Ha mort en Josep Piqué (II)

De petit i d’adolescent, durant els estius, els Piqué m'acollien en aquella casa i en aquell seu ambient durant una setmana o deu dies. Per a mi el canvi era radical. Passava d’estar envoltat de germans o amics, a estar en companyia de gent tota molt més gran que jo; del món urbà o sitgetà (que comptat i debatut no era més que una prolongació del primer) a un món rural que es movia encara en la cadència de la temporalitat immemorial, de l’antiga roda de les estacions i les feines pageses. Aquelles estades, certament, van a ser per a mi tota una escola de vida. Vaig copsar de primera mà què era, què significava la vida al camp: el seu ritme, les seves olors, les seves suors, els seus esbarjos, els seus horitzons.

I això era així perquè no em quedava tot el dia a la passar el dia a la casa pairal (llegint algun conte, escoltant parlar als adults, banyant-me a la basseta del jardí, ajudant a regar, observant en Josep pintar o dibuixar, buscant la “Paca” en els seus amagatalls, etc.) sinó que els Piqué em posaven entre les mans d’algun dels seus parcers per tal de que els donés un cop de mà en alguna de les tasques agrícoles del moment, que tan podia ser a mitjans com a finals d’estiu. Més que treure-se’m de sobre unes hores, hi veien una manera sana de distreure’m, de formar-me, de fer-me conèixer directament el seu món. A mi em semblava de meravella. Sempre he tingut tirada cap a les activitats físiques, i més si són productives. No sabré mai si hi estava avesat de manera innata o si era quelcom adquirit en les llargues estones de feinejar en el jardí i la casa de Sitges seguint el ferri, o si més no, l’exigent ensinistrament de mon pare. Però una cosa és un jardí i l’altra molt diferent la immensitat dels camps a penes delimitats per camins, marges i murs de pedra seca, i com fitats per xiprers, atzavares (blau grises o matisades de verd i groc pàl.lid), margallons o pales de moro.

Finalment, potser va ser allí on es va forjar vertaderament el meu gust, la meva debilitat, el meu amor  per al sector primari. Els conreus tenen l’encant d’estar a mig camí de lo selvàtic; són un punt entremig entre el jardí i la selva. Tenen lo bo de cada cosa. Són un diàleg equilibrat entre natura i humanitat; o almenys ho semblen.

El parcer solia ser un home d’uns trenta o trenta cinc anys. Cepat, amb les mans poderoses, el clatell colrat pel sol, el somriure i renec fàcils, calçant espardenyes, amb camisa blanca esgrogueïda per la suor, armilla, pantalons foscos i potser també cenyit per una faixa, amb navalla plegada enfonyada en aquesta. Una gorra o, més freqüent, un barret de palla completava la seva fila com qui diu uniformada. Acostumava a completar l’estampa un escuradents despuntant perpètuament de la comissura dels llavis. Solia anar a treballar en família. Era gent sana, bregada, amiga de la broma, de l’acudit, del cantussejar. Traspuaven senzilla, simpàtica i rude vitalitat.

El mitjà de transport per arribar-nos a la feina era, encara, el carro: el vell carro tirat per una mula... Quasi se m’humitegen els ulls només de pensar-ho, de recordar-ho. Els vells carros, amb les seves grans rodes, les seves llantes de ferro, les seves corretges, brides i més arnesos (amb les típiques viseres tatxonades); el grinyolar del seu rodar trontollant; el seu rudimentari confort (entre sacs, cames, braços, càntirs i cossis i cistells); les onomatopeies del conductor adreçades a la mula (el “sooo” per aturar-la; l’”aaarri” per posar-la en marxa; el so “nyqeic, nyqeic, nyqeic” amb la boca torta cap un costat per animar-la a accelerar el pas); les garrotades que alguna que altra vegada rebia el seu pobre llom per refusar o trigar massa a obeir un ordre (indefectiblement acompanyada d’un ràpid i fulminant improperi); la fusta del carro, gastada, estriada i polida pels anys i l’ús repetit... I l’entranyable  esforç, viu, de l’animal; el seu caminar compassat; el soroll sec i reconfortant dels seus unglots percudint l’asfalt o el terra pedregós dels camins... de carro. Per fer-me feliç, de tant en tant el parcer em deixava portar les regnes. Per a l’infant que era, aquell moment era quasi màgic; m’embriagava de responsabilitat i de sentiment de poder: l’enorme mula i tot el que arrossegava descansava en les meves mans... Està clar que era una mera il.lusió: l’animal no feia més que seguir el camí, i jo no feia altra cosa que sostenir en les mans unes tires de cuir que arribat el cas no hauria sabut com fer anar i m’haurien estat arravatades d’una revolada pel Quimet, Cisco, Josepet, Quico o Jaumet que tenia al costat.

Quin món... Em sento privilegiat d’haver pogut encara conèixer-lo. Es notava que era el final; hi havia força carros encara, però de segur que les furgonetes i els cotxes començaven ja a desplaçar-los, a fer-los desaparèixer. Molts dels carros portaven ja rodes de cotxe... però encara eren carros. La tracció sanguínia vivia la seva darrera hora, el seu cant del cigne. I jo el vaig encara sentir. Gràcies, destí.

Arribàvem a destinació i la noble, la llustrosa mula era desenganxada, lligada a un arbre o deixada al seu aire. Se l’alliberava, crec, de les seves cruels viseres i se li penjava del coll la bossa de tela amb la seva pitança. La visió d’aquells animals m’arribava pregonament a l’ànima. Llur resignació antiga; les macadures i cicatrius vàries del seu cos; l’escalf mamífer de llur corpòria; el vellutat tacte del pelatge, la sàvia tristesa dels grossos ulls negres; la llargària de les encantadores orelles (teses i mòbils als rumors i al mínim ventijol); la mortificació de les mosques (abeurant-se d’humitat vora els ulls) inútilment foragitades per les constants i elegants fuetades de la cua; la llarga crinera negra tapant part del coll, pletòric, turgent; el blanquinós morro de suavitat neonatal; la formidable i temuda dentadura, la fortesa de llurs músculs, començant pel de la mandíbula... Tot allò em va tenir sempre captivat, enamorat. Jo estimava aquelles bèsties; crec que les comprenia. Secretament les admirava. Llur decorós i abnegat capteniment contrastava amb la barroera insensibilitat amb la que sovint eren tractades. Potser era llur silenci el que més em fascinava. A voltes renillaven i esbufegaven, però era rar. Al seu voltant els homes s’agitaven i s’afanaven amb la grollera naturalitat de les necessitats i els desitjos, i mentre, elles romanien en una solitud extàtica, presonera, nostàlgica o esperançada, absent. O! mules, on sou? Gràcies per haver estat i per haver-me mostrat l’estoïcisme absolut. No us oblido.

L’activitat agrícola primordial d’aquella contrada era l’avellana. “Reus, París, Londres” era encara una dita habitual que resumia la importància de l’avellana en aquelles terres. Amb les dues capitals europees, Reus era una de les places on es fixava el preu de l’avellana. Els camps d’avellanes eren arreu. La collita del fruit era un fita, un moment crucial de l’any. El sistema de recollida, com amb les olives, consistia en fer-les caure al terra a base de donar cops amb pals a la part alta de les nombroses branques (l’avellaner, com és sabut, és més un arbust que un arbre: un feix concentrat de dotzenes de troncs sorgits directament del terra, com un enorme ram plantat al sòl). Ara no recordo si s’estenia cap mena de xarxa, suposo que sí, o si es collien directament del terra; el cas és que es que, amb xarxa o sense, es treballava de genollons, avançant concèntricament cap al nus, el centre de l’arbre. Les avellanes buides o podrides eren descartades, les altres anaven a parar en cabassos que, un cop plens, s’abocaven en sacs d’espart. Era una feina molt monòtona però alhora distreta. Mentre s’anava fent via (amb la pràctica, com en tot, s’acabava anant força ràpid), es parlava, s’explicaven acudits, les dones xafardejaven, tot en contacte amb el terra més aviat flonjo, color ocre, i les fulles seques de l’avellaner. Era una feina antiga, que potser es feia igual des dels temps dels romans o ja d’abans d’aquests.

Cap a dos quarts d’onze s’aturava el treball per a esmorzar. Era un alt d’una mitja hora llarga en el que, fos al terra mateix o en una basta taula de fusta (si el camp on érem tenia caseta d’eines), sortien, apareixien, de cistells i bosses, tot de menges per a saciar la gana d’unes mans, braços i cames que portaven ja més d’un parell d’hores bregant i seguirien bregant encara tres o quatre hores més fins al proper recés. A mi tot em semblava d’una qualitat autèntica: la llonganissa, la botifarra blanca o catalana, el bull, el pà en tomàquet, l’oli, el traguet de vi amb porró o bóta de cuir. L’escalfor encara no matava; l’aire fresc i pur per entre les ombres del fullam dels avellaners i altres arbres era una goig per a la vista, una delícia d’ordre viu, ancestral.

