Cròniques africanes (X)

Aquest cop ja no vam dormir en el terrat com la nit precedent en aquest mateix hotel. Vam gaudir del luxe d’una habitació, ja no sé si amb mosquiteres incorporades o no, però amb un nivell de confort desaforat tenint en compte d’on sortíem. L’endemà, després d’esmorzar en el petit patí enjardinat i d’haver-me entretingut uns minuts bescanviant algun dels llibres ja llegits per algun altre dels disponibles en unes senzilles lleixes allà mateix, vam emprendre la marxa cap a Djenné, ciutat que compta amb la mesquita construïda amb fang més gran del món. Ens va semblar interessant fer un recorregut diferent del seguit a la nostra primera anada fins a Mopti; ens semblava que així fèiem també drecera.

No cal dir que al cap d’un quart d’hora ja estàvem desorientats, sense saber exactament on era la “carretera”: tot eren camps igualment marcats pel que semblaven roderes de vehicles. Feia vent i aquest aixecava uns remolins de pols immisericordiosos amb els escassos éssers perduts per aquelles contrades: dones i homes transportant fato o circulant en carretes tirades per ases. Va ser un d’aquells instants en què podies copsar tota la duresa, la despietada inclemència que sovint s’abat sobre el continent africà: en aquest cas, de les inundacions i els mosquits anòfeles (portadors del pal.ludisme) passaven a la sequera, la calor i la pols durant mesos.

La visió d’aquesta gent soferta traginant coses o simplement caminant per la immensitat d’unes extensions de pastures resseques i sense bestiar, em va fer pensar en les fotografies d’en Sebastiao Salgado. La pols, en particular, em portà a la memòria Els raïms de la ira, de John Steinbeck, amb el vent sec que destruïa les collites i obligava la gent a abandonar llurs granges i a emigrar (sembla que a la Xina aquest fenomen està a l’ordre del dia).

A base d’insistir i més per eliminació que per sort el mapa ens va acabar donant la raó i ens vam situar en el camí cap a Djenné. Devíem ser encara a uns 40 km que vam començar a trobar-nos soldats arran de carretera; un rere l’altre, posem cada 50 m, drets, fent de sentinella. Ens va semblar una mica inquietant, però alhora tranquil.litzador: aquesta barreja de sentiments que suscita sovint l’autoritat armada. En sentit contrari a la nostra marxa no paràvem de creuar-nos amb 4 x 4 imponents. En un control militar, crec, ens van informar que el President era de visita a Djenné invitant-nos a circular lentament.

La carretera va desembocar en el riu Bani, afluent del Níger, més enllà del qual es troba Djenné. Calia esperar el bac per travessar-lo. L’espera es va fer llarga perquè la comitiva del President tenia preferència i per altra banda era tan nombrosa que feia impossible de desembarcar: tot l’espai era ocupat per dotzenes de 4 x 4... No vam tenir més remei que assistir a l’escena del progressiu trasllat del seguici de tot terrenys (darrers models, per cert) d’una banda a l’altra del riu Beni. Hom no podia evitar de preguntar-se perquè el President necessitava 40 o 50 cotxes d’acompanyament, sovint només ocupats per dues persones. Hi havia més que una qüestió de seguretat; estàvem al davant d’un espectacle de clientelisme i d’ostentació d’uns i altres. Al final el 4 x 4 del President també va passar, rabent (sense a penes sentir unes dones i col.legiales que corejaven el seu nom:  Touré! Touré! Touré!), i al cap de poc vam poder salvar el braç de riu i al cap de poc entrar a Djenné. Coses de la vida, qui era protegit i adulat ara rau amagat qui sap on o viu sota vigilància dels nous amos de Bamako. 

De seguida ens va semblar una ciutat encantadora, petita, o millor: un poble gran, d’edificis de fang i ambient festiu (potser la visita presidencial havia donat alegries). A la plaça central, d’un terra com de terra batuda, es respirava l’ambient que segurament tenien abans les places majors dels nostres pobles: una mena d’ebullició variada i alhora sostinguda per un mateix bategar comunitari. Amb una simple ullada veies que era una destinació turística i que això traduïa en una major cura per els detalls i la decència urbana. La famosa mesquita donava a la plaça. Era més petita del que un havia imaginat i voldria, però era una petita joia arquitectònica. Ens va contrariar una mica que els no musulmans no hi poguéssim entrar, però no ens vàrem fer mala sang.

Havent aparcat el cotxe com qui diu a qualsevol lloc (l’Àfrica té, almenys per al turista, aquesta llibertat totalment perduda a casa nostra: viuen en dictadures o en falses democràcies, però en el dia a dia tenen uns marges de maniobra que a nosaltres ens són de fa temps desconeguts), vam voltar buscant on dinar. Aquí també ens va costar escollir, cadascú defensant la seva opció; algú dels dos va cedir o  vam convenir en un lloc que a priori ens convencia a tots dos. No vam menjar malament i vam tenir temps per comprendre que aquell era un lloc privilegiat, vora d’un riu, amb terres de cultiu, en una posició central i per tant prou ben comunicat... Molt em sembla que havia llegit en alguna de les guies que dúiem que en el passat havia estat capital de no sé quin reialme. Tot s’explicava.

