser no tant atractiu com el de l'edifici i jardí senyorials de l’escola-mare però ideal pels nens i fidel al nom: in(to the) woods. Ho estan ampliant amb un nou edifici totalment ecòlogic fet de bales de palla. La tècnica bio, en l’actualitat, consisteix en asseure les cases sobre uns pilars fets a base de dos pneumatics plens de terra premsada. La casa queda a uns 50 o 60 cm del terra i sembla que es bo per a la ventilació i per evitar humitats (i si hi ha una inundació, doncs mira, les primeres hores estàs en sec). Tocant a l'escola he vist un barn recolzat sobre una mena de bolets de pedra, estil "orreos". La tendència seria doncs fer per als habitatges el que s'ha fet tota la vida per als graners.

Parlant amb un dels que esta construint l'ampliació de l'escola per als nens petits, parlant de pintures ecològiques, de llibertat, de responsabilitat, de com el poder ens vol acovardits, etc. vam acabar parlant del determinisme de l'ADN. Segons deia aquest es xifra sols en un 10% (!), la resta és el surrounding... Hi ha una paraula per aquesta teoria per no la vaig caçar prou bé. 

El D. i altres “històrics” es queixen de l'escola ha esdevingut molt massa burocràtica, seguint el ritme de la societat en general. Brockwood va ser pionera però ja no ho seria tant, segons ells.

De tornada, amb el seu particular estil mig directe i mig a base de circumloquis, la J. m'ha apressat a que parli amb el D. a veure si vull venir d'staff, a parlar amb els directors de cara a una prospective week (la possibilitat, no oberta a tothom, tant per a estudiants com per a personal docent i altre, de venir una week de prova). No hi pensava, la veritat, i crec que hauria marxat embolcallat en la cortina de fum de l'ajornament, del "ho estudiaré", m’ho pensaré: guanyar temps, com sempre... He accedit a fer les passes entre avui i demà. De tota manera no li he amagat que el clima em sembla un greu obstacle. Si ara, a principis de juliol, de bon mati i als vespres fa fresca, com serà  la cosa el mes de gener... M'ha reconeguit que la pluja i la manca de llum són un problema. Crec que em faré fort en el tema aquest per tal d’”escapolir-me” (i de fet tampoc serà cap pretext, cap falsa excusa: si per moments trobo que l’hivern de Barcelona ja és excessivament fred, què diria, com viuria l’hivern d’aquí…).

A la qüestió de la meteorologia s'hi afegeix que si bé el lloc compleix amb escreix una indubtable funció educativa, no tinc gens clar que tingui fusta de mestre, ni que la nebulosa mental en la que es mouen ells coincideixi prou amb la meva: no sé si és la meva "guerra"... El factor acúfens també dificulta qualsevol decisió que suposi un compromís, una entrega, un esforç d'obertura (aquí es fa molta vida social, es bolquen molt en els estudiants i es parla, discuteix molt sobre els objectius, els mètodes, els problemes i conflictes, les dinàmiques i processos, etc.). És veritat que un cop em trobo en un context així sovint m’hi poso: em sol agradar tot el que és debat, dialèctica, etc., però no sé si aguantaria el ritme; estic molt massa acostumat a la solitut i a les meves cabòries (que segurament m'estan matant, d'acord...). M’agrada la teoria però la pràctica (la vida?) no la sé compartir.

Deu haver-hi una base militar no massa lluny perquè ahir mati va solcar el cel un helicòpter d'aquests grossos de transport (però no el de 2 hèlixs: d'aquests en va passar un dilluns mentre parlava amb la S.: llunyana visió sinistra). El d'ahir va passar a uns escassos 40 metres d'altitud a tota velocitat i gairebe per sobre de l'escola, a uns 300 o 350 km per hora; atronador. Una visió tan terrorífica com fascinant. I és que aquest país on sóc està ficat, immers en 2 guerres, no es pot oblidar, i tot aquest benestar té la seva cara fosca… Poc més tard travessar l’aire una formacio de cinc caces a la velocitat aquesta que gasten. Feien menys “por”, segurament perquè eren pintats de vermell i feien pensar en una exhibició aèria.

Brockwood (I)

Refonent mails enviats el juliol i l’agost del 2011, “passo a net” el relat de la meva breu estada a l’escola de caire alternatiu fundada a finals dels 60 per en Krihsnamurti a la localitat anglesa de Brockwood, a uns 200 quilòmetres al sud-oest de Londres. Ha passat més d’un any i de tota allò queda el record i el que vaig escriure sobre el meu sojorn quan hi era i un cop tornat a Catalunya. Hauria pogut representar un tomb a la meva vida, però no ho va ser.

Escric des d'Anglaterra. He vingut a visitar la meva neboda J. i el seu marit que fan de mestres en una escola Krishnamurti, en ple camp hampshirià. El lloc és del més bonic que he vist mai (tant el paisatge, com el jardí i la casa: prats bucòlics, arbres gegants, ovelles pasturant en grans extensions de gespa, flors per tot arreu, un hort comme il faut, amb hivernacles i tot, una mansó postvictoriana reconvertida en internat amb un gust exquisit, conservant tot l’antic, fusta treballada, velles xemeneies, enormes finestrals donant al jardi, sostres alts, un laberint d’espais i racons per a tot, profusió d’accessos i angles. Sensació ordre, pulcritud, ambient familiar i corresponsable, internacional, distès, educat, amable... Tot molt plàcid i old England amb flaire "pijoprogre".

