Una nit a l'òpera (II)

Casualment aquest primer intercanvi entre la Mimí i en Rodolfo el tenia molt sentit en una de les versions que n’havia fet la Maria Callas i algun prestigiós tenor (o baríton?) de la seva època. És un CD d’aquells que un va posar un dia i que t’acompanya durant mesos i mesos, fins que algú, o tu mateix, fa el simple gest de canviar de música; a vegades el més senzill és el més complicat. Sigui com sigui, és evident que la cantant que cantava i actuava davant meu no arribava al nivell de la Callas, però era convincent i el lirisme del que es diu i de l’acompanyament musical enamoraven a qualsevol. Abans d’acabar l’acte el públic, enfervorit, acabada una o una altra ària, va interrompre l’actuació amb frenètics aplaudiments i més d’un “bravo!” estentori. La S. em informar que això era una exclusivitat de la Ciutat Comtal. Sentiment de culpabilitat o ganes de fer la pilota, no ho sabrem mai.

Els actes s’anaven encadenant i el drama perfilant. Crec recordar que el teló va baixar un o dos cops, no més; no calia: hom assistia a un canvi de decorat d’una celeritat espectacular. Això es devia a un sistema de plataforma lliscadora sobre la qual anaven muntats els decorats. Això permetia anar substituint-los successivament sense demora. En un cas concret, l’efecte era realment reeixit, ja que a mesura que entrava el decorat d’una cafeteria, els cantants i figurants que donaven vida a l’escena en qüestió, una escena de vida al carrer, anaven entrant dins del decorat mentre aquest es desplaçava d’esquerra a dreta i se situava cada cop més cèntric. Era un efecte d’una gran força, d’una embadalidora plasticitat cinètica. Tot havia d’estar molt calculat, ja que el mínim error, la mínima ensopegada i la plataforma atropellava l’infortunat (difícilment afectant-li greument la vida, però tal vegada masegant-li seriosament un mà o un peu atrapats sota la plataforma en moviment). Això passava en el segon acte, que és una escena de carrer festiva, amb molts figurants (molts dels quals canten en cor), i amb els herois lliurats a la manifestació pública del seu enamorament. Entre tant batibull de personal no sempre identifiques el cantant; et passes l’estona intentant descobrir d’on, de qui surt la veu que sona i t’arriba. 

És en aquest acte quan coneixem la Musseta (interpretada per la reputada cantant basca Ainhoa Arteta), una cocotte que porta a tots els homes de cap, i en particular a n’en Marcello. Apareix a escena amb un caniche de veritat. Té el seu mèrit, perquè també pot passar que la bèstia bordi o es posi a fer les seves necessitat. Em pregunto fins on poden tenir-ho controlat. Aquella nit, l’animal es va comportar amb docilitat i timidesa. Potser li havien tallat la llengua i duia una bossa per a les inoportunes evacuacions (com les que es diu que portava en Franco els dies de grans desfilades).

El tercer acte és així mateix una escena de carrer, però aquest cop trista, sota la neu (representada per un plugim incessant de volves de paper o el que sigui), en el fred de l’hivern, amb algun borratxo, alguna prostituta i una parella de policies muntant guàrdia en un pas a nivell. Hi ha tres bidons d’on surten flames reals. Ja són ganes de temptar la sort. Una cosa eren les espelmes enceses a l’àtic que fa de cau a tota la camarilla, una altra són tres barbacoes en marxa. És palès que es tracta de la combustió de gas, i que el control d’aquest deu ser mil.limètric, però tot i així ja són ganes. En aquest acte se’ns fa avinent que la noia  està malalta i que la cosa pinta malament.

En el quart ens tornem a trobar a les golfes del primer acte. Assistim a la mort de la Mimí, acompanyada fins al final pel seu estimat Rodolfo: el poeta perd la seva poesia, en paraules seves (lleument modificades per a la circumstància). Els seus amics i la Musseta són igualment allí per al comiat. Patetisme del clàssic. En el moment crític un calfred et recórrer per la nuca i el cuir cabellut. Hi ha coses que no canvien, ni cal. Gran Puccini.

No cal dir que les sortides i salutacions es van succeir una bona estona, amb el teló abaixat, però formant una mena de cavitat-túnel per on anaven i sortien els cantants. Sortida en grup, sortida d'un en un... Gestos de gratitud marcats, guiats per la tradició, però segurament també per l'instint. Els homes, mà al cor, encreuament de braços sobre el pit, braços oberts adreçant al públic, mà i braç estesos senyalant l'orquestra, inclinació del tors més o menys pronunciada (en Ramón Vargas, el que feia de Rodolfo) va tenir el bon gust de donar la mà a l'apuntador, que també aplaudia). Les dones tiraven més cap al sacseig de la mà a mode de salutació i comiat. Van aparèixer rams de flors per aquells 8 ó 9 que portaven la veu cantant;  un parell de rams van sortir disparats cap a l'orquestra. Per altra banda, no va haver-hi pujada de teló per aplaudir al cor de figurants i altres extres; una menysvaloració, trobo. 

Entre uns actes i uns altres havien tingut lloc dos entreactes. En el primer vam baixar a el que anomenen “Amfiteatre”, situat a la planta baixa (o és la menys 1?). És un espai totalment modern. S’hi pot beure i menjar panets i pastisseria; ens vam limitar a la beguda. Recorda, per les proporcions i la disposició de les taules, la sala principal d’un casino. Sobre gran part de la superfície del sostre, hi havia tot de focus dirigits cap una mateixa direcció; es confirmava el que m’havia dit al S.: de tant en tant l’amfiteatre feia honor al seu nom i es convertia en petit auditori. Tot i predominar-hi la fusta, no em va resultar un lloc particularment acollidor. L’antic Liceu tenia el caliu de les coses viscudes, la pàtina de les coses usades, gastades per vàries generacions, el bon gust de les formes treballades i carregades de significació. Ara, ja sabem, tot és llis i sense forma que no sigui la dels polígons i poliedres varis. L’estalvi, el sintètic, la rapidesa tenen un nom: la tristesa.

Hi havia alguna dona vestida de llarg, però l’elegància era limitada. Potser la crisi està començant a aflacar els reflexos ostentadors de la burgesia barcelonina? Costa de creure; llevat d’alguna excepció, són vides blindades; només es despentinaran, i no del tot, el dia de la fi del món.

Jo devia donar la nota perquè anava sense americana. Ja m’havia passat feia 30 anys, i, fatalitats de la vida, em tornava a passar. No havia pensat em posar-me una americana sota l’abric i circular amb l’abric posat tampoc era lo idoni. Val a dir que sempre he tingut una certa dificultat amb el protocol o l’etiqueta. Anava correctament vestit, i la camisa era impecable, però sense americana... A aquestes alçades la cosa no em va gairebé amoïnar. Suposant que mai hagués existit el moment i les ganes d’incorporar-me a la pijeria regnant, una cosa i l'altra havia passat de llarg feia ja temps; l’eventual pretensió o oportunitat per integrar-m’hi havia anat naufragant per etapes feia igualment varis lustres. Em semblava veure quelcom de buit i de mort en la majoria de cares; es feia difícil envejar-los: tenien molt de comediants representant el seu propi paper. Però tot i així, és un fet innegable que molts d’ells viuen una vida bastant plaent i regalada i que potser caldria aprendre i imitar alguna cosa d’ells, malgrat tot. 

Una nit a l'òpera (I)

Després de 30 anys, que són anys, ahir a la nit vaig tornar anar al Liceu (i a l’òpera tout court). Siguem, però, exactes, hi havia estat feia uns mesos a un pre-estrena (gentilesa d’una amiga que hi treballa): una òpera de Wagner, crec recordar (Parsifal?); decorats interessants. També em sembla haver-hi estat fa 7 ó 8 anys en un acte en honor als represaliats del franquisme, però estic del tot segur de fos al Liceu… Sigui com sigui, la primera sessió d’òpera “de veritat” des d’aquell llunyà darrer curs del col.legi va ser anit. Una amiga tenia una entrada sobrera i va pensar en mi. Feien La Bohème, una de les obres clàssiques del repertori, sembla. Per més d’un motiu em va semblar que era absurd declinar la invitació.

