Una substitució (II)

Fa una setmana que va començar això de la substitució. Encara no he demanat la baixa, però uns dies de descans m’anirien d’allò més bé, la veritat. Qui s’hagi dedicat a això ja sap de què parlo: són molts fronts alhora. El principal, per bé que no l’únic, són els alumnes.

Són una màquina de xuclar energia. Des de les reivindicacions “sindicalistes” de baixa estofa (“això no pot entrar en el examen, no ho hem fet!”, “expliques massa ràpid!”, “deixa’ns estudiar, que després tenim un control”, etc.), fins al sabotatge pur i dur.

Hi ha tants tipus d’alumne com individus, però malgrat tot sembla que es pot fer una classificació en 3 grans grups.

1. Els bons alumnes. N’hi ha de dos tipus, els sans i els “rarets”. Els sans són els individus complets, intel.ligents però també desperts. Els rarets són els que s’agafen a l’estudi per sentit d’obediència, per por, com a aïllament del món. La majoria de bons alumnes també són “bones persones” i no participen en els actes de pirateria, però també hi ha excepcions. És el cas del llest, del que és prou espavilat per treure bons resultats i encara té temps i energia per mirar de fer naufragar la barca.

2. Els grisos. Són la massa. Són passius i segueixen les consignes, del professor o dels líders del moment de la classe. Estudien, s’apliquen mínimament, amb desgana però amb estoïcisme, perquè ho han fet tota la vida i no tenen prou imaginació per concebre altres possibilitats. És la tropa més o menys silenciosa, el viu reflex de la majoria social. Estan emparentats amb el grup dels “rarets” per la seva idèntica manca de caràcter i per trobar en l’escola i en la norma social una balsa, un salvavides que canalitza i condueix llurs vides. Bona gent, i sense les interferències del 3r grup es deixarien matar o acceptarien fer un examen de 6 hores seguides de durada amb soferta naturalitat.

3. Els “destroyers”. Com en el primer grup hi ha el sans i els que són “mala gent” o (ja) estan com un llum i són futurs elements conflictius (sinó criminals). Els primers són els que respiren un excés d’energia que no són capaços de dirigir cap a l’estudi. Un excés de vitalitat els desvia cap a la broma, cap a la conya, cap a la insubmissió. D'aquests, la majoria dels que són mínimament intel.ligents són igualment mínimament bones persones i la insubordinació que gasten és una insubordinació "festiva", no ad hominem. Es tracta d'un subgrup que podríem emparentar amb la variant dels llestos del grup dels bons alumnes, aquells que van prou sobrats per treure les pròpies castanyes del foc i calar foc a la barraca, però amb la diferència de grau que s’imposa: el del grup dels bons alumnes salva les seves castanyes i llença, des d'una posició resguardada, algun que altre llumí a la cabana que és la classe; el segon hi cala foc amb les castanyes i ell mateix a dins, a lo bonze. No és ben bé el mateix. 

Dins d’aquest mateix 3r grup, com dèiem, a banda dels esmentats “esperits lliures”, hi ha els d’ànima fosca i els “volats”. Aquest van per tu. Estan a dues passes de riure-se’n de tu a la cara (i en segons quines barriades et cremen el cotxe i t'ensenyen la navalla; no és el cas) i passen de tot, no temen res. Fan tot el soroll que poden, s’aixequen quan els hi rota, fan preguntes parany, obstrueixen qualsevol explicació... Són una maledicció. Caldria engarjolar-los però se’ls ha de tractar segons la declaració dels Drets humans de l’0NU. 

Els “sonats” són més o menys iguals, però amb un element de perversió més sofisticat: són “dolents” amb elaboració, no sols anàrquicament; són igualment autodestructius, sí, però més viciosament. D’aquesta categoria tinc identificades un parell o tres de noies, sobretot una, que són unes veritables promeses del drama social o de la novel.la negra en forma de “pàgines de successos”. Són gent que emprenyarà o embolicarà el personal fins al final dels seus dies. Costa d’admetre-ho, però és la seva missió en aquest món.

Aquesta alumna que dic mereix una breu menció afegida. És d’una insolència compacta, sense fissures però amb una curiosa característica: et fita, se’t queda mirant amb estranyada contrarietat, talment ella fos una fetillera i tu el resultat no desitjat i imprevist d’un dels seus experiments alquimístics. Rara vegada he vist un aplom tan nul.lament empàtic.

Bé, aquesta és la composició psicològica que m’he fet de l’alumnat. Fa uns dies m’hauria enfilat per les branques parlant de la meva llunyana i malaguanyada joventut, de la innocència i tendresa de l’adolescència... Ara ja sé més a què atenir-me. Segueixen sent un conjunt humà vàlid, però un no s’ha d’enganyar ultra mesura: els dèficits de la nostra societat i de la condició humana hi són perfectament i proporcionalment representats.