El dia, amb el seu sa esgotament, laboriós i alhora sensual, s’anava escolant fins arribar al seu terme. Es carregaven els sacs aconseguits en el carro; potser algú de la quadrilla  havia de tornar a peu o fer auto-stop, no recordo pas, ja que el carro anava molt més ple que a l’anada. Jo, en tot cas, sí que hi pujava: sent infant ocupava poc espai i era lleuger; a més sent amic dels amos se’m tenia una certa deferència. Sentir sota seu el volum dels sacs, plens d'avellanes atrapades en la tela de cànem, fruit d'una jornada de suor, produïa una veritable satisfacció: tenies la sensació d’haver estat útil, de que havies participat a una cosa amb sentit. De tornada, òbviament, la llum ja era una altra, i l’ambient igualment alegre, però més reposat, pel cansament, la calor passada i el deure acomplert. Quedava ja sols el pesatge dels sacs, el seu emmagatzematge i el desenganxat del carro. Recordo vagament la primera d’aquestes operacions. En una mena de bàscula romana (però gran) s’anaven pesant els sacs i imagino que anotant quantitats, xifres i noms. No sé pas quant pesaven aquells sacs, però jo era incapaç de moure’n un ni que fos 5 cm; 50 quilos? D’alguna manera, la meva idea de riquesa va cristal.litzar en la visió d’aquells sacs. Ja mai podria tenir un concepte de riquesa abstracte o mecànic com el que sol tenir la majoria de la gent. Per a mi el producte de la terra representaria, simbolitzaria per sempre més el benestar material. 

Ha mort en Josep Piqué (I)

Fa uns pocs dies va morir, als 99 anys (o a punt de fer-los) l’amic Josep Piqué. Era una d’aquelles persones que forma part de la història personal d’un, algú que ha anat veient des de petit i del que ha sentit contar coses, històries, vivències. Algú que t'ha influït, marcat en més d'un aspecte. Va morir a la terra que l’havia vist néixer, al Baix Camp, i a la que sempre va estar vinculat, per llaços familiars i per la llum, els paisatges i les formes que posava en tot l’art que les seves mans creaven. Es pot dir que tota la vida va ser un artista complet, total. La seva formació d’arquitecte va acompanyar i impulsar la seva innata observació de les proporcions, superfícies, densitats, tonalitats de l’estètica del món. Va tocar multitud de disciplines: la pintura, l’escultura, el disseny de mobles, la papiroflèxia, la litografia (inventant fins i tot una tècnica pròpia: la piquegrafia), i fins i tot la música (componen peces per a piano). Tot ell respirava i irradiava bon gust, cura per la forma, fusió amb la bellesa de la matèria, les textures de la natura. Vestia sempre amb elegància sòbria, amb dignitat i pulcritud britàniques. Era un ésser refinat, exquisit, amant de tot el que té de bell i vigorós la vida. En ell hi trobaves barrejades la visió clàssica, antiga de la vida, l’abrandament renaixentista, i la simplicitat franciscana, que reivindicava i volia també fer seva.

La seva vida va transcórrer entre Reus, Montbrió del Camp, la platja de Salou (o era Cambrils) i totes terres i pobles de la contrada (Riudecanyes, Montroig, Riudoms, etc.). No em consta que viatgés gaire fora de Catalunya; la seva cultura, prou vasta, era més llibresca que viatjada. Tal vegada el principal, sinó únic, allunyament de la seva terra de la seva vida va ser quan les circumstàncies de la guerra el van fer creuar el Pirineu cap a França. Lo seu era estar envoltat, en contacte amb un món que pogués abraçar, acariciar, mimar amb la mirada i les mans: el seu món. Encara que ens costi, hem d’imaginar com era el Camp de Tarragona fa setanta o vuitanta anys (i fins fa uns 40, que és la mitjana entre els 60 anys de la destrucció de la costa, i els 30 de la segona línia de mar). Com eren els camps, els masos, els pobles, les sèquies, les basses, les rieres, els jardins, els camins... Tot tenia els colors, la pàtina d’un perfecte món grecoromà tocat de desenfadada gràcia móra. Aquest era l’univers que en Josep va descobrir a l’obrir els ulls a la vida i a la consciència, i es serien fidels un a l’altra fins al final.

L’indret privilegiat per gaudir d’aquest paisatge, intens i suau alhora, era sens dubte la casa familiar de Montbrió del Camp, on la família passava els estius i moltes festes i caps de setmana. És una casa que ja deu tenir els seus 150 anys. Té 3 pisos amb terrassa, jardinet i balconades orientats al sud. Tot en aquella casa atresora, destil.la la cadència del pas del temps, el sediment del viscut, la dolcesa de les hores passades, la noblesa de la tradició... Aquelles cadires, aquella taula, aquelles làmpades han acumulat temps i humanitat, i la transmeten, la desprenen; et sents en bona i segura companyia. A cap altre lloc com en aquella casa, vertader museu vivent, he sentit de forma tan plena lo reposant, lo apaivagador, lo íntim que pot ser el contacte, la relació amb el passat. S’estableix un diàleg amb la continuïtat, la coherència, l’ordre natural de l’existència. Del menjador-saló s’accedeix, al mateix nivell, a una terrassa una mica sobre elevada respecte a un jardí consistent en dues franges de parterres separades per un corredor de lloses que mena a una portalada de fusta amb arcada d’obra; al mig del corredor hi ha una petita bassa, una piscineta amb sortidor. A banda i banda del barri s’elevaven grans i esvelts pollancres, que els anys i les ventades han anat reduint d’alçada i prestància, però no fent desaparèixer, crec.

Antigament la casa quedava situada gairebé a l'extrem del poble, i ja des de la seva terrassa del jardí s'endevinaven els conreus, l'aire campestre circumdants: tot obert al cel blau immens d'una comarca plana i fèrtil, que com qui diu començava a estendre's a tocar, a l'altra banda de la tàpia que delimitava el carrer de terra al que donava la dita portalada de l'extrem del jardí. Al costat esquerra, per sobre del mur, es veia un pati perfectament pagès, un punt deixat de la mà de Déu: un gos lligat, un carro vell, un cobert, alguna gallina... En tot cas res per a l'esbargiment i la recreació premeditada dels sentits, però gairebé res que no fos fusta, terra, pedra o metall, elements tots ells que rara vegada són desagradables a la vista, per atrotinada, caòtica que sigui llur combinació. A la dreta devia ser si fa no fa igual, però el mur era més alt per aquest cantó i no deixava entrellucar-hi res. El jardí i tota la propietat dels Piqué constituïa un petit oasi enmig d'un món rústic, digne, però també tosc.   

Una escala de pedra, centrada en dos trams de balustrada, unia la terrassa al jardí, un jardí molt d’època, amb verdor i flors, no em gespa. Aquesta profusió de tiges i fulles de geranis, marqueses i altres espècies vegetals, va ser durant molts anys l'hàbitat de la "Paca", la tortuga de terra que s'hi amagava per només treure el nas quan reclamava el seu aliment, consistent bàsicament en tomàquets (ara he oblidat si en la parla d’allí no en diuen "tomàtes", com a Girona). A la banda dreta, a peu d’escala, recordo que hi ha el safareig: un cub d’obra pintat de blanc amb les parts superiors dels quatre costats cobertes de rajoles inclinades cap a l’interior, tocant ja la massa d’aigua reunida allí; unes columnes i un sostre donen un aire de templet al conjunt. Per aquella banda del safareig, una porta baixa donava pas al soterrani de la casa: un món  penombrós, misteriós, polsegós, de terra irregular fet de sacs, de voltes, de teranyines, de sentors fortes, d’estris incomprensibles, de bàscules romanes, d’eines de mànec de fusta, de cistells, de cubells zinc, de cabassos de cautxú... els utensilis pràctics de l’univers agrícola i casolà d’antany.

Sobre la taula de la terrassa i en els seus angles, entre test i test, et trobaves, veies escultures d’en Josep, algunes velles de 50 anys, d’altres més recents. Un dels seus temes predilectes eren els ocells. Als anys seixanta o setanta n’havia fet amb tela metàl.lica recoberta de guix, el que permetia una gran llibertat morfològica. Eren aus anguloses, amb un deix prehistòric, pintades amb fantasia de colors i arabescos vius. Tenien una gran força plàstica. Malauradament resistien malament al pas del temps; la intempèrie i els cops anaven escrostonant les puntes i em pregunto si encara en queda cap. Als anys vuitanta va fer una sèrie d’ocells, aquest cop de bronze, d’una força i bellesa inqüestionables: difícilment es podia “dir” més i millor un ocell, el que és i vol ser un ocell. D’aquesta col·lecció – potser una dotzena de models- sí que n’hi ha forces que volten per la casa, l’estudi i per cases d’amics, clients i col.leccionistes. Però la creativitat d’en Josep, com dèiem, no tenia aturador ni es fixava límits, i per tant arribava també als objectes d’ús quotidià, com les cadires o les làmpades. De cadira no he oblidat que n’hi havia una que era la síntesi perfecte de modernitat i de naturalitat: una estructura de ferro recoberta tota ella de tela uniforme que acollia i distribuïa el teu pes amb subtil comoditat. De làmpades recordo la que incorporava, a l’alçada dels genolls, un cendrer i un compartiment per als llumins.

Era en aquella terrassa on almenys un cop l’any es feien les calçotades. Ens hi invitaven i amb la família hi van anar moltes vegades. En aquella època les calçotades encara eren una cosa molt localista. Per a nosaltres, i certament per a mi, que encara era un infant o un adolescent, era quelcom nou i inesperat. Com tots les graellades i el cuinar i menjar a l’aire lliure en general, les calçotades tenen un caràcter alegre, festiu. L’espectacle el foc, el menjar en les mans, embrutar-se, fer baixar el calçot untat de salsa romesco dins la gola és tonificant, i més quan ets jovenet. Jo, segur, em nodria de tot allò, d’aquells tempos i formes que tant contrastaven amb l'estrident grisor del tardofranquisme barceloní.