Va arribar el dia. Tal vegada hauria preferit quedar-me a casa (i quedar un altre dia, per fer alguna altra cosa) però era tard per avisar i viure és també, o sobretot, una disciplina. El metro m’hi va portar. Sortir a la superfície de la Rambla, creuar el carrer de baixada (són dos carrils, però com si fos un, ja que el de la dreta sempre està mig paralitzat) i unir-se a una gernació expectant, mitjanament mudada, amb un deix de presumpció excitada, va ser tot una. En menys d’un minut, d’una revolada i sense tenir temps ni d’adonar-me’n, em trobava agregat a un determinat món humà, a un dels estrats i corrents que conformen la realitat social, la història d’Europa i també de Barcelona. Tenia la desconcertant sensació d’estar immers en un somni “intra-històric”: una barreja d’història, record, imaginació i ficció. On i quan havia vist aquella mateixa satisfacció dels melòmans, aquella porxada de grossos fanals, aquell cofoisme d’entesos, aquells cartells d’estètica vuitcentista? Quin percentatge de la memòria és subconscient? Podria ser que el nostre subconscient fos permeable a d’altres subconscients? L’efecte d’etern retorn en clau operística m’inclinava a dir que sí. Si bé l’ambient m’era una mica estrany, al mateix també em resultava com familiar. La sensació d’estar en un somni déjà vu em facilitava el confondre’m i fondre’m amb l’entorn. “Res del que és humà m’és indiferent” deia no sé quin filòsof. Doncs això.

L’amiga de seguida em va localitzar i vam penetrar al temple barceloní de la lírica. Pel que em diu, de seguida veig que la seva afició a l’òpera ve de lluny i sap quin terreny trepitja. Un cop passat el lector automatitzat d’entrades em fa saber que voldria comprar el llibret per a la seva mare (que en fa col.lecció o alguna cosa així). Em sembla una bona ocasió de mostrar la meva gratitud pagant-li ho jo. 9€. La cortesia no té preu, o sí, però noblesse oblige, que diu la dita. Seguint més o menys la riuada de la gent, pugem per unes escales modernes de marbre més aviat fredes i vulgars. Fins aquí no va arribar la grandiloqüència del pressupost de reconstrucció de l’edifici (o simplement no es va arribar a cremar?). Les nostres localitats eren al tercer pis i tot i poder-ho fer amb ascensor, vam anar pujant a peu. Per l’ample passadís de moqueta (d’un gust molt escàs), preguntant potser, no recordo, a alguna de les hostesses amb jaqueta granada, vam localitzar l’accés a la zona de butaques que ens corresponia. Entres i ja veus que t’estàs apropant i abocant a una mena d’immensa olla rococó flamboyant. Un espai més o menys en forma de ferradura de 5 pisos.

Els auditoris, teatres i similars provoquen aquesta curiosa sensació de veure persones que són relativament lluny, tancades amb tu en un mateix espai, però com inaccessibles, talment fossin a bord d’un altre vaixell. És una impressió com d’agradós i embriagador vertigen, poc recomanable, però, per aquells que alhora pateixin d’agorafòbia i de claustrofòbia, però potser no són fòbies acumulables; molt serà. Aquí, com en la majoria de teatres lírics històrics, l’espai venia a ser una enorme bombonera d’estètica kitsch. Un monument a l’estètica carregada, pomposa, afectada de la segona meitat del XIX. S’havia reproduït amb fidelitat llepada com havia estat abans de l’incendi de 1994: cada motllura, cada columna, cada frisa, cada pilastra... Tota la factura, com qui diu, “original”: la que se li havia donat després de l’incendi de 1861 i que havia aguantat fins llavors. Un incendi per segle és una mitjana molt acceptable, sempre que la distància sigui prudencial entre una data i l’altra, és clar.

Per al meu gust, tot plegat era bastant una de mona de Pasqua indigesta, però no es pot negar que la llum dels canelobres (imitació aproximada dels antics?) donava a tot el conjunt una tonalitat “romàntica” encisadora, tot casant entre ells el vermell del vellut (butaques, baranes, llotges, etc.), el blanc groguenc de les parets i el daurat dels estucats. Mereixia igualment la seva atenció el sostre: 8 medallons pintats per l’artista Perejaume amb la seva sèrie de paisatge ondulat de butaques, i al centre una enorme però senzilla làmpada de sostre. Amb la S. vam convenir que les butaques d’en Perejaume (una mena de boutade surrealista) desentonaven bastant. Presidint el gran teló, la L de “Liceu” emmarcada en un disc blavós, imitant les aïgues d’un mosaic gaudià. A sota de la L es veia un rectangle negre, que només podia ser una pantalla. En aquella mateixa direcció sobtava de veure un micròfon que penjava del sostre. El difícil equilibri entre artifici i art penjant d’un fil. 

Fent temps, la S. em va estar explicant la seva afició a l’òpera: com funcionava lo dels abonaments (tal lletra tal dia, i si no podies, fora), les funcions obertes al públic en general (com la d’aquell dia), l’alternança de prime donne i principals rols masculins d’un dia per l’altre, en funció de criteris de cachet i de prestigi, etc. Tenia nou anys quan va anar per primer cop a l’òpera. La van dur a veure Carmen. Per ella seguia sent la millor òpera de totes. Parlant de l’incendi, em va dir que no va quedar clar que no fos intencionat. Es va treballar sense baixar la pantalla de ferro (que va anomenar amb una paraula específica que ara no recordo), cosa que és incomprensible en aquests casos. Segons les males llengües, algú hauria propiciat l’accident, per tal de que en la reconstrucció la part de l’escenari guanyés en profunditat a fi de poder acollir les produccions modernes. Sona molt peregrí, però és igualment cert que coses més extravagants i insensates s’han fet i es faran, aquí i arreu (però sobretot aquí).

No havíem passat pel guarda-roba i vaig tenir el gest de deixar l’abric sobre l’ample passamà de la barana, però de seguida, tant la senyora que tenia de veïna com la mateixa S. em va dir que no era permès. Una mesura de seguretat de sentit comú: l’espectacle d’un abric com el meu precipitant-se com un fantasma sobtadament gràvid sobre el cap de dos o tres oients de platea hauria suposat una competència deslleial a qualsevol performance, inclosa la més excelsa ària, que estigués tenint lloc a l’escenari en aquell moment. A més, el públic del Liceu, des d’un dia de novembre de 1893, té mala idea del que li pugui caure del cel. Com és sabut, el 7 de novembre d’aquell any, en plena representació de Guillem Tell de Rossini, l’anarquista Santiago Salvador va deixar caure a la platea dues bombes Orsini (com Rossini, però invertint la posició de la “r” i la “o” i afegint una “s”), el tipus de bomba que ja era o es convertiria poc més tard en l’emblema, la icona de bomba: una esfera metàl.lica eriçada d’uns quants cargols fixats (lo de la metxa encesa seria l’afegit truculent d’una reminiscència de certs projectils de canó, no ho sabem del cert). Només n’esclatà una, que causà 20 morts i no sé quants ferits; la que no va arribar a esclatar s’exhibeix, si no m’erro, en el Museu d’història de la ciutat. Recentment s’ha fet una pel.lícula sobre aquest atemptat  històric: La bomba del Liceu; deu tenir el seu interès.

En un moment donat, la llum va anar apagant-se progressivament, com si morís en un deliciós sospir. Tot va quedar sumit en la penombra. La pantalla es va activar per demanar als assistents que apaguessin els mòbils. Un veu en off masculina, presidida  i seguida per un irritant timbre de mòbil, recordava i pregava al públic de fer lo propi. Van arribar els músics (o sols el director d’orquestra?) i es va aplaudir. Som-hi.