Es tracta de navegar en aquest Mar de Sargassos, fer els justos equilibris per no perdre el nord (ni perdre massa passatgers fora borda) i evitar que els animalons no et xuclin cap al fons amb les seves constants peticions (qui cony va introduir la democràcia a les aules?!), les seves queixes infinites, les seves falsàries excuses, les seves impertinències a mansalva, les seves reivindicacions fantàstiques... o les seves excessives angoixes (ja porto dues alumnes amb atac de plor per “desbordament de programa”... mentre a l’altra banda de la classe una colla de pinxos del programa fa temps que n’han fet una foguera, i pel que fa al manual, fer-lo servir per falcar la taula els deixa més que satisfets). En fi, la guerra entre el noucentisme i els bàrbars seguirà encara unes setmanes més. No cal dir qui guanyarà. L’avantatge respecte a fa uns anys és que ara ja me'n faig mala sang: els anys potser no et fan més tolerant, però sí més irònic i fatalista. No hi ha qui escapi de la condició humana. No se la pot canviar gaire, ni segurament comprendre, però sí observar i conèixer. La llibertat potser és això, potser no és altra cosa.

Una substitució (I)

Fa uns pocs dies que la meva vida ha donat un d’aquells tombs imprevistos que et reserva el fat, la vida, la divinitat, l’atzar... Encara no fa una setmana rebia la trucada d’una amiga proposant-me de fer una substitució de francès i potser també de català. En aquell moment jo era a l’hospital de Figueres, acompanyant a un familiar per una urgència lleu. No m’agrada gaire (o gens) parlar per mòbil i per escurçar vaig dir que sí (dir que no hauria estat igual de ràpid, i de fet més, però em trobava en un d’aquells moments que hauria firmat gustós la meva pròpia sentència de mort). 

L’amiga sols feia d’intermediari; calia encara parlar amb la noia que deixava la plaça vacant. Ho vaig fer, i em va arribar una vaga idea de com podia ser la cosa. Per començar no era a Barcelona sinó a Montcada i Reixac (sí, els barcelonins oblidem que fora de Barcelona també hi ha realitat), i no eren alumnes de primària sinó de batxillerat (que de segons què en saben tant com jo sinó més, vaja). Empès per la dinàmica del “sí”, vaig acabar acceptant la condemna-missió de la substitució en qüestió. Necessitaven algú que els hi solucionés la doble papereta i la providència els hi havia servit la víctima. El destí em provocava, em posava davant dels nassos, i tocava dir que sí, oi? El moment era inoportú, com sol ser el cas, però les coses cauen quan cauen. A veure si al final ningú se n’hagi de penedir més del compte.

Dimecres ja em van estar perseguint i dijous a les 8 ja era a lloc, com un bon soldat disposat a morir. El trajecte, entre pitos i flautes és d’uns bons 50 mn. En el meu cas consisteix en una combinació d’autobús i de tren de Rodalies (l’escassa freqüència del primer -el número 55- és bastant desesperant). El tren passa per totes aquestes encantadores estacions que es diuen Sant Andreu Arenal, Torre Baró, Montcada Bifurcació... Una tercera part del viatge es fa en la negror del túnel, i la resta a través del paisatge devastat de l’extraradi barceloní (hi ha res que s’assembli més a la destrucció que les obres permanents, inacabables?). Em dic que estic de sort que siguem a la primavera, perquè aquell mateix marc geogràfic en el pic cru de l’hivern no sé pas si l’hauria suportat.

L’estètica “Renfe” no té parió, o sols en el socialisme real més desastrat, més desencaixat de la història. A mi, i ho sento més que ningú, em desagraden fins al moll de l’os els trens que se m’ofereixen: a qui diantre se li va ocórrer aquesta depriment combinació de colors consistent en franges blanques, grises, i alguna cosa vermella o carbassa, no recordo? És horripilant i ningú em convencerà del contrari. L’interior és igualment desolador: uns seients grisos d’una tristesa de vòmit coagulat estampat t’acullen amb fredor de comissaria; un terra igualment grisós (no t’hi voldries jeure ni per morir) perquè puguis meditar en profunditat la precarietat de la teva misèria; les parets de carcassa d’un plàstic blanquinós, just la calidesa que necessita la teva ànima esqueixada.

En fi, res que no faci augmentar el sentiment d’alienació que coves dins teu des de que has sortit de casa. L’únic que se salva són les finestres que, tot i ser asèpticament hermètiques, són grans, i quan no estan ratllades permeten tenir vistes sobre el món exterior. La visió és sempre una font de distracció, en tot cas per a mi: les formes, siguin les que siguin, sempre han despertat la meva curiositat observadora. En quant a les estacions, les noves o els elements nous que hi han anat afegint, es pot dir que són d’una lletjor insultant, criminal. Unes tanques vermelles, dissenyades per una ment d’una vulgaritat assassina et recorden amb cruel ironia en quin país i en quina època t’ha tocat viure...

 

De l’estació al col.legi són uns escassos 10 mn recorrent el carrer major fins al seu extrem. Sense ser maco, el teixit urbà amb el que entres en contacte té si més no les proporcions i el tarannà, l’ambient dels medis encara humans propis dels pobles grans, dels barris excèntrics o de les ciutats petites. Creues una avinguda on et jugues la vida i travesses el que anomenen “la passarel·la”, un pont de vianants que salva el riu Besós i les seves amples riberes de terres pedregoses com aplanades i llaurades. És un riuret de res (no més de 7 ó 8 metres d’amplada), amb aigües cristal.lines, llera de pedretes, i d’una fondària, es diria, d’uns escassos 40 cm. El col.legi Lasalle és allà mateix. Un edifici com d’estació de Renfe de les d’abans, de les del primer terç del segle XX, sòlides i coherents, amb les seves extensions modernes; l’autopista passa per allà a la vora però tampoc se sent gaire.