Si la planta baixa era la part de la casa on s’hi feia vida, amb cambres amb llits antics d’aquells de capçal i d’interruptor de “pinya” a l’extrem del fil elèctric (i els altres, els de paret, en forma d’aixeta de bakalita o potser encara ceràmica), la cuina amb la pica de marbre i la seva eixida, l’habitació d’en Josep (d’una senzillesa escollida, cuidada, talment fos la cel·la d’un exquisit espartà), la segona planta (a la que s’accedia per l’escala de la part del davant de la casa), havia quedat de reserva, amb estances que conservaven tot l’estil, tot el parament d’una època pretèrita. En aquest pis els sostres eren més alts i tot tenia un aire solemne, un punt fantasmal: tot era estàtic, com congelat en la memòria. Recordo que una de les habitacions era un veritable viatge en el temps, com qui diu a 1880: les feixugues cortines (amb aquell pes treballat tan imposant), una imponent còmoda, un mirall emmarcat amb tota la prosopopeia del món... En la còmode s’hi guardaven velles fotografies, cartes, targetes, postals, cintes, programes escolars, vanos, medalles: tot segons la iconografia de fa cent anys o més. Aquella cambra, amb la seva olor de resclosit, em pareixia un el súmmum de l’aparatositat carrinclona; segurament encara ara ho pensaria si hi tornés a entrar, però era l’estètica d’aquell moment, el benestar familiar, el confort domèstic havia adoptat aquestes formes, aquí i arreu d’Europa. La part del pis que donava al jardí tenia un gran saló que donava a una galeria amb arcades. Curiosament, mai vaig arribar a posar els peus en aquesta galeria. Des d’allí les vistes devien ja ser força espectaculars. 

Seguint l’escala s’accedia a les golfes, convertides de feia temps en l’estudi d’en Josep. Era un lloc acollidor, replet de quadres sense emmarcar, d’esbossos, de llapis amb punta tallada amb ganivet (per tenir així diferents angles, com em va explicar un dia en Josep), de pots de vidre, de tamborets, d’ampolletes de terebentina, de taules altes de dibuixant (d’aquelles amb el pla inclinable), de pinzells, paletes i tubs de pintura, un vell piano... Tot el desordre prenyat de creació de l’artista que va acumulant el seu treball, el seu macerar en les seves idees i motius: 40, 50, 60 anys i més fent néixer, infantant el que la ment ha copsat, ha imaginat, ha somiat, ha combinat... ha engendrat amb la seva atenta i amorosa observació del real. Ensopegant i quasi trepitjant proves, retalls, teles, cartrons i cartipassos arribaves a la part que donava al sud. Un o més finestrals et permetien albirar un horitzó verd-terrós fet d’avellaners, vinyes, oliveres, ametllers i garrofers. Una butaca, una taula baixa carregada de revistes d’arquitectura i d’art feien la funció de reducte intel.lectual: era allí on banyat per la llum del mediterrani, en el silenci poblat de sons familiars (l’esgarip del gall, el lladruc del gos, la roda del carro passant per damunt d’una pedra, les campanades, el vent bressolant les branques i fulles dels pollancres del jardí), en la calma i la companyia propícia, secreta, còmplice de les seves obres i creacions, el vidu Josep trobava les seves “molt riques hores”, la seva pau, la seva energia profunda, el seu agermanament amb la vida, la seva mística artística: la seva eternitat.

Vaga General (II i final)

Un cop fet aquesta mena de preàmbul per dir on sóc, on em situo en tot aquesta confrontació d'interessos i de postures ideològiques, em permeto fer algunes consideracions sobre fets i opinions al voltant de la vaga general.

Estic totalment en contra que es vulgui criminalitzar l'agitació urbana equiparant-la a un comportament terrorista, i que es vulgui endurir la legislació en aquest sentit i alhora crear una mena de fitxer de "violents" a qui es podria tal vegada neutralitzar abans de cada manifestació potencialment violenta. I més quan un cop més ha quedat provat que una part de les destrosses són obra d'elements controlats per la policia.

Veïns que van participar a la manifestació pacífica em van assegurar que la policia va carregar contra els manifestants, entre els que hi havia infants i gent gran. Volen tal vegada perseguir i fer emmudir tota dissidència, independentment dels mitjans que aquesta empri per fer sentir la seva veu? No seria el primer cop.

Que, segons les informacions difoses i rebudes, dos manifestants hagin perdut la visió (com a mínim d’un ull) per culpa de les pilotes de goma, i que un tercer hagi hagut de ser operat d’una cosa tan seriosa com és la melsa, em sembla una dada greu.

Trobo molt discutible, i més en època de crisi, el principi de descomptar del sou el dia de participació a la vaga general. És clar que ha d’haver-hi alguna limitació (altrament tothom feria vaga permanentment com qui té vacances pagades), però una vaga general, em sembla a mi, hauria d’ésser una excepció a la regla.

Em sembla preocupant que es vulgui revisar, modificar - en sentit restrictiu - el dret de vaga, de reunió i de manifestació. Això és un salt de més de 100 enrere...

Trobo ridícules les declaracions del Conseller Puig dient que mai s'havia vist un tal nivell de violència urbana a Barcelona. Si ens remuntem un segle enrere, tenim una Setmana Tràgica que multiplica per 10.000 el que es va viure el dijous 29 de març. Que no ens prenguin el pèl. Barcelona és una ciutat amb tradició d'agitació política (per alguna cosa se la va arribar a conèixer amb el sobrenom de Rosa dels focs) que no és necessàriament una mala tradició: és prova de vitalitat, d'idealisme, d'inconformisme, inevitables, si es vol realment progressar. El malestar de la gent és prou gran i està prou justificat com perquè necessiti una mínima vàlvula d'escapament. Rebutjo la idea d'una societat dòcil i policial.

Em sembla vergonyós que es vulgui tapar els èxits de la vaga amb el fantasma de la violència, i que preocupi més la imatge internacional que les motivacions, les raons de la gent per anar fer vaga. Seria un gran què que la intoxicació mediàtica tingués un efecte bumerang imprevist, com acabar de decidir a l'Adelson a endur-se el seu Eurovegas a Madrid (!).

Trobo grotescos els hipòcrites escarafalls dels mitjans de comunicació sobre els episodis violents de la manifestació (exagerant, maximitzant-ne el seu abast tot el possible) sense voler comprendre que aquesta mostra de rebuig i de descontentament és el mínim al que té dret una ciutadania tan castigada per les desastroses condicions econòmiques en les que la banca i els polítics ens han ficat a la majoria. No es podia esperar menys, i qui no vulgui que la cosa acabi derivant en terrorisme faria bé d’abstenir-se de fer gaires crits al cel pel grau de resposta atès fins ara, fins aquí, finalment prou suau, si tenim en compte el patiment que arrossega molta gent de fa llargs mesos, i la perspectiva davant seu d’un negre esdevenidor. La ceguesa servil i pueril dels medias acabarà encara afavorint esclats majors, esclats pels que hauran quedat curts de paraula, sense substantius ni adjectius, si en l’actualitat es dediquen a fer retòrica barata.

Val, la Vaga General potser no canviarà res, però el dret al “pataleig” és un dret inalienable. I la protesta estarà justificada mentre l'Estat, els poders públics no demostrin almenys 3 coses: que es fa el necessari per castigar els responsables de la crisi; que es vol canviar el rumb que ha agafat la gestió de la cosa pública; que s’està disposat a acceptar que la gent participi en aquesta transformació o a deixar que la gent s'autorganitzi al marge del sistema; que l’Estat i el seu aparell no són només una estructura, una corretja de transmissió al servei d’una minoria social o d’un territori en detriment de la majoria de la població i dels territoris excèntrics al poder estatal.

Perquè una cosa és clara: si vertaderament s'haguessin fet correctament les coses, no estaríem immersos en aquesta situació empastifada en la que ens trobem, a dues passes del precipici. L'homo economicus que ens han venut ens ha dut al cul de sac en el que estem; si haguéssim seguit la nostra condició pregona, que va més enllà d'aquest homo i del seu germà, l'homo faber, no estaríem on som. Alguna cosa ha fallat, i molt, i la gent és lluny de ser la principal responsable. Tots hem pecat d'ingenus, de babaus; ens hem deixat enganyar, entabanar, seduir; ens hem emmirallat massa en el somni del nou ric, del creixement il.limitat, de l’abundància gratis: tenim la responsabilitat de la víctima; hem estat copartícips de la nostra perdició. Hem fet el paper de massa silenciosa: consentidora, passiva, amorfa, indolent, acrítica... És cert, tots tenim una part de responsabilitat, però això no treu que n'hi ha que tenen un responsabilitat infinitament més gran: ells són els autèntics i principals responsables de la crisi; també l'haurien de pagar, i molt. No totes les decisions són d’un mateix nivell, ni tenen igual impacte. A cadascú lo seu.

Queda per un altre dia un debat sobre la violència. La seva legitimitat, els seus límits, la seva utilitat, la seva conveniència... Es pot fer canviar el poder amb la raó? Respon el poder (que en última instància és violència “fossilitzada”, indirecta o potencial) a res que no sigui també violència, força? Pot l’Estat, que es va fundar, instaurar per la violència i es manté per la coerció simbòlica, institucional, cedir a res que no sigui de la seva mateixa naturalesa?

Això sí, l'Starbucks on quedava de tant en tant per a fer un cafè amb en J. ja no serà el mateix. No queda clar que les flames dels manifestants (o van ser els secretes?) el purifiquessin dels seus possibles pecats, però sí que certament l'hauran obligat a vestir-se d'una decoració totalment nova, potser millor, qui sap. Ho comprovarem aviat.