Pujada de teló. L’interior d’unes golfes amb galeria. Ambient més aviat sòrdid, miserable. Anem coneixen els personatges; es va endevinant que som al tombant del segle XIX al XX, i que som París.  Un pintor pintant una tela muntada sobre un cavallet, un company de pis estirat al llit amb indolència neguitosa... Marcello i Rodolfo. Més tard apareixen dos personatges més, també companys de pis, o com a mínim de tabola: el filòsof Colline i Schaunard, el músic. Som a França però es parla, canta en italià; llicència poètica o immigració intel.lectual. La pantalla va desgranant els diàlegs. S’agraeix, ja que sense ells i sense lot per al llibret (que de tota manera tampoc es podria masegar gaire sent, com és, un reservat per a la mare de la S.) no entendríem gairebé res: l’italià ens sona prou, però la dicció operística és una cosa d’un altre món. Malauradament bona part de l’escena es desenvolupava a l’extrem dret de l’escenari, per veure-ho tenies que inclinar-te molt cap endavant per tal de tenir prou angle de visió. Però tampoc té major importància: acabes centrant-te en la pantalla i en l’audició.

Després de l’escena en que els quatres amics joves es rifen el propietari que venia amb intenció de cobrar el lloguer (si no tenen ni per escalfar-se, poc podran  pagar aquest), ve potser, ja, la millor escena de tota l’obra. Rodolfo, lletraferit, es queda endarrerit per acabar l’article del dia per al diari pel que escriu. Apareix la veïna amb un trivial problema domèstic: s’ha quedat sense llum. És la Mimí. En Rodolfo cau de cul. Arrenca l’idi.li. Un crescendo ja sense fi... Jo venia preparat per a l’ensopiment mortal (penso en el capità Haddock a L’Assumpte Tornesol, en que s’adorm cap cot mentre escolta la Castafiore). Era l’experiència que m’havien deixat les òperes vistes d’adolescent: una cosa soporífera amb alguna espurna vibrant (recordo haver vist La Valkíria i Madame Butterfly). Val a dir que a l’època no hi havia subtitulació... Aprensió inútil ja que això d’ara era diferent: no sols era francament amè, sinó que tenia moments sublims.

Reiki

Ahir vaig fer una primera sessió de reiki (en el passat havia fet alguna prova aïllada i d'emergència, mai res sistemàtic). Com fa una setmana tenia una crisi d’acúfens (crisi que ara ja m’ha passat), havia vençut la mandra i havia demanat hora en un centre d’aquests que proliferen a Gràcia. Tot i ara ja em torno a trobar  moderadament bé (que no és altra cosa que sentir-se, estar “més fort” que el tinnitus), no vaig voler anul.lar la sessió. Cortesia, superstició o inversió a mig i llarg termini. Una mica de tot: "give peace a chance"...

Vaig arribar uns quinze minuts abans, a veure si podíem començar anticipadament per tal de poder arribar a temps a la classe de ioga; no havia calculat bé la cosa, i em trobava amb un lleu encavallament d'horaris. Sí, després de quasi un any sense fer-ne, he reprès, amb gran satisfacció, el ioga. Va resultar, però, que el centre era tancat. Es diu Anandi, i està situat al carrer Mare de Déu dels Desemparats, entre Travessera i la Plaça de la Revolució de 1868; una molt bona situació, molt cèntric a Gràcia i per tant a Barcelona en general: epicentre perfecte d’un atac amb bomba atòmica.

Em vaig distreure veient els passants; s’aprèn molt de la condició humana: cada persona és un llibre; només que visquéssim 50 o 100 anys més de l’habitual ens podríem graduar tots en psicologia; per a mi, que arribaríem fins i tot a endevinar el nom de cadascú. El nombre de tipus humans és limitat (unes quantes dotzenes), tot obeeix a un gran disseny, a unes lleis que es repeteixen; llàstima que ens morim abans de poder completar l'estudi. Em distreia amb això, però com el pragmatisme no em deixa de petja, com em persegueix sempre el neguit de la utilitat, vaig aprofitar el temps mort per fer una breu escapada al mercat allà a tocar, a comprar pomes Royal Gala a la parada ecològica (si ho és realment, perquè tot té un aspecte tan exuberant que fa dubtar; però els preus sí que ho són d’ecològics: ens refiarem d'aquesta prova). La porten un parell de pakistanesos (o quelcom del gènere: de lluny tot sembla igual, i allà, com aquí antany, 100 km amunt o avall són una distància suficient per passar de ser festejat a que et treguin els ulls, o potser ja no), diligents: n'hi ha un cepat i un pèl seriós (a uns llum del “Què voldràs, reina?”), però correcte, i un altre més jovenet i rialler. Segurament els únics pakistanesos ecològics (de biològics n’hi ha més) de Barcelona; tot plegat simpàticament sospitós.

Passaven ja uns 7 minuts de l’hora quan ha arribat una noia vestida amb una rica suma d’estils no occidentals; no gaire alta, morena de cabells llargs recollits en un mocador. Es va excusar dient que havia perdut l’autobús i que pel que es veia la seva assistenta també arribava tard. Va ser dir-ho i veure aparèixer una noia que trotava cap a nosaltres amb un atabalat somrís.

Havia entrat potser un cop o dos al centre aquest Anandi. De fet és tenda i centre alhora. S’ho ha muntat bé la noia (que es fa dir igual que la tenda: el nom d’una deessa hindú, si ho vaig entendre bé). Després de fer-me esperar uns breus minuts a la part de la botiga (prou agradable: llibres, un quadre de l’Amma que es venia per 525€, bossetes d’encens virolades (o bigarrades: diria que l’estètica hindú – sigui de la Índia o de l’hinduisme, no sabríem discriminar una cosa de l’altre - tendeix a abusar de la diversitat de colors), roba, penjolls, amulets, etc.

Abans d’entrar a la sala on et canvien la vida (o s’intenta) m’ha fet descalçar-me. Aquests llocs solen tenir el terra de parquet i no volen que els hi ratllis; poder anar descalç sobre un terra de fusta és un plaer relativament democràtic; s’agraeix. S’ha de dir que en general aquesta mena de centres solen ser acollidors: l’altra cara de l’oficina, del despatx carregat de ions positius (que ja sabem que són els negatius), d’ofimàtica, informàtica, telemàtica i si et descuides també més matemàtica de la saludable. Et mous en un àmbit favorable, per això pagues. Estar malalt és una mica estar de vacances: no haver de fer res, poder descarregar el pes de la teva existència en un altre, alliberar-te momentàniament de tota responsabilitat... Meravellós; llàstima que és breu i imperfecte: has de voler sanar, has de seguir pautes i indicacions, has de posar, sempre i més, l’empipadora voluntat... Això dels deures no s’acaba mai. És llei de vida.

La noia, molt trempada, et fa passar en una sala que dóna a una mena de pati interior amb plantes (o és el que em va semblar). Hi ha una tauleta i dues cadires. Quan li dic que em dedico a la traducció, em diu que s’imaginava que el meu cas estava relacionat amb la comunicació (xacra de la gola). Abans ja de que conèixer-me personalment havia tingut com una intuïció... Em va fent preguntes i jo responc el millor que sé. Dades personals, qui problema, estat d’ànim... Anota en un full blanc les coses que considera cabdals. No em vaig amagar de dir-li que tinc la vida emotiva sota mínims, i que aquesta seria segurament l’explicació del que em passa. També vaig contar més coses. És un fet que quan estic amb energia sóc d’un extravertit arriscat; em pregunto si no he patit tota la vida d’una certa bipolaritat...

L’Anandi em va desplegant tot el seu saber per tal de que em situï. Ja de petita es va adonar que tenia uns poders especials, no li va donar importància fins que aquests se li van anar imposant, reclamant que es posés al seu servei. Era una guia d’ànimes. Va sortir que havia fet filosofia, em va dir que ella havia estudiat metafísica. Veia dues vessants en el meu problema, la negació a sentir certes coses (un bloqueig: d’acord, bastant evident) i l’atracció d’energies negatives (ostres, només falta això...).