Cròniques africanes (IX)

El fet de no menjar combinat amb la calitja i la incomoditat permanent van fer que mica en mica basculés cap una mena de depressió letàrgica. Em veia com els empestats del quadre de David de la campanya d’Egipte de Napoleó, o els nàufrags del Radeau de la Méduse, de Delacroix. Tota la voluntat se n’anava que allò s’acabés aviat. Afortunadament tenia la música i la lectura (Memòries d’Àfrica, de la Karen Blixen) que m’ajudaven a matar el temps. Amb en D. parlàvem de les nostres coses, però teníem poca energia per a grans xerrades.

Les distraccions van ser poques. El primer dia encara vam mig varar en una illa. Poc més que un banc de sorra, per pujar o baixar alguna mercaderia. Tot de nens es van apinyar al voltant de la proa, delerosos de veure’ns i tocar-nos. L’estampa del poblat aquell era immemorial; doblement perduda i arraconada, aquella gent semblava viure igual que feia 200 ó 300 anys. Potser el plàstic era l’única cosa, la sola novetat que els hi havia arribat del món exterior en tots aquells anys. Recordo que tot era molt acolorit de teles flamejant al vent. Un cop més l’alegria, ben africana, dels estampats virolats.

Les altres úniques parades van ser les nocturnes, en les que mig fondejàvem a tocar de la platja d’un poblat. Era el moment, fent equilibris per no trencar-te la crisma, de baixar a terra a fer les necessitats o estirar les cames. Tenia la seva bellesa estar perdut així en la nit africana, lluny de les carreteres i de les rutes turístiques, en un punt relativament indeterminat del mapa. Malgrat tot el sentiment de contrarietat que un pogués dur a sobre (en el meu cas molt amplificat per l’omnipresent brunzit dels acúfens), d’un mateix brollava, com qui diu, un sentiment de serenor i de llibertat com rara vegada es pot conèixer en les nostres latituds. Hauria pogut jeure allí mateix sobre la sorra o penetrar en el poblat cercant la companyia d’alguna família vora un més que probable foc, però tenia a mà una millor i més segura opció (segura en relació a l’horari més que a la salvaguarda de la meva integritat física: la "pinasse" salparia a l’alba, a una hora que ja s’endevinava imprecisa; s’havia d’evitar el risc de quedar-se a terra).

Havia descobert que el sostre de lona era un bon lloc on passar les hores tardanes del dia. Pujar tenia la seva dificultat, però el resultat compensava l’esforç. Et trobaves dalt d’un llom d’una dotzena llarga de metres de llargària per poc més de metre i mig d'amplada, encorbat lateralment, el que feia que la zona plana on poder estar-s'hi no feia gaire més d'un metre. Romandre dempeus era una temeritat reservada als tripulants. El prudent era estirar-se i contemplar la immensitat del cel (en una borratxera orbicular de blaus celestes, circumdada de verds aquàtics). 

La remor i la vibració de la "pinasse" et bressolaven i reconfortaven talment fossis dalt el llom d’un animal fantàstic, un drac o una serp de proporcions mitològiques. La llum anava declinant, el sol es ponia en una línia baixa en la direcció en la que anàvem. T’ajupies per veure millor l’entorn i el moment: una "pinasse" que creuava en sentit invers, amb salutacions, banderes al vent i el deixant d’onedetes del seu solcar... O bé petites piragües d’una o dues persones maniobrades a cop de perxa: la silueta de l’elegància feta simplicitat.

Sovint érem 3 ó 4 a trobar-nos allí dalt. La brisa i la claror feien els contactes més purs, més francs, com més íntims. El perill, és clar, era fer un mal pas, perdre l’equilibri i caure al riu. Amb el brogit del motor podia passar que ningú se n’adonés i que et trobessis enmig d’unes aigües tèrboles a mitja milla o més de la ribera més propera. No hi havia pas cocodrils, ni tampoc hipopòtams (aquests darrers abundaven riu avall a partir de Tombuctú, en sentit contrari a la nostra marxa, doncs), però la sensació d’estranyesa i por podia fer igualment estralls, i més si la cosa hagués ocorregut de nit (amb el perill afegit de ser embastit per una "pinasse"). Calia comptar també amb els paràsits, concretament un insecte que penetra sota la pell i ell mateix o les seves larves fan l'agost a costa teva. 

Per evitar aquesta desagradable eventualitat, si tenia intenció d’adormir-me o preveia la possibilitat de que aquesta em sobrevingués desprevingudament, em lligava un peu a l’antena dels fanals. Amb aquesta mesura, el pitjor que podia passar era quedar lligat com un pernil cap per avall, sent rescatat, entre rialles i crits, per la tripulació i l’amic D. En les dormides amb la barca amarrada a la riba era igualment recomanable de lligar-se: desplaçar-se més del compte podia comportar rodolar fins anar petar a l’entrepont de la pinasse veïna o a les someres aigües de la riba: trencadissa traumatològica assegurada.

El darrer dia va ser una promesa, constantment desmentida pels fets, d’una imminent arribada a Mopti. Els africans tenen la seva noció del temps, és sabut, i “més o menys una hora” o “aviat” val el mateix que mig dia o tot un dia. Recordo que es va parlar dels perills que representaven per a la navegació en la temporada seca els bancs de sorra. Crec recordar, en canvi, que el perill de l’època de pluges era en forma de troncs flotant entre dues aigües, però això tal vegada em ve del poc que sé de la navegació fluvial pel Mississipí i faig ara una "transposició" versemblant però sols basada en una suposició.