Vaga General (I)

La veritat és que no hi vaig participar de cap manera (com no sigui haver d’aguantar durant mig matí el sobrevolar sorollós d’un helicòpter: a quants € l’hora?). Haig de dir que de forma general em situo en la posició defensada pels manifestants, però com sempre he estat més fora del “sistema” que dins, tampoc em veig lluitant per la seva reforma, per la defensa dels avantatges que des d'ell es van concedir en el seu dia i que ara es volen retallar. M'hauria sentit fora de lloc a la manifestació, una mica farsant, impostor, intrús. S'ha de dir, per altra banda, que mai m'ha agradat gaire manifestar-me (tot i les nombroses vegades que ho he fet els darrers 10 ó 12 anys); ho faig per estricte sentit d’obligació ètica. Sigui com sigui aquell dia no se’m va veure entre la gentada que va envair el centre de Barcelona. Si bé el motiu oficial de la manifestació era el rebuig de la Reforma Laboral, és evident que la gent va sortir al carrer per desfogar la seva ràbia davant de com estan anant les coses; la gent està farta d’haver de pagar, amb retallades i precarietat laboral, una crisi de la que no és i no se sent responsable, i que ja fa més de 3 anys que dura. El poble se sent segrestat, manipulat i enganyat. Té raó i l’entenc, però m’ho vaig mirar de lluny.

Aquesta distància, aquesta prevenció davant de la lluita sindical per les "conquestes socials" o "drets adquirits", no ha d'entendre's de cap manera com que m'hagi mai desentès de la lluita per la justícia. Diria que des de que tinc ús de raó, i ja abans, he fet la meva guerra particular per un món millor, i m’atreviria a dir que sempre he acceptat de pagar bona part del preu de la lluita... i el de la derrota. Hi ha qui dirà que he estat un oportunista parasitari que s'ha aprofitat de determinades circumstàncies personals i de les escletxes que tot sistema té per escapolir-se del "struggle for life" amb tota la seva cruesa i  conseqüències. Potser sí, però dit amb franquesa, mai m'he sentit veritablement cridat a aquesta mena de guerra que se li fa a la vida i que se'n diu capitalisme i tot el reguitzell de termes que l’acompanya invariablement:  massa salarial, recessió, inflació, deflació, consum, oferta i demanda, massa monetària, balança comercial, tipus d’interès, índex d’atur, etc. Conceptes i tecnicismes que regulen i determinen el benestar i la felicitat de la gent... en nom d’un Progrés al que no s’arriba mai: el sacrifici del present per un futurible quimèric. En l’actualitat el tema estrella és la “prima de risc”. El benestar, la seguretat econòmica bàsica de milions de persones pendent, depenent d’un percentatge...

Lo real no ets tu i el teu esforç concret, sinó una abstracció feta de milions de persones (igual de sotmeses que tu a una lògica que no entenen però que els domina), capaç de reduir a la insignificança el que facis o deixis de fer. Tu ets micro i el que compta és el macro: la màquina, l’engranatge, el fantasma de la quantitat... Déu no existeix, però el Mercat sí. Canvien els noms i les formes, però sempre hi ha alguna entelèquia, algun espantall disposat a fer-nos sentir petits i impotents. No hi ha res que ens agradi més que sentir-nos units sota alguna mena de fatalitat; necessitem sentir-nos importants, encara que sigui emmirallant-nos en allò que abusa, ridiculitza i esclavitza. Sembla que sense allò dramàtic i incomprensible l’ésser humà no sap viure, no se sent viu. En els nostres dies, aquesta necessitat d’abjecta subordinació ve donada, vehiculada, satisfeta per l’omnipresència dels postulats i les consignes economicistes. Ens cal un pathos, i ens els nostres dies se li ha donat aquesta determinada forma, com abans se li havia donat una altra igualment particular.

Sí, ho admeto, sempre he intentat mantenir-me al marge d’aquest remolí general, fent tots els equilibris que he pogut; alhora, però, com deia, crec haver assumit tot el preu que he estat capaç de la desafecció aquesta meva. Potser he sigut algú massa sensible (o covard?), o la cosa se’m va presentar de forma excessivament dura, sinó brusca, el cas és que no he volgut contribuir a la cosa, ser-ne còmplice.

En darrera instància tot aquest gran mecanisme econòmic que regeix les nostres vides no és més que un producte de la ment i de l’actuació humanes, però ens encanta creure que té una vida pròpia, una vida independent: ens delim per la seva supremacia, ens fascina la nostra dependència respecte al  monstre que hem creat. Preferim passar-nos la vida intentant, en va, interpretar-lo, entendre’l, domesticar-lo, que no invertir temps i energia en aprendre a educar-nos i a comportar-nos de manera sana, raonable, vital. Se’ns invoca sense parar la racionalitat de la cosa, però l’únic que es veu amb claredat és un gran, un immens desplegament irracional en pro d’una bogeria a escala planetària, en ares d’un absurd de proporcions universals.

Doncs davant d'aquest fenomen sempre m'he sentit com el cridat a files en ple carnatge de la I Guerra Mundial. Fugir de la matança el més lluny possible. Sempre he ensumat un excés, un desequilibri patològic en la manera com s'organitza i com funciona la nostra societat. Hi ha qui em dirà que sempre ha estat així, que és una exigència de la mateixa vida. No n'estic gens convençut. La veritat és que hi veig molt poc amor en tota aquesta manera de procedir; molt poc respecte, molt poca cura: escassa virtut. En canvi, sí que hi veig molta obsessió malaltissa, molta paranoia col.lectiva, molta inducció interessada. Sota l’aparença de la necessitat objectiva, s’hi amaga, hi batega una superxeria d’una magnitud colossal. Finalment del que es tracta és de tenir la gent collada i acollonida... al servei d’uns pocs que mouen el fils. Si a l’edat mitjana es tenia la gent atemorida amb la por de l’infern i els teòlegs s’embrancaven en discussions bizantines sobre el sexe dels àngels, ara la por (“científica”, per favor), es concreta en termes d’atur i misèria, i els experts i analistes especulen i vaticinen previsions i tendències. El malalt empitjora, cal fer-li una sagnia; al tanto amb els corrents d’aire que venen d’aquesta banda... Estem en lo mateix: la qüestió es tenir la gent lligada a una inquietud quan més imaginària millor. De la mateixa manera que el Progrés és una quimera (una pastanaga per fer avança l’ase que som tots nosaltres), els perills i el preu del camí que ens hi hauria de portar també són una invenció que no té més realitat que la que li volem donar (que és tota, val a dir).

Perquè, siguem sincers, honestos. La riquesa la crea l’esforç, que significa  suor, llàgrimes i sang: temps i sacrifici d’un mateix. Tot el que sigui inflar aquesta dada i fer-la volar, multiplicar-la de forma purament teòrica és una operació que ens acaba petant a tots a la cara. Si l’economia consisteix bàsicament en l’apoderar-se del treball d’uns quants per enriquir uns altres que l’únic que fan és revendre repetidament el valor d’aquest treball, és clar que tard o d’hora la cosa es col·lapsarà. La realitat és flexible, però dins d’uns límits. No es pot dur l’abús més enllà d’un cert punt. Que una minoria de llestos visquin de l’esforç d’una majoria explotada s’aguanta un cert temps, no indefinidament.

Si salvar-se vol dir seguir les tendències innates egoistes més ràpid i més eficaçment que el veí, per ser tu qui l'exploti i s'enriqueixi, i no ell a tu, no crec que, a la llarga, anem enlloc. Es parla molt de l'excel.lència i del mèrit, però no tinc gens clar que els que són a dalt i manen siguin realment els millors, els més competents, els més desinteressats. Entenent-nos, no nego pas la necessitat de l’economia, l’exigència existencial de produir béns materials per subvenir a les nostres necessitats; tampoc nego l’existència d’una economia sana, honesta, servicial. El que denuncio i lamento és tota la part malsana, desaforada, destructiva, criminal de l’economia, amb les finances al capdavant, que controla, des del miratge i el terror, les nostres vides. Malauradament aquesta part pesa molt més que l’altra: allò fàcil sempre té més èxit que allò difícil; l’abús atrau més que no la justícia. Sempre quedarà un marge per fer coses útils a la comunitat i guanyar-se la vida de forma honrada, però cal veure si aquest marge no s’està estrenyent més enllà de l’acceptable. El Mercat tendeix a la concentració monopolística (i per tant a fer impossible,  imposant la competència deslleial, la supervivència del petit i mitjà); l’Estat, a la seva manera, també asfixia més que no estimula la iniciativa (amb impostos excessius i poca transparència i eficàcia en el seu ús; amb una normativa massa intervencionista en unes coses i massa poc en unes altres). Un i l’altre escombren cap a casa... ja que en el fons són el mateix.  