Si el problema era a l’orella esquerra és que tenia la part femenina garratibada: d’acord (afortunadament no es va parlar de la masculina). Va treure el tema de les vides passades, de la memòria de l’ànima i aquestes coses. Em va dir que jo havia firmat un contracte en el que havia escollit tenir els pares, la família, les circumstàncies que eren les meves, per tal de superar certes coses. Que era en virtut d’aquest mateix contracte que havia aterrat al centre Anandi; ho va dir amb mitja rialla, tot i així semblava que no era només broma: i pensant-ho bé, perquè els contractes interplanetaris no haurien de ser més detallats que els nostres? On és dit que la lletra petita és una exclusivitat terrestre i mortal?  Tenia una missió que acomplir amb mi mateix. Deia que segurament m’aniria molt bé una teràpia anomenada regressiva, però que el reiki ja em podia ajudar molt. Havíem de treballar el xacra de l’ull (em va sobtar una mica perquè la vista és l’únic sentit que tinc realment desenvolupat, però ja potser que hi vegi borrós, un no sap mai), d’obrir-lo. Em va demanar la meva col.laboració: havia de posar intenció... Calia proposar-se de fer un mínim de 4 sessions.

Avui començaríem per netejar l’aura, “perquè el reiki pugui entrar”... Vam parlar un moment de religió: ella creia en Jesús, però sols com a ésser humà: algú que tenia els xacres oberts. No creia en la religió, que negava i encorsetava: la Bíblia havia omès ensenyances de Jesús, com la de buscar un mateix, sense intermediació, la comunió amb Déu. Vaig protestar una mica, però m’hi vaig acabar congraciant tan bon punt ho vaig veure i definir com a “anarquisme espiritual”, formula que no va despertar cap eco particularment favorable en la meva interlocutora... Ho vaig atribuir tant a la connotació  a cops negativa del mot “anarquia”: hauria hagut de parlar de llibertarisme, que no existeix o acratisme, que sembla que tampoc?, com al fet de que és un producte molt massa típicament català per ser assimilat fàcilment pels de fora (en aquell moment creia tenir al davant una noia sudamericana, tot i que la seva cara no particularment d’allà; ho pressuposava per automatisme, per idea preconcebuda). L’Anandi em veia amb molt per donar (esperem que no sigui de la butxaca), amb molt de cor (potser sí, però de moment sembla que hagi marxat  a buscar tabac al continent del costat). Tot el que em deia ja ho he sentit, escoltat, amb les seves variants, altres vegades; és com una lletania coneguda i agradosa, encara que sols sigui per lo estrambòtic que té. El maco és que ho deia tot amb uns ulls brillants i rodons, un gran somriure, amorosament. Semblava creure-s’ho i encomana el seu convenciment; respirava tota ella una mena de sinceritat joiosa i amable. Era catalana de pares andalusos (Sevilla i Córdoba) i parlava un català prou correcte. Em va semblar que venia a tomb dir-li que  marxava uns dies a Granada i a Ronda, i em va dir que no havia estat mai a Granada; em va semblar curiós.

Acabat l’interrogatori em va fer estirar en una llitera d’aquestes d’osteòpata. Va ser llavors que vaig veure la tela que presidia el pany de paret perpendicular a la llitera: el gran déu elefant. La grandària de la figura elefantina de l’estampat, i lo exòtic de la cosa, em fan fer somriure: m’anava a posar sota els auspicis d’un déu ja no antropomòrfic, sinó directament zoomòrfic... Déu n’hi do. Em va dir el nom, i que tothom es pensava que era un Déu masculí però que en realitat era femení. Ja m’estava bé: una elefanta m’entendrà com ningú. Em va demanar que tanqués els ulls, que respirés profundament, que m’imaginés que era dins una bombolla de color violeta... Va cremar unes herbes tot al voltant del cos, i després ho va rematar encara amb un esprai també d’essències d’herbes. No s’estava malament. Em va posar un ma sobre el cor una estona. Era agradable. Música còsmica de fons... Recordo també que em va com massejar molt lleument el cap o potser només els cabells. Però el que em va sobtar més va ser que posant-me una mà i una altra davant de sengles orelles, i vaig notar com una vibració, com el soroll d’un eco, d’una descàrrega elèctrica que es repetia. Vaig dubtar de que no fos l’aparell de música, però sonava molt a prop, i la l’orella dreta no notava res...

Per acabar em va demanar que m’imaginés un tub de llum de color violeta que entrés pel cap des de dalt (a través del xacra situat a la coroneta, doncs) i que visualitzés com aquest raig de llum em sortia per les dues orelles. Aquest seria l’exercici que hauria de repetir a casa diàriament. S’havia acabat. Hi havia algú esperant i em va pregar que marxés. Abans, però, vam tenir un petit debat sobre cromatisme: recordant-me lo de l’exercici, em va dir que el color “violeta” era el color de l’espiritualitat (o alguna cosa així), i tot dient-ho va assenyalar la paret, pintada d’un lila espaterrant. Li vaig dir que per a mi el violeta era més vermellós, com el color d’un dels coixins que tenia apilats en una cadira. Em va dir que allò era magenta... Em vaig quedar amb el dubte i el deure encara d’esbrinar un antic dubte de pròxim parentiu: com és el malva? Pot ser que sigui un rosa-carbassa com me l’imagino o és una altra cosa? Tot un tema els colors; sempre m’han fascinat: els noms, els matisos... Hi ha res més somiejador que una carta de colors? Passa, però, que els fabricants d'articles de consum, els molt putes, s'ho saben i et venen un mateix producte amb diferents colors: jerseis, salses, plats, tovalloles... Tota una declinació amb la que t'atrapen en la incapacitat d'escollir i acabes comprant més del que et cal: ni te n'adones però estàs comprant el color! Quelcom quasi immaterial i que hauria de ser de franc sent com és natural i per tant de tothom... La vida és un parany.

Ens vam acomiadar, la noia va voler que fos amb una abraçada. Molt bé. Servint-se per a ella o per a algú altre (la clienta: o s'ha de dir pacient?) encara va tenir el gest d'oferir-me un vas d'aigua d'una garrafa. Vaig acceptar; amortitzava així una mica més el cop. La secretària-assistenta-dependenta em va donar hora, vaig pagar i vaig veure que tenia encara temps d’arribar a classe de ioga (la sessió de reiki havia de ser d’una hora i mitja i en prou feines havia estat d’una hora, però això del lila m’havia agradat. Marxava content i més gracienc que mai.

Tsunami atòmic

Aquests dies, com tothom, he recordat la tragèdia ocorreguda fa un any al Japó: el terrible tsunami i el subsegüent accident nuclear a la central de Fukushima. Uns vint mil morts, crec recordar, i no sabrem mai quantes desenes de milers de persones contaminades per radioactivitat (ni tampoc en quina mesura l’accident i les seves conseqüències afectaran negativament a la salut dels organismes vius de la zona o de part o tot el planeta).

Sota el xoc de les espantoses imatges que ens arribaven, vaig escriure el que segueix.

“He volgut descriure les imatges esglaiadores que m’han arribat del tsunami al Japó, com per prendre consciència, enregistrar la impressió que m’han causat... Ve a ser una mena de síntesi, de breu poema en prosa de l’horror.

Aquella marabunda monstruosa engolint camps cultivats i arrossegant cases, vehicles, ferralla i fustam de tota mena!... Irrompent brutalment, salvatgement a tota velocitat (50, 60 km/h ?) en les aigües plàcides d’un riu, en la pista d’un aeroport o en les plantacions nítidament parcel.lades... Impressionant. Vaixells escampats panxa enlaire, talment joguines maltractades, varis quilòmetres terra endins, i fent costat a tota mena d’artefactes traginats per l’imparable torrent marítim: habitatges de fusta, cotxes, tanques publicitàries, pals elèctrics, restes inextricables de múltiples i variades destrosses... la vívida imatge del caos absolut.

Automòbils mirant de fugir, amb desesperació entre inconscient i precipitada, per carreteres encara transitables. Aquells camioners dalt d’un terraplè-pont que veuen (i senten!), terroritzats, com s’arremolina als seus peus “la bèstia”, i, rugint, puja impetuosament de nivell... sense que la filmació, que es talla, et permeti saber si el desnivell de que gaudeixen era, vas ser suficient per salvar-los... Per a mi la imatge perfecte, en termes apocalíptics, és aquella en la que es veuen cases de fusta en flames... i en moviment!, endutes per la marea enmig d’un agregat catastròfic d’altres cases que avancen, giravolten, s’encallen entre elles (talment uns autos de xoc impassiblement suïcides) o simplement són esbotzades i empassades per la força desfermada d’unes negrenques aigües fastigoses.