Sigui com sigui, no vàrem tenir entrebancs i al final, tard (ja de nit), arribàvem a Mopti. El port era pràcticament desert, en una llum grogosa com onírica, amb la qualitat d'irreal que tenen les coses quan estan quietes, com mortes. Per fi... Vàrem sopar en un restaurant per a turistes encara obert. Per anar a l'hotel vaig agafar un dels taxi atrotinats que feien temps a proximitat del moll; era un cotxe normal, no la motocicleta-bús que havíem agafat en l’anterior estada allí. Estava, òbviament, frisós d’estirar-me en un llit de veritat. L’amic D. es va quedar fent-la petar amb la tripulació; un cop comentada la jugada també faria cap cap a l’hotel.

Cròniques africanes (VIII)

A diferència dels nens del 1r món, els infants africans no cauen mai en la impertinència; bé sigui per la por –subsconscientment justificada- de l’home blanc, bé perquè la nostrada pedagogia del despotisme infantil encara no ha arribat allà, per a fortuna de tot el continent. El cas és que el tracte amb la canalla africana és plaent i divertida; sovint baladregen, és clar, però més per l’alegria de fer-ho que per esperar treure alguna cosa; la insistència és una insistència de festa, no d’acritud.

Guardo un sentiment de gratitud, de tendre afecte per tots aquests infants que ens vam anar trobant al llarg de tot el viatge. La seva alegria, la seva passió, els seus ulls esbatanats, els seus riures i somriures són sens dubte un dels millors regals que ens vam endur del continent africà. Gràcies, nens i nenes, per la vostra vitalitat esmunyedissa, flexible, innocent i apassionada. No tot està perdut.

Finalment, la cosa es va posar en marxa. Només entrar (per un tauló estret i baixant a bord mig saltant com podies) ja em van entrar basques. Havíem decidit instal.lar-nos a proa, de tal manera que la inclinació del buc allunyava de nosaltres totes les miasmes cap a la part central, gravitacional de la nau. Tot i així, no hi havia manera de sostreure's a l’abraçada d’una persistent ferum de defecació (bastant focalitzada: tampoc vull dir que fos una fenomen general, estès). El centre i part posterior de la nau era plena de sacs i algun que altre passatger (entre els quals un matrimoni que aparentava una certa posició social que com qui diu havia pràcticament improvisat el parament d’una tenda beduïna). L’expressió de la dona era de profunda i altiva resignació.

Nosaltres érem més aviat amb la tripulació: el timoner i un parell o tres de nanos més, tots joves (el que tenia més anys en prou feines arribava als 30). Formant part de l’equip de bord també hi havia la cuinera i la seva ajudanta. Atenció: estic parlant de gent ja no sense gorra marinera, sinó directament descalça, que no s’ha rentat en setmanes o mesos, que porta la mateixa camisa des de que va començar l’estació seca i viu i mort en una mena de sàvia amnèsia de l’instant. Gent simple però d’una peça, lliure i alhora esclava. Capítol a part mereix la cuinera, directament infantada per la matriu dels orígens, d’un candor fet de la més absoluta ignorància, del millor dels instints; la vaileta que li feia de marmitó devia tenir uns 6 ó 7 anys (la cuinera en devia tenir el doble, no més).

La consciència, la constatació que érem atrapats en una ratera, en una presó flotant  sols es va anar obrint camí en la nostra ment de forma progressiva, sobre la marxa. D’entrada la cosa tenia el seu atractiu. Moure’s, viatjar, recórrer l’espai, sigui terra, aigua o aire, sempre té aquest punt embriagador de la conquesta. Però un s’oblida de la immensitat inhumana de certes contrades, i de l’efecte erosionador del temps sobre la voluntat i l’entusiasme.

Tot i ser a l’estació seca, ens sentíem circumdats per un horitzó d’aigua verda gairebé infinit de tan vast que era. Tot i així una ribera o l’altre, o ambdues, sempre eren presents. En el pic de l’època de les pluges les zones inundades pel riu abasten una àrea de desenes de milers de quilòmetres quadrats. No era el nostre cas. Nosaltres navegàvem per la llera del riu, de forma doncs delimitada i malgrat tot canalitzada. Les ribes queien lluny però s’endevinava de què estaven fetes: palmeres, algun edifici de fang, alguna barca varada.

Van ser tres dies d’un suplici que no s’acabava mai. El soroll del motor, les olors a bord, la monotonia de les aigües, la incomoditat del jaç (no hi havia manera, per estores i bosses que posessis sota teu, d’evitar que un tronc o un altre et premés, et burxés cames, natges o malucs)... S’anava apoderant de tu una mena d’agorafòbia de veure sempre un horitzó de 360 graus, sense relleus, idèntic a ell mateix. Tot allò començava a semblar-se a una convalescència en el purgatori...

En D., més mariner que jo, es movia amb més ganes i agilitat per l’embarcació; confraternitzava amb la tripulació, intercanviava tabac, si recordo bé. El veies, pujat dalt dels travessers –polits fins la lluent negror per l’ús- que reforçant la barca de passada la dividien en diferents seccions, i no podies evitar envejar-lo una mica. En un moment donat, devia ser el segon dia, li van deixar portar el timó: la clàssica roda, de ferro, que feia anar, a dreta o esquerra, les cadenes que giraven en un sentit o l’altre el timó pròpiament dit, a popa (tot amb una pinta molt de bricolatge apanyat en un taller familiar qualsevol). Entre la tripulació tot eren riures catàrtics d’excitació confraternal, de goig davant d’allò que també a ells els hi era nou (l’exotisme era recíproc), i potser també d’orgull i de timidesa desbordada, desbancada.