Davant d’un panorama així, d’un model socioeconòmic tan podrit, on no predomina més que l’estímul de la pròpia cobdícia i l'instint de supervivència, reconec que no em van venir gaires ganes de participar en el joc, i com qui diu, vaig optar tot el que vaig poder per la deserció. Es podria dir que de bell antuvi em vaig passar a la “resistència”, a l'”exili interior”, convertint-me, per seguir amb el símil bèl.lic, en un petit franctirador. Que el meu va ser un reflex individualista, insolidari, "petit-burgès"?, potser sí. Però els que s'han oposat sempre al sistema des d'un materialisme igualment condemnat a reproduir la cursa i l'explotació en nom d'un futur gloriós no m'han inspirat mai cap confiança; els que ho han fet simplement buscant l'avantatge corporativista per a ells i els seus acòlits, tampoc; els que de sempre han adoptat una postura d'assistit que exigeix més que no dóna, que reivindica més els drets que no té presents els seus deures, tampoc m'acaben de fer el pes. Les meves simpaties van cap a la gent capaç d'autorganitzar-se i crear models alternatius... Aquests haurien hagut de ser els meus companys de lluita i de viatge. Aquí sí que reconec el meu error, el perjudici de la meva lentitud a entendre les coses, de la meva pretensió individualista, dels meus prejudicis... Quan sempre has format part, en tot, d’una minoria, tendeixes inevitablement ha anar reduint aquesta minoria a un sol membre: tu mateix. Un greu error, certament.

Amb els anys i els desenganys no és que hagi caigut del tot en el sentiment d'impotència davant la dinàmica boja de la realitat, però sí que he moderat amb una capa d'escepticisme la meva indignació. Diria que he matisat el meu combat amb dues veritats insalvables: 1. la dificultat extrema de portar a la pràctica la teoria (quan aquesta vol ser generosa), de fer que la pròpia acció sigui un reflex coherent del que dius pensar i creure; 2. res canviarà mentre cadascú segueixi sense canviar-se primer a si mateix; el canvi, la "revolució" ha de venir per aquí, ha de satisfer aquesta condició prèvia per a tenir cap possibilitat d'èxit. Afegiria encara un tercera veritat, apresa també amb dolor i fracassos: sense una concepció mínimament transcendent de l'existència humana no hi ha manera d'acceptar les limitacions d'aquesta i, per tant, no hi ha manera de no caure en els excessos que porten a la destrucció i la infelicitat. Creure i esperar massa de la vida i de l'ésser humà és la millor manera d'excedir-se i condemnar-se a l'error i el mal.

Montsalvatge a Palau (IV i final)

La N. m’havia parlat d’un piscolabis, però no el veia enlloc. El que sí que es veia era  gent acomiadant-se i marxant, i mentre, el temps s’escolava quedaven encara coses per fer, com donar un tomb al Pati dels tarongers. Malgrat una certa impaciència vaig anar fent temps, avançades i reculades, parada aquí i allà, per veure si la N., en Ponxo i l’Alicia per una banda, o la M. Pagès per l’altra, es deixaven veure. Va ser la M. qui va aparèixer primer. Passant per una de les galeries elevades del magnífic claustre, vam entrar al famós pati dels tarongers. Un espai força gran, com un pati conventual, tot de pedra. La reforma que es devia fer en el seu moment va ser prou respectuosa amb tonalitats i materials, tot i que li havia restat aquella cosa que té la pedra centenària, originària: les ferides del temps, la usura de la Història, les esgarrapades de la intempèrie... Com el seu nom indica, tres fileres de tres tarongers cadascuna ocupaven un quadrat a l’extrem del pati. El més notable de tot, però, eren les gàrgoles que, projectant-se d’un pis superior, sobrevolaven els nostres caps. No sé si mai he vist unes gàrgoles tan llargues i tan treballadament esculpides; potser feien un metre de llargària; totes semblaven ser originals. 

Un altre element característic del pati és la font amb la figura de bronze d’un Sant Jordi dalt de cavall arremetent amb llança contra el drac. És una d’aquestes fonts en forma de copa amb sortidor per la part central (coincidint amb la figura escultòrica). Sense ser lleig, i aportant la sempre benvinguda nota aquàtica i simbòlica, no deixava de ser una mica pobre, pel que fa a les proporcions i a la factura (i més per a uns ulls recentment tornats de l’Alhambra), però l’envergadura de l’espai potser tampoc donava per a molt més. Al mur de l’entrada, costat pati, hi ha quatre caps penjats a la paret: els 4 presidents de l’etapa contemporània de la Generalitat (Macià, Companys, Irla, Tarradellas -o potser aquest darrer, com en Pujol, no hi és?. Són d’estil Subirachs, probablement encarregats i fixats a principis dels 80. 

Un quart cap, el de Prat de la Riba, s’afegeix als altres en un dels extrems del mur. Una inscripció gravada recorda el credo de l’autor de La nacionalitat catalana: “Per una Catalunya lliure en una Espanya gran”. Ho dic de memòria, i potser m’equivoco en el “lliure”. Lo d’Espanya gran és segur i forma part de la mentalitat regeneracionista, federalitzant i proteccionista de l’època. Preocupar-se per la salut d’un lleó que t’està fagocitant és d’una generositat que ratlla el surrealisme o el martirologi dels cristians cantant psalms als lleons del circ romà, però els pares de la pàtria ja tenien aquestes coses. En aquest mateix mur una discreta làpida recorda que va ser a les Corts de Cervera de l’any 1359 que es va instituir la Generalitat.

La M. i jo ja abandonàvem el pati quan la N. i els altres van finalment aparèixer. Va donar peu a donar-hi un altre breu tomb turístic abans d’enfilar escales avall, com qui diu ja quasi tancant el local, el museu... A peu de cotxeres, a través d’una formidable porta vidrada d’època, vaig encara donar una ullada al pati gòtic, que amb el seu paviment de lloses de pedra i l’escala igualment de pedra, amb passamà esculpit i adossada a un dels costats de l’espai quadrat, s’ajustava perfectament a l’estil gòtic civil barceloní (català?) que hom pot veure als palaus del carrer Montcada i altres indrets. Quin luxe treballar en un lloc així... Si el marc influeix en la ment, i no hi ha dubte que és així, semblaria que sols es poguessin concebre projectes nobles, que només idees salvadores poguessin sortir d’aquells murs, passadissos i sales convertides en despatxos. Incomprensiblement no és el cas, o no prou.

El Palau ens va finalment expulsar i ens vam trobar sobre l’empedrat de la Plaça Sant Jaume, arran de fanal, observats amb freda indiferència per la façana renaixentista d’allà on acabàvem de sortir; quina no és la diferència que hi ha entre ser a l’interior d’un edifici o a l’exterior davant seu... si fa no fa la mateixa que hi ha entre ser acollit afectuosament i ser jutjat amb severitat a distància. Vaig preguntar a la N. si havia tret l’entrellat del retrat de la seva mare i va dir que no del tot, però que havia aconseguit assabentar-se d’alguna cosa.

S’havia parlat d’anar a prendre alguna cosa; no tenia sentit quedar-se palplantats allí al mig, però la N. es proposava contactar encara algun dels assistents per un projecte relacionat amb un llibre o alguna cosa així. En P. i l’A. es quedaven amb ella per fer-li costat; no trigarien: jo i la M. ens podíem avançar. Seríem a la terrassa del bar de la Plaça Sant Miquel.

La terrassa en qüestió és arran del Monument als Castellers inaugurat no fa gaire. Obra d’Antoni Llena. És un con de l’alçada d’un castell humà fet d’una estructura reticular que reprodueix, en gros, un filat de filferro. És d’una banalitat que desarma. Vol ser símbol i metàfora, però és queda en simulació anecdòtica i infantil. Malgrat la seva simplicitat, no arriba ni a ser bell. És vulgar i impertinent. Degrada l’ambient enlloc d’elevar-lo. Una flagrant ocasió perduda. Em pregunto quants decennis haurem de suportar el cucurull aquest castigant-nos la vista i la vida... Barcelona té probablement el rècord mundial d’escultures horribles a la via pública. Un exemple n’és la que hi ha al final del Moll de la Fusta en direcció a la Barceloneta: una mena de collage cubista d’estètica “còmic” en clau por-art que no ha deixat d’intoxicar les consciències des de que la van instal.lar (farà potser 25 anys o més). El pirulí "Miró" del Parc de l’Escorxador també forma part de la col.lecció. Però qui s’enduu la palma d’or, si bé no és pròpiament cap escultura, és la Plaça dels Països Catalans, davant de l’Estació de Sants, i la seva pèrgola per a gegants (que sempre he vist com un cobert per a míssils) que no protegeix ni del sol ni de la pluja. Mirant-ho bé, on potser sí que quedaria bé el Monument  als Castellers és a la plaça Lesseps acabada de remodelar ara fa un any i escaig: el nivell d'absurditat i de despropòsit imperant és tal, que la torre d'en Llena encara humanitzaria una mica l'espai irremissiblement desgraciat. En fi, ser barceloní és una penitència com una altra, cal acceptar-la.

La M. i jo vam estar parlant una estona llarga abans no van arribar els altres. La M. té una conversa brillant, de rapidesa fulgurant en la comprensió i en l’expressió, està ben informada i té un sentit de l’humor tonificant. Unes quantes persones més com ella i el país donaria un tomb, però el país sembla condemnat a la mediocritat i al canibalisme, i per tant la intel.ligència de gent com la M. no sé si acabarà trobant una sortida a la seva alçada. No desesperem, però.

Finalment, els altres van arribar. La N. havia lligat caps amb un o altre factòtum per tirar endavant una o altra iniciativa (llibre, pe.lícula, reportatge, o tot alhora). Endavant, quina empenta... També la portava de cap trobar la partitura que en Montsalvatge havia fet per a la pel.lícula Gaudí, basada en la novel.la homònima que el pare Lacruz havia escrit i per a la qual va fer el guió. La M. semblava poder donar un cop de mà en això, ja que coneixia la persona adequada per a fer la recerca, etc. Caram, una reedició més del “Demana i se’t concedirà...” Era sens dubte un privilegi trobar-se envoltat de gent cultivada i amb criteri i capacitat per fer coses interessants. La conversa que s’anava a encetar prometia lo seu.