Ho portava a dins des d’ahir o abans d’ahir, i volia, necessitava compartir-ho. Gràcies per deixar-me abusar de la vostra atenció.”

Eren paraules de fa un any. Suposo que les tornaria a escriure gairebé igual. Davant de l’enormitat de la cosa em vaig refugiar en el llenguatge. La paraula com a pantalla, filtre: conjur, exorcisme... Humanitzar l’inhumà, l’inhumanitzable. Assimilar –tot mantenint una distància- el que és simplement inacceptable, intractable. Fer apressadament, com les aranyes amb les seves víctimes, un embolcall que permetés sinó entendre, sí mirar de front el que no té nom, l’immund; mirar-ho i memoritzar-ho. Donant forma no edulcora; fent comprensible no confereix bellesa al que no en té? En quina mesura no es tracta d’una traïció, d’una adulteració? Per altra banda, pot la paraula donar compte, transmetre sense operar una caricatura, una simplificació, una banalització del que descriu? No queda clar. La poesia, tal vegada.

I després, el camp de batalla, l’exposició als quatre vents de l’abjecta labor realitzada per la inundació, la invasió marina: empenta abraonada i escandalosa en el seu flux d’anada, arrossegament lent i insidiós en el seu reflux de tornada, en la ressaca. Prou irresistible, poderós, imperiós per crear, en minuts, poques hores o escassos dies, el panorama d’una devastadora guerra de mesos o anys.

Suposant que es pugui i es vulgui abstraure de l’espectacle de la destrucció tot el dolor humà que comporta aquesta, se m'acut (fent-me eco d’una idea que no és meva, però que faig meva aquí), que per la qualitat de la runa que deixa una destrossa d’aquesta magnitud, podem ponderar, avaluar el nivell estètic (i, per concomitància o correlació, ecològic) assolit per la civilització en qüestió. Veient la immensa lletjor dels enderrocs i vestigis de tot un univers d’objectes i d’edificis arrasats, podem calibrar la bellesa que tot aquell conjunt tenia quan estava sencer i coherentment distribuït. La bellesa, no és, no es pot basar sols en la superfície, en l’aparença: ha de ser constitutiva, orgànica, integral. Japó ens ha ensenyat com n'és de lleig el nostre món industrial, com n'és de lletja la “matèria”, els materials, amb la que construïm la nostra realitat.

Respecte a la catàstrofe nuclear (les desgràcies mai venen soles o tota situació tràgica és susceptible d’empitjorar), dubto molt de que haguem après res, de que la Humanitat, o si més no els seus dirigents, hagi après cap lliçó i estigui veritablement decidida a canviar les coses. S’ha parlat molt de deixar de construir centrals nuclears, de no allargar sota cap concepte el seu cicle de vida útil, d’accelerar el seu desmantellar-ne, etc., però tot fa pensar que són paraules, intencions que el vent s’endurà: la força de la inèrcia, com la de l’aigua, és molt gran. Hi ha molts diners en, i també molts interessos. Com, per alguns països, la qüestió de la independència energètica. 

Voldrà, per exemple França, que ha fet de les centrals nuclears el pilar de la seva autosuficiència energètica, renunciar a la quasi seixantena de centrals que té en el seu territori? Sembla que no. O el que és el mateix: en quin termini (de quantes dècades parlem)? A canvi de quin grau de control a l’exterior de fonts d’energia alternatives a la nuclear? Tot fa pensar que la lògica estatal comportarà i imposarà unes condicions que seran tot menys lleugeres per a la llibertat i la salut dels habitants del planeta. Quin preu haurem de pagar per la fusió nuclear o les energies alternatives (geotèrmica, mareomotriu, eòlica, solar...)? Es desenvoluparan i implantaran de forma (a una escala i amb uns objectius raonables) que ens puguem realment salvar, o ho farà de manera que ens, seguint la seva particularment modalitat, ens enfonsem un cop més en la històrica fatalitat de la destrucció natural, del negoci monopolístic, de l’excés per a uns i la penúria per a uns altres? Està per veure, però l’escepticisme és de rigor.

És palès que l’ésser humà té un “problema” amb l’energia. O és escassa, o és cara o és perillosa, o dues o les tres coses al mateix temps. Per obtenir-ne, des del principi dels temps, ha calgut l’esforç, l’ús de la força: treball i violència. I tanmateix, fa més d’un segle, el físic i inventor Nikola Tesla va descobrir l’energia lliure o del punt zero: energia produïda a través de la repulsió magnètica dels imams, cosa que produeix un moviment perpetu, és a dir, una font energètica abundant, neta i infinita (sempre que existeixin camps magnètics). Que no n’hagi explotat aquesta font d’energia és un misteri... o no: més aviat cap.  

The Artist (II)

A The Artist no hi ha petons, encara menys grans i fogoses besades, i de fet, a penes abraçades, però el tema és certament l’amor, amb la seva màgia redemptora. I la funció, com dèiem, de conduir aquesta força recau en la Peppy, i el beneficiari és ell, és clar, a qui acompanyes tota l’estona, allà on estigui i allà on vagi. T’hi sents proper, tot i la seva tossuderia a fer-se mal. Té l’atractiu de l’animal bell, sa, impulsiu, candorós, vital, apassionat... i La seva humanitat et sedueix. El seu somriure quasi constant, massa fàcil, com de felicitat publicitària, fascina, contagia com ho fan els símbols vius. Li perdones la seva lleugeresa, la seva obstinació infantil, la seva inadaptació... En George Valentine et cau bé, com et cau bé la vida, a pesar de tot.

No queda clar fins a quin punt els personatges són creïbles: són massa coses al mateix temps, però diguem que no té major importància. Tampoc són greus les tres petites errades d’”escenarització” detectades: el cap inclinat massa cap amunt quan mira el rètol del cinema o hi ha escrit el nom de la noia (o és totalment a sota i davant, a la calçada amb els cotxes, o el veu de biaix i a una distància que no és la del grau d’inclinació del cap); el plec de l’americana quan està projectant per a ell sol una vella pel.lícula seva: s’aixeca de la butaca i en un primer pla l’americana té un plec, i en el segon pla, en perfecte continuïtat temporal, ja no el té; quan el gos entra en la cambra on la Peppy hi té emmagatzemades i tapades amb llençols blancs totes les pertinences d’en George que ha recuperat en subhasta, un primer pla el mostra arran d’un llençol, i en el següent, més general, els llençols no arriben al terra. Per cert, sembla una mica exagerada la seva reacció de rebuig quan descobreix la maniobra aquesta de la Peppy. Tampoc és massa creïble que es pretengui que pugui fer una carrera mitjanament viable com a ballarí sense parlar ni cantar... Però, és palès que no pretén ser una pel.lícula realista, tot i que una cosa és la fantasia i l’altra la inconsistència lògica.

És evident que estem de ple en el joc, en el foc creuat de A Star is born, sigui la versió de George Cukor de 1954 amb la Judy Garland i en James Mason, o la versió original de 1937 de William A. Wellman, amb l’adorable Janet Gaynor i en Fredric March. El record d’aquesta obra és com obligat de tan present que és (almenys en la trama general, sinó en el detall de les seqüències). Però aquí la història acaba bé. De la mà de la noia, el que havia estat una estrella de cine, i era ara un fracassat, es recicla com a ballarí de claqué amb un futur assegurat (en produccions de music-hall i sense obrir la boca?...). Tour de force no sabem si prou creïble (no balla malament, però no deixa de ser un imitador amb gràcia i amb excessiva corpulència, més pendent de l’aprovació de la noia o del seu reconeixement cap a ella, que d’altra cosa: mentre balla va girant el cap cada tres per quatre per mirar-la)...