A tocar hi ha el centre Krishnamurti, per a estudiosos i visitants. Som a Hampshire, la pàtria de Jane Austen: el rovell de l’ou de l'Anglaterra antiga feta de manors, turons verds amb ovelles, boscos, cottages, pubs històrics... Capital: Winchester (capital medieval del regne anglès).

La J. va descobrir el lloc aquest a Biocultura i va ser aquí que la meva neboda va conèixer el seu marit, educat allà, casant-se i tenint-hi una filla. En D., el marit, hi porta (llevat d'un any sabàtic) des dels 14... és com de la casa (la seva mare i el seu padrastre hi van ser igualment profes).

Això és una mica com una família. Comptant alumnes (adolescents) i staff (docència i manteniment) són poc més d'un centenar. Les classes són de menys de 10 alumnes i es posa molt èmfasi en la relació humana, el creixement anímic de la persona, però sense religió, ni ritus. El lloc vol transmetre valors humanístics, ecologistes, alternatius. Bon rotllo “bonista” amb pàtina alermundista. El de sempre, amb els seus encerts i les seves limitacions, segurament. El menjar, molt bo per cert, és vegetarià, cosa que, sigui dit de passada, per moments és insuficient per a n’en D., abonat com està al veganisme.

Jo hi estic de guest helper, treballant a l’hort unes poques hores (per tal de pagar-me, poc o molt, l’estada i de tenir dret d’ús de les facilities del lloc). Els pimers dies vaig dormir a casa de la J. i en D. (la planta baixa d’una de les tres o quatres cases que tenen per a profes dins del mateix complex de l’escola), però ara ja tinc habitació pròpia en l’edifici (un edifici de planta baixa en forma de claustre) dels nois.

Ara ja s'ha acabat el curs però hi ha una part de l'staff per aquí, fent manteniment i cobrint la retirada general. Ambient, com deia, relaxat, bona cuina (vegetariana) i temps per escriure, llegir, passejar, parlar. Si fos jove i no patís la guitza dels acúfens ho gaudiria i aprofitaria més, però què hi farem. Amb ganes i movent alguns fils potser podria venir de profe (d’espanyol? de filosofia?) l'any vinent, però no sé si m'hi veig, la veritat. Tampoc sé si em voldrien, tot i que fent-me avalar per en D. tindria possibilitats). El clima, expatriar-me una altra vegada, el caràcter borrós de les ensenyances, de la filosofia de Krishnamurti... No crec que faci per a mi.

L’estada està sent prou distreta. El bo, òptim hauria estat venir aquí amb 14 anys (que és l’edat mínima per a ser admès com a alumne), és clar (o amb 20 o 30 de “mature student"). Massa light i bon enfant. Sóc gat escaldat i escèptic en quant a la condició humana. La meva edat i trajectòria, posats a posar-se a prova, m’haurien de dur a un Heart of Darkness (Conrad), més que no a un Heart of Wonder de Brockwood. À chacun sa guerre…

Avui he passat un matí més dedicat a l'hort (arrencant males herbes d'un bancal i estenent-hi palla; una feina senzilla i honesta, relativament gratificant). Finalment he aclarit la funció d'una eina que feia anys i panys que veia: un mànec agafat a una mena de con metàl.lic buit, acabat amb dents. Creia que era per fer forats a la lona (de fet seria impossible amb el tipus de dentat que té), però serveix per desenterrar bulbs. Em vaig trobar el D. fent forats a la lona amb un soplet segurament concebut especialment per a això (pot d'esprai i llarg tub amb final corvat).

Els forats que practiquen a les lones permeten tenir el terra cobert contra la crescuda de males herbes no deixant sortir més que les plantes que volem i que hem plantat en els forats. Evident. Aquí s'empren unes lones relativament gruixudes (una trama de plàstic més aviat densa) de color negra amb fins quadres vermells: bastant elegants. També s'utilitzen, per sobre de certes plantes, per exemple el blat de moro, llargs rotllos de mosquitera, suposo que per protegir la planta contra tot: ocells (hi ha molts merles, cornelles i coloms: aquests darrers mes grans i ben peixats que els nostres, com una barreja de coloms i tortores: molt macos), rosegadors, insectes (almenys els voladors). No m'estranyaria que les mosquiteres servissin així mateix  per no deixar passar les males herbes en forma de llavor: la trama és molt fina i són poques les llavors que poden traspassar-la.

En els perímetres de la zona plantada hi ha plantats bujacs (o bojacs, no sé ara): aquesta plantes que fan una flor carbassa que es posa en les safates per adornar determinats plats cuinats i que es pot menjar (sense anar més lluny avui mateix una flor d'aquesta era al centre d'una safata de mongetes tendres). Aquests darrers anys la T. ha insistit molt perquè n'hi hagi sempre algunes en el meu hort. La funció, almenys allà, sembla que seria la de foragitar els mosquits.