Només entrar em vaig topar amb en Pedro J., el cap d’estudis. Hi havia parlat ja parlat per telèfon i, per la veu, m’havia caigut bé. El tracte directe també va ser fàcil. És un home de mitjana edat, de complexió potent, amb rostre de capità de barco o d’emperador romà (cabell, barba i bigoti tallats curts i d'un mateix color gris-blanc): voluntariós, amable, amb determinació irònica. El tipus d’individu que si mai haguessis d’anar a la guerra t’agradaria tenir de company de trinxera. Tot ell respira sana virilitat, sentit comú, discreta sornegueria, servicial amabilitat. Te l’imagines també de missioner a la jungla, envoltat de mainada i d’indígenes sol.lícits.

Un cop a la sala de professors em va presentar alguns dels docents del centre: molta gentilesa, bon ambient. Avanço ja la meva admiració per tota la gent que es dedica a l’ensenyament: veritables atlants de tot l’edifici social.

Pocs minuts després, intranquil però resignat, m’encaminava cap a la meva primera classe. Calia travessar el xivarri d’alumnes camí de les seves aules, i trobar la que em pertocava. Un primer de batxillerat de francès. Un grup relativament reduït. Es tanca la porta i has de començar a actuar. Parles, dius coses, et mous i alhora t’observes, com en un somni  “en temps real”. Poses en marxa tots els teus recursos de supervivència, saltant d’un a l’altre, sempre dins d’una sensació d’irrealitat. Vius la tensió de l’atenció: ets dins d’una gàbia amb feres i no et pots equivocar, o a penes. Has d’imprimir un ritme, una direcció, un ímpetu que s’imposi al buit i a la dissipació. Has de donar carnassa (de la bona o no tant bona) a la fera perquè no sigui a tu a qui devori. No pots parar. 10 segons de distracció fora del ritme, desviats del dinamisme, de l’energia rectora i l’onada de fons de l’anarquia, el mar de fons de la dissolució ja senyoreja per mitja classe.

Has de dissimular les febleses, les mancances, la inseguretat que et té oprimit... o saber riure-te’n, però sempre rellançant la cosa, picant la pilota més enllà, sabent que en qüestió de segons tornarà rebotada i tot dependrà un cop més de tu, tot quedarà de nou suspès, mirant i esperant la teva reacció. En el fons, com en tot, és una qüestió d’energia: t’has de superar a tu mateix i si convé, si no la domines prou, també la matèria que estàs donant. Verbs auxiliars? Doncs verbs auxiliars! Llançat a la batalla i improvisa tot el que calgui; salva la pell però a canvi dóna alguna cosa de tu mateix. El marge de maniobra no és altre.

Azawad, i l’amagada realitat del poble amazic (II i final)

Des de França i d'arreu s’acusa el MNLA de ser un instrument de la marca regional d’Al Qaida, o com a mínim d’estar molt penetrat i influït per ella. Els interessats ho neguen, considerant-ho una difamació, una maniobra per desacreditar-los i justificar el no reconeixement internacional de la independència d’Azawad que el neocolonialisme propugna. Es presenten com “un moviment popular i democràtic nascut de la resistència contra la voluntat política i militar d’extermini per part de Mali”. Per altra banda, “L’Estat independent d’Azawad es proposa regir-se per una Constitució Democràtica i s’ha adherit plenament i explícitament a la Carta de les Nacions Unides.” En algun lloc o moment m’ha semblat llegir o sentir que volen bastir un Estat laic.

Un dels arguments que s’ha fet valer a l’hora de vincular el MNLA amb la franquícia local d'Al Qaida és la seva ràpida victòria (uns escassos tres mesos de combat). En aquest sentit, però, ha transcendit que l’exèrcit tuareg comptava amb abundós armament d’origen libi, objecte de tràfic de tota mena d'ençà del final de la guerra a Líbia, si no abans. Se sap que el líder libi ja va donar en el passat el seu suport a la causa tuareg; amb lo qual l’ajuda actual seria una mena d’inèrcia, probablement més accidental i lucrativa que programada i generosa, dels gestos solidaris del passat.

Paral.lelament, es vol fer passar bou per bèstia grossa i assimilar els segrestos i actes de bandolerisme protagonitzats per gent de l’ètnia tuareg a terrorisme islamista. De pertot hi ha dolenteria, i la criminalitat és part constitutiva de tota societat. El nomadisme té les seves formes, com el sedentarisme té les seves (i molt sovint són les mateixes). No es pot induir capciosament la gent a confondre una cosa amb l’altre, delinqüència amb fonamentalisme sanguinari, i tanmateix és el que s’ha volgut fer en tot moment.

Jo, personalment, sóc procliu a pensar que els tuaregs rebutgen l’integrisme islàmic i el seu modus operandi. El significat, ara no sé si d’amazic o de tuareg, no és altre que el d’home noble i lliure. Si es pensa en els tuaregs –altrament designats amb l’apel.latiu d’"homes blaus”- i en la seva heroica lluita de supervivència en i contra les inclemències i perills del desert, no es pot evitar de creure en la seva dignitat, segurament ruda, tal vegada adusta i altiva, però entera.