Vaig obrir el foc aventurant una semblança entre la cara d’en Xavier Montsalvatge que apareixia a la coberta del programa repartit als assistents a l’acte del Palau (un sobre cada cadira) i en Camilo José Cela, igualment ja de gran. S’hi podia encara afegir, per a completar el retrat, una forta empremta d’un Joan Oliver sense barba i mostatxo i d’un Borges que hagués tingut una mirada centrada i volitiva. La meva comparança no va aixecar un gran entusiasme, però tampoc un rebuig frontal. A partir d’aquí la N. va agafar la veu cantant i va començar un viatge de parentiu en parentiu i d’anècdota en anècdota. No debades, la mare de la N. i la del seu cosí P. eren cosines germanes d’en Xavier Montsalvatge. No cal dir que va ser francament instructiu i divertit.

Entre d’altres trets de la personalitat del nostre músic, va sortir la seva debilitat per les senyoretes i senyores. Sembla que el seu interès per treballar com a pianista a l’escola de dansa que unes conegudes germanes anglo-alemanyes van obrir a Barcelona a principis de la dècada dels 40 obeïa també o sobretot a un cert accés, si més no visual i auditiu, a les pupils de bon veure que afilaven els peus i les cames en l’exclusiu establiment. En l’esmentat programa, en Montsalvatge surt també en una foto de quan tenia uns vint anys, que dóna fe que era ben “guapot”. 10 anys més tard, certament encara ho devia ser, i per tant no es devia pas limitar a grapejar les tecles del piano.

Sembla que aquesta afició, amb el matrimoni, potser va minvar però no va desaparèixer del tot. Conta la llegenda que un dia la seva dona el va enxampar amb una altra senyora i que ell ho va negar fins al perjuri. Tanta insistència va acabar convencent l’esposa de que la seva acusació era infundada, i quasi amb llàgrimes als ulls, li va demanar perdó. No sabem els detalls de la història, però ha quedat, en l’àmbit familiar, com el paradigma del triomf de la negació: negar fins al final, no cedir mai. Em venir al cap el paral.lelisme que es podia fer amb la consigna de Goebbels: una mentida repetida mil cops equival a una veritat.

Per reblar el clau, va sortir encara un episodi tan deliciós com rocambolesc. Va ser un dia que el músic es va trobar la seva cosina, la mare Lacruz (que ja era casada i amb fills) i li va demanar si el podia acompanyar al Tibidabo, que li havia de parlar. Un cop allí, sense gaire preàmbuls, va anar directa al gra: “He sabut que ara els petons es fan d’una altra manera; creus que m’ho podries ensenyar?”. Quin personatge...

La M. sabia coses de la dona d’en Montsalvatge. Sembla que va patir lo seu entre una cosa i l’altra. Havia traspassat l’any passat al cap d’una llarga o dolorosa malaltia (o ambdues coses), no ho vaig caçar bé. Era filla del director de “Tabacos de Filipinas” i s’havia educat a Filipines. El seu pare era a Manila quan els japonesos van haver de retirar-se davant l’avanç dels americans (allò del general McArthur i el seu “tornaré!”), però abans de fer-ho es van dedicar a assassinar la població civil, i entre aquesta, tal vegada preferentment, els occidentals. Histèrics i impacients com eren, es calcula que els militars japonesos van anar per feina i es calcula que en qüestió de dies van massacrar unes 50.000 persones (o eren cent mil?). Entre aquests s’hi comptava el pare de la muller d’en Xavier Montsalvatge. Si a Europa l’home nou naixia ros, a l’Extrem Orient naixia amb katana. Entre un i l’altre, una mica més i només se salven els tísics dels balnearis suïssos i els monjos budistes dels monestirs tibetans.

A continuació algú va tenir la mal pensada de parlar de la meva afició a l’escriptura en termes favorables. Els elogis sempre són incòmodes, almenys per a mi, que sempre he tingut una ambició i una exigència que no són d’aquest món, cosa que m’ha condemnat a una mandra planetària i a sabotejar, per un estrany sentiment de culpabilitat, lo poc que he intentat mai fer. És com si d'alguna manera veiés tot el que no és absolut (és a dir pràcticament tot) en accelerades vies d’extinció, començant per mi mateix i tot el que faig i toco. Em vaig escapolir com vaig poder de les lloances, agafant-m’ho com un estímul a redoblar i depurar esforços fins a cotes, si s'escaigués, mortificadores. A major glòria del verb.

Bé, s’havia fet tard; l’havíem fet petar una bona estona. El xafardeig no donava per a molt més. La M. es va acomiadar i em semblar cortès marxar amb ella. Un mai sap quan tornarà a tenir l’ocasió i l’energia de tenir novament un gest cortès. S’han d’agafar les coses al vol, com la música, que passa i no dol. A més a més, per altra banda, s’esgotava el meu temps d’apnea: no podia perllongar gaire més la meva estada fora del refugi domèstic; començava a sentir vertigen. Ens vam acomiadar amb un sentiment de gratitud i de complicitat compartits. Camí del carrer Avinyó m’assaltà el dubte: qui sap quan tornarem a Palau...

Montsalvatge a Palau (III)

Va sonar la darrera nota, vibrar l'última corda vocal i els aplaudiments van negar, submergir l’ambient en la seva esvalotada ressonància. El President Mas saludà cortesament la cantant i el pianista. Tothom es va aixecar. Arribava, acabat el concert, el moment de la descompressió. Arreu de la sala, però sobretot a la part de l’”escenari”, lliure de cadires, i sota l’enorme làmpada d’aparat, es generà aleshores un moviment espontani i força precipitat de trobades i salutacions; l’epicentre n’havia estat potser momentàniament el President, però tendia a ser difús, generalitzat. La majoria d’assistents es coneixien i semblaven contents, gairebé excitats per reconèixer-se, parlar-se, trobar-se. Actuava amb tota seguretat aquella autocomplaent alegria que sentim per l’efecte admiratiu que l’aparença favorable de la nostra persona ha de causar necessàriament en els altres: mireu quin bon aspecte tinc, que jove que em mantinc, que elegant que vaig... És un fet que sense l’afegit de la vanitat sortiríem menys de casa i seríem menys cordials amb el proïsme. Algú, segurament amb raó, podria interpretar tot aquell retrobament de gent amb trajectòria, cognom i relacions com un episodi més, un moment més de la vida de les 200 famílies de l’oasi català, que per moltes revolucions i crisis que hi hagi, aconsegueixen invariablement mantenir-se sobre la superfície i fer bona cara.

Allà no coneixia ningú, jo. La M. em va senyalar la presència de l’Àlex Susanna, de qui tot just em sona el nom, i per part meva vaig identificar el crític musical Jorge de Persia (amb un nom així, un s’hi fixa); la cosa s’acabava aquí. Em disposava doncs a esmunyir-me fora dels focus de la notorietat, quan la Ninca, ràpida com la mostela, em va engrapar i introduir en el centre de l’olla humana, allà on la temperatura de la glòria semblava més elevada. En el brogit de la mundana reverberació vaig ser presentat a tres, quatre, cinc i més persones (senyores, senyors, amistats, família Montsalvatge...). Va ser en aquest remolí de cares, somriures, ulls femenins esclatats i autocomplaent i sorneguera urbanitat masculina, que vaig retrobar, després d’anys de no veure’ns, el “Ponxo”, cosí germà de la Ninca. Anava acompanyat de l’Alícia, que feia encara més anys que no veia. Amb en Ponxo havíem coincidit manta vegada els diumenges a la tarda a casa els Lacruz, al carrer Mandri. Era un conversador de primera, amb un fi i ponderat sentit de la realitat. Els seus ulls riallers tenien un no sé què de Tony Curtis francament empàtic. Estava igual que sempre, o almenys així m’ho va semblar, la mateixa bonhomia, la mateixa simpatia melangiosa. Mirant de cua d’ull vaig veure com la Ninca li estava parlant a l’Artur Mas assenyalant-li amb la mà algun punt del mural frontal de la sala. Vaig recordar llavors el que m’havia dit a l’arribar: la mare Lacruz havia servit de model per a una de les verges o figures femenines representades en algun dels murals. Tractant-se d’obres realitzades als anys 20 ó 30, la mare tot just hi podia aparèixer com a nena, però tampoc puc afirmar que més tard, ens als quaranta o cinquanta, no es fes un que altre retoc o ampliació en algun dels murals. Sigui com sigui, en la direcció indicada per la Ninca hom sols podia veure una figura femenina, la Moreneta, cosa que descartava que hi estigués buscant la mare. Devia, per tant, estar instruint el President d’algun altre detall pictòric igualment interessant, però no se m’acut imaginar quin ara mateix.