En D. portava la convivència fins a l’extrem de compartir els àpats amb els mariners i els passatgers. El bitllet certament incloïa la manutenció, però calia realment tenir gana per sumar-s’hi. La cosa consistia en una perola d’arròs amb algun peix (segurament pescat el mateix dia) de la que tothom, assegut en rotllana a la gatzoneta entre els fustots, anava agafant amb les mans a discreció. Jo vaig preferir abstenir-me’n durant els tres dies de travessia. No tant per fàstic (no sóc home de gaires fàstics, físics en tot cas), sinó per evitar cap infecció o intoxicació. Em limitava a prendre el te que m’oferia la cuinera, bullit en una tetera d’esmalt vermell dalt d'una mena fogonet primitiu, a base de combustió de carbonet, crec. 

Cròniques africanes (VII)

Les meves cròniques s’acabaven aquí, a Tombuctú, almenys pel que fa al que en el seu moment vaig recuperar dels mails que van servir d’ocasió d’escriptura i canal de comunicació amb familiars i amics. Però la cosa va seguir, com segueix el temps i la vida fins que no s’atura definitivament. Poant en la memòria (congelada en les fotos que han quedat de tot allò, i que he “revisitat” algunes vegades), puc mirar de refer, ni que sigui a grans trets, la seqüència de llocs, sensacions i dies a partir d'aleshores. 

Recordo que després de sondejar i negociar amb el guia (l'Àfrica, i segurament el 3r món en general, és un món on tot es tracta i concerta a peu de carrer, de paraula, a cop de tempteig, copets a l’espatlla, somriures, promeses i bromes per una banda i l’altre), va quedar acordat de marxar amb una “pinasse” l’endemà al matí del nostre cinquè o sisè dia d’estada allí. Les "pinasses" són les llargues barcasses, com piragües, que solquen les aigües del Níger amunt i avall; és el mitjà de transport fluvial, tant per a persones com per a mercaderies primordial, sinó únic. Se’ns va assegurar que era una "pinasse" turística que baixava mig buida. Ens havia de deixar a Mopti (situada uns 300 km riu amunt, per bé que fos direcció sud i cap a l’oceà); allí recuperaríem el cotxe que en JP havia deixat davant del mateix hotel on havíem estat en la nostra primera passada per aquella ciutat (potser la més “índia” de les ciutats visitades).

La nit abans de marxar, però, vaig voler recuperar, empès per una certa mesquinesa, un llibre que li havia deixat a un nano, un adolescent local, que corria pel jardí de l'hotel fent temps i mirant a veure què queia. Estava estudiant francès i li vaig deixar un parell de llibres perquè se'ls llegís (eren llibres curtets). Un dels llibres era L'Étranger de Camus, amb la portada clàssica de l'editorial Folio i tota l'adhesió i veneració fetitxista que això pugui comportar; l'altre era un clàssic africà sobre la vaga que els constructors de la via de ferrocarril entre Dakkar i Bamako havien fet per allà els anys 30. 

La recerca del nano aquest i les meves pertinences llibresques em va dur, ja de nit, a l'extrem de la ciutat, allà on les cases s'anaven espaiant i el desert es feia més i més omnipresent. Sempre m'ha fascinat el concepte de límit, el punt aquell, precís o no, on una cosa bascula i passa a ser una altra: el prat i el bosc, la ribera i l'aigua, l'escaire i el buit, el carrer horitzontal i l'edifici vertical, el camp i el poble... Aquí tenia una versió major i solemne, corprenadora i majestàtica d'aquest trànsit amb solució de continuïtat: la ciutat i el desert. 

M'acompanyava un "guia". Enfonsant-nos ja en la sorra per damunt dels turmells vam trobar una casa d'una sola planta, potser la darrera abans de l'oceà de sorra. Porta oberta, tot de gent dormint en sacs de dormir, com en una mena d'hostal de la joventut massa ple. Una altra de les característiques de l'Àfrica: tot és casolà, provisional, com en unes vacances infinites, promiscues, familiars, laborioses. El meu guia s'havia confós i vam despertar l'Alila, una coneixença que no era el noi dels llibres. No era altre que l'adolescent tuareg que el dia precedent m'havia venut un penjoll, un obridor de llaunes i alguna cosa més, tot fet segons la més estricta artesania tuareg; va voler fer bé les coses i em va dur a la seva tenda, muntada en un angle descampat de la part vella de la ciutat, en va oferir tè, va mantenir allunyada amb un punt de fatxenderia la parentela femenina i va exigir que regategéssim... Va estar molt content que el despertéssim... Sempre aquesta joia a prova d'absurds. Pobrets, què haurà estat de tots ells en la tempestat de la guerra actual? 

Només arribar al moll, el mateix lloc on havíem desembarcat uns dies abans, vam veure que l’embarcació aquella no tenia res de turístic. Era un timbarro de fustes ennegrides amb proa i popa projectades no sé quants metres sobre de les aigües en angle secant. Tenia, per protegir-se del sol i tal vegada de la pluja, un cobert fet de canyís recobert de lona. En quant a l’estructura i dimensions tampoc és que diferís gaire de les pinasses turístiques, però tenia una nuesa de colors i comoditats que denotava clarament la seva funció: transportar mercaderies i gent local (més bregada) d’una banda a l’altra. Ja havíem pagat i n’estàvem ja una mica farts de Tombuctú: no ens va passar pel cap refusar res i fer marxa enrere. El pont consistia en un entramat de troncs prims (que no taulons) sota el quals navegaven aigües residuals i una certa quantitat de brossa oblidada. Tot plegat bastant o molt rudimentari.