Doncs això, per recolzar la llibertat d’aquesta gent perduda en un mar de sorra sahariana, una petita multitud ens vam aplegar a mitja tarda del 28 d’abril a la Plaça de Sant Jaume. El Comité Català de Solidaritat amb el Poble Amazic cridava a una “concentració massiva a favor de la llibertat per al poble amazic”. Massiva certament no ho va ser, però una cinquantena potser sí que érem. 3 o 4 pancartes, d’aquestes de faldó de lona blanca, reivindicaven els drets del poble amazic; algunes de manuals, de pal i cartell, exigien la fi de la persecució i la tortura. Escrites unes en català i les altres en tamazic, la llengua dels amazics. Uns quants dels concentrats eren, pels trets facials, manifestament d’origen amazic. 

Junt amb alguna estelada es veien també unes quantes banderes amazics. Es tracta d’una bandera francament maca, de cromatisme refrescant: 3 faixes horitzontals groga, verda i blau cel i, al mig, estampat al en vermell, un signe d’aquells amb força, de càrrega simbòlica: una ratlla travessant dues mitges circumferències, oberta cap amunt la superior, i cap a baix la inferior. Al meu parer es deu tractar d’una paraula més que d’un símbol. S’arriba a aquesta conclusió observant la divertida i captivadora grafia de la llengua tamazic: una successió de circumferències, ratlles, punts i trets ganxuts que fan pensar en les notes per a un xilòfon primitiu o en una mena de matemàtiques rupestres. En qualsevol cas, es tracta d'uns signes (potser pictogrames) d'una plasticitat que enamora i que recorden vagament el fenici, l'etrusc o qualsevol altre alfabet arcaic.

La manifestació va consistir, com sol ser el cas i és de rigor, en el proferiment d’un o dos eslògans repetits unes dotzenes de vegades. Portava la veu cantant un nano amazic que de tan abusar de la veu, tot i l’altaveu portàtil que sostenia a la mà, es va acabar esgargamellant al so dels insistents “¡Azawad, libertad!”, “¡Azawad, libertad!”... Tot això va anar acompanyat, és clar, de la profusió de fotos, privades i algunes de públiques, que tota ocupació de la via pública suscita. En aparté es va poder igualment veure com alguna televisió de circuit reservadíssim feia una entrevista a qui devia ser un dels caps visibles de la iniciativa. L'Uriel Bertran, s'havia dignat a venir a mostrar el seu suport i aguantava el seu bocí de pancarta. Encara sort que no va parlar (no li tocava), perquè per molt que estiguem en el mateix bàndol la veritat és que les seves arengues amb espinguet són d'aquelles de maldecap assegurat. 

Vaig estar una mitja hora llarga fent costat a la causa. Diuen buscar el reconeixement dels pobles i no dels Estats (que de tota manera els hi neguen). Molt bé, amb molt de gust els hi dono: “llibertat per al poble amazic!! Tilelli Tmazgha!! Endavant. Es va a posar a plovisquejar i tot va seguir igual, amb l'afegit d'algun paraigua obert, entre ells el meu. Un cop vaig considerar que havia contribuït prou a secundar la cosa vaig tocar el dos. Deixant enrere el cada cop més ronc, però no per això menys fervorós, defensor de la causa amaziga (i ja sense temps ni ganes de veure'l reduït a l'afonia), vaig encaminar les meves passes cap a la filmoteca. M’hi esperava un doble programa: Nader and Simin. A separation, i L’Aveu, de Costa Gavras. Els molt rates em van farien pagar també la segona sessió, però tot això ja és una altra història que no ve al cas.

Em quedava el dubte de saber si els sahrauís formen part d’aquesta mateixa gran família amaziga, però una ràpida consulta a internet me l’ha resolt. No, els sahrauís no són amazics, però, és evident, la seva lluita és la mateixa.  A tot arreu hi ha més feina de la que voldríem.

Azawad, i l’amagada realitat del poble amazic (I)

Fa uns deu dies vaig participar a una concentració en suport a la independència d’Azawad, nom que donen al seu territori els habitants de la meitat nord de Mali. Es tracta d’un vast territori (850.000 km2) en forma de polígon més o menys regular, que representa una porció gens desdenyable del que coneixem amb el nom del desert del Sàhara. Darrerament ha estat notícia perquè després d’un període breu d’hostilitats amb l’exèrcit de Mali, les forces independentistes del MNLA (Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad) han aconseguit fer-se amb el control del territori reivindicat i, cosa determinant, les principals ciutats: Kidal, Gao i Tombuctú. Amb aquest exitós resultat es posaria fi a l’annexió a Mali que França, la potència colonial del moment, va dur a terme el 1958 tot i ser sabedora de l’oposició de la població local.