Quan em pensava que ja havia passat el perill va tenir lloc el que em temia i devia ser  inevitable. La Ninca, veient-me a la vora, segurament amb la mirada i el posat una mica perduts, va començar a parlar-li de mi al President sense treure’m de sobre els seus ulls d’entremaliada fruïció. Estava en plena forma i actuació. No vaig tenir més remei que avançar les dues o tres passes que me’n separaven i encaixar la mà del President, tot fent una lleu inclinació del cap i del tors (reflex innat davant l’autoritat o al saludar algú més baix que jo, no ho sé del cert). Amb vaig trobar amb una cara en que l’hàbit i les faccions han portat l’expressió de la salutació educada a la perfecció: llavis de mitja lluna, galtes lleument inflades, ulls mig aclucats. Afortunadament, en Ponxo i l’Alícia, ja presentats, formaven part també d’aquell circumstancial cercle de persones al voltant del President. Entre les obligacions del President deu figurar en algun lloc la de ser accessible i de tracte amè; i qui sap, potser més d’un cop, necessitat de distracció i de distensió, es deu prestar també de bona gana a aquesta faceta de la seva figura. Fos com fos, en aquest cas el seu paper es va limitar bastant a encaixar. La Ninca, enllaçant una frase amb l’altra, en una mena de síntesi successiva, li va fer un elogi dels tres que érem allí en termes bastant superlatius per no dir ditiràmbics, posant-nos gairebé al mateix nivell que el President en quant a importància social, sinó més. A mode de clímax, va voler resumir la cosa, el moment, amb el meu nom i el del President (una mica com salten els noms dels candidats a president i a vicepresident en la convenció del partit demòcrata o republicà dels EUA).

Arribats a aquest punt, i potser tement pels viaranys que podia agafar la continuïtat de la cosa, el President es va excusar tot dient “L’Artur millor que no s’hi fiqui” o uns mots semblants, i s’escorregué amb un somriure que era tant de comiat com potser de feliç alleujament. Em va quedar una sensació lleugerament incòmoda del breu encontre amb la persona que, més enllà de les opcions polítiques que un defensi, assumeix una tasca d’una gran dificultat i responsabilitat, carrega un pes sobre les espatlles considerable. Em vaig sentir una mica frívol i inconscient. Va ser llavors que em saber greu, per descuit i deixadesa, no haver-me afaitat. Li hauria pogut dir que el seu discurs m’havia agradat, que el felicitava per tal cosa o l’animava a fer-ne tal altra... Tal vegada hauria pogut aprofitar (quantes més ocasions tindré de parlar-li directament?) per criticar actuacions i polítiques del seu govern o partit (com l’aliança amb el PP, que tan poc tenia a veure amb el sentit del seu discurs)... Però no, no vaig fer res d’això; és cert que tampoc era el lloc i el moment, segurament, però les ocasions sovint són fora de protocol. Però en realitat no havia estat cap accident, cap oportunitat perduda: si havia callat era tant per un sentit potser excessiu del respecte, com per no tenir res massa concret a dir: he perdut bastant la fe en la política, en tot cas en la política que es pot fer des d’un partit com el que mana ara mateix a Catalunya, en que per salvar el present, salvar-se del present, es destrueix el futur. El que cal canviar és de tal magnitud i profunditat que pràcticament se situa en un altre llenguatge, necessita un altre sistema de signes. Mentre no sàpiga parlar amb justesa la nova llengua sé que no se’m podrà entendre. L’antiga està viciada i buidada; la nova encara està per ser apresa i assimilada. Paciència, esforç i humilitat.

El punt de màxima efervescència ja havia passat. Els grups de persones s’anaven disgregant, esfilagarsant cap a la sortida. Ja abans, durant el concert, però més llavors,  vaig prestar atenció als grans murals que cobrien les altes parets del gran saló. Tots ells reproduïen gestes i moments cabdals de la història catalana i hispànica al llarg dels segles. Inspirant-se en la Crònica de Ramon Montaner, un dels pintors havia representat la presa de possessió de Mallorca per part de Jaume I. Un altre retratava amb verisme dramàtic la Batalla de Lepant, amb la galera de Joan d’Àustria (la de la rèplica del Museu Marítim) avançant en tromba contra un nau turca ja mig fora de combat, disparant un dels seus canons, projectant ben visible el Sant Crist (el que encara es guarda en una de les capelles laterals de la Catedral, si no m’erro) com si fos un mascaró exorcista; era una composició amb força, no sé si evangèlica, però sí romàntica. Un altre dels murals reproduïa la Batalla de Las Navas de Tolosa; la veritat és que semblava més una desfilada que una batalla: pràcticament no s’hi veia  violència, energia cinètica per enlloc. Sembla que va ser en aquesta batalla que Catalunya va perdre el seu millor home d’armes, el braç dret del rei Pere en assumptes guerrers i potser també diplomàtics. La seva absència l’any següent a la Batalla de Muret contra els croats francs tal vegada va ser causa indirecta de la desfeta i de la mort en combat del rei català (del que es diu que no estava gaire fi per haver passat la nit amb una o més dones, val a dir). A partir de llavors el somni occità es despertaria en un malson inquisitorial: la pinça que el rei francès (conegut més tard amb el nom de Sant Lluís), sota la instigació d’una mena de reina Macbeth en forma de Blanca de Castella, va fer amb el Papa del moment, va acabar anorreant tot el Migdia gal i el seu univers de tolerància, trobadors i corts d’amor. Es va canviar la lira per la pira. No és un cas aïllat, però n’és un de particularment funest.

Em va cridar l’atenció una escena pintada per un tal Josep Maria Vidal i Quadras. Era la cerimònia de casament de Ferran d’Aragó i Isabel de Castella a la catedral de Barcelona (o potser es tracta de la firma dels capítols matrimonials a Cervera, però si fa no fa...). Em va fer gràcia que qui molt presumiblement era l’avi d’en Vidal Quadras, el ferotge i temible anticatalanista del Parlament Europeu (a qui tanmateix se li ha de reconèixer un sentit de l’humor corrosiu i enginyós) hagués pintat justament l’escena més explícitament, més clarament unionista de tots els episodis històrics plasmats en aquell saló. És l’etern debat del cap de sardina i la cua de lluç, o també, el d’una de les seves variants: "què prefereixes ser: tu mateix, o tenir l’opció de ser quelcom millor?" Una mica com el dilema teòric que un es planteja de petit o d’adolescent: "preferiria ser algú altre (millor, més feliç)?" Malgrat la temptació no recordo haver respost ni un sol cop afirmativament. La resposta que sempre he donat a aquesta hipòtesi salta per damunt, va més enllà de la tal vegada capciosa pregunta, i se situa en el voler arribar a ser millor tot sent un mateix, sense deixar de ser un mateix. No veig motiu ni possibilitat de renunciar a l’orgull de ser un mateix, encara que es verifiqui objectivament que un és un desgraciat. Es tracta potser de supèrbia, però també hi veig un instint, un manament "diví". És clar que no tothom ho viu, ho veu així. Molta gent no veu cap perill ni cap parany en el canvi, ans al contrari.

Però fent un moment l’exercici teòric de suposar que pogués arribar a estar disposat a renunciar a la meva identitat, constato, com exigència de contrapartida, que hauria de quedar molt clar, de ser molt evident que el suposat canvi em faria realment millor del que sóc i alhora em comportaria un avantatge indiscutible, és a dir: que hi sortiria guanyant en tots els sentits. Aquesta certesa no la veig per enlloc. El que ens porta a concloure que el mestre “no s’explica prou bé”, o, si ho mirem des del seu punt de vista, que l’alumne no hi posa prou enteniment (ni prou bona voluntat). Sigui com sigui, el fet és que no hi ha entesa, i la desavinença, malentès, desacord, incomunicació o el que sigui, dura de fa segles. És el nostre Faust particular, mig esgarrat.

Montsalvatge a Palau (II)

El conseller va parlar del que ha de parlar un conseller: de com les institucions, conscients de la vàlua de l’homenatjat, han sabut estar a l’alçada i respondre adequadament a l’expectativa i a l’exigència pròpies de l’efemèride. La veritat és que no recordo absolutament res del que va dir en F. M. Va parlar amb professionalitat, això sí. No debades fa més de 20 anys que administra discurs públic canalitzant la consciència general cap al cul de sac, el precipici o l’estret pas camí de l’escorxador (que d’un temps ençà són les 3 modalitats de doctrina-consigna a l’ús) tot daurant la píndola que toqui en cada cas. La mirada i la veu del conseller de cultura són d’aquelles que denoten, pel tel de concentració la primera, i per una mena d’autosuficiència la segona, que sols se’ns diu una ínfima part del que pensen, i encara tergiversat i sospesat al mil.lígram. Al conseller se li endevina el gust maquiavèl·lic del pel càlcul de l’efecte, per l’eufemisme verinós i pel parany sintètic. Tenim un conseller de cultura florentí, què més volem. Fa lustres que ven fum tot donant forma a l’esforç dels altres. Un artista.

Seguidament va agafar la paraula un tal Jordi Roca, un gironí amic personal d’en Xavier Montsalvatge. Un senyor, òbviament, d’una edat ja força avançada que entre d’altres coses havia estat promotor de les Joventuts musicals (en aquella època pretèrita en que la cultura era vista pràcticament com un element més de la confabulació judeo-maçònica, com una desviació dels manaments i de l’esperit del Movimiento Nacional, (un mena de clímax autosuggestionat que tenia el seu punt paroxístic en vociferar solemnement quatre interjeccions delirants). bajanades  sota la cúpula celeste (qui  per tal vegada no estossinar. Ara és vista com una nosa pressupostària, i, excepte si és rendible, una subversió als valors economicistes, els únics que tenen una relació privilegiada, tangible amb la realitat.