La partença es va fer esperar una o dues hores. Carregaven mercaderies amb la parsimònia del somnàmbul o l’indecís. Vam jeure la major part del temps sobre una pila de sacs de mill, crec, apilats arran de riba. Era força còmode estar-se allà mirant les petites escenes humanes que es desenvolupaven en el nostre entorn. Feia un dia de calitja, d’humor pesant. Tot el que ens envoltava tenia aquell aspecte d’haver patit un tsunami, temps enrere, però del que ja no hi havia manera de recuperar-se del tot... Tot sempre un punt esclafat per la peresa i per un tedi mil·lenari, metafísic. Poètic i desesperant a parts iguales.

Tot de nens s'entretenien enmig dels adults i de les tasques d'aquests. Això és molt típic de l’Àfrica i, suposo, de la resta de continents pobres: no hi ha una clara separació entre edats i funcions: els nens i els adults conviuen exactament en el mateixos llocs (on també s’afegeixen les bèsties domèstiques) i tot és una barreja de joc i feina (i de papar mosques i pregar el bon Déu com qui espera que plogui). Té un punt fascinant i no deu ser una mala manera de ser en el món (en tot cas més vistosa, relaxada i no exempta d’oxitocina, l’hormona aquella de l’harmonia, l’afecte i el “bon rotllo”, antagonista de l’adrenalina).

Els nens s’enfilaven per la piràmide de sacs i seien vora meu, absort en la lectura i les mes fosques cabòries occidentals. S'agrupaven vora en D. i la seva càmera (un no sap mai quin impacte està tenint la tecnologia que porta a sobre... La voldria dissimular, però no sempre es pot. Els nens aquells eren com bestioles encantadores, una mena de gatets curiosos, mig entremaliats i mig respectuosos, expectants, observadors. Per a ells un blanc ja devia ser tot un fenomen de la naturalesa, i si a sobre llegia concentrat, o manipulava un estri sofisticat, doncs apareixia com quelcom vertaderament inexplicable. 

Cròniques africanes (VI)

Seguim i "acabem" amb Tombuctú...

Aquí, com arreu de Malí, molta iconografia de Barack Obama, bastant del Che i, tancant el rànquing una poca de Mickey Mouse. Molts patis miserables de sorra o "banco" (el llot amb el que fan les toves per a la construcció) batut. Carrers amb número, com a Bamako... i Nova York. Portes de fusta noble amb decoració en metall seguint encara l'estil tradicional, forns en forma d'ogiva, també de fang, davant de les cases, al carrer (van ser els marroquins els qui van introduir el pa...).  Es diria que es fan esforços per recuperar l'esplendor passat: es reformen mesquites i palaus; obres de reforma per tot arreu (tot molt manual: ni una sola grua ni tampoc cap carretilla: transporten el material en lliteretes)... 

La creixent pràctica de barrejar el ‘banco’ amb sorra malmet la consistència d'aquell i resisteix poc les inclemències del temps (sobretot el ploure de l'època de les pluges); això fa que els més rics tendeixen a fer-se les cases amb pedra calcària de la zona. Les cases són d'un o dos pisos, totes del color marró clar del fang, i de la merda, parlant clar. Una de les poques cases que desentona, de manera patètica (un pastitx disgraciós), en el centre històric és un centre d'estudis islàmic, obra recent d'un arquitecte sud-africà, que ha d'acollir tot el llegat d'un erudit exiliat forçós del segle XVII o XVIII (un tal no sé què Babà), part del qual encara és retingut per l'Estat marroquí...

Sembla que la Unesco ha posat el crit al cel i amenaça amb retirar no sé quin ajut o reconeixement a la ciutat de Tombuctú (la consideració de patrimoni de la Humanitat, segurament)... L'Estat i el món assistencials semblen presents o ho fan veure per la multitud de cartells institucionals amb els que hom topa a qualsevol cantonada; aquests, no divergeixen gaire dels altres: el mateix grafisme de coloraines, amb un punt d'innocència infantil, sobre suports de cartró, fusta o directament pintats a la paret: l'Àfrica és un món de manualitats, artesania, inventiva i informalitat ben intencionada. Les revoltes tuaregs del 91 i del 2002 fan que hi hagi una discreta presència militar. 

La població és un barreja de sonrais (?), tuaregs, armas (descendents dels hispano-marroquins que s'apoderaren de Tombuctú a finals del segle XVI), "maures", etc.; tots islamitzats. Gasten la mateixa simpatia, curiositat divertida o naturalitat feta de manca d'estranyesa (una mena d'igualitarisme metafísic) respecte als occidentals que la resta de malienses. La màxima hostilitat és la indiferència. Pel que hem sentit dir no som més de tres dotzenes d'occidentals en tot Tombuctú: una proporció exòtica si tenim en compte que la població local és d'unes quinze mil persones, més alguns milers més de tuaregs que acampen si cal al bell mig de la ciutat (munten les seves cabanes en patis i solars abandonats (en el desert ho fan en tendes de pell de camell). El turisme ha punxat de mala manera... Això és una mica com viure en quarantena, en una illa encerclada per la flamarada del desert. Et sents com en un illot a la deriva. No et sents insegur però et preguntes si tornaràs a tenir esma, forces per a sortir-ne mai més.