Es dóna la circumstància que fa un parell d’anys vaig fer un viatge per aquella banda de l’Àfrica que em va dur a visitar la darrera de les ciutats esmentades. Fa ja uns quants anys que la part antiga, amb les seves mesquites, va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO. Aquesta part de la ciutat és tota ella d’edificis de fang i pel que em va semblar veure, no paren de refer i restaurar vells edificis seguint els mètodes i l’estètica tradicionals de construcció. La majoria dels carrers estan coberts per la sorra del desert, que és allà a tocar, encerclant la ciutat. La població és una barreja de les diferents ètnies de Mali, sense que hi hagi un clar predomini dels autòctons, els tuaregs (que sent nòmades prefereixen la tenda, els dromedaris o 4 x 4, i els espais oberts). Fins a mitjans del segle XIX Tombuctú va ser una d’aquelles ciutats emboirades en la llegenda, en el misteri. Els primers exploradors anglesos, francesos i alemanys que van  aconseguir accedir-hi, més o menys disfressats de musulmans, al ser descoberts, en la majoria de casos van pagar amb la seva vida l’haver gosat entrar-hi. Profanar un mite té el seu preu.

Tot i ser una ciutat petita és una de les capitals de l’Islam. Prop del riu Níger (en el seu tram mitjà, amb força mosquits (almenys a l’hotel on érem, una petita joia arquitectònica, per cert), amb nens de somriures blancs jugant al carrer, amb biblioteques-arxius curulles de manuscrits àrabs, amb les seves mesquites de fang eriçades de biguetes de fusta (reforç estructural i bastida permanent), amb foscors nocturnes i uns quants turistes amunt i avall sota la blanquinosa calima d’un sol de justícia. L’any que hi vaig ser, per tot allò dels segrestos, el turisme havia caigut en picat; en l’actualitat deu ser ja inexistent: l’assassinat l’any passat d’un alemany que es resistia a ser segrestat i la present inestabilitat deguda a la guerra de segur han acabat d’esbandir els últims curiosos occidentals i nipons.

La veritat és que els negres del sud (bambares i altres) desentonen una mica en aquell paisatge, però aquesta és una observació molt subjectiva. Entre els combatents que es veuen en les imatges, fotos i vídeos, que van circular ara fa un mes es veuen alguns negres, però tot fa pensar que són minoria. Com és sabut els tuaregs poden ser molt foscos de pell, però tenen faccions caucàsiques, diguem. 

Sigui com sigui el que és un fet és que en els darrers 50 anys hi ha hagut repetits enfrontaments entre el poder central de Bamako (1963, 1990, 2006, 2010 i 2012) i les tribus de l'ètnia tuareg. D'altra banda, les  grans sequeres episòdiques (1967, 1973, 1984, 2010) haurien estat ocasions per accentuar un maltractament que hauria buscat afavorir un genocidi indirecte del poble tuareg.  

El guia de l’hotel on érem ens parlava de la darrera guerra, la de l’any 2006 (o era la de 1990?), en la que els militars havien assassinat el seu germà gran. En aquell moment, semblava (verb mai tan ben utilitzat) que s’havia endegat un procés de reconciliació definitiu. Ara es veu que ja llavors es covava l’esclat de violència de principis d’any, que portaria a la proclamació de la independència el proppassat 6 d’abril. El que jo no sabia, i l’assistència a l’acte de la plaça de Sant Jaume en suport a la independència del nou territori m’ho va fer saber, és que els tuaregs formen part del poble amazic.

Els amazics vindrien a ser doncs una mica com els kurds, un poble, una nació dividida entre diversos estats. La invasió àrab a partir del segle VII els hauria arraconat socialment i potser també pel que fa la ubicació territorial. El nom de bereber seria la manera àrab d’anomenar-los, i no seria més que l’equivalent de bàrbar; el clar parentiu entre ambdues paraules suggereix un préstec per part dels àrabs del nostre vocable indoeuropeu. Els poders colonials, en el moment de repartir-se els diferents reialmes àrabs del nord d’Àfrica, haurien mantingut la segregació, la jerarquització secular imposada pels antics conqueridors àrabs, i també, reforçant-la, la separació per mitjà de les diferents entitats polítiques creades per ells, més hermètiques que no pas les antigues. És l’època del traçar fronteres amb tiralínies, com si es tractés d’un immens formatge per repartir. Fronteres geomètriques: traços nets, ratlles perfectament rectes de centenars i centenars de quilòmetres (com és el cas de la frontera entre Azawad (fins fa poc nord de Mali) i Mauritània i Algèria.  Simplificació cartesiana al servei d’un món més rendible.

El poble amazic quedava d’aquesta manera definitivament esquarterat en 6 estats o més: Marroc, Algèria (Cabília), Tunísia, Líbia i, ens assabentem ara, també Mali... i Níger, Nigèria, Burkina Faso, Mauritània!... Com qualsevol poble, i més si està dispers en una àrea tan extensa com la que abraça gran part del nord d’Àfrica, incloent-hi el desert del Sàhara, el poble amazic està integrat per ètnies o com a mínim comunitats diferenciades (només al Marroc ja n’hi hauria quatre, entre les que es comptaria la del Rif), però cal entendre que això no els hi nega la seva condició de grup humà diferenciat, amb identitat pròpia: que aquesta sigui més o menys flexible, variable no és un impediment perquè existeixi un sentiment de pertinença sentit, compartit pel conjunt de la població en qüestió. Per altra banda, calen tanmateix uns elements aglutinadors, caracteritzadors de dit poble (com de qualsevol altre). Pel que he pogut saber, detectar, en el cas que ens ocupa n’hi hauria almenys 2: una pràctica “light” de l’islamisme i una llengua comuna amb la seva corresponent escriptura. 