I qui tenim apart d’ells dos? Doncs un gos, un fox-terrier, d’una lleialtat, d’una vivacitat i d’una intel.ligència fora del comú, quasi de circ: una espècie de Milú que reanima igualment el seu amo llepant-li l’orella, en l’escena de la pel.lícula del principi en que ell fa d’heroi, i dos vells i apreciats coneguts de la pantalla gran. El que fa alhora d’ajuda de cambra, majordom i xofer: James Cromwell (el policia corrupte de L.A. Confidential, 1997, i el rei consort a The Queen, 2006) i el que fa de productor tot-poderós, ventrut i fumador de puros: el trempat John Goodman (Burton Fink, 1991; The Flintstones, 1994; Oh Brother!, 2000...). El primer s’assembla molt al pare d’un bon amic (l’Emili B.), i el segon, trobo que amb els anys se li està posant una cara amb uns plecs que recorden vagament a n’en Josep Pla de gran, i també al meu cosí J. Valls.

També hi ha la dona, a qui li toca el paper ingrat d’esposa abandonada, ensopida, ociosa, humiliada per la indiferència del marit. En un moment donat, superant la seva reserva i vergonya, li diu allò tan típic i greu de “Hem de parlar” i tot seguit li engega un “No sóc feliç”, a lo que ell, amb mirada de fàstic i amb una certa animositat li respon: “Com la majoria de nosaltres”. Aquesta rèplica, un gerro d’aigua freda de proporcions planetàries, té la virtut de fer-te menys antipàtica la insensibilitat que gasta en tot moment envers la seva dona. D’alguna manera, amb la veritat es rehabilita i s’excusa.

Bé, ja hem dit gairebé tot el que se’ns ha acudit que es podia o s’havia de dir. The Artist és un film que reïx plenament en l’objectiu que sembla proposar-se: el de ser un homenatge a tota una època del cine, i indirectament a la fàbrica de somnis que fou Hollywood. Hi surt pràcticament tot: la música de jazz, els flamants cotxes, els pentinats de brillantina, el fastuós estil de vida de les estrelles, els xofers amb uniforme i gorra de plat, el modern erotisme femení, els platós de rodatge amb tot el seu desplegament humà i tècnic, els estudis de cine i la seva extensió de petites ciutats californianes... però bastant com a teló de fons, amb una certa discreció. És igualment subtil en les al.lusions a pel.lícules de l’època: tota la pel.lícula és una inspiració en el cine mut, però no ens sembla reconèixer cap escena concreta, per bé que el nostre coneixement i la nostra memòria són, és clar, limitats. El propòsit ha estat, sembla, el d’anar una mica més enllà de la imitació; el que es volia era captar l’aire, la tonalitat, la textura... la psicologia, la tècnica i l’estètica d’un món. S’ha aconseguit, creiem, amb escreix.  

El film es centra en un punt d’inflexió de la història del cinema que va ser realment dramàtic per a molts dels actors actius en aquell moment: el trànsit del mut al sonor. Moltes estrelles no es van poder adaptar, i de la nit al dia, com qui diu, es van apagar. Aquest final, tràgic en alguns casos, és únic en la història del cine. Les estrelles de cine ja no es van haver de confrontar mai més a un canvi tecnològic tan abrupte. Ni  l’aparició de la televisió, vint anys més tard, va comportar un daltabaix de la magnitud del que va representar el pas del silenci a la parla.

The Artist juga tota l’estona amb aquesta dicotomia, aquesta dualitat entre el mut i el sonor. És com un joc de miralls: les referències s’encreuen, es remeten les unes a les altres al llarg d’una pel.lícula que parla del cine mut sent muda ella mateixa fins a la darrera escena, en que passa a ser sonora. A aquesta mena de deliberada autoreferència en bucle s’afegeix encara el malson del protagonista en somia que les coses, els objectes fan soroll però ell és incapaç de produir, de proferir el mínim so amb la seves cordes bucals. L’efecte és tal que la meva mare, potser pensant-se que l’escassa gent de la sala era sorda, com la mateixa pel.lícula, em va fer algun comentari en veu alta, com si fóssim al carrer...

Finalment, han oscaritzat un film (francès) que fa una glamurosa lloança de tot un món eminentment nord-americà, que ret culte al cinema clàssic, que fa una respectuosa i sentimental reverència a l’etapa mítica, fundacional del 7è art imatgeria, a la mitologia de l’etapa muda del cinem  Quin homenatge més gran es pot fer que demostrar que s’ha assimilat tota una manera de fer, i reproduir amb els mateixos mecanismes narratius, els mateixos recursos fílmics, el mateix blanc i negre, uns resultats semblants, uns efectes comparables? Potser cap. Retre culte al cinema clàssic fent una pel.lícula que en recrea el tempo, la imatgeria, els tòpics, sense caure tanmateix en la caricatura. Heus aquí un exemple reeixit, força magistral d’una equilibrada dosificació d’ingredients al servei... d’ell mateix: la representació de la representació, la referència de la referència, etc. Un cercle -narcisista?- perfecte. Res a dir. Certament es tracta d’un molt bon exercici d’estil, però per això mateix, justament, The Artist resulta una mica insubstancial i per tant, per moments, insuls, buit (potser no més que aquest escrit, tot sigui dit). El “revival”, la nostàlgia són una temptació massa gran per prendre-s’ho tan seriosament. El director Hazanavicius, el productor Thomas Langmann i els actors Jean Dujardin (que tant per rostre com per complexió em fa pensar tant en el meu amic Adolf) i l’actriu Bérénice Bejo han fet certament una bona feina, però potser no n’hi havia per tant.

The Artist (I)

He anat a veure The Artist amb la meva mare, al Gran Sarrià. Segona sessió, quatre gats. Ella ja la tenia vista, però la volia tornar a veure i he aprofitat l’avinentesa per posar-me al dia i fer de bon minyó acompanyant-la. Ho té a tocar de la residencia; era una jugada filial rodona. Val a dir que no vaig regularment al cinema; hi puc anar tres o quatre cops en qüestió d’una setmana i després estar un parell de mesos o més sense posar-hi els peus. Ha estat allò de dir sí a l’atzar al vol. Després de mitja vida dient que no (o un sí forçat del que m’esquitllava a la primera de canvi), ara m’inclino cada cop més pel sí. Tot és anar variant d’estratègia.

Dono per fet/Pressuposo que “tothom” l’ha vist, i que per tant en puc parlar revelant/desvetllant detalls, fent una dissecció/anàlisi despreocupada. Qui estigui llegint això, no l'hagi vist i tingui intenció de fer-ho, doncs evidentment, farà millor d’aturar la lectura/no anar més enllà.

M’ha agradat força. Tot i ser un film lleuger, una mena de paròdia de drama romàntic en forma d’homenatge a tot el cine d’una època, té moments de considerable força emotiva. L’ambientació, la recreació dels anys 20 i primers 30, tal com es veia en les filmacions (pel.lícules o documentals) d’aquells anys, és d’una fidelitat, d’una plasticitat convincent, entranyable. Es recrea tot un món d’espais exteriors i interiors, tota un univers formes i volums: decoració, forma de vestir, vehicles, l’urbanisme propi del moment... Fins i tot el tipus humans, les cares semblen sortides d’aquells anys; i també llurs expressions i la manera de moure’s.

La trama és prou sòlida; a vegades li falta ritme i la història s’esllangueix una mica, però no defalleix mai del tot i el conjunt és una narració rica en situacions dramàtiques. Es pot dir que és un film cinematogràficament exuberant.

Lògicament, el que probablement em quedarà més gravat, recordaré més llargament de la pel.lícula, serà allò mateix que m’ha produït més satisfacció, més empatia mentre la veia: el personatge de l’estrella del cine mut i, més precisament, l’actor que l’encarna, dóna vida a aquest paper. Respira simpatia pels quatre costats. T’hi identifiques, abraces la seva tendra i immadura humanitat, la seva entremaliada i innocent inconsciència... la seva figura i prestància de mite, el mite del galant de cine i la seva condensada trajectòria vital: l’èxit fàcil, el fracàs i l’autosuperació a través del descobriment de l’amor i la possibilitat de rehabilitació, de renaixement que aquest ofereix. Un cop més, aquí de forma clarament emblemàtica, veiem com l’home atractiu i segur d’ell mateix, aparentment baronívol i d’una sola peça, però en el fons un xic pueril, fràgil i superficial, topa amb la fatalitat, deixa de creure en ell mateix, ho perd tot, frega l’autodestrucció, i és salvat, in extremis, per un amor a l’alçada de la seva integritat i noblesa de fons. Un conte de fades, d’acord, però que tanmateix reflecteix prou bé el viatge iniciàtic, terrenal que se li planteja al mascle humà en aquesta vida.