Aquest orador representava, encarnava la part anecdòtica, nostàlgica, viscuda de Montsalvatge: el costat “humà”. Defensava prou bé aquest paper. El que contava no tenia potser una profunditat i una força excessives però ho transmetia amb considerable vivor i convicció. Em queda lo de les Joventuts musicals que va anar, almenys d’entrada, de mal borràs, per obra i gràcia, de la intromissió governativa, un solitari viatge en cotxe de Girona a Barcelona, de nit, crec, escoltant, després de la retransmissió d’un concert de Montsalvatge, un debat “històric” en el que intervenia el mateix Montsalvatge. Això darrer ho visualitzaves bé: aquell homenet, més jove, però ja amb cara de Joan Miró empeltat de Josep Pla i un deix de José María Cuevas, l’antic president ja finat de la CEOE, travessant la negror de la nit hivernal en un precari Seat 850 (posem per cas), mentre la música i el debat immarcescible transportaven el seu ànim i el seu enteniment a regions properes a la deliqüescència transcendent. Va acabar amb una citació del propi Montsalvatge en que aquest, a la seva vegada, en una ocasió senyalada, va citar la dita d’en Frederic Mompou (tal vegada mestre o mentor seu) que diu que quan una música arriba al cor de l’oient i s’hi queda, qui l’ha compost pot donar per fet que no ha estat ell l’autor, sinó sols el mitjà, l’intermediari.

Ja no recordo si abans o després d'aquest representant del passat viscut, va parlar el fill de Xavier Montsalvatge, que es diu també Xavier. És un home de mitjana edat, no li donaria encara 60 anys, però pot ser que ja els tingui. Va ser breu i discret. Va dir que no parlaria del seu pare (deixant entendre que ja s'havia dit tot i que potser no li corresponia a ell fer-ho), i es va centrar, de forma planera i directa, a regraciar a totes les institucions, i en particular a la Generalitat, la iniciativa d'organitzar un homenatge al seu pare o, en tot cas (la iniciativa, tal vegada, va sorgir d'una fundació -Montsalvatge?- que ell presidia o dirigia), l'impuls que aital iniciativa havia rebut per part dels poders públics. Semblava sincerament agraït, i alhora sorprès de la "volada" que havia agafat la cosa (amb concerts, conferències, activitats a les escoles, etc.). Ara que hi caic va ser ell, i no l'amic ancià del seu pare, qui fer l'esmentada citació d'en Mompou. En Xavier Montsalvatge fill te no sé què d'antic que em va caure simpàtic. Alguna cosa en ell feia pensar en les pel.lícules d'abans d'espionatge o de gàngsters, en les que surten personatges semblants a ell fent el paper d'enllaç, de contacte, de comptable, de perit, de metge, d'especialista, d'advocat, de joier, de banquer...). Hi havia quelcom solvent, seriós, clàssic en ell. Per molts anys.

El torn de paraula va recaure sobre el darrer dels parlants, el molt honorable Sr. Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya. Amb veu ben projectada, gestualitat didàctica i mandíbula poderosa, va sobrevolar el que s’havia dit i va atacar el missatge, la mercaderia dialèctica que volia col.locar, vendre. Detectava, deia, en la figura d’en Xavier Montsalvatge les 3 característiques que han fet Catalunya i que salvaguarden el seu futur. Amb domini del tempo, mestratge retòric (sabent buscar i trobar la complicitat de l’oient), les va anar desgranant una rere l’altre. La primera era la creativitat. Catalunya sempre havia estat un país creatiu, amb gent creativa, i això era condició de la seva existència, sent com era un país amb un territori i una població relativament petites (això darrer dit amb el to de “ja ens entenem”: siguem realistes però alhora compassius amb les nostres limitacions), i garantia de futur. En Montsalvatge era un home extremadament creatiu, com el país. Ja en un peix al cove. Segona veritat: en Xavier Montsalvatge va saber, al llarg de tota la vida, projectar-se més enllà de Catalunya, assolint un merescut reconeixement internacional. Nova encarnació d’un valor nostrat. Catalunya ha volgut i sabut sempre sortir de les seves fronteres en el doble esforç de fer-se conèixer al món i inspirar-se i nodrir-se de la saba que impulsa i vivifica el fer progressiu de la Humanitat. En Montsalvatge, novament posat com exemple, amb la prestigiosa etiqueta, aquest cop, d’ambaixador. Faltava el tercer punt; el suspens havia ja guanyat una certa espessor: “què més pot dir?”, pensàvem més d’un... Doncs ves per on, es tractava del mestratge. És clar, com no haver-ho endevinat abans! El Montsalvatge docent, el Montsalvatge de llarga vida dedicada a compondre i a formar, a crear opinió com a reconegut crític musical. 

A mode de resum i conclusió, el President va dur el glossat paral.lelisme fins al tancament en bucle, fina al cercle de la retroalimentació: Catalunya, d’alguna manera, havia donat vida a en Xavier Montsalvatge, l’havia propiciat i fet possible, i aquest donava vida a Catalunya. Aquesta era, ens venia a dir, la relació ideal, a la que havíem d’aspirar, tendir, els catalans en la nostra relació amb Catalunya. Va ser copiosament aplaudit, i jo no vaig ser excepció, tan pel contingut com per la claredat: no hi ha res qe m’agradi més que aquesta cosa tan geomètrica, tan afrancesada de la descomposició analítica per conceptes, sobretot si es tracta de tríades (els conjunts en quatre també em fan delir, però 3 té una força que no tindrà mai el 4). Carai tu, tenim un President amb cervell o ben assessorat. Comptat i debatut, tampoc és que hagués dit res de l’altre món, però almenys era alguna cosa comprensible, concreta, neta; te’n podies tornar a casa amb alguna cosa en el sarró. S’hi podia tal vegada veure, si es volia, la influència Liceu Francès-AULA; potser sí. Em sobrava, això sí, un lleu excés de pedagogia assertiva molt ESADE, amb moviments de mans més màrqueting que d’altra cosa, però els temps són els que són, i tenen l’estètica i la cadència que els són propis.

Com ja havia estat anunciat (entre d’altres pel mateix President, amb allò tan suat de l’excusa del que parla d’un músic quan el s’ha de fer i s’ha vingut a fer és a escoltar-lo), i la presència centrada d’un piano de cua feia evident, la continuació de l’acte passava per l’audició d’alguna peça del celebrat músic. Un pianista calb, d’uns 45 anys, va aparèixer, venint del corredor central, d’un dels seients de les primers rengles de cadires o d’un lateral, i va seure’s davant del piano. Més tard li veuria la cara de prop i em va resultar familiar, però amb la familiaritat aquella d’haver vist una mena d’àngel encarnat: en aquell pianista hi havia bondat, perfecció psicològica i aquella pàtina pletòrica dels actors de les grans produccions de Hollywood. Hauré de fer-me amb el nom. Va sonar una música comprensible, amb vibracions emotives i tot. Tenint en compte que estàvem de ple en la versió musical del cubisme, del surrealisme i del positivisme lògic de l’Escola de Viena, era d’agrair. 

Després dels 3 ó 4 moviments, tots ells seleccionats entre les coses audibles de l’autor (com em va recalcar la N. a cau d’orella), el piano va cedir el lloc al violí. Una violinista que em represento ara amb un aspecte de cafè concert modernista va complir omplint de sons estirats, accelerats, arrossegats i saltejats les voltes i les oïdes del gran saló amb planta d’església, amb ales laterals i arc de mig punt. Bé, tot correcte. En els breus instants entre moviment i moviment, la N., poc amiga de mirar-s’ho a la pantalla es va situar arran de paret lateral, i em va convèncer d’anar-hi. Un cop allà, sent a més algú alt, em sentia un xic observat i fora norma, però va ser la N., un parell de passes més endavant que jo, més enllà de la tàcita i alhora arbitrària línia divisòria entre públic i responsables tècnic-logístics de l’acte (marcada, potser, per un cable elèctric estès en sentit transversal), qui va ser interpel.lada per una de les funcionàries que feina d’hostessa de l'organització. La N. es va fer forta i la noia va abandonar l’intent amb ganyota d'impotència davant de tant obstinació. Jo no acabava de trobar una posició que fos un compromís entre la dignitat i la comoditat. Feia tres dies que estava en dejú i la posició erecte se’m feia feixuc; recolzar-me contra el mur més enllà d’un cert grau tampoc era adient. Afortunadament tot s’acaba i vam tornar a les cadires, un dels escassos invents occidentals que em són imprescindibles.

El pianista va tornar, aquest cop acompanyat d’una cantant que, per l’envergadura, forçosament havia de ser d’òpera. Va cantar bé, amb un doll de veu que li naixia d’una pitrera generosa. Els ulls, blaus, li brillaven de passió artística. Era gairebé un símbol vivent, el tòpic de la cantant d’òpera opulenta, amb un punt gallinaci, joiosa en la vibració del seu estentori cant. Hi ha quelcom reconfortant en aquests moments d'escenificació i recreació burgeses; no tant per poder comptar-te entre els que hi tenen accés, com pel desmentiment que suposen de tot cataclisme exterior, general. La música, i amb ella el cant, té la capacitat de transportar a una temporalitat diferent i superior a la dels problemes. Tinc present aquí el cas dels jerarques nazis no es van privar d’aquest narcòtic ni quan tenien els russos a poc més d’una setmana de l'ensulsiada final. Per festejar l'aniversari de Hitler es va organitzar una darrera funció de gala a l’òpera de Berlín; ara no recordo quina òpera hi van fer sonar, però no m’estranyaria que fos La Caiguda dels Déus (el nazisme, romàntic, quasi gaudia més amb el patetisme de la desfeta que amb l’exaltació de la victòria). Després de la funció, amb frac, copalta i uniforme de gran parada, va començar el campi qui pugui per clavegueres i escletxes vàries.