Guernica mon amour

S’han complert els 75 anys del bombardeig de la ciutat basca de Guernica. Més de 1.600 morts (que són molts per una ciutat petita) i un 70% dels edificis destruïts (una barbaritat, no cal dir). Potser per primer cop a la meva vida 75 anys m’han semblat pocs. Aviat en tindré 50 i potser sí que ja sóc un vell, però diguem que encara sóc una cosa viva i real (almenys per als altres, per a alguns... o tampoc?). 25 anys més i seria contemporani de l’atac sobre Guernica. Tampoc fa tant, doncs. El temps és aire, és fum, és intangible: 75 anys són un obrir i tancar els ulls.

Sembla que l’alcalde actual de Guernica se’n feia creus de la negativa de l’Estat espanyol a cedir el quadre de Picasso a la ciutat martiritzada. Afegia, però, que no li estranyava gens, ja que no es podia esperar altra cosa d’un Estat que no ha demanat mai disculpes pel que va passar allí el 26 d’abril de 1937 (en que no sols es va bombardejar, sinó metrallar directament els civils). Es dirà que l’Estat no té perquè assumir els crims del franquisme, que l’Estat està per sobre de les confrontacions partidistes... Bé, si és així tampoc tindria perquè assumir en Juan Carlos com a Cap de l’Estat, per exemple. Voler negar una certa, considerable continuïtat “orgànica” i ideològica entre el règim franquista i l’Estat espanyol és insostenible, i més ara que mana el PP i que la seva sociologia, la seva base social campa amb impunitat arreu. Cap gest, ni un: aquesta és la política: ni demanar perdó ni cedir el Guernica (ni que sigui temporalment), ni res de res.

El curiós del cas és que els principals executors de l’atac, l’aviació alemanya de la Legió Còndor, sí que han demanat perdó (recentment, si ho entès bé). Pel que fa als italians, que sembla que també hi van participar (cosa que he sabut ara), no en sé res, però és de témer que no; tampoc han demanat mai disculpes al poble català i barceloní, adreçant-se a la Generalitat de Catalunya o a l’Ajuntament de Barcelona, pels seus terrorífics bombardejos de territori català al llarg de la guerra civil, sobretot cap al final de la contesa (o sí? Quan?). Tot fa pensar que la Democràcia Cristiana italiana, quan governava, estava per a altres coses , i que ja més cap aquí, els governs berlusconians potser fins i tot n’estaven una mica orgullosos i nostàlgics del seu Duce expansionista i flagell de comunistes. Alemanys i italians van tastar en carn pròpia el que és la destrucció aèria d’àrees urbanes densament poblades, la mort civil industrialitzada. Van pagar carament els seus desvaris, sobretot els primers (també els més entusiastes de la cosa, tot sigui dit). Cap al final de la guerra mundial els aliats practicaven el que s’anomenava carpet bombing, que com el seu nom suggereix, ho deixava tot ben planxat.

Els franquistes, ells, pràcticament no van conèixer aquestes primícies de la guerra moderna; potser més per falta de mitjans que d’intenció, val a dir. Van encarregar la feina bruta a tercers (sembrar el terror a qualsevol preu) i es van estalviar de provar la seva pròpia medicina: un negoci odiosament rodó. Són gent que ha nascut amb la flor al cul; però no cal patir: tard o d’hora se’ls hi marcirà. La sort és bellugadissa i acaba sempre abandonant l’afortunat, fins i tot els més podrits. Es quedaran sols, amb ells mateixos, aquest serà el seu càstig (i ja veurem si no es barallen entre ells... llavors).

NB: per a qui li interessi saber-ne més, l’Eitb ha realitzat un especial en col.laboració amb el Museu de la Pau de Guernica i el Centre de Documentació sobre el bombardeig on es poden consultar infografies i fotografies inèdites sobre el raid. A  Twitter també s’explica com es va desenvolupar el bombardeig a través del relat que en fan el lehendakari José Antonio Aguirre, el periodista del “Times” i del “New York Times” o al d’una nena que en va ser testimoni directa; només cal buscar l’etiqueta #Guernika1937. 

Enigma resolt (II i final)

Davant les queixes d’un veí (doblat d’amic i fautor de la meva adopció canina) no vaig tenir més remei que fer un tancat per als gossos. Dolia perquè sempre havien viscut en absoluta llibertat, però deixats de la mà de Déu havien acabat agafant mals costums (culpa meva per no ser-hi durant llargues setmanes) i calia fer quelcom. Vaig posar els mitjans i els calés i en pocs dies vaig tenir un espai equivalent a un pis mitjà barceloní delimitat per tancaments metàl.lics rígids, encerclant el “Fort Navajo” que en el seu dia els hi havia fet a mode de llar. Tot semblava en el millor dels mons possibles, però va ser l’inici d’una llarga successió de burles i contraburles. Primer de tot em van destrossar la porta de fusta a dentegades (amb ajuda exterior d’un gos amic, molt probablement en Bolet). Per allò de l’estètica havia preferit una porta de fusta, estil cottage anglès, a una de ferro. Per altra banda era manifestament massa baixa: si el tancat feia 1,50 m, o poc més, la porta sols en feia 1,20 m. Vaig reforçar (com qui diu reconstruir) la porta amb planxa de ferro per ambdues bandes (tapant de passada les marques de la massacre) i apujar la seva alçada uns 15 o 20 cm. Em creia molt llest i em pensava que això s’hauria acabat el problema. 