El paper de “girl” és bastant més compacte, no té fissures, i en aquest sentit és menys dramàtic, no és tant alliçonador. Representa la natural força victoriosa de la bondat, la bona voluntat, l’amor. La frivolitat, el luxe, la fama no alteren en cap moment la direcció i la puresa del sentiment. Hauria estat interessant (i per descomptat més realista), mostrar la dificultat, la temptació, la lluita per ser fidel a aquesta entrega, a aquest sacrifici d’una part d’ella mateixa, per creure més en l’amor que en el món que la vol i l’espera amb els braços oberts. Però la temptació sols es mostra de fons, sense prendre forma determinada: té pretendents, amants, vesteix amb sensualitat provocativa, però tot es queda en un nivell molt fútil (el que, sigui dit de passada, és una visió massa apanyada de la complexa realitat de la vida). Però encara que sigui amb un enfocament massa artificiosament edulcorat, se’ns parla del que pot semblar fàcil i palmari però a l’hora de la veritat no ho és gens, i menys quan s’és famós i es tenen mitjans (que és el cas de la noia): preferir lo real, i per tant el concret i particular, a la possibilitat del tot (és a dir, a la potencialitat indefinida de successives materialitzacions puntuals, acumulatives, del possible, que hi ha en aquest). Es tracta d’una opció, una decisió extremadament àrdua. Escollir l’amor en lloc del desig és, sinó la principal, una de les grans proves de l’existència. És cert que en un principi solen anar junts i no hi ha disjuntiva: amor i desig són una sola cosa, però tard o d’hora tendeixen a separar-se i es va insinuant amb tota la seva peremptorietat el dilema del compromís, cal escollir: la por o l’amor, l’ego o el donar-se, jo o tu... la matèria o l’esperit?

La protagonista, la Peppy Muller, vacil.la una mica entre els dos pols, però el seu amor és prou fort per anar obrint-se camí i provocant l’aproximació i el retrobament amb l’ésser estimat. Si ell, George Valentine (senzilla reverència a Rodolfo Valentino) fa el paper de qui ha caigut en desgràcia, és arrossegat pel despit de l’orgull, de l’honor ferit, cap a l’autonegació i rebutja, fins a l’extrem de la catarsi tràgica, la llum que se li mostra, la sortida que se li ofereix, ella, en canvi, és l’”encarregada” de plasmar, de vehicular, d’ensenyar la força, el patetisme, la generositat de l’amor.

És gràcies a ella que de la vanitat i capficament masculins es passa al triomf de l’amor, que supera, darrer recurs davant la desgràcia, l’escull d’un orgull massa egocèntric. Ella és l’artífex de la transformació d’ell. En ella recau la missió de fer-lo renéixer. En aquest sentit es pot dir que el paper d’heroi recau molt més en ella que no pas en ell, que esmaperdut, moralment desvalgut, derrotat s’aferra a una obsessió destructiva com única raó d’ésser. Fa per tant el paper d’anti-heroi, capaç de reflectir la pròpia feblesa de l’espectador i de suscitar-hi d’aquesta manera la comprensió o almenys la compassió.

Malgrat la simplificació de l’esquematització pròpia del cine mut (que obliga a una caracterització més forçada, tendent a la caricatura), la versió que donen els dos personatge d’aquest etern conflicte és prou creïble. Tots dos vivifiquen prou bé l’enfrontament d’aquests dos rols, d’aquestes dues actituds, que no sabem ben bé si són merament culturals o en canvi tenen tot el pes d’un rerefons genètic o antropològic universal. És el dubte de sempre: en quina mesura els comportaments humans fixats com a norma o tipus en una civilització i en un moment històric determinats, es poden generalitzar més enllà del temps i l’espai.

Hi ha escena que em va colpir per la seva originalitat. És quan la noia, encara sent figurant, s’introdueix en el camerino d’ell, sabent que no hi és, observa corpresa la trivial intimitat dels seus instruments, de les eines de gran estrella i plantant-se davant d’un frac penjat, acaba com donant vida a l’home per qui el seu cor palpita, simulant que un dels seus braços (enfonyat en una de les mànigues), és del seu estimat que la prem cap a ell amb la càlida possessió de l’enamorament.

Hi ha dos altres moments, aquests ja de factura clàssica, en que se’ns mostra l’amor en plena acció, en la seva expressió més commovedorament palpable. Una és quan la noia assisteix a la projecció de la peli produïda, dirigida i protagonitzada per ell, Tears of Love (el seu suprem esforç per mantenir-se artísticament viu), que resulta ser el sonat fracàs anunciat. Els ulls de la noia es veuen humits de llàgrimes. O l’escena, pel meu gust magistralment colpidora (ni que sigui pels segons extra de la seva durada), en que a la noia, confortablement asseguda en el seient del darrera d’un gran cotxe de luxe, observa de lluny, amb la mirada entelada, fixa, de la que regalima una llàgrima, un George que camina abatut i fastiguejat després de deixar la casa de subhastes on s’han liquidat totes les seves pertinences de valor (i que ella ha comprat mitjançant la intermediació del seu xofer). 

La nova Filmoteca (II i final)

Et poses a la cua: el fred (mental) no se t’ha passat, t’imagines els dies de pluja i fred, l’aigua lliscant, escolant-se a l’interior del vestíbul per sota els vidres, o pitjor, un dia d’aglomeració en que t’has d’esperar a fora a que la gent vagi encabint-se cap a dins i t’estàs a la intempèrie, sense la més mínima marquesina o ràfec que et resguardi (el mini sortint que hi ha, que deu amagar les reixes per defensar els vidres del fàcil rompiment) és clarament insuficient; ja et veus amb el paraigües, si no l’has oblidat, a peu de façana, sota la paret de ciment i alguna altra superfície igualment trista que defineix, dibuixa i dona cos al nou espai, a la nova casa del 7è art, talment estiguessis en una protesta obrera en una fàbrica d’un perdut polígon d’un oblidat extraradi. Encantador.

Pagues i tens la primera doble alegria de la vesprada: les entrades de talonari de l’any 2011 són bescanviables fins al 30 de juny (me’n queden encara un parell o tres, tal vegada passades al nebot J.) i amb carnet de biblioteca municipal et beneficies d’un descompte i l’entrada et surt a 2€. Més val això que res. La nostra vida barcelonina ja quasi sols està feta de premis de consolació i de mals menors, i més que ho serà en el futur. Segueixes els altres usuaris o l’acompanyant i et trobes davant d’un empleat que sols et demana que ensenyis l’entrada (ni l’estripa, ni la composta, ni res: vull creure que és una mesura provisional) i et trobes davant d’unes escales mecàniques. Vens del metro i pensaves que s’havia acabat lo dels “escalators”, que diuen en anglès, però no. Per no deprimir-te més ja t’ho prens en conya i ho comentes jocosament amb l’amic (que per cert no era altre que l’Adolf, la persona més assídua a la filmoteca dels últims 30 anys, després d’en Brossa; l’acompanyava el seu fill petit: quin món li espera, pobret). 

Al final del segon tram et trobes un nou obstacle en forma de comporta baixa (potser l’únic element ben parit de tota la filmoteca: barrera de vidre i pas delimitat per unes parets metàl.liques d’alumini polit –amb aquella pàtina un deix daurada- amb caires arrodonits) i un vell conegut, el nano de l’entrada de l’antiga filmoteca de l’Avinguda Sarrià que t’indica que has de posar l’entrada sobre el quadrat de vidre vermellenc del visor. El saludes i estàs a punt de fer-li un comentari, però calles perquè no pots dir res positiu i dir quelcom negatiu pot caure malament i tampoc ajuda gaire. Et preguntes què serà d’ell, ja que d’aquí unes setmanes o mesos tothom sabrà lo del visor i la seva indicació serà més que sobrera. Confiem que el reciclin en tasques de manteniment i conservació: el progrés avança i no necessita ningú.