Aquí sembla que es visqui, també, com arreu de Malí, fora del temps, esperant no se sap què. La gent viu, treballa, dormisqueja, va amunt i avall amb xancletes, però en el fons sembla que només ho facin veure. Els nens juguen a futbolin en voreres que ja són el carrer, arrosseguen capses de cartró, pidolen ("tubabu, cent francs!", "Monsieur, cadeau, bombon!"; aquí almenys no et reclamen els "bidons", referint-se a les ampolles de plàstic buides, com en altres zones del país) amb insistència però sense convicció i, afortunadament, sense gaire tenacitat. Tu ets sents un imbècil amb la teva càmera de fotos i el teu barret peul per a protegir-te del sol (ja no diguem quan vas amb els casos de l'Ipod); tens l'inesquivable sensació de contribuir a llur aviliment, a llur cretinizacio, perversió, banalització. 

Et saluden pel carrer, i per poc que et deturis o mostris vacil·lació tens tres o quatre candidats a fer-te de guia. La gent disposada ha seguir-te com un voltor esperant que flaquegis i cedeixis son legió... Sembla practicar-se molt la cortesia de la salutació. Et donen, es donen molt la mà; n'hi ha de dues menes: les rugoses i aspres i les humides i estovades (no sabries dir quines són més desagradables). Et poden estar esperant un parell d'hores sense fer res, amb la sola esperança d'acabar venent-te alguna mandanga o d'esgarrapar-te la llastimosa gratitud d'una propina. Guia, mosso d'encàrrecs, camàlics... tot s'hi val. 

El temps, com el desert i Déu, juga a favor d'ells. És un joc tant degradant i pesat com a voltes còmode i útil. Dit això sembla detectar-se honestedat, sinó noblesa, en aquesta gent. El que et pot matar, desarmant-te, és la seva estranya i desinhibida naturalitat, la seva diferència, alteritat, no la seva animositat, inexistent o en tot cas molt dissimulada, reprimida. No et volen cap mal però la seva "lògica" et va cuinant al foc lent, al bany Maria. La modernitat del mòbil, l'antena parabòlica i el 4 per 4 no sembla que hagi afectat massa l ànima africana, el seu ritme de vida popular (malgrat siguin molts els que immigrin o somiïn en fer-ho). Tot plegat els turistes vindríem a ser com gent d'ara, del segle XXI, sobtadament aterrats en plena Edat mitjana: confonem el panorama, però sospito que som impotents, i potser és millor així, per canviar res de les vides d'aquesta gent.

Cròniques africanes (V)

Seguim camí de Tombuctú. Aquesta mena de cursa cap a la ciutat "prohibida" (en el passat i en la llegenda) va ser una d'aquelles coses que fas empès per la inconsciència del moment i que mirades en fred et deixen una mica bocabadat. El conductor i l'acompanyant podien ser qualsevol cosa, també uns islamistes o uns simples bandolers. Enlloc de conduir-nos cap la nostra desitjada destinació podíem estar fent ruta cap a un cau perdut enmig de la sorra: una tenda ronyosa, quatre bidons, dues improbables cadires de plàstic i un dromedari ensopit (a disposar, vacances pagades). Un cop confiscats els nostres mòbils hauríem assumit el galdós paper d'occidental-segrestat-que-prega-per-la-seva-vida-i-demana-que-es-pagui-el-seu-rescat. Per a major glòria del nostre orgull personal i per a major tranquil.litat de les arques estatals, no va ser així. Però tornem a fa dos anys, a veure què pensàvem, què sentíem llavors...

A uns vint km del destí el xofer aminora la marxa i s'enfonsa en un sot de sorra en el que quedem enclotats. Amb indiferència uns i altres baixem del cotxe per estudiar la situació; es fa un primer intent, infructuós, i sense nervis ni presses i a penes concert, ens posem a cercar, amb la parsimònia del somnàmbul, sota un sol ja tòrrid, i en un paisatge de desolació esblaimada, pedres, troncs o qualsevol objecte servible. Es fa intervenir el gat (que es fa descansar sobre una de les catifetes del cotxe sàviament doblegada), es treu sorra de sota les rodes motores, s'hi col·loquen troncs, pedres i alguna branca amb fullam, es buida el maleter per reduir el pes; espitxem i sortim del parany. Bruts de pols, seguim la marxa. 15, 10, 5 km... el paisatge canvia: som en una mena d'aiguamoll, de planura extremadament plana clapejada d'herbam com rasurat; els estanys i llengües d aigua es van fent més amples, més llargs. Sempre he imaginat que l'Índia seria així, ha de ser així...

Enfilem una recta, veiem quatre cabanes al seu extrem, una frenada en sec i som a tocar del Níger. Primera noticia, sorpresa: havíem oblidat el riu i que no hi ha pont que valgui. Comença una espera que et fa sentir en tota la seva intensitat el què és la temporalitat africana. El transbordador que ens ha de dur a l'altra riba ha d'aparèixer al cap d una hora. En passen tres en la immobilitat assolellada d'un horitzó d'aigües i una promiscuïtat de brutícia, de nens fascinats pel turista blanc, de peix (el recurrent "capitaine" del Níger) assecant-se al sol amb l'expressió estupefacta de la mort, d'adults somnolents en llurs provisionals o precaris forats (els africans tenen l'art de jeure en postures i suports que semblen desafiar les lleis de l' equilibri i el confort), d'un grup de mares ajagudes amb criatures, pacients, resignades... 