Il.lús de mi. Els gossos van continuar escapant-se, però eren prou astuts per fer-ho quan jo no hi era i per tant no sabia per on ho feien. Havent-los vist més d’un cop dalt de la caseta vaig sospitar que des d’allí saltaven, mig enfilant-se primer per damunt de la tanca. Vaig apujar el nivell per tota aquella banda, però com si res: seguien fugint. Vaig arribar a la conclusió que el tancat era massa baix i que calia apujar tot el perímetre uns 30 cm més. Vaig encarregar un parell de tanques que donarien, seccionant-les amb cisalles, una desena de tires amb les que fer l’augment de nivell. Així es va fer; va quedar alguna secció sense l’afegit (vaig calcular malament i amb dues tanques no es podia fer tot el perímetre), però eren racons poc practicables i em refiava de que el gossos no ho intentarien per a allí. De tota manera no em vaig quedar tranquil i tenia previst rematar la feina ulteriorment, amb més material. Perquè no fos dit vaig anar reforçant també la porta. 

Creia haver endevinat el lloc per on saltaven: una petita atzavara amb marques (algun tall, alguna nafra) semblava indicar que era allí per on els gossos es fotien de lloros fora del tancat. El lloc semblava ben escollit perquè la irregularitat del terreny deixa la part superior de la tanca per sota del metre i mig. Aquell lloc, i d’altres de semblants, van ser l’objecte de la dita elevació d’alçada. Em costava de creure que els gossos poguessin enfilar-se a través d’una estructura de ferro, amb travessers horitzontals, d’acord, però amb punts de suport per a les potes molt estrets i necessàriament dolorosos, per no dir res del moment crític, crucial del saltar fora: no hi havia punxes però si uns finals de barrot que sobresortien i de segur gratarien de mala manera la panxa i qualsevol part viva que s’hi refregués massa.

Aquest cop, però, l’enigma es va finalment resoldre. Jo vaig marxar però la T. es va quedar per marxar més tard, va tancar els gossos, i el cap d’un minut ja tenia en Boix remenant la cua vora d’ella com si res. El va tornar a tancar i aquest cop va tenir la bona pensada de cridar-lo des d’allí estant, arran de tancat. En Boix no es va fer pregar, i va grimpar per la porta (!). Pel que sembla no hi feia res que fos tot llis (l'esmentada  planxa de ferro fixada en el seu moment) i que no pogués impulsar-se en res. La tècnica era senzilla, pel que em van explicar i puc deduir: les dues potes del davant sobre el darrer post de fusta, pla val a dir, i força de bíceps tot fent anar les potes del darrera com uns molinets frenètics, lliscant i fent concert com de pobre  ("rasc, rasc, rasc": molt de Raíces, el programa televisiu aquell sobre música popular) sobre la polida superfície metàl.lica.  

A ningú estranyarà que m’hagi passat tot el matí de dilluns clavetejant llistons a la dita porta. Crec que m’he curat en salut i la cosa ja quasi frega el metre vuitanta. Si això també és insuficient quasi serà una bona notícia ja que haurem guanyat uns artistas, i podrem fer del circ la nostra nova llar.

Enigma resolt (I)

He passat l’1 de maig a l’Albera. La natura hi està esplèndida, en aquell moment dolç i tendre de la primavera. El temps ha estat variat però en general prou benigne. Entre les coses pendents de fer (la vida al camp, quan vius en una casa aïllada i en règim d’autosuficiència energètica, és una lluita constant) hi havia el “taponar” el punt per on els gossos se m’escapaven del tancat que els hi vaig fer l’estiu passat.

Fa quatre anys que tinc un parell de gossos. Uns amics de la zona me’ls van oferir i després de pensar-m’ho força els vaig acceptar. En aquell moment tenia la intenció de viure permanentment allà dalt i semblava tenir sentit fer-se amb un o més gossos per vigilar la casa i tenir companyia. Eren, com sol ser el cas, uns cadells preciosos. Els hi vaig fer una caseta amb un petit clos i me’ls vaig fer meus i ells se’m van fer meu. Els inicis van ser durs, però. Eren un motiu de patiment i d’enuig constants. La por de que no caiguessin a la bassa s’acompanya de la por que no vingués una guineu i se’ls cruspís. El fastigueig d’haver de netejar de merdes el seu espai s’addicionava a la desesperada còlera que s’apoderava de mi cada cop que em desenterraven una planta acabada de plantar o em destrossaven a mastegades qualsevol peça de roba que per inadvertència havia deixat a llur abast. També vam enxampar una mena de sarna i va caler fer alguna que altra escapada, amb  vomitada canina de rigor en el maleter, a la veterinària de Darnius.

Vaig trigar uns mesos a trobar-los un nom. Després de descartar coses com “Boxer” i  “Canelo” o “Pim” i “Pam”, amb la C. vam acabar escollint-ne un que amb els anys s’ha vist que eren una troballa: Boix i Saüc. Noms vegetals per un entorn rural. Ja fa 4 anys i mig que porten aquests noms i diries que no haurien pogut mai dir-se altrament. Els caràcters d’un i l’altre són molt diferents.