Desembarques a la gran sala (n’hi ha una segona, que serà per a una altra ocasió) i el sord i íntim martiri continua el seu curs. La sala és gran, no hi ha res a dir, es podria fins i tot dir que les proporcions són les justes, entre poc i massa. El problema no és aquest, el problema és tot el que respira. Moqueta grisa, butaques negres, paret dretana amb superfície ondulada (com d’estudi de gravació o així) també negra, paret esquerrana de ciment (i encara sort que és color gris perla i no gris marengo) i tot una pa de paret amb un recobriment de fusta en forma de llistons verticals amb intervals d’escassos centímetres, com una reixa fixa a la paret: no sempre les coses han de tenir sentit per a ser maques, però en aquest cas ni té sentit ni desprèn cap sensació de bellesa; es manté en el nivell de la cosa insulsa, de la inanitat costosa (sent tanmateix, el revestiment aquest, una de les marques de la casa: te’l vas trobant a diferents indrets, potser fins i tot a l’exterior, ara no ho sé del cert). El sostre és tot de reixetes de color, un cop més, negre.

En quant a la pantalla, et pareix, la veus petita, massa estreta en proporció a la sala (que deu fer els seus bons 50m per 20m). El sostre és tot de reixetes, un cop més, de color negre. Els cortinatges la sobrepassen lateralment; penses que quan comenci la sessió es correran i apareixerà una pantalla més apaïsada. Busques un lloc, aquí no hi ha corredor longitudinal central i per tant has de molestar un nombre més gran de persones si cerques una posició central (a l’antiga filmoteca sempre em situava en seients donant al corredor, molt indicat pels que tenim les cames llargues, i pels que volem mirar les coses centradament; no cal dir que és igualment convenient per si la peli és soporífera o altrament inaguantable i et decideixes a fugir). Mentre esculls el teu lloc veus, a l’extrem esquerra de la filera del corredor transversal (aquest sí que existeix), una butaca vermella amb una placa del Círculo de Lectores reten homenatge a Joan Brossa, l’indefallent espectador; recordes haver vist una cosa semblant a l’antiga seu. En Brossa cau bé, però més de tretze anys després del seu traspàs, hi ha un punt d’absurd totemisme, de ridícula mitomania en voler conservar d’aquesta manera la seva memòria, i més quan tot el conjunt de la nova seu de la Filmoteca és una negació primmirada de l’univers que en Brossa va mirar de dir i salvar amb la seva poesia visual. Un altre signe dels nostres temps: primer et liquiden i després fan merchandising amb la teva calavera.

Un cop assegut estudies el marc, auscultes les teves sensacions. La cosa no fa més que confirmar-se i agreujar-se. Només sabies que seria un espai cúbic sense fantasies, però no t’esperaves uns colors, una ambientació així (la candidesa d’un no té límits). La combinació del teló de color violeta amb el negre predominant et fan sentir incòmode, transmeten un sentiment lúgubre, sinistre, malsà; no pots evitar de pensar en aquells nois i noies d’estètica “gòtica”, esquàlids, pàl·lids, vestits amb roba negra cenyida, i portant al damunt tota la iconografia “No future” que s’ha inventat: piercing, maquillatge mortuori, cadenes, tatuatges, cabells mig rapats d’una banda i llargs i llisos de l’altra... i tall de venes, per poc que la cosa es torci més del compte. Una llum zenital difusament blanquinosa acaba de donar la nota. Hom es creuria a punt d’assistir a una performance de Marylin Manson i la seva troupe de zombies, i no al cor de la consciència cinèfila del país, al sacrosant temple de la cinematografia amb C majúscula, al tabernacle de la reserva "virtual" d’Occident... L’altra sala, crec que més petita, inverteix els colors: violeta per a les butaques, i cortina negra; pel que fa a les parets i sostre, ni idea, però molt serà que pugui salvar el malestar cromàtic imperant ja aconseguit d’aquesta faiçó... En fi, el desgavell, la descomposició s’han apoderat de tot, aviat no quedaran reductes de salut mental. Ens hem d’anar preparant. L’exili interior no ha fet més que començar.

Comença la sessió; per fi podré evadir-me una estona del real, començant per mi mateix i els meus mals físics i mentals. Veus que el teló no es corre: és el que hi ha. The Man Who Shot Liberty Valance, John Ford, 1962. Ja no saps si l’has vas veure de petit a la tele, en aquelles inoblidables sessions de tarda o nit davant del televisor. En John Wayne i en James Stewart mai m’han fet el pes (sobretot el segon), però tenen ofici i són mitjanament convincents. És un Far West d’aquells que retrata el naixement d’una nació: com la democràcia i el dret s’acaben imposant a la violència del masclisme de les pistoles: ramaders contra grangers, passat contra futur, genets contra usuaris del ferrocarril (van despatxar els indis plegats, però ara sorgeix una nova discòrdia; l’eterna roda de la vida...). Té alguns moments interessants, com quan en Wayne cala foc a casa seva (una de les 3 ó 4 coses realment interessants, extraordinàries que es poden fer en aquesta vida), o la figura de l’editor-redactor-periodista-tipògraf-borratxí que entre glopada i glopada d’alcohol defensa la civilització de la lletra impresa i la paraula discursiva enmig de la força bruta de les xurriaques, els esperons i els gallets d’arma de foc. El dolent és potent: un Lee Marvin amb mala llet i sarcasme vitriòlics; secundat per un sàdic que no para de riure i un Lee Van Cleef que descobrim en un paper de pistoler malvat anterior als que el consagrarien uns anys més tard. 

S’acaba la cosa i vas sortint sense saber encara massa per on (té un punt laberíntic tot el conjunt). Acabes en un ascensor on diu que hi caben 14 persones (seran adolescents anorèxics, perquè som 7 ó 8 i anem ja estrets). L’amic em diu que agafant l’ascensor m’he privat de veure les escales. Faig marxa enrere i veig una llarga escala, sense recolzes, d’una cinquantena llarga de graons, amb breus replans; em ve el cap les escales de l’interior de les piràmides o, forçant la comparació, la de Mauthausen. Comentem amb l’amic Adolf el sense sentit de fer-te baixar amb escala mecànica i fer-te pujar amb escala d’esglaons. Coses dels pressupostos i de la lògica mental actuals, ves.

Sortim i decidim tirar cap al Paral.lel. Em quedo uns moments contemplant el potent sortint que havia vist a l’arribar. Ara sóc al davant, sota seu. Sembla una zona de càrrega i descàrrega; hom s’imagina perfectament una grua d’aquelles que vam amb rails penjades del sostre, carregant de ferralla o d’alguna altra material voluminós un camió aparcat a sota. Tota la paret lateral recoberta d’unes reixes de ferro vermellós que no saps de què cony serveixen o què carai poden aportar o representar: si és decoratiu s’ho podien estalviar; si té alguna utilitat, el seu disseny és be peregrí. Penses en la pasta que ha costat mantenir tota aquella massa (moltes tones) mig suspesa a l’aire (i, com dèiem, talment un esperó propulsant-se contra les cases circumdants). L’arquitecte va fer càlculs, però ho devia rematar un enginyer. L’arquitectura fagocitada per l’anàlisi de resistència dels materials. Sembla que és una supeditació a l’ordre del dia i que va a més. Altament tranquil.litzador: l’individu tractat com a mercaderia. Ha arribat el futur, no siguem esquerps i donem-li la benvinguda.

Ja tenim un exemple més del resultat de 10.000 anys d’història, de 10.000 anys d’estudiar i treballar la forma, la bellesa, l’adequació de la matèria a les necessitats humanes. Tot els esforços i patiments humans al llarg de milers d’anys es veuen finalment recompensats i sublimats: ha arribat l’arquitectura institucional, l’arquitectura internacional. Per fi. Fins ara no es podia viure, però ara, quin descans, tot anirà com una seda. Com podien suportar l’existència els nostres antecessors? Plorar o riure?

Abans d’enfilar decididament Sant Pau i canviar de panorama visual tinc una darrera visió que resumeix prou bé, al.legòricament, tota la nostra època: en un dels angles de la filmoteca, sota la protuberància de búnquer descrita, una noia de vida alegra (és una manera de parlar) havia pres posicions: la natura venjant-se, recuperant, a la seva manera, l’espai perdut...