Un sopor mortal, un mena de purgatori a l'escaire de la fi del mon (o en tot cas certament del desert). La calor estàtica, l'amplitud panoràmica, les quatre piragües varades o que van i venen fan de la visió un espectacle de calmosa desolació apocalíptica, una mena de Canaletto de lepra. Embarquem amb tots els tempteigs, escridassades, cridòria, tumult, agitació habituals (ara aquest 4 per 4, ara les cabres, etc.) i sota una claror ceguedora creuem el riu en companyia d'un mostrari de la humanitat d'aquest racó de món afro-àrab. Tots som un; jo sóc ells, ells són jo. Desembarquem, veiem com el xofer ensiborna l'oficial de duanes i fem els 15 ó 20 km d'avinguda d'eucaliptus que ens separen de Tombuctú com un llamp (els traficants semblen disgustats amb el tracte rebut de l'oficial corrupte)

Mitja hora més tard som a l'hotel Le Caravanserail (als afores, a 100 m del mar groguenc del desert). Una petita joia etnològica que ens han recomanat; obra d'un francès que també té muntat un restaurant a la vora, on es passa el dia buidant gots de pastis amb el seu fill, Frank. Ha passat un dia; seguim aquí. Hem patit una gloriosa nit de mosquits (negligència amb la mosquitera...); el lavabo és un autèntic viver d'insectes de tota mena (humitat i poc lleixiu). Bramant a proximitat, tenim el generador gegant que proporciona electricitat a tota la ciutat (l'anterior – sembla que silenciós - es va espatllar); per sort sols funciona de nit i tot i el soroll la distància i les parets garanteixen el son. 

Ens enfrontem amb la calor i la pols d'una ciutat feta de fang i pedra (almenys el centre històric), amb carrers colgats de sorra color beige, amb alternança de palauets (alguns antigues residències d'exploradors europeus i personalitats àrabs), mesquites i els xiringuitos i la brossa de sempre. He visitat un museu i un parell de biblioteques (topant-me en una d'elles amb un gran retrat d'un Cat Stevens convertit a l'Islam) i admirat breument els manuscrits en àrab, de diferents èpoques i cal·ligrafia, que s'hi guarden: astronomia, geografia, jurisprudència, alcorans, historia, biografies... 

Això va ser una capital, també o sobretot cultural (100.000 habitants, universitat amb 25.000 estudiants); va ser un centre de comerç de primera importància pel què fa a l'or, als esclaus i també a la sal gemma (l'únic tràfic encara subsistent del tres) tallada en blocs rectangulars - amb aparença d'alabastre – d'uns 60 quilos i transportada a llom de dromedari i embarcada en les piragües del Níger riu amunt o avall). Sembla, pel que m'explica el guia,  que els esclaus derivats cap al mon àrab eren tants o més que els escolats cap al Nou món, però els primers eren castrats (per allò dels harems) i per aquest motiu no hi ha població negra autòctona en el mon àrab. 

Avui dia Tombuctú és un núvol de pols i de carrerons, de reguerons d'aigües brutes (és molt dubtós que existeixin clavegueres) i de nens descalços com animalons. Hom no pot evitar comparar-la amb Nuakchott, en molt més petit, amb arquitectura més uniforme, mal animada amb els mateixos ciclomotors xinesos de Bamako (una plaga nacional, doncs: Allah els fulmini!). L'omnipresència d'animals (gallines, burros, bens) pels carrers o patis (o en gàbies-corrals de ferro adossats a les parets de les cases), de les construccions de tova, les edificacions baixes, el vestir, el comerç i el traginar d'articles bàsics pels carrers donen estampes bíbliques per totes bandes. 

Cròniques africanes (IV)

Després de passar per Ségou (ciutat vora el riu Níger que respira placidesa i deixadesa postcolonial de polsegoses avingudes amb grans arbres), de donar un cop d'ull a Mopti (mercat fluvial caòtic i centre de gravetat turístic), d'uns dies d'excursió pel país Dogon (viatge al centre primigeni de l'Àfrica o com qui diu a Les Mines del Rei Salomó: un món encara de màscares, bruixots i animismes situat en altiplà en forma de poblets incrustats en cunyes, gorges i altres racons "neolítics" del massís muntanyós) i de fer una escapada a la zona de Hombori (i les seves muntanyes dignes del Monument Valley d'Arizona, com l'anomenada Mà de Fàtima, conegudes pels escaladors de mig món), tocava arribar-nos fins a la mítica Tombuctú. 

El festival du Désert feia ja unes setmanes (o mesos?) que havia tingut lloc, però la visita era igualment "obligada". Volíem fer "el cim", com qui diu, volíem la nostra part de mite, d'aventura dins de l'aventura. Tombuctú era el nom màgic que havia servit de tensió, de punt d'atracció al llarg de tot el viatge, des de que havíem sortit de Tànger (o de Barcelona, que ja quasi és dir París: París-Tombuctú). Assolint aquesta fita podíem dir que el nostre particular París-Dakkar s'havia acabat, havia conclòs amb èxit. En l'actualitat, i sorprèn i fa una mica de cosa pensar-ho, tot aquella zona (diguem de Mopti cap amunt) és zona de guerra o d'inseguretat. El turisme, ja força tocat quan hi vam ser, es deu haver desplomat a pic, fins a la pràctica desaparició. En fi, és clar que allà "a baix" tampoc van bé i que tampoc han fet bé les coses. No hi ha un gram d'error que no es pagui amb escreix... que és com dir amb interessos.