En Boix és el mascle dominant, cepat, sociable, cregut, gelós: busca sempre acaparar tota l’atenció, tot el reconeixement. És un ésser temperamental, d’emotivitat pletòrica, d’afecte sincer, atàvic i intel.ligent. Aquest tarannà, diguem mediterrani, es combina amb una finor greu, amb un sentit de la mirada malenconiosa, com concentrada però absent: com la de la felicitat retrobada després d’una tristesa mil.lenària. Aquesta mirada, d’una humanitat superior, rara vegada és directa: és una mirada que es deixa i vol ser mirada, que observa i “beu” de costat la teva mirada, com si només sent mirat es realitzés la seva autèntica identitat. 

Se t'apropa amb el cap cot girat de costat i, amb exquisit tacte, delicadíssima discreció, tempteja una molt subtil i submisa seducció (sabent tal vegada que és la millor, la manera més eficaç de fer valer aquesta). Es diria que vol que endevinis la seva vertadera condició evitant en tot moment d'incórrer en una mena d'abús de confiança, de mostrar-te obertament el seu ésser veritable, amb manifesta i grollera indiscreció. En Boix sembla voler dissimular a tot preu la seva excessiva, metafísica comprensió de les coses: vol ser, continuar sent només un gos, i ser tractat sempre com a tal, i no com el que realment és.  Té i assumeix la humilitat del gos, accepta el seu paper, la seva limitació, però es diria que li agrada que se sàpiga que ell sap perfectament que sols és una comèdia, certament simpàtica, que es veu obligat a representar. Però no pot evitar, i ho sap, cedir a l’instint, als gens, i captenir-se com un animal. Com quan arreplega on sigui un tros de fusta o escorça qualsevol i te l’ensenya en honor teu i en mostra de submissió immemorial; aquí la sang dels seus avantpassats caçadors i pastors marquen la pauta, i ell s’hi plega amb convicció i bona voluntat. Podria tocar el violí però es comporta com un cafre sentimental i obedient: ha comprès que és el que el que s’espera d’ell i que això el farà ser estimat i per aquí proper als humans. Entre una cosa i l’altra, adopta el posat del gos de Las Meninas, destil.lant concentrada i serena intel.ligència, ruminant la seva humanitat. No se li pot demanar més. 

En Saüc és una cosa molt distinta. Veient-lo penses en un elf, o en un príncep eslau destronat (i si se’m torç una mica la mà, encara diria emasculat, de tant asexuat com és). Si en Boix era el “xulo piscines”, el cantant napolità amb polsera de cadena de constitució “catxes” i camisa de colors llampants i solapes en pic de 20 cm, en Saüc és l’esveltesa, l’elegància evanescent, l’agilitat silent, l’esporuguiment perpetu (sospito que les meves enrabiades quan era cadell el van traumatitzar un xic), la mudesa inofensiva. 

Si en Boix és una mena de Ryan O’Neal sanguini, llatí, apassionat (amb la seva fugida d’estudi quietista, val a dir), en Saüc és una espècie de Leslie Howard limfàtic; allà on el primer és un torero, un Condottiero, o un gladiador, el segon és un Mohicà oblidat dels seus, un gimnasta de la RDA, o un carter tuberculós. Si el primer fosqueja de pelatge, el segon clareja. Si en Boix és la infanteria pesada, ell la lleugera. 

Per bé que busca igualment les manyagues i el contacte humà (acceptant sofertament quedar relegat a un segon lloc quasi inexistent tan bon punt en Boix reclama l’exclusiva de l’atenció), quasi no gosa demanar-les, i en tot cas el seu demanar és un pidolar de llibert afàsic. A la mínima surt el seu costat esquerp, de llebrer bàltic, i s’esmuny a la seva perifèria servil, abnegada, solitària. 

Sols es creix quan sortim a passejar: és un caçador nat, un corredor infatigable, un aventurer temerari, capaç de desaparèixer tot un dia o més per encalçar conills i altres bestioles bosquetanes (o bé alguna gossa vagabunda, que també n’hi ha). Obeeix més per por i per manca de caràcter que per convicció. Lo seu és la llibertat, la bona vida i la despreocupació, com tots els gossos, però sembla disposat a lluitar i assassinar per elles: també ell, a la seva manera, ha quedat a mig camí entre la barbàrie i la civilització. Un altra característica seva és la supervivència. Aviat farà un any se li va diagnosticar la malaltia de leishmaniosi, que ve a ser la sida dels gossos. L’estiu passat el vam gairebé desnonar i contemplar la possibilitat de sacrificar-lo, però va acabar recuperant-se, i malgrat alguna recaiguda passatgera, sembla tenir una salut intacta: l’agilitat de sempre, el pelatge color marró clar vermellós més llustrós que mai, joc d’articulacions impecable...

Feta la presentació i deixant per a una altra ocasió les corredisses, aventures, accidents, ensurts i altres vivències de l’existència d’aquests dos gossos empordanesos, volia centrar-me en un determinat episodi que m’ha portat de cap durant mesos: el com de les evasions d’en Boix i en Saüc del recinte que vaig haver de fer per a ells aviat farà un any.