La llargària d'aquest text dedicat a Tombuctú fa prudent dividir-lo en tres parts. Aquesta és la primera. 

TOMBUCTÚ (centre-nord de Mali)

Sense ànims d'importunar, us agafo de testimoni per tal de poder buidar el pap o cap, del que he fet (vist, sentit, pensat o imaginat) aquests darrers dies. Tal com deixo dit en el títol, sóc a Tombuctú, punt de trobada entre el riu Níger i el desert, terme final de la meva, la nostra escapada cap a l'interior del país; punt final, i suprem, del nostre esforç viatger... Probablement és només una impressió subjectiva (un cert vertigen de ser fora i lluny durant molts dies) i no una realitat constatable i calibrable, però sembla com si la realitat, el país, a aquestes alçades, tendís, comencés ja a dissoldre's, a entrar en deliqüescència, a fondre's... en l'horitzó, la calor, el miratge de l'irreal. Sembla que l'Estat no pugui fer altra cosa que desertar de llocs tan perduts... 

Per altra banda hi ha el sentiment aquell de “què hi faig jo aquí” combinat amb el “com és que no em moro o no m’assassinen?” Ho tindrien fàcil, vista la foscor de molts carrers tan bon punt surts del centre estricte; sembla que amb observar-te i mirar de prendre't el pèl mirant de vendre't alguna cosa, quincalla o informació, ja en tenen prou... Tenim molt present que a uns 300 km més al nord tenen segrestats als nostres compatriotes; sensació un pèl inquietant tanmateix... L'estranyesa davant de tanta diferència i pobresa, de tanta brutícia i manca d'higiene es va apoderant de tu i et va com minant, sobretot perquè la vius sense sorpresa; és com un narcòtic que t'anés desarmant, esgotant, hipnotitzant. No pots evitar sentir-te perdut enmig d'aquest mar d'exotisme; l'amenaça de la malaltia et fa sentir vulnerable; el compte, l'atenció i tensió acumulades al llarg dels dies de no perdre documents d'identitat, diners, targetes, mòbils, carregadors, etc., t'han anat estovant els nervis i els reflexos... Tens la sensació de que tot tu, la teva voluntat i consciència, es va com esfilagarsant; la disciplina de l'organització, de la previsió et va abandonant de mica en mica.

Des d'un lloc anomenat Douentza, petita "ciutat de províncies" (un poble de quatre barraques pendent del que passa a la carretera nacional que el travessa), jo i el company David, vam tenir ahir de matí la sort d'enxampar un Mercedes que descarregava gent i sortia immediatament cap a Tombuctú, a uns 200 km direcció nord. No ens ho vam pensar gaire i vam encabir-nos hi tot descartant l'incert transport "collectif" (molt hipotètic en aquelles hores matineres) dalt d'un "pick up" Toyota on pots trobar-te encastat, agregat a un atapeït grup humà durant 5 i 6 hores, sota un sol de justícia encaixant pols, pudor i sotracs sense clemència de cap mena (si vas a la part de dins et deus potser estalviar el sol directe, però a canvi d'un tuf irrespirable). Els dos beduïns, tuaregs o traficants se'ns van endur a tota velocitat per una amplia pista de sorra. Sense cap pietat pels amortidors del cotxe, lliscàvem per un paisatge semi desèrtic d'acàcies, ginestes, pastures resseques, ases, algun camell, poblats peuls fets de fang o cabanes de canya (de mill): el famós Sahel. Algun animal mort, algun camionot, alguna carreta. Salta un taparodes i un servidor ofereix els serveis d'un ganivet suís (per genuí esperit de servei i també per allò de fer punts: si ens segresten tindran present el meu gest?) per desmuntar els restants encara intactes. Seguim.

Saludes a la gent, que et respon amb perplexitat, naturalitat protocol·lària o amb un somriure; contemples algun corb (o potser sols cornella: els d'aquí tenen el coll blanc), alguna bassa amb bestiar o ocells a banda i banda de la pista. Penses en l'Àfrica i en la inutilitat o el perjudici de tants esforços i discursos, en les insalvables contradiccions i confusions d'ells, nosaltres, condemnats tots plegats a l'etern curtcircuit insoluble. Parles amb el teu company d'algun assumpte més o menys absurd, abstracte o simplement neuròtic propi de cervells europeus. Sents el soroll de la velocitat i la sorpresa de córrer cap a un horitzó, pla o lleument ondulat, perfectament desconegut, que t'atrau com un somni que t'ha d'engolir i fer-te desaparèixer. Calcules el temps que falta per arribar a la ciutat que ha tensat part del teu periple; mires d'endevinar-la o imaginar-la en la llunyania dels teus ulls curiosos. Especules sobre les possibilitats d'un accident, un segrest o de quedar-se ensorrat en algun dels nombrosos bancs i trams de sorra profunda de la pista.

Vas fent fotos com el que ets, un turista que cerca apropiar-se de la realitat "a baix cost". Segueixes distretament la musica vagament mora i xabacana que surt dels cassets que el conductor va posant i canviant. A mig camí es fa parada en un poble (afegir de mala mort és absolutament superflu). Ens hi trobem un parell de noies franceses que fan ruta en sentit perpendicular; lamenten que el seu guia, seguint instruccions de l'agència, es negui a anar a Tombuctú. El meu amic troba també aquí la Coca-Cola amb la que abeurar-se un cop més; l'espurna de la vida no li ha fallat ni un sol cop...